El conegut desconegut VII.

A les deu eren al restaurant l’Olivier i el Guillaume. El fill fitava el pare que mirava el mòbil nerviós i va pensar que potser seria el moment de dir-li el que havia sentit ell tants cops, que no podia haver res nou perquè el darrer cop que havia mirat el dispositiu era feia potser dos minuts com a màxim. Però va preferir deixar el comentari per més tard. Un somriure de triomf il.luminà la cara de l’Olivier i el va fer semblar moltíssim més jove sobtadament. Havia d’haver estat un jove atractiu perquè encara era un home de molt bona aparença. Això si més no és el que li havia dit una companya d’institut que havia reconegut al Guillaume que no tindria res en contra de tenir el pare del seu amic de sugar daddy. Aquella nit no va poder dormir. Havia volgut demanar-li per sortir perquè li agradava feia temps però si era capaç de fixar-se en el seu pare amb ulls de dona, llavors un cadell maldestre no li serviria. La decepció encara li durava.

  • Martina! Què bé que hagis pogut venir. Et presento el meu fill, el Guillaume. No sap català.

Una noia de cabells llargs i llisos entrà al local amb una energia inèdita. El seu pas era segur i jovenívol tot i que a mida que avançava es notava que ja n’havia vistes unes quantes. Els ulls del jove la sotjaren insolentment i el pare s’adonà de com d’encuriosit estava el fill i es girà. Aquella dona riallera era ni més ni menys que la Martina i la fotografia que li havia enviat ella no li feia gens de justícia. L’Olivier s’aixecà i notà que el seu fill també ho feia. En aquell moment desitjà no haver convidat el Dani.

El rostre de la noia canvià una mica. Devia ser la sorpresa de que li havia parlat l’Olivier. En tot el que portaven intercanviant correus, no havia esmentat que tenia un fill. Una mica de mal gust. Ara potser li sortiria amb una  parella?

El noi es presentà en francès i digué unes paraules en castellà que van treure de dubtes a l’Olivier. Al seu fill la Martina li semblava atractiva. La noia se sentí un pèl nerviosa. No havia esperat un sopar amb un pare i un fill però ja que l’havia convidat ella, ara no podia fer mal paper. Al cap i a la fi tot plegat havia estat una bogeria.

El cambrer els portà una carta i demanà si la volien en anglès i l’Olivier digué que en necessitaven una en l’idioma perquè el seu fill no parlava el català. Mentre estudiaven el menú la Martina demanà com havia anat el vol i si els agradava l’hotel on eren. L’Olivier puntualitzà que era una pensió perquè els hotels a Barcelona durant els festius s’havien tornat caríssims. De cop sonà un missatge i l’Olivier va voler-lo mirar. El Guillaume va aprofitar per dir-li a la Martina que son pare s’estava comportant com un adolescent que tocava el mòbil cada vint segons.

  • Tinc una sorpresa preparada per aquesta vetllada i vull saber si em sortirà bé o no.

La cara de la Martina s’il·luminà. Havia calculat que la sorpresa era que l’Olivier hagués vingut acompanyat del seu fill. Encara podia aparèixer la mare del noi, pensà un xic malhumorada.

Van demanar i el Dani encara no havia aparegut. Era tan típic del seu amic arribar tard! Però aquest cop no es podia queixar. No havia anunciat la seva visita a la ciutat i la idea del sopar li havia comunicat just unes hores abans. La gent no era tan flexible. Si apareixia durant les postres ja li anava bé. Així tindria temps d’observar bé aquella noia. No era beneit el Dani, la Martina no només era intel·ligent i alegre sinó que tenia quelcom que feia tombar-se per mirar-la. L’Olvier va decidir reprendre una de les seves múltiples converses amb la Martina.

  • Com van els desnonaments? Esteu encara amb el reportatge sobre el tema.

La Martina va dir-li que l’havien acabat i havia estat molt frustrant veure com es desnonaven famílies sense recursos, mentre d’altra banda grups organitzats d’okupes entraven en habitatges buits i els propietaris tenien problemes per treure’ls. En un moment donat la Martina digué.

