La Lícia va aconseguir dormir només quatre hores i escaig perquè el cervell la bombardejava amb imatges d’aquell Benet tan rejovenit que s’havia convertit en el seu còmplice i també l’home que li feia bategar el cor. Les seves darreres setmanes— i només n’hi quedaven quatre— havia d’acomplir una missió que podria ajudar a moltíssimes persones i era conscient de la importància del seu paper. Tanmateix, aquell vespre hagués volgut fer entrar el Benet a casa per tenir-lo tan prop com ella desitjava i estava pràcticament segura que ell es delia per un instant d’intimitat amb ella. No podia ser i allò l’afonava. Per una banda havia de mantenir-se serena perquè tenia un objectiu i no podia fracassar, per altra banda no tenia clar si les seves emocions la deixarien pensar amb assossegament. El Benet havia passat a ocupar una part important dels seus pensaments. A dos quarts de sis estava completament esgotada de donar voltes pel llit i intentar adormir-se. No volia moure’s gaire perquè sabia que la monitoritzaven i potser s’adonarien de que estava desperta molt d’hora. Una de les virtuts de l’elixir era que regulava també els períodes de son i vetlla de manera que les males nits també havien desaparegut com a conseqüència d’una vida sense emocions ni preocupacions. Encengué el llum i obrí el llibre que li havia regalat el Benet. L’olor d’aquell paper i el seu tacte la van calmar i després d’unes línies la Lícia ja era a un altre món. Fins que s’adonà que els ulls se li tancaven. Eren les sis. Podia dormir fins les set. Va deixar el llibre sobre la tauleta de nit i apagà el llum. Quan el despertador va sonar obrí els ulls i el seu cor començà a bategar fortament. S’aixecà del llit, baixà a la planta baixa, es va fer un cafè que es begué mentre repassava les visites que tenia aquell dia i finalment va anar a dutxar-se. Es vestí amb uns pantalons blaus ajustats, una samarreta negra i una jaqueta vermella. Agafà el seu dispositiu i sospirà. Aquell dia per primera vegada des de feia molts mesos no li caldria fingir la seva tristor. Havia de mostrar clarament que no es prenia l’elixir i amb una mica de sort l’administració la faria desaparèixer. No s’ho podia negar. Tenia por. No li quedava clar com el grup de resistència podria trobar-la si en realitat encara no s’havia esbrinat on amagaven tots els resistents a l’elixir i els dissidents. S’avergonyí per un instant d’aquell pensament perquè de tota manera ella tenia els dies comptats. Per tant havia de ser valenta i, morir per morir, fer-ho ajudant als altres. Agafà el dispositiu i sortí de casa. Quan anava en transportador de cop li vingué al cap un altre cop la imatge del Benet. Quin maleït destí! No tindrien l’oportunitat d’estar junts com ella hagués volgut. Si l’hagués conegut abans! Tenien tantes coses a fer! Unes llàgrimes amargues i roents li brollaren dels ulls i dos dels passatgers del transportador se’n van adonar. La Lícia respirà fons mentre observava el seu voltant. La passatgera més jove que l’havia vista la fitava ara amb mirada d’odi. Era una dona jove d’uns trenta anys. L’home en canvi abaixà l’esguard com per senyalitzar que no diria res. «Viu i deixa viure» pensà la Lícia, allò era justament el que el sistema no permetia perquè tots contribuïen a que funcionés perfectíssimament tot denunciant a qui fos.
La dona jove de mirada maliciosa baixà. Les portes es fermaren i quan el transport engegà i passà davant ella, encara va tornar a dirigir una mirada inquisitiva a la Lícia. Aquella jove segur que li facilitaria la feina perquè probablement activaria l’alarma i avisaria que havia vist una passatgera amb llàgrimes als ulls. Arda 1 s’havia tornat en un món despietat en què als homes no els estava permès gaudir del més preciós de la seva condició humana: els sentiments. Tancà els ulls per un moment i per agafar força. En els seus darrers dies havia de ser capaç de posar-ho el més difícil possible al sistema perquè desitjava que l’Eva i el Joel poguessin gaudir de la llibertat.
