La llengua àrab pertany al grup de les que el filòleg August Ludwig von Schlözer anomenaria semítiques en memòria del personatge bíblic Sem, que és el pare de les tribus dels Arameus, els Assiris, els Elamites, els lidis i els caldeus. Les semítiques són un grup de llengües de la família afroasiàtica que són parlades per uns 260 milions de persones a l’Orient Mitjà i bona part del Nord d’Àfrica. Entre elles hi trobem l’Arameu, i l’hebreu.

L’àrab com a tal apareix documentat a partir del segle nou abans de Jesucrist i ens en ha arribat una inscripció en nabètic-arameu que data de l’any 328 de la nostra era.

Les llengües semítiques comparteixen unes característiques lingüístiques idèntiques entre les quals anomenaré les més notables. La primera seria una fonètica on hi ha consonants guturals que tan estranyes ens resulten i que tants maldecaps donen als que les volen aprendre. Una segona característica, no exclusiva de les llengües semítiques, seria la dels tres gèneres: masculí, femení i neutre, que tenen amb comú amb el rus o l’alemany per exemple. A més dels tres gèneres, que no és un fenomen aïllat, les llengües semítiques tenen tres números: el singular, el dual i el plural. Això ja ens resulta més curiós perquè no tenim dual en altres llengües europees esteses. El dual és el número que s’empra per designar que un plural és de dues persones i no de més de dues. L’àrab a més posseeix en la segona persona dual i la tercera del dual la distinció entre dual per femení i o dual pel masculí. El resultat d’aquesta complexitat és que existeixen tretze persones a la conjugació. No ens queixem doncs per favor de la famosa “s” de la tercera persona del singular en anglès que resulta una fotesa comparat amb la conjugació de l’àrab.

Les llengües semítiques també es caracteritzen per unes arrels verbals trilíteres, és a dir, de tres lletres. A aquestes es poden anar afegint prefixes i sufixes que donen als verbs una significació d’intensificació, de causalitat, de reflexivitat, etc.

Quan parlem d’aquesta família del grup indoeuropeu i del seu sistema d’escriptura no parlem d’alfabets sinó d’abjats. Un abjat és un sistema de transcripció de fonemes que només fa palesa les consonants i les vocals llargues. Les vocals curtes no s’escriuen en les llengües semítiques. Aquests fonemes són un tema delicat pels àrabs perquè els arabo-parlants no distingeixen correctament entre el so representat per la grafia “e” i “i” ni entre la “o” o la “u”.

Les llengües semítiques a més mostren una especial predilecció per la paranomàsia que és el fenomen que apareix quan repetim elements com en la seqüència “ el narrador narrava”.

La llengua àrab va ser durant gairebé vuit-cents anys una eina de comunicació de prestigi i per això va mantenir una certa cohesió a pesar del vast territori en què s’emprava gràcies al comerç actiu dels àrabs. Cal recordar que van ser ells, dalt dels seus camells i dromedaris, els que van portar molts invents de la Xina fins als seus territoris, i d’allí van arribar a Europa. I és que el camell és un animal que permetia llargues travessies amb una manutenció relativament fàcil i podia carregar també força més que un cavall. On coneix els àrabs com a poble de caravanes i molt hàbil en el comerç i, efectivament, l’activitat comercial els va permetre que la seva llengua es mantingués força similar durant molt de temps.

El punt d’inflexió i començament del declivi va ser el 1258, any en que Bagdad va ser conquerida pels Mongols. A partir d’aquest moment, i a causa de la pèrdua de poder de l’imperi del Al-Andalus, l’àrab comença a perdre’s com a llengua de cultura. Així doncs es va mantenir fossilitzada fins el segle XIX en què sorgeix el moviment renaixentista àrab anomenat “nahda”.

Els àraboparlants de territoris conquerits pels imperis colonials com el Britànic i el Francès van començar a reclamar l’ús de la seva llengua com a signe d’identitat. No obstant, el gran problema per donar l’impuls necessàri a l’àrab era el fet que resultava massa arcaic i que no podia expressar conceptes moderns. Va ser una tasca colossal modernitzar la llengua per tal que pogués transmetre noves necessitats expressives sorgides amb la revolució tecnològica i el progrés social i científic.

