Havia perdut la seva companya en mig del batibull de gent atrafegada i turistes abstrets i assedegats d’un exotisme que esperaven endur-se a casa en forma de fotografia. Les mirades dels venedors locals la sotjaven i se li clavaven com ganivets roents mentre sentia ganyolar alguna bestiola que tombava, com ella, desesmada pel mercat.

-Bushra, Bushra on ets?- es girà espaordida per descobrir darrere seu un home vestit amb túnica i turbants blancs, de somriure desdentegat i que portava a collibè un enorme tros de carn de vedella sobre la que volaven infinitat de mosques. La higiene en aquell país s’escrivia en majúscules, pensà mentre li entrava angúnia i pànic alhora.- Bushra! – tornà a cridar en mig de la multitud.

-On coi t’has posat? -Sentí una mà que li agafava el braç ben fort i l’empenyia cap a un cantó.- No et distreguis que aquí la gent no està per punyetes! Només volia que veiessis la part més autèntica del mercat però de seguida en sortim.

– No puc més, m’ofego! Aquesta fortor m’està matant i crec que m’acabaré marejant… has vist això? Aquest home tragina aquest tros de carn a la intempèrie? Et sembla normal?

– Normalíssim, molt probablement l’acaba de comprar per revendre’l a la seva botiga.

-Però el porta a l’espatlla!

– I què? Com vols que el porti en cotxe? En mig de Khan-al-Khalili? Apa, anem a fer un te que ja veig que el sol t’està adormint les neurones. A la part exterior hi ha uns locals on podem fer-ne un amb menta o si ho prefereixes prens un cafè. Et reconfortarà abans de fer les compres.

– No estic segura de poder aguantar això, és com tornar a l’edat mitja! No sé on mirar per no espantar-me Bushra, el terra és ple de brutícia i només sento olor d’humanitat!

– T’hi has d’anar acostumant Laura, aquí les coses no van com a casa teva!

La Laura seguí la Bushra en silenci tot lluitant per a mantenir els ulls oberts en un dia en que el sol estomacava a tot aquell qui gosava desafiar-lo sortint al carrer i li bleïa els ulls cansats. Homes amb kaftans i còfies desfilaven en processó mentre deien frases inconnexes i li embaldragaven el cervell fatigat de les imatges estranyes. Tingué la sensació de veure un centenar de rostres colrats per l’astre rei i paradetes acaramullades una al costat de l’altra fins que finalment la Bushra assenyalà un confortable refugi amb taules decorades amb motius àrabs i aixoplugades del sol implacable. L’escenari acolorit en el que predominava el daurat semblava extret d’una pel·lícula de les mil i una nits i la Laura es quedà embadalida contemplant el cafè. Les parets eren plenes de miralls.

-Laura! Seu!

-Sí, sí, ja vaig…

– Què vols prendre?

-No ho sé, un cafè per despertar-me. O no, millor no que no em ve de gust res calent ara. Millor un te però que sigui fred i de menta per refrescar-me. I tu què vols?

-Jo també en prendré un que tinc set.

Varen fer la comanda a un cambrer que tenien prop.

A la taula de la seva dreta un grup d’homes en bevia un tot compartint una shisha i la Laura els va mirar de manera directa i atrevida.

-No et sembla poc higiènic?- digué ella.

-Ho dius perquè tots es posen a la boca la mateixa pipa? A mi això no em preocuparia. És més perillosa la química que hi barregen que no pas els bacteris que puguin transmetre’s un a l’altre. – Hi hagué una pausa.-Tu fumes?

– Jo no! Res de res tot i que al bar els clients sempre m’oferien tabac. La veritat és que curiosament no he sentit mai ganes de provar-lo. És estrany oi? No sentir ni la curiositat vull dir…

– No necessàriament, imagines que no és saludable i no t’interessa. I l’Ahmed?

– Fumava un parell de cigarretes al dia quan el vaig conèixer però ho feia més aviat per quedar bé amb els companys de feina i no desentonar que no pas per addicció. Però com que li agrada l’esport es va adonar que no podia córrer tan com abans i ho va deixar. Gràcies a Déu!

