Avui que ja estic de vacances i tinc una mica de temps, segueixo amb el tema de les locucions alemanyes que ja vaig començar la setmana passada per tal que no us penseu que l’alemany no és una llengua amb prou color. La primera locució del meu segon dijous de llibertat condicional és la de “die übliche Leier” que vol dir la “lira de costum” que designa totes les circumstàncies i situacions habituals. Nosaltres en català diríem “la mateixa cançó de sempre” o la “mateixa cançoneta de sempre”. Si quelcom és el que esperem, allò a què estem acostumats, en alemany és la lira de sempre. Acabar el curs i no saber quines assignatures ens donaran pel següent curs per a mi és “la lira habitual”. Demanar-li a l’equip directiu si ens poden donar informació sobre el funcionament del proper any acadèmic i que ens responguin que no ens poden dir res és la cançoneta de sempre o en vocabulari alemany “la lira de sempre”.

Quan alguna persona fa el ruc i queda com un ximple en alemany aquesta persona es denomina “Hanswurst” que vindria a ser el “Joan botifarra”. El “Hanswurst” és un personatge de la comèdia del segle XVI i és la personificació dels que no tenen gaires llums. Si en alemany sentim que algú “spielt den Hanswurst” que algú juga el paper del Joan Botifarra és que està fent tonteries.

En la situació en què nosaltres mateixos ens haguem posat en un mal assumpte o en un embolic, els alemanys diuen “sich etwas einbrocken”, quan jo estigui fent el meu curset d’estiu del quinze al 30 d’agost i me’n recordi de la mare que em va matricular em diré “das hast du dir selber eingebrockt!” i espero no oblidar-me del curset al que m’he apuntat perquè en plenes vacances i si estic molt relaxada potser ni tan sols penso en la formació per molt que l’hagi pagada de la meva butxaca. Per això potser el que hauria de fer és el que diuen els alemanys “es sich hinten die Ohren schreiben”, és a dir, escriure-m’ho darrere les orelles. Es fa servir aquesta locució sobre tot quan volem insistir en què algú no s’oblidi d’alguna cosa.

Per aquelles ocasions en què decidim deixar quelcom que hem fet durant moltíssim temps, els alemanys tenen la locució “etwas an den Nadel hängen” que vol dir penjar quelcom al clau, com quan deixem un jersei o quelcom penjat a la paret i ho aparquem. A mi particularment no m’agrada deixar absolutament res perquè em sap greu no continuar amb allò que m’ha ocupat tantíssim temps a la meva vida. Però sí és cert que tinc amics i amigues que han deixat aficions a les que s’havien dedicat molts anys. Un amic meu d’Alemanya és especialista en deixar activitats, primer el vaig veure anar a classes de trompeta durant any fins que va plegar, després va ser el tango perquè se’n va cansar i actualment té un terreny on hi planta flors i verdures i ja em demano quan ho deixarà córrer també.

Jo en canvi afegeixo activitats però no m’agrada abandonar les que tinc. El que passa llavors és que cada cop tenim menys temps per aquestes. Suposo que el meu àrab “hängt an den Nadel” però no tinc la intenció d’oblidar-me’n del tot sinó de reprendre’l amb calma i de manera autodidacta tan bon punt pugui.

Quan volem engegar algú a dida en alemany el que diem és “du kannst mir den Buckel runter rutschen” que literalment seria que em pots relliscar per la gepa. Sempre m’ha semblat molt curiosa l’expressió, igual que la de “um den heissen Brei reden” parlar entorn a les farinetes calentes, que per allà es fa servir quan algú no vol anar directe al tema del que sí s’ha de parlar.

I per avui ja estem. Gaudiu molt del juliol i esperem que de tant en tant ens porti estones de pluja. Bona setmana a tots!