Un gran pas per retornar el prestigi a aquest enigmàtic idioma va succeir quan Egipte va declarar el 1863 l’àrab llengua oficial al territori. El 1821 es va crear al Caire la impremta nacional i el 1828 es va fundar el periòdic oficial “al-waqui-u-l-Misriyya” que va passar de ser escrit en turc a ser-ho en àrab. Crec que no cal recalcar com d’important és el paper de la premsa a l’hora d’introduir noves idees, conceptes i també posar de moda certs mots o expressions.

L’impuls decisiu a la premsa en àrab va arribar des del Líban i a mans de cristians. I a partir del segle XIX es comencen a fundar acadèmies de la llengua àrab, la primera de les quals va ser la de Damasc del 1919, seguida per la del Caire, del 1932. El 1972 ja es creà la Unió de Acadèmies lingüístiques Àrabs que intenta assolir consens per tal d’homogeneïtzar l’ús de l’idioma. Amb tots els segles en què l’àrab va ser abandonat com a llengua de creació cultural i les diferents influències lingüístiques a mans dels imperis colonials francesos o anglesos, és més que evident que hi ha una gran diversitat en els dialectes i també en l’ús del lèxic. Per tant la Unió d’Acadèmies afronta una feina titànica per tal d´acordar criteris.

I una de les tasques més decisives d’aquesta institució és la de modernitzar la llengua per adaptar-la a les necessitats expressives contemporànies. Ja havia mencionat anteriorment que la llengua va quedar estancada al voltant del 1258. Conceptes com “ordinador” que han creat altres idiomes com el nostre han passat a tenir diverses designacions en àrab. D’una banda s’ha adaptat una arrel verbal existent “ حسب” –hasaba- en el sentit de calcular i han creat el substantiu “ حاسوب”-husub- el que calcula. No obstant també tenen l’anglicisme “كميوتر” –pronunciat com cumbiuter. Per tant dependrà dels països i del grau de contacte amb Anglaterra que els parlants prefereixin una forma o l’altra. També es pot designar una realitat moderna creant una paraula composta a partir de dues arrels conegudes. Aquest és el cas de la paraula per motocicleta “دراجة نارية” pronunciat “daraja nahariya”, i que vol dir literalment bicicleta elèctrica. D’igual manera l’aspiradora és l’escombra elèctrica. Aquesta manera de produir paraules és força recomanada per la Unió d’ Acadèmies perquè evita una entrada massiva d’estrangerismes a la llengua àrab. La paraula campiona en cosins germans al món àrab és el telèfon mòbil que pot ser “ هاتف الخلوي” –hatif aljalahui” traducció literal de l´anglès “cell phone” o pot ser “ محمول” que sona “mahmul” i vol dir transportable. També se’l designa amb tres noms més l’ús dels quals no està tan estès però que cal conèixer per fer-se entendre avui dia.

Desgraciadament una de les majors dificultats de la llengua àrab és la diversitat en dialectes que fa als aprenents difícil parlar l’àrab del carrer sense aprendre l’àrab “fosha” o clàssic primer que no parla ningú, i un dialecte com a especialització quan ja s’ha adquirit la base.

Això més una enorme complexitat del sistema verbal àrab fan que aquesta llengua resulti tan enigmàtica i confusa. Personalment he de dir que ha trencat amb tots els esquemes que coneixia de les llengües i sóc filòloga. Fins i tot la típica afirmació que el subjecte ha de concordar amb el predicat queda obsoleta en analitzar l’àrab. Aquesta llengua té predilecció per les frases que comencen amb el verb i no amb el subjecte. I quan és així, el verb és sempre en tercera persona del singular. La concordança entre el subjecte i el verb només és de gènere en aquests casos.

I d’entre les mil coses curioses d’aquesta llengua tan antiga també en vull mencionar una altra per acabar amb l’entrada d’avui. La nostra famosa frase de que “neixen, creixen, es reprodueixen i moren” en àrab vindria a ser “neixen, creixen, pareixen i moren”. Ben curiós perquè el fet de donar a llum exclou el gènere masculí d’una frase amb caire universal que es refereix al gènere humà. I és que la societat àrab és, en general, una societat en que les mares i la maternitat es considera vital. Per això les dones perden el seu nom quan pareixen i passen a ser designades com a “mare de “ i darrere s’afegeix el nom del primer fill de la dona.

