Em sap greu haver de tornar al tema de l’esclavitud moderna que ja havia comentat anteriorment, però és que si no ho faig, exploto. Se m’acut que estem tots molt conscienciats sobre el nivell d’explotació laboral dels treballadors en alguns països com a la Xina i això és bo. Han contribuït a obrir-nos els ulls reportatges com el de China blue que retrata la vida d’una adolescent segona filla d’una família pobre del país que ha d’anar a buscar feina a la ciutat. La contracten a una fàbrica de roba texana que produeix gènere que després compren empreses dels països desenvolupats per vendre a uns preus moltíssim més alts que els preus de cost. Els treballadors viuen i treballen a la fàbrica i també hi mengen perquè els àpats se’ls descompten del sou miserable amb que pràcticament no poden estalviar res. Si arriba una comanda urgent, els treballadors estan obligats a treballar hores extra i si algú s’adorm se’l penalitza abaixant-li el sou. El reportatge és colpidor i em va acabar de fer decidir no comprar mai més res produït a la Xina, perquè no puc estar segura que els treballadors allà tinguin unes condicions de treball dignes i no vull contribuir a l’engranatge de l’explotació. El reportatge recorda la brutalitat del sistema capitalista d’explotació del més dèbil i ens fa adonar que a molts llocs del món hi ha una gran majoria de gent que viu en condicions d’esclavitud. Però també nosaltres al nostre país hauríem d’adonar-nos de fins a quin punt se’ns han trepitjat els drets.
Per treballar i rendir és absolutament necessari que el treballador pugui desconnectar. Que pugui marxar de la feina i tingui unes hores lliures per ell des d’una jornada laboral a l’altre. Deixar la feina aparcada per dedicar el propi temps a la família, els amics o les aficions ens retorna l’equilibri i ens fa sentir persones valorades amb dret a vida pròpia. Ara bé, la societat actual amb els seus avanços tecnològics i les seves tendències socials ha esdevingut un autèntic perill per l’espai del treballador. Hi ha llocs de treball on els caps o els companys es permeten la llibertat d’enviar missatges per tractar assumptes feiners fora de l’horari laboral. I llavors, quan l’empleat rep la notificació el fan tornar mentalment al seu lloc de treball. Potser em trobareu exagerada si dic que em sembla una crueltat enviar missatges telefònics als subordinats o als companys fora d’hores, perquè és una manca de respecte vers el treballador i la seva vida privada. Tenir connectat el correu electrònic al telèfon mòbil ha obligat a molta gent a ser esclava de la feina i això és un pas enrere enorme.
A més, el món de la docència s’ha convertit en un dels més precaris en aquest sentit. Per una banda algunes escoles esperen que els personal estigui disponible i localitzable telefònicament per mantenir-lo “ben unit” al seu lloc de treball. Però a la llarga això pot provocar una sensació de manca de llibertat personal força perniciós. Conec professors que tenen els alumnes afegits al WhatsApp i aquests aprofiten per demanar-los hi les notes a qualsevol hora. Certament aquests docents van molt més enllà del que és la seva obligació donant el seu número als alumnes, perquè els telèfons ja pertanyen a l’esfera privada. No obstant suposo que aquí cada professor pot escollir si ho vol fer o no.
Per motius legals convé guardar-se’n. Sabíeu que per la llei de protecció de dades perdre per exemple un mòbil que conté dades d’alumnes pot portar al professor i l’escola problemes legals? Doncs és així. I per això és molt recomanable no tenir mai res que tingui dades d’alumnes fora de l’àmbit de l’escola. Però és clar, no tot són els mòbils amb els números dels alumnes que són evitables. Un examen o un treball amb el nom i cognom dels alumnes és quelcom privat i per això mateix, a partir de fa poc, els exàmens han de ser protegits com si fossin valuoses llavors d’una espècie de planta exòtica en extinció. Exagerat però verídic.
Com ja us podeu imaginar, els docents i el personal sanitari rebem sovint el mal humor del públic amb el que tractem. No obstant, els metges i infermers probablement no s’emporten els historials mèdics dels pacients per revisar-los a casa. Tanmateix nosaltres ens enduem redaccions, treballs i exàmens d’alumnes per corregir cap a casa perquè és part de la feina d’un professor.
Particularment a mi no m’havia molestat mai massa haver de corregir feina de tant en tant. Ho considerava part del paquet que ve amb la professió docent. Quan sóc a l’escola procuro concentrar-me i rendir al màxim i no tinc per costum sortir a l’hora de l’esbarjo per anar-me traient la feina dels dits. Però si de vegades m’enduia feina a casa, fins fa poc ho feia tranquil.la i punt. El problema està en què ara resulta que per la llei de privacitat de dades, si per alguna desgràcia perdéssim els exàmens dels alumnes, aquests mateixos o l’escola ens podria demandar.
No sé si podeu imaginar la de vegades que he somniat que em prenen la motxilla amb els exàmens de camí de casa i que em demanden per això? Prou per haver decidit un pla B per no portar-me’ls mai més a casa. Ja sé que sembla una situació extrema però que li robin a un o una la bossa a Barcelona no és pas ciència-ficció. És a dir que ara el més adequat és no emportar-se res per corregir i així evitar problemes. O si ho fem ha de ser només quelcom penjat al núvol o encriptat.
Doncs bé, per tirar endavant de vegades potser cal anar enrere. Si no tens mòbil o el desconnectes en sortir de la feina, podràs gaudir del temps lliure sense interferències molestes. I si no t’emportes cap treball per corregir a casa també serà una mesura més higiènica. I de fet potser és millor dedicar el temps que es dedicava a la correcció a casa a preparar activitats pels alumnes perquè si més no, així no hi ha cap perill de perdre res. A més millorem la qualitat de la nostra tasca. A casa, en un entorn sense tant estrès, podem desenvolupar la creativitat per fer classes més dinàmiques i llavors deixem per la rutina a l’escola les tasques més feixugues. Com diuen els castellans “a grandes males, grandes remedios”.
Potser seria bo que tots plegats recordéssim que tenim dret a ésser i existir fora de la feina perquè si estem disponibles en cos i ment durant tantes hores seguides, per molt que ens entusiasmi el nostre lloc de treball, ens estarem convertint en esclaus a un preu ridícul. I no hauríem d’haver de justificar per què no responem correus de feina fora del nostre horari perquè llavors implicaria que hem assumit que les empreses tenen dret sobre nosaltres també durant el nostre espai lliure i llavors hauríem perdut una gran batalla. Deixo que hi doneu unes quantes voltes. Bona setmana a tots!