  • Hauríem de parlar en francès. Altrament el teu fill s’avorrirà.
  • Tens raó. Podem alternar una mica els idiomes. Fa tantíssim temps que no parlo el català!

De fet la Martina estava sorpresa. L’Olivier l’escrivia molt bé no obstant s’entrebancava parlant-lo. Era lògic però ja que segur que utilitzava alguna de les cent aplicacions per corregir la gramàtica i el vocabulari. Avui dia presumir de coneixements lingüístics era bufar i fer ampolles.

Just quan el cambrer els portava el pa amb tomàquet i les olives, s’obrí de nou la porta del restaurant i va aparèixer el Dani amb uns pantalons texans, una camisa a quadres vermells i negres i unes sabates de cuir negre ben polides. De lluny el Dani també semblava més jove del que era. Veié el seu amic de seguida i els seus ulls llampeguejaren en notar que hi havia algú més que l’Olivier a la taula. El cor li feu un batec i seguí avançant. El noi del costat del seu amic era molt probablement el seu fill. Aquell marrec dolç i amable que havia conegut feia uns anys era ja més alt que son pare. Davant d’ell hi havia una noia asseguda i no trigà en reconèixer la silueta: era la Martina. Com que no s’havia girat encara tingué temps de gesticular al seu amic un interrogant gegantí a l’aire. L’Olivier però no entengué el missatge i va fer una ganyota. Alarmada per la cara del seu company de taula  la Martina es va girar i va veure qui arribava. Quedà desconcertada. Què hi feia allà comunicant-se a distància i per senyes amb el seu amic? Va trigar uns segons en adonar-se’n. El seu veí caminava empegueït cap a ells i el seu ull dret que parpellejava més sovint del compte i en dissonància amb l’esquerre. Allò indicava que estava nerviós. Definitivament era el seu veí Dani. Què hi feia allí?

  • Dani! Benvingut! Ja pensava que arribaries per les postres! — digué l’Olivier tot ullant la Martina i intentant llegir els seus pensaments.
  • Sento no haver pogut arribar abans. Veig que estàs en molt bona companyia. Una companyia que conec per cert…

La Martina fitava perplexa el Dani.

  • Us coneixeu?
  • Del temps en què ell va ser aquí fent un Erasmus. Una eternitat diria jo!
  • Va home! Ara no ens facis més vells del que som!
  • Han passat una parell de desenes d’anys…

El Dani va seure finalment al costat de la Martina i va demanar un plat de sèpia a la planxa mentre la mirada de la noia s’enterbolia. No acabava de tenir clar si tot allò era una broma de molt mal gust per riure’s de ella i la seva bona fe. En el fons, convidar un estrany havia estat molt mala idea.

Els dos vells amics es van posar al dia. A la Martina li semblà que el Dani i l’Olivier encara tenien una amistat molt estreta després de tantíssims anys. La va encuriosir com s’havien conegut i l’Olivier li va explicar que ell i el Dani havien coincidit fent trial un dissabte al matí i l’Olivier li havia demanat al Dani si no s’havien vist anteriorment en alguna festa d’estudiants. Va resultar que sí, que havien coincidit a la Facultat de Medicina. Això abans que el Dani s’adonés que no volia curar humans sinó animals i canviés la medicina per la veterinària. Aquell error li va costar un bon enrenou a casa perquè el seu pare en aquelles èpoques ja anava molt just de diners.

  • No t’hagués imaginat mai fent trial Olivier. I a tu Dani tampoc, per no dir menys.

Allò ofengué a l’Olivier que sabia que el seu amic, malgrat les aparences modestes, seguia sent un cul inquiet.

  • Compartíem i compartim l’afició per aquest esport i pel teatre.

La Martina se sorprengué. El Dani sempre havia estat un noi molt introvertit i no se’l podia imaginar dalt d’un escenari però ell s’afanyà a explicar-li que la idea del teatre havia estat de la psicòloga de l’escola per vèncer la seva timidesa.

