Com ja sabeu el blog no només em serveix per comentar curiositats lingüístiques o penjar lectures d’entreteniment sinó que sovint l’utilitzo per plasmar sobre el paper allò que em preocupa perquè veig que mig món s’esforça per no veure. I jo sóc una espina que es vol clavar a les consciències de la gent per fer-los adonar-se que la societat en què vivim està malalta des de fa temps però la podem guarir. Sona molt dramàtic, ho sé, però és que el nostre món i la natura estan emmalaltint i no em val la pobra excusa de: “això ho han de canviar els de dalt”. No senyor.
Si jo us demanés que em diguéssiu les dues industries més contaminants que existeixen en l’actualitat que diríeu? Potser la vostra resposta no s’allunyaria gaire de la dels meus alumnes que anomenen la del plàstic, els aliments, el petroli, la automobilística i la del turisme. Bé pels que diuen el petroli perquè segueix sent la número 1 en el rànking. Però és que el que m’amoïna realment és a cap alumne se li passi pel cap la número 2: la moda. Ho heu llegit bé. Fins els anys seixanta la moda estava a mans d’indústries majoritàriament nacionals que produïen als països on venien i que treien al mercat una gama de productes potser limitada i relativament cara, però que tenien una duració prou llarga.
Però tot va canviar fa no gaire més de quinze anys quan els països desenvolupats com els EEUU van començar a externalitzar la producció a països del tercer món per abaratir costos i oferir productes que fessin venir al consumidor ganes de comprar-los.
Una externalització de la producció a països en vies de desenvolupament volia dir que els marges de les grans companyies eren molt més grans perquè els treballadors a països com la índia o la Xina són una mà d’obra baratíssima. Allí el salari diari d’un treballador a una manufactura oscil·la entre els dos i els tres dòlars diaris. Una misèria que no es pot justificar dient que l’estil de vida en aquells països és més barat. Ho és només perquè la classe treballadora ni menja el que necessita realment, ni pot pagar-se cap mena d’educació ni assistència sanitària. Òbviament aquests avanços només es mantenen quan els treballadors d’un país poden pagar uns impostos que garanteixin uns mínims i aquest no és ni el cas d’una gran part de la Xina ni tampoc de la Índia. Per molt que vulguem amagar el cap sota l’ala ens hauria de fer pensar i molt que un producte d’higiene com una compresa, indispensable per al benestar mínim d’una dona en edat reproductiva, és quelcom desconegut en amplis territoris de la Índia. És lògic doncs que l’argument que esgrimeixen els països desenvolupats sigui que els dos o tres miserables dòlars que es paguen als treballadors de les manufactures de la Xina o la Índia són suficients per tal que visquin els empleats. Sí que viuen, però com?
I ara us demanareu: què té a veure això amb la salut del planeta? Doncs molt. Resulta que les grans marques com Iditex, H&M i tantes d’altres externalitzen la seva producció a països en vies de desenvolupament perquè la mà d’obra és més barata. En les fàbriques de la Xina o la Índia els treballadors cobren uns dos-cents dòlars al mes i això permet a les grans marques oferir una gran quantitat de productes a uns preus molt econòmics. Fa prop de vint anys i no més que un jersei costava uns trenta euros. La gent no es podia permetre tenir l’armari ple de roba. Però produir a països de baix cost redueix el preu final del producte de manera que el mercat s’inunda de roba pensada per consumir de manera ràpida i desfer-se’n després. El negoci de la moda amb els titans de la producció en massa és un fenomen que només té una dècada i mitja però que s’ha convertit en una màquina de guanyar diners impressionant. S’estima que una de cada 6 persones del món està involucrada en alguna part de la cadena de la indústria de la moda. Mou molts diners però també és la segona causa de pol·lució al planeta. La veritable pregunta és si els EEUU o Europa necessita tanta roba i tants complements. Consumir ràpida i compulsivament respon sovint a una necessitat de compensar un buit vital que precisament s’experimenta als països rics i no als pobres. Haití rep cada any tones de paquets de roba de segona mà que la gent d’Europa i Amèrica dona a entitats caritatives. Es tracta sovint de peces que estan prou bé però que ocupen lloc a l’armari i s’han de donar per comprar-ne d’altres per seguir consumint que és el que busca la societat capitalista actual. Però no tota la roba es reaprofita i per això es va acumulant en enormes abocadors. Es consumeix un 400% més de roba ara que fa dues dècades. De mitjana un estatunidenc llença 37 kilograms de roba a l’any. I la majoria de la roba no és biodegradable i resta apilada als abocadors durant més de dos-cents anys. Això ens hauria de fer pensar. Per quin motiu llencem tant? La resposta és fàcil: llencem perquè adquirir és barat. Si no fos així, ens ho pensaríem dues vegades. No obstant, quin és el cost real de produir a un preu tan baix?
Doncs en primer lloc costa recursos naturals que no es recuperen fàcilment, costa una degradació de la natura les conseqüències de la qual encara no podem albirar i costa també vides humanes.
Kanpur, a la Índia, s’ha especialitzat en la fabricació de productes de pell. Per tenyir-los es fan servir productes químics que s’han abocat durant anys als rius i que han contaminat l’aigua que consumeix la població i també el sol en el que creixen els aliments. El resultat evident que s’amaga al món és que els habitants dels petits pobles del voltant de les manufactures han emmalaltit. Els nadons tenen malformacions, els adults estan malalts del fetge i pateixen càncers deguts al consum d’aigua contaminada amb el crom que desprenen les fàbriques. Però les grans multinacionals no se senten responsables de les tragèdies humanes i el pitjor, nosaltres com a consumidors no som conscients que els productes que comprem han estat produïts a costa de la salut d’altres persones.
I si tornem al tema de les condicions laborals ens adonem de que el preu que paguem per la roba que comprem a les multinacionals és miserable perquè sovint ha costat la vida de la gent. El 24 d’abril del 2013 una fàbrica de productes tèxtils es va enfonsar a Dhaka, a Bangladesh, esclafant més de mil treballadors. El drama assoleix una magnitud tremenda quan surt a la llum que els mateixos obrers havien avisat als patrons de que l’edifici tenia esquerdes però se’ls va forçar a entrar a treballar probablement per acabar alguna comanda.
En els països en vies de desenvolupament les fàbriques lluiten per mantenir com a clients les grans multinacionals que pressionen els patrons i els obliguen a abaixar el preu.
I com lluitar contra aquest sistema capitalista brutal? Una de les principals dificultats és que tot i que els treballadors fan jornades laborals extensíssimes per un preu miserable, la feina a aquestes fàbriques és la millor alternativa que tenen. I els que reben són sempre els últims de la cadena.
El post d’avui tindrà una segona part la setmana vinent. Si algú vol veure un documental fantàstic sobre l’impacte de la “fast fashion” que vegi “The true cost”. I fins la propera potser hauríem de començar a pensar quines alternatives tenim per seguir vestint-nos sense contaminar i sense ser indirectament responsables de l’explotació directa dels treballadors d’altres països.
Jo de moment reflexionaré sobre si en el fons no he portat mai res al punt verd que no hagués pogut aprofitar més. Aquest és el primer pas per salvar el planeta.
Us desitjo una bona setmana i us animo a veure el documental i sobre tot a pensar en alternatives!