La Samantha es llevà de mal humor amb la mirada de desconsol de la senyora Ferrer clavada en la seva ment com un punyal roent. No podia fallar-li a ella i menys ara que sabia que el sistema començava a ser vulnerable. Potser podria haver trobat una manera de fer-la fugir! Les cares de desesperació d’aquelles persones al soterrani li feien posar la carn de gallina. Com podia l’administració mantenir tanta gent en aquelles condicions inhumanes? I com podria assumir fer-les desaparèixer a totes de cop? Qui seria capaç d’encarregar-se d’un homicidi en massa similar? Un pensament obscur creuà la seva ment. Potser l’administració subministrava alguna mena de droga als agents que havien d’assumir una feina tan bruta, altrament no es podia ser artífex d’un acte així. En mirar el dispositiu veié que tenia un missatge del Jonathan demanant-li com estava. Semblava sincer. Tot i el disgust que sentia per ell alguna cosa la va impulsar a respondre’l amb un holograma. Li digué que no es trobava bé, que no tenia gaire forces per anar a veure l’agent 54 i que una cosa era ajudar a la gent a traspassar amb dignitat i una altra eliminar gent d’amagat. Era un discurs agosarat que podia fer-la caure en una denúncia que suposaria un ascens directe pel Jonathan. No obstant quelcom la impulsà a dir el que sentia. La reacció va ser immediata perquè el Jonathan demanava contacte amb ella a través en forma d’holograma i ella va accedir.
Aparegué la imatge del Jonathan ja vestit amb la seva indumentària de treball.
— Si no et trobes bé Samantha, agafa’t un dia lliure. Saps que pots.
— No em servirà d’absolutament res perquè demà tampoc estaré bé. A tu no et va afectar el que vas veure ahir? — va ser una pregunta directa i comprometedora.
— Sí perquè no m’esperava aquella multitud empresonada. L’elixir deu estar fallant per molta gent. No sé com seguirà funcionant amb tants ciutadans desapareguts. Tu creus que és l’única ciutat a Arda 1 on està passant.
— No ho crec.
— Tens por?
— Estic confosa. No sé si el sistema intentarà guanyar el control a través de la violència. Va ser així que van sotmetre tota la població al principi oi?
— Sí. Però d’això millor no parlar-ne. Em diràs si et puc ajudar en res?
— T’ho diré.
La Samantha interrompé la connexió amb una estranya sensació de complicitat que li donà suficient energia per anar a veure al bavallós agent 54. Potser també hauria d’haver-li dit al Jonathan com la feia sentir aquell individu que abusava de la seva posició de poder per satisfer els seus instints. Però aquells missatges només els podia comunicar a través del seu dispositiu il·legal. I no sabia si en Jonathan en tenia un o si el seu ex-company podria acabar sent un traïdor que l’extorsionés a ella. Amb aquelles reflexions tan poc encoratjadores es va prendre el seu cafè i va esmorzar frugalment. No tenia excessiva gana i havia de fer un esforç per menjar.
En pujar al transbordador va veure de seguida una cara coneguda però ja era massa tard per baixar del vagó i anar a un altre. Només li faltava allò aquell matí. El Roger la veié i s’apropà a ella per donar-li dos petons. La Samantha no el volia prop però una escena no semblava pertinent. El noi li demanà si podien quedar en algun lloc amb més intimitat i a la Samatha se li va regirar l’estómac. Per treure-se’l de sobre li digué que ja el contactaria ella. Va agrair que acabés el seu trajecte perquè volia baixar del transbordador per respirar. Notava una pressió molt forta al pit i el cap li donava voltes. Què més podia anar malament aquell matí? Quan estava a punt d’arribar a la central de vigilància li tremolaven les mans i les cames li feien figa. Mirà el seu dispositiu. Només es podia permetre estar uns minuts fora i respirar fons perquè altrament faria tard i estava penalitzat. Activà el seu dispositiu i la porta s’obrí. Pujà les escales per donar-se una mica més de temps i asserenar-se. Potser un glop d’elixir l’ajudaria però no tenia ganes d’enterbolir-se el cervell. L’elixir només la faria toixa i lenta i no li permetria veure les coses clarament.
Trobà l’agent 54 davant de la seva taula i volia escoltar l’informe de la desaparició de la Lícia directament de boca de la Samatha. Amb veu marfosa ella explicà el que havia vist intentant eliminar qualsevol senyal d’emoció en el seu relat. Per complaure al sistema li calia no demostrar sentiments. Just en acabar l’exposició dels fets s’encengué el dispositiu d’alerta de sobre el taulell de l’agent 54. Aquest connectà. Una veu metàl·lica distorsionada per un robot comunicà un missatge urgent. S’havien de fer desaparèixer tots els dissidents i resistents en els propers tres dies i fins llavors no hi hauria cap més detenció. Es requeria que l’agent 54 tornés a marxar i aquest cop era per uns dies. La fità als ulls i li digué.
— Et deixo el codi de contacte dels agents 53 i 55. Ells t’ajudaran en el que calgui per complir les ordres.
La Samatha estava pàl·lida. Entenia perfectament què volia dir allò de “complir ordres”.
— Sé que sabràs treballar de manera professional. Pots agafar com a auxiliar el teu ex-company. Com es diu? Jonathan?
La Samantha no gosava a dir res per reprimir la nàusea que sentia. Ella es dedicava a endolcir el traspàs forçós de la gent. Allò no era cap tasca abominable, però el que li havien encomanat ara sí que ho era.
— Acostat Samantha.
La noia no donà ni un pas.
— Que t’acostis t’he dit!
Ella ho va fer reprimint la ràbia que portava dintre.
L’agent l’estirà del braç se la va apropar per agafar-la per la cintura. L’olor corporal d’aquell home colpejà el nas de la Samatha a qui li retornà el record olfactiu a humanitat del soterrani on havien portat la Lícia. Li vingué una arcada i tot el que portava a l’estómac va sortir en forma de vòmit i va anar a parar als pantalons de l’agent 54. Aquest l’apartà amb angúnia.
— Què fas? — digué ell prement un botó del taulell.
— No he vingut en condicions avui, em trobo malament, ho sento!
— Ets una figaflor, marxa! Et faig venir un vehicle privat de transport i que et porti a casa. Demà has d’estar bé, em sents?
Amb vergonya la Samantha s’apartà d’aquell home. El seu estómac l’havia salvada d’alguna cosa molt pitjor que uns crits fora de lloc.
Va sortir al carrer per esperar el seu vehicle i de cop sonà una sirena i s’encengueren els llums vermells d’emergència. Era obvi que el sistema havia entrat en alerta.