Ja ho diu un proverbi àrab: “les claus del paradís són sota els peus de la mare”. Això sí, caldria veure com es tradueix aquest amor a la maternitat als països àrabs perquè en general les dones continuen sense tenir tot el poder que els cal… Però això, és clar, ja serà el tema d’una altra entrada…

 

 

 

According to the most popular legend, coffee was invented in Ethiopia, more concretely in the region of Kaffa, in the province of Abissinia and it was the product of the curiosity and empirical spirit of a monk: Naironus Banesius. Apparently, the shepherds of the region were complaining because their herds did not let them sleep quietly till late at night, so the Maronite monk decided to investigate what was happening. He realised that the animals were eating some dark-green fruit that looked like little cherries. We don’t know how many infusions he might have drunk before finding out which plant exactly was the cause of the hyperactivity of the goats but what we do know is that when he did it with the coffee he was finally able to devote more nighty hours to his prayers.

I reckon they might not have got anything drinkable out of the first beverages until somebody came across the idea of roasting the grains to produce one of the most exquisite ways to provide our bodies with some liquid and a good deal of caffeine, very often necessary to get started in the morning or to simply to keep active when we are already tired.

Many hundreds of years have passed since Naironus Banesius did us the favour of experimenting with the plant and we can already thank God that he didn’t poison himself with any other vegetal that the herds were surely eating, because had it been the case, our civilisation would be quite a different one!

Coffee is drunk all over the world and in several ways and nowadays it has turned into something so sophisticated that there is even a modern profession linked to coffee right now: The barista. Do you know what it is? I didn’t know myself until recently, when an acquaintance from the neighbourhood, with whom I was drinking a beer at the time, explained to me that he only and exclusively drank coffee from one of his friends, who was a real expert.

As real a coffee lover but also ignorant of its secrets, I asked him if I could possibly talk to the barista to clarify some doubts I had about the beverage that lightened up my tedious mornings.

The young man allowed himself some time off for me and so I went to his workshop in Poblenou a Wednesday evening. Kim Ossenblock, that is the name of the coffee expert and renowned barista, received us with a smile and the will to record my curious questions to prepare one of his numerous videos.

I had a couple of questions ready for him. The first one was obvious. How did he get into the world of coffee?

He explained to me that he worked in the field of gastronomy here in Spain and he observed carefully how to prepare a good coffee for his guests. It did not take him very long to have fans that explicitly asked for Kim to be the only one to make the coffee for them. The good reputation of his coffee spread quickly and one day, a company devoted to roasting coffee offered him to conduct courses about this drink. He’s been doing that for 3 years now and he has become a barista. So started a big adventure that took him to win the championship of coffee tasting in 2012. And in fact he was third in the international championship, which is not a trifle!

His coffee passion has led to the publishing of his first book. I was skimming through it soaked with curiosity while I was listening to him.

The following question was one I was most interested in. I asked him what the secret of a good coffee was. Kim replied that it is of pivotal importance how the coffee has been processed and where it is grown. With the processing he refers to the roasting of the grains. If the coffee is not duly roasted the taste will not be the desired one. And a coffee that has been roasted for too long will be too bitter…

I tell him that some years ago I read an article in Germany about someone who was trying to make a machine to make the coffee sweet. Kim reminded me that coffee comes from a fruit and that the fruit is sweet. We make coffee bitter by toasting it. The barista went on with his explanation telling me what the other factors to make a good coffee are: the coffee grinder and the technique you use to prepare the drink. According to him preparing a good coffee takes time because it is like cooking.

During the talk the Belgian expert brought us a coffee for us to try it. I was surprised that he offered us filter coffee and not the Italian one but my surprise disappeared with the following question. I asked him which coffee machine he would choose in case he could only have one: an Oroley, the filter coffee machine and an Italian one as those we find in the cafés. He replied that the filter one. I then enquired whether he did not think that the paper of the filter spoilt the taste of the coffee and he clarified that one can always use a metallic filter, a textile one and that there is even one made of stone. The truth is that I was about to check if there was no hidden camera in the place. The thing about the stone filter seemed to me quite curious at best.

As for the Oroley he did not praise it very high either because he said one has to control the time it is on the fire too closely if you don’t want it to burn too quickly.

Kim justified his predilection for the filter coffee by saying that if the coffee is not as intense, the tastes and the flavours are easier to perceive. The expert reminded me of the fact that 90 per cent of the world drinks this sort of coffee and when I asked him if he didn’t miss the cream on top of his cup he explained that he did not need it. Our Spanish or Italian coffee is a bomb for the palate and you can’t fully enjoy it.

