El Berlín dels meus llibres.

25 Abril, 202423 Abril, 2024Deixa un comentari

Us semblarà potser estrany que hagi escrit abans de sant Jordi un post sobre els escenaris de les meves novel·les i ara, passat sant Jordi dediqui tot un capítol a una ciutat on vaig viure dos anys i que no ha estat la protagonista principal de cap dels tres llibres que ja tinc publicats. I és que si bé no és un dels escenaris principals a “la Vall dels Ignorants” sí que n’és un de secundari i amb molta probabilitat tornarà a ser protagonista a la meva quarta novel·la. El motiu és força clar. Tot i que jo ja havia vist algunes ciutats europees abans d’anar a viure a Berlín i vaig tenir per exemple la sort de passar tot un mes d’agost a Viena, va ser precisament la capital alemanya la que va produir un canvi radical en mi.
En primer lloc he de dir que la ciutat que vaig conèixer jo i la que és ara, certament no és la mateixa. Com totes les metròpolis, s’hi injecten prou diners per fer-la canviar i desenvolupar-se. No obstant això, Berlín té un encant especial perquè s’hi pot respirar història més que en cap altre lloc del món. El fet d’haver estat dividida primer en quatre sectors i haver passat després a ser una mateixa ciutat de dos blocs diferents, l’occidental i l’oriental sempre l’han feta un indret misteriós i ple de tensió. El Berlín occidental es va desenvolupar seguint el ritme d’altres ciutats europees, però l’oriental va quedar aclaparat pel gris soviètic fins després de la reunificació. Heu de pensar que els alemanys que van viure amb el mur dividint famílies tenien els controls policials, l’amenaça i sobre tot els somnis somorts sovint a l’altra banda. Els de l’oest se sentien privilegiats de no ser a l’est, i els de l’est sabien que no podien anar contra el seu nou estat, la República Democràtica Alemanya, però ensumaven que a l’altra banda s’hi vivia millor.
Quan va caure el mur i els ciutadans d’una banda podien desplaçar-se a l’altra, de cop van quedar molts pisos i edificis buits que es van anar habitant sovint d’okupes que feien el manteniment de les cases a canvi de viure-hi de franc.
En el temps en què jo vaig viure a Berlin la ciutat encara no s’havia acostumat “a l’altra banda” i encara era molt palès el caràcter diferenciat dels alemanys de l’est —els Osis — i els de l’oest — els Wesis— i per tant la història de les dues alemanyes es respirava cada dia intensament.
La primera època de la meva estada a Berlín la vaig passar al barri de Mitte, que tradicionalment és el centre neuràlgic de la ciutat on hi ha la Museumsinsel, l’illa de museus, el Reichstag, la preciosa avinguda Unter den Linden i la Porta de Brandenburg. Passar de viure al carrer Bonavista que sempre ha estat molt animat, ple de gent del barri i on una se sent agombolada a viure de cop a Mitte va ser ja un xoc. Aquest cèntric barri berlinès és un dels més segurs de la ciutat però també és tot el que un espera d’una capital administrativa alemanya, és un pèl fred i força endreçat. A mi en aquell moment em va semblar veure-hi el tarannà soviètic reflectit tot i que no era possible. Passejar per Mitte era sinònim de parlar i amb gent ben situada econòmicament. L’altra cara de Mitte és el barri on vaig tenir la sort de llogar el meu primer pis: Neukölln. Aquest barri era juntament amb Friedrichshain dels més pobres. La gent que hi vivia no tenia res a veure en absolut amb la gent que em trobava a Mitte.
Anar cada dia del meu pis de la Sonnenallee número 14, a l’hotel Adlon a Mitte era moure’s entre dos universos completament diferents.
Si en comptes d’anar a viure a Mitte jo hagués anat a parar a Prenzlauerberg, a Charlottenburg o fins i tot a Kreuzberg, la meva primera etapa a la ciutat potser m’hagués semblat un xic més lleugera perquè en aquests altres barris la gent ja era molt més una barreja que no pas el primer.
Fa poc vaig conèixer un home d’Ohio que venia a fer un viatge de dos mesos per Europa. Com que els seus avis eren alemanys, Alemanya era un país que volia visitar amb calma. Entre totes les ciutats que hi ha vist hi ha Berlín. A mi m’interessava conèixer el seu parer sobre el que va ser la meva plataforma de llançament a la vida real i a pesar dels anys que han transcorregut hi ha dues coses que sembla que no han canviat de la metròpoli alemanya d’ençà que hi vaig viure jo. En primer lloc el fet que floti un cert desencís i malestar a l’aire. Els habitants de Berlín estan sovint malhumorats. Quan jo hi era ho estaven pel moment de crisi en què vivien, un moment en què de dues ciutats se’n va haver de fer una i això va implicar un esforç econòmic i cultural important. Ara probablement el focus del malestar és un altre perquè en una ciutat que és el centre administratiu d’un país és on més es palpa el neguit que ocasionen algunes amenaces imminents com la crisi energètica. I aquest afecta i molt a Alemanya ja que segueix sent un país industrial i que consumeix per tant molta energia.
Ja us he parlat en alguna ocasió del concepte de la “Berline Schnauze” que no només és un dialecte urbà que es parla a la ciutat sinó que implica una manera de fer. La “Berline Schnauze” és el caire directe, abrupte i sovint irreverent que fan servir els habitant de la ciutat per comunicar-se els uns amb els altres i certament per no veure’s trepitjats en una capital on tothom va a la seva a ritme frenètic.
Un dels fets més curiosos de la ciutat és que quan hi vaig ser i encara ara, sempre deia que els berlinesos nats a la ciutat haurien d’estar “unter Naturschutz” en conservació, és a dir que se’ls hauria de tractar com a espècie protegida. I és cert. Generalment la gent que hi coneixereu prové d’altres llocs i per tant se sent a la ciutat exactament tan “manllevat” com els turistes. I això també fa que Berlín sigui molt especial.
L’altre punt que converteix la ciutat un indret que sorprèn però pot arribar a ofegar un xic és la gran quantitat de gent que hi ha i s’esforça per ser el que anomenaríem en català modern “guai”. Us confessaré una cosa. Quan jo vaig marxar d’aquí per viure a Alemanya, ho vaig fer en part perquè estava envoltada de massa gent que em semblava tallada per un mateix patró: el que es considerava “de bon to” a la societat catalana. Quan vaig arribar a Berlín i vaig començar a interaccionar amb gent de fora del barri Mitte vaig començar a descobrir un món ple de persones que duien un estil de vida alternatiu. Alguns perquè no tenien feines estables i treballaven a temporades, altres perquè als trenta llargs encara compartien pis amb algun amic o amiga, molts perquè vivien en famílies compostes de les restes de les seves ex-famílies i una immensa majoria perquè cercaven un lloc a Berlín doncs es desviaven de la norma. De fet, de gent diferent a Berlín en vaig veure tanta que finalment em vaig fixar precisament en algú que era exactament el model de que s’hagués esperat aquí d’una persona, un noi amb la carrera acabada que volia un estil de vida d’allò més normal i corrent. I va resultar destacar a l’escena berlinesa per ser més normal que la resta del que m’envoltava cada dia.
En tots els dies que el Mark, així es diu el meu amic d’Ohio, ha estat a Berlín, ell ha tret la mateixa conclusió que jo en aquella època. Si ho hagués de definir diria que aquesta ciutat pertany a Alemanya sense ser típicament alemanya perquè més aviat pertany a tots aquells que volen encaixar en un lloc on ningú intenti encaixar.
Us deixo avui amb unes imatges de la meva primera gran ciutat. Aquella a la que vaig decidir anar però que em suposava un xoc diari d’adaptació. Totes elles me les ha cedides el Mark, que aviat tornarà als EEUU carregat d’una pila de bones impressions sobre la nostra vella Europa espero.

