Es rentà la cara a la pica d’aquell lavabo impersonal de l’edifici de l’administració. L’ havia considerat fred la primera vegada que hi havia anat amb el Jonathan, però ara li semblava una construcció apta només per empetitir i deshumanitzar a qui hi entrava. Ben segur que havia estat una escola acollidora on hi corrien nens alegres i plens de virior feia només un segle, però en aquells moments era un conjunt de parets que allotjaven individus que eren un número i servien a un sistema controlat per màquines. L’elixir només els feia a tots submisos al sistema. L’amarà un pressentiment que intentà esborrar de la seva ment. Ara no era hora d’amoïnar-se perquè tenia només unes hores per actuar. Baixà les escales d’aquell maleït edifici en què hauria de treballar durant un temps i quan va ser al carrer va arrencar a córrer fins arribar al transbordador. Un cop allí anà a casa seva. Tenia una energia insòlita que l’enardia i la impulsava a fer allò que creia que havia de fer.
Arribà a casa seva i connectà el dispositiu. Pujà fins la sisena planta i entrà a casa seva. Sense saber com, tenia claríssim quines passes havia de seguir perquè les idees li havien anat apareixent de manera espontània durant el seu trajecte. Anà a la seva cambra i agafà roba còmoda que es posava pel temps de lleure. Es va desfer la cua de cavall i es va treure el maquillatge que portava. Es vestí d’una manera informal amb peces que feia anys que no es posava perquè no era l’adequada a l’estatus que havia aconseguit i que en aquells moments li era ben igual ja que havia perdut la seva llibertat. El darrer que faria aquell dia abans de tornar a les oficines centrals seria comunicar-se amb el seu company. Abans havia de fer quelcom més important.
Quan sortí al carrer se sentí com una persona nova. El mareig del matí li va tornar però no suficientment fort per fer-la aturar-se. Va recórrer mitja ciutat i quan ja era prop del seu objectiu s’apercebé que estava a punt d’infringir un dels preceptes de la seva feina i que allò la podia condemnar. Tanmateix ja tenia una condemna que pesava sobre ella. O potser fins i tot dues? Observà de lluny l’edifici on estava ubicada l’oficina on treballava la Lícia. Semblava un lloc alegre. S’hi acostà i activà el seu dispositiu i una veu robòtica li demanà que s’identifiqués. Ella es va presentar com a una coneguda de la Lícia i va demanar poder passar. La porta s’obrí i va entrar. No es podia connectar directament al dispositiu de la Lícia perquè això quedaria enregistrat i per això hagué d’esperar. El robot-recepcionista avisà a la Lícia de l’arribada d’una visita tot i que no esperava. El cor li va fer un salt pensant que ja havia arribat l’hora en què la farien desaparèixer. Avançà lentament fins la recepció que es trobava a l’entrada de l’edifici. Era una zona diàfana amb unes butaques blanques i unes taules rodones del mateix color i plena de plantes que donaven un punt de naturalitat a un ambient que ja de per si era agradable. L’oficina quedava insonoritzada per una porta de vidre emmarcada per una vidriera que anava de pany a pany de paret. L’efecte era fantàstic perquè just davant de la construcció hi havia una zona verda amb bancs, i equipament esportiu per tal que els ciutadans s’hi poguessin anar a relaxar. En una cantonada hi veié una noia rossa vestida de manera molt informal que llegia una de les revistes virtuals de sobre la taula. No la va reconèixer. S’hi acostà i la noia alçà la vista. Aquell rostre fresc i aquella melena indòmita la van confondre però la seva ment encara àgil la va revestir amb la roba d’uniforme en què l’havia vista.
— Samantha? — demanà ella insegura.
— Sí, sóc jo però no vinc en visita oficial i no cal que s’amoïni. Li concediran uns minuts amb mi fora per tal que puguem parlar?
La Lícia s’ho va pensar i digué:
— Sí. Ara aviso a la meva companya que necessito mitja hora. Saben perfectament que ja la recuperaré.
—Perfecte! — digué la Samantha. — L’espero aquí.
La Lícia no trigà ni cinc minuts en justificar la seva absència i quan arribà a la sala la Samantha li indicà:
— Jo deixaré el meu dispositiu aquí i li recomano que vostè també el deixi.
—Trigaré un minut. — Digué la Lícia que es dirigí al penjador on hi havia la seva bossa, hi deixà el dispositiu i tornà a la sala.
La Samantha col·locà el dispositiu desconnectat sobre aquella taula.
— No es preocupi. No me’l prendran. Està desconnectat perquè no vull que em rastregin.
Un cop al parc la Lícia observà la noia que al mateix temps la observava a ella.
— No vinc a parlar-li del traspàs. Jo mateixa em trobo acorralada pel sistema i només tinc unes hores fins a ser part monitoritzada d’ell. L’espien i ara jo formo part de l’equip que l’ha de fer desaparèixer. Però tinc els meus dubtes deguts a una situació personal delicada. — Hi hagué un silenci i prosseguí. — Vostè té bona memòria?
— Sí. Crec que sí. — Digué una Lícia intrigada.
— Li diré un codi del dispositiu il·legal. El sou ens permet aquest capricis als qui treballem amb el sistema, o en el meu cas, treballàvem. Li dic i el memoritza perquè només tenim aquesta possibilitat per comunicar-nos. Parlaré en clau i espero que l’entengui. Vols venir a jugar una partida aquest vespre? Voldrà dir que la desaparició ha de tenir lloc aquell mateix dia.
— D’acord. — Digué la Lícia sense tenir clar si allò era un parany.
— 2438767jardinsdelarosa.bcn
— M’ho repeteix, per favor?
— No té res per escriure?
De cop a la Lícia la tecnologia retrògrada li semblà una meravella. Tragué u bolígraf i paper de la bossa i s’apuntà la referència.
— Probablement seré jo sota les ordres de l’administració que la faci desaparèixer i no em puc permetre posar-la en risc. Li diré quan la volen capturar per si vol arreglar els seus assumptes. És el que puc fer per vostè.
La Lícia li va agafar el braç.
— Moltes gràcies i molta sort. — I la mirà amb gratitud.
La noia s’acomiada amb un somriure empegueït i la Lícia entrà a l’oficina amb un bri d’esperança. Ara tenien un contacte de dintre de l’administració i això els podria ajudar a tots.