S’aixeca encimbellada i tortuosa sotjant els pensaments dels ciutadans i turistes que la visiten i va ser construïda per arribar a ser una autèntica bíblia en pedra. És potser el monument amb que més gent arreu del món associa la nostra ciutat i per a mi encara és un indret desconegut. Escric el post d’aquesta setmana sobre la “Sagrada Família” l’obra a la que Gaudí va dedicar quaranta dos anys de la seva vida.

Per a mi la Sagrada Família ha estat sempre a primera vista un conjunt de torres inacabades de diferents colors que em provoquen una sensació de cova natural amb estalagmites que ha sorgit al centre de la ciutat i la veritat és que no l’he vista mai la caseta encantada que és la casa Batlló, ni li he vist mai l’aparent senzillesa de la casa Milà. He trigat molt de temps d’observació i m’ha calgut una visita per entendre el per què d’aquesta basílica que de moment ja és la més alta d’estil modernista del món. Però el seus mèrits no s’acaben aquí. En primer lloc és bonic saber que s’està construint amb els donatius de milers de persones d’arreu del món i és, per aquest motiu, una mica de tots i no només nostra, dels barcelonins o catalans. Des de que s’hi va posar la primera pedra el 1882 ha vist cinc generacions de treballadors i d’admiradors i encara manquen uns anys per a que algú la vegi acabada. Tothom sap que el principal arquitecte va ser Gaudí i que va ser qui la va pensar tal i com la veiem ara però no em queda clar qui la va voler aixecar quan se’n va posar la primera pedra perquè quan se li va encarregar a Gaudí que en fos l’arquitecte aquest ja tenia trenta-un anys i només s’havien començat a construir les columnes de la cripta. Del mateix arquitecte Gaudí no en sabem gran cosa. Provenia d’una família que es dedicava a la manufactura del coure i era vegà i practicava sovint dejunis que sembla que van posar en risc la seva salut més d’un cop. Gaudí patia de reumatisme i va estar solter tota la seva vida, la qual cosa no era gaire comú a la seva època.

El seu primer gran projecte va ser la Casa Vicenç, una preciosa obra ubicada a Gràcia i que també val la pena visitar per fer-se una idea de la creativitat de l’arquitecte que era a més sens dubte artista.

La basílica té una estructura piramidal i tindrà tres façanes, la del naixement que és la més antiga i la que tinc gravada a la meva memòria, la de la passió que ara també ja es pot contemplar en la seva magnificència i la de la glòria que un cop acabada serà l’accés principal a la basílica ja que Gaudí volia que s’hi accedís pel cantó de mar. La Sagrada Família tindrà un cop completa divuit torres, la més alta de les quals estarà dedicada a Jesús. Actualment ja n’hi ha onze d’acabades i això vol dir que ja ens podem fer una idea de com pot acabar sent algun dia sense recórrer a maquetes. Aquesta basílica és una bíblia en pedra i cadascun dels seus elements té una explicació. La façana del naixement té escultures que representen el naixement i els primers anys de vida de Jesús. La façana té tres pòrtics dedicats cadascun a un membre de la sagrada família. A l’esquerra hi veiem una figura que representa sant Josep, al centre Jesús i a la dreta la mare de Déu. El pòrtic de Sant Josep representa l’esperança, el de la dreta, el de la verge, és el pòrtic de la fe i el de Jesús és el de la caritat. Sobre el grup escultòric del naixement amb la mare de Déu, sant Josep, Jesús com a nadó i el bou i el ruc hi veiem un xiprer que si heu llegit posts anteriors meus representa l’hospitalitat i és també símbol de la vida eterna. En el xiprer podem veure-hi uns coloms que representen les ànimes que ja han trobat la salvació. Si ens fixem en les torres i les seves estranyes obertures els hi podrem trobar una explicació estètica pròpia però en realitat aquestes obertures estan pensades per recollir el so de les campanes i enviar-lo cap avall. Aquesta és la façana que Gaudí va poder veure acabada. Les portes d’aquesta façana són del escultor japonès Etsuro Sotoo i estan bellament decorades amb fulles i elements naturals com insectes.

Si entrem a la basílica hi trobarem prop de l’entrada una imatge de sant Josep. En canvia la verge Maria és l’estàtua que ens guia fins a la façana de la passió. Aquesta és d’un estil completament diferent a la del naixement. En primer lloc perquè els arcs en tensió recorden músculs en tensió i perquè la façana representa el patiment de Jesús a través de les figures i amb els elements arquitectònics. La tercera façana no la veiem encara però a l’interior de la basílica, la imatge que ens hi guia és la d’un sant Jordi modernitzat que a mi particularment m’abelleix molt.

El claustre de la Sagrada Família també es digne de mencionar i cal fixar-se en les escultures que decoren l’entrada. S’hi representa la mare de Déu del Roser i és obra de Llorenç Matemata i Pinyol. Al costat de la mare de Déu hi ha representat a Sant Domènec i santa Catarina que van ser els divulgadors de l’oració del roser.

Si l’exterior és una bíblia en pedra, l’interior de la basílica és un espai diàfan, ampli i el principal protagonista n’és la llum. Les columnes de pedra que suporten la basílica i aguanten les torres recorden els arbres acabats en unes branques que són una solució arquitectònica genial de Dalí per suportar el pes.

Els vitralls de la façana del naixement són blavosos per recordar la llum del matí i els de la façana de la passió de tons ataronjats i marronosos com els de la llum de la posta del sol. Les columnes tenen diferents colors pels materials amb què estan fetes i que són més o menys resistents depenent del pes que han d’aguantar. Les més fosques i marrons són columnes de pòrfir, un material associat als emperadors que ja he mencionat anteriorment al meu blog. Aquestes columnes aguantaran la torre més alta que serà la de Jesús que mesurarà 172,5 metres, menys que els de la muntanya de Montjuic perquè Gaudí volgué que la seva obra no superés mai a la natura que havia creat Déu. Les de gris més clar són de basalt i les més clares de totes són de granit.

Les torres són un element clau de la Sagrada Família. Hi tindrem respresentats els quatre evangelistes, els dotze apòstols, la Mare de Déu que fins ara és la torre més alta amb els seus cent trenta-vuit metres i la central serà la de Jesús. I a mi m’hi manca quelcom crucial però es veu que no ho era tant per Gaudí: sant Josep, a qui trobem representat en tota la façana i dintre de la basílica però que sembla que no tindrà torre pròpia.

Un dels elements més bonics de l’interior de la basílica és en la meva opinió la imatge de Jesús crucificat sota un preciós baldaquí ornamentat amb raïm i espigués que simbolitzen l’eucaristia.

Sens dubte la Sagrada Família és una obra mestra que no deixa indiferent i de la que podríem descobrir nous detalls amb cada visita que hi fem. I tenint aquesta meravella a l’abast de la mà potser cal no perdre l’oportunitat de gaudir-ne quan poguem.