Fa ja molt temps que dedico els meus posts a l’anglès i sembla que hagi oblidat el meu altre amor: l’alemany. Per això avui retorno a aquesta llengua germànica de la que va néixer l’anglès i us porto un parell de locucions i aspectes culturals interessants. Començaré pel tema més escabrós i pel que totes les llengües cerquen eufemismes. En alemany com en altres idiomes la mort és un succés que fa por i que ens desagrada a tots i per tal d’evitar parlar-ne directament perquè sembla que la invoquem, el que es fa és canviar-li el nom. En aquest idioma se l’anomena “Freund Hein”, l’amic Hein, sent Hein un nom propi relativament comú per aquelles terres. Es va utilitzar aquest eufemisme per primer cop el 1650 en un prospecte. A més d’aquesta denominació també es pot anomenar a la mort “Gevatter Hein” i “Gevatter” és una paraula antiga per “Onkel”, oncle o fins i tot se la pot anomenar “Bruder Hein”, germà Hein. Així si sentiu mai “bis Freund Hein mich holt”, fins que l’amic Hein se m’endugui, voldrem dir fins que me’n vagi a l’altre barri. Això perquè veieu que nosaltres també podem fer servir eufemismes. La següent locució és la de “aus ser Bahn werfen”. Aquí cal explicar primer que “Bahn” en alemany és una paraula polisèmica, és tant la via, com el circuit i d’aquí que “Bahn” també signifiqui tren. Igual que en anglès tenim “train” i “rail” i el “rail” en si és el circuit. L’expressió “aus der Bahn werfen” la podríem traduir com “treure o llençar del carril” i d’aquesta manera costa menys entendre què vol dir la locució, que es fa servir quan quelcom o algú ens arranca i trasbalsa la nostra rutina o els nostres hàbits o fins i tot ens obliga a canviar-los del tot. Per exemple,“ der Verlust ihrer Arbeit, warf sie aus der Bahn”, la pèrdua de la seva feina la va trasbalsar”.
La segona locució d’avui la podria fer servir jo ara mateix en relació al que ens està passant a la feina “nicht auf die Schliche kommen” vol dir no aconseguir entreveure el joc brut d’algú. Jo per exemple “komme nicht auf die Schliche mit dem, was die Direktorin macht”, no puc entreveure el joc de la directora. I és que aquí ens diuen un dia que l’escola perd la tercera planta, l’endemà que la directora pot allargar el contracte de lloguer un any, després ens tornen a dir que no i així infinitament. I és més que clar que direcció està jugant a indemnitzar el mínim possible i tot són tàctiques que deuen haver aconsellat els advocats. Espero doncs que si finalment es demostra la mala intenció de l’equip directiu, aquest “gerät in die Mühlen der Justiz” que acabi caient al molí o picadora de la justícia. “Mühle” tan és molí com la màquina que fem servir a casa per picar carn o verdures. La imatge és clara perquè vol transmetre una justícia implacable que fa miques els culpables. Tant de bo fos així però ja saben que en realitat no ho és.
I si els alemanys volen dir que faran una cosa immediatament i sense retardar-se fan servir una expressió llatina “stante pede”. I no us penseu ara que per fer servir paraules llatines l’expressió és formal, ans al contrari, es fa servir en el llenguatge col·loquial. Per exemple, si a mi em diguessin que em regalen quelcom que necessito, aniria “stante pede” a buscar-ho.
La tercera locució la fem servir quan quelcom ens deixa sense paraules, sorpresos, espantats o commoguts i és la de “vor den Kopf geschlagen” que significa que t’han donat un cop al cap. Jo per exemple “war wie vor den Kopf geschlagen” quan una de les meves amigues em va dir que tots els que havien fet les oposicions a l’abril les havien de repetir aquest juliol. Es veu que va ser tan desastrosa l’organització que es van invalidar. Imagineu què devia passar amb tota aquella gent que ja tenia un viatge contractat per aquestes dates? Un desastre total. Jo, com dirien els alemanys “kann mich einen Reim darauf machen”, és a dir que me’n puc fer una rima en el sentit que entenc perfectament la situació.
De la mateixa manera que també “kann ich mich einen Reim darauf machen, dass die Leute, die Opos wiederholen, sehr nervös sein müssen” o sigui, que puc entendre que els que han de repetir les oposicions per força han d’estar més nerviosos.
Això de les oposicions potser és una mica com el dentista. La primera vegada hi vas relativament relaxat perquè no saps què t’espera però les següents vegades ja deu ser pitjor. També tinc la impressió per la gent que conec, que la primera vegada la gent hi va menys nerviosa que a les següents perquè “van a tantejar” i no s’ho prenen malament si no aproven. En fi. La setmana propera més locucions alemanyes o més sobre l’anglès.
La fotografia és per cert de nou la Frauenkirche de Dresden. Per si encara no teniu destí per a les properes vacances,

Torno avui a uns quants aspectes generals de l’anglès. Recordem que l’anglès que es va generar a Anglaterra i del que prové l’actual que emprem com a Lingua Franca és el que es va començar a escampar a aquest país al segle XV gràcies a les universitats de Cambride i Oxford. Per tant, la la variant que es va imposar va ser la que del sud-est que és la que van triar els editors a l’hora d’imprimir les obres que volien publicar. En època de Shakespeare, ell escrivia només per a uns quants milions de persones però allò que va sorgir de la seva ploma va ser tan creatiu que avui dia molts utilitzen expressions que va posar de moda Shakespeare sense saber-ho. Avui us vull portar algunes locucions que va encunyar i són molt útils. La primera és la de “but me no buts” que té una homòloga en castellà que seria la de “no hay peros que valgan”. També m’agrada moltíssim la de “uncle me no uncle” que podríem traduir de manera literal com “no em fa d’oncle cap oncle” però que en realitat vindria a ser “vostè no té cap dret a donar-me lliçons”. Com podeu observar, en aquestes dues frases fetes Shakespeare fa servir el mètode de la derivació zero. En el segon cas per tal de fer d’un substantiu un verb —“oncle” — i en el primer ha convertit una conjunció en un verb primer “but” i després un substantiu plural “buts”. Com ja vaig comentar en un post anterior la llengua anglesa és especialment apta per construir paraules d’aquesta manera.

També molt curiosa és la locució “it’s all Greek to me” que nosaltres convertiríem en un “em sona tot a xinès”. Quan un anglès diu que tot li és grec, vol dir que no entén absolutament res. I si aneu amb el cor a la mà el que va dir Shakespeare i fa servir tothom avui dia és “to wear one’s heart on one’s sleeve”, portar el cor a la màniga.

A la gelosia que pot experimentar un home o una dona l’escriptor en va anomenar “the green-eyed monster”, el mostre d’ulls verds. No sé per quin motiu el verd s’associa amb la gelosia però en rus també es diu “verd de gelosia”.

Les dues darreres locucions shakespearianes d’avui que es van servir moltíssim són la de “it’s high time” és hora de, en situacions com “it’s high time you earned your own money”, és hora de que comencis a guanyar els teus diners. La següent és la de “all is well that ends well” tot el que acaba bé està bé, que implica que no importa que hagi passat al començament o al mig d’un esdeveniment, l’únic que hem de tenir en compte és el final.

Pel que fa a la resta de llengües que convivien amb l’anglès abans de que la varietat del sud-est s’imposés, s’ha de dir que van anar desapareixent. L’”Scots” per exemple era una variant que va evolucionar directament dels conqueridors anglo-saxons i que s’assemblava a l’anglès sense ser-ho. Avui dia a Escòcia s’hi parla un anglès molt estandarditzat amb només unes variacions no gaire importants. Per exemple els escocesos pronuncien llargues les consonants que van entre dues vocals com en “money”. I com els americans, també són “rothics” o ròtics, és a dir que pronuncien la “r” en paraules com “car” o “cart” i com ells no distingeixen entre vocals llargues i curtes. De fet alguna teoria diu que l’Americà és majoritàriament ròtic per influència dels escocesos.

