Categoria: Societat i cultura

Menorca: el tresor amb el major port natural del Mediterrani.

Deixa un comentari

Aquest estiu i les vacances del 2024 han estat enormement profitoses per a mi. No només perquè m’he pogut dedicar a coses que m’abelleixen com llegir i escriure sense restriccions horàries, sinó també perquè he visitat dos indrets màgics. Els lectors del meu blog ja saben que el primer ha estat la zona dels Pirineus Orientals a França i ara sabreu que la segona ha estat Menorca. Si voleu que us digui la veritat anar-hi ha estat una mica com la meva incursió francesa a l’altra zona dels Pirineus, fruit de la casualitat i d’una recomanació. I com que a mi m’agrada sempre descobrir llocs nous que no quedin gaire lluny però que estiguin farcits d’història, Menorca m’ha semblat una joia a tocar que de ben segur aniré visitant a bocins fins que me la faci una mica meva també. En altres paraules que hi he deixat un tros de cor i com en el cas de França ja noto que em torna a cridar.
No en sabia res o gairebé res de Menorca i quan hi vaig viatjar no tenia cap idea preconcebuda del que m’hi trobaria. El primer que em va impactar positivament des de l’avió va ser com de verda és aquesta illa. Un punt per a mi molt important. L’altre punt que em va fascinar va ser la seva història. Menorca és una illa que d’antuvi va ser cobejada per tothom que sabia on parava perquè està en un lloc estratègic que facilita el control del Mediterrani. Mal assumpte en el passat!
Però anem a pams. Si us agrada la prehistòria Menorca és el vostre racó de món perquè hi trobeu una gran quantitat de restes procedents de l’època talaiòtica. Aquesta és el període comprès entre l’edat de bronze i la de ferro. La de bronze la situem entre el 3300 i el 1200 a C. La de ferro comença a partir del 1200 aC. A Mallorca i Menorca parlem de cultura talaiòtica perquè durant l’època esmentada prolifera un tipus de construcció que només apareix a les Balears i que s’ha anomenat Talaiot. Entenem que un talaiot és una construcció cònica que s’erigeix amb pedres disposades en sec i que arriba a una alçada de tres a deu metres. De talaiots n’hi ha de circulars però també de quadrats tot i que a Menorca aquests segons són molt poc habituals.
Ja durant el meu primer dia vaig poder visitar un enorme fragment d’història viva: Torre d’en Galmés. El nom enganya i confon perquè la Torre no és una torre sinó un poblat talaiòtic ubicat al sud de Menora. Està situat sobre un petit turó per tal de poder visualitzar millor el sud de l’illa. Sembla que l’època en què el poblat va tenir la seva màxima extensió és entre el 1200 i el segle II aC. Les restes trobades pels arqueòlegs però evidencien que Torre d’en Galmés va ser ocupada ja al 2000 aC i no es va abandonar fins el 1287. Tenim constància d’ocupació humana a Menorca a partir del 2300 aC que és de quan daten els sepulcres megalítics que s’hi han trobat.
Torre d’en Galmés és un bon exemple del tipus de població que existia en època talaiòtica a l’illa i que alternava espais que eren emprats com a habitatges amb d’altres que tenien caràcter de centre religiós on s’hi feien ofrenes i rituals i que s’anomenen recinte de taula. A Menorca n’hi ha uns trenta, és a dir que per veure’ls tots cal viatjar-hi diverses vegades o estar-s’hi durant una temporada llarga. Torre d’en Galmés ocupa una superfície de 5 hectàrees i s’hi poden veure tres grans talaiots. El nom de talaiot prové del terme talaia que és un lloc elevat que servei per a controlar visualment el territori.
Les cases del poblat de Torre Galmés eren de planta circular i doble mur i tenien un pati interior al voltant del qual hi havia totes les habitacions i cambres que tenien diverses funcions: taller, magatzems o zones de descans.
Segons estudis recents la situació i orientació dels recintes de taula estava planificada i mesurada per tal de poder tenir una visió perfecta de les constel·lacions de Centaure i Creu del sud. Aquestes tenien un component simbòlic i devien estar relacionades a deïtats prehistòriques de les illes. No obstant i degut al bamboleig cíclic en l’orientació de l’eix de rotació de la terra, les dues constel·lacions van deixar de veure’s en terres menorquines i probablement per això els recintes de taula van perdre la seva funció. Que els menorquins adoraven deïtats prehistòriques que tenen a veure amb les constel·lacions és una hipòtesi que es veu recolzada pel fet que al recinte de Taula de Torre d’en Galmés s’hi va trobar una figureta d’Imhotep. Imhotep és considerat pare de la medicina egípcia i equival a l’Asclepi grec i el mestre d’Asclepi era representat en la mitologia grega per la constel·lació de centaure. Ja us podeu doncs imaginar que a Menorca hi havia una cultura prehistòrica força sincrètica.
El segon dia de la meva arribada vaig visitar un monument funerari prehistòric, més concretament el que s’anomena Naveta des tudons. El preu de l’entrada és una mica car perquè la construcció que data del 1400 aC es veu realment ràpid. No obstant entenc que l’entrada és per tal d’espantar aquells turistes golafres que no s’interessen realment per la cultura ni la història i només volen fer-s’hi un selfie. Jo de selfie no en vaig fer cap, tanmateix vaig voler-me retratar davant de la porta d’aquest edifici mil·lenari perquè saber quant de temps ha estat dempeus em fa venir pell de gallina.
I d’allí vaig fer un salt de milers d’anys per passar a visitar la fortalesa la Mola que també s’anomena d’Isabel II i que es va construir entre el 1842 i el 1875. La van edificar per a tenir-la com a base i vigilar una possible invasió britànica de l’illa en una època en què França i Anglaterra es disputaven el control marítim de la Mediterrània. Des de les Guerres Napoleòniques al 1815 que no hi havia pau en aquest mar nostre. Tornant però a la fortalesa, com que som tan cracs, resulta que va quedar desfasada abans de que l’acabessin perquè hi va haver un canvi i evolució en l’artilleria i es va haver de replantejar una alternativa. En comptes de tenir tots els canons dintre els murs, es van disposar una sèrie de bateries fora de les muralles per tal de poder detenir els vaixells enemics.
Una de les coses que més em va sorprendre de la Mola és que hi va haver un cementiri i hospital rus. El 1769 durant la guerra entre Rússia i Turquia, la tsarina Catarina la Gran necessitava obrir un nou front mediterrani i Gran Bretanya li va oferir recolzament tècnic i li va permetre fer escala als seus ports. Un d’ells era el port de Maó però l’almirall Grigor Spiridov va arribar a Cala Figuera per dirigir-se a Turquía amb una bona part de la tripulació ben malalta. Ha quedat constància d’uns 367 tripulants malalts entre els que hi havia el fill del mateix almirall. Els morts en van ser 220 pel cap baix. Finalment el fill de l’almirall també va perdre la vida a Menorca. Se sospita que la tripulació va patir l’escorbut però no se sap del cert. Andreas Spiridov va ser enterrat a l’església de la Concepció de Maó que havia estat construïda per la comunitat grega. O sigui que aquesta comunitat va ser durant un temps important a Menorca. La resta de mariners van ser enterrats a les coves de la Cala Figuera.
Amb tot això que va succeir la tsarina va voler que a Menorca hi hagués un hospital rus per atendre els seus mariners i es va construir en el terreny que la comunitat grega tenia a la Mola. També hi havia un cementiri. El 1782, durant el setge al Castell de sant Felip es va posar una bateria darrere l’hospital per atacar el castell i l’hospital va quedar destruït.
Si voleu visitar la Mola aneu-hi amb temps que el meu amic i jo ens hi vàrem passar ben bé dues hores i no la vam veure tota. Dintre de la fortalesa hi ha a més una sèrie de panells informatius interessants sobre la vida de personatges que estan vinculats a aquesta petita illa meravellosa.
No penseu que la meva narració del que vaig veure i experimentar a Menorca s’ha acabat aquí i avui. Només ho fa per aquesta setmana. La vinent de us explico la resta del viatge exprés. Bona setmana i molts ànims per la tornada a la feina que espero que sigui més planera que la meva…

Els càtars i els Pirineus Orientals: El sabor embriagador de les muntanyes II.