Els personatges dels meus llibres.

18 Abril, 202414 Abril, 2024Deixa un comentari

Molta gent llegint només la sinopsi de “La Vall dels ignorants” arriba a la conclusió que la novel·la té molt d’autobiografia. Qui s’acaba el primer capítol que Stonberg posa a l’abast dels possibles lectors per fer boca i té l’oportunitat de fer-me’n preguntes, generalment em demana quin tan per cert de la Mariona hi ha en la Mireia que troben a la ciutat de Dresden al llibre. Doncs per als curiosos he de dir que jo i la meva primera protagonista compartim moltíssimes coses. Per exemple, que les dues vam anar a parar al que havia estat l’antiga República Democràtica Alemanya per error i confusió. Això per començar. També comparteixo amb la Mireia que ella marxa a cercar una vida millor a un altre país perquè sent que aquí potser no encaixa del tot però allà s’hi troba certament desplaçada.

L’evolució del personatge és molt similar a la que vaig fer jo quan hi vaig ser. Vaig passar de la mirada crítica a la comprensió perquè és una trajectòria força recorrent dels immigrants. Primerament ens sobta tot allò que veiem i ho percibim com a absolutament diferent del que ens és familiar al nostre país. Després comencem a entendre el motiu que hi ha darrera d’aquella diferència. Així per exemple la Mireia se sorprèn de que els alemanys siguin capaços d’invertir en seu temps de lleure del cap de setmana per anar a conrear hortalisses al seu “Garten” i no prefereixin gaudir d’un bon cafè a la terrassa. I això és exactament el que em va passar a mi a Alemanya. En un principi em costava acostumar-me a que els alemanys no fessin tanta vida al bar com aquí però quan vaig tornar, he estat molts anys sense saber asseure’m a una terrassa a gaudir d’una conversa amb els amics. I amb això no vull dir que als alemanys no els agradi, al contrari, de fet el nostre estil de vida de “terrassa” s’està imposant i quan arriben els primers rajos de sol, tothom surt a prendre la fresca i agafar bronzo on hi hagi sol. Però heu de recordar l’any en què està ambientat el llibre i que en aquella època, els que vivien a l’antic territori de l’Alemanya de l’est encara no estaven acostumats a gaudir de les possibilitats del capitalisme com ho estan ara. Era molt més habitual llavors fer reunions a casa dels amics que ara. Un altre punt en comú entre la Mireia i jo és la infantesa vinculada a Tossa de Mar. No podia deixar de fer sortir el meu bocí de paradís al meu primer llibre i qui sap si en un futur Tossa tornarà a aparèixer a les planes d’alguna de les meves narracions.