A Irlanda, a diferència del que passa al Canadà, ha desaparegut la “l” fosca, la “dark l” de paraules com “ball” i totes es pronuncien com en “lip”. Al Canadà només hi ha “dark l”. I a Irlanda del sud existeix confusió entre la “t” i la “th” de manera que “thin” prim i “tin”, llauna, es pronuncien igual. A l’anglès d’Irlanda se l’anomena “brogue” i ha mantingut expressions de l’època de Shakespeare com ara “to cog over” que vol dir copiar en un examen. L’irlandès també té quelcom amb comú amb l’americà dels USA i és que s’hi fa servir el “mad” com a sinònim de “angry”, enfadat.

I recordem que l’Americà dels EEUU igual que l’espanyol de llatinoamericà ha mantingut alguns arcaismes com ara el participi “gotten” del verb “get”. Així per exemple els americans poden dir “he’s gotten a new car” en comptes de “he’s got a new car”. Ull viu però perquè si volem expressar obligació llavors el verb es “have got” com en “he’s got to work harder”, ha de treballar més.

I per avui ja és tot. Jo estic cansada del curs i esperant les vacances amb candeletes. I vosaltres?

Expressar asserció, objecció i èmfasi en anglès.

Vull parlar avui d’uns recursos molt pràctics en anglès i que us serviran per comunicar-vos de manera més efectiva. Començo avui per l’asserció. Per ser assertiu en anglès cal expressar les opinions, les emocions, les necessitats i els desitjos de manera clara i directa que no deixi lloc a cap dubte per part del nostre interlocutor o interlocutors. Per expressar opinions de manera assertiva emprem en anglès el verb “believe” com en “I believe most politicians are corrupt”. Un verb també molt bo per expressar el que creiem de manera més contundent que amb el suadíssim verb “think” és el verb “reckon”, a mig camí entre pensar, considerar i estimar. Un exemple en una frase seria per exemple “I reckon the school I work for is not going to last ten more years”, que seria com un crec i considero que l’escola on treballo actualment no durarà deu anys més. També podem ser assertius quan fem servir el verb “will” que recordeu que volia dir en un principi voler o tenir la voluntat de fer quelcom. Així per exemple si volem prometre a algú que estarem al seu costat pel que calgui direm “I will be there for you”. És més que evident que del que intentem fer al que en realitat podem o acabem fent sovint hi ha un bon tros, però tot i així som molt més assertius si diem “I will be there for you” que “I intend to be there for you”. “Intend” per si no ho sabíeu vol dir tenir el pla o el propòsit de fer una cosa.
Un altre aspecte important si volem ser assertius és que hem de situar-nos en el centre del discurs i expressar les nostres idees de manera directa. Així per exemple, si un company de feina ens proposa fer quelcom que sembla una atzagaiada, per ser assertius no li diríem un “ I think you are wrong” o “you might be making a mistake” sinó “ I don’t feel this would help us” o bé “I don’t feel this is the right decision”. Penseu que de vegades quan som assertius deixem de ser diplomàtics perquè és molt més indirecte dir “you might be making a mistake” que expressar clarament que no ens sentim bé amb una determinada decisió.
La següent manera de ser assertius en anglès us sorprendrà força però us n’explico l’origen. Els anglesos, igual que els alemanys, tenen molt el costum de fer servir la veu passiva quan volen posar l’èmfasi en el receptor de l’acció més que en el subjecte. Així doncs, sovint preferiran dir “ the students were given the wrong information” que vindria a ser un “als estudiants se’ls va donar la informació incorrecta més que “someone gave the students the wrong information”. Bé, en aquest cas s’ha de dir que els anglesos preferirien vint vegades l’estructura passiva perquè no són gens amants d’incloure una informació tan poc valuosa a la frase com seria l’“algú”. Quan no podem anomenar a aquest algú o senzillament és part d’un col·lectiu sense cara ni nom propi, l’anglès prefereix utilitzar una estructura passiva. De la mateixa manera si nosaltres no ens anomenem com a subjecte d’una frase som menys assertius. Si volem fer valer les nostres opinions, desitjos, necessitats etc. llavors hem d’utilitzar la veu activa en anglès i dir “I will handle the mistake” que seria un solvataré l’error més que no pas un “the mistake will be handled”.
Parlant de la veu passiva, els alemanys tenen una estructura passiva fantàstica per quan s’equivoquen i en comptes de dir “ich habe einen Fehler gemacht” diuen “mir ist ein Fehler unterlaufen” que vindria a ser un “a mi se m’ha colat un error”. Elegant oi?
Però seguim amb l’anglès. Per tal de fer el nostre discurs més assertiu també el podem emmarcar i deixar clar el que esperem amb frases com “I would appreciate it if you…” o un “I would prefer you to…” és a dir que apreciaria si tu fessis tal i tal cosa o preferiria que fessis el que sigui. Fixeu-vos que estem expressant un desig que no imposem en forma de “I want you to do…” que podria gairebé considerar-se una ordre.
Finalment per ser assertius podem i haurem de fer servir determinades paraules que reforcen la seguretat amb la que estem expressant el que diem. Algunes d’aquestes paraules podrien ser “definitely”, “certainly” o “surely”.
Per sobreviure sovint ens toca expressar objecció i en anglès també tenim diferents maneres per fer-ho. Per començar us parlaré de l’adverbi d’objecció per excel·lència: el “well”. Si acabeu de dir una frase i seguidament algú comença amb un “well”, ja podeu estar segurs que el vostre interlocutor o interlocutora no vol pas dir-vos que opina igual que vosaltres. Un altra típica manera de senyalitzar objecció és el “I am afraid”, em temo, que es posa davant de qualsevol frase que creiem que no agradarà al que ens escolta com “I am afraid that the order won’t be delivered on time” em temo que la comanda no serà entregada a temps. Doncs si voleu expressar objecció comenceu per un “I am afraid”. Us he de dir que els anglesos en general són molt indirectes i diplomàtics i per tant també poden començar una objecció amb un “I am sorry” com en un “ I am sorry but I don’t agree”, és a dir ho sento però no hi estic d’acord. Si volem ser assertius i expressar la nostra objecció alhora llavors podem començar amb quelcom com “ I strongly disagree”. Penseu que sempre és millor mantenir una posició conciliadora en qualsevol idioma i situació i per tant potser s’han de canviar les expressions com l’anterior per quelcom que soni més dolç com un “ I see your point but,…” i seguir amb l’argument, o bé podem oferir altres punts de vista per compensar la del nostre interlocutor i no ser brusc. Potser no ens en adonem però sovint la manera com diem les coses pot posar l’altra persona a la defensiva molt ràpidament.
