Entro avui en un tema que potser porta molts mals de caps innecessaris a la gent quan en realitat no és un tema difícil. Es tracta de les categories de temps, mode i aspecte verbals.

El temps, com ja us podeu imaginar es refereix a si un verb expressa una acció simultània al present, una que es refereix al passat o quelcom que es refereix al futur. Fins aquí bé. Els matisos ja els explicaré més tard.

L’aspecte verbal és la categoria que divideix els verbs en perfectius o imperfectius segons l’acció es contempli en la frase com a acabada o inacabada o habitual si són imperfectius. Per exemple el nostre “vaig menjar” seria un exemple de verb perfectiu ja que es contempla l’acció com a acabada i el “jo vivia” seria imperfectiu perquè denota que l’acció del verb es va dur a terme durant un període no tancat del temps. Un altre tipus de verb imperfectiu seria per exemple “quan jo era petita, bevia dos gots de llet als dia” en què “bevia” és un verb imperfectiu perquè es refereix a una acció habitual.

La llengua catalana i castellana tenen un grau mig de dificultat d’expressió de l’aspecte verbal. Tenim temps verbals perfectius i en tenim d’imperfectius però l’arrel verbal no canvia gaire. Òbviament sempre hi ha alguna excepció com el pretèrit perfecte simple de “tenir” que és “tuve” i varia molt de l’arrel d’infinitiu “tenir”. En altres llengües com el rus, per a cada verb hi ha un infinitiu perfectiu i un d’imperfectiu i és tota una aventura aprendre quan farem servir l’un o l’altre. Però això ja ho deixo per quan hagi acabat d’aclarir uns quants aspectes més de l’anglès.

El mode o “modality” en anglès, que també podem anomenar “mood” té menys a veure amb el que nosaltres anomenem mode subjuntiu i té més a veure amb la manera com el parlant enfoca o veu l’acció de la que parla, una acció per exemple pot ser desitjable, permissible, probable etc. La “modality” s’expressa en anglès a través dels verbs modals com el “should”, “could”, “may” and “might”.

A més d’aquestes categories que ens poden sonar més o menys en lingüística també podem dividir els verbs en el que s’anomenen “Aktionsarten” amb un nom alemany que traduït literalment voldria dir “tipus d’acció” i té a veure amb l’aspecte lèxic d’un verb i amb la manera en què un verb s’estructura en relació al temps. És complicat entendre la nomenclatura però no el concepte. Per exemple si jo dic en anglès “eat” el verb en si mateix no té cap moment de terminació explícit en ell. Però si jo dic “eat up” estic referint-me al moment en què s’acaba de menjar quelcom que en el cas més lògic és un aliment. Algú s’ha plantejat mai per quin motiu en castellà diem “cómete la merienda” y no “come la merienda”? igual que menja’t el berenar i no “menja el berenar”? doncs perquè per a nosaltres el reflexiu “te” i “t” fan la funció de la preposició “up” en anglès i converteixen un verb que no té final inherent o atelic en un verb tèlic. Acabar de menjar quelcom sí que té un final inherent.

D’ “Aktionsarten” n’hi ha vàries però en general es poden classificar els vers segons siguin tèlics, atèlics (ho acabo d’exemplificar) o d’estat que vol dir que impliquin un estat com conèixer o agradar. Els verbs d’estat generalment no es fan servir en la seva forma contínua. Aquesta va ser la classificació que va fer un lingüista anomenat Comrie. Moens i Steedmann van proposar la divisió entre “semelfactive” que seria el verb que implica un esdeveniment  breu que acaba amb el retorn a l’estat original. Segur que amb aquest definició no  us podeu imaginar res en absolut però pensem en els verbs com “parpellejar” o “esternudar”, l’acció és breu i tornem a l’estat inicial. Aquests serien “semelfactive”, els “state verbs” o verbs d’estat com “creure” o “pertànyer” un “state verb” descriu un “estat dels afers” més que una activitat. La següent categoria seria “achievement” o “aconseguiment” que són les accions puntuals com “solve a probleme” que implica un procés que culmina en l’acció de resoldre un problema i els verbs que s’anomenen “accomplishements” que són els que designen activitats que acaben en un resultat com per exemple menjar un gelat o viatjar a Frankfurt. En certa manera aquests també es poden considerar tèlics.

D’”Akionsarten” en tenim moltes. Poden ser incoatives si descriuen l’inici d’una acció com “florir” o iteratives si indiquen que l’acció es repeteix com en “colpejar” o “knock the door”. Com podeu veure les “Aktionsarten” de vegades no venen donades només pel verb sinó pel complement que porten.

