La claror sobtada desenterbolí el seu somni rabiós i des de les imatges oníriques intuí que era hora de retornar al món de la consciència. Sense obrir els ulls assaborí l’amanyac tendre del matí per despertar poc a poc. S’arraulí al cantó del llit per embolcallar-se en l’escalfor dels llençols i tornà a abaltir-se fins que notà un pes aliè a l’espona del llit. Amb una galta ensorrada al coixí només hi veia amb un ull i aquest es resistia a mantenir-se obert. El Sergi la fitava mut. La seva mirada riallera semblava voler endevinar els seus pensaments però ella ja en coneixia el significat. No era l’expressió tendra d’un enamorat ni la d’un amant lasciu que desitja amb deliri. Era la mirada d’un nen entremaliat a punt de fer-ne una de les seves. Acaronant-la per sobre el cobrellit digué amb veu presa:
– Recorda que aquest cap de setmana vaig a patinar amb la colla!
La Júlia no es molestà a dir res. Va moure lleugerament el cap per fer-li entendre que ho recordava i decidí desaparèixer engolida entre el matalàs i l’edredó. El Sergi tornaria diumenge tard altre cop perquè la seva colla dels patins era tan important que ella no tenia dret de demanar més atenció per part d’ell que la que rebia. I quina atenció era aquella? La de passar-li els braços per la cintura i besar-li el coll quan la trobava a la cuina preparant-li el sopar. O la de fer-li moixaines quan ell necessitava gresca. Tret d’aquells moments ella podria haver viscut sola i no hagués notat la diferència.
Es llevà malhumorada i es posà la bata. A la cuina es preparà un cafè per posar les idees en ordre. La disgustava que no la tingués en compte i la seva sensació d’abandonament augmentava amb cada dia que passava. Havia triat malament però a la seva edat ja no s’hi podia fer res.
Es va dutxar i es va vestir ràpidament. Si més no, el matí el tindria ocupat perquè havia de portar la traducció a l’editorial i aclarir el que no li acabava de fer el pes del resultat de la seva feina. Va mirar per la finestra de la cuina. El sol irreverent de la primavera enlluernava de valent un cel blau sense núvols que ressaltava les cases desarrenglerades de Poblenou. Va agafar una jaqueta texana i la bossa i sortí de casa tot pensant si finalment tindria valor de plantar-li cara al Sergi i explicar-li com la feia sentir. Va travessar la Rambla i continuà pel carrer Llull. A la cantonada amb Llacuna va veure un home entre els contenidors. Primer no li cridà l’atenció. De persones regirant les escombraries se’n veien sovint, sobre tot d’ençà la crisi. Apareixien a qualsevol hora del dia empenyent un carro de supermercat per posar-hi els objectes que podrien revendre. Era una manera digna d’aconseguir uns diners per tirar endavant. Quan la Júlia es va trobar pràcticament davant dels contenidors es va fixar que l’individu havia dipositat acuradament dues grans bosses de paper i que n’havia lligat les nanses amb un llaç. Semblaven un farcell però amb paper. L’home, d’uns vuitanta anys, canvià de posició les bosses fins que semblà satisfet amb el seu emplaçament. Marxà quan la Júlia era just davant dels enormes recipients. Amb la seva curiositat felina no va poder evitar acostar-se als farcells per mirar-se’ls. Hi va descobrir un paperet enganxat que hi deia: “Per a qui ho necessiti. On jo vaig ja no em farà falta”.
Un pressentiment li féu disparar el cor. La Júlia rumià un instant i després, amb passes llargues, seguí l’estrany que continuà caminant pel carrer Llull. L’ancià no era molt ràpid i ella es va trobar darrera seu de seguida.
– Perdoni!- digué sense saber exactament com continuar la conversa.
Els ulls de l’home, rodons i benèvols, s’engrandiren. Davant el silenci de la Júlia l’home demanà.
– Vol res?
– Disculpi que em posi on no em criden… he vist que ha deixat el farcell al costat del contenidor i he llegit el que hi havia escrit. Em pregunto si…- quequejà i continuà- si potser li manca res…
L’home se la va quedar mirant amb una expressió que podia ser de sorpresa o de disgust.
– Ja ho ha llegit. On vaig no necessitaré res. Per això vull donar el contingut de les bosses a qui ho pot haver de menester.
La Júlia començava a sentir-se incòmoda. Potser havia estat una estupidesa parar a aquell home. Què n’havia de fer ella de la vida dels altres!