També podem presentar objeccions dient alguna cosa com “I have concerns about…” o directament indiquem que tenim dubtes amb un “I have my doubts”. El grau en què siguem directes o indirectes influencia molt la gent del nostre voltant i la manera que té de veure’ns.
Penseu que la gent ens posa una etiqueta de seguida segons la nostra manera d’expressar-nos. Us heu fixa’t mai que hi ha persones que utilitzen una determinada paraula de manera repetida? No tots ho fem però sí que a través de com articulem el nostre discurs ens podem fer molt bé la idea de la persona que tenim davant i la seva personalitat. Per tant a més de la nostra imatge personal, la nostra manera de parlar és com una targeta de visita i cal tenir-ne cura.
La darrera qüestió de la que us vull parlar avui és l’expressió de l’èmfasis en anglès. Cal saber que l’anglès és una llengua que pot potenciar i emfatitzar una paraula dintre d’una frase. Això serà ara un pèl difícil d’exemplificar però imagineu que una veïna malintencionada em diu que el meu xicot camina com un pingüí i jo reacciono a aquest atac immediatament amb un “my boyfriend doesn’t walk like a pinguin”, doncs resulta que si dono més força a la paraula “boyfriend” el que transmeto és que no és el meu xicot sinó potser el meu amic que camina com aquest animal. Si poso més estrés en “walk” llavors potser el que vull dir és que no camina com un pingüí però potser menja com a tal. I si poso l’estrès a pingüí, llavors potser no camina com un pingüí però sí com un elefant.
En anglès l’èmfasi que posem a les paraules d’una frase compta i molt.
Però hi ha altres recursos per emfatitzar. Freqüentment té a veure amb l’ordre de les paraules. En anglès l’odre de la frase és estrictament subjecte seguit de verb i complements. Doncs si per exemple tenim una oració com “ The power of the wind was such, that it blew off the roof” per posar èmfasi el que diríem en anglès és “such was the power of the wind, that it blew off the roof”. Un altre exemple d’expressió d’èmfasi seria després d’expressions temporals com “rarely”, “seldom” o “never”. Per exemple, si l’ordre normal d’una frase que conté aquests adverbis és subjecte seguit d’aquest adverbi més verb més complements com en “ I never drink coffee after seven in the evening”, una manera d’emfatitzar seria posant l’adverbi davant i canviant tot l’ordre normal de la frase de maner que el resultat fos: “never do I drink coffee after seven in the evening”. Fixeu-vos però que aquí apareix de sobte l’auxiliar “do” que normalment no tenim en frases afirmatives. Si tinguéssim un verb compost no ens caldria fer servir el “do”. Un exemple d’això seria la frase “never have I heard such a stupidity” que seria com mai he escoltat una estupidesa d’aquesta mena. Amb el “not only” sovint també tenim una inversió com en “not only did she lie to her employees, but she tried to get money out of them” no tan sols va mentir als seus empleats sinó que va intentar treure’ls diners.
Altres expressions que podem convertir en emfàtiques són les que contenen les paraules “hardly”, “barely” “scarcely” i “no sooner”. Les tres primeres tenen una segona part de la frase que segueix després d’un “when” com en “hardly had I heard from the merger, when I started applying for other jobs” que vindria a ser un “ Just havia sabut de la fusió que vaig començar a enviar currículums. Am un “no sooner” una frase seria “no sooner had I talked with him for the first time than I realised that I could fall in love with him” que traduït seria com tan bon punt vaig parlar amb ell que em vaig adonar que em podria enamorar d’ell”.
De fet, les frases que contenen “no” o “not” sempre es poden emfatitzar i és lògic perquè per a l’ésser humà és molt important ser assertiu quan no s’està d’acord amb quelcom. Un exemple d’una frase amb una negació emfàtica seria “on no condition am I going to work for them again” que podríem traduir com sota cap concepte treballaré altre cop per ells.
Una altra paraula que es presta a fer una inversió és “only” com en frases “only after sending the mail I did I realise I had made a mistake” Només quan ja havia enviat el correu em vaig adonar que havia comès un error”. L’ordre normal de la frase hagués estat “ I realised I had made a mistake after sending the mail”.
La llengua anglesa disposa d’una inversió que em sembla propera a una nostra, és la que conté la paraula “little” que es pot traduir com a “poc”. Un exemple seria el “little did she know that her life was about to change” poc sabia (o nosaltres diríem s’imaginava) que la seva vida estava a punt de canviar. Fixeu-vos en l’ús del “did” i del verb en present que és obligatòria en aquest tipus de construccions. Si en canvi tinguéssim un verb en present llavors faríem servir l’auxiliar “do”. “Little does she know that her life is about to change”.
Un altre tipus d’inversió molt comú és en les frases condicionals perquè sempre tenim la possibilitat d’emfatitzar-les ometent l’”if” i canviant l’ordre entre verb i subjecte. Un exemple d’això seria “had I know that the exam was so easy, I would have gone for it”. També molt comú és la substitució de l’”if” per un should. Com ja vaig comentar en un post anterior, s’empra molt en el llenguatge comercial. Una típica frase seria “should you have any questions, do not heistate to contact us”.
I per acabar el post d’avui, comento que també es pot fer inversió després de l’“as” però no es fa servir gaire en el llenguatge oral. Un exemple seria “I wanted, as did all my colleagues, to start our holidays as soon as possible” que traduiríem com jo volia, com també ho volien els meus companys, començar les vacances el més aviat possible.
I sí, com podeu comprovar ja només tinc cap i ganes per pensar en les vacances. I vosaltres, quan les comenceu?

