El viatge hagués estat prou bé si no el Guillaume no hagués fet mala cara en tot moment i tot i així l’Olivier estava disposat a no deixar-se ensorrar les vacances. El temps a Barcelona era excel·lent, tenia ganes de conversar amb el seu amic Dani, sentia molta curiositat per la Martina i a més passaria uns dies amb el seu fill fora de l’entorn conegut. Potser això el trauria de l’ensopiment i del passotisme en què havia caigut.

Les maletes es van fer esperar com sempre i mentre el seu fill mirava com voltaven els equipatges per la cinta embriagat per la simplicitat del moviment, ell li digué.

• Quan haguem deixat l’equipatge a la pensió, anirem a sopar amb algú molt especial. Parla francès perfectament així és que pots fer un esforç per comunicar-te amb un altre ésser humà per variar si no et fa res.

El Guillaume li llençà una de les seves mirades que incloïa un interrogant. L’Olivier sabia que durant els dos minuts següents el seu fill podia o no articular algun pensament en forma de frase.

• I no em puc quedar a la pensió jo?
• No. Tinc ganes de que et conegui aquesta persona, tot i que de vegades em pregunto per quin motiu. Eres més maco fa deu anys que ara.
• Em coneix?
• Sí. Una de les persones que visitarem et va veure de menut un parell de vegades quan vam venir aquí a fer vacances perquè jo trobava a faltar la ciutat.

El noi restà callantívol i de cop demanà:

• Vas venir a Barcelona a treballar perquè no trobaves el teu lloc a Bèlgica?

L’Olivier albirà que el seu fill podia voler cercar el jove perdut que havia estat el seu pare.

• Durant la carrera vaig venir a fer un Erasmus que va durar sis mesos. La ciutat i el que vaig viure aquí em van agradar tant que vaig voler repetir experiència uns anys més tard.

Hi hagué altre cop un silenci llarg durant el qual va aparèixer l’equipatge del noi, que va afanyar-se a agafar. Faltava encara la maleta de l’Olivier. El Guillaume va mirar el seu pare i va tornar-li a fer una pregunta.

• Havien passat molts anys des de la teva estada Erasmus?
• Set. Però jo havia canviat.
• En quin sentit?

L’Olivier va sospirar. Mirar enrere i veure el que havia perdut pel camí amb els anys li desagradava.

• Vaig venir d’estudiant per passar-m’ho bé, fer amics, conèixer noies i anar a moltes festes. En aquest sentit les meves expectatives es van complir en el semestre Erasmus. Però quan vaig tornar set anys després per feina el que volia jo era arrelar a algun lloc. Volia trobar gent per compartir el temps i les aficions, una parella per no haver d’anar sempre a festes a caçar i una ciutat plena d’oportunitats per gaudir del temps de lleure.
• I no ho vas trobar?

— Vaig retrobar alguns amics del temps Erasmus com el Dani, a qui m’agradaria presentar-te i vaig conèixer una noia però no vam durar el que hagués volgut jo. Arrelar a Barcelona no és fàcil quan un no és del clan perquè aquí una gran part de la gent té un grup d’amics impenetrable que no permet l’entrada d’individus nous. A més els lloguers de pisos ja eren cars aleshores i em quedaven pocs recursos pel temps de lleure.

• Lleure? Però si tu pràcticament no fas res!

Aquell comentari innocent i sincer del seu fill va ser com una fiblada al cor de l’Olivier. El seu fill el veia segurament com el tipus ombrívol i ensopit que només sabia organitzar barbacoes amb els amics per omplir el seu temps buit. No li coneixia altres aficions.

• Ara. No en tinc ara perquè la feina m’absorbeix tota l’energia que em caldria per fer altres activitats. Però de jove m’abellia fer moltes coses.
• Com què? — demanà el seu fill amb curiositat gairebé periodística.
• Tocar el saxo, esquiar, el trial. Volia treure’m el carnet per navegar i també havia fet teatre a Bèlgica i volia seguir-ne fent.
• De debò? Tot això feies? — exclamà el Guillaume que mirà el seu pare com si fos un replicant que havia suplantat a un humà que havia estat el seu progenitor.
• Tantíssim et sorprèn?

