Cap a on va la societat actual?

Adesiara tinc un episodi filosòfic en què necessito pensar en com està canviant la societat i quins aspectes em semblen bons i quins perillosos. És obvi que les tecnologies han revolucionat el món i que les xarxes socials han esdevingut un instrument de màrqueting tan potent, que molts les acaben fent servir per crear una marca personal i vendre’s com si fossin un producte. És el que ja ha passat a anomenar-se personal branding, que vindria a ser “marca personal”. Vivim en la època de l’explosió de les xarxes socials i aquestes no tan sols ens ajuden a mantenir-nos comunicats amb gent que ens importa i considerem important, sinó també són un aparador on ens presentem i esperem “ser caçats” per algú que ens ofereixi una oportunitat. Tot avui dia passa pel nostre mòbil i aquest dóna accés a tothom a tenir informació personal nostra. Pensem només en el WhatsApp. Si jo vull introduir un número a la memòria del meu telèfon, aquest automàticament cercarà si el número és usuari de WhatsApp i me l’afegirà a la llista de contactes. La única manera que tinc d’evitar-ho és bloquejant el número de manera que només em pugui contactar telefònicament o per SMS, mètode que es considera obsolet. Però és que el WhatsApp permet veure l’estat dels altres, si estan o no en línia, és a dir utilitzant el servei de missatgeria instantània aquell mateix moment i jo aquesta informació potser no la vull donar. Perdem una mica de la nostra intimitat en el moment de baixar-nos l’aplicació.

Com a docent sé que les xarxes socials aclaparen tantíssima atenció dels nostres alumnes que és impossible que ells siguin capaços de passar des hores seguides de classe sense mirar el mòbil. Han d’estar connectats a l’instagram, que tots anomenen “insta” per penjar les seves fotos i captar suficients “m’agrada” dels seguidors. La majoria de gent avui dia necessita un reconeixement continu per sentir-se bé amb si mateixa i això és perillós perquè hem oblidat viure el moment per nosaltres en solitud. Ens hem convertit en uns ninots de nosaltres que es presenten al món a través d’una finestra virtual que és la internet. Si no estàs en cap xarxa social, no existeixes.

La pressió dels adolescents d’avui dia supera amb escreix la que patíem els adolescents de la meva edat. Fa trenta anys els nois i noies a l’escola només havien de conquerir el respecte dels companys de classe o de tots aquells que pertanyien al seu entorn immediat. Era una tasca feixuga perquè tots sabem que agradar a tothom és impossible i que adaptar-se als grups sovint comporta una pèrdua de la pròpia identitat. No obstant, els cercles en què ens movíem eren limitats. Ara no és així. Internet i les xarxes són una porta al món i per tant els adolescents i els joves ara han de fer-se destacar i notar competint amb els altres no ja del seu entorn immediat, sinó del món sencer. Això els ha de provocar per força un estrès absolut. Abans tenir dos amics i prou estava mal vist però no ho sabia tothom. I si un o una tenia prou caràcter acabava passant del món. Ara el món passa de tu si no et fas veure o notar o si no tens mil cinc-cents seguidors. L’univers de molts joves, i no tan joves, es redueix a buscar que les mirades dels altres recaiguin sobre un mateix si més no durant uns moments escàpols. I el pitjor de tot això és que mentre busquen aquest reconeixement perden l’oportunitat de trobar-se a sí mateixos.

Avui dia la gran part del dia d’una persona jove gira al voltant i està controlada pel seu mòbil. A través d’ell es comuniquen contínuament amb els amics i cerquen informació i els ajuda a trobar una identitat o algun referent proper. D’aquí la figura de l’anomenat influencer. Un influencer és un jove que es dedica a penjar vídeos a YouTube per recomanar als seus seguidors unes marques determinades, parlar del que està de moda o de com actuar. I aquests influencers es guanyen molt bé la vida sense tenir cap mena d’estudis ni de capacitats extraordinàries perquè les marques els contracten per tal que parlin dels seus productes. Aquesta manera de viure atrau a molts joves perquè veuen que ser el centre d’atenció genera diners de manera ràpida i sense esforç. Això té unes implicacions gravíssimes per la societat en general perquè els que han de ser motor de l’economia no han tingut com a referent gaire gent que s’hagi esforçat en arribar on han arribat i ells tampoc voldran fer-ho. Viuen en el món de la immediatesa, del tenir-ho tot quan ho volen, el de no haver après a lluitar per les seves fites i a sobre en un món mancat de recursos que només oferirà una vida planera a uns pocs. Està clar que per tal de que uns quants puguin viure a “cor que vols, cor que desitges” una immensa majoria haurà de pencar de valent i és aquí on la majoria dels joves se sentiran frustrats.

