La Porta XXVII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Aquell dia la Lícia va haver de fer un esforç per tenir el cap a la feina. Estava estranyament excitada davant l’inesperat gir dels esdeveniments. No havia tingut temps de pensar com aniria la seva desaparició o el seu traspàs però imaginava que quan s’adonessin del seu grau de resistència psicològica al sistema la farien desaparèixer d’immediat. I tot fent-ho podria ajudar a la seva filla i la xarxa a descobrir què feien amb els dissidents perquè li podrien comunicar quan la voldrien fer fonedissa, cosa que seria enormement útil a la resistència. El seu sentiment d’emoció quedava enterbolit per un altre molt poc noble que era el seu afany secret de ser salvada d’un traspàs que no volia fer. Les hores li passaven lentament perquè volia que arribés el moment en què el Benet la passava a buscar per fer la seva passejada del vespre. Era una contradicció en el seu cas. Desitjava que certs esdeveniments arribessin amb celeritat però d’altra banda li calia aturar el temps per assaborir cada instant. Aquell vespre la trobada amb el Benet havia de ser curta perquè ell tenia cita amb el club de lectura. La Lícia aprofitaria per anar a fer una copa amb una de les seves amigues.
S’afanyà per arribar a casa perquè necessitava una dutxa freda per treure’s la suor de sobre. Es vestí ràpidament i es deixà el cabell moll per tenir la sensació de frescor. La jornada havia estat xardorosa i quan el sol marxava la temperatura ja no baixava prou per donar una treva justa. Quan s’accionà el seu dispositiu i veié l’holograma del Benet a la porta ella estava asseguda al sofà amb les cames arronsades fent el gallòfol. No tenia per costum donar-se temps de no fer res però li calien deu minuts de repòs. Agafà la jaqueta i les anacròniques claus i anà cap a la porta. Ell l’esperava amb una camisa altre cop molt jovenívola que l’engrescà de seguida, no obstant li calia transmetre el seu missatge de manera ràpida i eficaç per no malmetre cap instant de tendresa escàpola amb ell. Agafà de la mà del Benet i pràcticament el va fer córrer fins el parc, on sabien que no els podien escoltar ja.
— Benet avui ha vingut la noia de l’empresa de traspàs a buscar-me a la feina.
La mirada del Benet s’enfosquí.
— No venia per parlar-me dels traspàs sinó per dir-me que l’havien feta a ella responsable del meu monitoratge i possible desaparició des de les oficines centrals i que intentaria comunicar-se amb mi per avisar-me de quan em podrien fer desaparèixer.
El Benet s’alertà de seguida.
— Lícia! No ho trobes sospitós? Per què t’hauria d’ajudar una persona que treballa pel sistema? I com et pot avisar? Si ella és dels de dins se la jugaria per ajudar-te!
— Si vols que et digui la veritat, estic convençuda que quelcom l’ha feta passar a l’altre bàndol de cop.
Ell sospirà. Havia sentit a parlar de la intuïció femenina però no hi creia. Potser la Lícia tenia tantes ganes com ell de que pogués escapar del destí que li havia imposat el sistema. Calia però mantenir el cap clar i aquella novetat li semblà estranyíssima.
— Com t’ha dit que es posarà en contacte amb tu si els mateixos empleats d’administració estan controlats?
— Té un dispositiu il·legal amb un número no enregistrat pel sistema. Em contactarà a través d’aquest.
El Benet no ho acabava de veure clar.
— Lícia, avui ho comunicaré a la teva filla per si de cas. Potser ells sabran esbrinar si tot això és veritat.
— Sí, per favor! Digues-li-ho. Si és cert, tot plegat és una oportunitat d’or que no podem perdre…
El Benet se la mirà. En aquells moments semblava una jove de vint-i-cinc anys i no algú de cinquanta-cinc. De cop s’adonà de les ganes que tenia d’abraçar-la i ho va fer.
— Ja sé que et delies per d’explicar-me les novetats… però no volia marxar sense abraçar-te…
—Te’n vas ja?— digué ella decebuda.
— Sí. La Raquel volia preparar-nos a tots quelcom per sopar i la vull ajudar a la cuina. — Somrigué ell inconscient de l’efecte que tindria sobre ella.
Una calrada encengué les galtes de la Lícia.
— Passa res? — demanà el Benet innocent.
— No. — Digué la Lícia que no volia que el Benet sabés el que la inquietava de debò. Era un pensament molt egoista i se’n avergonyí. Tanmateix no el podia esborrar.
El Benet observà el rostre de la Lícia. Els seus ulls s’apagaren i la seva mirada color mel semblà un gemec.