I avui la tercera part de temps, aspecte i modalitat en què finalment escriuré sobre aquest darrer. Recordeu que en anglès tenim el que anomenem “mood” que engloba el subjuntiu del que ja vaig parlar la setmana passada i la modalitat que s’expressa, i disculpeu la redundància, a través dels verbs modals. Aquests indiquen quina actitud adopta el parlant respecte a l’acció que expressa el verb. Si per exemple creu que l’acció és més o menys possible o si bé la creu necessària per exemple. L’expressió de la modalitat és més complexa en anglès que en la nostra llengua perquè de verbs modals n’hi ha per parar un tren i perquè a més el significat d’un verb modal en present i en perfecte pot canviar significativament.
Comencem per l’expressió de la possibilitat. Els dos verbs per expressar-la són el “may” i el “might”. La diferència entre ells és que si fem servir el segon, estem indicant que l’acció del verb sembla menys probable , és a dir que “I may come tomorrow” vol dir que tinc més probabilitats de venir que si dic “I might come tomorrow”. El “may” també es fa servir per demanar permís curiosament com en la típica frase “may I go to the toilette?” que aprenen tots els nanos de primària. Nosaltres no expressem la possibilitat amb un verb modal sinó amb el “potser”. Potser no vaig de vacances aquest any seria en anglès “I may not go on holiday this year”. Els dos verbs es fan servir per parlar del present o el futur. Es fa servir el “may” també per parlar d’esdeveniments que passen de manera típica com en la frase “after breaking up, one may feel sad or even depressed”, després de trencar un es pot sentir (perquè és típic que passi) trist-a i fins i tot deprimit-ida. En aquests casos si parlem d’esdeveniments en passat el verb que faríem servir és “might” com en la frase “during Franco’s dictatorship one might go to jail for speaking in Catalan”. Podem fer servir el “may” per possibilitat negativa com en “may we not be making a mistake?” que nosaltres senzillament traduiríem com “no ens estarem (potser) equivocant?.
Quan parlem del que sembla una possibilitat en passat hem de fer servir el “may/might” seguit del have i del participi. Si una companya que sempre arriba puntual no és a la sala de professorat a les 8:15 del matí jo puc dir “she may/might have missed the bus”, és a dir potser se li ha escapat l’autobús. Fem servir el “might have” i el participi per parlar d’una possibilitat que va ser real no va passar “If I had fallen in love, I might have married” si m’hagués enamorat, m’hagués casat. També resulta una mica complicat que el “might have” i participi es pugui fer servir per possibilitats futures “by the end of next summer I might have finished my fourth novel”, a finals de l’estiu vinent potser hauré acabat la meva quarta novel.la.
El “might have” seguit del participi es fa servir també per expressar enuig amb algú com per exemple en la frase “you might have told me that the boss was behind me when I was critisizing him”, “em podries o hauries d’haver dit que el patró era darrere meu quan l’estava criticant”. Un altre ús molt curiós del “might” en la seva versió perfectiva és quan l’emprem per expressar que una acció és típica d’algú com per exemple en la frase “I don’t know why I was in such a hurry. I might have known Tània would be late” que podríem traduir com un no sé per quin motiu em vaig afanyar tant. Hauria d’haver sabut que la Tània arribaria tard.
El “can” de possibilitat es fa servir per a parlar d’accions més generals i corrents com “you can travel to Spain for very little money”, pots viatjar a Espanya per pocs diners i el “might” més per parlar de possibilitats en casos concrets “it might rain tomorrow”. Potser plou demà.
Hi ha una expressió idiomàtica vinculada al “might” i el “may” que als meus alumnes els costa molt entendre. És la de “might as well” o “may as well” que es fa servir per denotar que la possibilitat que s’esmenta és una possibilitat però no la que més entusiasma. Per exemple “If I lose my job, I might as well go back to working in a public school”, si perdo la feina, potser acabi tornant a treballar a la pública. Aquí el matís és que l’acció de treballar a la pública és una opció que no es descarta però que s’escull perquè no n’hi ha de cap millor.
I una altra que comença “try as I may/might” que es podria traduir en català amb un “per molt que ho intenti…” per exemple, “try as I may, I never manage to sleep for moret han seven hours”, per molt que ho intenti no aconsegueixo mai dormir més de set hores.
Els altres verbs modals per excel·lència per expressar possibilitat són el “can” en present i el “could” en passat, el nostre poder. També poden expressar capacitat física o destresa com en la frase “I can’t ski” que per a nosaltres seria “no sé esquiar”. Per expressar possibilitat en passat fem servir el “can seguit del have i el participi” per exemple en la frase “I don’t know where he can have lost my purse” no sé on pot haver perdut el moneder. I per expressar una possibilitat en passat que no va succeir fem servir el “could have” i participi com en “I could have gone to the party”, podria haver anat a la festa.
Per parlar del que una persona sabia o podia fer en passat, en anglès s’empra el “could” però si per exemple el que vull expressar és que ahir vaig poder fer la compra tot i la reunió d’avaluació eterna que va acabar a les tantes, llavors no faré servir el “could” en anglès sinó el “managed to” que traduïm com aconseguir fer quelcom. El “could” també es fa servir pel condicional si ho recordeu.
Ara bé una cosa curiosa. Si fem servir el “could” en la seva forma en perfecte, el que anomenem el “modal perfect” de could, el que estem dient és que vam tenir una possibilitat però que ni la vàrem intentar. “I could have gone to the party” vol dir que ni ho vaig intentar. En canvi el “can’t have” i el participi el que indiquen són una certesa, si una amiga diu que va veure el meu amic Jack a un bar a Barcelona dijous però jo sé que ell és a Berlin, llavors li dic “it can’t have been Jack”, és a dir que no pot haver estat el Jack. En canvi, quan tenim la seguretat total i absoluta de que una cosa va ser d’una determinada manera en passat, llavors ho expressem amb el “must have” i el participi. La mare d’una amiga meva es va quedar vídua de jove amb tres nens. La situació de ben segur va ser difícil per a ella i per tant en anglès dic “It must have been difficult for her”.
El verb modal potser més fàcil d’entendre és el “should” que es fa servir per recomanacions i equival al nostra “hauries de”. En la seva versió en perfecte, com en la frase “I should have bought a bigger sofà”, hauria d’haver comprat un sofà més gran, indica penediment i té un equivalent alemany que és el “sollen”.. El should i el “ought to” són sinònims.
Un dels usos curiosos del “should” és en construccions de condicional formals. En aquests casos es fa servir en comptes de l’”if” i és molt típic del llenguatge comercial anglès en frases com “should you have futher questions, do not hesitate to contact me”.
La forma “shall” es fa servir poc. L’emprem per a fer oferiments com en “shall we have a cup of coffee”, o en imperatius com “you shall not kill”.
També es fa servir per expressar quelcom que el parlant vol que passi o està segur de que passarà com en “I shall find a new job soon if I lose mine”, trobaré una feina aviat si perdo la meva.
El shall no es pot fer servir amb altres verbs modals però sí seguit del “have to” en frases com “I shall have to tell him the truth”. Hauré de dir-li la veritat. També el podem fer servir amb el “be able to” en frases com “I shall be able to visit you next moth”, que cap la possibilitat de que et pugui visitar el mes vinent. Hi ha un negatiu de shall que és “shan’t” però no l’he vist mai escrit en cap lloc. Generalment es fa servir la forma no abreviada “shall not” que resulta més emfàtica.
El “would” es fa servir per a condicional, per parlar d’hàbits en passat en frases com “every day he would walk the dog at seven o’clock in the morning” cada dia treia a passejar el gos a les set del matí”. En la seva variant en perfecte es fa servir pel tercer condicional. Òbviament el “would have” i participi es fa servir pel condicional hipotètic.