1 comentari

Segueixo avui amb el relat del meu darrer viatge a França, aquell que ha estat sens dubte la primera de diverses incursions fins que quedi sadollada dels bells paisatges i dels tresors que amaga aquesta regió dels Pirineus Orientals. Sabeu pel post de la setmana passada que els dos castells càtars que he visitat aquestes vacances han estat el de Quéribus i el de Perypertuse. Em va sobtar no trobar cap indici de museu càtar a la regió ja que falla una mica visitar indrets que han estat el darrer refugi dels adeptes a aquesta religió sense saber-ne els fonaments. Certament el museu del castell de Salses que vaig visitar el dia anterior a la tornada estava ple de llibres sobre ells, però ara que una amiga me n’ha regalat un, us vull fer cinc cèntims dels càtars i de la seva doctrina per completar el post de la setmana anterior.
Per anar a pams s’ha de dir primer que el document més antic sobre el catarisme es va trobar ni més ni menys que a Bulgària, on un sacerdot anomenat Bogomil predicava vers l’any 950 una doctrina gnòstica i dualista que volia tornar als orígens del cristianisme i que es va estendre amb força rapidesa a Macedònia, el Peloponès, Turquia i Bòsnia. Va ser tan important aquesta doctrina que esdevingué religió de l’estat de Bòsnia el 1180 i des d’aquí partiren els predicadors cap a l’occident per estendre la seva teoria.
La religió Bogomilista i la càtara es basa en dos principis, el del bé que és el Regne de Déu i de l’ànima humana que és eterna, i el del món que és el regne de tot el visible i tangible i és el mal creat pel dimoni. El destí de tot allò visible és el no res. Tot el món material ha estat engendrat pel Maligne que pels càtars té un poder molt equiparable al de Déu a qui no consideren omnipotent.
Només dient això ja queda clar que l’església catòlica per força havia de considerar heretgia aquesta doctrina que anava en contra dels seus pilars de fe.
Vers l’any mil a tot Europa va encendre’s una espurna de desig de retorn a una fe més pura i d’aquí neix també un anticlericalisme força virulent que detestava l’ostentació i la riquesa que venien de l’església de Roma. Hi ha una necessitat de tornar als Evangelis i als principis humanistes dels Apòstols. Això esdevé un excel·lent terreny d’adob on la doctrina Bogomilista encarnada pels càtars arrela amb força a la regió d’Occitània.
El catarisme és un moviment cultural i religiós que va penetrar primer les capes altes de la societat, és a dir que la va adoptar primer l’aristocràcia feudal i després va passar al poble. Per això els senyors dels castells van donar refugi als càtars quan el Papa Innocenci III i el rei de França emprenen una cruenta croada per exterminar el catarisme.
Als càtars també se’ls anomena tolosans i albigesos perquè a la regió d’Albi i Tolosa n’hi va haver molts.
L’èxit dels càtars era de ben segur que practicaven una vida senzilla propera a la del poble i a més predicaven en la seva llengua, l’occità.
El catarisme es basa en el Nou Testament i en l’Evangeli de Joan. A més de considerar que el Maligne era una força gairebé equiparable a la de Déu (que ja era una desviació important de la fe cristiana), també neguen l’existència de l’infern. Per a ells l’infern és el mateix món que és on està presonera l’ànima dins el cos, que també prové del mal. Per als càtars Crist no era fill de Déu sinó missatger i no va salvar els homes a través de la seva crucifixió sinó a través de la seva predicació. Tampoc creien en la resurrecció del cos de Crist i rebutjaven tots els sagraments menys el de la “consolació” que és una cerimònia de baptisme sense aigua, només imposant les mans sobre el cap de l’aspirant a ser consolat.
Per a ells també era important que només una persona en ple coneixement pogués ser consolada i així doncs només es practicava aquest sagrament a persones adultes al llindar de la mort, o als que volien ser “bons homes” —així s’anomenaven els càtars a si mateixos— després de tres anys d’assistència a una escola càtara.
Si pensaven que l’ànima l’havia creat Déu i era eterna, evidentment no tenien por a la mort si havien estat “consolats” per un home bo, és a dir un “Perfecte” o predicador de la religió càtara.
Com que els càtars consideren que el món i tot allò visible prové del Maligne, ells viuen en contínua lluita contra les necessitats corporals. Per aquest motiu no mengen ni carn ni productes animals a excepció del peix i practiquen l’abstinència sexual absoluta. A més només podien circular de dos en dos. A banda de predicar havien de tenir un ofici i sembla que una gran part d’ells eren teixidors, motiu pel qual durant força temps dir “teixidor” era dir sinònim d’heretge.
La denominació “càtar” no està del tot clara. El que sí sembla clar és que l’emprà per primera vegada un monjo alemany que es deia Eckbert de Schonau el 1163. Potser prové del grec “katharos” que volia dir “pur” o és una evolució de l’alemany “Ketzer” que volia dir heretge. Una altra teoria vol indicar que Càtar pot provenir de l’alemany “Katze” perquè es considerava el gat com a animal del dimoni. Potser no se sabrà mai d’on prové el nom o senzillament és una fusió d’una paraula grega amb una de germànica.
El que està clar és que el que predicaven va semblar molt més correcte que el que predicava l’església romana i per això van ser acollits a Occitània.
Malauradament el castell de Montsegur va haver de presenciar l’any 1244 com es cremaven a la foguera més de cent vint càtars i en els de Quéribus i Perypertuse es van refugiar uns quants més abans que desapareguessin per sempre i deixessin de ser un perill per l’església catòlica de Roma.
De castells càtars als Pirineus Orientals n’hi ha més i sens dubte els aniré visitant. No obstant, com ja vaig dir la setmana passada, després de l’esforç considerable en l’ascens i descens del de Perypertuse, no em vaig veure en cor de provar sort l’endemà amb un altre castell càtar i vaig escollir canviar de regió, anar a l’Aude i visitar el Château de Salses, moltíssim posterior als càtars i a peu pla per seguir amb una altra línia de la història de França igualment unida a la del nostre país i que us explico a continuació.
El castell de Salses està ubicat a la regió de l’Aude i es considera d’època moderna. El va fer construir el rei de la corona d’Aragó Ferran el Catòlic quan va haver pactat amb el de França que li cedia els territoris a Itàlia a canvi del Rosselló. Per a construir-ho va invertir el 20% del pressupost anual de la corona. A aquella època els reis es canviaven els territoris com si fossin cromos sense ni tan sols pensar en la gent que hi vivia. El castell modern actual està emplaçat en un indret on antigament se n’havia esmentat un al 1047. Va ser més tard que Alfons el cast va demanar que prop de l’antic castell es construís una població. I finalment l’actual construcció va ser encomanda pel rei d’Aragó després de pactar amb el de França i el va fer aixecar amb intensió defensiva. Volia un castell per vigilar la zona fronterera entre França i la Corono d’Aragó. Per construir la fortificació el rei va recórrer al mateix enginyer que va reconstruir l’Alhambra de Granada, Ramiro López. El fort està ple de modernitats com un lavabo a la cambra del governador o un muntacàrregues per fer arribar el menjar ràpidament al menjador. L’edificació és gran però simple. Els estables tenen unes entrades de molt poca alçada perquè a l’època es feien servir uns cavalls molt baixos i resistents que eren típics de la Península Ibèrica. Al mig del patí es pot contemplar la torre del governador, en situació estratègica per tal de ser el darrer indret en ser conquerit en cas d’atac. El primer atac el va patir i resistir la fortalesa quan encara estava en construcció.
Una part important de la fortalesa l’ocupa la cuina i el rebost amb capacitat d’emmagatzemar vianda per 40 dies de setge. Els francesos i els espanyols es van anar disputant la fortalesa fins al Tractat dels Pirineus del 1659, quan el castell de Salses va perdre definitivament el seu valor estratègic. El 1886 es declara monument històric. El de Sales és un castell i fort de transició entre l’edat mitja i les fortificacions del segle XVI adaptades a una nova artilleria. Els interessats en l’art de la guerra trobaran la fortificació amb els seus elements de defensa completament meravellosa. És un vestigi del passat entre dues èpoques i de nou un testimoni del fragment d’història en què la corona de Catalunya i Aragó s’estenia per un territori molt vast.
El darrer dia a França del meu viatge vaig visitar el memorial del camp de Rivesaltes que va ser construït per tenir-li els que anomenaven “indesitjables”. Cal esbrinar bé quins són els horaris d’apertura per accedir a l’audioguia i poder entendre millor aquest camp en què es condensa una història recent que no hauríem de repetir mai.
Vaig acabar el meu primer viatge per aquesta zona amb unes ganes boges de tornar-hi el proper estiu per a cercar-hi més història i endinsar-m’hi. És un bocí de França molt bonic i encara relativament poc explotat i això avui dia es pot considerar un autèntic tresor.
Veureu entre les fotografies les d’un bell gat. Aquest felí em va seguir i tenia moltes ganes de moixaines el dia de la meva visita. He pensat que volia deixar un record seu al blog ja que és el primer felí que conec que habita en un gran castell. No tothom té aquesta sort!

Els càtars i els Pirineus orientals: el sabor embriagador de les muntanyes.