L’altre gran dubte és el Gerd de la primera novel·la. Aquí he de dir que el personatge és un prototip del tipus d’home jove que havia quedat desarrelat durant la reunificació. De Gerds a Dresden i a tota l’Alemanya de l’est n’hi havia molts i també hi havia un consum alt d’alcohol entre ells. Però no és un fenomen aïllat. Quan en una societat un col·lectiu se sent desplaçat i no acaba de respondre al model que la majoria considera “persona triomfadora”, per desgràcia és molt probable que pateixi problemes d’addicció. El detonant mental del meu personatge però és una barreja entre un col·lectiu d’homes que vaig trobar jo a l’Alemanya de la reunificació primer a Berlin i després a Dresden i el noi amb qui vaig haver de conviure a Sant Petersburg. I és que quan vaig viatjar a aquesta ciutat russa per millorar el meu idioma, vaig decidir viure en una família perquè vaig pensar que així milloraria més el meu rus. Però la família que em va escollir l’escola només constava d’un home d’uns trenta-cinc anys que rarament estava seré. I amb totes aquestes imatges al meu cap va néixer el meu Gerd.

El Frank és algú de carn i ossos que òbviament té un altre nom i que en aquella època em va ajudar a tirar endavant al començament però que va resultar ser més cap de trons del que em pensava. I el Michael que trobareu a les pàgines del meu llibre també és algú molt i molt real que tenia aspecte de barrufet inofensiu però tenia tota les males intencions del món.

De totes les meves tres novel·les, potser la que conté personatges més inventats és “Pintor de Boira”. La Laura és algú que em recorda una mica una companya d’un curs d’àrab que de ben jove es va casar amb un marroquí. En la Sara també hi trobareu una mica de mi mateixa perquè durant una època vaig admirar un dels meus professors universitaris tot i que la meva admiració cap a ell va perdre en intensitat de seguida que el vaig conèixer una mica més. I un dels herois indiscutibles del llibre és d’ètnia gitana, un poble que a mi sempre m’ha semblat molt capaç de mantenir les seves arrels i no deixar diluir-se gaire.

A la tercera novel·la “Rotres d’Arc Iris” hi tornem a tenir algú que la gent identifica amb mi: L’Estel. I és cert que la meva protagonista, que és de Begur, se sent força perduda a la ciutat comtal. La nostra societat és una que segueix disgregant els membres segons el seu model familiar. Hi ha els que tenen família i que estan força absorbits per ella, els pares i mares solters i solteres que tenen una vida que discorre paral·lela i allunyada a la de les famílies i per últim hi ha els solters del tot a qui els cal trobar algú amb qui tinguin si més no la situació familiar en comú. I no hi ha Estel sense el seu company de viatges, el Salvador. El Salvador és un personatge que es fa immensament entranyable a tots els lectors que m’han volgut comentar què els ha semblat la tercera novel·les . És especialment popular entre les dones i moltes li troben més virtuts de les que li imagino jo al llibre. El Salvador també va sortir de la realitat de Barcelona perquè l’embrió del personatge és el que va ser un comprador meu del Wallapop, un home molt educat i xerraire amb qui vaig anar a passejar un parell de cops. La seva gran afició en aquell moment en què el vaig conèixer era comprar tot el que trobava a bon preu per acaramullar-ho a un local que tenia. Però el Salvador no és l’únic home que ha convertit el tenir en un estil de vida i per tant crec que també és un personatge que es pot repetir amb molts noms i sota moltes formes al paisatge català.

I de vegades no només els personatges surten de la meva pròpia experiència sinó els fets que es relaten als meus llibres. La desaparició d’un dels personatges de la meva tercera novel·la va ser un fet traumàtic que em va passar fa gairebé ja deu anys. Tenia un amic a qui veia d’un a dos cops per setmana i de cop va desaparèixer del mapa, el seu mòbil estava mort i no responia a cap mena de missatge. No m’agradaria que ningú hagués de passar per aquesta experiència perquè és devastadora. D’ençà d’aquell episodi de la meva vida quan veig a les notícies que algú ha desaparegut sé l’angoixa que passen els del seu voltant. La incertesa esgarrinxa el cor, ni més ni menys.

Com he esmentat abans, la llavor dels meus personatges és sovint algú real a qui jo he conegut en persona. No obstant, un cop li dono vida a les meves pàgines, aquest personatge adquireix un tarannà, un llenguatge i uns fets propis i acaba sent el que ell vol. Quan vaig començar a escriure Pintor de Boira per exemple, tenia claríssim quin havia de ser el final d’un dels personatges. Però a mida que la meva novel·la anava avançant, la meva protagonista es negava a desaparèixer i finalment els meus dits i la meva ment la van fer acabar allà on ella volia ser i no pas on jo creia que acabaria. És el que anomeno el poder de la ficció. Res no surt del no res però tot es converteix en un món diferent a l’experiència primera que ha generat l’espurna. I no us penseu però que la meva primera intenció quan escric és entretenir. Generalment sempre hi ha primer un missatge que vull transmetre i després l’embolcallo en la història, una història que espero que sigui agradívola als meus lectors. Us convido a donar-me’n la meva opinió.

Espero poder-vos veure per Sant Jordi a la parada d’Stonberg a Diagonal 407 de dos quarts de sis a un quart de set.

Escenaris de llibre.

11 Abril, 20247 Abril, 2024Deixa un comentari

S’acosta sant Jordi, la nostra diada, un dia que per a mi sempre tindrà un caràcter molt especial perquè durant mitja vida ha estat un dia de celebració familiar. Pels que em coneixeu sabeu que el meu pare es deia Jordi i com podeu imaginar a casa sempre s’ha fet festa amb un bon àpat. I òbviament la rosa mai no m’ha fallat en tots els anys en què vaig tenir pare. Fins i tot quan vivia a Alemanya els pares tenien la manera de fer-me’n arribar una com a símbol del nostre vincle i ara, encara que em manquen aquells amb qui vaig aprendre a estimar la festa, sant Jordi segueix sent un dia que vull fer singular.