The reply to the following question surprised me only partly. I asked the Belgian to tell me which country in Europe produces the best coffees in general. He told me that people in Scandinavia usually drink good coffee because Scandinavians were willing to pay three euros for a good coffee and this allows you to buy quality. Would you have said that? Apparently there people buy the Arabica variety of coffee and not the Robusta we mainly drink here. The following question was compulsory. Which country in Europe drinks the worst coffee? He couldn’t decide whether it was Spain or Italy. Gosh! And we take pride in our coffee! I suppose its poor taste comes from the fact that we buy the variety Robusta, bitterer and with a lot more caffeine but which is less expensive. This and the fact that we want to drink a really strong coffee and, as we had mentioned previously in the discussion, some bars make it with tap water and they don’t clean the coffee machines often enough.

I then asked his opinion about high roast coffee, the one you roast together with sugar and he claimed, in a very assertive way, that one should consider studying whether this sort of coffee is harmful for one’s health. It was clear to me that he didn’t like it either.

He did not have to think much at all before answering the last question. I required him to tell me the best proportions to prepare a good coffee and he said without blinking: 50% Brazil, 30% coffee from El Salvador and 20% from Ethiopia. I wrote down this proportions in a note in my cell phone to experiment just as soon as I had the time to find the different sorts of coffee.

Before going he gave my acquaintance and me a bag of coffee that I took home overjoyed. I walked out of the door very happy but also a bit worried. It seemed that I would never have a palate delicate enough to become coffee taster. To tell you the truth a bit more than a year ago my coffee machine started making funny things so I had to get used to the Oroley. But from time to time, when I have the time, I still run the risk of using the expresso one even though it sometimes propels the filter part due to the pressure and I find myself having to clean up the mess. But I can’t help it. Every now and then I do feel the need to savour the intensity of an expresso coffee with a good cream topping. Maybe, as the German slogan for the candies Fishermans Friend said “sind sie zu stark, bist du zu schwach”. If they are too strong, then you are too weak…

The thing is that I am saving to get my expresso machine repaired or to buy another one. I drink enough filter coffee when I am on holiday! Apart from that, offering your guests a good cup of this deliciously bitter and galvanising beverage it means you want your guest to come back. Maybe therefore Turkish people turned the engagement ceremony into an official visit in which coffee was drunk. And the exact words to describe the drink were a code that entailed the message as to if there would be a marriage or not.

During my travel to Istanbul, the tour guide that an Egyptian couple and I hired, explained to us the following tradition. In ancient times when a man wanted to married a woman, the mother of the future bride-groom visited the family of the girl together with some of her friends.

The future bride would then prepare coffee and after the chatting, when the family of the man was alone again, the man’s mother could say something as: “the girl was very polite and of a very good family. But the coffee wasn’t that good”. That meant: “Son, you won’t marry this woman”. The making of the coffee and the adjectives given to it were a message to communicate the bride-groom to be if his election was or not what the mother considered suitable.

There are indeed many anecdotes about the coffee around the world because this drink is part of our lives. Moreover, has anybody ever thought what would those long nights at the desk be for those who study for exams if that Ethiopian monk had not been the personification of the empirical spirit itself?

 

L’Igor no estava d’humor per fer una visita als seus pares i la seva germana. Li havien permès viatjar al Caire, però l’estada no s’allargaria tant com ell voldria. La primavera àrab i la revolta eren un tema interessant, però dubtava que en aquell moment es pogués escriure res tan colpidor com quan va esclatar. La violació dels drets de les dones. Amb això potser sí que podria guanyar un Pulitzer… De fet, les agitades protestes civils   no havien comportar tot el canvi que les dones necessitaven en aquelles contrades. Havia viatjat a Egipte nombroses vegades i sabia del cert que, amb el temps, fins i tot la indumentària sexista contribuïa a imposar una repressió retrògrada i injusta sobre el gènere femení. En els darrers anys, el nombre de dones amb burca havia augmentat considerablement. Durant la seva última estada al Caire havia hagut de presenciar una escena denigrant.na parella jove que dinava en un restaurant asseguts l’un davant de l’altre. L’home menjava còmodament sense lligams, mentre ella, coberta de cap a peus amb la túnica àrab, maldava per posar-se el menjar a la boca de manera elegant, fent-lo passar per l’orifici del vel . Els ulls intensos i vius de la noia i la seva veu aguda suggerien que s’hi ocultava tota una personalitat. però amb aquell uniforme cruel resultava difícil donar-li una personalitat pròpia independent de la del seu company de taula. Poques dones podien passejar soles amb una faldilla massa curta sense patir per la seva integritat física. No era agradable el retrocés. I ben poques l’acceptaven . Senzillament havien d’oposar resistència ferotge a una tendència generalitzada. Per viure tranquil·la com a dona calia tenir marit i benefactor. Un enorme pas enrere. Entrà al metro a Chambers street. Els passadissos vells i més aviat bruts i empudegats no impedien als novaiorquesos fer el seu àpat aguantant la safata de plàstic que contenia la vianda. A ell encara el sorprenia que algú pogués menjar enmig d’aquell paisatge tan poc acollidor. La dona del seu costat, però, devorava àvidament un plat de pasta sense ni tan sols parar atenció al company de banc.

