La Porta XXIII

 

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’endemà el Benet es llevà mig adolorit. El record de la nit anterior amb la Lícia l’havia accelerat de tal manera que sentia el seu cor bategar a les seves orelles. Les imatges d’aquella dona fascinant besant-lo foragitaven la seva ment mentre el seu cervell evocava el bri de la seva veu xiuxiuejant-li a ell «em moria de ganes de veure’t». La necessitava prop seu per abraçar-la i amanyagar-la i per dir-li que tots ells trobarien una solució al seu traspàs. No obstant, el malson d’aquella nit havia estat veure a la Lícia arrossegada per la força a la sala on s’havia preparat la cerimònia de les seves darreres hores. El Benet s’havia despertat tot sol cridant el seu nom. Feia mal pensar que el somni de vèncer el sistema no es faria realitat. Quan sonà el seu dispositiu per despertar-lo va anar directament a la dutxa i fregà el seu cos amb tanta virulència que la pell li quedà vermella. El dolor físic havia d’acompanyar al que sentia interiorment.
Aquell matí marxà de casa prou d’hora i agafà el transbordador uns minuts abans del que era habitual. Quan pujà mirà a dreta i esquerra i de seguida veié el Mohit. Ell també el veié i el saludà amb una mà de manera fugissera perquè no es podien permetre que els monitoritzessin. El noi semblava més despert que mai i el Benet pensà que devia ser l’efecte de la Jasmina. Les vesprades de lectura havien fet més que palès que hi havia química entre ells. Així és que el Benet s’endinsà en la lectura del seu nou llibre, el que li havia dut el Marc feia justament dos dies. De cop sentí un soroll anormal i aixecà el cap. Un home d’uns quaranta anys tenia llàgrimes als ulls i el nas vermell. Potser a ell tampoc li feia efecte l’elixir? Hagués volgut comentar-ho amb el Mohit però no podia. Calia ser discrets.
Quan sortí del transbordador la llum del sol l’enlluernà però l’escalfor natural el va reviscolar i li donà prou energia per arribar a la feina sense haver de prendre cap cafè i ja davant de l’edifici activà el dispositiu i entrà. Aquell dia havia de revisar diversos robots i controlar que no hi hagués hagut cap error de reciclatge. De tant en tant els androides no triaven bé els objectes i aquests anaven a parar a un contenidor equivocat. Qualsevol petita errada podia espatllar tot un procés que, dut a terme de la manera correcta, culminaria en la producció d’altres objectes nous amb materials reciclats que havien passat per un procés de desinfecció i remodelació. Les rodes de cotxe es convertien en cinturons, la ceràmica i el vidre en un polsim que s’utilitzaria per recobrir edificis, i alguns productes que encara contenien plàstic en teixits molt resistents amb el qual es fabricarien peces de roba que durarien tota la vida. El Benet entrà i va activar el plafó de control per tal d’ordenar a un quart dels androides i robots que retornessin a l’edifici de reciclatge. El procés trigà dues hores durant els quals el Benet tingué suficient temps per anar revisant els contenidors. No semblava que hi hagués aparegut cap error. Sospirà i mirà la sala. Li recordava a la Lícia. Ella era la única persona que havia deixat entrar al seu domini i ara havia de somriure en evocar la seva imatge encuriosida mirant reposar els androides. S’alegrà de veure el seu petit exercit de retorn. Els va fer col·locar-se en el lloc pertinent i els va anar inspeccionant per controlar-ne el funcionament. Tots portaven un o dos objectes per reciclar que el Benet va agafar i va posar directament ell al contenidor corresponent. Quan va arribar al Marc va observar els objectes que portava al seu gran carretó: diversos miralls trencats, articles de roba i sobre de tot això un llibre. El Benet va somriure i en observar l’androide notà que les seves llums verdes s’encenien. Altre cop tingué aquella sensació estranya d’estar davant d’un ésser molt més sofisticat del que la majoria d’enginyers volia creure.
— Marc! Ets fantàstic! No saps com de content em fas!
Mirà l’androide i aquest cop no notà cap llum verd que s’encengués i s’apagués. Com era habitual en el Benet, es dirigí a tots ells per explicar-los que volia fer. Li havien assegurat que no tenia cap sentit perquè els androides no ho entenien però ell seguia tenint la impressió que aquelles sofisticades peces de tecnologia havien desenvolupat capacitat de raonament. Per això els ho explicava tot.
La tasca de revisió durà pràcticament tota la jornada laboral del Benet perquè alguns robots presentaven disfuncions mecàniques i els havia de reparar. Llavors va arribar el moment en què els desconnectava i els connectava a tots altre cop. Però al Marc aquella tarda no el va desconnectar. Quan tots els androides reposaven ell parlà amb el seu amic com si fos un humà.