Every year, starting from the 15th of August, my neighbourhood in Barcelona celebrates the Festa Major. It is quite difficult to explain what it is, since I haven’t seen anything like it in Germany or England but if I had to define it, I would say that the neighbourhood celebrates its feeling of community by organising events such as theatre for children, workshops, get-togethers for neighbours and night concerts. The most typical thing of the Festa Major which can be called “Major Party” or “Major Festivity” is that some streets are decorated by the neighbours who chose one topic and invest a whole year, savings and energy to turn the street into a real phantasy scenario. The tradition started some two hundred years ago and it is still not clear whether the neighbourhood celebrates the resurrection of the virgin Mary which is celebrated by the Catholics on the 15th of August, or Saint Roc, a saint linked to Gràcia.
Vila the Gràcia, the old centre of the current neighbour was a long time ago independent from Barcelona and was inhabited by farmers who worked in their lands. The surroundings were so beautiful and the air so healthy that the rich Catalans who lived inside the old city walls, travelled to Gràcia for their holidays. Some two hundred years ago though, a lot of artisans, shopkeepers and workers settled in Gràcia so that there was a rapid growth in population. Gràcia only had 3,062 inhabitants in 1828 but already 61,935 in 1875. From the outset, Gràcia was a pretty exclusive quarter in Barcelona and it soon became the favourite area for artists and writers of Barcelona but that is a different story. The truth is, that nobody really knows why exactly the “vilatans”, the inhabitants in Gràcia, started celebrating their Festa Major, but it has its parallels in all the Festes Majors from small cities and towns in Catalunya and Spain.
The Festa Major in this neighbourhood though, has become quite distinct because there is no other where so many streets are decorated so beautifully and creatively as here. And because this is a festival of creativity, streets have their associations that work in the decorations for moths or even the entire year and there is a contest to choose the most beautiful streets.
I grew up in Gràcia but I don’t really remember much of the Festa Major from the time I was a child. And when I reached teenagerhood I wasn’t much of a party-goer, no members of my family enrolled in the teamwork involved in decorating a street, so the remembrance I have from this week of celebration is mainly the decorations, which to me have always looked like works of art but made by people who are humble enough not to call themselves artists.
Many people know that I moved from my beloved Poblenou to Gràcia a bit more than a year ago. I still feel quite new to the neighbourhood and I commute from Gràcia to Poblenou every day so that I have this wonderful feeling of living in two different Barcelonas at the same time. Poblenou has an industrial past that you can see and smell everywhere but is mot visible in the factories that have been redeveloped there. It has become fashionable only in the past 15 years more or less. Gràcia is the bohemian part of the city and has been pretty exclusive from the very beginning. I am still getting used to living in an area that is considered so cool to most people and that is at the same time more expensive than my old neighbourhood.
Getting used to a place and feeling home there has little to do with how familiar you are with the streets and shops there. For me, feeling home in a neighbourhood means to have my heart in it and I can only have my heart somewhere if I relate to people there. Not very long ago I was thinking that I still needed a favourite spot here, a place I could always go to with a friend and where I could meet with friends to feel like home. In Poblenou it is easy to get to know people because in summer we all end up on the beach in Bogatell and get to talk to those we see regularly there. In autumn, spring and winter people run into each other in the Rambla the Poblenou, the favourite place to go for a walk for the people in the neighbourhood and outside of it. But Gràcia is different. One of the main arteries is carrer Gran de Gràcia, a street that goes from the southern to the northern part of the quarter. But it is quite narrow, full of shops and people that walk there are always in a hurry to go somewhere else. It is not a place you would choose to relax. The same way Travessera the Gràcia runs across Gràcia but it’s to hectic to be the backbone of the life in the neighbourhood. And we don’t have a Rambla del Poblenou here where all people end up seeing each other at least once every now and then. Gràcia has got many hearts that are its several small, beautiful, and clean squares. Without wanting to really be exact about how many of them we have in the old Gràcia I can recall the following: Plaça del Raspall, Plaça del Diamant, Plaça Rius I Taulet, Plaça del Sol, Plaça de la Virreina, Plaça del Nord, Plaça Rovira I Trias, Plaça John Lennon, Plaça de les dones del 36, Placeta de Sant Miquel, Plaça de la Revolució. I really doubt there is any other quarter in Barcelona with so many small squares. All of them indeed full of bars and restaurants. I once read that Gràcia is the neighbourhood with most bars per inhabitant in the whole Europe, but who knows?
However, with so many hearts it is difficult to run into people here and even less so to get to know people if you don’t enrol in a team activity. And as I was saying, I definitely needed a little spot to call “my favourite spot” here. And quite honestly la Placeta de Sant Miquel was already a good candidate. It is even smaller than the others, not squared or round, not so full of people or bars and it leads to two narrow streets one of them has got what is for me a very special building that I call “the flatiron from Gràcia” in carrer Sant Gabriel.
It is a place where I have once had breakfast with a friend of mine in the same bar where my parents meet for 2 years every Sunday before getting married. And if that is not reason enough to like this particular square, there are two schools in it and you can always see children playing in the streets after school. What else could a teacher like me wish for?
I suppose I might have unconsciously picked it up as my favourite square the same way I have picked up the street Sant Pere Martir as my favourite one because my mother and I used to get to her place from our stroll every day walking down to Bonavista from it.
The truth is, that when I read in the Facebook from Gràcia that the members of Placeta de Sant Miquel needed people to help them finish the decorations for the 15th of August, I jumped at the possibility to get to know some people and work with them in this square.
So for the first time in my life, I have lived an experienced the Festa Major in a different and more intense way. I have to say that I had always imagined that decorating a street might be a titanic task to fulfil but now I know how much of an effort it requires.
Not only does the team need to have all the elements from the decoration ready before the 15th of August, but the street needs to be finished with everything in its place by 8 o’clock in the morning of the 15th of August. And in if any street does not manage to have the decoration ready, it can’t take part in the contest.
The time limit is announced by a very loud number of bangs (chupinazos) and after the last one is fired all the streets need to have finished and a member of the street needs to have reported it to the institution in charge otherwise they can’t qualify for the contest. This summer I was very aware of the whole process and even more so because the 15th of August is my “namesday” so a friend and I wanted to celebrate it by having dinner in a small, cosy and delicious restaurant close to my place. And the street where the restaurant is located is also one that is decorated. It was past eleven at night when we reached the restaurant and the people in the street were still painting some details and putting the decoration together. As I learned from the people in La Placeta de Sant Miquel the following day, the people from the street Mozart, the same as the street Verdi and some others, did not go to bed that night. But it was worth it: Mozart was awarded the second prize. Verdi this year wasn’t in the podium, which was a real trauma for them used to winning the contest almost every summer.
Now that I know how much creativity and hard work is involved in the decorations I understand why people are so frustrated and unhappy if they don’t achieve a position in the ranking they find worth their efforts. And this year controversy was served. A lot of teams were really disappointed.
The Festa Major goes on for a week and it involves not only the joy of people who go to have a couple of drinks and listen to the concert and take part in the street activities but also the anger of many inhabitants in the neighbourhood. If you live in a street or close to a street where there are concerts or discos going on till late at night, you are not very likely to sleep well for a week.
There is another problem to it: the streets are closed so people and cars can’t circulate in them as usual. And if the noise and circulation is not enough there is one more issue to talk about: the masses of people flocking to the Festa Major de Gràcia, getting seriously drunk and making more noise than necessary on the whole.
Our Festa Major (I say our because I now feel I belong to Gràcia as I belong to Poblenou) is the best in Barcelona and has turned into a tourist attraction that generates a lot of money for the agencies but little for the inhabitants of the city or the neighbourhood.
There have been proposals to cancel the Festes de Gràcia altogether, but I find them quite radical. I think people should be required to pay a little money to access the streets with the concerts so that at least the people who organise the party are not fully dependent on the drinks they sell in order not to make losses. Another possible solution suggested by my friend to avoid annoying so many inhabitants would be to concentrate the “night life” area in one specific part of Gràcia and swap the area every year. No matter how hard one tries to find a way out, it is never going to please everyone for sure.
I really believe that the Festa Major has grown into a macro-event held in a micro-space. Gràcia, having once been a town, has very narrow streets and during the Festa Major they are clogged with people. My heart and mind are pretty split when it comes to the Festa Major. On the one hand it is linked to tradition. A lot of families have been involved in decorating the streets and pass on the responsibility to their children and now grandchildren. A lot of couples meet in the Festa Major and married in Gràcia and have joined the joy in the streets for years. On the other hand, Barcelona is now a target for tourists that very often come here for cheap entertainment at the expense of the citizens. But how can we now “decrease” the Festa Major? How could we make it possible for the neighbours to have their traditional dinners in the street for the neighbours if the visitors block the streets completely at night?
That is a question whose answer I won’t find. As for me I have to say I would very much love to help a little the team in La Placeta de Sant Miquel to finish the decoration for next year. I’ve grown very fond of the people who were there helping. And, although there are so many people in Gràcia and I don’t know a lot of them here, the people working in Placeta de Sant Miquel knew some of my acquaintances so that I could feel a bit more integrated in Gràcia already. And who knows? Maybe from now on my “namesday” is going to be more interesting to me because that is the precise day when the Festa Major starts and it involves a whole week of entertainment if I am not tired enough to enjoy it.
For those non catholic ones who are wondering what the namesday is, it is the day where your name is celebrated. Generally, names here are saints’ names and every saint has a specific day to be remembered. Mine is on the 15th of August and I like celebrating it one way or another cause as the German say “die Feste soll man feiern wie sie fallen” which means that one should take the chace to celebrate any special occasion. And that is definitely what I do.