Va arribar el tren i hi va pujar. El trajecte fins el carrer quaranta-dos se li va fer curt, ocupat com estava a contemplar la barreja de gent de dins el vagó. Els americans orientals, els africans i els d’origen llatí representaven sovint una gran majoria dels presents en els combois. Enyoraria aquella mescla de gent, de cultures, de menjars, d’olors i d’idees a Egipte. La ciutat del Times Square i de Broadway podia ser estressant i impersonal però s’hi podia trobar tot el món sencer. El metro era també més comunicatiu que el de Sant Petersburg. O això era el que li semblava recordar. Va sortir al cap d’una estona al carrer quaranta-dos. Aquest, que ni de bon tros tenia la fama de la cinquena avinguda, era el seu favorit per ser més modest però igualment ple de vida, comerços, restaurants i botigues. Hi havia a més el seu cafè italià predilecte, l’únic on es podia degustar un exprés fet a l’estil del vell continent. En general, a Nova York el cafè o bé era aigualit o bé massa fort.

Quan va ser a l’alçada del Bryant Park, amb els seus arbres rodejant les terrasses, va rumiar si enfilar directament a l’apartament dels seus pares o passar per la cafeteria primer. Eren dos quarts de dues, prou tard per no fer esperar encara més la seva família.

Va treure’s les claus de la butxaca i va obrir la porta. La bullícia que generava la ciutat convulsa era ensordidora… fins que s’entrava a aquell edifici. Llavors tot el soroll desapareixia.

—Hola a tots! —va saludar des de l’entrada. A la sala ja se sentien les veus. La seva mare va sortir a rebre’l més gran i encongida que mai. L’artritis no la deixava viure.

—Igor! Passa ,que ja érem a punt de seure a taula. Et ve de gust un vodka?

—Un bon vodka sempre va bé, mare—digué fent-li un petó al front.

—Vaig portar al món un bon rus…

—De ben segur, mare.

Ambdós es van dirigir a l’esplèndid menjador que donava al parc i amb aquelles vistes es va servir el borsh de primer.

—Fill, què t’expliques de nou? Com va per la redacció? No tenen pensat enviar-te enlloc?

Volia anar a Síria, pare. No obstant, sembla que al diari ho troben massa arriscat en aquests moments, perquè estan segrestant reporters… Per tant ,m’envien a Egipte a escriure sobre la revolució.

—Hauries d’estar content. Ta mare hauria patit molt si haguessis anat a un país en guerra…

—I tu també, papa! –va afegir la Masha, la germana de l’Igor. Tampoc havia nascut als Estats Units. Però havent-hi arribat de petita, no se sentia russa en absolut. El seu caràcter i les seves vivències eren americanes.

—Casar-te, Igor. Això hauries de fer! Aquesta sí que és una gran aventura. Busca’t una dona que et doni fills i deixa’t de reportatges… La teva mare i jo volem néts. Així els podrem explicar la nostra història…

—Deixa’l, papa! Li agrada la seva feina. Una dona el lligaria molt, l’ofegaria. No tothom està fet per tenir família!

—Ximpleries! Estem fets precisament per tenir família. És el més important en aquesta vida… veure com creixen els fills, com es fan adults i com tenen fills. I llavors ja et pots morir tranquil. Però sembla que nosaltres ens hem equivocat amb vosaltres…

—No comencis, que els atabales… Poc que vénen a veure’ns i a sobre els has de criticar…-—digué la Irina.

La Masha va fer també mala cara i va mirar amb complicitat la seva mare.

—I ja cal que corris si vols trobar algú, que t’estàs fent gran… l’edat passa per tots. La Masha, si més no, ja té home…

—Nikolai! Ja n’hi ha prou! Si no ens tornen a venir a veure en tres mesos te’n donaré a tu la culpa. No els atorrollis més i menja, coi!