Els darrers verbs modals dels que vull parlar són el “have to” i el “don’t have to” i el passat “didn’t have to” i el “needn’t” i el passat “needn’t have to”.
El “have to” és una perífrasis que indica obligació però en menys grau que el “must”, i el “don’t have to” indica el que per a nosaltres és el “caler”, “I don’t have to clean my flat every day” vol dir que no em cal netejar el meu pis cada dia. En present el “don’t have to” i el “needn’t” són sinònims. En passat podem dir “I didn’t have to wash the dishes” no vaig haver de fregar els plats, o “I didn’t need to wash the dishes” que vol dir que no em va caler fer els plats. Ara bé, el “needn’t have done” indica que no ens hagués calgut fer quelcom que en realitat sí vam fer. Per exemple, jo l’altre dia vaig haver de córrer per no arribar tard al metge però de fet no m’hagués calgut córrer perquè en realitat el metge tenia tanta gent a la consulta que de tota manera vaig haver d’esperar tres quarts d’hora. Així doncs en anglès expressaré això amb un “I needn’t have hurried up. I had to wait for 45 minutes for the doctor anyway”.
Ja veieu que els verbs modals són també tot un repte perquè amb ells podem expressar una pila de matisos.
Fins la setmana vinent!

Des de fa setmanes que us escric els posts sobre aspectes de la llengua anglesa que la poden fer semblar molt més difícil i indòmita del que en realitat és. Avui m’agradaria parlar del tema dels “multi word verbs” que són els verbs multi paraules i que porten de cap (per no mencionar una altra part del cos humà) a la majoria dels meus estudiants.

Un “multi word verb” és un verb acompanyat d’una o dues partícules que poden ser una preposició o una adverbi i que forma una única unitat de significat igual que el “phrasal verb” que és un verb seguit d’una partícula que pot també anar acompanyada d’una preposició. Repeteixo que aquests “multi word verbs” o “phrasal verbs” formen una sola unitat de significat. Per fer ballar el cap dels que ensenyem aquesta magnífica llengua, d’un temps ençà ha sorgit la denominació de “multi word verbs” en comptes de “phrasal verbs” i si es cerca la definició d’aquests tipus de verb resulta que es considera un “phrasal verb” aquell que va acompanyat d’un altre element el sentit del qual difereix molt del verb original. Per a mi un exemple clar de phrasal verb seria “to take after” que vol dir assemblar-se a algú. Tot i saber el significat de “take” que seria agafar o prendre i “after” que vol dir després, és un xic difícil deduir que “take after” vol dir assemblar-se a algú. Altres “phrasal verbs” podrien ser per exemple “work out” com en “I can’t work out who can have stolen the money” que vol dir “no puc arribar a la conclusió o trobar la solució de qui ha pogut robar els diners. Quan els meus alumnes es trobem amb el verb “work out” sempre pensen que vol dir “treballar fora” com cadascuna de les parts sembla indicar. Un tercer exemple d’aquest tipus de verbs seria “make up for” com en la frase “I can’t make up for the lost time” que equivaldria a no puc compensar el temps perdut.

La nova denominació de “multi word verb” és una categoria que n’abasta tres, la dels “phrasal verbs”, la dels “prepositional verbs” i la dels “phrasal-prepostional verbs”.

Els “prepositional verbs” sempre porten un objecte que apareix després de la preposició. Aquest objecte pot ser un substantiu, un pronom o un verb en la seva forma -ing. Exemples d’aquest tipus de verb podrien ser “someone broke into her room” i aquí el “break into” equival a entrar per la força o bé “work for” com en “I work for a school” treballo per una escola.