Entre les activitats que m’agraden està la de fer turisme de manera sostenible i visitar el patrimoni no tan sols de França i altres països sinó també el que em queda prop o relativament prop de casa.
Com que aquest estiu no he visitat cap castell a França, tocava visitar-ne un aquí i aquest cop les meves passes o el meu cotxe s’han dirigit a la província de Lleida, que no sol ser tan visitada com totes les altres, i menys encara durant l’estiu. Així doncs he visitat el castell de Montsonís a la comarca de la Noguera i més concretament al municipi Foradada. Les visites es fan tan sols a les dotze del migdia i a les cinc de la tarda i us asseguro que endinsar-vos en la història i com es vivia a l’època en què es va construir el castell és d’agrair a l’estiu quan el sol bada pedres. Només us he de dir que cap a les dotze el termòmetre s’enfilava fins als trenta-sis graus.
Les visites són amb un guia local i cal arribar puntuals. En primer lloc s’ha dir que el castell de Montsonís encara està habitat per la família aristòcrata que l’ha heretat i per això des de la torre encara hi oneja una bandera ben orgullosa. De fet jo i el meu acompanyant vam tenir l’oportunitat de veure els senyors del castell que no hi habiten permanentment però hi havien anat a passar uns dies en família. Els aristòcrates doncs que vam veure són dels que provenen de famílies aristòcrates ben antigues i més arrelades a les seves fortunes que al territori segurament.
El de Montsonís és un castell que data de principis del segle XI, més concretament del 1024, i va veure la pugna del territori entre musulmans i cristians i com la frontera es bellugava de la Catalunya vella a la nova fins que els cristians van conquerir Lleida el 1149.
El primer que cal saber és que sobre les portes del castell hi ha esculpit en pedra l’escut d’armes del senyor del castell i sobre aquest una representació del seu casc. L’orientació d’aquest ens delata de quin tipus de senyor es tractava. Si mirava a un cantó volia dir que el senyor del castell també tenia terres, si mirava a l’altre que era un fill bastard i si estava en posició central sembla que indicava que el senyor, a més de tenir el castell i les terres també podia administrar justícia.
La primera sala que vam visitar està farcida de fotografies de la família aristocràtica amb altres membres de les altes esferes com la duquessa d’Alba, el mateix rei emèrit i la seva legítima esposa i el Papa. És el que té ser de l’aristocràcia, que tots es coneixen entre ells. El primer detall curiós del castell està situat en una vitrina en aquesta sala plena de fotos i retrats dels nobles familiars dels propietaris del castell. Es tracta d’un document antiquíssim escrit a mà que conté l’inventari de totes les pertinències del castell i les terres dels propietaris del castell. De fet, segons la tradició de l’època, s’havia de fer l’inventari dels bens cada trenta anys perquè de no ser així tot el patrimoni del senyor del castell passava a mans d’aquells que el treballaven. Per tant, per no oblidar la gran tasca i assegurar-se que les propietats seguien sent dels nobles, aquests ordenaven que els inventaris es fessin cada vint-i-nou anys per no perdre pistonada.
Un altre document un pèl més recent també crida l’atenció. En ell, el pare de l’actual propietari demana el permís reial per a casar-se amb la noble que ell va escollir. Consola si més no una mica que els aristòcrates fins fa no gaire havien de passar per tràmits burocràtics perquè altrament sembla que ells només tenen avantatges sobre els simples mortals.
En aquesta gran sala el que també destaca és una gran finestra amb uns bancs de pedra, els festejadors, on les nenes d’aquella època podien seure per veure i parlar una estona amb els seus futurs marits en companyia d’un adult que vigilava que les converses fossin del tot castes i que aguantava l’espelma si aquestes trobades es feien al fosc. D’aquí sembla ser que ve allò de fer d’espelma. Evidentment els matrimonis d’aquella època entre nobles eren tots pactats i les núbies sovint tenien poc més de dotze o tretze anys. Només cal recordar el que vaig escriure en el blog de la setmana passada, Blanca d’Anjou es va casar amb Jaume II quan ella tenia dotze anys i ell vint-i-vuit. Abans ningú es plantejava que això fos un crim perquè era d’allò més normal.
La següent sala a visitar és el menjador que té una gran taula i dotze cadires. Eren pels individus de posicions altes que prenien decisions juntament amb el senyor del castell. El menjar el portaven els servents a través d’una porta diferent a aquella per la que passaven els nobles i la dels servents era molt més baixa perquè entressin ajupits.
Els coberts eren de fusta i no era poc usual que els visitants es portessin els seus propis coberts de plata. També es portaven aquells ajudants que havien de tastar el menjar per evitar possibles enverinaments que estaven a l’ordre del dia.
La cuina era més aviat petita en aquest castell. S’hi troba una gran olla sobre una llar de foc, una pica i també una cisterna. S’ha de tenir en compte que l’aigua que es recollia de la pluja i que baixava pels rierols no era sempre potable perquè sovint corria plena de fulles, fang i animalons morts. Beure aigua en aquella època no era gens recomanable i per això el líquid consumit era majoritàriament el vi. Per això quan es va començar a consumir te i s’havia de bullir aigua per fer-ho la salut de la població va millorar considerablement. Un detall un pèl escabrós és que en aquelles primeres èpoques del castell, quan algú moria se’l vetllava a la cuina, que a tots els que feiem la visita ens va semblar un espai poc adequat.
Havia passat algun cop que en aquella època es prengués a una persona per morta que no ho estava, per aquest motiu se la vetllava durant dos o tres dies i després se l’enterrava. Però com que alguna vegada s’havia obert una tomba i un taüt i s’havia trobat amb signes evidents que aquella persona que es prenia per mort o morta, havia estat esgarrapant la caixa, es va inventar un mètode per assegurar-se de que no s’errava. Es lligava al canell del difunt o difunta un cordill que connectava amb una campaneta que es situava a la caixa del mort. I algú de confiança romania al costat del taüt el temps suficient per adonar-se si la persona a qui volien enterrar realment ja no vivia. D’això prové el que diem de “salvat per la campana”.
A la cuina sorprenentment també s’hi podia rentar roba. Per fer-ho en aquella època s’utilitzava aigua bullent i cendra que és desinfectant i blanquejant. En cas de brutícia persistent com fang o sang s’havia d’emprar urea, és a dir, orina que conté amoníac. Quan no n’hi havia prou amb la que es tenia a mà en aquella època es podia comprar i la dels rics, que bevien millor vi i menjaven més variat, tenia més qualitat i era més cara que la dels camperols.
Un dels estris que ens van ensenyar i em va resultar molt interessant era quelcom similar a unes tenalles gegantines però que s’emprava per fer hòsties perquè els senyors del castell només combregaven amb les seves hòsties. Tanta era la por de que els enverinessin!
El dormitori és la zona del castell que a mi se’m va fer més tenebrosa. En primer lloc perquè cap de les cambres d’aquest castell és excessivament gran. Devia ser massa difícil escalfar habitacions àmplies. A més el llit és d’allò més tètric amb el seu baldaquí. No és pas massa llarg com tots els llits d’aquella època perquè llavors la gent no dormia ajaguda ja que la posició completament horitzontal s’associava als morts. A més dormir semi-incorporat anava bé en cas de problemes respiratoris o digestius. Al llit s’hi havia de pujar amb una mena de tamboret perquè era realment molt alt.
L’habitació del castell de Montsonís comunica amb l’església perquè això permetia als senyors del castell escoltar missa des de l’habitació estant.
Hi ha en aquest castell mobiliari de fusta molt antic i elaborat i entre aquestes peces que podrien ser de museu hi trobem un armari que està farcit de tot d’abrics i capes amb insígnies diverses que es porten en ocasions solemnes per a cerimònies dels que els profans no en sabem res i que mai són retransmeses. Em va sorprendre que encara es parlés de segons quines ordres religioses a les que els aristòcrates actuals encara pertanyen.
Un d’aquests llargs vestits-capa portava una cua immensament llarga que no anava a la part del darrere sinó del davant. El guia ens va preguntar si sabíem per a què servia una cua tan llarga però ningú va encertar l’explicació. Doncs resulta que aquella llarga cua que es duia envoltant el braç com si fos una toga romana, s’utilitzava per col·locar la al terra quan algú s’havia d’estirar per exemple en una església durant un acte oficial. Així s’evitava la fredor de les pedres del terra i la brutícia. Si he de ser sincera no vaig voler tocar cap dels vestits i abrics que ens van mostrar durant la visita perquè me’ls vaig imaginar plens de pols i bacteris indesitjables. I encara més estant en un armari dins una cambra poc ventilada que feia olor a resclosit.
I parlant de vestimenta, el guia ens va fer arribar l’explicació per una de les típiques locucions que fem servir aquí “aixecar la camisa” que emprem ara en el sentit d’enredar. A l’edat mitja, quan algú cometia una ofensa o malifeta d’algun tipus, se’l marcava amb un ferro roent. Per això quan la gent anava d’una població a una altra, per saber si la persona “tenia o no antecedents” se li aixecava la camisa per veure si anava o no marcat.
Ara arriba un episodi molt fosc de la història medieval: el de les presons. Com a tots els castells, el de Montonís té una presó on s’hi posaven els castigats a qui se’ls portava només pa i aigua. Però com que els presoners eren cars de mantenir sempre hi havia dos maneres de desempallegar-se’n: a alguns se’ls venia com a esclaus i a d’altres se’ls condemnava a pena de mort i en el cas de Montsonís se’ls penjava prop del castell.
Eren èpoques de guerra i per això de presoners i de soldats presoners n’hi havia força. Quan es capturaven una de les coses que se’ls podia fer era amputar-los dos dels dits de la mà, aquells que feien servir per a utilitzar els arcs i disparar fletxes. Per això avui dia, quan fem el senyal de victòria, estem reproduint un gest que es feia aquella època quan els soldats mostraven que encara tenien tots els dits de la mà.
De la mateixa manera el gest que tots associem amb el Ok, el que volia indicar era un zero de “zero baixes” en batalla.
Les guerres eren cruels i els senyors podien anar a batalla però es mantenien ben lluny de la zona de combat probablement. Al castell hi ha diverses armadures precioses de l’època i totes elles pesen com a mínim uns trenta quilograms. Era literalment impossible que un noble, rei o el que fos, pugés al cavall sol amb l’armadura posada. Per molt que les pel·lícules ens ho vulguin fer pensar. Als cavallers els pujaven al cavall amb una espècie de grua i com us podeu imaginar, al terra amb la protecció metàl·lica eren inútils i sobre el cavall encara ho eren més.
Els castells patien assetjaments i assalts i per això s’hi havia de construir vies per escapar-ne. Un amagatall genial era el que quedava darrera un dels seients de fusta. No s’hi veu res però el guia en va aixecar una part del respatller i ens va dir que darrere hi havia un forat per on fugien els del castell quan calia.
Més sorprenent encara era el forat que es pot veure a l’antic celler. És de difícil accés i no gaire alt i comunica amb un túnel que porta a uns cinc quilòmetres del castell fins al monestir de Salgar. L’alçada del túnel equival a la d’una persona agenollada perquè quan es tractava d’escapar s’havia d’escapar de genolls. Això no era per pur masoquisme sinó que té la següent explicació: en cas que els enemics trobessin el forat de sortida i aconseguissin matar alguna de les persones que fugien pel forat, com que el túnel era tan baix, s’havia d’enretirar el cos del mort per seguir pel túnel i això donava l’oportunitat a la resta de poder escapar. Aquesta gent de l’edat mitja pensava en tot!
A l’actual celler la temperatura és de quinze graus i ho és també a l’hivern. D’aquesta manera és l’indret on es pot fugir de la calor a l’estiu i on un pot revenir a l’hivern quan al castell hi fa un fred que pela.
El castell de Montsonís ha hagut de veure per força moltíssimes batalles i gent de tota mena. A l’entrada hi podem observar una petxina i això vol dir que era part del camí de Santiago i per tant allotjava de tant en tant els pelegrins que havien d’arribar a l’altra punta d’Espanya per fer penitència. El guia no volia enredar-nos, els que feien el camí no eren pas gaire pietosos sinó gent que volia netejar les seves culpes i per això no eren gaire de fiar i per les nits se’ls tancava a la cambra on se’ls permetia dormir, no fos cas que se’ls acudís robar res del castell.
El xiprer de l’entrada ens indica que als viatgers que arribaven al castell el senyor els oferiria un àpat. En altres castells en podem veure dos que indicaven que els senyors del castell oferien dos àpats i si en veiem un tercer —i això ja resulta força més difícil— vol dir que al castell també s’oferia cambra per dormir al viatger. Potser algun dia visito un castell on hi veig tres xiprers però per ara no en recordo pas cap.
El castell de Montsonís és el primer que visito que es trobava en zona fronterera entre cristians i musulmans. La setmana passada vaig escriure sobre el Monestir de Santes Creus que també va ser edificat en territori reconquerit als musulmans. Tant el Monestir com el castell són part del nostre patrimoni i val la pena visitar-los per esbrinar una mica més sobre el nostre passat com a país. Però si bé el Monestir es pot dir que pertany ara al poble i la seva visita està finançada, Montsonís està encara a mans d’uns aristòcrates que segurament obren les portes de les seves pertinences perquè altrament els costaria molt de mantenir-les. Per a mi segueix sent tot un repte entendre que en la societat actual encara quedin membres de l’aristocràcia i que puguin viure sense treballar. És clar que molts d’ells són part de lobbys que remenen molts diners i només els calen els interessos del seu capital per viure a cos de rei. No m’han fet res ells però la idea que algú hagi heretat un imperi i pugui subsistir sense haver de suar ni fer un esforç no em resulta gaire simpàtica. Potser per això en certa manera admiro força França que amb una revolució a temps va acabar amb els privilegis de la classe dirigent. Aquí encara la tenim tombant pel país i sort que no podem saber tot el que fan i desfan perquè no ens hi relacionem i ens empiparíem.
Tot i això és d’agrair que aquesta petita joia de Lleida es pugui visitar i que els actuals propietaris hagin fet l’esforç de recuperar la seva estructura originària. D’aquesta manera nosaltres podem participar d’una lliçó d’història vivent. Ja sabem que no tots els castells habitats estan oberts al públic malgrat que en la seva majoria es van construir gràcies als esforços del poble. Aquest si més no ens el deixen palpar.