He viscut a molts indrets diferents i he recorregut molts kilòmetres a l’estranger i amb cada viatge he après i he interioritzat no només els paisatges sinó també l’ambient dels carrers i camins que trepitjava i he procurat entendre la gent que vivia als llocs visitats.

Avui vull escriure el meu post sobre aquests indrets trepitjats, viscuts i fins i tot estimats que han esdevingut els escenaris de les meves novel·les i que han quedat arrelat en la meva experiència. Per compartir la meva història i fer-vos un tast de les meves novel·les, al meu blog podeu trobar el vídeo “escenaris de sant Jordi 2024” en què hi veureu fotografies d’aquests indrets tan màgics que són el marc de les meves narracions i dels missatges que embolcallen.

El primer gran escenari de la meva vida va ser Dresden. No va ser el primer lloc a l’estranger on vaig tenir l’oportunitat d’anar, ni molt menys. Abans d’anar a viure a Dresden vaig passar dos anys a Berlin, la ciutat delirant que em va sacsejar i fer madurar de cop durant el meu primer període a Alemanya. Parcialment serà important en la meva quarta novel·la en la que estic treballant ara. I si bé Berlin sempre ha estat cosmopolita, dinàmica, sorollosa i enorme, Dresden és, o era quan hi vaig ser, gairebé un pol oposat. La que s’anomena Florència de l’Elba per la seva bellesa arquitectònica era una princesa endormiscada que estava lentament despertant del seu somni, o malson de la reunificació. Amb la seva Brühlsche Terrasse que es veu a les fotografies del vídeo, la seva opera Semper i el conjunt monumental visible a un costat del riu, la ciutat és un diamant preciós que s’ha embellit encara més des de que es va acabar la reconstrucció de la Frauenkirche, l’església de les dones reedificada gràcies a donatius dels ciutadans i d’altres indrets d’Europa per tornar aixecar el que els bombardejos van aconseguir esborrar del mapa.

Dresden és una ciutat romàntica que en l’època en què està ambientada “La Vall dels ignorants” començava a tenir un cor que bategava. Les façanes precioses de la ciutat es maquillaven de nou amb colors harmoniosos que feien que els carrers guanyessin alegria en un període en el que la ciutat encara no era ni turística ni gaire cobejada pels alemanys occidentals.

Anar cada dia en tramvia i veure de lluny la silueta dels edificis monumentals sotjant el rius i els ciutadans m’omplia d’una melangia estranya. Per una banda Dresden convida a passejar-hi i per l’altra també a una reflexió interior.

I no podria escriure sobre Dresden sense esmentar un dels barris més de moda llavors i ara “El Neustadt”. El barri “ciutat nova” aplega una pila de bars, restaurants i locals d’oci que el converteixen en el lloc on una gran part dels habitants de la ciutat van a divertir-se i fer vida social.

El riu Elba també marca moltíssim el caràcter de la ciutat perquè quan comença a fer bon temps, la gent s’hi passeja, hi fa pícnics o va en bicicleta en un indret que sovint és encalmat.

Dresden és una ciutat que canvia, que s’adapta, que acull ara molta més gent de molts llocs que no pas fa uns anys. I té un potencial turístic engrescador si els alemanys de l’est ja s’han posat les piles, han deixat de parlar del passat soviètic i miren ara cap al futur. La “Gläserne Manufaktur” la fàbrica de vidre que en realitat és una fàbrica de Volkswagen és un exemple de la gran injecció de diners que s’ha invertit en la ciutat i del grau de modernitat que està aconseguint. Dresden és una joia en què es respira un passat de mirinyacs i un futur de tecnologia punta sense cap interferència ni anacronia.

A “Pintor de Boira”, la meva segona novel·la, els principals escenaris són la ciutat de Barcelona on hi viu una jove estudiant amb uns amics molt interessants, El Caire que és la ciutat on viu una segona protagonista i Nova York. No cal que us escrigui res de Barcelona perquè està tan a tocar que probablement repassaré paisatges que us són molt propers i no em cal descriure.

El Caire sí que és exòtic. Un d’aquells indrets on m’he endut un autèntic xoc perquè aterrar a la ciutat va ser en part com viatjar en la màquina del temps dos-cents anys enrere. El centre de la ciutat és civilitzat i certament les zones turístiques ens fan sentir una mica segurs, però els viatges amb taxi pels carrers de la ciutat per desplaçar-m’hi d’un cantó a l’altre em van marcar. Els carrers que recordo del viatge no eren asfaltat i a una banda i l’altra hi veia passejar-s’hi homes amb llargues túniques i turbants, hi veia penjats de ganxos terrorífics peces senceres de bestiar que eren mig cobertes de mosques. Les exhibien com a mercaderies que eren però la impressió visual era tan forta que tot i ser dintre del taxi l’instint era tapar-me el nas.

Al llibre i al vídeo hi trobareu per exemple una imatge de la Ciutadella de Saladí, colpidora i tan típica com la nostra Sagrada Família. L’edificació destaca en un fons d’edificis de color groguenc, un to que es confon amb el de l’aire perquè la pols del desert es barreja sempre a l’horitzó. Recordeu que ja us vaig comentar en un post que els egipcis van inventar els col·liris perquè entre la llum intensa del desert i la pols suspesa a l’aire, els ulls dels egipcis patiren i pateixen des de temps immemorials.

