El cel s’havia enterbolit a mitja tarda i els núvols grisos cobrien la ciutat com una capa senyorial, tot recordant als ciutadans que el poder era de la natura i no dels homes. I just abans d’agafar el metro, aquells gegants enfurismats suspesos a l’aire havien començat a deixar anar una tromba d’aigua rabiosa que ara corria fuent pels carrers de la ciutat comtal. No portava paraigües i la pluja l’anava xopant mentre refredava la seva pell i atiava l’emoció que li bleïa la sang des de que havia rebut el seu missatge. Arribaria amb els cabells a lloure i els texans ajustats enganxats a aquell cos que ell havia recorregut tantíssimes vegades amb la seva mirada i les seves mans, fins un dia que es van perdre sense ser conscients que el temps se’ls havia acabat. Trepitjava el terra enèrgicament i, tanmateix, per dins se sentia tremolosa, vulnerable i dolorosament fràgil. Escoltava el batec del seu cor a les orelles com una melodia malsonant mentre el cervell la burxinava dimanant-li per quin motiu no havia aconseguit soterrar el seu record en l’oblit. No havia esborrat tots aquells instants fugissers que durant anys havien estat un ungüent contra el tedi d’una vida mancada de sensacions i que la deixaren erma quan ell desaparegué. Mirà el rellotge abans d’entrar al cafè. La llum empegueïda no aconseguia il·luminar aquell local d’aire color sèpia que feia dues dècades havia estat lloc de trobada d’autors de renom, famosos bohemis i barcelonins famolencs d’ensumar l’èxit que emanava d’alguns clients del cafè. Només empènyer la porta de fusta i sentir-la grinyolar s’entristí. Aquell indret havia canviat i ella també. I sens dubte també hauria canviat ell i potser tots dos es penedirien d’haver-se retrobat tantíssims anys després. Els records emmudeixen els aspectes sòrdids dels instants més dèbils endolcint així el que en queda en la memòria. Calia sacsejar-los de nou? Era massa tard per repensar-s’ho. Entrà a la primera sala del cafè i amb mirada sotjadora recorregué totes les taules. Li va semblar que ell no hi era. De cop un pensament colpejà la seva memòria adormida per la galvana de la rutina: el Daniel no havia estat mai puntual a les seves cites habituals. Una cosa així no hauria canviat amb l’edat. No volia ser la primera i haver-lo d’esperar com havia fet anys enrere, i per això decidí anar a donar una volta pels voltants de la plaça Sant Jaume. S’embadalí contemplant la catedral i es deixà seduir pels aparadors de les botigues dels carrers que portaven a les Rambles fins que considerà que s’havia endarrerit prou per no semblar excessivament enllepolida per la cita. No s’esqueia. Un cop més avançà cap al local i empenyé la pesada porta de fusta. Un ferum de cafè barrejat amb reminiscències de tabac incrustat a les parets li colpejà el nas per un moment, no obstant, aquella no era l’olor que percebia realment sinó la de feia vint anys, quan ella era una joveneta enjogassada i morta de ganes de començar la seva vida d’adulta lluny de tota supervisió. Instintivament va recórrer amb la mirada les taules a dreta i esquerra i va enfilar escales amunt per anar al bany a donar un cop d’ull a la dona que trobaria al mirall. La sala del pis de dalt era buida i no hi havia cua als serveis. Aquell cafè havia canviat com ella. De la jove ansiosa d’una vida curulla d’emocions en restava una dona serena amb una vida estable. Massa. El cafè era també una remembrança d’un passat mogut i autèntic del que quedava només un present descolorit. Per això havia accedit a retrobar-lo a ell després del silenci. Davant del mirall observà el seu rostre cisellat amb unes diminutes arrugues tan imperceptibles que ningú li endevinava l’edat. Els pòmuls seguien ben alts i la seva mirada no havia perdut l’espurna de la curiositat. La vida l’havia tractada a ella millor que no pas ella a la vida. Havia gosat trencar molts plats i tot i així havia encarrilat quan ja pensava que no aconseguiria trobar ningú amb qui compartir la seva rutina monòtona i grisa. Estava contenta de la seva oportunitat i precisament per això no aconseguia entendre el seu sí a una cita que li feia basarda. D’una banda el record del desig li feia bullir la sang. Ell havia estat durant anys l’únic element que aportava color al seu paisatge monocrom. Les seves trobades escàpoles a hores incertes la feien sentir viva quan ja havia pensat que havia esdevingut invisible pel món. I malgrat tot, ara s’escoltava el cor rabiós a les orelles perquè tenia por del que veuria ella i del que veuria ell.