Els dos conversaven sobre les festes en què anaven, les oportunitats amb mosses que el Dani havia perdut per sensibilitat i la Martina començà a pensar, entre mos i mos, que potser el seu veí era un pou de sorpreses que tenia prop seu però que havia ignorat durant anys.

En un moment donat del sopar el Guillaume va anar al bany. Quan ja feia ben bé deu minuts que hi era i no en tornava l’Olivier digué als seus amics.

  • Fa una temporada que no és el de sempre però no aconseguim treure-li què té..

Al Dani li passà pel cap com s’havia sentit d’adolescent amb la ràbia continguda d’un infant a qui li havien pres la mare i l’havien obligat a ser un adult abans d’hora. Mai no ho va voler parlar amb ningú.

  • Sé que no s’escau però vaig a veure si hi ha res. S’ho prendrà malament  però tan se val…

El Dani i la Martina van fer que sí amb el cap i es van quedar els dos callantívols fins que ell digué.

  • No està en el seu millor moment l’Olivier. No troba el seu lloc i a sobre la mare del Guillaume està tan desorientada que sembla una adolescent.
  • De debò?
  • Ell no ho vol admetre però crec que no sap per on tirar. La seva feina és dura, la seva ex només li demana diners i el nano té estones de tot. La d’avui és la seva cara de xocolata.
  • No sabia que parlaves francès!
  • La mare ens en va ensenyar al meu germà i a mi. Ella era de mare francesa i parlava la llengua com a nadiua. A l’escola apreníem l’anglès però jo em delia per parlar el francès. Em feia sentir prop seu…

La mirada de la Martina s’entristí. La mort de la mare del Dani devia have estat un fort trauma i de petita la seva mare sempre li havia parlat de com de difícil devia ser pels seus dos veïns.

  • Quan vaig conèixer l’Olivier en un dissabte de trial i em va dir que era belga li vaig començar a parlar en francès. Ell ho va agrair de seguida i allò va ser el principi de la nostra amistat.
  • És increïble que hagi durat tantíssim. Us felicito!
  • N’estic orgullós. Els dos no ens hem perdut gairebé res de la vida de l’altre.

Hi hagué un moment de silenci.

—Triguen molt oi? — digué la Martina amoïnada.

  • Sí. A mi tampoc em sembla normal…

Van seguir conversant fins que l’Olivier i el Guillaume aparegueren a la taula. El noi estava pàl·lid i la Martina ho va veure de seguida.

  • Esteu bé?
  • El Guillaume està una mica marejat. Deuen ser coses de l’edat de créixer. Si no us fa res, paguem el compte i marxem.

Els dos veïns van assentir i l’Olivier anà a la barra per pagar. El Guillaume va dirigir-se a la taula i va acomiadar-se de la Martina i el Daniel.

Ells es van mirar amb un interrogant dibuixat al front.

  • Demà a primera hora els truco. Ja fa temps que l’Olvier està molt amoïnat pel seu fill perquè creu que n’hi passa una de grossa…
  • Els adolescents canvien molt d’estat d’ànim.
  • Cert. Però més val vigilar que ser negligent….
  • Tens tota la raó. — Teniu pensat fer quelcom demà?
  • Què vols que tingui pensat si fins fa quatre hores no sabia que havia vingut a Barcelona!

La Martina restà callantívola. No tenia temps per cabòries. Senzillament digué.

  • I si passem el dia plegats demà? És festiu! 

El Dani se la mirà com si li haguessin dit que el seu número havia estat el primer premi de la loteria nacional.

  • Per mi perfecte!
  • M’acompanyes a casa? Crec que et ve de camí! — digué ella entremaliada.
  • I tant!

El recorregut no fou gaire llarg però als dos els rondava el mateix pel cap. La mirada del Guillame abans i després de la visita al bany  no eren la mateixa. Potser aquell viatge sorpresa no li servia a l’Olivier per escapar de la seva rutina sinó per portar al seu fill a un entorn diferent per tenir-lo més prop i més controlat…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s