Un cambrer vestit a l’estil europeu portà la safata amb la tetera i dos gots blaus petits i llargs amb dibuixos simètrics daurats també. La Laura començava a associar el color d’aquest metall preciós amb Egipte. Observava el got mentre La Bushra feia el primer glop.

-Bufa! Aquest cop n’ha fet un gra massa amb el sucre! Els àrabs en general en posem molt al te però aquí trobo que és especialment escandalós. Així no hi ha manera de fer dieta!

La Laura va repassar les formes mig ocultes de la seva amiga. La seva silueta encaixava amb la mitjana egípcia més aviat abundant en corbes tan sinuoses que ni la púdica moda islàmica fabricada per amagar-les podia acabar de dissimular del tot.

– Voldràs que anem a comprar roba per tu? Em refereixo a quelcom més com el que portem nosaltres…

– La veritat és que de moment no. Ja sé que el que porto és com un rètol de “atenció estrangera” però això de posar-me sempre pantalons i bruses amples que m’arriben fins per sota el cul encara em molesta una mica Bushra. Crec que els homes han de ser capaços de veure’ns amb un altre tipus de roba sense que els vingui cap mal pensament.

– I l’Ahmed que en diu?

– L’Ahmed em va conèixer en pantalons texans ajustats i camiseta de màniga curta! Què ha de dir! De moment no està interessat en cobrir-me de cap a peus ni en que em posi el vel. I jo sóc molt conscient de que se’m reconeix com a ashnabia però intentaré fer-me respectar sense passar per un canvi radical.

– No seria un canvi radical. Només d’indumentària. Potser quan vingui la família de l’Ahmed ell voldrà que semblis un pèl menys occidental.

– Perfecte doncs! Quan vingui ja representarem la comèdia si cal…

La Laura es va servir un segon got de te. El sucre anava fent el seu efecte i la revifava després de tota l’excursió pel Kahl-El-Kalili. La seva companya de taula i edifici preguntava molt i no li donava temps a ella a interrogar-la. Aprofità que la Bushra estava bevent per atacar.

– Bushra. No enyores la teva feina?

– Ves, sí. Una mica potser. Però de moment em dedico a cuidar el meu marit. Sempre he estat força independent però crec que això de quedar-me una temporada a casa m’anirà bé. Amb els meus coneixements d’idiomes potser podré trobar feina de traductora i treballar des de casa per si venen els fills “in sha alà”!- féu un glop més– I tu, enyores la teva?

-La meva feina no era prou interessant. Vaig créixer en el bar dels meus pares i tota la vida he servit cafès i copes als mateixos clients que he vist anar fent-se grans i després vells. En una ciutat petita els dies tots semblen iguals i al bar l’únic entrebanc que pots tenir és que et coincideixin dos clients que no es poden ni veure o que se t’acabi la beguda que demana tothom. Per a mi és més un repte intentar crear una llar en aquesta gran ciutat que el que he fet fins ara. Els hiverns a Gavà eren d’allò més avorrit i els estius portaven un parell de cares noves que veies els caps de setmana només… bé, fins que vaig conèixer l’Ahmed, és clar.

– Jo no sé què és viure en un indret així. Com a molt he anat a estiuejar al sud d’Espanya i hi ha hagut ciutats que m’han semblat diminutes. Granada mateix. Què petit que és!

-Quants habitants té el Caire?

– Uns dotze milions segons el cens. El que vol dir que en seran més perquè als barris més pobres els recomptes no són exactes.

– Caram! La gent de la meva ciutat ja agafa mal de cap només d’anar a Barcelona al metge! Si els digués quanta gent viu aquí em prendrien per ximple per voler-hi viure!

– Per què heu vingut doncs?

-l’Ahmed no hagués trobat mai una feina com la que té aquí ni a Gavà ni en cap poble de la costa ni del nord ni del sud d’Espanya i molt probablement tampoc a les grans ciutats. A més jo no volia que ma mare posés massa el nas en els meus assumptes i venir aquí em va semblar una bona manera de que ens deixés tranquils. Aquí no ens seguirà. I així tampoc estem sota l’observació de tothom. No els va fer gaire il·lusió que em casés amb el que per a ells és un moro i a ma mare li van omplir el cap entre tots.