Un altre indret que m’ha marcat ha estat el mercat Khan-el_khalili, el gran mercat del Caire. A aquest indret correspon una de les imatges del cafè. Passejar-s’hi és entrar en un altre món i endinsar-se en una altra època, però de fàcil no en té res. La proximitat extrema de la gent, el rebombori dels venedors anunciant els productes i les fortes olors que sovint són un cop de puny olfactiu poden fer que el turista acabi desmaiat de l’atordiment.

Us recomano un te amb menta típic d’Egipte abans i després per poder aguantar amb l’excés de sucre que li posen l’experiència sensorial intensa d’aquest mercat.

Del Caire una de les coses que més em va impactar va ser el Nil, d’una bellesa espectacular, la llum intensa de la ciutat, els ulls dels egipcis que semblen fets per travessar l’ànima, la gent davant dels plats agenollada esperant que des de les Mesquites es doni el senyal per trencar el dejuni del Ramadà i la Ciutat dels Morts.

Vaig ser agosarada, ho sé, i ho seguiré sent cada cop que viatjo perquè em cal veure més enllà del que veuen els turistes. Per això vaig anar a la Ciutat dels Morts, el cementiri gegant on hi viuen els més pobres i desafavorits del Caire. Està prohibit visitar-lo i encara més filmar-lo però jo vaig poder entrar-hi i filmar fragments del que era l’habitatge d’una de les famílies que hi vivia. Em va canviar. Mai més he pogut queixar-me de segons què perquè de cop vaig ser conscient de la sort que implica viure o néixer en un país amb un sistema social fort com el nostre.

Si voleu, podeu cercar al blog l’article sobre la ciutat dels morts perquè ja fa anys que el vaig escriure.

El Caire també impacta perquè els estàndards d’higiene del país no tenen res a veure amb els nostres. Prop del Sheraton, que és un hotel de luxe, s’hi podien veure muntanyes d’escombraries interrompent l’equívoca imatge de riquesa de la ciutat.

A “Pintor de Boira” Nova York també és un dels escenaris principals. De Nova York puc dir que el que més em va abellir va ser precisament el que té menys renom. La primera imatge de Nova York que apareix al vídeo és precisament aquest lloc al que retorno mentalment sovint. És la “River Terrace” situada a una punta de Tribeca. No és un lloc tan famós com Central Park però el fet de poder contemplar l’aigua contínuament i el perfil dels edificis al fons la van convertit en el meu racó favorit i la meva passejada nocturna. I si en aquella època hagués sortit a córrer, cosa que algun dia faré, segur que ho hagués fet a la River Terrace. Un lloc que inspira pau en una ciutat que vibra i reverbera. No queda excessivament lluny del conegut edifici “Flatiron”, la casa en forma de planxa que té una cara tan esmolada i prima que es fa difícil de pensar que en aquesta part de l’edifici hi pugui haver cap habitació.

L’Empire State Building pertany a l’imaginari de tothom que hagi vist un parell de pel·lícules americanes. És un símbol de la ciutat i un dels llocs turístics que s’ha de visitar. Les vistes des dels finestrals d’aquest gratacels no poden deixar indiferents a ningú. Veure Manhattan des de l’Empire State té un preu alt però d’altra banda ho val tot. També és una de les imatges del vídeo. Un altre gran l’impacte és veure precisament Manhattan des del vaixell que porta a visitar Ellis Island. Aquesta illa de Nova York té un encant irrepetible i deixa petjada i encara que haguem vist l’estàtua de la llibertat mil cops en reproduccions diverses. A mi personalment veure-la en persona des del vaixell que anava a Ellis Island em va emocionar més del que m’esperava.

No soc especialment amant de tot allò que prové dels EEUU com molta gent. Tanmateix, he de reconèixer que Nova York encisa fins i tot a una persona com jo, amant de la vella i bella Europa.

La meva darrera novel·la, “Rostres d’Arc Iris” té uns decorats que podem trepitjar fàcilment. Comença a Barcelona però s’endinsa en un viatge de trobada a França, més concretament a la Provença. El recorregut ens portarà a lloc màgics com “Pézenas” però tota l’acció es resol a Arles preciosa ciutat que podeu veure a les imatges del vídeo. Les seves arenes no són tan famoses com les de Nîmes però estan ubicades en un lloc envoltat de romanticisme. Tampoc falta al llibre la menció de llocs com la Camarga amb els seus cavalls blancs que neixen foscos o els seus braus de banyes diferents a les dels ibèrics. Si voleu passejar-vos pel nostre país veí us convido a una aventura amb una primera part de la novel·la que serveix de preludi pel gran viatge en què viureu els paissatges des de dues perspectives diferents, la femenina i la masculina. I si voleu apuntar-vos el recorregut que fan els personatges, serà un bon itinerari de vacances!

I ja no vull escriure més perquè el que ara cal fer és llegir les meves narracions i viatjar des del vostre sofà mateix de casa.

Bona setmana i comenceu a preparar el vostre Sant Jordi!

El sabor tebi de les carícies. Per la meva mare.