2 comentaris

I mireu per on aquest any, sense poder programar gaire les meves vacances perquè el curs ha estat intens, pràcticament a darrera hora i quan ja se m’havien acabat les idees per anar de vacances, un amic francès català, o potser hauria de dir català francès, em va enviar un WhatsApp amb informació sobre possibles rutes dels castells càtars als Pirineus Orientals francesos i no vaig haver de dubtar gaire en decidir-me a anar-hi. Només fent una cerca ràpida a internet em vaig adonar de les infinites possibilitats d’aquest bocí de la França que com descobriria poc després encara se sent molt catalana tot i que va passar a ser part del país veí del nord el 1659. Un encert i una nova aventura que comença per a mi perquè per conèixer de debò aquesta zona aquest serà el primer dels meus estius per allí.
El campament base com anomeno jo al càmping on planto la tenda ha estat aquest any a la població de Maury. A simple vista passa desapercebuda a qui no sap encara que temps enrere va ser rica i esplendorosa. La decisió però no va ser històrica sinó pràctica. Em va semblar que el Càmping La Maurynate oferia uns bons serveis, un preu molt competitiu i quedava com a molt lluny a uns trenta minuts de tot allò que en un principi volia visitar aquest primer estiu. Així doncs el dos d’agost em vaig posar en marxa i hi vaig arribar just abans que comencés a ploure. Al càmping aquella primera nit vaig ser la única clienta en tenda de campanya i sortosament no va ploure a bots i barrals. Però no vull fer el post per explicar-vos batalletes de viatjant nòmada, no pas en aquesta ocasió. Més aviat us vull fer la boca aigua amb tot allò que he visitat i que m’ha meravellat.
El primer dia vaig visitar el castell de Quéribus que pertany al grup que s’anomena les cinc filles de Narbona. Aquest, com el de Perypertuse, es menciona per primera el 1022 i quan va néixer encara es trobava en territori de la Corona de Catalunya i Aragó. En ell s’hi van refugiar també igual que en el de Perypertuse, els darrers càtars perseguits per heretges i condemnats a desaparèixer de la terra per romandre per sempre més misteriosos. Chabert de Barbaira va signar la seva rendició i acabà entregant el castell a canvi de la seva llibertat. Cau perquè el que va ser el seu antic company d’armes Oliver de Termes l’ha traït. El castell canvia de bàndol i també de fisonomia gràcies al rei de França Lluís el sant que finançarà la remodelació i farà front ara als enemics del Regne d’Aragó. Per a fer-ho el de Quéribus era un punt estratègic de defensa.
Es castells de Quéribus i el de Perypertuse poca cosa mantenen en peu de les antigues fortificacions occitanes. Tanmateix es formen i s’aixequen imponents en aquell indret que els occitans triaren per erigir-los. Les vistes són per deixar-nos sense respiració i els cops de la tramuntana ens dificultaran l’ascens per gaudir d’aquests vestigi fabulosos del passat. Quéribus neix i creix d’una cresta rocallosa i escala fins als 729 metres. Avui dia el veiem i gaudim reforçat amb els ginys del enginyers del rei de França. Des d’ell es controlava el massís de Corberes i la visibilitat li donava l’avantatge infal·lible de la possibilitat de defensa abans de l’atac.
Però recapitulem una mica per entendre millor la història. El 1245 Lluís IX, conegut com a Sant Lluís, torna de les croades d’Orient i anomena Pierre d’Auteul senescal de Carcassone i li encomana reduir l’últim reducte de resistència, el castell de Quéribus. Recorreran com he dit abans a l’antic amic de Chabert per capturar-lo i forçar la rendició. El castell canvia de bàndol però tornarà a ser Aragonés o Catalano-Aragonés durant el segle XV quan el rei Lluís XI no respecta la pau signada al tractat de Corbeil i l’any 1248 ocupa Perpinyà i el Rosselló enfurismant els aragonesos que lluiten i recuperen aquests dos municipis i el castell de Quéribus. La victòria dura poc perquè dos anys més tard tornarà a ser francès. Pobre castell tant canviar de mans! Si hagués pogut parlar com s’hagués queixat!
He de dir que si no fos per la informació que em van proporcionar les guies m’hagués estat veritablement difícil veure que els element de l’edat mitjana es barregen amb els del Renaixement i acaben formant un conjunt homogeni i misteriós, una bella rosa en el paisatge muntanyós d’aquesta part dels Pirineus que vam perdre i se’ns extirpà per ira d’un rei.
Com us he dit abans Quéribus serà un darrer punt de refugi dels càtars i dels senyors faïdits, que són els que han estat desposseïts per heretges. Benoit de Termes, bisbe càtar de Razenes hi morí l’any 1241 i abans de caure definitivament encara acollia càtars. D’aquells que van quedar la història no n’ha dit res però més endavant us en faig cinc cèntims.
Cal esmentar que una de les proeses dels enginyers de França va ser aconseguir crear una cisterna que podia recollir fins a seixanta mil litres d’aigua per abastir el castell i els que hi vivien. Eren pocs i de soldats només uns 25. No se’ls va permetre viure-hi amb les seves dones, a qui es va enviar a poblacions properes com Cucugnan. Aquesta petita vila que també vaig visitar durant el meu primer dia als Pirineus orientals va prosperar i es va fer rica gràcies a la vinya. Abans d’això la gent del poble malvivia amb el cultiu del cereal i la cria de cabres.
Curiós d’aquesta població és la seva verge embarassada. Malauradament els espanyols van destruir el municipi al segle XV i després va néixer un nou Cucugnan que ha donat pas al que coneixem ara.
Del primer dia també em vaig endur una bona impressió de la població de Tautavel on hi ha un centre de recerca arqueològica i un museu. L’activitat arqueològica s’hi ha desenvolupat d’ençà de la descoberta de les restes d’un homínid que no es corresponien amb el de Neardental o l’Homo Sàpiens. Les restes trobades a la cauna de l’Aragó daten de fa uns 570.000 a 400.000 anys i pertanyen a l’espècie que s’ha anomenat Homo Heidelbergensis. És la primera espècie d’homínid prop de la que s’han trobat indicis de mentalitat simbòlica. S’ha anomenat Homo Heidelbergensis perquè les primeres restes d’aquesta espècie es van trobar al voltant de Heidelberg. A Tautavel també se’n van trobar i per això s’anomena a les restes “l’home de Tautavel”. El museu ofereix una pila de reproduccions de restes d’homínids i de les seves representacions artístiques. El més interessant va ser l’explicació d’una arqueòloga sobre els mètodes per fer foc dels homes primitius. La localitat és bufona i polida però no hi cal buscar ni gaires locals d’oci ni gaires botigues.
L’endemà de la meva visita a Quéribus vaig decidir anar al castell que m’havien recomanat com a més bonic entre totes les que els francesos anomenen “les cinq filles de Carcassone” i que són els castells d’Aguilar, el de Peyrepertuse, el de Termes i el de Puilaurens. Es tracta del castell de Peyrepertuse que és relativament proper al de Quéribus. Només en veure’l de lluny sorprèn la seva magnitud perquè es tracta d’una fortificació en dues parts col·locades sobre una muntanya rocosa i de dificilíssim accés. Us recomano només la visita si esteu molt en forma perquè la pujada no és fàcil i la baixada pot ser terrorífica. El principal problema és que només hi ha un camí relativament planer fins arribar a la primera part del castell, la situada més avall. D’una primera part d’aquest complex a l’altre hi ha una pujada farragosa en terreny rocallós que si intenteu pujar com jo carregats de bossa, motxilla amb l’ordinador i sandàlies serà tot u repte i prova física, a més d’una temeritat. El sol de justícia no va ajudar a ascendir el magnífic castell que ara està en la seva part interior majoritàriament derruït. Aquest cop sí que vaig agafar l’àudioguia i val la pena. Aquest castell s’aixeca en 300 metres i té forma de vaixell. És tan gran que té la mateixa superfície que la ciutadella de Carcassona. Està dividida en el recinte de la part inferior, el de la part superior de difícil pujar i la torre de Sant Jordi. Entre el recinte inferior i el superior hi ha el castell primitiu dels reis occitans. La regió de Peypertuse apareix el segle IX i el castell del segle XI pertanyia al compte de Besalú. El rei de França Lluís IX, el rei sant, el va fer seu el 1240. Durant aquest mateix segle en aquesta regió una colla de cristians es van fer adeptes del moviment dels càtars i el seu estil de vida i creences irritaven als membres de l’església catòlica que els va acabar declarant heretges. El Papa Innocenci III va començar una creuada contra ells. Els càtars consideraven que els humans havien estat atrapats en el món imperfecte creat pel dimoni i s’anaven reencarnat fins que Jesús va baixar a salvar-los. Però per ells Jesús no va salvar l’home a través de la seva crucifixió sinó a través de la seva predicació. Ells no acceptaven la resurrecció de Crist en cos i ànima i per tant la seva creença anava contra els fonaments de la catòlica. Els càtars practicaven una vida de pobresa, castedat i eren vegetarians.
La fortalesa de Peyrepertuse va ser un dels darrers refugis dels càtars. Quan va pertànyer al rei, aquest la va reforçar i la va engrandir i va fer construir la gran escala al costat del segon recinte. Es va convertir en un enclau i punt de defensa del territori francès contra les incursions de la corona d’Aragó. També va ser el lloc on Enric de Trastàmara es va refugiar per planejar un atac contra el seu germanastre i legítim rei Pere el Cruel. Val a dir que tot i el sobrenom de “el Cruel” Pere I era partidari de la convivència entre cristians, jueus i musulmans i el seu germanastre Enric utilitzà l’antisemitisme per guanyar adeptes i enemics del seu germanastre. Des del meu —l’anomeno meu perquè el somniaré durant molt de temps—castell de Peyrepertuse va organitzar els seus exercits que finalment derrotaran els de Pere el Cruel a la batalla de Montiel el 1369. Pere I presoner va ser assassinat pel seu germanastre. Així veieu si n’ha estat d’important aquest castell per la història!
Pel que fa al personal i per fer-vos una idea de la gent que es necessitava, el 1302 el castell el guardaven un castellà, 21 sergents, un vigilant, un porter, un capellà i molts gossos. Al segle XIV eren la gent que habitava la contrada la que vigilava el castell a canvi de no pagar cap impost.
Amb tot el que us he explicat ja us imagineu que no era fàcil accedir al castell sense ser vist i que et caiguessin les fletxes del vigilant. Llavors com s’ho feien els soldats per anar a veure les seves mullers a les poblacions del voltant sense córrer perill? Doncs resulta que hi havia una poterna entre la latrina o comuna i el refugi en una senda amagada. Així es podia sortir protegit per la cresta rocallosa si s’era suficientment àgil per baixar la pendent espectacular i perillosa.
La part més antiga de Peyrepertuse va començar amb el que era una torre que es va transformar posteriorment en cisterna. La torre del governador i posterior cisterna es convertí en església del primer recinte. De cisternes n’hi havia quatre al castell i eren essencials per recollir l’aigua ja que en un lloc de tant difícil accés era impossible portar-la de qualsevol altre indret.
La part més alta del recinte també és de difícil accés fins que en el seu darrer tram hi trobem una escala de seixanta esglaons que va fer construir el rei Lluís el sant el 1242. I a 800 metres d’altitud els enginyers reials van aixecar la torre de sant Jordi. La vista és imponent, meravellosa i vertiginosa alhora.
Els castells de Quéribus i de Peyrepertuse són els dos que es poden veure a distància i comunicar-se l’un amb l’altre. Ambos vigilaven la regió en la seva totalitat des del mar fins els Pirineus. Peyrepertuse i Quéribus avisaven amb senyals de foc de l’arribada de qualsevol possible incursió i es calcula que a l’època s’hagués trigat unes tres hores des de l’observació d’un possible atac fins que Carcassona estava informada.
Com us podeu imaginar després de la pujada vertiginosa i la baixada arriscada amb el pes de les bosses i les meves més que inadequades sandàlies, vaig fer un gelat a l’entrada del castell on es venen els tiquets i vaig decidir donar-me una mica de descans la resta del dia. Vaig poder visitar ràpidament Saint-Paul-de-Fenouillet i Maury però estava massa cansada per gaires esforços més físics.
Sortosament l’endemà vaig visitar el Château de Salses, ja a peu gairebé pla,perquè em va caler donar un descans a les cames i genolls després de superar el repte.
De la resta del meu viatge us en faig cinc cèntims més la setmana vinent. Fins llavors us deixo amb el sabor dolç de les fotografies que no fan prou honor a la bellesa del paisatge i de les joies històriques que hi vaig veure.

Castells càtars i Pirineus orientals: el sabor embriagador de les muntanyes.