-Ja m’ho crec. Que hi ha gaires estrangers a la teva ciutat?

– D’estrangers no. La majoria són andalusos vinguts d’Almeria o la regió de Granada i es dediquen a la pagesia. Si tenen sort, com ma mare, amb molt d’esforç acaben posant un bar. Els estrangers som definitivament nosaltres i ens tracten com a tals perquè quan anem a comprar els catalans ens parlen sempre castellà i així no aprendrem mai l’idioma local. Els meus pares per exemple no han aconseguit ni tan sols entendre’l.

– Així doncs ja tens experiència sent estrangera…T’has acabat el te?

– Sí gràcies. No en vull més. Ja em sento plena de glucosa i d’energia també!

-Doncs anem. Hem de comprar les tasses que necessites, les espècies i la roba de casa i ja fem tard.

-Sí, tens raó i no oblidis que de tornada m’has d’acompanyar a regatejar amb els comerciants del barri. Altrament a mi m’ho cobraran el doble de car tot.

-Laura! No pots continuar parlant francès aquí! Has d’espavilar-te a aprendre àrab! No em tindràs sempre a mi! A més al teu marit li agradarà veure com te’n surts suposo…La Laura continuà asseguda pensant com d’afortunada n’era perquè sa mare no la podia veure per un forat i mentrestant, la Bushra aprofità la badoqueria de la seva companya i s’alçà de la cadira tan enèrgica que pràcticament llençà la safata amb la tetera buida. Aquella remor va fer que el noi de la taula del costat se la mirés fugitivament. Volia convidar la seva nova amiga i no es podia permetre que la Laura arribés primer. Ja havia observat com aquesta es treia el moneder de la petita bossa que duia. En el seu intent d’anar rabent a pagar passà per la taula del costat donant-li també un cop. L’estranger que estava assegut llegint el diari abstret i indiferent al seu entorn, com si ja conegués aquell indret de memòria, aixecà la mirada un cop més. La corpulenta amiga pagà el compte i cridà la Laura que amb els seus peus inflats per la calor i les presses no s’adonà que es deixava el moneder sobre la taula del cafè del gran basar.

El groc del sol del Caire es barrejava amb la pols de l’ambient, les parades del mercat començaven a estar decorades amb els fanalets del Ramadà. Faltava poc pel començament del mes i els comerciants havien de tenir-ho tot preparat. A la Laura l’enlluernaven els reflexes del sol que picava contra el daurat del metall de les làmpades festives intensificant el color ambarí de l’ambient. Lluny quedaven les palmeres i el riu rei que refrescaven la ciutat dels faraons amb colors diferents als terrosos dels edificis i lluny també quedava l’atribolament de la Laura, que encara no se sentia preparada per l’arribada de la família de l’Ahmed al Caire…

La claror sobtada desenterbolí el seu somni rabiós i des de les imatges oníriques intuí que era hora de retornar al món de la consciència. Sense obrir els ulls assaborí l’amanyac tendre del matí per despertar poc a poc. S’arraulí al cantó del llit per embolcallar-se en l’escalfor dels llençols i tornà a abaltir-se fins que notà un pes aliè a l’espona del llit. Amb una galta ensorrada al coixí només hi veia amb un ull i aquest es resistia a mantenir-se obert. El Sergi la fitava mut. La seva mirada riallera semblava voler endevinar els seus pensaments però ella ja en coneixia el significat. No era l’expressió tendra d’un enamorat ni la d’un amant lasciu que desitja amb deliri. Era la mirada d’un nen entremaliat a punt de fer-ne una de les seves. Acaronant-la per sobre el cobrellit digué amb veu presa:

– Recorda que aquest cap de setmana vaig a patinar amb la colla!

