Pels que segueixen el meu blog, la setmana passada vaig escriure sobre una ètnia que habita a la regió de Nenètsia, no excessivament lluny d’allà on també viuen els Samis però fora ja de Fenoscàndia. Avui vull escriure sobre el paper de les dones nènets perquè sense elles aquesta ètnia ja faria temps que hauria desaparegut. Com que els nènets són un poblen nòmada i tradicionalment es dediquen principalment a la cria i manteniment dels rens i la pesca, les famílies nènets que encara són nòmades es desplacen d’una banda a l’altra per aconseguir menjar i per fer pasturar els rens. Com us podeu imaginar la vida d’una dona nòmada d’una regió on les temperatures poden arribar a ser cinquanta sota zero no és fàcil. Només cal pensar en aquells moments en què està embarassada i li cal repòs però no el pot fer perquè ha de mantenir la família calenta i alimentada. O quan en estat ha de viatjar sobre el trineu distàncies llarguíssimes per acabar erigint la seva cabana “чума” —xuma— on la família i ella troben repòs.

Això ja sembla una vida prou dura però a aquesta rudesa li hem d’afegir la discriminació de gènere que pateix des de ben jove. Tot comença quan la nena es fa dona i de cop i volta la seva situació canvia. Les noies es consideren “нечистой» no netes. Òbviament el fet de no ser considerades netes tenia a veure amb la seva menstruació. A partir del moment en que ja no són nenes canvia fins i tot la seva posició dintre de la cabana, la “чума” i se les situa més prop de la sortida. La seva bossa pel calçat també s’ha de depositar a partir d’aquest moment a la part del davant de la cabana al costat de la bossa de la mare. El pas de la infantesa a la vida com a dona fèrtil estava marcada per una sèrie de limitacions que feien que la seva rutina s’alterés. Les “no netes” havien de caminar amb més cura que abans per no trepitjar res ni ningú i en determinats dies no podien ni menjar carn de ren ni tallar peix. El moment de l’embaràs també suposava un enduriment en les restriccions. Per exemple, fins al moment del naixement del seu fill o filla, les embarassades no podien anar als cementiris ni tampoc participar en cap cerimònia d’enterrament. Tot allò que tenia a veure amb “l’altre món” els restava prohibit per tal de no cridar la malastruga. Curiosament durant l’embaràs tampoc podien colpejar cap gos. De fet des del meu punt de vista a un animal mai se l’ha de colpejar però pels nènets era especialment important que les dones no ho fessin perquè tenien la creença de que si una dona embarassada colpejava un gos, el seu fill naixeria amb cabell. Avui dia sabem que hi ha nadons que tenen unes bones melenes però per als nènets no era normal. També se’ls prohibia cosir-se la roba per tal d’evitar que marxessin a l’altre món.

Les dones nènets són i se senten estrangeres i estranyes a les famílies dels homes amb els que es casen i els familiars del marit pensen que la nouvinguda els pot portar el mal sobre els seus déus, avantpassats, nens i sobre allò que poden arribar a aconseguir per menjar i subsistir.

Quan les dones tenen la regla es considera que poden cridar el perill i per això han d’anar més en compte i posar en pràctica una sèrie de rituals per evitar el mal que poden produir sobre els altres. No sé si us adoneu amb el que esteu llegint de com de culpable es podien arribar a sentir les dones nènets. Si tenint la regla una dona passava per sobre del llaç amb que caçaven els homes, això portava malastruga. Qualsevol cosa que trepitjaven les dones “no netes” es considerava profanada i s’havien de fer certs rituals per tornar a l’objecte a l’estat anterior.

Sorprèn que sent les dones nènet tant importants per a la supervivència d’aquesta ètnia, se les consideres “impures” i “perilloses” durant bona part de la seva vida. De fet, per tal d’evitar el que els nènets consideren energia femenina negativa, els homes nènets portaven un anell que els servia d’amulet.

La impuresa es podia “netejar” amb un ritual en què s’hi barrejava un bocí de pell de porc i intestí de cérvol sec. Sona a bruixeria i és que les creences nènets es basen en superstició.