Quan un verb va seguit de tres partícules s’anomena “phrasal-prepositional verb”. Exemples d’aquests podrien ser “put up with” que té el sentit d’aguantar o tolerar com en “I can’t put up with people with bad manners”, no tolero la gent mal educada. O el que seria gairebé el contrari “get on with” com en la frase “I get on very well with my new neighbours”, em porto molt bé amb els meus nous veïns.

La llista de “multi word verbs” és prou llarga però els podríem classificar segons si són transitius i porten un objecte directe o no. Un exemple de “multi word verb” intransitiu és “go on” en el sentit de continuar o seguir com en “the party went on till 3:00 am.”, la festa va seguir fins les tres de la matinada. A la vegada els “multi words” transitius es poden classificar en separables o no separables. Què vull dir amb això? Doncs per exemple que si agafem un verb com “draw up” que es fa servir per denotar el fet d’enllestir un document oficial, doncs llavors resulta que la preposició “up” la podem posar després del verb o després de l’objecte directe. Tan puc dir en anglès “ I will draw up a contract” o bé “I will draw a contract up”. S’ha de tenir en compte que en els casos dels “multi word verbs” separables, si substituïm l’objecte directe pel respectiu pronom, llavors és gramaticalment normatiu posar el pronom entre el verb i la preposició. Així doncs la frase anterior, si substituïm “contracte” per it, forçosament hauria de ser “I will draw it up”. Aquest “multi word verb” és un “phrasal verb” perquè dintre d’aquesta categoria hi entren els que permeten que l’objecte es posi entre el verb i la preposició. En canvi en el cas dels “prepositional verbs” el verb i la preposició van abans del complement.

Un altre exemple de “multi word” inseparable seria  el “look for” que és buscar. Només podem dir “I am looking for a job” i no seria correcte dir “*I am looking a job for”. Aquest és doncs un “prepositional verb”.

Els “multi word verbs” de tres partícules serien per exemple “look forward to” que podríem traduir com estar esperant amb ganes quelcom. Aquest tipus de “multi word verb” s’anomena “phrasal prepositional verb”. Un altre exemple d’aquest tipus seria  “to put something down to something” que es difícil de traduir però vindria a ser atribuir quelcom a una altra cosa. Per exemple si jo dic que “I put his success down to hard work” això voldria dir  vindria “atribueixo el seu èxit a treballar dur”.

Entre els meus “multi word verbs” preferits estan el “drop in” que traduiria com “deixar-se caure” o visitar algun lloc, el “look up to” mirar cap amunt o respectar, “stand by” que tots coneixem de la cançó “stand by me” que vol dir recolzar, i “get round to doing something” que vol dir trobar finalment el temps de fer quelcom. Aquest darrer el trobo tan útil que em sembla una pèrdua significativa no poder expressar el mateix en català. És com el verb “procrastinate” del llatí i que es fa servir en anglès sovint.  Vol dir ajornar una decisió o tasca que ens cal fer i és tan profitós que en castellà ja s’ha començat a fer servir “procrastinar” seguint la tendència de la llengua anglesa que l’utilitza molt.

Els precursors dels “multi verb forms” són els verbs separables alemanys que mortifiquen als meus estudiants perquè la preposició només va unida al verb en infinitiu però quan es conjuguen la preposició va al final. Un exemple seria el verb “aufstehen” que en anglès també consisteix en verb i preposició “get up”. M’he d’aixecar d’hora en alemany seria “Ich muss früh aufstehen”. Però m’aixeco d’hora cada dia seria “Ich stehe jeden Tag früh auf”. Com podeu comprovar la preposició “auf” equivalent al “up” apareix en posició final com en els “multi word verbs” separables. Per sort però l’anglès ha simplificat la gramàtica  de manera que un “multi word verb” no porti tots els complements entre el verb i la preposició. En anglès direm “ I’ll draw the contract up tomorrow at 6:00” or “I will draw up the contract tomorrow at 6:00” però l’estructura dels verbs separables alemanys, si s’hagués mantingut en anglès faria que la mateixa frase hagués de ser “I will draw the contract tomorrow at 6:00 up”. Sortosament l’anglès va simplificar, com repeteixo en els meus posts, la gramàtica per fer-la més assequible a tots encara que de vegades no us ho sembli.

Per acabar vull esmentar que si bé els lingüistes tendeixen a embolicar la troca amb subdivisions i categories que després només nosaltres mateixos emprem, el terme de “multi word verb” ha engolit en un sol sac els verbs preposicionals, els “phrasal verbs” i els “prepositional phrasal verbs” sense que de vegades calgui fer que l’alumne aprengui noms inútils. El que sí és necessari és que entengui i pugui fer servir aquests verbs tan comuns que de vegades tenen un equivalent que sona moltíssim menys col·loquial. Per exemple “blow up” seria “explote” o “make up for” seria “compensate”.

Per avui ja n’hi ha prou. Bona setmana a tots!

Segueixo avui amb el tema dels substantius abans de passar al dels adjectius que ja us vaig avançar que tenien les seves particularitats també. La setmana passada ja vaig donar diverses classificacions dels substantius però potser encara em manca comentar un aspecte que sovint porta mals de cap a l’alumnat. Un substantiu pot ser d’una sola arrel, és a dir que hi reconeixem una paraula com per exemple “cat”, gat. Però de vegades necessitem paraules compostes que són substantius i que consten de diverses parts. Un exemple en podria ser la paraula “database” que és una base de dades. Allà on nosaltres tenim dues paraules els anglesos en tenen només una. Fins aquí bé. Però és que de vegades és complicat saber si una paraula en anglès s’escriurà junta o separada. Poso ara l’exemple de “lifestyle” l’estil de vida i sembla lògic tenir-la escrita així però en canvi “way of life”, la forma de vida s’escriu separat i unit per la preposició “of” i us podeu preguntar per quin motius unes paraules van juntes i d’altres separades? I la pregunta és bona però la resposta molt vaga. “Business card” que també és un concepte s’escriu separat. I una lletra de crèdit torna a ser “a letter of crèdit” i no a “creditletter” o a “credit letter”. Comenceu a entendre per quin motiu he anomenat els meus posts sobre l’anglès “embolica que fa fort, oi?