La Júlia no es molestà a dir res. Va moure lleugerament el cap per fer-li entendre que ho recordava i decidí desaparèixer engolida entre el matalàs i l’edredó. El Sergi tornaria diumenge tard altre cop perquè la seva colla dels patins era tan important que ella no tenia dret de demanar més atenció per part d’ell que la que rebia. I quina atenció era aquella? La de passar-li els braços per la cintura i besar-li el coll quan la trobava a la cuina preparant-li el sopar. O la de fer-li moixaines quan ell necessitava gresca. Tret d’aquells moments ella podria haver viscut sola i no hagués notat la diferència.

Es llevà malhumorada i es posà la bata. A la cuina es preparà un cafè per posar les idees en ordre. La disgustava que no la tingués en compte i la seva sensació d’abandonament augmentava amb cada dia que passava. Havia triat malament però a la seva edat ja no s’hi podia fer res.

Es va dutxar i es va vestir ràpidament. Si més no, el matí el tindria ocupat perquè havia de portar la traducció a l’editorial i aclarir el que no li acabava de fer el pes del resultat de la seva feina. Va mirar per la finestra de la cuina. El sol irreverent de la primavera enlluernava de valent un cel blau sense núvols que ressaltava les cases desarrenglerades de Poblenou. Va agafar una jaqueta texana i la bossa i sortí de casa tot pensant si finalment tindria valor de plantar-li cara al Sergi i explicar-li com la feia sentir. Va travessar la Rambla i continuà pel carrer Llull. A la cantonada amb Llacuna va veure un home entre els contenidors. Primer no li cridà l’atenció. De persones regirant les escombraries se’n veien sovint, sobre tot d’ençà la crisi. Apareixien a qualsevol hora del dia empenyent un carro de supermercat per posar-hi els objectes que podrien revendre. Era una manera digna d’aconseguir uns diners per tirar endavant. Quan la Júlia es va trobar pràcticament davant dels contenidors es va fixar que l’individu havia dipositat acuradament dues grans bosses de paper i que n’havia lligat les nanses amb un llaç. Semblaven un farcell però amb paper. L’home, d’uns vuitanta anys, canvià de posició les bosses fins que semblà satisfet amb el seu emplaçament. Marxà quan la Júlia era just davant dels enormes recipients. Amb la seva curiositat felina no va poder evitar acostar-se als farcells per mirar-se’ls. Hi va descobrir un paperet enganxat que hi deia: “Per a qui ho necessiti. On jo vaig ja no em farà falta”.

Un pressentiment li féu disparar el cor. La Júlia rumià un instant i després, amb passes llargues, seguí l’estrany que continuà caminant pel carrer Llull. L’ancià no era molt ràpid i ella es va trobar darrera seu de seguida.

– Perdoni!- digué sense saber exactament com continuar la conversa.

Els ulls de l’home, rodons i benèvols, s’engrandiren. Davant el silenci de la Júlia l’home demanà.

– Vol res?

– Disculpi que em posi on no em criden… he vist que ha deixat el farcell al costat del contenidor i he llegit el que hi havia escrit. Em pregunto si…- quequejà i continuà- si potser li manca res…

L’home se la va quedar mirant amb una expressió que podia ser de sorpresa o de disgust.

– Ja ho ha llegit. On vaig no necessitaré res. Per això vull donar el contingut de les bosses a qui ho pot haver de menester.

La Júlia començava a sentir-se incòmoda. Potser havia estat una estupidesa parar a aquell home. Què n’havia de fer ella de la vida dels altres!