Deixa un comentari

I mireu per on aquest any, sense poder programar gaire les meves vacances perquè el curs ha estat intens, pràcticament a darrera hora i quan ja se m’havien acabat les idees per anar de vacances, un amic francès català, o potser hauria de dir català francès, em va enviar un WhatsApp amb informació sobre possibles rutes dels castells càtars als Pirineus Orientals francesos i no vaig haver de dubtar gaire en decidir-me a anar-hi. Només fent una cerca ràpida a internet em vaig adonar de les infinites possibilitats d’aquest bocí de la França que com descobriria poc després encara se sent molt catalana tot i que va passar a ser part del país veí del nord el 1659. Un encert i una nova aventura que comença per a mi perquè per conèixer de debò aquesta zona aquest serà el primer dels meus estius per allí.
El campament base com anomeno jo al càmping on planto la tenda ha estat aquest any a la població de Maury. A simple vista passa desapercebuda a qui no sap encara que temps enrere va ser rica i esplendorosa. La decisió però no va ser històrica sinó pràctica. Em va semblar que el Càmping La Maurynate oferia uns bons serveis, un preu molt competitiu i quedava com a molt lluny a uns trenta minuts de tot allò que en un principi volia visitar aquest primer estiu. Així doncs el dos d’agost em vaig posar en marxa i hi vaig arribar just abans que comencés a ploure. Al càmping aquella primera nit vaig ser la única clienta en tenda de campanya i sortosament no va ploure a bots i barrals. Però no vull fer el post per explicar-vos batalletes de viatjant nòmada, no pas en aquesta ocasió. Més aviat us vull fer la boca aigua amb tot allò que he visitat i que m’ha meravellat.
El primer dia vaig visitar el castell de Quéribus que pertany al grup que s’anomena les cinc filles de Narbona. Aquest, com el de Perypertuse, es menciona per primera el 1022 i quan va néixer encara es trobava en territori de la Corona de Catalunya i Aragó. En ell s’hi van refugiar també igual que en el de Perypertuse, els darrers càtars perseguits per heretges i condemnats a desaparèixer de la terra per romandre per sempre més misteriosos. Chabert de Barbaira va signar la seva rendició i acabà entregant el castell a canvi de la seva llibertat. Cau perquè el que va ser el seu antic company d’armes Oliver de Termes l’ha traït. El castell canvia de bàndol i també de fisonomia gràcies al rei de França Lluís el sant que finançarà la remodelació i farà front ara als enemics del Regne d’Aragó. Per a fer-ho el de Quéribus era un punt estratègic de defensa.
Es castells de Quéribus i el de Perypertuse poca cosa mantenen en peu de les antigues fortificacions occitanes. Tanmateix es formen i s’aixequen imponents en aquell indret que els occitans triaren per erigir-los. Les vistes són per deixar-nos sense respiració i els cops de la tramuntana ens dificultaran l’ascens per gaudir d’aquests vestigi fabulosos del passat. Quéribus neix i creix d’una cresta rocallosa i escala fins als 729 metres. Avui dia el veiem i gaudim reforçat amb els ginys del enginyers del rei de França. Des d’ell es controlava el massís de Corberes i la visibilitat li donava l’avantatge infal·lible de la possibilitat de defensa abans de l’atac.
Però recapitulem una mica per entendre millor la història. El 1245 Lluís IX, conegut com a Sant Lluís, torna de les croades d’Orient i anomena Pierre d’Auteul senescal de Carcassone i li encomana reduir l’últim reducte de resistència, el castell de Quéribus. Recorreran com he dit abans a l’antic amic de Chabert per capturar-lo i forçar la rendició. El castell canvia de bàndol però tornarà a ser Aragonés o Catalano-Aragonés durant el segle XV quan el rei Lluís XI no respecta la pau signada al tractat de Corbeil i l’any 1248 ocupa Perpinyà i el Rosselló enfurismant els aragonesos que lluiten i recuperen aquests dos municipis i el castell de Quéribus. La victòria dura poc perquè dos anys més tard tornarà a ser francès. Pobre castell tant canviar de mans! Si hagués pogut parlar com s’hagués queixat!
He de dir que si no fos per la informació que em van proporcionar les guies m’hagués estat veritablement difícil veure que els element de l’edat mitjana es barregen amb els del Renaixement i acaben formant un conjunt homogeni i misteriós, una bella rosa en el paisatge muntanyós d’aquesta part dels Pirineus que vam perdre i se’ns extirpà per ira d’un rei.
Com us he dit abans Quéribus serà un darrer punt de refugi dels càtars i dels senyors faïdits, que són els que han estat desposseïts per heretges. Benoit de Termes, bisbe càtar de Razenes hi morí l’any 1241 i abans de caure definitivament encara acollia càtars. D’aquells que van quedar la història no n’ha dit res però més endavant us en faig cinc cèntims.
Cal esmentar que una de les proeses dels enginyers de França va ser aconseguir crear una cisterna que podia recollir fins a seixanta mil litres d’aigua per abastir el castell i els que hi vivien. Eren pocs i de soldats només uns 25. No se’ls va permetre viure-hi amb les seves dones, a qui es va enviar a poblacions properes com Cucugnan. Aquesta petita vila que també vaig visitar durant el meu primer dia als Pirineus orientals va prosperar i es va fer rica gràcies a la vinya. Abans d’això la gent del poble malvivia amb el cultiu del cereal i la cria de cabres.
Curiós d’aquesta població és la seva verge embarassada. Malauradament els espanyols van destruir el municipi al segle XV i després va néixer un nou Cucugnan que ha donat pas al que coneixem ara.
Del primer dia també em vaig endur una bona impressió de la població de Tautavel on hi ha un centre de recerca arqueològica i un museu. L’activitat arqueològica s’hi ha desenvolupat d’ençà de la descoberta de les restes d’un homínid que no es corresponien amb el de Neardental o l’Homo Sàpiens. Les restes trobades a la cauna de l’Aragó daten de fa uns 570.000 a 400.000 anys i pertanyen a l’espècie que s’ha anomenat Homo Heidelbergensis. És la primera espècie d’homínid prop de la que s’han trobat indicis de mentalitat simbòlica. S’ha anomenat Homo Heidelbergensis perquè les primeres restes d’aquesta espècie es van trobar al voltant de Heidelberg. A Tautavel també se’n van trobar i per això s’anomena a les restes “l’home de Tautavel”. El museu ofereix una pila de reproduccions de restes d’homínids i de les seves representacions artístiques. El més interessant va ser l’explicació d’una arqueòloga sobre els mètodes per fer foc dels homes primitius. La localitat és bufona i polida però no hi cal buscar ni gaires locals d’oci ni gaires botigues.
L’endemà de la meva visita a Quéribus vaig decidir anar al castell que m’havien recomanat com a més bonic entre totes les que els francesos anomenen “les cinq filles de Carcassone” i que són els castells d’Aguilar, el de Peyrepertuse, el de Termes i el de Puilaurens. Es tracta del castell de Peyrepertuse que és relativament proper al de Quéribus. Només en veure’l de lluny sorprèn la seva magnitud perquè es tracta d’una fortificació en dues parts col·locades sobre una muntanya rocosa i de dificilíssim accés. Us recomano només la visita si esteu molt en forma perquè la pujada no és fàcil i la baixada pot ser terrorífica. El principal problema és que només hi ha un camí relativament planer fins arribar a la primera part del castell, la situada més avall. D’una primera part d’aquest complex a l’altre hi ha una pujada farragosa en terreny rocallós que si intenteu pujar com jo carregats de bossa, motxilla amb l’ordinador i sandàlies serà tot u repte i prova física, a més d’una temeritat. El sol de justícia no va ajudar a ascendir el magnífic castell que ara està en la seva part interior majoritàriament derruït. Aquest cop sí que vaig agafar l’àudioguia i val la pena. Aquest castell s’aixeca en 300 metres i té forma de vaixell. És tan gran que té la mateixa superfície que la ciutadella de Carcassona. Està dividida en el recinte de la part inferior, el de la part superior de difícil pujar i la torre de Sant Jordi. Entre el recinte inferior i el superior hi ha el castell primitiu dels reis occitans. La regió de Peypertuse apareix el segle IX i el castell del segle XI pertanyia al compte de Besalú. El rei de França Lluís IX, el rei sant, el va fer seu el 1240. Durant aquest mateix segle en aquesta regió una colla de cristians es van fer adeptes del moviment dels càtars i el seu estil de vida i creences irritaven als membres de l’església catòlica que els va acabar declarant heretges. El Papa Innocenci III va començar una creuada contra ells. Els càtars consideraven que els humans havien estat atrapats en el món imperfecte creat pel dimoni i s’anaven reencarnat fins que Jesús va baixar a salvar-los. Però per ells Jesús no va salvar l’home a través de la seva crucifixió sinó a través de la seva predicació. Ells no acceptaven la resurrecció de Crist en cos i ànima i per tant la seva creença anava contra els fonaments de la catòlica. Els càtars practicaven una vida de pobresa, castedat i eren vegetarians.
La fortalesa de Peyrepertuse va ser un dels darrers refugis dels càtars. Quan va pertànyer al rei, aquest la va reforçar i la va engrandir i va fer construir la gran escala al costat del segon recinte. Es va convertir en un enclau i punt de defensa del territori francès contra les incursions de la corona d’Aragó. També va ser el lloc on Enric de Trastàmara es va refugiar per planejar un atac contra el seu germanastre i legítim rei Pere el Cruel. Val a dir que tot i el sobrenom de “el Cruel” Pere I era partidari de la convivència entre cristians, jueus i musulmans i el seu germanastre Enric utilitzà l’antisemitisme per guanyar adeptes i enemics del seu germanastre. Des del meu —l’anomeno meu perquè el somniaré durant molt de temps—castell de Peyrepertuse va organitzar els seus exercits que finalment derrotaran els de Pere el Cruel a la batalla de Montiel el 1369. Pere I presoner va ser assassinat pel seu germanastre. Així veieu si n’ha estat d’important aquest castell per la història!
Pel que fa al personal i per fer-vos una idea de la gent que es necessitava, el 1302 el castell el guardaven un castellà, 21 sergents, un vigilant, un porter, un capellà i molts gossos. Al segle XIV eren la gent que habitava la contrada la que vigilava el castell a canvi de no pagar cap impost.
Amb tot el que us he explicat ja us imagineu que no era fàcil accedir al castell sense ser vist i que et caiguessin les fletxes del vigilant. Llavors com s’ho feien els soldats per anar a veure les seves mullers a les poblacions del voltant sense córrer perill? Doncs resulta que hi havia una poterna entre la latrina o comuna i el refugi en una senda amagada. Així es podia sortir protegit per la cresta rocallosa si s’era suficientment àgil per baixar la pendent espectacular i perillosa.
La part més antiga de Peyrepertuse va començar amb el que era una torre que es va transformar posteriorment en cisterna. La torre del governador i posterior cisterna es convertí en església del primer recinte. De cisternes n’hi havia quatre al castell i eren essencials per recollir l’aigua ja que en un lloc de tant difícil accés era impossible portar-la de qualsevol altre indret.
La part més alta del recinte també és de difícil accés fins que en el seu darrer tram hi trobem una escala de seixanta esglaons que va fer construir el rei Lluís el sant el 1242. I a 800 metres d’altitud els enginyers reials van aixecar la torre de sant Jordi. La vista és imponent, meravellosa i vertiginosa alhora.
Els castells de Quéribus i de Peyrepertuse són els dos que es poden veure a distància i comunicar-se l’un amb l’altre. Ambos vigilaven la regió en la seva totalitat des del mar fins els Pirineus. Peyrepertuse i Quéribus avisaven amb senyals de foc de l’arribada de qualsevol possible incursió i es calcula que a l’època s’hagués trigat unes tres hores des de l’observació d’un possible atac fins que Carcassona estava informada.
Com us podeu imaginar després de la pujada vertiginosa i la baixada arriscada amb el pes de les bosses i les meves més que inadequades sandàlies, vaig fer un gelat a l’entrada del castell on es venen els tiquets i vaig decidir donar-me una mica de descans la resta del dia. Vaig poder visitar ràpidament Saint-Paul-de-Fenouillet i Maury però estava massa cansada per gaires esforços més físics.
Sortosament l’endemà vaig visitar el Château de Salses, ja a peu gairebé pla,perquè em va caler donar un descans a les cames i genolls després de superar el repte.
De la resta del meu viatge us en faig cinc cèntims més la setmana vinent. Fins llavors us deixo amb el sabor dolç de les fotografies que no fan prou honor a la bellesa del paisatge i de les joies històriques que hi vaig veure.

La IA, els seus límits i els nostres.