Vull escriure avui un post per als amants de les escapades ràpides però efectives, aquelles que ens connecten amb altres terres i ens porten a veure les coses amb uns altres ulls tot i no haver fet gaires quilòmetres ni haver-nos de buidar les butxaques desmesuradament. Us parlaré de nou d’una escapada al que ja ha esdevingut el meu refugi d’estiu: França.

Aquest cop, igual que l’any passat, no m’abellia la idea de fer recorreguts massa llargs i cansar-me fent carretera així es que com les vacances d’aquest any han estat més improvisades encara que les de l’any passat, el que he fet és tornar a la mateixa regió, a Occitània. M’he concentrat en una zona que va des de Laucata, a no gaires quilòmetres de Perpinyà i de la frontera, a Guilhem-le-Désert. De fet, de Florensac on tenia jo el meu càmping fins a Laucata que va ser la meva darrera visita només hi ha 130 quilòmetres de distància però tot un petit món de joies amagades per descobrir.

La primera parada que us recomano és Agde. Aquesta vila de fundació grega recorda per la seva estructura a Empúries per un sol motiu, hi ha una vila antiga que és Agde i la zona moderna i portuària amb tot de conjunts residencials, hotels, restaurants, bars i altres locals d’entreteniment a Cap d’Agde. Vaig visitar cap d’Agde l’any passat i vaig quedar esbalaïda de la quantitat d’embarcacions recreatives que hi tenen tant francesos com estrangers. Les platges són força especials i n’hi ha de boniques i fer un àpat a un restaurant no és excessivament car. Honestament, quan penso en Françahi associo preus privatius i no sempre ha de ser així. Aquest estiu però no vaig visitar de nou Cap d’Agde sinó el centre històric d’Agde. Amb els seus carrerons tan o més estrets que ciutat Vella, Agde per a mi ha deixat el record d’una bonica ciutat francesa de pedra fosca, poc típica del sud diria jo després de voltar-lo durant anys.

Cal esperar del centre de la vila el que per a mi són les cases característiques del sud de França no gaire altes amb enormes finestrals pintats de colors diferents a les façanes i majoritàriament tancats per evitar la calor xardorosa de les hores més tòrrides de l’estiu. Com totes les localitats del sud de França i la Provença, trobareu la petita ciutat plena d’edificis que els propietaris han embellit tot posant-hi infinitat de plantes i flors als balcons, les façanes i les entrades de manera que els carrers es converteixen sovint en una graciosa simfonia de colors diversos. Les mateixes localitats sense façanes i finestres acolorides ni les plantes per guarnir les entrades ens semblarien mil vegades més tristes sobre tot perquè a molts d’aquests indrets no hi ha gaire gent pel carrer. La vila antiga d’Agde queda a un costat del riu i la vista des de vora d’aquest a l’altra banda és veritablement bonica i serena. No penseu però que trobareu una botiga darrera l’altra a aquesta localitat perquè tot i ser encisadora, Agde no és gaire turística així és que de comerços de records pels viatgers no n’hi ha gairebé. Però el que sí podeu trobar, com jo el dia que hi vaig ser, van ser els veïns del nucli antic decorant els carrers amb cors anunciants que el seu era el carrer de l’amor.

El meu segon dia de vacances vaig aconseguir visitar l’abadia de Fontfroide de prop de Narbona. Està exactament a uns seixanta-cinc quilòmetres de Florensac, la petita localitat on he plantat per segon any consecutiu la meva tenda de campanya. El recorregut d’un municipi a l’altre ens porta per uns paisatges de bellesa increïble i mentre conduïa la meva ment feia un esforç per amarar-se de les idíl·liques  imatges que veia davant meu. L’abadia està envoltada de muntanyes no gaire altes i plenes d’arbres que aquest any ja m’han semblat un xic menys secs que l’anterior. Fontfreda va ser fundada per un monjo benedictí el 1093 però l’abadia va passar a ser de l’ordre de Cister el 1145. Tot i la seva magnificència l’abadia conté pocs elements decoratius com marcava l’esperit de Cister. Malgrat que els monjos de l’ordre havien fet vot de pobresa, en un moment donat l’abadia va acumular moltíssimes riqueses i terres que els monjos no podien gestionar per si sols. Per aquest motiu es va permetre la cooperació de conversos que complien amb el seguiment de certs rituals religiosos, cultivaven les terres de l’abadia i no es barrejaven amb els religiosos. Durant la seva època més esplendorosa, l’abadia comptava amb uns cent monjos, el doble de “frères convers” que eren els laics que conreaven les terres i una extensió agrícola que arribava fins a Béziers i la Catalunya d’aquella època.

La visita guiada és molt recomanable encara que en el meu cas la guia amb qui vaig fer la visita es va perdre molt en detalls arquitectònics que els profans com jo no dominem i que hem oblidat a l’hora de fer la visita.

I per si sou tan aficionats a les orquídies com jo, a principis d’octubre a Fontfroide hi ha una exposició d’aquestes plantes exquisides que deu ser una meravella.

Després de la meva visita espiritual en vaig fer una més terrenal dirigint-me cap a Sérignan. La localitat no destaca per res particular a diferència per exemple de Bessan on hi ha un festival a l’agost i tanmateix vaig trobar Sérignan d’allò més bufó. Altre cop al centre s’hi veuen carrerons estrets on els veïns s’han esforçat a posar notes de color lligant per exemple als seus balcons teixits de ganxet que fan com una mena de tendal als vianants. També és molt curiós que al centre històric hi hagi encara un record molt viu dels italians que hi anaren a treballar fent de pescadors o d’agricultors. Avui dia als carrers del nucli antic encara s’hi poden veure asseguts vilatans, alguns d’ells d’origen gitano, que segueixen la tradició dels italians i surten amb les cadires a petar la xerrada amb els veïns fora dels murs de casa seva. Menjar a un dels restaurants d’aquests carrerons estrets de ben segur és una experiència inoblidable. I no podia òbviament marxar d’una localitat tan romàntica sense fer un cafè a una terrassa a la plaça que hi ha al centre de la localitat. M’esperava per l’hora que era que els cambrers em diguessin que només puc seure si vull menjar o sopar, però Sérignan encara no és turístic i per tant em van deixar ocupar una taula i em van dur un cafè sol amb un preu molt similar al que em poden cobrar a una terrassa de Gràcia, un euro cinquanta.