La societat occidental actual fa créixer als infants entre coto fluix. Els ven la idea de que arribaran on vulguin, de que han de ser feliços, de que compta que facin un mínim esforç. A les escoles, instituts i centres educatius hem acabat tractant els nanos com si fossin quelcom fràgil que no pot fer front als fracassos i per tant els hem ajudat a superar etapes quan no s’havia de fer. Un treball mal fet és un treball mal fet i una persona per fer-se adulta ha de poder assumir que ho ha fet malament i aprendre dels errors. No obstant vivim en una societat en que la joventut, el dinamisme, l’energia, la irreflexió i la impulsivitat són més importants que no pas l’experiència, el pensar abans d’actuar i la reflexió. I això potser no ens portarà enlloc perquè per molt que la gent jove impulsi idees, una societat ha d’estar basada en l’equilibri i per arribar a aquest cal experiència.

De vegades envejo les societats orientals perquè els membres més grans i els que porten més temps en una empresa són venerats i consultats. Aquí ens passa el contrari perquè la nostra cultura ha esdevingut efímera i es basa en elements de curta durada. La vida s’experimenta com a quelcom que es consumeix i es crema ràpidament. Com la resta: el menjar, els objectes de consum, els viatges, etc.

Però si ens fixem en el món actual veurem que de totes les tendències que implicaven una rapidesa, han sorgit alternatives sostenibles i saludables que tenen com a objectiu el contrari. A causa del fast food va sorgir el “slow food” a causa del “fast fashion” ha nascut la tendència del “slow fashion” que cada cop té més adeptes. I en contrapartida al “fast travel” s’ha creat un “slow travel”. Dintre d’uns anys — que ja sabem que sempre seran més a la Península Ibèrica que a indrets com Suècia i Finlàndia perquè sempre anem uns 10 anys endarrerits— estic segura que sorgirà el moviment contrari, el “slow life”. I consistirà en no fer cas del que es projecta de manera ràpida, de no seguir modes, de no voler ser el centre de l’atenció perquè cansa i de replegar-nos en nosaltres mateixos altre cop per no perdre moments importants de la nostra vida.

Però d’aquí a allí ens queda un camí llarg i feixuc perquè als que ens agrada assaborir el més profund i autèntic de la vida i els que no volem lluitar per cer cèlebres a les xarxes socials, som un rara avis a qui tothom mira com si necessitéssim un psicòleg immediatament. Quan en realitat potser ens hauríem de plantejar si viure per ser el centre d’atenció i el que implica no és un trastorn que ens ha generat la societat actual.

De tot això jo ho anomeno “síndrome gran hermano”. En el famosíssim programa gent d’allò més comú es comprometia a tancar-se dins una casa i compartir totes les intimitats amb la resta del món. I el programa va ser un èxit d’audiència i va demostrar que una immensa part de la població se sent buida perquè altrament qui pot seguir el que li passa a una altra persona envoltada d’estranys en una casa artificial? és l’excés de temps? En tot cas crec que aquell programa va fer adonar-se a molt gent que es podia ser “prominent” sense excel·lir en absolutament res i això va generar un corrent perillós en què allò “privat” ha esdevingut “públic” perquè ven.

Jo seguiré adscrita al moviment “slow life” perquè estic convençuda que sóc capaç de discernir entre el que és real o el que és irreal i tòxic. No vull viure per tal de ser jutjada com a persona només per les meves “aparicions virtuals” que es poden escenificar en qualsevol moment. No. Sé que les empreses cerquen només gent apta per vendre’s a si mateixa a través de l’espai virtual, però també considero que quan es demana als treballadors que comparteixin detalls personals de la seva vida amb els “clients” per “enganxar-los anem massa lluny. Hem perdut el dret a intimitat i el dret a ser exclusius. Exclusius per aquells en què confiem i amb qui ens sentim còmodes i no simplement “amb tothom”.  No crec que els joves d’avui triguin gaire a adonar-se que compartit massa informació amb massa gent no els fa especials. Llavors tornarem a tenir una tendència contrària a l’actual que serà la de preservar la intimitat i l’espai personal. Quelcom absolutament imprescindible per al nostra higiene mental i emocional.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s