La Porta XIX

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Sam ja s’havia habituat a la seva nova cel.la amb llum i al trajecte matiner cap al laboratori on li donaven el nou elixir i li feien proves i analítiques per comprovar els resultats. Però no havia aconseguit encara trobar cap forat de seguretat que el permetés una fugida ràpida. I després de la dosis d’elixir quedava suficientment atordit per no poder pensar clar en unes hores. Era més que obvi que aquella potinga només era apta pels cossos resistents a l’anterior elixir i que a més no eren capaços de dissimular el seu estat d’ànim. D’una dosis a l’altra el Sam tenia únicament unes set hores de consciència plena que coincidien amb el seu transport, però que no eren suficients per poder tramar cap pla. El conductor del vehicle privat recollia el Sam, el saludava amablement i el pujava al vehicle. A mig trajecte parava davant d’un bar per anar a buscar un cafè amb llet que es bevia parcialment del bar al vehicle, assaborint els darrers glops al cotxe. Com a màxim podia intentar donar-li un cop al cap mentre el conductor s’asseia al volant. Però amb què? I aconseguiria fer-ho? Ell no era partidari de la violència i sabia que no podria aplicar-la. Però aquell matí mentre esperava que el conductor sortís del cafè amb la seva beguda calenta a la mà, quelcom va canviar en la rutina. El conductor va trigar molt en sortir del local i el Sam va començar a mirar el panell de control del vehicle. Desgraciadament s’activava amb la veu del conductor i no el podia dirigir ell. Les portes també estaven tancades. Sospirà i pensà que li mancaven només unes hores de consciència fins la propera dosis d’elixir que el deixaria atordit. S’empipà amb si mateix per no haver estat capaç de pensar en cap pla d’escapada i s’inquietà en veure que el guarda i conductor no arribava. El Sam patia d’una lleugera claustrofòbia que només tenia dominada gràcies a l’elixir però que ara començava a oprimir-li el pit. La pausa per demanar el cafè era molt més llarga del que havia estat els darrers dies i ell no podia aguantar estar tancat en un lloc tan petit. De cop va començar a suar desmesuradament i la seva respiració s’accelerà. El Sam es demanà si allò seria un efecte secundari de l’elixir. Ja estava molt prop de la seva propera dosis. Quan li faltava poc per hiperventilar veié el conductor sortir del bar. El més probable és que el cambrer hagués trigat més del necessari en fer el cafè o que el conductor hagués hagut d’anar al bany. No obstant el Sam, com tots els que prenien l’elixir, no estaven acostumats a la incertesa. Per això gairebé somrigué quan va veure el conductor que s’apropava al vehicle i encenia el dispositiu. La porta s’obrí i aquell home que devia tenir uns quaranta anys tornà la rialla al Sam.
— Disculpa Sam. Sé que necessites la teva dosi però he hagut d’anar al bany a rentar-me la cara. Em sento marejat.
— No passa res.
El rostre esbarrellat del noi denotava malestar o fins i tot dolor. L’instint natural del Sam era oferir-se a ajudar-lo però no era la circumstància adient. Ell era un “desaparegut”, un pres del sistema a qui calia controlar. Per molt que oferís el seu ajut el conductor no el podria acceptar. De cop el noi es va portar la mà al pit i com si li haguessin donat un cop a les cames, aquestes se li van doblegar i va caure primer sobre el vehicle i després al terra. El Sam s’espantà. El conductor estava estirat a l’asfalt respirant amb dificultat.
El noi va sortir del cotxe perquè la barrera de seguretat quedava oberta en el moment en què s’obria la porta. S’ajupí sobre el conductor.
— Estàs bé? Puc avisar a algú?
El conductor panteixava però li assenyalava quelcom al Sam. Ell no ho acabava d’entendre però finalment hi va caure. Era el dispositiu que el conductor portava a la butxaca. S’activava amb la veu o amb l’empremta dactilar. Aquell home jove pràcticament ja no podia dir res i per això el Sam va agafar el seu dit i el situà sobre l’aparell que s’encengué de seguida. Marcà el número d’urgència i deixà ell un missatge de veu ja que el conductor no podia. «El conductor d’un vehicle d’escorta s’ha marejat i està estirat al terra a…» va haver d’aixecar-se per anar a inspeccionar la matrícula. Un cop la tingué va acabar de deixar el missatge de veu «no sé on però el vehicle és el 27789». Els cotxes eren fàcilment identificables perquè portaven localitzador. El Sam s’acostà al conductor que ja no podia parlar i li digué.