14 Octubre, 202114 Octubre, 2021Deixa un comentari

La primera imatge que tinc gravada al cervell de la meva mare és d’una torre alta i esvelta amb unes mans de dits llargs i fins guarnits amb ungles oblongues i ben llimades. Eren tan grans les seves de mans que les meves menudes només podien abraçar-li un dit. Fes el fred que fes, sempre les tenia calentes i jo les hi buscava per sentir-ne l’escalf. Les seves mans sempre han estat un refugi per a mi. Petita jo, mirava la mare enlairada i la veia com una fortalesa que em protegia i tenia cura de mi, però també que em renyava quan no em comportava com calia.
Els que la coneixíem bé sabíem que era dolça i calmada per fora i dolça i inquieta per dins i que sota la imatge d’alegria aparent i el dring jovenívol de la seva veu, s’amagava la nena temorosa i un pèl ploranera que havia estat de ninesa. Recordo una anècdota que em va explicar de les seves nits a les Borges quan els hiverns encara eren d’allò més blanc. Contava que una vesprada la van trobar amorrada a la finestra i plorant sense consol. Els meus avis li anaven preguntant per què plorava però la mare no era intel·ligible entre sanglot i sanglot. Quan es va haver calmat li van tornar a fer la pregunta: Per què plores? Llavors ella va dir: “m’han tallat la lluna”. Devia haver-se fixa’t fins aquell moment només en la lluna plena i el planeta ara mig amagat li va semblar trencat i la va entristir.
No sé com la van calmar però el que estava ja clar és que la mare seria un ésser nocturn. Sempre li va costar llevar-se d’hora i penso que en el fons devia tenir un trastorn del ritme circadià perquè es va mantenir fins el darrer moment incapaç de dormir bé durant la nit i estar desperta del tot durant el dia. De fet ella sempre m’explicava que feia els deures de l’escola quan era fosc i així podien enganxar-se-li els llençols una mica l’endemà següent. Aquest és un dels pocs aspectes en què ella i jo érem diametralment diferents. A mi el cos em demana llevar-me d’hora per aprofitar les hores de sol i anar a dormir com les gallines per estar bé.
Però tot i l’escassetat d’hores de son ella aconseguia arribar a tot arreu i fer les coses amb el màxim detall: portar la casa que estava impecable, fer-me la roba a mi que li quedava com extreta d’una casa d’alta costura, preparar àpats boníssims amb el mínim temps possible i acabar la feina de pelleteria que li donava el pare. Aquesta era sens dubte l’activitat que menys li agradava. Cosir pell la va avorrir sempre tan acostumada com estava a cosir fi. La mare estava més feta per a tasques d’enginy i creativitat. No m’han deixat mai de sorprendre les seves solucions casolanes i altament eficaces per resoldre problemes quotidians que a més d’útils acabaven sent decoratives. La inventiva i talent artístic de la mare els demostrava cada any amb les disfresses que em feia. La creativitat era un entreteniment que la treia de la rutina diària.
La nostra vida de família transcorria majoritàriament a Bonavista 8. La mare completament absorta en les tasques domèstiques i educant-me a mi i el pare mig encofurnat a l’habitació del taller enllestint o arreglant abrics i jaquetes que havien de pagar-nos totes les factures. Qui més sortia era jo perquè tenia l’escola.
El moment d’alliberament de la mare era al carrer. I no li costava gens ni mica sortir-hi perquè a Gràcia tot convida a ser fora més que dins. Les places, els forns del barri, la ferreteria, la merceria, qualsevol establiment era agradívol per ella perquè li donava la possibilitat de sortir de les quatre parets de casa que sense voler ens empresonaven una mica a tots.
I és que no és fàcil viure i treballar amb la família com s’ha vist durant la pandèmia. Però els meus ho van fer durant més de quaranta dels prop de seixanta que van viure plegats a casa seva. Tot un rècord!
Com que la casa era habitatge i negoci alhora, la vida privada i la laboral estaven desdibuixades i només deixàvem enrere la feina i les clientes quan érem a Tossa. Aquest a que jo he declarat bocí de paradís, li agradava crec més a la mare que al pare perquè allà és on els seus ulls eren més verds i el seu rostre agafava el color torrat i saludable de l’estiu. Allà la Margarita li feia el sopar i el dinar i allà xerrava a gust amb la Maria del Gaspar i la Pilar. Gent senzilla i sense pretensions que ens feien sentir a tots com a casa.
Els caps de setmana i els estius eren per a la mare i per a mi el moment de veure pel·lícules per la nit i plorar plegades. Seiem al sofà i triàvem el que miraríem. El pare sovint era el primer a marxar al llit i llavors jo i la mare acabàvem la pel·lícula tot escoltant els roncs del pare a l’habitació.
De vegades però, no teníem la sort que ell agafés un son profund i si havia d’anar al bany i ens veia plorant amb la pel·lícula ens demanava “que ja ploreu?” i ens feia sentir un pèl bledes a les dues. Poques vegades podíem deixar anar els sentiments sense que ens enxampés.
La mare m’ha ensenyat que plorar no és dolent ni tampoc cap senyal de debilitat. Que és una estratègia per deixar anar tensió i les dues l’hem emprada amb ganes. Ara de més gran la mare em va comentar que de petita de vegades només plorava perquè no la renyessin. La confessió em va semblar estranya perquè no m’hagués pas pogut imaginar mai que ella utilitzés les llàgrimes per evitar que la castiguessin o renyessin. El que fa la vellesa que acabem fins i tot traient el que havíem ocultat durant anys! També vaig esbrinar fa poc, quan la mare ja era a la residència i l’Alzheimer feia estralls amb el seu cervell, que de jove s’havia amagat alguna “xuleta” a la faldilla quan no estava del tot preparada per algun examen. I jo que sempre havia cregut que ella havia estat una estudiant modèlica!
La vida de la que alguns anomenen Carme i d’altres Maria Assumpta no va ser cap festa major. Va néixer en època de guerra i els anys posteriors a aquesta la família no va passar gana com la del meu pare però tampoc navegava en abundància. La meva àvia es va posar malalta i per evitat un contagi la meva mare va haver d’anar a viure durant una època fora de la pròpia llar. Amb una infantesa marcada pels sorolls de les bombes i la por de les explosions calades al moll de l’os, ella es va sentir mig abandonada quan la major part de l’atenció de la seva família es va bolcar en el seu germà gran, que s’havia posat malalt de meningitis. Sovint em deia que el Joan era xamós i bromista, que recitava poemes i feia tantíssima gràcia i ella en canvi se sentia un xic ensopida al seu costat. Un dia d’aquells de la seva infantesa va sonar l’alarma perquè s’acostaven els avions i havien de buscar aixopluc. La tieta de la meva mare la tenia al coll i quan va sentir la sirena la va deixar al terra per agafar el seu germà. Com a nena que era va interpretar aquell acte com una manca d’estimació cap a ella perquè de menuda s’havia sentit un pèl com l’aneguet lleig que vivia a l’ombra d’un germà més xiroi que ella.