Però com que el tema de la modalitat, l’aspect i el temps són complicats avui em concentraré en una part dels temps verbals anglesos. No esmentaré aquells aspectes que siguin iguals en la nostra llengua sinó els diferents. Començo pel “present simple” que equival al nostre present. Es fa servir per a totes aquelles accions que no estan limitades en el temps com podria ser “ I work as a teacher” per expressar freqüència i veritats generals. Fins aquí bé. En contrast amb el present simple tenim el progressiu com en “I am working as a tour guide this month”. Aquest temps verbal, a més de designar a les accions que passen en el moment de parlar o al voltant del moment de parlar, també l’utilitzem per descriure aquells hàbits que ens semblen molestos quan en la frase fem servir un adverbi de freqüència. Un exemple de la diferència entre els dos temps verbals seria “my boyfriend works as a gardener” que descriuria un simple estat dels fets i una acció habitual i no limitada en el temps i la de “my boyfriend is always drinking cola” i aquí el que estaria expressant és que l’acció de beure coca-cola contínuament em resulta irritant.  

Un altre aspecte curiós que costa d’assimilar en anglès és que una acció planificada i que implica un acord o preparatiu generalment s’expressa en present progressiu. Per exemple, si jo vull dir que aquest vespre miraré el partit de futbol amb els amics i ja he quedat amb ells (quin exemple més irreal perquè jo el futbol no el miraria ni que em donessin diners), llavors diria “I am watching futbol tonight!”. De la mateixa manera, si tinc ja els meus bitllets d’avui per volar a París el 8 d’agost jo diré en anglès “I am flying to Paris on the 8th of August”. Ens resulta estrany però és com ho fan ells.

El següent temps verbal que implica una mica de confusió tot i que el seu ús és en un 90% aproximadament igual al que en fem en català és el “present perfect” que per nosaltres és el “perfecte” senzillament. Aquest temps verbal serveix per expressar accions, situacions o esdeveniments que van començar en el passat i encara estan vigents en el present. Un exemple d’aquest tipus de situació podria ser “I’ve known Paul for 7 years” que nosaltres expressaríem amb un present simple. Per a nosaltres en català o castellà el “conèixer” és un verb d’estat i per tant utilitzem el present per indicar que és una acció indefinida en el temps. Els anglesos però són molt matemàtics i si jo vaig veure i parlar amb el Paul per primera vegada fa 7 anys i sé qui és fins ara, llavors automàticament he de fer servir el “present perfect simple”  i no el present.

El perfecte en anglès es considera un temps de present perquè es fa servir per a tot allò que té una rellevància pel present. Si us hi fixeu nosaltres en català fem el mateix. Si perdem les claus diem “he perdut les claus” indicant que el fet de perdre-les va passar en un punt del passat que no ens interessa i que l’acció de “no tenir claus” té rellevància pel present. Un cas similar seria el de “m’he trencat la cama”. No és tan important el quan sinó la realitat que implica pel present.

De la mateixa manera quan jo faig servir el “already” i el “yet”, el ja i l’encara, tendeixo a fer-ho amb el present perfecte perquè l’acció té caràcter rellevant pel moment actual. Si algú em pregunta “do you want a coffee” i jo dic “I have already drunk one” que ja n’he pres un, el que estic dient és que en aquests moments no tinc ganes de prendre’n un altre.

Curiosament per nosaltres, el fet de no dur a terme una acció durant un temps determinat també s’expressa en present perfecte. Si jo per exemple pregunto quan va ser la darrera vegada que vas menjar un gelat, en anglès ho faig em passat simple perquè estic preguntant pel moment concret en què vas realitzar una acció per darrera vegada. Però si el que vull dir és que fa sis mesos que no menjo un gelat, la no acció “menjar un gelat” connecta un passat (el moment en què em vaig menjar un gelat per darrera vegada) amb el moment present. El marc temporal va del passar al present i per tant en anglès diem “I haven’t eaten an ice-cream for sis moths”. La principal diferència entre el present perfecte simple i el progressiu és que tendim a fer servir el progressiu per accions i activitats. L’anglès prefereix el “I have been playing tennis since I was a child” al “I have played tennis since I was a child”. Com el mateix temps indica, el perfect pot tenir caràcter de verb perfectiu i si diem per exemple “I have played tennis since I was a child” es pot entendre que ja hem deixat de jugar a tennis.

De la mateixa manera quan donem les quantificacions d’una acció, sempre farem servir el present perfecte simple com en “I have written three novels in my life”.

L’ús d’aquests dos temps verbals, el present progressiu i el present perfecte simple o progressiu són dels que més dificultats presenten als alumnes tot i que en realitat no són gens complicats.

La setmana següent segueixo amb un parell de temps verbals i l’expressió de la modalitat. Fins llavors espero que no us surti fum del cap.