Quan sortí al carrer la llum lluent del sol l’encegà. Els dies s’havien allargat i pogué gaudir de l’escalfor de l’astre rei sobre la seva pell mentre caminava els darrers mil metres fins al seu despatx. Activà el dispositiu per obrir la porta de l’edifici i entrà. Era la primera aquell dia. Disposà tots els aparells sobre el taulell de control i repassà la seva agenda. Havia rebut ja diversos permisos per tal que dues parelles accedissin als seus pisos. Això l’alegrà de manera escàpola perquè va pensar en què li hagués agradat poder veure que la seva filla i el seu company trobaven un pis per tots dos. Necessitava dir el que pensava però no podia utilitzar el maleït dispositiu per parlar amb el Benet. Ell segur que l’entendria.
— Bon dia Lícia! — Digué la Jordina tan eixerida com sempre. — Ei, estàs bé? Fas mala cara…
— Quina cara vols que faci si ja ha començat el meu compte enrere?
L’expressió de la Jordina va ser d’espant i tot seguit va mirar a un cantó i l’altre de la sala.
— Lícia! Saps que això que dius…—amb un moviment ràpid va agafar un paper i un bolígraf de sobre el taulell i va escriure-hi « saps que és perillós parlar així. Les parets tenen orelles. Ànims! Tots passem pel mateix al mateix moment». Després demanà amb veu clara. — T’has pres l’elixir?
— Aquella potinga a mi ja no em fa efecte! Pels mals de caps quotidians serveix però per estats d’ànim més forts és com beure’s un suc de taronja i prou.
— Has anat al metge?
— Hi aniré. T’ho prometo.
La Jordina li va passar la mà pel braç.
— Tens molta feina avui?
— No t’ho pots pas ni imaginar… — digué pensant en una altra cosa.
Just era a punt de sortir quan va arribar el Brian.
— Bon dia noies! Avui teniu molts objectius a acomplir! Us he portat un cafè per començar el dia amb energia!
Les dues li ho van agrair i van agafar les tasses. L’aroma intensa d’aquell beuratge va transportar a la Lícia vint anys enrere quan el seu marit li feia el cafè pel matí per tenir-la prou desperta per poder-la fer seva abans que hagués d’arrencar a córrer a la feina. De nou un pensament enrabiat li emboirà el cap. Necessitava poder gaudir d’un moment així amb el Benet però la vida la castigava sense donar-li aquesta oportunitat. Ja havia estat prou injusta enduent-se el Quim del seu costat. L’amargor del seu cafè es barrejà amb el de les llàgrimes que li rodolaven rostre avall. Si ho hagués volgut fer expressament no se n’hagués sortit. S’avergonyí de la seva tristor però la sensació quedà ofegada pel comentari del Brian.
— Lícia. Es pot saber què et passa? Amb aquesta actitud no vendràs cap pis avui encara que només es tracti de signar els darrers documents…
La Jordina fità al Brian amb reprovació.
— Li queda poc pel traspàs!
—Fantàstic! Però per això hi ha els metges que poden augmentar la dosis d’elixir si cal. Escenes a la feina no en vull perquè si no podem perdre vendes!
Aquell to desagradà profundament a les dues companyes però el Brian estava per sobre d’elles i per això no podien dir res.