– Perdoni. Quan he llegit el missatge he pensat que potser vostè…

No va poder acabar de dir res. Se sentí ridícula i tot abaixant el cap començà a caminar cap a la parada de metro on finalment podria amagar la seva vergonya. Tot de sobte es va adonar que de vegades preferia els dies de pluja als de sol. Quan plovia la gent cuitava per arribar al seu destí i no es fixava en els altres i ella podia plorar fins que el cor li digués prou pel carrer sense que ningú li digués res. Com feia unes setmanes, una d’ aquelles tardes que la Júlia es quedava a casa per traduir. El Sergi havia marxat de viatge amb els amics patinadors i ella, entre les quatre parets buides de casa seva, sentia com la vida anava passant i la felicitat l’havia deixada de banda. A mitja tarda s’havia posat a ploure i ella a plorar. El soroll de les gotes contra els vidres no la deixava concentrar-se. O potser era el seu disgust? Tot d’una sentí la necessitat de mullar-se ella i de rentar la seva cara plena de llàgrimes al carrer. Ningú se n’adonaria perquè tots s’arraulien sota el paraigües i s’apressen per aixoplugar-se. La Júlia baixà al carrer i intentà travessar-lo sense fixar-se en el semàfor vermell.

– Noia! Que t’has cansat de la vida?

Es quedà palplantada amb el camió aturat al bell mig del carrer esperant que ella reaccionés.

Però no hi havia cap xàfec aquell dia i la llum del sol mostraria els seus ulls humits.

A l’andana del metro no hi havia pràcticament ningú i es dirigí al darrer banc per seure-hi una estona. Deixaria passar un tren o dos. L’editorial estava oberta fins tard i podia passar-hi en qualsevol moment. Esperaria asserenar-se.

Perdé la noció del temps però algú segué al seu costat i la va treure del seu embadaliment dient:

– Li agrada seure al metro i mirar al terra o és que no es troba bé?

La Júlia girà el cap per fitar el seu interlocutor. Era l’ancià del farcell i ella per segon cop no sabia què dir. Restaren uns instants en silenci fins que l’home digué:

– Tenen quelcom especial les estacions de metro oi? T’hi pots trobar cares conegudes o bé gent diferent cada cop que hi baixes.

La Júlia continuava sense badar boca.

– Fa uns anys m’agradava agafar el metro cada dia a la mateixa hora i observar la gent que hi anava. Alguns feien el mateix recorregut cada dia però la majoria eren rostres nous per a mi. Sempre he pensat que els joves deuen lligar aquí.

A la Júlia se li accelerà el pols. Ella hi havia conegut el Kevin. De fet els dos es veien de tant en tant a l’andana fins que un dia ell li va demanar si volia fer un cafè amb ell.

– Potser sí. – Digué empegueïda.

– Disculpi. Potser ara em poso on no em demanen però, està vostè bé?

La Júlia el mirà directament als ulls i els seus llavis dibuixaren un somriure.

– Això li he demanat jo abans a vostè. Ho recorda?

– Sí. I també que li he contestat xiulant. Em sap greu, normalment no sóc així de sec.

– I jo no sóc tan curiosa… – feu ella per treure ferro a tot plegat.

L’ancià li allargà la mà tot dient.

– Enric Ruíz. Per servir-la senyoreta. O potser senyora?

– Senyora. Estic casada.

– Ja m’ho pensava… una dona tan maca!

– No se’n rigui de mi que avui ja m’he sentit un cop ridícula…

– I això?

– Abans al carrer, quan li he demanat si estava bé…

– Què ha pensat?

La Júlia rumià uns instants abans de dir res.

– Ximpleries meves. Tant se val!

– D’acord doncs. No insistiré.

Dos trens ja havien passat de llarg i el tercer ja estava a punt d’arribar.

– Té vostè pressa?

– Una mica… – mentí Júlia deliberadament.

– Llàstima. La volia convidar a un cafè. Però també en podríem fer un demà, o demà passat… i s’assegura que els seus pensaments fa uns moments eren incorrectes…

La Júlia enrogí. Aquell home semblava llegir-li la ment.

– No ho sé. Tinc un parell de coses a fer…

– Entesos. Miri. Jo l’esperaré aquí a l’andana del metro cada dia d’aquesta setmana a aquesta hora. Si ve i en té ganes farem un cafè. Altrament jo pujaré al tren i observaré els companys de trajecte. Li sembla bé?

La Júlia assentí i pujà al metro que havia arribat. Es quedà observant l’Enric darrere les portes que es tancaven i li va somriure.