Fixeu-vos en com es tracta la fisiologia femenina amb tot el que comporta: la regla i l’embaràs i veureu que per una banda les dones són responsables de la supervivència de l’ètnia però per altra banda la seva condició de dona les converteix en inferiors i en persones que “embruten”. Quan una dona paria en un trineu, cosa que devia passar força sovint perquè els nènets són nòmades, el trineu es considerava també “no net” o impur i el cremaven després. De la mateixa manera si una dona donava a llum a una cabana, llavors aquesta passava a considerar-se no habitable a no ser que es practiquessin uns rituals determinats per poder tornar a l’espai.

Un altre fet curiós és que si una dona nènet estava de camí i es creuava amb les petjades d’un os ella havia d’encarregar-se d’esborrar-les.

Certament hi havia rituals que eren fàcils de practicar per tornar a ser netes. Havien per exemple de tocar un llaç de caçar, l’arnès d’un ren o un pal sagrat. No obstant en general es podria dir que aquest poble també reprimia i avergonyia a les dones de la seva condició com a tals. Sembla dur que a partir d’una certa hora no se’ls permetés riure gaire alt o que no poguessin plorar quan se separaven d’éssers propers o en enterros.

Vull però recalcar que els nènets no són l’únic poble que ha considerat la dona un ésser brut, o impur. La creença de que el cos de les dones és imperfecte s’ha cultivat des de l’antiguitat i en diverses cultures que ha vist la menstruació com un senyal de que el cos de la dona no és hermètic o que li cal desprendre’s d’impureses.

La religió cristiana tampoc ens va fer gaire favor. Al llibre Levític de la bíblia ja es va escriure que quan una dona tenia la regla havia de quedar-se en la seva impuresa durant set dies.  Els grecs tampoc ens apreciaven gaire i avui dia, lamentablement, encara hi ha països on la menstruació és un tabú tal que les dones se n’amaguen, utilitzen trossos de roba bruts per evitar tacar el vestit i acaben agafant infeccions que les poden matar. I tot perquè l’ésser humà que ha arribat a la lluna i envia missatges a l’univers, encara no ha entès que la natura és sabia i que la dona té un cos que li permet donar vida però si ho fa és gràcies a la menstruació. De per si, la regla ja és dolorosa per a moltes dones i només falta afegir-hi un estigma social per tal de fer-nos sentir brutes o impures quan en realitat la regla i l’embaràs són processos naturals que permeten que la vida humana segueixi al món.

Segueixo avui amb el tema dels valents del nord que vaig iniciar la setmana passada per tal d’aportar més informació. Com ja sabreu si seguiu el blog, els Samis són els habitants de la zona més septentrional d’Europa. De Samis només n’hi ha uns vuitanta mil i la majoria, uns cinquanta mil viuen a Noruega. A Suècia n’hi viuen uns vint mil, deu mil a Finlàndia i només uns dos mil a Rússia, majoritàriament a la província de Múrmansk.

La primera referència històrica que en tenim va ser la de Píteas i molt posteriorment al 98 dC l’escriptor Tàcit ja els va descriure com el poble que vestia amb pells, es desplaçava en esquís i caçava rens. Els Samis, com ja vaig indicar en el post anterior, són un poble molt unit a la terra i amb una espiritualitat que els fa viure en consonància amb el seu entorn. Com que han estat nòmades o seminòmades durant un llarg període de temps, els objectes artesanals que produeixen són útils i tenen una funció i no són purament decoratius. Per això són bosses de pell de ren, o ganivets amb empunyadures decorades, tasses fetes amb fusta o objectes d’abric com barrets. És lògic que si vivien durant una part de l’any en un lloc i l’altra en un altre no es dediquessin a acaramullar objectes decoratius que després havien de transportar també.