La Lícia marxà a fer les visites a l’hora programada però amb un regust amarg a la boca. Sortosament la feina l’apassionava i veure que una parella jove podia començar una vida conjuntament en un nou pis la feia treballar amb més energia que mai. Observà els rostres de la noia i el noi de la primera parella. Ni tan sols l’elixir podia disseminar l’eufòria que sentien! Allò li donà esperança perquè aquell beuratge no havia estat mai prou fort per aclaparar emocions potents. En la segona parella observà una alegria continguda. A ells l’elixir els devia fer més efecte perquè les seus ulls no guspirejaven. Quan acabà la darrera visita tornà al despatx. Ja era tard i ella es delia per anar a casa on la recolliria el Benet. El cor li arrencà a córrer com el d’una adolescent. Ho deixà tot sobre el taulell de control i quan ja estava a punt de marxar el Brian li digué:
— Demà tens el matí lliure fins les 12:00 per anar al metge. No vull tornar a veure les llàgrimes d’avui!
Aquelles paraules li van fuetejar l’ànima. Ser tan adepte i addicte al sistema era malaltís. La gent com el Brian feien impossible el progrés però n’hi havia tants que era difícil eliminar-los a tots!
S’afanyà fins arribar al transbordador perquè tenia necessitat d’arribar a casa seva. Allí se sentia embolcallada de la presència del Quim i els records plàcids aconseguien calmar la seva inquietud. Desitjava trucar a sa filla per escoltar la seva veu però havia d’anar en compte de no comprometre-la.
A les sis i cinc minuts obrí la porta i deixà les seves pertinences sobre la taula junt amb el dispositiu. Anà a rentar-se les mans al bany i després l’activà. La seva filla respongué d’immediat.
El seu holograma la mostrava a casa menjant una cosa que semblava un pizza.
— Que molesto ara!
— Per res mare! Estava sopant que després vaig a donar una volta amb les amigues. Com va tot?
— Bé. He aconseguit vendre els tres pisos de la setmana en un sol dia avui. Hauria d’estar contenta suposo.
— I no ho estàs? — Digué l’Eva que havia vist de seguida una oportunitat per activar el seu pla i sabia del cert que la seva mare no li fallaria.
— Estic molt trista. No puc parar de donar-li voltes al traspàs, no tinc ganes de fer-lo!
— Què dius mare! Tu has tingut una vida plena! Ara et toca descansar!
— Ho sé però no em convenç.
— Ja t’estàs prenent l’elixir?
— Sí però no m’acaba de funcionar.
— I si vas al metge?
— El mateix m’ha dit el Brian. M’ha donat matí lliure per poder anar-hi.
— Doncs hi has d’anar. M’ho promets?
— T’ho prometo! — va dir la Lícia tot pensant que la seva filla tenia unes dots interpretatives fantàstiques. Sonava completament afí al sistema. — Eva, no et vull molestar més que tens pressa.
— Gràcies mare! Demà et truco!
— No, no cal. Estaré bé!
— Una abraçada!
— Una abraçada!
En concloure la conversa la Lícia mirà l’hora. Un antic i anacrònic rellotge de paret indicava el pas del temps de manera més senzilla que el dispositiu. Devien quedar uns cinc minuts fins que aparegués el Benet. Va anar al bany a mirar-se al mirall. La roba que portava era més que adequada però la seva cara mostrava la seva aflicció.
De cop sonà el dispositiu. Era el Benet! Baixà l’escala més ràpidament que mai i en obrí el trobà tan o més atractiu que el dia anterior i amb una rosa vermella a la mà. No reprimí el seu instint i el besà. Ell l’agafà de la mà i l’estirà cap a fora.
En aquells mateixos moments un Jonathan esgotat de la feina del dia feia el seguiment de la Lícia mentre es preparava el sopar. No esperava gran cosa així és que seguí pelant les verdures per fer-se el smoothie. Portava dies pensant que s’havia equivocat amb ella. Però de cop sentí la conversa amb la Jordina. Bingo! La Lícia no tenia cap ganes de fer el traspàs! Allò si que era una acusació en tota regla! Seguí escoltant fins a sentir la conversa entre la Lícia i sa filla. Hagués pogut saltar d’alegria perquè finalment ara podria demostrar a la Samatha que no s’havia equivocat. L’únic que no li agradava de tota aquella història era que ara ella hauria d’anar personalment a dir-li-ho a l’agent…