L’assistent quatre estava acabant de posar la barreja al tub d’assaig. El líquid tenia un color groguenc desagradable que caldria dissimular amb un colorant potent. Havien rebut una visita del supervisor en cap dels laboratoris de l’elixir i havien passat per una reunió d’urgència de més de vuit hores en les que havien participat equips d’altres indrets d’Arda 1. S’havia activat el sistema d’alerta perquè havien augmentat els casos de resistència a l’elixir. Ciutadans de diversos indrets de la ciutat i condicions diferents començaven a experimentar emocions que volien controlar i les dosis recomanades de l’elixir no els feien efecte. Durant l’eterna reunió havia quedat claríssim que el problema era global. El cos humà estava desenvolupant la capacitat d’alterar la seva bioquímica per tal de tornar a sentir aquelles emocions que precisament es consideraven nocives: la tristor, la ràbia, la por. Totes elles havien estat eradicades de manera efectiva durant anys i allò mantenia als ciutadans suficientment contents per adaptar-se al sistema. Suprimir les emocions havia estat la millor manera d’acabar amb el patiment humà i aconseguir un món sostenible amb habitants que treballaven per un bé comú: el progrés del sistema. Si ara els habitants d’Arda 1 tornaven a sentir emocions negatives l’equilibri del planeta i les institucions estava en perill. Des del punt de vista de l’evolució les emocions havien estat útils per assegurar la supervivència de l’espècie. Però en un planeta superpoblat ja no eren necessàries i s’havien de substituir per estímuls controlables que produïssin un estat de felicitat instantani però de curt termini. Era molt pràctic pels humans eliminar sentiments del repertori de sensacions dels humans perquè ara tot funcionava millor. I per això durant la reunió d’emergència es va parlar del perill de la pèrdua d’efecte de l’elixir. Es va demanar a diferents equips científics que treballessin diferents aspectes per tal d’arribar a resultats palpables en menys de dos mesos. El comitè d’emergència d’Arda 1 havia calculat que l’increment dels casos de resistència a l’elixir podria tenir conseqüències devastadores pel sistema sencer. L’equip científic 194 s’havia d’encarregar de produir un canvi en l’elixir per fer-lo altre cop efectiu. Hi havia uns altres cinquanta equips treballant en el mateix i per això els calia ser l’equip que primer trobés la solució. Si ho feien, a tots els membres se’ls permetria allargar la seva vida durant deu anys més.
El cap d’equip 194 estava examinant el líquid quan la seva ajudant li digué:
—Hem augmentat la dopamina i la serotonina de la composició. Però òbviament l’efecte secundari serà que el consumidor en necessitarà més molt més ràpidament i es convertirà en un addicte en perill.
— Entenc que aquesta és només una solució passatgera i pels que estan desenvolupant resistència. Per trobar una solució a llarg termini caldrà que els equips encarregats d’esbrinar per quin motiu l’elixir deixa de fer efecte a algunes persones, tinguin èxit en la seva recerca. A més ara el que ens cal és comprovar si l’elixir funciona tal i com l’hem reformulat.
— Com podrem comprovar el seu efecte?
— Hem de provar-lo.
— Les rates semblen sobre- estimulades però fins ara només n’han mort dues de les quatre amb les que hem experimentat.
— Berta, quan dic fer un assaig clínic no em refereixo a les rates. Hem de provar l’elixir en humans.
La Berta va fer cara d’espantada.
— Però no sabem si als humans els pot passar també el mateix… vull dir , si es poden morir…
El Robert va posar mala cara. A ell tampoc li agradava aquella part de la seva feina però era absolutament imprescindible i encara que les experiments costessin algun sacrifici, s’havien de fer.
— Si això funciona, ni que sigui per tenir als resistents controlats, ja haurem guanyat temps. I els altres equips trobaran el motiu pel qual l’elixir no els funciona i llavors ja trobarem una nova formula que no sigui perillosa.
La Berta entenia el que deia el Robert però no li agradava el que suposava.
— Berta, el resistents estan a la seva cambra oi?
— Sí.
— Ha dinat?
— Sí, és clar. Els resistents no són presos, Robert. Estan només sota estudi i procurem que els agents no els molestin ni els monitoritzin.
— Això està bé. Podries portar-ne un?
— Quin?
— Un de jove a poder ser. Tindrà el cor més fort per si la sobredosi de dopamina i serotonina és massa potent.
—Hem comprovat les constants i hem sotmès els resistents a una prova d’esforç.
— D’acord. Llavors porta’n un o una que hagi passat tots els tests.