– Perdoni. Quan he llegit el missatge he pensat que potser vostè…
No va poder acabar de dir res. Se sentí ridícula i tot abaixant el cap començà a caminar cap a la parada de metro on finalment podria amagar la seva vergonya. Tot de sobte es va adonar que de vegades preferia els dies de pluja als de sol. Quan plovia la gent cuitava per arribar al seu destí i no es fixava en els altres i ella podia plorar fins que el cor li digués prou pel carrer sense que ningú li digués res. Com feia unes setmanes, una d’ aquelles tardes que la Júlia es quedava a casa per traduir. El Sergi havia marxat de viatge amb els amics patinadors i ella, entre les quatre parets buides de casa seva, sentia com la vida anava passant i la felicitat l’havia deixada de banda. A mitja tarda s’havia posat a ploure i ella a plorar. El soroll de les gotes contra els vidres no la deixava concentrar-se. O potser era el seu disgust? Tot d’una sentí la necessitat de mullar-se ella i de rentar la seva cara plena de llàgrimes al carrer. Ningú se n’adonaria perquè tots s’arraulien sota el paraigües i s’apressen per aixoplugar-se. La Júlia baixà al carrer i intentà travessar-lo sense fixar-se en el semàfor vermell.
– Noia! Que t’has cansat de la vida?
Es quedà palplantada amb el camió aturat al bell mig del carrer esperant que ella reaccionés.
Però no hi havia cap xàfec aquell dia i la llum del sol mostraria els seus ulls humits.
A l’andana del metro no hi havia pràcticament ningú i es dirigí al darrer banc per seure-hi una estona. Deixaria passar un tren o dos. L’editorial estava oberta fins tard i podia passar-hi en qualsevol moment. Esperaria asserenar-se.
Perdé la noció del temps però algú segué al seu costat i la va treure del seu embadaliment dient:
– Li agrada seure al metro i mirar al terra o és que no es troba bé?
La Júlia girà el cap per fitar el seu interlocutor. Era l’ancià del farcell i ella per segon cop no sabia què dir. Restaren uns instants en silenci fins que l’home digué:
– Tenen quelcom especial les estacions de metro oi? T’hi pots trobar cares conegudes o bé gent diferent cada cop que hi baixes.
La Júlia continuava sense badar boca.
– Fa uns anys m’agradava agafar el metro cada dia a la mateixa hora i observar la gent que hi anava. Alguns feien el mateix recorregut cada dia però la majoria eren rostres nous per a mi. Sempre he pensat que els joves deuen lligar aquí.
A la Júlia se li accelerà el pols. Ella hi havia conegut el Kevin. De fet els dos es veien de tant en tant a l’andana fins que un dia ell li va demanar si volia fer un cafè amb ell.
– Potser sí. – Digué empegueïda.
– Disculpi. Potser ara em poso on no em demanen però, està vostè bé?
La Júlia el mirà directament als ulls i els seus llavis dibuixaren un somriure.
– Això li he demanat jo abans a vostè. Ho recorda?
– Sí. I també que li he contestat xiulant. Em sap greu, normalment no sóc així de sec.
– I jo no sóc tan curiosa… – feu ella per treure ferro a tot plegat.
L’ancià li allargà la mà tot dient.
– Enric Ruíz. Per servir-la senyoreta. O potser senyora?
– Senyora. Estic casada.
– Ja m’ho pensava… una dona tan maca!
– No se’n rigui de mi que avui ja m’he sentit un cop ridícula…
– I això?
– Abans al carrer, quan li he demanat si estava bé…
– Què ha pensat?
La Júlia rumià uns instants abans de dir res.
– Ximpleries meves. Tant se val!
– D’acord doncs. No insistiré.
Dos trens ja havien passat de llarg i el tercer ja estava a punt d’arribar.
– Té vostè pressa?
– Una mica… – mentí Júlia deliberadament.
– Llàstima. La volia convidar a un cafè. Però també en podríem fer un demà, o demà passat… i s’assegura que els seus pensaments fa uns moments eren incorrectes…
La Júlia enrogí. Aquell home semblava llegir-li la ment.
– No ho sé. Tinc un parell de coses a fer…
– Entesos. Miri. Jo l’esperaré aquí a l’andana del metro cada dia d’aquesta setmana a aquesta hora. Si ve i en té ganes farem un cafè. Altrament jo pujaré al tren i observaré els companys de trajecte. Li sembla bé?
