La Porta XXV

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Samantha s’havia llevat amb el peu esquerre perquè havia d’anar a veure l’agent 54 i explicar-li el que el Jonathan havia esbrinat de la Lícia. Estava irritable i qualsevol petit entrebanc la posava de mal humor. La torrada li havia caigut al terra i l’havia feta empipar, més tard aquell matí, el transbordador va tancar les portes davant dels seus nassos després d’una embranzida per agafar-lo i ella se sentí ridícula amb tots els rostres dels passatgers observant com no havia arribat a temps. I en aquells precisos moments caminava per l’ampla avinguda cap a les oficines d’administració tot pensant que ja feia dies que arrossegava un estat de descontentament que no aconseguia dominar amb l’elixir. Potser era perquè s’havia deixat engrescar pel Jonathan amb allò de vigilar a la Lícia i ara era més que obvi que l’agent 54 voldria aprofitar-se de les seves ganes d’ascens i privilegis. Havia de reconèixer que en un primer moment a ella també li semblà bona idea però l’actitud de la Lícia no li havia semblat prou escandalosa per demanar-ne una monitorització, però és clar, el Jonathan volia fer mèrits com fos. Ara li tocaria a ella anar a presentar-li l’informe al bavós de l’agent 54. I total, què era? Que la dona no tenia ganes de fer el seu traspàs? Doncs tampoc era tan estrany no? A la Lícia se la veia jove i amb empenta i per tant era normal que no tingués ganes de fer-lo. No calia esperar que la gent estigués gaire animada els darrers mesos de la seva existència. De fet el cas de la Lícia l’havia fet pensar. Realment era tan poc productiva la gent als cinquanta? Perquè ja portava uns anys a la feina i havia vist molts clients d’aquella edat que semblaven estar en el millor moment de la vida. Potser no tot era tenir la pell llisa i les carns turgents. Potser la ufanor que s’havia anat perdent amb l’edat es compensava amb l’experiència. Com més s’acostava a les oficines centrals, més poques ganes tenia d’entrar-hi. Intentà pensar en quelcom agradable però no se li acudí res. El mal humor l’amarà i es tragué l’ampolla amb l’elixir de la bossa per prendre’n la dosis de l’endemà que necessitava aquell mateix dia. L’efecte immediat es deixà sentir molt menys dels que era usual però li donà prou energia per prémer el botó i activar el dispositiu. L’agent 54 trigà uns minuts en respondre. Quan la Samantha ja pensava que podria tornar a la seva activitat habitual fent visites perquè el paio no responia, de cop s’obrí la porta i el seu dispositiu s’activà tot reproduint el missatge de veu «pugi i segui que l’atendré quan pugui». La Samantha anà al segon pis amb desgana i un pèl emboirada pel glop extra d’elixir. Quan fou davant del despatx el seu dispositiu s’activà de nou. Era el Jonathan que li demanava que la informés de com havia anat la visita quan acabés. Tenia molt poques ganes de fer-li el favor al seu company però no li quedava cap remei. Respirà fons abans d’accionar el dispositiu altre cop. S’obrí la porta i com la primera vegada amb el Jonathan, la Samantha veié una taula força gran i una cadira i s’hi assegué. El silenci i la manca d’activitat la posaven nerviosa però no volia accionar el seu dispositiu per escoltar música o enviar cap missatge perquè sabia que l’estarien monitoritzant a ella molt probablement. No obstant, com que sempre havia estat un cul inquiet, els minuts se li feien eterns i ja començava a observar les parets com si hi hagués de trobar-hi quadres que l’ajudessin a ocupar la seva ment àgil. Els minuts se li van fer eterns però finalment s’activa quelcom i davant la taula on seia la Samantha hi aparegué l’agent 54 assegut en una altra taula però d’esquena a ella. Estava observant a través de pantalles projectades a l’aire escenes de les vides de centenars de ciutadans. Amb un moviment de mà apagà les pantalles i es girà. El cabell grisós i les arrugues als voltant dels ulls indicaven que aquell home devia estar entre els quaranta i els quaranta-cinc o sis. En veure-la li somrigué però la Samantha no li pogué retornar el somriure. No li hagués sortit bé.