Deixa un comentari

El científic Buckmister Fuller nascut el 1895 va dir que si es pren com a base el coneixement generat fins l’any 1 DC, els humans van necessitar mil cinc-cents anys per duplicar-lo, la següent duplicació del coneixement va trigar només 250 anys i el 1900 la humanitat ja havia reunit vuit vegades més coneixement que l’any 1. El 1945 el coneixement total es duplicava cada 25 anys. L’empresa IBM va assegurar que amb internet arribarem a dues vegades més coneixement cada 12 hores. Això ja és una realitat. Com també ho és que cap ésser humà pot abastar tantíssima informació ni tampoc comprendre-la i per això ara serà essencial aprendre a destriar allò que ens cal de tota la muntada d’informació que posseïm. Podem comprendre només una part ínfima de tot el saber i com més coneixement hi ha, més petit és el percentatge de coneixement que adquirim respecte el total. Per aquest motiu d’ara endavant serà imprescindible que s’estableixin uns mínims del que cal saber. A partir d’un determinat moment cada persona haurà de seguir adquirint coneixement mitjançant les eines que destrien la informació. Per això serà imprescindible aprendre a discernir el que és cert i que no i a contrastar informació. Això que sembla tan obvi té implicacions en tots els camps i de manera absolutament immediata canviarà l’educació radicalment i de fet ja l’està canviant. Hi ha tantíssims coneixements factuals que hem d’entendre com fer-los servir quan ens calguin. I sobre tot als docents haurem de canviar les tasques i activitats d’aprenentatge i el sistema d’avaluació.
La qüestió és que els humans podem comprendre els canvis i podem comprendre com adquirir nous coneixements però avancem tant que es farà difícil poder realment capir-ho tot.
En aquest context s’ha d’interpretar la IA com a eina que ens facilitarà el dia a dia. Com ja he mencionat abans, no és possible abastar ni una part ínfima del coneixement humà. Si llegim un article científic i no som científics ens costarà seguir-lo perquè ens perdrem en una pila de tecnicismes que ens són estranys i desconeguts. Si intentem esbrinar el significat d’aquests podem cercar a internet i ens perdrem en una muntada de documents per entendre quatre conceptes als que no estem acostumats. En aquests casos, si som curiosos i volem posar el nas en universos que no són els nostres quotidians, podrem demanar ajut al xat gpt per exemple i demanar-li que ens expliqui els conceptes i ens els simplifiqui. Si una cosa sap fer aquest giny és resumir i sintetitzar i fins i tot rebaixar el nivell de complexitat de segons quina explicació. La millor definició per al xat gpt que he ensopegat fins ara és la del científic, professor i investigador català Carles Sierra. Ell l’ha arribat a anomenar “calculadora de la llengua”. I la denominació em sembla molt encertada. El xat no pensa però fa operacions per trobar resultats en paraules que nosaltres trigaríem massa a fer.
Òbviament això ens ha de deixar tranquils. De la mateixa manera que l’àbac i posteriorment la calculadora no van fer desaparèixer les matemàtiques, el xat gpt no farà desaparèixer el llenguatge. Ans al contrari. Per tal d’obtenir el resultat esperat del xat, cal donar-li les instruccions precises a través del que s’anomena “prompt” i com més acurat sigui el nostre prompt més acurat serà el resultat a les peticions que fem al xat. Les imatges que us mostro avui al blog són les que he emprat per resoldre una de les tasques del curs de IA que estic fent en aquests moments. L’exercici consistia en agafar una fotografia nostra —la meva és la dels dos arbres que porta la marca de Huawei— i l’altra és la que m’ha generat la IA a través de les especificacions que li he donat. No us penseu que amb un prompt n’he tingut prou per generar-la i a més ja veieu que a la fotografia original hi ha dos arbres i a la generada amb Leonardo només un. Tinc diverses imatges generades i he provat el generador d’imatges copilot i Leonardo. El primer m’ha creat quelcom més similar a un dibuix que a una fotografia. El segon m’ha creat unes quantes imatges molt realistes però la IA semblava no entendre que volia arbres sense fulles a les seves copes. He hagut d’anar canviant el prompt per tal de que Leonardo finalment em generi quelcom similar al que cercava. Escriure prompts de qualitat no és una tasca fàcil i de fet ja ha sorgit una professió nova que es dedica precisament a això, a generar prompts de qualitat. L’exercici em va semblar fascinant i vaig arribar a la conclusió que si jo tingués alguna dot artística i sàpigues dibuixar i pintar, certament m’hagués estat molt més fàcil pintar el que tenia en ment a partir del que veia que no pas aconseguir que la IA ho generés a partir de les meves explicacions. Us ho creieu o no, escriure un prompt fomenta la creativitat i el llenguatge perquè per aconseguir el resultat desitjat cal considerar aspectes que tenen a veure amb la capacitat d’inventar, sintetitzar i definir.
I torno ara en aquells aspectes que ens han de tranquil·litzar sobre la IA. Aquesta no és capaç de raonar de manera lògica i encara no se’n surt prou bé en aquest camp. En un article a lebigdata.fr es fa palèsa través d’una prova molt simple de raonament lògic que la IA encara no pot pensar com un humà. La pregunta molt simple es va anomenar “Alícia al país de les meravelles” escurçat en anglès com AIW. La pregunta era senzilla “ Si Alícia té X germans i Y germanes, quantes germanes té el germà de l’Alícia?” Doncs el problema està en què la IA no té Alícia en compte com a germana del seu germà i no encerta el nombre correcte. Per fer el test es van comprovar diverses IAs creades per empreses diferents, el xat gpt, Gemini, i Claude 3 Opus per exemple. La pregunta es va modificar sempre lleugerament. A aquesta darrera IA se li va fer la pregunta: “l’Alícia té quatre germanes i un germà. Quantes germanes té el germà de l’Alícia?” la IA va respondre que quatre en comptes de cinc. El raonament encara no l’ha après i per tant això fa que haguem d’utilitzar eines com el xat revisant i contrastant sempre les seves respostes.
En el camp de l’ensenyament ja vaig deixar clar en el seu moment que la IA ens pot ajudar a crear material i adaptar-lo al nostre alumant. En aquest sentit és positiu. No obstant això moltes de les tasques que demanàvem que fessin els alumnes, les podia fer el xat gpt o Gemini perfectament. Fins i tot ara aquestes eines poden fer resums de documents en pdf llargs. Per aquest motiu ens cal als docents demanar a l’alumnat que faci reflexions sobre els temes estudiats i potser que els relacioni amb algun esdeveniment i notícia de la setmana. Haurem de tornar a implantar exàmens orals que ens permetin fer preguntes per avaluar el que realment han assumit els alumnes d’allò que hem treballat a classe i sobre tot caldrà que ho connectin amb la realitat immediata que els envolta, perquè això el xat gpt encara no ho pot fer. El sistema d’avaluació ara en plena explosió de la IA ha de canviar perquè aquelles tasques que pugui respondre el xat ara ja no poden ser avaluades o no poden tenir un pes massa important. A quines eines d’avaluació podem recórrer els docents? Doncs als portafolis, als jocs de rol i als exàmens orals per exemple. I per evitar que ara tots ells interactuïn més amb els ordinadors que amb els companys haurem de seguir donant espais a classe per tal que l’alumnat faci treball en equip.
Particularment fa temps que intento separar aquells moments a classe on els alumnes han de fer servir les tecnologies d’aquells on els vull amb bolígraf i paper. Caldrà seguir incentivant la creativitat dels estudiants a través de pluja d’idees, debats a classe o aprenentatge per projectes i resolució de problemes. Els docents encara no tenim la recepta ideal perquè la IA ha irromput amb força just fa un any i mig i per tant nosaltres mateixos encara estem aprenent a aprendre i ensenyar de diferent manera.
El que vull transmetre en aquest post és que utilitzada de la manera correcta, la IA obre un món de possibilitats que poden ajudar als docents i també a l’alumnat.
I de les dues imatges d’avui què me’n dieu? Us desitjo bon estiu a tots i us deixo l’enllaç a l’article que us he comentat en aquest post.
https://www.lebigdata.fr/aucune-ia-nest-capable-de-repondre-a-cette-question-logique-et-vous

La IA i els valors i principis en joc.