El meu tercer dia de viatge vaig fer cas a la Céline, la noia que porta el simpàtic càmping on vaig ser, Rec de Rieu. Ella em va recomanar anar a Saint Guilhem-le-désert que està a uns teòrics quaranta minuts de Florensac. I dic teòrics perquè parcialment la carretera és estreta i a no ser que un tingui esperit de Fittipaldi, pocs estrangers s’aventuraran a anar a vuitanta per carreteres tan estretes on s’ha de calcular exactament el mil·límetre si vol passar un cotxe pel costat. El recorregut era fantàstic però la meva bufeta amenaçava explotar i els meus ulls cercaven endebades senyals d’algun restaurant o bar a peu de carretera per poder-hi fer un cafè a canvi d’anar a alliberar l’aigua acaramullada. Però en carreteres comarcals petites de serveis pocs. Així és que aquest cop vaig gaudir menys del paisatge del que tocava i vaig intentar anar tan ràpidament com em permetia el meu sentit comú.

Vaig saber que arribava a la localitat per la quantitat de cotxes i autocars que de cop i volta circulaven pel tram de carretera pel que passava. I certament en arribar només em va caler una llambregada per saber que Saint Guilhem-le-désert sí és una localitat turística. La sort del principiant em va acompanyar i vaig trobar un lloc on aparcar el cotxe. Sense rumiar-m’ho gaire em vaig dirigir al primer restaurant que vaig veure i que oferia una terrassa amb vistes a la gorja i vaig demanar al cambrer que hi havia fora si em permetia fer un cafè molt ràpid o si preferien guardar la taula pels que volien menjar. No devia ser ni la una però pel restaurant ja hi anaven desfilant famílies de francesos amb cara de disposats a posar-se les botes. L’home em va dir que m’assegués sense problemes i jo li vaig demanar on era el bany. En sortir-ne, visiblement alleujada suposo, el meu cafè m’esperava a la taula. Com que la meva intenció no era ocupar cap espai que pogués ocupar algú altre que tingués intenció de consumir més que jo, vaig beure el meu cafè amb celeritat i vaig demanar el compte. Doncs aquell home gran i fort que recordava en Depardieu però en versió morena, va rumiar i em diu “doni’m un euro”. Gairebé no m’ho podia creure perquè ni tan sols recordo quan va ser la darrera vegada que vaig poder beure un cafè a Barcelona per aquest preu. I en un lloc tan immensament concorregut i turístic no m’esperava aquest poder-ne tastar cap per menys de dos euros cinquanta.

Li vaig demanar al mateix cambrer si la gruta de Demoiselles quedava gaire lluny i em va dir que sí però que la de Clamouse la tenia ben prop i era també espectacular. Em va dir que deixés el cotxe aparcat on el tenia i hi anés amb el bus gratuït. Li vaig dir que havia agafat tiquet per cinc hores i no sabia si podria veure Saint Guilhem-le-Désert, dinar, anar a la gruta per fer la visita i tornar en cinc hores. Somrient em va dir que no m’amoïnés, que ningú passaria a controlar el tiquet que havia deixat al cotxe. Em va semblar molt simpàtic i un pensament va creuar ràpidament la meva ment: Catalunya s’havia encarit tantíssim  els preus de  França començaven a semblar-me més que raonables.

Saint Guilhem-le-Désert és una barreja de Rupit i Pals o Peratallada amb l’encant especial francès. És una localitat en un indret espectacular on s’hi practica el rafting pel riu i que queda agombolada per les muntanyes, per això recorda Rupit. Però els carrerons d’empedrat medieval semblen un Pals. Amb una diferència important: Ni Rupit ni Peratallada o Pals tenen una església o una plaça tan grans. Aquí sí que evidentment s’hi troba una botiga de records darrera l’altra i molts dels visitants cauen en la temptació. Jo però vaig preferir regalar-me una crêpe de pernil i formatge i un cafè descafeïnat a un dels restaurants de la plaça. Com que el poble estava a petar i jo només era una fent consumició, vaig demanar als cambrers si no preferien que em posés en una tauleta petita que tenien just al costat de la barra per deixar la de quatre lliure. No en van voler saber res, em van dir que mengés tranquil·la. Un altre detall que penso que hagués estat força diferent a les nostres terres.

Si la visita a Saint Guilhem-le-Désert em va embadalir, la següent visita va ser màgica i altament instructiva. Vaig anar amb cotxe fins la gruta i vaig aparcar on vaig poder. A la gruta vaig comprar la meva entrada per catorze euros cinquanta i vaig esperar pel següent torn d’entrada. La sorpresa va ser meva en adonar-me que amb l’entrada ja tenia inclosa una ruta guiada amb un guia francès. I quin guia! Si ja la visita és impressionant de per si, el guia que ens va dur per la gruta va fer de la visita tot un espectacle. El noi desprenia un aura que estava entre la d’un professor que t’explica les coses perquè les entenguis i la d’un actor que escenificava algunes explicacions. Un geni en format força petit però amb una veu prou potent per fer-nos arribar a tots el seu coneixement. La visita és apta per nens i adults i diria que tots en vam gaudir força. La de Clamouse és una gruta que ells mateixos anuncien com a única a Europa i que de ben segur ho és, única i ben conservada.

Malauradament aquest any la meteorologia no m’ha estat favorable i he tingut durant tres dies i tres nits un vent de força entre trenta i quaranta que no m’ha deixat gaudir dels vespres de lectura al càmping ni de les nits de descans que em calien per seguir amb energia l’endemà. El matí del dia cinc el vent bufava de nou amb tanta força que l’esmorzar el vaig haver de fer al cotxe. Com que la darrera localitat que volia visitar quedava al sud, és a dir en direcció a Catalunya, vaig decidir escurçar un dia la meva estada al càmping, fer la visita a Laucata amb tot el meu parament ja al cotxe i acabar el dia a casa meva on m’esperaven els meus dos gats el Safrà i el Sugus, un llit molt còmode i unes parets que em protegeixen del vent.

La decisió va ser correcta perquè Laucata es una localitat bonica però es pot veure en una hora. Com Agde, Laucata té dues parts diferents i independents. Laucata village que és un poblet de costa amb casetes baixes i multicolors i una plaça central amb uns quants restaurants i Laucata Port que és com una Empúria Brava o un Cap d’Agde en versió més reduïda. Aquesta sí que és una regió de vent i s’hi practiquen esports com el parapent. Però jo això ja no ho vaig veure perquè em vaig acontentar en passar una estona contemplant els carrers del centre de l’eixerida vila que semblava mig adormida. Potser ho feia que veritablement era l’hora de la migdiada, o que el brogit i la multitud és a Laucata Port i no pas al nucli antic.

En tot cas el que sí puc dir del meu viatge a França d’aquest estiu és que m’ha deixat ganes de tornar per terres dels nostres veïns. El país és acollidor, els francesos i franceses amables i en pocs quilòmetres ens podem permetre de sortir a l’estranger, veure meravelles i no desdinerar-nos massa.

I vosaltres, us hi animeu?

Per cert, les quatre primeres fotos són d’Agde, les tres següents Fontfroide, les quatre de després són de Saint Guilhem-le-Désert, les de les coves la Clamouse no cal que us digui quines són i les dues darreres són Laucata.

Interrompo avui breument els meus posts sobre l’anglès per fer una reflexió en veu alta des d’aquí. El pensament torbador em va arribar ara farà unes dues setmanes i va ser durant una de les meves classes. Com ja sabeu estem a finals de curs i els alumnes estan cansats, els professors més i avançar matèria amb ells a hores d’ara ja és gairebé impossible. Així és que amb un dels grups que millor vaig, en acabar de repassar el que els entrava al darrer examen de la setmana següent se’m va acudir de mirar amb ells un episodi de la sèrie Black Mirror. Per a qui no ho sàpiga és una de les sèries favorites dels professors i professores d’anglès perquè consta d’episodis inconnexes que comencen i acaben, que tenen sovint caire de ciència ficció però que sovint reflecteixen una situació actual molt real. “Black mirror” serveix per fer pensar en com podrien arribar a ser les coses si no ens ho fem mirar a temps.

