Torno avui al tema de les pedres i d’aquestes passo a les totxanes amb un parell de locucions que està força bé conèixer en anglès. Com que no soc geòloga he de dir que les pedres semblen fredes i inanimades. Sé que si s’analitzen poden dir molt de la zona i el clima i els canvis en el relleu però en sí, mirades a través d’un prisma no científic, les pedres són fredes. És per això que quan una persona ens llença una mirada freda i sense sentiments en anglès l’anomenen “stony stare”, una mirada de pedra. No sé vosaltres però a mi les mirades de pedra em posen la pell de gallina perquè no hi ha res que m’agradi menys que la gent freda i sense sentiments.
Per seguir en l’univers dels sentits ara passarem al de l’oïda. Quan una persona és sorda com una tàpia, en anglès es diu que es “stone-deaf”. Pobres pedres, quina poca estima els té la humanitat! Quan se’ns fa impossible que una persona sigui capaç de fer quelcom o donar-nos una cosa que necessitem com pot ser informació els anglesos diuen “ it is like getting blood out of a stone” que ve a ser treure sang d’una pedra, cosa no factible. Per donar-vos un exemple. Quan anava a la universitat a Alemanya, treballava per tal de pagar-me els estudis, l’apartament i les despeses diàries com el gas, el llum, l’aigua, el telèfon i etc. Com que per pagar-ho tot anava extremadament cansada, quan s’organitzava alguna festa universitària i em preguntaven si hi aniria, jo no volia mullar-me massa dient si sí o si no. Era qüestió de supervivència perquè entre setmana el meu ritme era trepidant i el cap de setmana més que anar de festa el que em calia era baixar revolucions. Per això no volia mai dir un sí o un no rotund. Una vegada, un company meu d’Anglaterra que em va avisar que hi tornava a haver una festa em va demanar si hi aniria i jo, com sempre, li vaig respondre vagament. Llavors ell digué «getting a “yes” from you is like getting blood out of a stone». I tenia raó.
També molt productives en anglès són les totxanes. Si algú és una persona de bon cor i altruista llavors en anglès se la denomina “ a regular brick”. Mai m’he pogut imaginar per quin motiu. “A regular brick” em sona com una cosa ordinària o vulgar i la gent amb bon cor no és quelcom ordinari sinó extraordinari.
Quan com els espanyols diuen “meto la pata” els anglesos el que fan és “put one’s foot in it”, posar el peu dins o bé deixar caure una totxana, “ to drop a brick”. Us explico l’expressió amb una situació. Una dona entra a un establiment en el que no compra durant molt de temps i la botiguera la observa entusiasmada i llavors la felicita pel seu nou embaràs però la dona no està embarassada sinó grassa. Llavors diríem que la dependenta ha deixat caure una totxana. Espero que vosaltres no en deixeu caure gaires perquè si no sou completament insensibles us sabrà molt greu haver-ho fet.
I quan una persona fa quelcom que no és correcta i us enfadeu i la voleu castigar, llavors els anglesos diuen “ to come down on someone like a tone of bricks”, caure-li a un a sobre com una tona de totxanes. Si algú us ha enganyat o decebut i no teniu intenció de tornar-hi a parlar, llavors vosaltres heu caigut a algú com una tona de totxanes.
Malauradament he de dir que jo sí que conegut diverses persones a la meva vida a qui he caigut sobre com una tona de totxanes. O millor dit, no ho he fet ni ho faré perquè la millor manera de demostrar que no han estat correctes amb mi és distanciar-me’n del tot. Per posar un altre exemple. Si un fill agafa diners dels moneders dels pares per anar de festa i els pares ho noten llavors poden castigar el fill sense anar de vacances amb els amics. En aquest cas els pares “have come down on the son/daughter like a tone of bricks”.
I per últim avui voldria recordar l’expressió “ to talk to a brick wall”, parlar amb una paret de totxanes que vol dir parlar sense que t’escoltin en absolut. En català diríem “parlar amb una paret” pràcticament el mateix. I seguint el tema de les totxanes, quan una persona esta malgastant temps i energia per aconseguir un impossible llavors diríem en anglès que està “knocking one’s head against a brick wall”, donar-se cops de cap contra una paret de totxana.
A mi això desgraciadament m’ha passat quan he volgut veure un fons bo en una persona que potser no ho era del tot. I llavors m’he adonat que estava intentant rehabilitar algú que ja no tenia remei. Però com ja sabeu, tot és una lliçó en aquesta vida i les persones som aptes per aprendre tot i que el nostre refrany ens recordi que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Dues però no tres!
I per aquesta dijous ja n’hi ha prou. Us desitjo una bona setmana i un bon vuit de març!