Pel que fa a la seva religió, ja vaig comentar que era animista. El cosmos segons els Samis està dividit en tres parts. Una part superior que relacionen amb el sud, amb l’escalfor i amb el color blanc. És la part on habita el sol i la mare terra que ells anomenen Máttaráhkká. En un nivell intermedi es troba el món real en què habita tot ésser viu i que els humans comparteixen amb animals especials com l’os. És el món de la quotidianitat i s’associa al color vermell. La part inferior és on habiten tots els esperits dels que ja han deixat de viure. S’associa al nord, al fred i al color negre. Alguns animals com les llúdries i les foques poden anar del món intermedi a l’inferior.

Els xamans són els mitjancers entre aquests mons i els que poden fer de pont i de comunicador entre els diferents mons i nivells. Ho fan sobre tot a partir dels seus cants i objectes sagrats entre els que està el tambor. El tambor dels Samis està fet de pell de ren i va bellament decorat amb símbols i imatges religioses, entre les que poden estar la representació de la Máttarahkka que és la mare terra, la deessa dels Samis. La seva religió és una de les poques que queden a Europa que encara veneren deesses femenines. Si recordeu un dels meus anteriors posts, ja vaig comentar que les religions europees primitives adoraven deesses femenines però la influència celta amb els seus déus guerrers i mascles va acabar per fer desaparèixer la mare terra de la religió a Europa.

La Máttarahkka té tres filles que també sovint són representades al tambor dels xamans.

El nivell intermedi, el món d’allò quotidià, està separat de l’inferior per un riu de sang. El riu el travessen en una direcció els morts i en l’altre direcció els nounats que arriben als món intermedi.  Els homes però El nivell però poden guanyar l’accés als altres mons a través de sacrificis i rituals.

La llengua dels Samis és altament complexa i té infinitat de paraules per descriure l’entorn i la natura.Tenen mots diferents per distingir els rens i dues d’aquestes paraules son “Boazu” que es refereix al ren domesticat i “Gooddi” que és el ren salvatge. Una paraula molt interessant és la de “Guohtun” que no té una traducció directa perquè senzillament descriu les condicions ideals per a que els rens trobin liquen per pasturar.

Personalment opino que és un miracle que la cultura Sami hagi sobreviscut a pesar de la pressió que ha patit el poble Sami a partir del segle XV. Se’ls va començar a reduir els territoris en què habitaven i es van promulgar lleis que els limitaven la pesca o la cacera. A més a partir del segle XIX es va intensificar el procés d’assimilació a les cultures nòrdiques europees de manera què a Noruega per exemple s’enduien els fills dels Sami a internats per tal de que perdessin els costums i els hàbits familiars. Que encara existeixin Sami capaços de viure en harmonia amb l’entorn en un món consumista i canviant per a mi els fa especials i gairebé màgics. I vosaltres què en penseu?

Ara ja fa un temps que l’educació i la professió de docent s’ha convertit en quelcom prou feixuc i difícil i una part significativa del col·lectiu de professors agafa baixes per ansietat i depressió que afecten el centre on treballen. Però què ho fa que hagi canviat tant el món de l’ensenyament? Doncs la resposta és molt fàcil: l’educació ha canviat perquè els pares ara són diferents. Tinc uns quinze anys d’experiència en la formació reglada i he de dir que he vist com el públic ha evolucionat notablement. Quan treballava al batxillerat l’alumnat que tenia a classe venia a un centre privat i ho feia perquè els pares pensaven i assumien que pel fet de pagar tenien dret a exigir dels professors submissió total i una adaptació a les necessitats extremes dels seus fills. El problema ja ve de lluny i sense esmentar noms només diré que un any durant les PAU, un dels nostres alumnes que s’havia de presentar a la selectivitat ens va arribar tard i begut. És obvi que els professors que van veure l’estat del noi van quedar esfereïts amb el grau d’irresponsabilitat del xicot que, recordem, ja tenia divuit anys i era capaç d’anar a votar. Doncs l’ensurt encara va ser més gran quan la mare d’aquesta “arracada” va trucar al centre i va titllar tots els professors que hi treballàvem d’ineptes per no haver sabut educar adequadament el seu fill. No sé si arribat aquest punt estareu d’acord amb mi però l’educació ha de sortir primer de les famílies i l’escola ha de ser un recolzament. No obstant, ja fa anys que se’ns deixa a nosaltres la tasca titànica d’educar i redreçar el que els pares han espatllat, sovint perquè els mancava l’energia d’imposar límits als seus descendent.