Baixà les escales i es fixà en la barra del cafè. La fusta vella però encara lluent li era més familiar que el seu propi cos. El taulell no havia canviat però ella sí. Per fora poc, com li demostrava el seu reflex al mirall, però per dintre havia perdut la inquietud d’aquells anys de jovenesa. Una estranya sensació de consol li provocà una rialla. L’edat tenia una gran avantatge perquè els interrogants de la vida es reduïen amb el pas dels anys i no es perdia el temps amb opcions futures sinó que es gaudia del camí recorregut. Arribà al darrer esglaó de l’escala amb aquell pensament, i ben bé com si hagués notat la seva presència estirant-la des del passat, va girar el cap a l’esquerra. Uns ulls verds emmarcats per unes arrugues entremaliades van somriure i ella no va poder evitar que els seus es tornessin fetillers també. L’home s’aixecà i ella tingué la impressió que no li havia passat el temps a ell perquè seguia amb el seu aspecte de cadell maldestre i descuidat. El cor se li accelerà i amenaçava a no deixar-se controlar fàcilment. Quan arribà a la taula ell s’hi acostà per donar-li dos petons i una calrada de foc li encengué les galtes. En seure ell es quedà uns moments en silenci i després confessà que havia esperat que el temps hagués passat de manera més contundent per la Teresa i ella hagué de reconèixer que a ell la vida també l’havia tractat bé. El cambrer arribà i ella demanà un cafè i el Daniel una cervesa i van conversar sobre allò que havien fet els darrers anys, però aquell buit temporal no importava perquè el temps es va aturar pels dos. O això els semblà fins que un to impertinent interrompé la conversa. Era el mòbil de la Teresa, que la retornava al món d’on havia fugit per un instant. El Daniel llegí amb claredat els ulls de la seva amiga i li donà uns segons per respondre el missatge. Posà el mòbil a la seva bossa i la mà a la tassa de cafè on ell la pogué agafar amb la seva durant uns breus instants fins que ella l’apartà. La seva calidesa l’amarà. Encara seria tan calent el seu cos o l’edat n’hauria minvat l’escalfor? Intentà arrencar aquella pregunta impròpia del seu pensament per seguir conversant civilitzadament. El Daniel havia tornat a la ciutat comtal cansat de la vida als pobles de la franja de ponent. Esperava que el ritme ivaçós de Barcelona el despertés una mica de la desgana que l’afonava. La Teresa havia tingut sort de conèixer el seu marit en un moment en què ja poques dones esperen trobar el príncep blau. El Joan li havia regalat la il·lusió que omple el cor de les jovenetes desitjoses de tendresa i havia endolcit una vida que s’havia estancat. El seu marit havia arribat a temps.
Es feia tard i ella havia de marxar. La tempesta trencà el silenci que havia caigut sobre ells amb un tro llunyà: « I ara què?» es demanà ella. S’acomiadà d’ell amb dos petons i desitjant no haver-lo d’esborrar un altre cop de la seva vida. Quan ja s’havia posat la jaqueta ell la va estrènyer fort com si volgués gravar la silueta del seu cos en el seu, com si ell fos plastilina i hagués de fer un motlle d’ella per no perdre-la. Els seus ulls verds estaven enrojolats. La Teresa sortí del cafè i una llàgrima fugaç rodolà per la seva galta. La pluja havia apaivagat i s’havia tornat humitat espessa i freda. Avançà ràpid pels carrers concentrant-se en les formes allargades que projectaven els llums dels carrers sobre el terra mullat per no pensar en el que la pertorbava. Va posar la clau al pany de casa seva i el grinyol de la porta li semblà el ganyol d’un gos que cridava l’amo. L’olor de cafè li pujà al nas i endevinà la veu del seu marit cantant a la cuina. Es tragué la jaqueta i la penjà a l’armari de l’entrada i anà on era ell. El Joan estava cuinant i el perfum atordidor de les espècies la transportà al Marroc, on havien fet el seu primer viatge. Abraçà el seu marit per l’esquena i ell es girà per besar-la pausadament. Tancà els ulls i es deixà emportar pel record d’aquell primer petó amb ell feia justament dotze anys. Pensà en el Daniel uns instants i el volgué lluny seu. I malgrat tot, l’empremta indeleble de la seva escalfor empenyia la seva ment cap a una realitat inoportuna. Havia tornat la certa inseguretat del desassossec.