—Tranquil company que ara et venen a buscar! Tot anirà bé. — I li agafà la mà uns moments per reconfortar-lo.
Després mirà a dreta i esquerra. No reconeixia ben bé l’indret on era però havia d’aprofitar aquella oportunitat. D’una banda el cor li deia que s’havia de quedar al costat del conductor, però d’altra sabia que havia de fugir perquè potser no ho podria tornar a fer. Va arrencar a córrer amb totes les seves forces. Era en un lloc que feia pendent, en un dels set turons de la ciutat. Només li calia pujar suficientment amunt per tenir una vista panoràmica i orientar-se. Havia d’anar a casa del Mohit i ell vivia sortosament prop de la Sagrada Família en un dels indrets on s’havia prohibit l’enderrocament dels antics edificis per construir gegants mastodòntics. Els punts emblemàtics de Barcelona eren com clapes del passat vistes des dels turons perquè a dos kilòmetres a la rodona tot havia restat com feia segles i la resta de la ciutat havia esdevingut un lloc de gratacels robotitzats. La Sagrada Família, l’església de Santa Maria del Mar i la de Barcelona, la casa Batlló i la Pedrera i el Monestir de Pedralbes constituïen els eixos de l’antiga ciutat. La resta havia estat engolida pels blocs moderns de figures geomètriques que sotjaven els edificis modernistes que el sistema va considerar dignes de conservar. Aquests records del passat havien esdevingut llocs de visita pels habitants de la ciutat amb ganes de conèixer com havia estat la ciutat on havien nascut els seus avis. Barcelona havia quedat enclaustrada dins les seves muralles durant anys fins que les trencà per expandir-se definitivament amb la construcció de l’Eixample. I gràcies a aquesta la ciutat va anar annexant barriades que havien estat residències d’estiueig pels barcelonins. La ciutat que havia presentat uns edificis desiguals amb finestrals diferents i alçades dispars, es va convertir en una ciutat que seguí el model del districte 22@ i l’aplicà a tot el nucli urbà. En poc més de cent anys Barcelona esdevingué una ciutat molt similar a Astana. Però no calia plorar l’adversitat del destí de Barcelona, perquè no va ser diferent al del de la resta de ciutats del món. Totes van quedar uniformitzades amb gratacels intel·ligents que assolien una major eficiència energètica i un control absolut dels seus habitants. Només els edificis que havien estat emblemàtics de cada ciutat van ser salvats de l’exterminació. Els habitants de tots els països tenien els mateixos costums, vestien similar, i portaven vides similars perquè era molt fàcil dirigir el control a escala global si es feien desaparèixer les diferències.
Mentre el Sam pujava el turó s’adonà que la seva visió s’enterbolia. Devia ser l’efecte de la manca d’elixir. A aquelles hores ja hauria d’haver pres la seva dosis però no ho havia fet i ara el cos li passava factura. Estava cansat i tenia gana però no es podia permetre aturar-se. Seguí caminant i caminat fins arribar a un punt molt elevat. Quina hora devia ser? Migdia potser? Feia una calor immensa i tenia molta set. Uns darrers esglaons irregulars s’imposaven entre ell i la magnifica vista de la ciutat. Es posà la mà al clatell i notà tota la suor que li baixava de la cara. Si no aconseguia beure res es deshidrataria. Alçà la cama tant com pogué i va aconseguir pujar aquell darrer esglaó. Des d’aquell turó es veia tota la ciutat. De seguida va albirar la Sagrada Família però els seus ulls no es van quedar pas clavats a l’edifici perquè volgué copsar aquelles clapes supervivents de l’antiga ciutat. Eren taques d’una altra època i un altre color entre l’ordre i la regulació moderna. I ben mirat l’efecte no era tan devastador. Alguns gratacels eren diferents i havien estat dissenyats per servir de referent als ciutadans. També ells eren bells d’alguna manera. Uns perquè els havien fet de colors diversos, altres perquè no eren rectes sinó com espirals. Altres tenien formes geomètriques i colors que els feien entretinguts. Com és que no havia tingut mai el temps de gaudir de la seva ciutat? Va intentar gravar la imatge de la Sagrada Família al seu cervell. Sense el dispositiu havia d’orientar-se per arribar-hi memoritzant els edificis singulars. Havia de resseguir una línia pràcticament recta però lleugerament inclinada a l’esquerra. De cop li va agafar un mareig i la seva visió s’enterbolí. Notà una suor freda i tot es tornà foscor…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s