El Guillaume quequejà. No havia esperat mai que son pare hagués estat una persona tan activa i amb tantes aficions. Ell l’havia conegut ja moltíssim més flegmàtic i encaboriat.

• No et puc imaginar ni sobre l’escenari ni sobre una moto.

L’Olivier mirà el seu fill. Era lògic el que deia perquè s’havia anat conformant amb una casa plena de comoditats i les mateixes amistats avorrides de sempre.

—Pregunta-li al Dani tu mateix quan ens trobem amb ell. Em coneix des de la meva època de saxofonista i actor.

Per fi va arribar la maleta de l’Olivier i aquest es va afanyar a córrer a l’altre costat de la cinta per tenir-la uns segons abans. Amb l’equipatge a les mans van agafar l’autobús fins a Plaça Catalunya i van fer el recorregut en silenci els dos abstrets en els seus pensaments. L’Olivier intentant esbrinar què havia quedat d’aquell jove de vint-i-un anys que va anar d’Erasmus a Barcelona, i què quedava del de vint-i-vuit que va tornar a la ciutat per cercar-hi una vida nova. Els pensaments del Guillaume anaven en una altra direcció. Ell tenia disset anys. Quatre menys que el seu pare quan va anar a Barcelona d’Erasmus. Intentava imaginar-se si en els propers mil quatre-cents seixanta dies, seria capaç de trobar activitats que li interessessin de debò com les que havien captivat el seu pare.

A dos quarts de nou l’Olivier i el Guillaume pujaven pel carrer Passeig de Gràcia acabats de dutxar i clenxinats. El noi portava uns texans foradats i una camiseta negra i el pare anava igual però en comptes de la camiseta s’havia posat una camisa gris fosc per dissimular la mica de panxa. Els dos portaven una jaqueta esportiva i vambes.

Mentre el Guillaume mirava amb curiositat els edificis del Passeig de Gràcia, l’Olivier pensava en alguna estratègia per fer coincidir el Dani i la Martina. De cop, el Guillaume li demanà a son pare si li havia molestat alguna pregunta de les que havia fet. L’Olivier va aturar-se i li digué al seu fill que sempre li podria demanar el que volgués que no s’ofendria mai.

• Estàs molt poc enraonador des de la conversa a l’aeroport. — Li va fer notar el Guillaume.

L’Olivier sospirà.

• És que m’he proposat quelcom i ara que soc de peus a la galleda no sé com seguir.

El noi mirà a son pare perplex.

• T’has posat en algun embolic?
• Una mica sí. — Digué l’Olivier avergonyit.
• I té a veure amb que estem aquí.
• Sí.
• Es pot saber què és?
• Tu ho has volgut.

En poques paraules, com era costum seu, l’Olivier li explicà que el seu millor amic de Barcelona feia temps que estava obsessionadíssim amb la seva veïna que coneixia des de la seva infantesa però a qui no gosava demanar sortir.

Tantíssimes eren les ganes que tenia el Dani de saber sobre la Martina que li havia demanat a ell que comencés una amistat per xat per tal de saber si la noia dels seus somnis realment ho era.

• Però tu estàs de conya no papa?
• No. No és cap conya. Porto sis mesos escrivint a la Martina amb l’ajut del Dani, que em corregeix les errades i em dona idees de com continuar amb l’amistat virtual.

El Guillaume va llençar una mirada incisiva al seu pare.