1 comentari

Continuo avui un dijous més amb reflexions sobre aquesta nova tecnologia a l’abast de tothom que està revolucionant la nostra manera de treballar. Em vull concentrar avui en alguns dels seus aspectes més negatius. Ho faig precisament aquesta setmana en què s’ha insistit tantíssim en què els usuaris d’Instagram o Facebook que no vulguem que l’algoritme s’alimenti de les nostres imatges per entrenar-se, hem de fer palesa la nostra no conformitat fins un dia en concret d’aquest mes de juny.
I és que repeteixo que la IA, com qualsevol altra tecnologia no té res de bo ni de dolent per si mateixa, tanmateix els humans en podem pervertit el seu ús.
Per evitar aberracions, l’any 2021 la UNESCO ja va generar un marc de recomanacions sobre l’ètica de la IA, és a dir que ja s’està treballant p en allò que és o no correcte a l’hora de desenvolupar i usar aquesta tecnologia. Les recomanacions estan basades en valors que la IA hauria de respectar com la dels drets humans i llibertats fonamentals, la dignitat humana, la prosperitat del medi ambient i els ecosistemes, la diversitat i la inclusió. I en el moment en què fem servir la IA hi ha una sèrie de principis a seguir com el de la proporcionalitat i la innocuïtat, la seguretat i la protecció, l’equitat i la no discriminació, la sostenibilitat i el dret a intimitat i protecció de dades.
Comencem amb el primer principi, el de la proporcionalitat i la innocuïtat. Sabem ja del cert que la IA s’està fent servir en contra d’aquest principi a indrets com la Xina perquè aquest país ha desenvolupat, també amb ajut de l’empresa tecnològica Huawei, una alarma Uigur. Sabeu què és? Els uigurs són una ètnia que pertany a la minoria musulmana a la Xina. L’alarma Uigur és un software que empra IA que ha estat nodrida amb imatges de milions de xinesos no uigurs i de uigurs per tal que l’algoritme pugui preveure segons els patrons que ha après, si el rostre d’una persona pertany a un d’ells. A la regió de Xinjiang quan aquesta alarma detecta un Uigur, la persona pot acabar a la presó i de fet centenars de milers de uigurs són ara a la garjola i se’ls està “reeducant”. La IA que s’aplica només té un percentatge d’encert del 70 % però tot i així el govern xinès no s’ha plantejat si és correcte aplicar-la. I lluny de si l’alarma uigur falla un terç de les vegades, emprar una eina de IA per a perseguir i engarjolar a ciutadans per la seva ètnia va contra els drets humans i viola clarament el principi de la innocuïtat.
Tot i que moltes empreses privades estan en contra de l’ús d’aquest tipus de software amb una IA predictiva que pot servir per discriminar, una altra gran empresa com Alibaba ha aplicat ja la alarma antimusulmana.
No cal però crear un instrument tan malèvol com aquest per incórrer en errors en l’aplicació de la IA perquè sovint la policia fa servir programes que recopilen una pila de dades sobre el lloc, l’hora i les circumstàncies en què succeeixen certs crims per tal de preveure i evitar que es repeteixin en un futur. Òbviament no parlem ara d’un ús no ètic de la IA, però tornaré ara al factor humà i recalcaré que el cervell humà no és ni molt menys tan fàcil de preveure amb la qual cosa mai hem de refiar-nos al 100% de la predicció de la IA i no es pot descartar altres escenaris del crim.
En el camp de l’educació els programes desenvolupats amb IA que intenten predir el futur rendiment acadèmic dels alumnes també poden ser una eina massa esmolada. Si nodrim l’algoritme de milers de dades de l’alumnat actual per exemple, serà obvi que la IA trobarà un patró clar entre “famílies desestructurades”, “famílies amb manca de recursos” i problemes acadèmics dels fills per posar un exemple. Però a aquesta conclusió també hi podem arribar nosaltres a partir de l’experiència. El que s’ha d’evitar amb la IA predictiva és caure en el que s’anomena profecia autocomplida. És a dir que com que ja esperem un determinat rendiment acadèmic d’un alumne, aquest ja queda condicionat pel que la IA o la comunitat acadèmica pensi d’ell. Els humans tenim un cervell plàstic que aprèn contínuament i pot seguir aprenent en edat avançada i un alumne pot desenvolupar les seves capacitats o els seus interessos en tot moment. Hem d’intentar evitar al màxim condicionar-lo negativament.
Però el grau en què la IA causa discriminació no acaba aquí. Malauradament encara no podem esborrar del tot els biaixos que pot arribar a produir la IA en molts sentits. En el camp de la producció, reconeixement i interpretació d’imatges la IA és racista i tot seguit explicaré per quin motiu. La càmera i els nostres equips de filmació van ser desenvolupats amb l’home i la dona blancs com a objectiu de la imatge. Per tant els equips estan adaptats per reflectir la pell blanca. És així mateix. Per això hi ha software que utilitza la IA que encara no és capaç de reconèixer una imatge de per exemple una mà que sosté un aparell concret si la mà és de pell fosca o negra. Sona tan horrorós com és. Hem de pensar que l’algoritme s’ha alimentat d’imatges que ja circulen i que reprodueixen els esquemes de la societat dominant que és la blanca i l’occidental. Així que de moment la IA no té possibilitat de ser equitativa en alguns sentits. Que no ho sigui i que estigui nodrida amb el que ja circula per internet vol dir que de moment reproduirà els paràmetres socials establerts que ja són els que dominen i que ara per ara per si sola no contribuirà pas a la igualtat.
Un altre punt en què la IA de moment va contra un principi que hauria de respectar és el de la sostenibilitat perquè el consum energètic que requereix pel seu funcionament genera una quantitat esgarrifosa de CO2. A la Universitat de Massachusetts Armherst, la científica Emma Strubel ha calculat amb el seu equip que entrenar un model com el chat gpt equival en contaminació a 125 vols de Pequín a Nova York. Algunes estimacions preveuen que el 2030, l’ús de la IA suposarà el 30% de consum d’energia i això és insostenible, no cal que us ho digui.
El darrer tema que cal plantejar ara és el de la privadesa de dades i l’alfabetització de la nostra petja digital. La majoria de nosaltres sabem que les nostres dades i cadascuna de les nostres cerques està sent emmagatzemada i venuda a grans empreses. Si cerco al google “rascador de gat” els deu propers minut comencen a sortir-me pop-ups i anuncis que tenen a veure amb gats. El contingut dels anuncis de les xarxes socials està condicionat a les meves cerques prèvies. Fins a quin punt aquestes dades de navegació no haurien de ser rastrejades és una qüestió d’ètica i de llibertat. El pensament és lliure, solíem dir, però ara el nostre pensament deixa fins i tot petjada a internet. És obvi que hem de ser conscients de l’ús i l’abús que les grans empreses fan de la informació que els donem. I ja no fa gaire que se’ns va advertir que si no volíem que les nostres imatges a instagram o Facebook fossin utilitzades per alimentar l’algoritme, hem de seguir uns passos concrets per fer explícit que no donem el nostre consentiment. Sembla però més lògic pensar que haurien de ser Instagram i Facebook que ens demanessin permís a nosaltres per emprar material propi extret de la nostra vida per alimentar la IA però resulta que no és així.
Per aquest motiu segueixo amb el que deia al principi. La tecnologia en si no és ni bona ni dolenta però l’ús que en fem sempre pot portar conseqüències nefastes i per tant caldria que es vetllés per la bona aplicació de la IA però encara estem en camí de crear marcs de legislació potents i de fer-los complir.
Bon començament d’estiu que ja ens ha arribat pràcticament.

La IA i la nostra quotidianitat.

Deixa un comentari

Quan als tretze anys em vaig aficionar als dibuixos animats del Dr. Slump i esperava cada tarda amb il·lusió les divertides reaccions de l’androide Arale Norimaki, una nena creada per un excèntric professor japonès, poc imaginava que als cinquanta anys els humans estaríem pensant en crear androides com ella.
Bé, la seva realitat queda un pèl allunyada encara però el que sí he de dir és que la vinguda de la IA i la seva aplicació massiva a l’abast fins i tot dels usuaris més neòfits en informàtica, ha donat ales als científics més optimistes per imaginar un món en què humans i robots convisquin en harmonia.
El Japó és el país del Manga, de l’Animè, el que va veure néixer els Tamagotchi, recordeu que eren? I que ara és pioner en acceptar la nova tecnologia IA i aplicar-la al dia a dia.
No sé si us sonarà el Tamagotchi però és un aparell que reprodueix una mascota virtual que requereix de les cures del seu amo per tal de viure. Van sortir al mercat el 1996 i es van vendre com a xurros durant uns anys. Però què ens diu això del Japó? Doncs que és una cultura que pels motius que siguin, carregues laborals brutals, inhibicions socials, jerarquies estrictes, els ciutadans necessiten de mascotes virtuals per manca de temps o capacitats per ocupar-se d’ésser vius.
I de fet, aquesta manca de relacions socials i la pressió a la feina ha portat al Japó a tenir una població envellida a qui cal atenció sanitària en un moment en què no hi ha prou personal per atendre-la. Per això es treballa a ritme trepidant amb IA per tal de produir robots que puguin ajudar al dia a dia a la gent gran ara que falten metges i assistents socials.
Un escenari molt trist però al que ja ens podem estar acostumant.
Però tornem al Dr. Slump perquè té un homòleg de carn i ossos que viu al Japó i treballa precisament en això, el camp de la robòtica i els androides. No es diu Slump sinó que ell és el Dr. Ishiguro, de cabell negre i que sempre va vestit també en aquest color. El Dr. Ishiguro és un visionari que ha llençat un projecte molt ambiciós que pretén esborrar els límits entre humans i robots. El programa és ni més ni menys que el Moonshot Goal 1. Aquest programa el que vol aconseguir és esborrar les limitacions del cos humà, el cervell i l’espai fins el 2050. La idea principal és implantar el cervell humà a robots androides més capaços de resistència i de vida més llarga que la nostra biològica per tal de potenciar la nostra vida. Ells serien capaços de connectar-se a altres xarxes neuronals, a altres cervells i superar així els límits de l’espai i el temps. Òbviament aquest programa té implicacions ètiques greus perquè ell parla de connectar cervells i de poder llegir els pensaments d’altres o de barrejar-los amb la màquina i això fa pensar què en pot quedar de nosaltres els humans individuals.
El Dr. Ishiguro assegura que el nostre planeta serà aviat no habitable i per anar a cercar-ne un altre o sobreviure a l’espai necessitem existir en cossos que aguantin més que els humans. Suposo que aquest és el seu darrer pensament i una de les seves intencions quan ha endegat aquest programa.
Tornem al món de la ficció i al que ens ha ensenyat i us vull recordar la meravellosa pel·lícula “blade runner” on els robots replicants d’aspecte humà han de ser interceptats i eliminats i si recordeu, al final de la pel·lícula, un d’ells mostra sentiments humans i ens fa recapacitar a tots. Què hi ha d’humà en l’ésser humà?
Certament la IA és d’un gran ajut en moltíssims camps. En medicina per exemple és boníssima reconeixent malalties perquè s’ha alimentat d’una base de dades enorme que li permet reconèixer patrons allà on els metges poden cometre errors. Implementar la IA en diferents sectors pot ser un gran avenç. Però substituir la IA pel contacte i l’escalf humà ens pot portar a la destrucció dels pilar de la nostra societat.
Per això s’està ara investigant ja els límits que hi hem de posar.
Però sabeu exactament quan va començar la tecnologia IA, com la podem definir i quins tipus d’IA hi ha? Anem a pams. El creador del terme IA va ser el professor universitari d’Stanford John McCarthy que era informàtic i científic cognitiu. Ell la va definir de manera molt simple com “la ciència i l’enginyeria per fabricar màquines intel·ligents, especialment programes informàtics intel·ligents”. Un dels més grans experts en IA mundials, el professor Yoshua Bengio de la Universitat de Toronto diu senzillament que “la IA consisteix en crear ordinadors que ens puguin ajudar, que puguin fer les coses que els humans podem fer però que els nostres ordinadors actuals no”.
Molt bé doncs segons aquesta definició la IA ha de poder raonar o tenir sentiments i ara per ara no cal que ens amoïnem perquè de moment no pot. I tampoc pot discernir i a més també té una gran limitació, que es nodreix de dades i del coneixement d’internet i per tant no és neutral perquè afavoreix visions específiques del món.
Podem classificar la IA segons sigui estreta o feble (IAE estreta) o IAE general. La primera és la que maneguem ara, una IA que desenvolupa de manera autònoma i gràcies a un marc predefinit per nosaltres humans unes tasques específiques
La IA General o IA forta és una intel·ligència artificial encara no aconseguida capaç de totes les tasques de les que la intel·ligència humana és capaç.
El filòsof suec Nick Bostrom també parla de la SuperIntel·ligència Artificial que n’és una que supera la nostra humana. De moment podem respirar tranquils perquè s’hi està treballant però no s’hi ha arribat.
Ens haurem de conformar en tenir, pels que s’ho puguin permetre, assistents virtuals sortits de l’enginyeria japonesa com la terapeuta Azuma Hikari que és un simpàtic dibuix animat en 3 dimensions d’una noia que interactua amb el seu amo. Pot posar música, programar els electrodomèstics de la casa i xatejar. És immensament graciosa i se’n va a dormir com els humans i ens desperta com si fos una humana, donant-nos el bon dia. En aquest moment s’està treballant en la seva capacitat de que pugui reproduir converses il·limitades. Però és clar, l’efecte terapèutic d’una conversa amb un robot mai serà l’efecte terapèutic de la conversa amb un humà. N’estic segura.
Una altra manera de classificar les IAs és segons les seves funcionalitats. Dins la IA estreta tenim dos tipus de màquines: les reactives, que no emmagatzemen records o experiències pel futur sinó que se centren en l’escenari present i reaccionen amb la millor acció possible segons les dades de què disposen. Un exemple en serien les màquines de jugar a escacs.
La IA de memòria limitada emmagatzema informació durant un temps curt i reacciona davant d’aquest. Seria el cas de la IA que s’utilitza en vehicles que condueixen sols.
Associada a la IA general trobaríem la teoria de la ment que es refereix a màquines amb capacitats per reconèixer emocions, necessitats, creences i processos del pensament. Encara no existeix. Com tampoc existeix la IA amb autoconsciència capaç de reconèixer-se a si mateixa.
Per últim també podem parlar de la IA predictiva o la generativa. La predictiva com indica el seu nom és un algoritme d’aprenentatge automàtic que analitza dades i pronostica resultats futurs. La IA generativa, crea continguts nous com textos, imatgesm vídeos, àudios, similars als dels humans.
Ara em podreu demanar, i què és un algoritme? Doncs un algoritme és “una seqüència de regles (operacions) que especifica com produir un resultat (output) amb un nombre definit de passos” o dit d’una altra manera són les instruccions que segueixen les màquines per resoldre tasques i problemes.
Els algoritmes que generen contingut s’anomenen “machine learning” i poden aprendre amb un aprenentatge supervisat que és quan s’introdueixen a l’algoritme unes característiques o preguntes i les seves etiquetes o respostes. Aquest algoritme necessita d’una gran quantitat d’etiquetadors. Però l’algoritme també pot aprendre de manera no supervisada quan que se li introdueixen dades i ell mateix troba patrons.
Aquest aprenentatge automàtic està fent que la IA ara ja sigui molt capaç de detectar tumors o lesions de maner eficaç perquè amb la gran quantitat de dades de que disposa ha trobat ja els patrons per reconèixer malalties.
En el camp de la ciència la IA està sent una gran ajuda pels professionals de la salut. Pel que fa a l’educació també implicarà un gran canvi que jo veig en positiu i del que us parlaré en un proper post.
La imatge d’avui és la que he repetit de la setmana passada perquè ha estat una de les meves primeres utilitzant el programa Leonardo d’IA. Segueixo però pensant que no hi ha res com el que creem nosaltres o el que fotografiem nosaltres. L’únic problema és que de vegades la realitat que tenim en ment per una imatge no la trobem i hem de recórrer a la IA.
Bona setmana.