— Agent 978, quina il·lusió veure-la per aquí! L’havia esperada abans.
La noia se sorprengué perquè des de la seva visita amb el Jonathan només havien passat dues setmanes. No obstant, no gosà dir res.
— Què em pot explicar de la seva monitoritzada?
— Alícia Ferrer es diu. — Remarcà ella a qui no li agradava que les persones fossin tractades com a números.
— La senyora Ferrer, cert. Què em podria dir d’ella? — digué ell tot clavant indiscretament la seva mirada a l’escot de la noia.
— Hem escoltat una conversa entre ella i la seva filla en què queda palès que no té ganes de fer el traspàs.
L’agent 54 canvià l’expressió del seu rostre. La seva mirada s’enterbolí.
— I a vostè li sembla gaire anormal això? Perquè òbviament per molt que ho vulguem vendre així, ningú té gaires ganes de fer el traspàs…
— És clar. Però dubto que ho verbalitzin com ho fa ella perquè sap que li pot portar problemes. A més també hem escoltat que l’elixir no li funciona.
L’agent 54 arrugà el front.
— No li funciona, en quin sentit? No aconsegueix que pugui controlar les seves emocions?
La Samantha no havia fet la monitorització ella mateixa i per tant no sabia exactament què respondre però no tenia ganes de veure l’agent 54 emprenyat perquè ensumava que no seria una bona idea…
— Això sembla.
Per fi l’agent deixà de mirar els arrodoniments de la Samantha i la mirà als ulls. Volia dir-li quelcom però el dispositiu de sobre la seva taula s’activa i també un llum vermell del taulell de control. Una veu masculina informà «tenim deu casos més de resistents a l’elixir que han començat a donar senyals de descontentament amb el sistema. La situació comença a ser insostenible. Necessitem contactar amb les administracions dels altres punts d’Arda ». L’agent notà de seguida la importància de la informació que acabava d’escoltar l’agent 978 i respirà fons. Havia escollit el pitjor moment per deixar-la passar.
La Samantha també s’adonà de seguida de la gravetat del que havia succeït.
— I ara què faig agent 978? — li demanà a la noia.— Això que acaba de sentir no pot sortir d’aquí.
— I no sortirà. Jo només vull el millor pel sistema. Altrament el Jonathan i jo no hauríem decidit informar a les autoritats del seu comportament.
L’agent s’aixecà de la cadira i s’acostà a la noia. L’agafà pel cabell i la feu aixecar-se.
— A partir d’ara Samantha, el Jonathan i tu vigileu la Lícia però molt probablement dintre d’uns dies també l’haurem de fer fonedissa a ella. I jo ja no em puc permetre que tu campis per on vulguis amb el que has sentit. T’ascendeixo a ajudant personal. Tu t’encarregaràs personalment de fer desaparèixer qui hagi de desaparèixer.
La Samantha respirava amb dificultat i el seu cor s’accelerà de manera desorbitada. L’agent 54 li va passar les mans pels pis i li digué en veu baixa a cau d’orella: «Ara ves a acomiadar-te del teu company i et vull veure aquí dintre de set hores. Ni una més ni una menys».
Quan l’agent 54 la va deixar anar i ella va poder sortir d’aquella oficina va haver de córrer mig marejada com estava per anar al bany. Entrà al lavabo i el seu estómac va retornar tot l’esmorzar d’aquell matí. Alguna cosa li digué que el seu mal humor es devia a que l’elixir també li fallava a ella. I si era així potser ja seria millor deixar de prendre’l. Necessitava pensar clar perquè havia de sortir com fos del merder en què l’havia posada del Jonathan…

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s