La Berta es va mig emprenyar. Havia de ser ella qui decidís qui havia de rebre la dosis experimental? Ho deixaria a la sort. Va cridar els seus companys i els va portar a la sala habilitada per prendre cafè. Aleatòriament va donar uns números diferents als de les cambres dels resistents per tal que la votació fos neutral. Llavors va demanar que cadascú escrivís un número del 1 al 15 al dispositiu. Si algun es repetia aquell seria l’escollit. Va explicar als seus companys l motiu del que demanava i ho van entendre. Ningú volia triar cap dels que estaven reclusos a les cambres des de feia dies, perquè a tots els sabia greu. A més eren conscients que l’experiment podria tenir conseqüències sobre la salut dels resistents a l’elixir. Finalment tots van apuntar un número i va resultar ser el quinze. La Berta va mirar el seu dispositiu i va dir en veu alta:
— Porteu el Sam de la cambra vuit. A ell li donaren l’elixir…
Tots van abaixar el cap. L’experimentació amb humans era horripilant.
Van portar al Sam al laboratori i el van fer seure. El noi estava molt més serè del que es podia esperar en una situació com la seva perquè quan el sistema retirava una persona, aquesta ja desapareixia per sempre. No era cap misteri.
La Berta va ser la encarregada de portar a terme el protocol. Li va demanar al Sam com es trobava i si estava nerviós. El noi va dir que nerviós sí però que per la resta no sentia cap molèstia.
— Sam, et volem ajudar i potser tu també ens pots ajudar a nosaltres.
El noi va mirar incrèdul a la Berta mentre intentava cercar una sortida d’emergència d’aquell espai. Tot semblava però hermètic.
— Hem estat treballant en una variació de l’elixir per la gent com tu a qui ja no li fa efecte. Així no hauran de cercar dosi extra al mercat negre…
El Sam va fitar la noia als ulls. Estava claríssim que havia de fer de conillet d’Índies.
— Jo poso el meu cos per un experiment i m’arrisco i vosaltres feu un favor al sistema. I com que jo ja estic condemnat tampoc cal donar-me res a canvi…
La Berta es va començar a sentir incòmoda.
— Nosaltres no sabem del cert què passa amb els detinguts.
El Sam es mantenia completament impertèrrit. Probablement aquella manca de reaccions també era un efecte secundari de la falta d’elixir. Havien tingut el Sam sense donar-li cap dosi durant uns dies i el seu organisme s’havia alentit.
— I tampoc no m’hi puc negar entens perquè em teniu aquí tancat i negar-me m’escurçarà el que em queda…
La Berta no sabia què respondre perquè tot eren només llegendes urbanes. Ningú sabia res del cert.
— Ens vols ajudar? — va preguntar la Berta amb el to més neutral que va trobar.
Després d’uns dies d’angoixa i taquicàrdies el Sam havia aconseguit començar a pensar que no prendre d’elixir era el millor que li havia passat els darrers anys. Llàstima que ho feia de manera involuntària i a més no li quedava temps per assaborir què volia dir seguir sense prendre l’elixir.
— Puc dir no?
La Berta el va mirar amb comprensió i sospirà.
— Pots. Però eres el millor exemplar. La resta de resistents són o molt grans o els hi hem detectat algun problema de salut que ens fa témer que potser no aguantarien la dosis bé….
— Què en trec jo de dir que sí?
— Què desitjaries a canvi?
— Una habitació amb llum natural. No demano res més.
La Berta li digué al Sam que s’esperés un moment i consultà amb el Robert la petició del noi. Uns minuts després li digué que s’organitzaria una cambra pel noi en un altre edifici i que si s’avenia a prendre aquella dosi d’elixir el transportarien a un altre lloc. Tanmateix hauria d’anar i tornar cada dia en vehicle privat al laboratori perquè se li havien de fer unes proves. El Sam veié una oportunitat de sortir d’aquella cofurna on l’havien empresonat. Havia de guanyar-se la confiança de la gent del laboratori i al mateix temps mantenir el cap clar. Rumià un moment i digué.
— D’acord! Em sembla bé.
El Robert i Berta van portar-li al Sam un got amb el nou elixir.
— El gust encara no l’hem encertat del tot. — Va dir el Robert disculpant-se.
— El color tampoc! — va fer el Sam queixós. — Aquest líquid sembla orina pura.
— Esperem que el gust compensi. Encara no el podràs assaborir però certament no serà dolent de prendre… — digué la Berta.
El Sam va agafar el got i va fer el primer glop. Quelcom en ell es regirava en aquell moment. Hagués desitjat no haver de drogar-se més però fer-ho era la única possibilitat que tenia per intentar escapar.
A mida que anava bevent el seu cervell s’enterbolia i la seva llengua es tornava de cartró. El beuratge amb gust a llimona li provocà una sensació d’eufòria immediata i la seva ment s’activà. Definitivament sabria aprofitar l’oportunitat perquè tampoc tenia res a perdre.