Segueixo aquest dijous amb el tema de la “fast fashion” o moda ràpida i amb les conseqüències que està tenint al planeta.
Hauria d’haver estat suficient per fer-nos revoltar com a consumidors saber que hi ha fàbriques que s’ensorren colgant un miler de treballadors a la Índia. La conducta dels patrons que van obligar a entrar als empleats a l’edifici ple d’esquerdes és repulsiva i hauria d’haver provocat una onada d’oposició al món. No obstant, la notícia no va ressonar als medis tant com hauria calgut. Però ja no és la Xina només, o la Índia, on es violen drets humans fonamentals per afavorir les grans empreses que s’enriqueixen exponencialment per segons. A Cambodja, i més concretament a la ciutat de Pnom Pehn, la policia va obrir foc contra els manifestants d’una fàbrica de roba que reivindicaven una puja de salari fins als 160 dòlars mensuals. L’actuació de les autoritats va cobrar-se vides humanes i va fer palesa que l’economia mundial capitalista no coneix límits.
El cost real de la roba que comprem a les grans empreses explotadores s’ha de mesurar tenint en compte l’impacte d’aquesta en la salut i l’empobriment dels humans que treballen en la indústria de la moda i també en el deteriorament de la salut del planeta i l’explotació de la natura.
I no cal que pensem que només la salut dels treballadors dels països en vies de desenvolupament pateix a causa de la indústria de la moda. A Texas hi trobem la major superfície de producció de cotó del món. Un vuitanta per cent d’aquest cotó que es produeix està genèticament modificat per acceptar i tolerar els pesticides i fertilitzants amb què es tracten les plantes. Aquests components químics que enverinen el sol i la planta provoquen tumors als agricultors de la zona.
El capitalisme en què vivim ha comès l’error brutal de considerar la natura un recurs il·limitat. Lògic si pensem que el sistema se sustenta en la idea completament absurda de que s’ha de continuar creixent de manera il·limitada. No és possible. Sobre tot perquè la natura no creix ni es regenera infinitament si se l’explota de la manera que s’està fent ara. Dels 3,6 milions d’acres de superfície per conrear el cotó a Texas, se’n tracten tants amb productes químics que ja no és possible pensar en una recuperació dels cicles naturals. La natura es regenera a clapes però si es contaminen superfícies tan grans, com s’ha de poder renovar i guarir?
El cotó natural és car i escàs. És un cotó més difícil i costós de produir i no conté químics i per això agrada més a la nostra pell. Com pot ser que la majoria de nosaltres estiguem conscienciats que hem de menjar verdures o carn ecològiques però no pensem en els productes químics que penetren en el nostre cos amb el contacte d’aquests amb l’òrgan més gran del nostre organisme?
Seguim amb el tema de com enverinar efectivament el planeta i qui està darrere d’això.
Resulta que hi ha empreses que es dediquen a fabricar productes químics que teòricament han de controlar les plagues i augmentar i maximitzar la producció de la terra. Doncs resulta que la majoria de plantes s’han de modificar genèticament per tal que acceptin aquests productes químics que, suposadament, controlen les plagues. Curiosament l’empresa Monsanto, fabricant de pesticides i fertilitzants per a maximitzar els beneficis de les collites, resulta que també modifica les llavors de les plantes per tal que acceptin aquests químics. I on venen els productes? A la Índia.
Ara aclareixo com va la roda. Monsanto va començar amb pesticides i fertilitzants. Però les plantes de la Índia no acceptaven aquests químics i per això els va caler modificar les llavors per tal que les plantes els toleressin. I van convèncer els agricultors de la Índia que compressin els fertilitzants i els pesticides per les seves llavors per evitar qualsevol desgràcia a la collita. El problema està en què les llavors que ven Monsanto, i sobre les què té el monopol,i costen un 17 mil per cent més que les llavors normals i això vol dir que els camperols del país s’endeuten per comprar-les. Després ruixen els camps amb pesticides que també els costen molts diners i una quantitat esfereïdora d’ells no treu prou beneficis de les collites. El resultat és que cada trenta minuts se suïcida un agricultor a la Índia perquè no pot assumir el deute. I qui s’enriqueix? Una gran empresa multinacional que ara ja fabrica productes per tractar els càncers que pateixen els camperols de la zona.
No us provoca aquesta situació una ràbia immensa?
A mi sí.
Doncs potser seria hora de plantar cara a un sistema insostenible i començar a pensar globalment. En la meva opinió, pensar globalment passa per una redistribució dels recursos perquè desgraciadament que jo visqui tan bé, vol dir que d’altres no hi viuen. No hi ha prou recursos per a mantenir-nos a tots vivint en l’excés i això vol dir que per fer que una minoria pugui consumir més del que necessita, la immensa majoria ha de patir. Altrament el sistema capitalista no seria sostenible.
Però si jo em nego a consumir i a malbaratar recursos, si començo a adquirir menys però d’empreses ètiques, i si ho faig no només jo però milers. Llavors no podrem canviar el sistema? Sé que potser trigaré a veure-ho però sóc i espero ser sempre optimista. Hem arribat a un punt insostenible i crec que ara l’evolució i el progrés implicaran una involució. Haurem de consumir menys per tal que els països en vies de desenvolupament puguin tenir uns mínims. Hi ha empreses de comerç just i empreses que ofereixen treball digne a milers de persones. Siguem nosaltres també èticament correctes i canviem els nostres hàbits. Com va dir Gandhi: “ be the change that you wish to see in the world”, és a dir: “sigues el canvi que vols veure en el món”.