Vaig proposar als alumnes veure un episodi i hi van estar d’acord. Al cap i a la fi aquest any amb ells jo havia vist un documental però cap sèrie. Vam escollir-la amb els alumnes i sortosament de la darrera temporada ningú coneixia res. Així és que vaig triar-ne una a l’atzar. L’escollida es diu “Smithereens”. Tot i que era una de les que menys acció tenia, la situació proporciona prou suspens per fer-nos estar atents. No us diré ni de que va ni molt menys com acaba però sí de que el protagonista total i absolut és el mòbil. Com era d’esperar quan va acabar l’episodi vaig demanar als meus alumnes que els havia semblat aquell episodi i van dir que “tristament real”. Òbviament vam seguir amb una reflexió sobre l’ús que fem dels mòbils i per curiositat els vaig demanar si algun d’ells tenia instal·lada una d’aquestes aplicacions que controla el temps que fem servir aquest dispositiu diàriament. La sorpresa va ser meva quan la majoria dels meus alumnes sí que en tenia una d’instal·lada. Els vaig preguntar quin temps de mitjana passaven amb el mòbil al dia i em vaig quedar esfereïda. L’alumne que menys sobrepassava les dues hores de connexió. La mitjana estava entre dues i tres i l’alumne que va batre el rècord va dir que de mitjana en passava sis. Sis hores al dia mirant la pantalla del telèfon mòbil! Us adoneu del que vol dir això?  Doncs que si aquest alumne que es jove i deu dormir unes vuit hores al dia i podríem dir que té 16 hores de vida conscient i d’aquestes se’n passa 6 amb el mòbil, el noi en qüestió està el 37,5 % del seu dia connectat a l’aparell la qual cosa és una autèntica barbaritat. I què es pot fer durant tantes hores enganxat al mòbil? No en tinc ni idea perquè a mi em sembla que a més d’aquestes hores se’n pot passar unes quantes més amb l’ordinador. Les pantalles s’han convertit en un perill i les aplicacions encara més. Us heu adonat de la quantitat sobrehumana de gestions que fem amb el nostre telèfon avui dia? Si poso el meu cas, gestiono sovint el correu si no soc a casa, miro les noticies amb el 3/24, controlo els meus moviments bancaris amb la aplicació del banc, miro el Facebook i les notificacions de docents en xarxa i docents de Catalunya per si hi ha quelcom interessant i a més em comunico amb molta gent a través del WhatsApp. I per si no fos poc sense google maps o sense el bloc de notes no sé pas com arribaria als llocs ni com recordaria certes coses. Potser és massa. Així és que jo mateixa vaig cercar al meu mòbil si ja tenia una aplicació instal·lada per controlar la quantitat de temps que em passo amb el meu fidel company de butxaca. I jo també em vaig quedar garratibada perquè sobrepasso l’hora de connexió. I lògicament des del moment en què em vaig adonar de com de sovint feia servir el mòbil he posat fil a l’agulla per canviar la meva manera de fer. En primer lloc el Facebook el puc consultar quan ja estic tranquil·lament davant de l’ordinador fent quelcom. Els meus ulls m’ho agrairan. I els WhatsApps també els podem prioritzar. Cal arxivar els xats amb aquelles persones que no requereixen la nostra atenció de manera tant urgent. Així, si no sonen les notificacions o no les veiem en pantalla en agafar el mòbil, ens podem donar uns minuts als dia per donar un cop d’ull als xats arxivats i veure si hi ha quelcom important. Si jo mateixa aconsegueixo fer una millor gestió de la meva connexió digital, estic segura que guanyaré salut mental, física i sobre tot, moltíssim temps. Sabeu què és una hora i mitja de mòbil al dia? Doncs el meu em diu exactament quant temps he invertit amb cada aplicació i us asseguro que la major part del temps no se l’emporta el 3/24.

Crec que faré l’experiment d’arxivar la majoria de xats i per tant intentar reduir la comunicació per WhatsApp. Al cap i a la fi, no hi ha res millor que un cafè i una xerrada amb els amics i si t’ho van explicant tot per WhatsApp quan els veus no queda res a comentar, no?

També penso que si estic menys connectada al mòbil, ho estaré automàticament més al món real i per tant en gaudiré més. No puc ni imaginar què deu ser estar sis hores pendent del mòbil però sí us dic que d’això també n’anomeno esclavitud.

I vosaltres, quin ús feu dels vostès mòbils?

Per cert, la fotografia d’avui és del meu mòbil que de moment ja té 6 anys i encara funciona però crec que tinc sort i soc una de les poques persones a qui li ha durat tant un mòbil…

Faig un descans avui de la llengua anglesa i enceto un tema que aquest any ha estat més que candent i que em temo que ho seguirà sent fins com a mínim el setembre de l’any vinent. Es tracta del famós pla d’estabilització de plantilles que s’està duent a terme a Catalunya per tal de fer finalment funcionaris amb contracte fixe aquells interins que han estat treballant eternament a la borsa.
El context d’aquest pla d’estabilització ha estat molt probablement la protesta reiterada del personal docent, dels sindicats i he sentit a dir que fins i tot Europa, que han anat reivindicant unes millores substancials pel personal que treballa al sector públic sense plaça. Jo mateixa vaig ser substituta durant un any i estar a disposició de qualsevol centre de l’àmbit territorial al que t’has apuntat indefinidament és esgotador.
Els substituts i substitutes són aquells que entren a la borsa i tenen un número relativament alt perquè encara no han treballat prou. Quan un s’inscriu a la borsa i en funció de la titulació, els cursets que un ha fet i els anys d’experiència docents l’aspirant admès té un número determinat dintre de la borsa. A mida que va fent substitucions aquest número va baixant. Depenent de les especialitats obertes pot ser força difícil que a un docent que s’hagi acabat d’incorporar a la borsa li surti una substitució per tot un any. Si no recordo malament jo vaig treballar a uns set centres en tot un curs acadèmic i vaig ser substituta a primària, secundària, una AFA i un CFA. Vaig tocar moltes tecles i vaig aconseguir baixar molt el número, adquirir molt bona experiència, conèixer gent fantàstica i sobreviure econòmicament però el meu cos va quedar destarotat durant un temps.
Per arribar a segons quins centres com el Lluís De Requesens a Molins de Rei, m’havia de llevar a dos quarts de cinc del matí. A altres centres vaig fer torn de tarda i vespre i anar canviant d’horaris a la llarga té efectes secundaris. És un ritme que no l’aguanta tothom.
Ser funcionari públic és una carrera de fons per la que un o una s’ha de preparar molt bé i sobre tot ha d’estar molt motivat. Jo vaig deixar la borsa el curs 2010 perquè em van oferir una feina a jornada gairebé completa i vaig preferir un sou estable i fixe fins a juny que treballar una setmana i cobrar l’atur 3 al mes. El curs 2009-10 i el 2010-11 va ser nefast pel que fa a la feina dins la borsa. El departament va haver de retallar i no es cobrien les baixes, per aquest motiu molts substituts s’ho van passar molt prim durant uns anys.
Però seguir a la borsa té recompenses perquè quan el número és suficientment baix el docent té moltes més possibilitats d’aconseguir una vacant i poder treballar al mateix centre una temporada llarga. Llarga fins que el titular s’incorpora o fins que la plaça és reclamada per algun docent que s’ha tret les oposicions i vol la plaça. És tota una història.
Els substituts i interins roden amunt i avall durant anys i no tenen cap mena d’estabilitat. I d’interins la borsa n’anava plena fins que el col·lectiu docent i els sindicats o potser fins i tot el mateix departament va adonar-se que tenia molt de treballador “barat” en males condicions laborals. Així és que després d’anys de reclamació aquest curs 22-23 ha passat un miracle que s’ha anomenat pla d’estabilització de les plantilles.
Aquest pla ha consistit i consisteix en dos processos diferents. Per una banda es va convocar un concurs de mèrits al que podien presentar-se tots aquells interins i substituts que haguessin estat treballant a la borsa independentment de si s’havien presentat o no a les oposicions.
La jugada del departament, que no perd mai l’oportunitat de fer diners, ha estat que va endegar també un concurs d’oposicions exprés al que s’hi podia un inscriure abans de que sortissin les llistes definitives d’aprovats durant el concurs de mèrits. Davant la por de quedar fora de la borsa, tots els interins s’han apuntat a les oposicions i han pagat les taxes per si de cas.
La segona fase és un concurs d’oposicions que s’ha anomenat exprés perquè els temaris són reduïts i en el cas dels docents en comptes de tota una programació didàctica per un curs sencer, només es demana la preparació d’una unitat didàctica.
Finalment, i encara que amb una mica de retard, ja s’ha publicat el llistat d’aquells que han aprovat per mèrits i com s’havia d’esperar ja hi ha tota una pila de queixes. Per una banda sembla que en alguns casos s’han calculat malament els mèrits i per tant els sindicats ja han aconseguit un període de revisió i de reclamació pels mèrits calculats. Per altra banda hi ha interins que es van presentar a oposicions i les van aprovar però es van quedar sense plaça i ara no veuen amb bons ulls que hi hagi gent que entri sense ni tan sols haver-se presentat a oposicions. Em temo que el tema generarà controvèrsia i fins i tot mala sang.
El món del funcionariat és per a mi un misteri. Primer perquè s’ha d’estar contínuament pendent dels DOGS i resolucions publicades i en segon lloc perquè no conec gaire gent que hagi accedit a una plaça al costat de casa sense tombar gaire.
De fet, el que passa sovint és que quan un opositor aprova el concurs d’oposicions i aconsegueix una plaça definitiva, de vegades com que porta temps treballant a un altre lloc, resulta que no ocupa aquesta plaça sinó que segueix “en mans” d’algun interí a qui si li interessa. I en el moment en què el titular la vol ocupar llavors salta l’interí o interina. I puc parlar d’un cas proper d’una amiga que tenint plaça fixa no l’ha ocupada i penso que no ho farà perquè ha demanat concurs de trasllats.
El concurs de trasllats és un procés administratiu pel qual un funcionari demana una plaça de la seva especialitat en un altre lloc de treball diferent d’aquell on és.
Em sembla que aquest curs 22-23 i el següent el 23-24 seran ben calents. Amb un concurs d’oposicions exprés d’aquest calibre que ha estat el concurs en què més places s’han estabilitzat de la història, segur que arriba el setembre i una pila de concertades es troben que els seus docents han presentat la renúncia perquè han tret plaça a la pública. No en seran milers però, perquè el gran problema és que els punts per treballar en una concertada no valen gairebé res en comparació amb les substitucions a la pública.
Pel que fa a mi he de dir que sigui o no just passar a ser funcionari o funcionària sense haver passat les oposicions, personalment m’alegro moltíssim per una de les amigues que vaig fer durant el meu any d’interinatge. Ella ja porta potser setze o disset anys d’interina però ha tingut tota mena de problemes a la vida i no ha estat per fer oposicions i ara, als seus seixanta-un anys, no hagués estat d’humor per exàmens. Persones com elles es mereixen una mica de descans i seguretat després d’anys de lluita i d’estar al servei de l’escola pública. Això també s’ha de saber veure.