— M’agradaria poder quedar-me avui més estona però no puc! Demà recuperarem el temps perdut. T’ho prometo!
— No t’amoïnis Benet. Avui he quedat amb una amiga que fa temps que no veig, m’anirà bé distreure’m…
El Benet li donà un petó als llavis i s’acomiadà d’ella amb recança. Potser hauria d’haver cancel·lat el club de lectura per dedicar-li tot el temps a ella. D’altra banda li calia mantenir el vincle amb l’Eva, el Joel i tota la colla. Potser ells també podrien ajudar a la Lícia.
El veié marxar més lentament que de costum. Ben segur que la Raquel sabria jugar el seu paper quan ella no hi fos. Havia notat de seguida el seu interès no correspost pel Benet. Les mirades d’aquella dona eren com ganivets roents que li esquinçaven la pell cada cop. Sabria com consolar el Benet per la seva pèrdua aviat. Potser ell llavors cauria en el parany en què no havia caigut abans. Un sentiment estrany l’amarà. Aquella nit es prendria una copa per ofegar el desassossec que s’havia anat intensificant els darrers dies. Intentà remembrar la darrera vegada que havia sentit quelcom així i el sentiment es barrejà amb les imatges d’una festa a la universitat feia uns quinze anys. Al Quim l’havia rondat tota la nit una estudiant jove i la Lícia se sentí insegura durant la vetllada. Què comprensible era que la humanitat hagués accedit tan fàcilment a viure sense patiments i sense passions! Per la majoria era preferible viure en l’anestèsia que sentir dolor, ànsia, por o joia sense poder-los controlar. Quan arribà a casa agafà el dispositiu i la bossa i caminà amb energia fins els transbordador. Feia temps que no anava al centre a fer una copa i li convenia.
A l’altre banda de la ciutat el Jonathan era a casa aixecant peses mentre escoltava la monitorització de la Lícia empipat. El seu somni havia quedat esmicolat pel seu moviment en fals i ara en pagaria les conseqüències. Hauria de monitoritzar la senyora Ferrer tot sol, aniria molt atabalat fent sense ajut les gestions dels traspassos fins que li assignessin una nova companya, no l’ascendirien i el que era pitjor de tot: havia perdut la Samantha.
Li havia estranyat que hagués refusat tots els intents de connexió aquell dia fins que cap a les cinc de la tarda el va sorprendre un missatge amb holograma «L’agent 54 em reclama com a assistent personal seva i per tant hauràs de continuar les tasques que teníem pendents tot sol fins que t’assignin una nova companya» . No hi havia inclòs cap explicació de com havia anat la trobada amb l’agent, ni el motiu pel qual ell l’havia anomenada a ella assistent personal però el Jonathan tenia clar que aquell home la volia a ella també i ara ella havia perdut tota la llibertat que li quedava amb aquell nou càrrec. Els subordinats dels alts agents no tenien ni intimitat. Els braços li feien mal de tant aixecar les peses però s’havia de castigar encara més. Suat com anava sortí al carrer a córrer per deixar enrere l’enuig que sentia contra si mateix i quan tan sols portava uns deu minuts d’entrenament, s’adonà que li venia de cara un altre corredor a qui tenia vist pel barri. No es coneixien però sempre es saludaven amablement. Al Jonathan aquell somriure li semblà entranyable. Avançava cap a ell quan de sobte un vehicle aparegué accelerant per la calçada darrere del corredor fins que s’aturà derrapant junt davant ell. Uns encaputxats sortiren del vehicle i van agafar el noi a qui empenyeren dins el cotxe que arrencà poc després deixant un Jonathan completament desorientat en mig del seu trajecte. Trigà uns segons en digerir el que havia passat. Primer se li va acudir que podia haver estat alguna espècie de màfia com la que coneixia hde les pel·lícules que havia vist però la idea era ridícula perquè feia temps que ja no existien. Llavors s’adonà que allò que havia presenciat era una de maniobres de detenció de dissidents del sistema. Acabava de ser testimoni directe de com uns agents de l’administració feien desaparèixer un dels ciutadans problemàtics. Quelcom es remogué en el seu interior. Aquella manera de prendre la vida d’una persona en uns instants inesperats el colpejà profundament. Era un empleat del sistema i sabia com aquest funcionava de manera virtual. Malgrat això no li havia calgut mai involucrar-se directament en accions tan brutes com aquella. Respirà fons per recuperar l’esma. Estava claríssim que no veuria mai més aquell esportista que es creuava durant les escapades nocturnes. I tampoc tornaria a veure la Samantha. Tornà a casa desanimat. Ell també era només un ninot del sistema.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s