L’FP i el nou envitricoll que es pot indigestar.

Deixa un comentari

No sé si us haureu fixat en els cartells que anuncien la nova FP pel carrer i que són com els de la fotografia. Suposo que no deu ser quelcom que cridi l’atenció si no impartiu classes a cicles o si no teniu ningú a la família que hagi de decidir el seu futur i s’estigui plantejant fer formació professional.

La reforma actual de l’FP que encara estem esperant que ens diguin si entrarà o no en vigor a partir del curs vinent, té molts detractors. Jo avui en aquest blog us en vull fer cinc cèntims perquè fa ben bé 12 anys que vaig entrar a treballar a cicles formatius en el centre on encara treballo i és quelcom que m’afectarà de ple. I a més afectarà el futur d’una pila de joves.

Anem a pams. La reforma s’ha fet a fi de bé. Hem de partir d’aquesta base. El problema serà que no s’ha planificat amb prou temps per poder-la implementar degudament.

L’enrenou va començar amb la llei orgànica anomenada “Ley Orgànica de Ordenación e Integración de la Formación Profesional” que es va aprovar el 23 de març del 2022. L’objectiu principal d’aquesta llei era unificar la FP educativa i la formació professional per a l’ocupació. I diria més, va néixer amb la dèria de fer la formació més flexible i de possibilitar un itinerari professional que permetés anar-se qualificant en funció de les capacitats i interessos personals. També volia adaptar-se a les necessitats de l’empresa per assegurar així una major quota d’inserció laboral. Això és el text escrit òbviament. El primer canvi substancial que comporta la reforma és que augmenta el gruix d’hores de formació en empreses i redueix les lectives i com us podeu imaginar això comporta una redistribució horària del personal d’FP que pot ser dramàtica.

Voldria però primer de tot seguir aclarint en què consistirà la FP moderna. Fins ara teníem el grau mitjà que era una primera titulació professional, el superior al que s’accedia després d’un batxillerat, d’un grau mitjà o d’unes proves d’accés. Tant el grau mitjà com el superior impliquen 2 anys d’estudis. A més d’aquestes modalitats també hi havia dobles titulacions, és a dir que una persona que per exemple es qualificava en transport i logística en dos anys, fent-ne un tercer també podia tenir el títol de Comerç Internacional i a l’inrevés. Això òbviament només era possible en graus amb una gran infinitat d’assignatures en comú. Des de fa uns anys també es va implantar la FP dual que implicava un major nombre d’hores de pràctiques a l’empresa en detriment d’hores lectives.

Doncs bé, l’actual reforma preveu qualificacions professionals acumulables i ascendents que van dels graus A fins al E, sent l’A l’inferior i l’E el superior. El que per a mi és més positiu del sistema pensat sobre el paper és que la gent es pot anar qualificant progressivament en microformacions que quan s’acumulen poden arribar a representar una titulació completa. D’aquesta manera l’alumnat pot anar triant un itinerari propi específic pels seus talents i gustos.

També trobo positiu que amb la nova FP es creen mecanismes per facilitar l’acreditació de competències professionals per a aquells que ja porten anys treballant però que encara no tenen cap titulació.

Sona engrescador però pot arribar a ser un envitricoll endegar un entramat capaç de fer possible aquest sistema de peces de trencaclosques.

L’alumnat que ja pugui acreditar un certificat o títol de nivell C i D passarà un 20% de la seva formació fent pràctiques en empreses. Això serà ja el primer gran problema perquè vist des de dins ja costa ara trobar pràctiques per a alumnes de cicles superiors que han de fer  416 hores en cicles com transport i logística d’un total d’unes 1.600 a l’escola. Si automàticament s’han de restar hores de temari i continguts i s’ha de pressuposar que les empreses oferiran els continguts de manera pràctica als alumnes, el problema que tenim és que senzillament no hi ha prou empreses per oferir les hores de pràctiques necessàries.

I de fet la nova llei contempla dos règims d’oferta de formació dual. Per una banda una formació dual amb un 20% d’hores d’aprenentatge a l’empresa sense contracte o una formació laboral intensiva en què el 30% de l’aprenentatge és a l’empresa i amb contracte.

Tot això representa un esforç titànic per part de les escoles i les empreses i implica una creació de la nit al dia de figures que faciliten la cooperació escola-empresa i que encara no estan perfilades als centres de formació professional. Entre aquestes noves figures hi ha el responsable d’Innovació FP, el responsable d’Interanacionalització FP, el Tutor Dual, el Responsable i Coordinador d’Orientació Professional. També hi haurà nous perfils docents com el docent sènior o l’expert en el sector productiu.

Per si sembla poc, també es canvien assignatures. Anglès serà transversal a tots els cicles però en aquells on es necessita més com a comerç internacional en comptes de 132 hores se n’impartiran només 66. Ja em direu com assoliré cap millora en l’anglès dels alumnes per no parlar de les segones llengües que quedaran com a residuals! I en detriment d’aquestes assignatures potser n’arriben d’altres com la de sostenibilitat i digitalització aplicada al sector productiu.

Encara que no sapigueu gairebé res de l’actual FP crec que els canvis que comento ja són prou significatius i dramàtics per tal d’entendre que sense la planificació necessària per implementar aquesta llei, la seva execució pot ser un gran desastre. Ho pot ser perquè les empreses no podran assumir les tasques de formació previstes a la llei. Qui ensenyarà a l’alumnat el que s’ha arrencat del currículum? I a més, com es treuen de cop i volta hores del currículum per implementar assignatures noves sense haver preparat al professorat amb anticipació?

Doncs així estem a l’FP. I això que fa poc va sortir un article que deia que els joves que acaben els cicles són els que abans s’incorporen al mercat laboral.

Jo també veig els cicles formatius com una plataforma de llançament a la vida laboral però tot i la intenció clara de fer-los més propers a l’empresa, no acabo de veure clar que la gran pensada pugui sortir bé sense planificació prèvia.

En tot cas serà qüestió d’anar mirant quins mòduls de cicles puc fer per si no tinc prou hores a la concertada. I vosaltres què en penseu?  Bona setmana a tots i bon maig.

El Berlín dels meus llibres.