Al dia següent la Júlia es llevà sola al llit i pogué assaborir la mandra matinera amb un cafè davant el balcó. La trobada amb l’ancià l’havia feta pensar en sa mare i va decidir escriure-li un mail. Feia temps que no la veia i potser podria visitar-la. Les dues s’havien distanciat perquè la Júlia no va acceptar mai que ella s’oposés al seu matrimoni amb el Sergi. “No fa per tu Júlia! No teniu res en comú i et farà infeliç com ho va fer ton pare amb mi!”. No obstant ella no estava per enraonies. Als trenta llargs va tenir por de quedar sola i va signar uns papers que, com es va adonar temps després, no servien per mantenir cap flama viva. Va seure davant l’ordinador i va redactar un missatge afectuós. Va rebre una resposta quan s’estava vestint. Sa mare la convidava a passar unes setmanes amb ella a Margate. Una imatge tendra d’una dona gran amb trossa i mig arrugada la va empènyer a contestar el correu d’immediat per acceptar la invitació. Ben mirat necessitava desemboirar-se i reflexionar. El Sergi ni tan sols s’adonaria de la seva absència. Treballà una estona i cap a les dotze sentí desassossec. Es posà les sabates i anà cap a la parada de Llacuna. Baixà els esglaons poc a poc com si tingués por de no trobar-hi qui esperava. Quina sensació més coneguda! Durant mesos havia fet el mateix desitjant veure-hi el Kevin i ell havia esdevingut l’únic toc de color en la seva vida grisa. Fer una cervesa plegats trobar-se al vespre amb ell al parc l’omplia d’energia i la feien sentir viva altre cop.

Al final de l’andana hi veié l’Enric còmodament assegut. Amb una gran rialla s’hi acostà i quan fou al seu costat digué:

– Cafè?

– Cafè! – digué ell tot estirant un braç cap a ella per tal que l’ajudés a aixecar-se.

Triaren un local poc il·luminat de la Rambla del Poblenou i començaren a parlar de la crisi i de política, del temps i del Barça i de les seves aficions. Al cap d’una estona, quan ja tots dos tenien la sensació que es coneixien feia anys, l’Enric demanà:

– Júlia. Què vas pensar quan vas llegir la nota del paquet que vaig deixar al costat del contenidor?

La Júlia deixà passar uns segons i incapaç d’empescar-se una mentida respongué:

– Amb tota sinceritat?

– Sí, amb tota sinceritat.

– Doncs vaig pensar que potser havia pensat en el suïcidi.

L’Enric arrufà les celles.

– I com és que et va passar pel cap Júlia?

– No ho sé. Diuen que els que es volen suïcidar ho endrecen tot abans de fer-ho. Vostè semblava tan acurat a l’hora de posar les bosses al costat del contenidor… i després el missatge: “allà on vaig ja no ho necessitaré”…

Hi hagué un silenci que la Júlia no sabia interpretar.

– I si et digués ara que sí era la meva intenció?

Respirà profundament i el llambregà. Tot mirant la tassa respongué.

– Suposo que em sorprendria. No sembla la mena de persona que se suïcida.

– Vostè tampoc. – Feu ell sec.

– Jo! Jo no ho he pensat pas mai!

– De debò?

– Només de vegades, quan estic molt trista em demano quin sentit té la meva vida si em sento buida.

– Ho veu… exactament com jo quan vaig deixar les bosses…

– Però jo no penso en el suïcidi…

– Vostè és jove. Pot canviar de vida si no li agrada la que té. Pot intentar trobar-li un sentit…jo ja la he viscuda i ara estic cansat.

– Vol dir que encara té la intenció de suïcidar-se?

– No. Ja no.

– I què ho fa això?

– Doncs senzillament que ahir em vaig adonar que encara que hagi perdut la meva dona i el meu negoci la meva vida sigui insignificant, encara puc canviar quelcom al meu voltant. Quelcom que no m’agrada per petit que sigui.

Aquella tarda s’acomiadaren dient que es tornarien a veure’s aviat i tot anant cap a casa la Júlia pensà que l’Enric tenia raó. Podia viure per canviar quelcom i per començaria per la vellesa solitària de dos ancians.