Després del segon plat van beure un te i van prendre unes galetes. La tarda era bonica, amb un sol tímid acaronant els colors verds frescos de les fulles de primavera. El matrimoni va decidir anar a donar una volta i deixar als fills fer el seu camí. La Masha i l’Igor van tenir un moment per canviar impressions a l’ascensor.

—Com veus la mama, Igor?

—Amb tota sinceritat? No gaire bé. Hauria d’anar al metge però no hi ha manera. És tossuda com una mula.

—És car i tu ho saps.

—Ja ho pagaria jo! Necessita una revisió. Està cada cop més prima. -—No té gaire gana i es fa gran. Troba a faltar Sant Petersburg i la dacha de joventut. I anar a buscar bolets, i el golf de Finlàndia, i la platja de Kronstadt… Hi hauria de tornar. Tu creus que podrien anar-hi amb el papa?

—El papa no vol i tu ho saps. Té mals records del seu país..

—Però està castigant la mare sense voler. No ho sé… Potser podria anar-hi amb ella les properes vacances. A mi em faria il·lusió conèixer la terra natal dels pares. I el meu marit es passarà mig estiu de viatge de negocis. Nova York a l’estiu m’ofega.

—Creia que teníeu altres projectes tu i l’Albert… –—va arrugar el front.

Fa més de mig any que ho intentem però no ens en sortim. Jo tinc gairebé quaranta anys i el meu cos ja no és el d’abans…

—Hi ha moltes dones que són mares a la teva edat. Potser només necessites un ajut.

—La naturalesa és sàvia, Igor. Si el meu cos ja no està preparat no podré quedar embarassada. He esperat massa.

Eren ja a la sortida de l’edifici i l’Igor volia acabar aquella conversa amb la seva germana. Se la veia ensorrada.

—Masha, anem al bar de la cantonada. El te és genial però no m’espavila prou.

—D’acord. Tu i jo no ens veiem mai i quan ho fem sempre és a casa els pares…

Es van asseure en una de les tres taules del petit local. El servei va ser ràpid i amable i els dos germans van poder continuar parlant.

—Has pensat que el problema podria no ser teu? —insinuà ell seriós.

La Masha va lligar-se la cabellera rossa amb una cua al costat. Aquell pentinat la feia semblar molt més jove. Ja no ho era, però encara tenia aspecte de nena i per a l’Igor sempre ho seria. Li havia canviat els bolquers i ara volia ser mare.

—Sé que és estrany, però sento que el problema és meu.

—Masha, això que dius és una bajanada. Tu saps que pensar així ja pot fer que no quedis en estat?

—No ho sé. És tan frustrant… Em passo el dia pendent de l’ovulació. I quan la tinc, llavors el problema és que l’Albert hi sigui. No és gens espontani… i a mi m’agradaria poder donar un nét als pares abans que la mare no sigui massa gran per gaudir-ne…

L’Igor la va agafar del braç i li va apartar una grenya de la cara.

—Potser sí que t’aniria bé un viatge amb ella. A l’estiu San Petersburg és màgica. O almenys jo la recordo així encara… La mare podria banyar-se a Kronstadt altre cop. T’has adonat de les vegades que ha parlat de Rússia durant el dinar?

—És gran i sap que, per molt temps que li quedi, ja no pot ser tant com el que ha viscut. El seu present el veu cada dia. Per això necessita recordar el passat i no oblidar-lo…

La tarda s’estava enfosquint. Uns núvols blanquinosos tapaven a estones el sol entremaliat però encara dèbil. El Bryant Park també s’havia apagat i en aquell instant, per davant del verd dels arbres, s’imposava el color gris dels alts edificis. Els germans es van acomiadar amb una forta abraçada. Abans de separar-se la Masha va preguntar a l’Igor:

—Tu també penses molt en el passat, oi?

—Què vols dir? En Rússia?

—No necessàriament. Vull dir en el passat. En el teu…

—Per què ho dius?

—Síria, Egipte, Àfrica, sempre en llocs diferents i en conflicte. Sembla com si no volguessis romandre en un lloc massa temps…, com si fugissis…

—Tots fugim del nostre passat, Masha, perquè si no ho fem no vivim el present…—va abaixar la mirada.

Mentre ella seguí en direcció a la cinquena avinguda, no va poder evitar pensar que el seu germà continuava tractant-la com si fos un infant. Hi havia quelcom que no li aconseguia arrencar…

**************