Just el 17 de setembre us portava un post sobre l’aporofòbia i com és un pilar funcional del sistema. Avui vull escriure sobre dues realitats molt cruels i malauradament esteses que ataquen el nostre benestar social. El primer té a veure amb el mercat laboral i les actuals condicions de treball. Veig, i no només a la meva feina sinó també en el meu entorn, la pràctica usual d’anar carregant l’empleat cada cop més de feina fins al punt de fer-lo posar malalt. Us posaré l’exemple que tinc més proper: l’escola on treballo des de fa prop de 17 anys. Els darrers 3 anys les condicions laborals i de càrrega de funcions han anat incrementant de manera gradual. Això ha provocat en mi un desgast que s’ha anat notant cada cop abans; primer em costava arribar a setmana santa; ara a Nadal ja trec el fetge per la boca. Però aquest increment gradual de pressió el vas absorbint tot i que sigui nociu. Per seguir amb una metàfora d’Al Gore sobre el canvi climàtic, podem comparar la situació amb la d’una granota que poses dins una olla. Si vas escalfant l’aigua de manera lenta, la granota no salta i finalment mort escaldada. Tanmateix, si llencéssim la granota dins l’olla amb l’aigua calenta, aquesta saltaria i s’escapoliria. Doncs bé: del curs passat en aquest, l’aigua ha passat de ser extremadament calenta a bullent. I és que fins ara l’escola complia el conveni i treballàvem 30 hores setmanals entre lectives i no lectives. El conveni també estableix una jornada màxima de 1.190 hores pels docents de la concertada. Aquesta no és d’obligat compliment. Fins ara no hi arribàvem potser. I dic potser, perquè hi ha moltes tasques que he anat assumint fora de les meves 30 hores perquè tot rutllés. O senzillament per millorar aspectes que jo pensava molt importants per a donar coherència i professionalitat a la meva tasca. No obstant això, durant el claustre de l’any passat ens van anunciar que aquest any tothom faria 31 hores setmanals perquè, segons entén l’empresari, si no arribem al màxim legal permès, estem devent hores. El resultat per a mi és un dilluns amb una jornada laboral extremadament llarga. Acaba a les 20:30 i només tinc 40 minuts de pausa per dinar. El conveni, val a dir, marca una pausa mínima entre torn de matí i tarda de 60 minuts. El resultat d’aquesta nova mesura ha estat per part meva la desil·lusió i la desgana completa vers la meva feina. Com diu el refrany castellà “no por mucho madrugar, amanece más temprano”. I així és. Des del meu punt de vista, a més hores, menys productivitat. Bé, també cal dir que la productivitat de tothom no és la mateixa. A la Península Ibèrica hi ha molt la tendència a entrar a la feina i xerrar, parar i xerrar, anar a fer la cigarreta i entretenir-se mirant vídeos d’internet en hores de treball. Jo soc de mentalitat germànica: vull arribar a la feina, posar-me a treballar i fer vida social amb els meus amics fora de l’entorn laboral. Aquest fet, evidentment, ha ocasionat que em posin una etiqueta. Jo faig com si sentís ploure…
Crec que la cultura germànica vol treballadors efectius i ràpids i no té tantíssim interès en tenir-los encadenats a la feina si els números surten. Aquí però és diferent. I per si fos poc amb la sobrecàrrega, encara pretenen que anem posant “m’agrada” a les xarxes socials. Només em faltaria això! La situació a la meva escola, però, no és cap excepció. Una de les meves millors amigues, administrativa, va passar d’un departament a un altre sense que li proporcionessin cap mena de formació. Com que li agrada fer les coses tan bé, s’ha estat enduent l’ordinador a casa per treballar fora del seu horari i també el cap de setmana. El premi per la seva entrega ha estat que li han donat noves tasques. Actualment pren ansiolítics i antidepressius. Podria seguir descrivint casos d’abusos i sobreexplotació del treballador però crec que en coneixereu de sobres.
Tenim en aquest país també un mal endèmic: la covardia. Si tots els empleats anessin a la una, potser entre tots faríem allò que va cantar Llac “segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar”. Però l’esperit de lluita de l’actual generació és nul. A la feina només planto cara jo i per això mateix estic disposada a rebre els pals corresponents. Trobo a faltar l’esperit de protesta dels francesos. Ells sí que són uns mestres de les vagues i les mobilitzacions! Fa uns anys, quan es va decidir fer pagar als motoristes els mateixos peatges que als cotxes, se’n van pensar una de genial. Com que els vehicles de dues rodes no desgasten les carreteres tantíssim com els de quatre, els motoristes van considerar una mesura injusta que els fessin pagar els mateixos peatges. Van decidir pagar els peatges amb cèntims d’euro i van col·lapsar sovint les carreteres. De tot això en va resultar un replantejament dels peatges i finalment no es va equiparar el preu de les motos als vehicles turisme. Aquí,però, estem tan endormiscats que no sabem organitzar-nos i lluitar.
I el preu de la passivitat és car. Espanya és el tercer país del món amb un major consum d’ansiolítics i antidepressius, i té una mitjana de consum molt superior a la europea. Joan-Ramón Laporte ha publicat un meravellós llibre que porta per títol “Crónica de una sociedad intoxicada” que mostra l’ús excessiu de medicaments del nostre temps.
La darrera vegada que vaig anar al servei d’infermeria, el noi que em va atendre em va dir que 2 de cada 3 casos d’ansietat tenen a veure amb l’entorn laboral i la pressió a la feina. Quan vaig comentar com em sentia, em va demanar si volia “pastilles”. Li vaig dir que no. Que si la feina em provocava angoixa, preferia mostrar-ho clarament. Crec que és molt més raonable no maquillar el malestar, exposar-lo i incomodar als que el provoquen, és a dir els directius. Empassar-me pastilles només m’emmalalteix i em fa dependent. Cosa que probablement desitgen les farmacèutiques.
A l’entorn laboral passa sovint allò que coneixem dels governs. Quan un país té problemes econòmics es busca com a culpable el més vulnerable; el darrer que ha arribat, la persona migrada. És més fàcil això que dirigir la mirada cap on realment recau la culpa, a dalt, a la feina mal feta, a la corrupció, al nepotisme. Al món laboral igual. Si l’empresa va maldades es castiga el treballador. Els dirigents no són mai crítics amb si mateixos.
De vegades una lluita l’hem d’iniciar sols o soles. I potser d’aquesta manera s’afegiran a la nostra lluita d’altres. I si no ho fan, si més no, no ens hi haurem jugat la dignitat. Personalment, crec firmament en aquella frase que diu “ Quan la injustícia esdevé llei, la rebel·lió esdevé un deure”.