I per no deixar a mitges el tema de l’Uzbekistan segueixo avui per no perdre aquest fil. M’havia quedat parlant dels conflictes que van sorgir durant els anys 80 a aquesta i d’altres repúbliques de la ex URSS. I com ja us vaig comentar la setmana passada el que va ser primer president de l’Uzbekistan va dirigir el país durant 26 anys i d’una manera no gaire transparent ni del tot democràtica. Per reflectir la manipulació dels medis us puc dir que curiosament el març del 1991 es va fer un referèndum i aquest va fer palès que el 94% dels habitants del país preferien seguir sent part de la Unió Soviètica. El desembre del mateix any, segons un altre referèndum, el 98% volia la independència d’aquesta unió. Sospitós que en tan poc temps una vasta majoria canviés d’opinió. Els números no quadren però la veritat serà de difícil descobrir.
Con ja sabeu, l’actual capital és Taixkent i l’antiga Samarcanda però l’Uzbekistan la segona gran ciutat és Namangan que té només sis-cents cinquanta mil habitants. Tot i que a Tashkent una gran majoria parla bé el rus, a Namangan la veritat és que es fa difícil trobar gent que es comuniqui amb fluïdesa en aquesta llengua. Namangan és una barreja d’elements àrabs i asiàtics alhora però li manca l’encís de les ciutats construïdes per captivar.
Un fet històric curiós de l’era soviètica del país és el que va ser anomenant “el cas del cotó”. Com ja vaig esmentar la principal font d’ingressos de l’Uzbekistan en època de domini rus era el cotó. El que en aquella època era el primer secretari del partit comunista del país Sharaf Rashidov va prometre a Moscou una producció de fins a sis tones de cotó per les que Moscou va pagar uns 3 mil milions de rubles. Però tal producció de cotó era senzillament inviable i això ho tenien clar tan Rashidov com els que treballaven amb ell. La producció de cotó creixia només en xifres sobre paper i el cotó que no s’arribava a produir es transportava en vagons buits a fàbriques en caps de setmana dels que ningú tenia constància. Quan va arribar el moment els responsables van dir que el cotó es va perdre a causa d’un foc. El govern central sabia que passava quelcom però va decidir fer com si no en sabés res. Fins que als anys vuitanta es va començar una investigació exhaustiva dels fets que va resultar opaca perquè un dels responsables es va suïcidar just en començar les indagacions. Es va jutjar i engarjolar alguns dels que havien estat involucrats en el cas. L’assumpte va portar molta cua perquè el conreu del cotó va tenir ressò mediàtic i de cop i volta el món s’adonà de què per a la collita de l’or blanc es feia servir mà d’obra infantil. Segons era costum al país, del setembre a meitat de novembre les escoles es tancaven i es portava als nens a cases rurals on ajudaven en la recol·lecció del cotó. Empreses com Adidas i Puma van declarar la guerra al cotó de l’Uzbekistan perquè tot i que és més que sabut que utilitzen fàbriques on els patrons dels països en vies de desenvolupament exploten els treballadors, empreses com Adidas i Puma han signat codis morals que els prohibeixen ser responsables de l’explotació infantil.
Uzbekistan ha experimentat ja un canvi cap a bé perquè no s’utilitza mà d’obra infantil per a les collites i perquè el cotó ara mateix és la tercera font d’ingressos del país. La primera és el gas i la segona l’or. A més l’actual president té la intenció de restringir la sembra de cotó i ampliar la indústria tèxtil. El conreu del cotó ja ha provocat un desastre ecològic perquè ha resultat en la gairebé absoluta desaparició del Mar Aral en cinquanta anys.
A conseqüència de l’assecament del Mar Aral, que no és res més que un gran llac salat, el que ha passat és que ciutats com Moynaq, que eren portuàries i els seus habitants vivien de la pesca, són ara ciutats fantasmes i el govern hi està invertint molts diners per convertir-les en atraccions turístiques. I sens dubte el cementiri de vaixells de Moynaq és digne de visitar a l’igual que l’illa de Vozrojdènia que vindria a ser l’illa de la resurrecció. Ara ja no és una illa perquè com que s’ha assecat el Mar Aral, ja s’hi pot accedir a peu, però ho havia estat i en ella s’havia construït un polígon secret per a l’experimentació amb armes biològiques. Als anys noranta experts dels Estats Units hi van anar senzillament per mesurar si l’illa encara representava un perill per als humans degut a tot el material químic que s’hi va manipular. Els experts van afirmar que ja no es podia considerar un territori perillós i avui dia també es pot visitar.
Però no només l’illa Vozrojdènia és un lloc desolador sinó tot el Mar Aral. La zona propera a aquest ha estat terra de conreu del cotó i el sòl està ple de pesticides que ara, un cop seca l’aigua, queden a la superfície i són transportats pel vent quan bufa. I Òbviament són de tot menys saludables.
A més del cementiri de vaixells a la ciutat de Moynaq s’hi ha d’anar a veure el cementiri dels seus habitants perquè les tombes són sorprenents. Resulta es fan molt profundes perquè els morts no es cobreixen de terra. Senzillament se’ls posa de cap per avall i se’ls gira el cap a un cantó. A la superfície es col·loca una mena d’escala de mà que servei al mort per ascendir a l’altre món i al voltant de les tombes s’hi posen boniques tanques.
L’Uzbekistan és un país amb una diversitat ètnica excepcional. Va servir com a asil en temps de la Segona Guerra Mundial. A més cal pensar que des del primer dia de la guerra, els russos van desmantellar les fàbriques d’armament i les van portar a l’Uzbekistan juntament amb la gent capaç de tornar-les a muntar allà. Us podeu imaginar la logística que implica una operació així? Us ben asseguro que crec que només els russos són capaços d’una tasca titànica de tal magnitud.
Les fàbriques es van organitzar a l’Uzbekistan i des d’allí es va començar a produir l’armament de guerra. Així Hitler no va poder utilitzar-les.
A la que tothom coneixia com a fàbrica 84 s’hi van produir uns nou mil avions i el darrer va ser el 2012. En aquesta fàbrica hi va passar una gran desgràcia el 1982. El març d’aquest any Leonid Brejnev va visitar l’Uzbekistan per tal de portar-hi l’ordre de Lenin, una menció honorífica que el país s’havia guanyat per la seva producció agrícola. Brejnev volia visitar la fàbrica 84 i volia saludar els seus empleats. L’estat de salut de Brejnev ja era força delicat i li van aconsellar no fer la visita però ell s’hi va entestar. Tanmateix a Brejnev també el volien anar a saludar els treballadors de la fàbrica i el dia de la seva visita s’hi van aplegar quinze mil persones. El problema és que les instal·lacions no estaven fetes per a suportar tantíssim pes i la gent va seure en un cantó de la fàbrica que va cedir amb el pes. Va haver-hi morts i el mateix Brejnev va resultar ferit. De fet mai no es va acabar de recuperar de les ferides ocasionades a l’accident i no va trigar en morir.
A l’Uzbekistan avui dia s’hi pot observar una progrés significatiu. Els nens ja no treballen a la recol·lecta del cotó, els habitants poden comprar divises estrangeres i s’està descentralitzant el govern. Tanmateix els salaris encara són tan bàsics que molts Uzbeks van a treballar a Rússia. Probablement les generacions que van viure en època soviètica encara senten una certa nostàlgia pels temps de l’antiga URSS. El 2011 Islam Karimov va fer un discurs per commemorar la constitució i va demanar al poble Uzbek que no es deixés endur pels sentiments de nostàlgia cap a l’era soviètica. Certament la generació actual ja només coneix l’antiga URSS a través dels discursos de pares i avis però els intel·lectuals del país segueixen llegint i escrivint en rus i el poble humil en Uzbek.
Sens dubte, igual que moltes de les repúbliques de l’Àsia central, riques en recursos i matèries primeres, l’Uzbekistan triomfarà en l’escenari internacional si els seus governants saben portar les regnes d’aquest país al que no li manca ni l’encant ni el potencial per esdevenir un país capdavanter.