Deixa un comentari

Us semblarà potser estrany que hagi escrit abans de sant Jordi un post sobre els escenaris de les meves novel·les i ara, passat sant Jordi dediqui tot un capítol a una ciutat on vaig viure dos anys i que no ha estat la protagonista principal de cap dels tres llibres que ja tinc publicats. I és que si bé no és un dels escenaris principals a “la Vall dels Ignorants” sí que n’és un de secundari i amb molta probabilitat tornarà a ser protagonista a la meva quarta novel·la. El motiu és força clar. Tot i que jo ja havia vist algunes ciutats europees abans d’anar a viure a Berlín i vaig tenir per exemple la sort de passar tot un mes d’agost a Viena, va ser precisament la capital alemanya la que va produir un canvi radical en mi.
En primer lloc he de dir que la ciutat que vaig conèixer jo i la que és ara, certament no és la mateixa. Com totes les metròpolis, s’hi injecten prou diners per fer-la canviar i desenvolupar-se. No obstant això, Berlín té un encant especial perquè s’hi pot respirar història més que en cap altre lloc del món. El fet d’haver estat dividida primer en quatre sectors i haver passat després a ser una mateixa ciutat de dos blocs diferents, l’occidental i l’oriental sempre l’han feta un indret misteriós i ple de tensió. El Berlín occidental es va desenvolupar seguint el ritme d’altres ciutats europees, però l’oriental va quedar aclaparat pel gris soviètic fins després de la reunificació. Heu de pensar que els alemanys que van viure amb el mur dividint famílies tenien els controls policials, l’amenaça i sobre tot els somnis somorts sovint a l’altra banda. Els de l’oest se sentien privilegiats de no ser a l’est, i els de l’est sabien que no podien anar contra el seu nou estat, la República Democràtica Alemanya, però ensumaven que a l’altra banda s’hi vivia millor.
Quan va caure el mur i els ciutadans d’una banda podien desplaçar-se a l’altra, de cop van quedar molts pisos i edificis buits que es van anar habitant sovint d’okupes que feien el manteniment de les cases a canvi de viure-hi de franc.
En el temps en què jo vaig viure a Berlin la ciutat encara no s’havia acostumat “a l’altra banda” i encara era molt palès el caràcter diferenciat dels alemanys de l’est —els Osis — i els de l’oest — els Wesis— i per tant la història de les dues alemanyes es respirava cada dia intensament.
La primera època de la meva estada a Berlín la vaig passar al barri de Mitte, que tradicionalment és el centre neuràlgic de la ciutat on hi ha la Museumsinsel, l’illa de museus, el Reichstag, la preciosa avinguda Unter den Linden i la Porta de Brandenburg. Passar de viure al carrer Bonavista que sempre ha estat molt animat, ple de gent del barri i on una se sent agombolada a viure de cop a Mitte va ser ja un xoc. Aquest cèntric barri berlinès és un dels més segurs de la ciutat però també és tot el que un espera d’una capital administrativa alemanya, és un pèl fred i força endreçat. A mi en aquell moment em va semblar veure-hi el tarannà soviètic reflectit tot i que no era possible. Passejar per Mitte era sinònim de parlar i amb gent ben situada econòmicament. L’altra cara de Mitte és el barri on vaig tenir la sort de llogar el meu primer pis: Neukölln. Aquest barri era juntament amb Friedrichshain dels més pobres. La gent que hi vivia no tenia res a veure en absolut amb la gent que em trobava a Mitte.
Anar cada dia del meu pis de la Sonnenallee número 14, a l’hotel Adlon a Mitte era moure’s entre dos universos completament diferents.
Si en comptes d’anar a viure a Mitte jo hagués anat a parar a Prenzlauerberg, a Charlottenburg o fins i tot a Kreuzberg, la meva primera etapa a la ciutat potser m’hagués semblat un xic més lleugera perquè en aquests altres barris la gent ja era molt més una barreja que no pas el primer.
Fa poc vaig conèixer un home d’Ohio que venia a fer un viatge de dos mesos per Europa. Com que els seus avis eren alemanys, Alemanya era un país que volia visitar amb calma. Entre totes les ciutats que hi ha vist hi ha Berlín. A mi m’interessava conèixer el seu parer sobre el que va ser la meva plataforma de llançament a la vida real i a pesar dels anys que han transcorregut hi ha dues coses que sembla que no han canviat de la metròpoli alemanya d’ençà que hi vaig viure jo. En primer lloc el fet que floti un cert desencís i malestar a l’aire. Els habitants de Berlín estan sovint malhumorats. Quan jo hi era ho estaven pel moment de crisi en què vivien, un moment en què de dues ciutats se’n va haver de fer una i això va implicar un esforç econòmic i cultural important. Ara probablement el focus del malestar és un altre perquè en una ciutat que és el centre administratiu d’un país és on més es palpa el neguit que ocasionen algunes amenaces imminents com la crisi energètica. I aquest afecta i molt a Alemanya ja que segueix sent un país industrial i que consumeix per tant molta energia.
Ja us he parlat en alguna ocasió del concepte de la “Berline Schnauze” que no només és un dialecte urbà que es parla a la ciutat sinó que implica una manera de fer. La “Berline Schnauze” és el caire directe, abrupte i sovint irreverent que fan servir els habitant de la ciutat per comunicar-se els uns amb els altres i certament per no veure’s trepitjats en una capital on tothom va a la seva a ritme frenètic.
Un dels fets més curiosos de la ciutat és que quan hi vaig ser i encara ara, sempre deia que els berlinesos nats a la ciutat haurien d’estar “unter Naturschutz” en conservació, és a dir que se’ls hauria de tractar com a espècie protegida. I és cert. Generalment la gent que hi coneixereu prové d’altres llocs i per tant se sent a la ciutat exactament tan “manllevat” com els turistes. I això també fa que Berlín sigui molt especial.
L’altre punt que converteix la ciutat un indret que sorprèn però pot arribar a ofegar un xic és la gran quantitat de gent que hi ha i s’esforça per ser el que anomenaríem en català modern “guai”. Us confessaré una cosa. Quan jo vaig marxar d’aquí per viure a Alemanya, ho vaig fer en part perquè estava envoltada de massa gent que em semblava tallada per un mateix patró: el que es considerava “de bon to” a la societat catalana. Quan vaig arribar a Berlín i vaig començar a interaccionar amb gent de fora del barri Mitte vaig començar a descobrir un món ple de persones que duien un estil de vida alternatiu. Alguns perquè no tenien feines estables i treballaven a temporades, altres perquè als trenta llargs encara compartien pis amb algun amic o amiga, molts perquè vivien en famílies compostes de les restes de les seves ex-famílies i una immensa majoria perquè cercaven un lloc a Berlín doncs es desviaven de la norma. De fet, de gent diferent a Berlín en vaig veure tanta que finalment em vaig fixar precisament en algú que era exactament el model de que s’hagués esperat aquí d’una persona, un noi amb la carrera acabada que volia un estil de vida d’allò més normal i corrent. I va resultar destacar a l’escena berlinesa per ser més normal que la resta del que m’envoltava cada dia.
En tots els dies que el Mark, així es diu el meu amic d’Ohio, ha estat a Berlín, ell ha tret la mateixa conclusió que jo en aquella època. Si ho hagués de definir diria que aquesta ciutat pertany a Alemanya sense ser típicament alemanya perquè més aviat pertany a tots aquells que volen encaixar en un lloc on ningú intenti encaixar.
Us deixo avui amb unes imatges de la meva primera gran ciutat. Aquella a la que vaig decidir anar però que em suposava un xoc diari d’adaptació. Totes elles me les ha cedides el Mark, que aviat tornarà als EEUU carregat d’una pila de bones impressions sobre la nostra vella Europa espero.

Cardona i el seu castell inexpugnable.

Deixa un comentari

Dissabte passat i aprofitant que volia fer una sortida per setmana santa, vaig decidir finalment anar a veure el castell de Cardona amb un amic. Feia temps que ho teníem pendent i vaig pensar que si quan faig vacances a França soc capaç de visitar castells i no cansar-me’n, també ho puc fer aquí i conèixer el nostre patrimoni i una mica de la nostra història.
La visita guiada no és gens cara i vaig pagar-la gustosa. Per vuit euros amb cinquanta una guia turística ens va explicar i il·lustrar el què i el com d’un castell que va fer construir Lluís el Pietós l’any 789 per tal d’assegurar la reconquesta de l’interior del Principat. La situació del castell de Cardona, ubicat en una posició naturalment elevada era immillorable perquè permetia el control sobre totes les rutes del principat i també permetia la vigilància de la frontera amb els sarraïns que en aquella època eren a tocar. Del castell primerenc en queda molt poc i el que coneixem està prop de la torra de la minyona que serveix per adonar-nos del tipus de fortalesa que va arribar a ser. En un principi el castell estava protegit per unes muralles de sis metres que ja no hi són i unes torres tenien uns vint-i-cinc metres però la que podem veure ara és de només 12,5 metres perquè amb els anys i amb el canvi en les estratègies bèl·liques, les muralles es van anar eixamplant però baixant d’alçada i també va ser convenient rebaixar l’alçada de les torres.
Guifré el Pilós va reconstruir el castell i el va ampliar el 886 i al segle XI, Borrell II, comte de Barcelona, el va reedificar. El primer va atorgar la primera carta de poblament a Cardona, i Borrell II la segona. Aquestes cartes de poblament servien per atraure homes i dones a indrets on no s’hi habitava a canvi de certs privilegis.
La fortuna dels Cardona va anar augmentant i la família que va anar ascendint en l’escala social gràcies a l’extracció de sal de les mines de Cardona. Aquesta sal era exportada arreu d’Europa i va permetre a la família enriquir-se i prosperar de manera que van ser capaços de construir una residència opulent i van fer erigir una col·legiata en època romànica amb una alçada i una lluminositat que no es corresponen a l’època. L’església de Sant Vicenç va ser aixecada en només 21 anys i als senyors del castell els va assegurar la benevolència de l’estament eclesiàstic. La vida del castell estava dividida entre la de la noblesa i els seus servents i la dels religiosos i la magnificència de l’església clarament visible des del món musulmà era una frontera clara i un símbol de poder i resolució davant de l’altra fe. D’aquí també la seva magnitud.
Ens hem d’imaginar l’època de la marca hispànica com un llarg període en què les zones frontereres eren ara cristianes i ara musulmanes. Això era així degut a petites guerres, incursions i també a pactes que estalviaven sang. De fet una de les llegendes que relacionem amb el castell de Cardona mostra la barreja i la diplomàcia que gastaven cristians i musulmans llavors.
Es diu que la torre de la minyona s’anomena així en honor a una de les filles dels senyors del castell que un dia van fer una gran festa i hi van convidar totes les persones influents de la contrada i fins i tot els veïns musulmans poderosos. Entre ells hi havia un “Abdul” de la dinastia dels omeies que en aquella època dominava gran part de l’Al Andalus i va aparèixer a la festa deixant a tothom bocabadat. Cal pensar que del segle VIII al XI, els cristians estaven a anys llum dels coneixements dels musulmans contemporanis que eren superiors en ciències com l’astronomia, la matemàtica i la medicina i suposaven el progrés. Diu la llegenda que Abdul es va enamorar de la minyona dels Cardona, és a dir la filla petita que es deia Adelès, i que com que ella, que potser només tenia dotze anys també n’estava, van començar a trobar-se d’amagat prop del castell però en ser descoberts van ser delatats per un dels germans d’Adelès.
Com a càstig se la va tancar a una de les torres on s’hi empresonaven els criminals i se la va deixar amb un servent sord, mut i cec. Segons la bonica llegenda Abdul va fer tot els possibles per salvar-la i va renegar fins i tot de la seva fe. Però quan es va obrir la torre un any després de tancar Adelès a la presó, se la van trobar morta.
És difícil de creure que uns nobles deixessin perdre el que en aquella època era una bona moneda de negociació però el que sí és cert és que a l’arbre genealògic dels Cardona hi apareix una Adela o Adelaida que podria ser la de la llegenda. Al cap i a la fi l’amor no coneix religions i de parelles que han desafiat les lleis “divinies” n’hi ha hagut moltes a la historia real.
El castell es proveïa d’aigua a través de 3 cisternes que en la seva època van arribar a recollir 400.000 litres de pluja. Estem parlant de l’època en què els senyors de Cardona van construir en el turó la seva residència, és a dir cap al 1.240. I per cert, en un moment determinat van adquirir una segona residència a Arbeca, a Lleida amb una palau opulent i que era una mostra de l’ostentació i el poder de la família. De fet als Cardona se’ls va arribar a anomenar els reis sense corona.
El castell de Cardona també té un passat més recent força interessant perquè va ser capaç de resistir el setge Borbònic amb un exercit de 2.000 homes contra el d’uns onze mill dels Borbons. Però resulta que el setge el van començar el novembre i els caps militar de l’altre bàndol mai van pensar que Cardona resistís tant i amb això van acabar sent ells que més patien les inclemències meteorològiques de la tardor.
Si aneu a Cardona a veure el castell us recomano que si podeu feu la visita amb una guia que es diu Núria. No us en penedireu. L’hora i mitja passa volant i una queda amb ganes de saber més de la família dels Cardona. L’únic que no va gaire a l’hora són els serveis del castell perquè consisteixen en unes barraques ubicades fora del recinte i el conjunt arquitectònic es mereix uns banys com cal, sobre tot perquè cada cop hi ha més visitants i els pocs banys fora del castell es queden més que curts. De la mateixa manera l’oferta gastronòmica és molt justa a Cardona. Si voleu menjar bé, ràpid i no us cal entaular-vos gaire, us recomano el bar “el turista” que queda prop del castell. Però si aneu a la plaça del poble i voleu dinar, el menú no baixa dels vint-i-cinc tot i no ser res de l’altre món. Així és que per si de cas millor portar un parell d’entrepans al cotxe per no passar gana i tampoc haver de fer cua. Els restaurants es concentren tots al centre i estaven tots plens.
Si un altre dia visito les mines de sal, hi aniré ben preparada.
Bona setmana a tots!