Durant anys he fet classes a cicles formatius amb molta més il·lusió que no pas al batxillerat privat perquè els nois i noies que venien al centre a fer un cicle ja estaven un pèl més segurs del que volien fer i sobre tot perquè els cicles formatius al centre on treballo són concertats. I què vull dir amb això? Doncs que no només teníem alumnes que hi eren perquè els pares s’ho podien pagar, sinó un públic heterogeni procedent de diverses capes socials i que no sempre però sí majoritàriament tenia la motivació de que els calia qualificar-se per trobar feina i prosperar. L’alumnat era sovint prou madur per responsabilitzar-se de les seves notes i els pares només contactaven amb el centre en algun cas de problemes greus.

Tanmateix, el panorama ara ha canviat i especialment aquest els dos darrers anys m’he adonat que tenim uns alumnes molt dispersos. I no soc la única que se’n queixa perquè darrerament en una de les xarxes socials en les que estic registrada com a docent, algú va publicar un extensíssim escrit sobre l’estat d’atenció del públic que venia a les seves classes.

Tenim un enemic comú els docents: Els mòbils. Entrar a classe i haver de cridar l’atenció durant deu minuts perquè els alumnes deixin de banda la partida que estan jugant o l’apassionant conversa de WhatsApp que mantenen amb altres amics és una tasca que pesa com una llosa. I dels seixanta minuts que tinc de classe, la majoria d’alumnes miren el seu mòbil com a mínim unes quatre vegades i quan ho fan desconnecten de l’explicació del docent i per tant perden el fil. Quan han acabat la tasca peremptòria que fan amb el cel·lular, llavors demanen que els tornis a fer l’explicació d’allò que han perdut mentre totes les neurones del seu cervell estaven dirigides a la pantalla i la interactuació amb el món virtual.

La lluita és aferrissada i tenim molt males cartes per guanyar-la perquè no poques vegades quan demanes als alumnes que deixin el mòbil i el WhatsApp que estan escrivint et responen que no poden perquè la notificació és de la mare o el pare. I aquesta mare o pare sap perfectament que el seu fill o filla és a classe però preguntar si vol macarrons o pollastre per dinar és més important que el temari que puguem intentar donar nosaltres.

Els nois i noies d’avui dia estan extremadament sobre protegits i no són capaços de responsabilitzar-se d’absolutament res. Us poso ara un exemple recent d’un incident que m’ha passat amb un alumne de dinou anys al centre on treballo.

Per posar-vos en situació l’assignatura és alemany. Per tal que els nois i noies no s’ho juguin tot a un examen, la prova o proves escrites tenen un valor d’un 40%, els exercicis de classe són un 30% i el projecte un altre 30%. Sempre dono temps per tal que facin el projecte i en aquest cas consistia en preparar una exposició oral presentant-se en alemany. Són alumnes de primer d’alemany per tant no els puc posar res difícil. Per tal de poder fer bé la tasca tenen un PowerPoint en què explicito tot el que poden dir amb el que s’ha treballat a classe (en cas que hagin assimilat la matèria). He donat dues setmanes i mitja per fer el projecte que, repeteixo, consisteix en un vídeo de presentació o una exposició oral a classe i serveix per treballar de manera oral tot el que s’ha vist en dues lliçons i mitja. Explico la tasca a classe i penjo el PowerPoint amb les indicacions a la tasca. Només el 60% de l’alumnat entrega el vídeo. Recordo la data d’entrega que és propera a l’avaluació. En posar notes m’adono que un dels meus alumnes no ha presentat la tasca. Aquesta ja ha vençut perquè la data límit està més que passada. L’alumne em respon la mar de tranquil que se li ha oblidat i jo em sorprenc perquè tots saben que la tasca és un 30% de la nota i pot decidir fins a un aprovat o suspès i de fet aquest és el cas de l’alumne en concret.

M’envia un correu i em demana si presentant la tasca fora de data encara li podré comptar pel trimestre. Em sembla molt poc responsable perquè he tractat tots els alumnes per un igual i no he acceptat entregues fora de termini.