• No se suposa que aquestes xorrades només les fem els adolescents?
• Si tu sabessis Guillaume! De vegades penso que l’adolescent que érem no marxa mai. Només queda un pèl diluït. Volia ajudar el Dani però cada cop la cosa es va anar complicant més la cosa fins que la Martina em va convidar a venir.
• I què va dir el Dani?
• Que m’inventés alguna excusa per no fer-ho.
• Doncs t’ha sortit de conya trobo papa!
• Coi Guillaume, ara no em fotis tu la bronca. La situació és la següent. El Dani no sap que hem vingut però la Martina sí. S’espera una sorpresa i de fet en tindrà dues: tu i que el Dani i jo som amics.
• Veig que la nit promet. Puc tornar jo a la pensió i mirar quatre episodis de peaky blinders mentre tu surts del merder en què t’has posat? Et fa res destrossar el cor de la Martina i perdre el teu amic sense la meva presència? Jo passo d’aquest rollo! Vaig a la pensió. No tinc ganes d’aquesta merda!
• Ho entenc. No et puc pas forçar a venir amb mi. M’hi he posat tot sol en això i no és just que t’hi barregi a tu. Em feia molta il·lusió que et veiés el Dani però no són les circumstàncies adequades.
• Collons els adults!

El Guillaume va girar-se i començà a caminar Passeig de Gràcia avall. De tots els motius que podien haver-hi per viatjar a Barcelona aquell era el darrer que hagués esperat. Com s’havia deixat arrossegar així el seu pare? Caminà cap a la pensió i es girà. El seu pare seguia avançant en direcció contrària però amb el pas menys decidit que abans.

El Guillaume el mirà i arrencà a córrer darrere ell. El tenia lluny per encalçar-lo i de cop cridà “papa!”. Però no es girà, amb tota la seva força corregué fort i tornà a cridar “papa, espera!”. Aquest cop l’Olivier es va tombar i veié de seguida el seu fill que arribava panteixant.

• Espera! He pensat que ben mirat l’escena seria millor que qualsevol episodi d’una sèrie de ficció.

L’Olivier l’abraçà i li digué.

• Llàstima que amb aquesta carrera curta que t’has pegat tornes a fer olor de tigre!
• Que es fotin! És el que té ser adolescent. Es pot fer pudor i ningú te’n dona la culpa…

L’Olivier va treure el mòbil i digué al seu fill que havia d’avisar de la visita a la Martina i el Dani. No sabia si cap dels dos seria a casa però com a molt el que podia passar és que haguessin de prendre quelcom a Gràcia esperant que els responguessin. La primera en fer-ho va ser la Martina. Pensava que l’Olivier arribaria a quarts de deu però era força més aviat. Demanava temps per una dutxa. Això li donava un quart d’hora per trobar un restaurant a Gràcia on sopar els tres, o potser fins i tot els quatre si les coses sortien bé.

• Què farem ara?

Primer de tot buscar un lloc per sopar tapes. I veure si tenim la sort de que tant la Martina com el Dani puguin venir amb nosaltres. Cap dels dos s’imagina l’escenari, sobre tot perquè al Dani  no li he dit que al final vindria…

• Per què?
• Doncs perquè no tenia ganes que m’ho volgués treure del cap. Això per a que vegis Guillaume que els adults de vegades també en sabem de fer ximpleries.

L’Olivier va trucar al Dani. Aquest just arribava a casa i es va alegrar de que el seu amic fos a Barcelona i li va recomanar de seguida un restaurant dels de tota la vida per sopar amb ell i el seu fill. En penjar el telèfon l’Olivier somreia.

• No fotis que el teu amic també ve a sopar!
• Sí! Sembla que la primera part del meu pla va sobre rodes…
• És que tenies un pla?
• La primera part sí. A partir d’ara haurem d’improvisar…

El Guillaume va somriure al seu pare. La idea d’anar a Barcelona amb ell uns dies l’havia entusiasmat des d’un principi però no volia demostrar-ho. No s’esqueia que els adults sabessin massa bé el que passava als seus fills pel cap a partir de certa edat. Però com que son pare l’havia sorprès, ara li tocava a ell sorprendre al seu pare amb un suport que segur que no esperava  després de mesos de tenir un fill mig vegetal i emprenyat a tota hora. El Guillaume estava martellejat per la curiositat d’esbrinar qui havia estat el seu pare realment de jove i si encara quedava un bri d’aquell jove aventurer…