Inevitablement quan arriba aquesta època i s’acaba la segona avaluació el cansament i desgast del professor comencen a fer-se notar i jo m’evadeixo pensant ja en les vacances. Sé que molta gent les fa a l’estil tradicional. Agafen un vol, van a un hotel o pensió i visiten altres indrets. O bé tenen una segona residència que han d’amortitzar i retornen cada estiu al lloc conegut on tenen la impressió de ser a casa altre cop.

Els més aventurers fan càmping o tenen autocaravanes que els permeten moure’s de país en país portant les quatre parets a sobre. Aquesta darrera variant a mi m’atrau moltíssim però té l’inconvenient de que el vehicle té un manteniment car i per tenir-lo aparcat també s’ha de pagar.

En els darrers anys han sorgit una colla d’alternatives a les vacances tradicionals que són aptes per a la gent que no necessàriament vol recloure’s en un hotel o pensió impersonals després de les visites turístiques esgotadores reglamentàries.

Començo per la variant més plena d’encant. És l’anomenat “glamping”. La paraula ve de la fusió dels termes “glamour” i “camping” i vol dir fer càmping amb estil. Aquesta alternativa va néixer per la demanda de la gent d’experiències úniques en els dies de lleure. Per fugir de la massificació turística alguns viatgers escullen allotjaments fora del comú pels quals poden arribar a pagar fortunes. I ara us demanareu què té a veure això amb un càmping. Doncs bé, afortunats amb terrenys o jardins enormes o un tros de bosc que pertany a casa seva, van començar a posar-hi hi  casetes de fusta, tipis com els indis equipades amb tota mena de luxes i comoditats o a buscar arbres i construir-hi les típiques cabanes infantils de les pel·lícules americanes per allotjar-hi turistes selectes. La gràcia d’aquests glampings és que no hi ha molts turistes al mateix lloc alhora i els que s’allotgen en llocs d’aquests poden gaudir no només d’un emplaçament singular per pernoctar singular sinó de molta més intimitat que no pas els que acaben dormint en hotels.

Això sí. Aquest tipus de glamping és només apte per homes i dones de negocis que poden permetre’s pagar una barbaritat per una nit. Jo particularment penso que si un s’allotja en un lloc tan exquisit, la gràcia és no dormir sinó prendre prou cafè per fruir de l’indret el màxim temps possible.

La germaneta pobra del glamping és el “gamping”, que jo tinc moltíssimes ganes de provar. En aquest cas la paraula està formada per “garden” i “camping” i es tracta d’acampar en jardins i terrenys particulars que han estat habilitats per tal d’oferir un mínim de comoditats als viatgers. A França hi ha una xarxa prou bona de “gampings” perquè molta gent amb terreny ha instal·lat banys i dutxes – que sovint funcionen amb energia solar— i acullen a turistes per un preu encara més assequible que el d’un càmping normal. Hi ha pàgines web que diuen que va néixer a França però la veritat és que la majoria coincideix que va ser un producte “made in UK” a partir del 2010. És una variant que tinc moltíssimes ganes d’experimentar i no perquè no m’agradi el càmping sinó perquè si es viatja en parella de tant en tant és bo tenir una intimitat per fer un sopar romàntic al jardí del que un no disposa a la residència habitual.

Tot i que el càmping és una variant molt sostenible i immensament més divertida que l’hotel perquè ens permet estar a l’aire lliure i llevar-nos veient arbres i gespa, de vegades pot ser també sorollós. I no només pels nens que juguen cridant fins tard, sinó per tot el conjunt d’activitats d’entreteniment que s’organitzen als càmpings i que acaben amb la corresponent discoteca de càmping que no deixa dormir fins la matinada. El gamping permet als aventurers gaudir d’espais naturals en zones privades sense haver de participar del soroll que fan els altres. Els preus oscil·len entre els 5 i 20 euros per persona i per nit depenent de les instal·lacions que ofereixen els amfitrions. El cert és que des de que va sorgir el gamping, aques s’ha anat sofisticant perquè ara hi ha propietaris que lloguen el seu terreny i ofereixen també esmorzars, dinars o sopars als campistes.

Avui dia es ven com a variació ecològica i sostenible al turisme convencional. I en el cas en què els propietaris i campistes comparteixin àpats, el gamping proporciona al viatger una oportunitat d’amarar-se més del lloc que es visita.

No ens enganyem que anar a veure els monuments típics i fer-ho envoltats de turistes com nosaltres no ens aporta una visió gaire autèntica de la realitat del país o regió que visitem.

Si ans el contrari, quan viatgem tenim contacte amb gent del país i de la regió és molt més probable que esbrinem coses del lloc que visitem que no es poden percebre a través del prisma del turista.

El contetament o descontentament social, els costums i valors d’un lloc, els preus dels lloguers o la compra de immobles, els salaris, etc, són coses que no s’esbrinen fàcilment com a turista, sobre tot si el viatge és de menys d’un mes.

Per això el gamping és una alternativa més autèntica a l’allotjament tradicional.

I si no us veieu en cor d’acampar però us fa il·lusió ser partícips de les vivències dels locals i d’un bocinet de les seves vides, llavors us heu de plantejar el Couchsurfing. La traducció literal és “surf de sofà” i consisteix en allotjar-ser a pisos o cases de particulars que cedeixen el seu sofà per tal que el viatger pugui dormir. Normalment si un vol formar part de la xarxa del Couchsurfing cal estar disposat a rebre altres viatgers que vulguin allotjar-se al propi pis.

En general la gent que viatja així ho fa de manera econòmica. Tanmateix, la motivació principal no és l’estalvi de diners sinó cercar conèixer a persones del país que es visita que tinguin ganes de parlar i compartir un àpat amb els turistes.

La gent que practica el Couchsurfing sol ser gent d’un nivell educatiu alt i per això les experiències en general són bones. Òbviament l’avantatge d’aquest és que el període de vacances no està condicionat a les temperatures i la climatologia. No és el mateix dormir en una tenda de campanya pràcticament a la intempèrie que en un pis amb un sostre que protegeix  de les inclemències meteorològiques. No obstant, compartir un espai tan privat amb desconeguts no és apte per a tothom. Jo per exemple no ho faria. Ja em costa prou acceptar passar la nit a casa dels amics que conec de fa prou temps.

Tots tres tipus d’allotjament  han nascut com a contrapartida al turisme de masses que ha destrossat l’autenticitat dels llocs i que ha fet que molts de nosaltres agafem una mica de tírria al concepte de “turisme”. Els vols massa econòmics han fet que la gent ja no es plantegi el valor de les vacances i que vegi els viatges com un altre bé de consum. Malauradament i encara que la gent no ho entengui, els països no són un producte i el turisme barat sovint a acabat per esborrar la màgia d’alguns dels llocs. I és que dee tant cobejats, s’han convertit en un allau humà de viatgers fotografiant entre la multitud quelcom que es pot veure gràcies al google còmodament des de casa i sense haver de causar cap mena de contaminació. I el pitjor del turisme de masses convencional és que el viatger esbrina molt poc sobre l’essència del lloc visitat. Viatjar és avui quelcom  que molts fan per les aparences, l’anomenat “postureo”.

Falten pocs dies per Setmana Santa. Potser algun de vosaltres gosarà provar noves formes de viatjar. Jo vaig descobrir el camping perquè els hotels, pensions i apartaments no m’aportaven cap coneixement sobre el lloc que visitava i em resultaven immensament freds i impersonals. Potser amb una mica de sort aquest estiu m’atreveixo a anar de gamping ara que ja estic força acostumada al camping…

Bona setmana a tots!