Potser per tot aquell sac d’experiències tristes i pors soterrades la mare era una barreja d’alegria i melancolia de difícil descriure. No era una dona que s’enfadés fàcilment. Això no. Però sí algú que sovint sentia melangia.
Recordo que jo sent nena havia tingut la sensació que havia de protegir-la a ella. Devia ser que intuïa que dintre d’aquell cos fràgil però resistent alhora, d’ulls verd clar i cabells rinxolats cendra hi havia empresonada tota la por i el desconsol de la guerra. Ella, com el meu pare, no van tenir una infantesa amb la tendresa requerida per fer créixer adults segurs de si mateixos. I tot i així la mare donava gairebé sempre la impressió equivoca de seguretat.
Sempre he dit que m’agradaria tenir una màquina del temps per poder tornar als anys d’infantesa dels meus pares i donar-los les carícies i l’escalfor que els van faltar. M’hagués agradat pogut agafar aquella nena que van deixar al terra per aixecar al seu germà i a qui sense voler li van esgarrinxar una mica el cor fent-ho. Hagués volgut explicar a la meva mare nena que les fases de la lluna li tornarien la rodona brillant que enyorava. Igual que hagués volgut poder ajudar a fer els deures al pare per tal que no cresqués amb la idea errònia que no valia pels estudis perquè sí que hagués pogut estudiar. Aquestes coses que passen de petits es guarden dintre i fan mal per sempre.
No obstant, no tot eren records tristos els de quan era petita. Li abellia la seva casa de Borges plena de gats que la seva àvia no acabava d’empaitar perquè en el fons li agradaven. Admirava el seu avi que sembla ser que sabia fer una mica de tot. De tant en tant li sortia la vena creativa i li van premiar una redacció que va escriure a l’escola amb la perspectiva del ruc que porta sobre Jesucrist per setmana santa. La mare sabia veure l’altre cantó de les coses. També recordava amb molt d’afecte els seus cosins de petits i a ella i el seu germà llençant-se amb un patinet que els va regalar l’avi pendent avall fins que el seu germà es va fer mal i el meu avi en un cop de ràbia el va trencar. El seu pare era per a ella l’exemple d’home perfecte gairebé. Pare i filla tenien una cosa en comú: eren tossuts i es contradeien a ells mateixos sovint. Una característica aquesta que adesiara m’ha fet ballar el cap però que ara em sembla entranyable. I ella i jo compartíem l’afició per deixar anar els sentiments, pels colors alegres, per les joies i bijuteria i pels detalls de la llar. I espero haver-me amarat del seu comportament correcte i afable i de la seva cordialitat. No es feia estranya amb ningú.
Em sembla que sempre va sentir-se molt unida als seus pares. A la meva àvia perquè la tenia com a model i exemple del bon comportament i de modernitat i al meu avi perquè era un home que s’havia fet tot sol i va saber tirar endavant una família amb dos fills i una dona delicada de salut.
Quan la vaig haver de portar a la residència, molt a contracor meu i seu tot i ser la única decisió de debò responsable, la directora del centre em va dir que se’ns veia molt unides. De fet, ni tant sols els anys que vaig passar a Alemanya no em vaig sentir lluny dels pares. Senzillament hi havia uns quants quilòmetres entre nosaltres. Però un cop sèiem a taula amb un dels meravellosos plats que cuinava la mare, xerràvem de tot i coincidíem en la manera de veure i entendre el món. Només que jo sempre he estat un pèl més pragmàtica i ho he fet tot pensant que la sort no sempre em pot anar de cara i m’ha estalviat molts problemes que ells sí han tingut.
I així com la mare i l’àvia havien demostrat que estaven molt estretament connectades perquè si l’una patia a quilòmetres, l’altra ho notava, jo crec que la mare i jo també hem tingut sempre una connexió que no es pot explicar fàcilment en paraules ni molt menys provar científicament. M’ha trucat o l’he trucada quan li intuïda el patiment o ella el meu i he notat i percebut el poc temps que li quedava de vida intensament des d’aquest estiu. De fet era com una fiblada al cor de directa i clara.
Amb els anys el verd dels seus ulls es va anar tornat una mica més grisós, els rínxols dels seus cabells van anar perdent embranzida i l’escalfor de les seves mans es va anar tornant fredor.
Però anàvem trobant els nostres temes de conversa i les nostres rutines que ens connectaven fins i tot quan l’Alzheimer ja estava fent molt de mal. Encara a Bonavista no s’oblidava mai de demanar com estaven els meus dos “quatre potes” ni de dir-me que els fes una carícia de part seva.
El nostre darrer trajecte plegades en un vehicle va ser quan anàvem a la residència. Jo li vaig agafar la mà i li vaig fer memòria de tot el camí que havia fet durant la seva vida sola i li vaig recordar que aquest darrer tram jo l’acompanyaria en tot moment.
Com desconeixia que el temps que ens quedava era tan poc! Quelcom em deia que potser em viuria fins Nadal però a partir de l’agost el procés degeneratiu va començar a fer estralls a velocitat supersònica. Jo estava perdent una mica de la mare cada dia i no podia fer res. Vam intentar el caminar fins que va oblidar com. Després de cop no obria els ulls. M’aferrava al berenar com a rutina per crear un espai nou entre nosaltres però aviat va deixar de mastegar. S’acostava el final i jo ho sabia i per això tornava a casa ensorrada per la pèrdua imminent.
Dissabte dia 9 d’octubre la mare ja havia perdut completament la parla. Em vaig aferrar al darrer llenguatge que ens quedava: les carícies. L’anava a buscar a la residència per portar-la a la plaça i abraçar-m’hi i acaronar-li els braços i les mans. Aquelles mans que havien estat tan calentes i que ara havia d’escalfar jo. Quan de temps més havia de patir sense saber si ella patia o no? Com si hagués llegit els meus pensaments o notat les meves llàgrimes sobre les galtes del dilluns, el dimarts la mare se’n va anar.
La vaig veure ajaguda i morta amb aquella expressió de serenitat que feia temps que no tenia i vaig saber que, si més no, aquest cop no havia patit.
De cop la imatge de fragilitat i vulnerabilitat de la meva mare es va esvair del meu cervell i la vaig tornar a recordar com era ella quan jo era petita: forta, esvelta, bonica, dolça i molt, molt càlida. Em quedarà sempre el record del sabor tebi de les seves carícies i el tacte de les seves mans. Les mateixes que em guiaven de petita i que últimament agafava jo amb deliri per anar a donar amb ella els darrers tombs de la seva vida. Sens dubte l’enyoraré per sempre.