Un dels llibres d’anglès amb els que treballo a l’escola diu senzillament que s’uneixen dos substantius amb un “of” quan les idees són més abstractes. Però la veritat és que jo no veig que “way of life” sigui més abstracte que “lifestyle” i “Bank of England” em sembla concretíssim i va unit per un “of”. Aquí és on tornem al tema de l’arbitrarietat de determinats elements gramaticals i el fet que la comunitat de parlants acaba preferint una forma a una altra.

Pel que fa a la premodificació dels substantius a través dels adjectius hi ha quelcom que no vaig comentar la setmana passada. Cada cop que en anglès tinguem un adjectiu que conté xifres o números, aquesta llengua construeix un adjectiu amb la xifra separada per un guionet. Per exemple si volem dir que una casa té set pisos això serà en anglès “a seven-storey house” Com podeu veure la paraula “storey” està en singular perquè encara que es tracti de set, “seven-story” fa d’adjectiu a la paraula “house”.

Els substantius els podem postmodificar o bé amb una frase de relatiu com “the man that/who I saw last week” o “the man that/who was wearing a blue jacket” d’aquesta manera ja especifiquem qui és. Costa molts als estudiants entendre que quan el pronom relatiu substitueix un complement directe, els anglesos no el posen. Així per exemple la primera frase podria ser també “the man I saw last week” i el que vingui darrere. Molt sovint però es poden evitar les construccions de relatiu fent ús dels gerundis com en “the clothes hanging over there”, la roba penjada allà. Els substantius també es poden modificar amb infinitius “two meetings to attend” dos reunions per assistir.

Passem als adjectius que són paraules que denoten qualitats del nom. En anglès i gràcies al procés de simplificació de la gramàtica, els adjectius no tenen ni gènere ni nombre cosa que sovint tenim tan instal·lada en els nostres cervells, per això els meus alumnes segueixen posant la “s” de plural als adjectius que acompanyen a substantius plurals. Però ja sabem que és incorrecte. Una primera classificació dels adjectius podria ser en graduables i no graduables. Graduables poden ser per exemple fred o calent que podem modificar amb una mica, força, molt o no graduables “embarassada” per exemple. No podem estar una mica “embarassades” o ho estem o no ho estem. De substantius es poden fer adjectius afegint sufixes com -able com a “comfortable”. Aquí sempre he de recalcar que tot i que la paraula acabi en “table” el final de la paraula no es pronunciarà com el moble. “Comfortable” i “vegetable” estan entre les paraules que es pronuncien malament un 80% de les vegades a les meves classes tot i la meva incansable insistència i correcció. També tenim el sufix “-al and -ial” per fer substantius com “economical” o “musical”. “Ful” és un molt productiu “wishful”, “careful”, “peaceful”, etc. Menys productiu és el sufix “ic” com a “romàntic” o “clàssic” igual que el “ical” com en “clerical” que vol dir repetitiu o avorrit. M’agrada el sufixe “ish” perquè sona típicament anglès com en “childish” o bé “British” però també existeix en alemany en la seva forma acabada en les tres lletres -isch com en “systematisch” que com podreu deduir vol dir sistemàtic.

Un sufix que també té un equivalent germànic és el “-less” que indica absència d’alguna cosa com en “speechless”. Aquest en alemany és “-los” i la traducció d’”speechless” seria “sprachlos”.

No són menys productius els “-ive” i “ative” com en “active” or “communicative” . Molt castissos per a mi són els que acaben en “eous” i “ious” com “spontaneous” “ambitious” o “anxious” que generalment es deriven de paraules no germàniques i el rei per excel·lència de l’adjectiu anglès és el que acaba en -y com en “trendy” que vol dir que està de moda o “busy”, “angry” o “windy”. De fet el sufixe “-y” sona tan anglès que els alemanys es van inventar una paraula per mòbil prenent la paraula “Hand” que vol dir mà tant en anglès com en alemany i afegint-li aquest sufix no alemany. “Handy” que en anglès voldria dir que manejable, en alemany és el telèfon mòbil.

Algun adjectiu s’ha format a través de la “back formation” com difficult de “difficulty”. D’adjectius també en podem tenir de compostos, sobre tot els que tenen a veure amb el caràcter de la gent. Exemples d’aquest en poden ser “two-faced” que seria l’hipòcrita, “bigheaded” que és el cregut o la creguda, “open-minded” que és la persona oberta a noves idees o el “kind-hearted” el bo de cor.

Pel que fa a l’ordre dels adjectius ja us vaig avançar que era una mica complicat. La primera regla a aprendre és que els adjectius subjectius són els primers que es mencionen i després els objectius tenen un ordre determinat. Què vol dir subjectius? Doncs per exemple “beautiful” “a beautiful large table”. Com que si una cosa és bonica o no, o fàcil o no depèn de qui ho miri, llavors aquest adjectiu es posa primer.

L’ordre dels adjectius és el següent: primer la grossària, després l’edat seguit del color, la procedència i el material. Així doncs per donar-vos un exemple jo puc dir que he comprat “a beautiful, huge, old, Catalan wooden table”. Els adjectius de grossària passen per davant dels de forma, així diríem “big, round wooden table”.

I per avui només una observació. M’ha vingut al cap l’exemple de la taula per un article del 3/24 sobre unes quantes empreses catalanes que fabriquen de manera sostenibles mobles de fusta. Potser dintre de pocs anys ja tots ens hem adonat que comprar per llençar és poc sostenible i que cal adquirir producte que puguem estimar, reciclar i reutilitzar tota la vida.

Bona setmana a tots!!