El dia que li vaig recordar a l’alumne que no havia entregat la tasca era un dilluns i jo rebo el dissabte dia 16, dos dies abans de posar notes, un correu dient que m’envia la tasca que espera que li puntuï per aquesta primera avaluació perquè ell té dret com tots els altres companys a una entrega d’activitats que no s’han pogut entregar de manera justificada. El problema és que la data per la “repesca” també és molt anterior i a mi el to del correu no em sembla gens adequat. L’alumne exigeix que jo corregeixi una tasca que ha oblidat entregar ell i espera, a sobre, que jo estigui connectada al correu el cap de setmana. Li responc el dilluns que els companys amb justificant van entregar la tasca el dia de les “repesques” i que qui no l’ha entregada ha assumit el zero pertinent. Li llegeixo el correu del meu alumne al tutor a qui el to tampoc li sembla correcte i decidim que les dates límits hi són per algun motiu. Ho decidim perquè si faig amb ell una excepció, l’hauré de fer amb tota la classe i jo ja no arribaré a temps a posar les notes. Els docents necessitem organitzar-nos també. Doncs als dos dies el tutor em diu que té un correu del pare del noi. En aquest diu que entén que el fill és responsable de no haver entregat la tasca però ens demana (de fet em demana a mi) que faci una excepció corregint i puntuant el projecte pel primer trimestre perquè hem d’entendre que van operar el gos del noi i va estar uns dies molt afectat sense venir a classe i no va poder fer la tasca. Si es veu l’avaluació suspesa podria perdre la motivació.

Els que em coneixeu sabeu que adoro els animals i que entenc la preocupació del noi per l’operació de la seva mascota. Però ja no em sembla del tot normal que aquesta operació faci que l’alumne en qüestió deixi de venir a l’escola. Pel que fa a no entregar la tasca perquè no sabia que s’havia de fer, jo demanaria als pares que eduquessin els fills per ser suficientment responsables per preguntar als companys si s’ha de fer quelcom quan no poden assistir a classe. O bé que mirin l’aula virtual i les dates de les activitats properes però això ja sembla demanar massa de gent de divuit i dinou anys avui dia.

No sé si amb aquest exemple puc il·lustrar el “material” amb què hem de treballar els professors cada dia. Hi ha tardes que surto de l’escola ensorrada pensant que ni jo mateixa seré capaç de seguir lluitant pel grau d’autonomia d’un alumnat que només cerca respostes al mòbil, només interactua en un món virtual i que a més no ha estat educat per ser independent i responsabilitzar-se de les seves tasques. I tot aquest panorama porta a que els meus, posem cent alumnes d’aquest any, es converteixin en vampirs energètics que reclamen que respongui correus a hores intempestives del cap de setmana perquè jo per ells i les famílies soc una esclava. I realment sovint em sento com una esclava. Se m’exigeix que estigui contínuament actualitzada amb cursos pedagògics per conèixer les darreres tendències en ensenyament en aquest país, que gamifiqui (faci jugar l’alumnat) sempre per fer-los la matèria agradívola, que estigui motivada sempre i entri a l’aula amb un somriure fins i tot aquells anys en què tinc grups que regalen a diari obscenitats i marranades a les meves oïdes. Tot perquè a un grau superior ja no donem matèria sinó que ens dediquem a educar el que els pares no han sabut educar.

Espero amb aquest post que la propera vegada que conegueu un docent no li salteu a la jugular amb això de que tenim moltes vacances. Les d’estiu no són tan llargues i majoritàriament les dediquem a la formació perquè durant el curs ja no donem més de si i les de Nadal i setmana santa serveixen per tal que puguem sentir-nos de tant en tant persona mínimament lliure.

Bones festes i bon 2024. Com va dir un alumne responent a la pregunta que em va fer un altre alumne de “¿qué pides tú a los reyes magos? “mejores alumnos”. No hi ha alumnes ni millors ni pitjors però sí alumnes a qui han educat o no en la responsabilitat des de casa seva.