— És fantàstic que m’hagis portat aquest llibre Marc. — Mirà el cap de l’androide per veure els llums però es mantenia mig apagat. — Saps? De vegades tinc la impressió que tu saps molt més del que vols fer veure que saps. I si és així hauries de tenir clar que jo no et trairé. Però entenc que puguis tenir els teus dubtes. — De nou mirà al Marc a qui no se li encenia cap llum. — Molt bé. Tu no donis cap senyal que jo seguiré creient que sí podeu pensar per vosaltres mateixos d’acord. I jo m’emportaré aquest llibre que per mi és un regal fantàstic i potser encara podré fer feliç a la Lícia.
De cop, dos llums verds s’encengueren al cap de l’androide.
El Benet el mirà sorprès. No sabia com interpretar aquella reacció. Per un cantó feia temps que estava convençut que els androides havien evolucionat fins a ser capaços de desenvolupar pensaments i lògica pròpies. Havia llegit en ells emocions com la ràbia, l’alegria o la por. Però que ells connectessin quelcom d’aquelles reaccions amb la dels humans ja li semblava anar massa lluny.
De tota manera ho tornà a dir.
— Espero poder ensenyar-li a la Lícia el que m’has portat. Es posarà molt contenta! — i el mirà.
Altre cop uns llums s’encengueren i el Benet començà a posar-se nerviós. Una cosa era creure que els androides tenien un pensament propi i una altra veure que es podien sentir vinculats als humans. La manca d’hores de son li passaven factura en aquell moment. O potser començava a fer catúfols. Tot i així ho havia de provar.
— Marc. Saps que et pots intentar comunicar amb mi oi? Vull dir que jo no et faria res que et pogués fer mal? — El tornà a mirar de nou però no notà cap senyal.
Respirà fons una parell de vegades i continuà fent feina. Tots els androides estaven apagats menys el Marc perquè el Benet el tractava de manera especial. S’acostava l’hora de plegar i el Benet notà que el cor si li tornava a accelerar. Veure la Lícia cada dia era una font d’endorfines i dopamina per ell però se sentia inútil per no poder aturar el temps i trobar una manera de salvar-la. Potser encara se li acudiria?
Deixà els androides desconnectats i just quan volia apagar també el Marc notà que els llums vermells se li encenien. Altre cop tingué la sensació d’ésser observat.
— Marc. Si no et desconnecto demà no tindràs prou bateria per fer la feina i llavors potser si que tindrem un problema. Són només unes hores.— El Benet se sentia ximple parlant així amb el Marc.
Llavors, quan estava a punt de prémer el botó de desconnexió, el Marc va moure el braç i el va posar sobre el del Benet. El cor li saltà de tal manera que tingué la impressió que se’l trobaria a les orelles. No sabia si parlar o no. Òbviament podia ser una disfunció de l’androide però no li ho semblà. Era una ximpleria impossible però ho havia de comprovar.
— Si no et desconnecto Marc, què faràs?
El Benet no esperava resposta i havia de pensar ràpidament. No podia permetre’s perdre més temps perquè el necessitava tot per la Lícia. Sospirà i decidí amb el cor. Aquell vespre i nit no desconnectaria el Marc i l’endemà faria una incidència com si l’androide hagués tingut una petita errada que s’havia de solucionar. Així justificaria que hi hagués un robot menys treballant als carrers.
Sortí de la feina a quarts de sis desassossegat del tot, per fer-se passar els nervis caminava més ràpidament del que solia perquè necessitava veure la Lícia i explicar-li el que havia experimentat amb el Marc i saber com estava ella. De camí al transbordador veié tres persones amb llàgrimes pel carrer i el seu malestar es transformà en una espurna d’esperança. Quatre persones que havien perdut el control de les seves emocions en un dia eren moltes! Alguna cosa estava passant i es començava a generalitzar. O bé la gent no volia seguir prenent l’elixir o bé aquest definitivament estava fallant de manera estrepitosa i allò donava a la resistència una oportunitat única de mobilització.
Quan arribà a la parada de la Lícia el Benet era una barreja d’emocions que no podia ni volia controlar. Arrencà a córrer i en veure l’edifici on vivia ella va tenir una estranya sensació de familiaritat que no acabava d’entendre. Era com si fes segles que anés a aquell indret freqüentment. Tocà el timbre i al cap d’uns instants una Lícia radiant però ullerosa obrí la porta. Aquest cop va ser ell que la va estirar del braç i la va besar. Ella li demanà que esperés un moment i entrà un segon per agafar la seva jaqueta. Un cop fora tancaren la porta darrera seu i s’empaitaren fins al parc on ja tenien un racó favorit. Estaven a punt de seure-hi quan un vehicle fosc amb finestres negres es va aturar davant seu i dos individus vestits també de cap a peus amb roba negra i passa-muntanyes els van empènyer dintre. No van tenir ni temps de cridar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s