No sé si quan us mencioni les classes de literatura us vindrà al cap un professor davant una pissarra que us feia memoritzar dates de corrents literaris i autors amb les seves corresponents obres i les anodines figures retòriques. A mi sempre em va semblar que es parlava del llenguatge de la literatura com si fos un món apart. Quelcom totalment desvinculat del que emprem cada dia en la comunicació verbal. La metàfora per exemple. Quantes vegades us han fet cercar una metàfora en un poema? Un parell de dotzenes mínim suposo. Doncs només cal observar una mica l’ús de la llengua per adonar-nos que precisament la metàfora i les seves cosines germanes són un pilar fonamental de la nostra comunicació diària. Quan diem en castellà, per exemple, que algú està “enfermo” estem emprant una metàfora fossilitzada. I és que en època dels romans, un determinat col·lectiu va trobar la paraula “maladus” de la que tenim el català “malalt” desagradable i va decidir eufemitzar el concepte i anomenar al malat “infirmus” és a dir, el que no està ferm, l’indisposat. L’ésser humà no pot escapar a la seva condició i aquesta ens fa éssers vulnerables i molt conscients del nostre grau de fragilitat i també ens fa éssers immensament sensibles. Per aquest motiu des de que hi ha llengües hem utilitzat la metàfora en diversos sentits per “disfressar” realitats que ens resulten desagradables o bé per emfatitzar-les. Són les dues cares de la mateixa moneda si així ho voleu.
La metàfora ens permet tapar mitjançant eufemismes o expressions col·loquials aquells àmbits conceptuals més carregats d’emocions: la malaltia, la mort, la sexualitat, l’amor, el treball i els diners. No podia ser d’una altra manera.
Analitzem: quantes vegades designem malalties que no ens agraden amb equivalents que les dissimulen. O no era la sífilis el mal de mariners o és que no hem sentit mai a parlar d’un mal lleig?
Ens esforcem contínuament per no designar certes realitats pel seu nom talment com si el fer-ho les invoqués – recordeu els contes d’infantesa quan les bruixes tot fent beuratges màgics pronunciaven certes paraules com a sortilegi?- hem après el poder de les paraules de ben petits.
Doncs de la mateixa manera que “evitem i tapem” també utilitzem el llenguatge per carregar-lo d’emocions quan cal. El verb “treballar” present en francès i castellà ens ha arribat a les llengües romàniques a través d’un eufemisme humorístic ja que es va derivar del llatí “trepalium” que era literalment “tortura”.
D’eufemismes humorístics n’hi ha desenes el problema és que quan es lexicalitzen la comunitat no té memòria lingüística diacrònica i no els coneix com a humorístics. Tornem al llatí i la paraula italiana “testa” i la francesa “tête”. Totes dues venen del llatí dels legionaris que van canviar la paraula clàssica “caput” per “testa” que era una espècie d’olla. Us sona ara més això de que se li ha anat l olla? És que tan originals no som ja us ho dic. Moltes metàfores es repeteixen en diverses llengües perquè no deixen de ser metonímies.
Ara en portem dues d’humorístiques tornem a les serioses. El verb matar en francès “tuer” volia dir en el seu origen “apagar la llum”. Un altre concepte que trobem en diversos idiomes, la mort com la pèrdua de llum. Els alemanys i els anglesos tenen unes expressions molt curioses per evitar el verb morir. Els alemanys utilitzen “den Löffel abgeben” entregar la cullera. És prou entenedor crec. Quan un se’n va per sempre ja no menja i per tant li dóna la cullera a un altre. Cullera suposo més que forquilla perquè potser ja no té dents? Això no m’ho havia parat a pensar abans. No obstant sembla clar que en l’època en què aparegué aquest concepte els pobres menjaven farinetes i sopes. Els anglesos fan servir “kick the bucket” donar un cop de peu al cubell. Curiós. O bé aquest “bucket” es refereix al cubell que podien fer servir aquells que es penjaven i llavors això de “donar-li un cop de peu i morir està clar, o bé el “bucket” és el marc de fusta on es penjaven els animals que, òbviament i en forma d’espasme, anaven donant cops abans de passar “a millor vida”. D’aquest tipus d’eufemismes també en podem trobar de locals. Recordo que durant una visita a la ciutat de Vila-real la meva amiga d’allí em va explicar que com que el cementiri està a mig camí de l’ermita, quan un està mort a Vila-real se sol dir “està camí a l’ermita”. Fixeu-vos com ens agrada ser explícits amb certes realitats…
No obstant i com ja us podeu imaginar un dels regnes més propens per “inventar” i crear eufemismes és el de la sexualitat humana. Fa unes setmanes un autor de l’ editorial Stonberg va escriure una entrada sobre el famosíssim verb “fuck”. Per què serà que inclús aquells que no saben un borrall d’anglès reneguen utilitzant-lo? L’hem sentit massa sovint a les pel·lícules americanes penso. Doncs bé. Una de les explicacions que més corren per la xarxa és que “fuck” és un acrònim de “fornicatio under the consent of King”. No m’ho crec. Sobre tot perquè l’alemany posseeix un “ficken” que probablement n’és el precursor. I “ficken” en el seu significat primitiu volia dir “fregar” o “moure d’un costat a l’altre”. No cal que us faci un croquis de per quin motiu i de manera metafòrico-eufemística una acció va passar a designar-ne una altra. Una cosa similar però menys original ha passat amb el francès “baiser” que vol dir tant besar com fer l’amor. I és que aquí una part de l’acció ha substituït tota l’acció posterior.
Us adoneu de la infinitat de vegades que fem servir el recurs de la metàfora en la vida diària? I això sense tenir en compte les metàfores sinestèsiques en què barregem sentits: una veu dolça, colors càlids, etc. Òbviament podríem tenir una sola manera de designar les coses i seria molt eficaç i encaixaria amb el principi de l’economia del llenguatge. No obstant les persones tenim la facultat d’embellir les realitats més crues i de cobrir-les amb un vel perquè pertanyen a àmbits molt sensibles. A Vila-real tots saben què vol dir estar camí a l’ermita i tots sabem com és la lluna vista des d’allà mateix. D’això ja se’n van ocupar els americans, o no? Però en tot cas quan la veig suspesa al cel no recordo les imatges retransmeses aquell 20 de juliol del 1969 perquè personal penso que el que val és el que veig en aquell moment. I de la mateixa manera coneixem perfectament determinades realitats i conceptes i tot i així els volem “disfressar” i amagar o emfatitzar perquè és part de la meravellosa facultat humana de reinterpretar el món. O no us ho sembla també?
marionamar 