Per trencar una mica amb la monotonia de tenir massa posts seguits dedicats a un mateix tema, avui em concentraré de nou en un d’aquells grans països que són uns desconeguts per a molts: L’Uzbekistan.

Aquest país situat al centre de l’Àsia Central a cavall entre la cultura àrab i l’asiàtica  representa una barreja tan interessant que em demano per quin motiu no se’n parla més. El territori que pertany avui a Uzbekistan va ser conquerit i reconquerit tantes vegades i va formar part de tants i diversos imperis que fins i tot un recompte ocuparia una pàgina sencera del blog. Va ser part de l’Imperi persa, va estar sota el domini d’Alexandre de Macedònia, el va conquerir Genguis Khan i els àrabs també hi van tenir interès. Lògic si pensem que sobre tot l’àrea situada entre els dos rius Amudarià (que en persa volia dir riu llarg) i el Sirdarià va atraure l’atenció de diversos imperis de l’època degut a la riquesa de la terra que regaven els dos rius.

La capital actual d’Uzbekistan és Tashkent i just al centre, prop d’on es troba el colossal hotel Uzbekistan ara hi ha una estàtua eqüestre d’Amir Timur, més conegut com a Tamerlà. Amir Timur va ser un conqueridor turcomongol conegut per la seva brutalitat i també efectivitat. Era descendent del mateix Genguis Khan i per tant ja ho devia portar a la sang. El seu nom però és més àrab que mongol. Amir en àrab vol dir princep i Timur ferro. El seu sobrenom de Tamerla prové del nom Timur i “lan” que vol dir “el coix”. Segons on el representin li veureu unes faccions més àrabs que asiàtiques, en canvi en d’altres pintures o estàtues les seves faccions són clarament orientals.

No és cap casualitat que la seva estàtua ocupi un lloc tan central a la capital. Allà on ara s’aixeca magnificent, en època socialista hi havia una estàtua de Karl Marx. Però l’any 1993 el president d’Uzbekistan Islam Karimov va inaugurar la de Tamerlà. Després de la dissolució de la URSS i la proclamació d’independència d’Uzbekistan, calia trobar un símbol d’identitat de la tot just ressorgida nació i es va escollir aquesta figura perquè va néixer i governar en territori de l’actual país. Islam Karimov, que en la seva joventut havia col·laborat activament amb la URSS, va construir tota la seva retòrica política partint d’una dura crítica a aquesta. Poc recorda ara que Uzbekistan va ser un país de l’antiga URSS perquè s’han esborrat els elements que l’evoquen i fins i tot s’han canviat noms de carrers.

Uzbekistan és una terra oberta als russos perquè no els cal un visat per viatjar-hi. Els russos tenen acords amb 72 països per tal de no haver de fer el tràmit per anar-hi. En canvi els ciutadans de l’Uzbekistan només poden viatjar sense visat a 24 països. Tampoc ho faran gaires perquè el sou mitjà mensual d’un habitant d’aquest país és de 280 dòlars.

Des de la caiguda de la molt temuda URSS el país ha experimentat un creixement intens i la seva població ha augmentat 1,5 vegades. I pel que fa a l’economia, l’agricultura i el seu producte interior brut només el supera Rússia. Així doncs i per ordre de major a menor creixement trobem: Rússia, Uzbekistan, Ucraïna (fins que va esclatar la maleïda guerra), Kazakhstan i Bielorússia. Desgraciadament segons l’opinió de periodistes com Ilia Varlamov, Uzbekistan no queda tan ben parada si el que s’està observant és el desenvolupament de la seva democràcia.

Durant les primeres eleccions que va guanayar Karimov els observadors internacionals ja van alertar d’irregularitats i certament el president va governar durant 26 anys el país en eleccions on sempre s’acostava al 90% dels vots a favor seu. Molt sospitós perquè tot i que es vulgui tenir fe en què un president ho hagi pogut fer molt bé, certament una majoria tan aclaparadora és molt de somni.

Seguim però amb Tamerlà per dibuixar una mica el que va ser la història del país fins la seva independència de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

En morir Tamerlà el seu territori va quedar dividit en tres parts: L’emirat de Bukharà, el kanat de Khivà i el kanat de Kokand.

Al segle dinou Rússia es va començar a interessar pel territori i després de diverses incursions militars va acabar per annexar-se el kanat de Kokand que va passar a ser part de la Turkmenia que pertanyia a Rússia. La capital es va desplaçar a Tashkent quan havia estat d’antuvi Samarcanda. L’emirat de Bukharà i el kanat de Khivà van passar a ser vassalls de Rússia també.

Amb la revolució russa al territori d’Uzbekistan s’hi va formar una resistència contra els bolxevics que va aguantar fins el 1920. L’any 1922 a Àsia central hi apareixen dos nous països: Turkmenia i Uzbekistan i el desembre del 1922 es forma la Unió Soviètica i les repúbliques de Bukharà i la de Khorezm hi queden incloses.

Per tant el mapa fins a la dissolució de la URSS consta dels següents països a Àsia central: El Turkmenistan, Uzbekistan, la República socialista de Kirguísia,  i la república socialista de Tadjik.

Però no tot eren flors i violes a l’antic territori soviètic. Per exemple, a finals dels 80 a la zona de la vall de Fergana hi van aparèixer conflictes greus. En aquesta vall, perquè us en feu una idea hi viu un terç de la població total de l’Uzbekistan. Però per tal d’arribar fins a la capital Tashkent només s’hi podia anar a través del pas de Kamchik que passava per la república de Tadjik i només s’hi podia circular a l’estiu perquè a l’hivern amb la neu, les glaçades i les pendents del pas, els cotxes relliscaven. Com podeu imaginar la situació era incòmoda i per tant hi havia disputes entre els governs.

En disoldre’s la URSS Uzbekistan va voler agafar el toro per les banyes i es va posar a construir a la vall una àmplia carretera i a més una via pel tren amb un túnel de dinou kilòmetres que és el més llarg de tot Àsia central. Però Tadjik i Uzbekistan no es posaven d’acord amb els preus de la benzina i Uzbekistan va tancar l’aixeta dels subministraments a Tadjikistan diverses vegades. A més els agents de duanes d’Uzbekistan van impedir la circulació dels trens de Tadjikistan en vàries ocasions. Finalment Tadjikistan es va decidir a fer una central hidroelèctrica cosa que va portar mals de cap a Uzbekistan també. El conflicte no es va resoldre del tot fins que morí Islam Karimov i el nou president Mirziyoyev va beneir la construcció de la central hidroelèctrica que, com es va decidir després, pertany a Uzbekistan tot i estar en territori de Tadjikistan.

Els anys 80 van portar molts conflictes a totes les ex repúbliques socialistes soviètiques i Uzbekistan no se’n va escapar. El 1989 sembla que un comentari desafortunat  va ser el detonant d’un conflicte entre habitants de l’Uzbekistan i els turcs meshketians que habitaven també a la Vall de Fergana des de l’època en què Stalin els hi va fer deportar. El conflicte domèstic va escalar i va resultar en una revolta on van morir més de cent persones i d’altres van resultar ferides. S’hi va haver d’enviar la milícia i tots els turcs meshketians van ser evacuats o expulsats del territori.

Aquest desastre li va costar el càrrec a Rafik Nishonov, dotzè secretari del partit comunista d’Uzbekistan, un càrrec que va ocupar amb molt de gust Islam Karimov.

L’any 1990 hi va haver-hi un altre conflicte el resultat del qual va ser la mort de cinc soldats russos però ningú ja ni en parla.

Islam Karimov va governar amb mà dura durant vint-i-sis anys. A Uzbekistan pràcticament no hi havia oposició perquè la que hi havia era enviada a la presó amb la justificació de que s’havia d’evitar el perill islamista i l’amenaça terrorista.

Tot i que la immensa majoria d’habitants de l’Uzbekistan és musulmana, Uzbekistan no és territori de fanàtics. Hi ha hagut sempre molt poques llavors de radicalisme islàmic i sempre s’han aconseguit eliminar.

El país és una barreja de nacionalitats, races, costums i religions i en general la convivència no sembla problemàtica entre totes les ètnies. Per acabar avui el post sobre aquest meravellós país només us diré que la seva geografia variada el fa immensament interessant i que en època de l’ex URSS s’hi filmaven pel·lícules de l’oest americà perquè el paisatge recorda el de determinades regions d’USA. Uzbekistan tenia platja i mar fins fa ben poc. El Mar Aral que com ja sabeu és un gran llac, però que tenia gairebé totes les característiques d’un mar amb tots el ets i uts. Tanmateix en 50 anys ha desaparegut gairebé completament deixant els vaixells que hi navegaven com a testimoni cruel de la destrucció que sembra l’home sobre la terra.

Per avui ja n’hi ha prou. Seguiré molt probablement la setmana vinent escrivint sobre aquest fascinant país abans de reprendre els meus posts sobre la llengua anglesa.