La Júlia assentí i pujà al metro que havia arribat. Es quedà observant l’Enric darrere les portes que es tancaven i li va somriure.
Al dia següent la Júlia es llevà sola al llit i pogué assaborir la mandra matinera amb un cafè davant el balcó. La trobada amb l’ancià l’havia feta pensar en sa mare i va decidir escriure-li un mail. Feia temps que no la veia i potser podria visitar-la. Les dues s’havien distanciat perquè la Júlia no va acceptar mai que ella s’oposés al seu matrimoni amb el Sergi. “No fa per tu Júlia! No teniu res en comú i et farà infeliç com ho va fer ton pare amb mi!”. No obstant ella no estava per enraonies. Als trenta llargs va tenir por de quedar sola i va signar uns papers que, com es va adonar temps després, no servien per mantenir cap flama viva. Va seure davant l’ordinador i va redactar un missatge afectuós. Va rebre una resposta quan s’estava vestint. Sa mare la convidava a passar unes setmanes amb ella a Margate. Una imatge tendra d’una dona gran amb trossa i mig arrugada la va empènyer a contestar el correu d’immediat per acceptar la invitació. Ben mirat necessitava desemboirar-se i reflexionar. El Sergi ni tan sols s’adonaria de la seva absència. Treballà una estona i cap a les dotze sentí desassossec. Es posà les sabates i anà cap a la parada de Llacuna. Baixà els esglaons poc a poc com si tingués por de no trobar-hi qui esperava. Quina sensació més coneguda! Durant mesos havia fet el mateix desitjant veure-hi el Kevin i ell havia esdevingut l’únic toc de color en la seva vida grisa. Fer una cervesa plegats trobar-se al vespre amb ell al parc l’omplia d’energia i la feien sentir viva altre cop.
Al final de l’andana hi veié l’Enric còmodament assegut. Amb una gran rialla s’hi acostà i quan fou al seu costat digué:
– Cafè?
– Cafè! – digué ell tot estirant un braç cap a ella per tal que l’ajudés a aixecar-se.
Triaren un local poc il·luminat de la Rambla del Poblenou i començaren a parlar de la crisi i de política, del temps i del Barça i de les seves aficions. Al cap d’una estona, quan ja tots dos tenien la sensació que es coneixien feia anys, l’Enric demanà:
– Júlia. Què vas pensar quan vas llegir la nota del paquet que vaig deixar al costat del contenidor?
La Júlia deixà passar uns segons i incapaç d’empescar-se una mentida respongué:
– Amb tota sinceritat?
– Sí, amb tota sinceritat.
– Doncs vaig pensar que potser havia pensat en el suïcidi.
L’Enric arrufà les celles.
– I com és que et va passar pel cap Júlia?
– No ho sé. Diuen que els que es volen suïcidar ho endrecen tot abans de fer-ho. Vostè semblava tan acurat a l’hora de posar les bosses al costat del contenidor… i després el missatge: “allà on vaig ja no ho necessitaré”…
Hi hagué un silenci que la Júlia no sabia interpretar.
– I si et digués ara que sí era la meva intenció?
Respirà profundament i el llambregà. Tot mirant la tassa respongué.
– Suposo que em sorprendria. No sembla la mena de persona que se suïcida.
– Vostè tampoc. – Feu ell sec.
– Jo! Jo no ho he pensat pas mai!
– De debò?
– Només de vegades, quan estic molt trista em demano quin sentit té la meva vida si em sento buida.
– Ho veu… exactament com jo quan vaig deixar les bosses…
– Però jo no penso en el suïcidi…
– Vostè és jove. Pot canviar de vida si no li agrada la que té. Pot intentar trobar-li un sentit…jo ja la he viscuda i ara estic cansat.
– Vol dir que encara té la intenció de suïcidar-se?
– No. Ja no.
– I què ho fa això?
– Doncs senzillament que ahir em vaig adonar que encara que hagi perdut la meva dona i el meu negoci la meva vida sigui insignificant, encara puc canviar quelcom al meu voltant. Quelcom que no m’agrada per petit que sigui.
Aquella tarda s’acomiadaren dient que es tornarien a veure’s aviat i tot anant cap a casa la Júlia pensà que l’Enric tenia raó. Podia viure per canviar quelcom i per començaria per la vellesa solitària de dos ancians.