Deserts i minories.

1 Abril, 20211 Abril, 2021Deixa un comentari

Aquesta setmana i per trencar una mica amb el tipus amb la temàtica de les entrades de blog dels tres darrers dijous vull comentar tres llibres ambientats en un escenari igual i tots ells molt diferents entre sí. Les tres novel·les de les que vull parlar avui ens descriuen el desert, l’una el del Sàhara, el més gran del món, la segona el de Mèxic en una regió propera a Arizona i el tercer el desert australià. Però no només coincideixen en l’escenari sinó també en certa manera en la trama perquè els tres llibres descriuen la supervivència de tres cultures ancestrals a punt d’extingir-se després de la implantació de nous tipus de societat per les forces colonials.
Les tres novel.les de les que vull escriure aquesta setmana són, “Tuareg” d’Alberto Vázquez Figueroa, “las voces del desierto” de Marlo Morgan i per últim “Gardens in the dunes” the Leslie Marmon Silko. Cap d’elles pot deixar indiferent al lector encara que la seva força narrativa és molt diferent perquè la intensitat dels relats té motivacions distintes.
Comencem per “Tuareg”, una novel.la que va tenir un èxit tan gran que la van portar al cinema. Narra la pugna personal del Gacel, un tuareg noble que viu en un racó del Sàhara apartat de la civilització i de la societat moderna que han portat a l’Àfrica els colonitzadors francesos.
Un vespre dos desconeguts li demanen aixoplugar-se on ell té el seu campament amb les seves “haimes” i les dels esclaus i com que l’hospitalitat és una llei pels tuaregs el Gacel accedeix. L’endemà però uns militars arriben al seu campament, assassinen el seu hoste jove i s’enduen el més vell.
Gacel, com a bon musulmà, considera que no s’han de violar les tradicions que són més antigues que l’Alcorà i empren un viatge per venjar la mort del seu hoste i restablir el respecte a les tradicions que per ell són sagrades.
El llibre, que un amic meu va gosar dir que no m’agradaria perquè el considerava més per a homes, descriu a la perfecció com sobrevivien els tuaregs en una regió tan hostil com el desert, amb uns dies on la temperatura pot arribar als 50 i unes nits gèlides.
La descripció del recolliment de la vida als campaments primitius tuaregs omple al lector amb una sensació d’assossegament que intueix des d’un primer moment fràgil perquè l’acció transcorre en un moment de la història en què aquest tipus de vida era un reducte gairebé del passat. De fet el mateix protagonista no és conscient de que el territori ja és lliure perquè s’ha aconseguit la independència dels francesos.
Sorprèn gratament com un noble del desert es considera ric tot i tenir les mínimes possessions, i de fet el mateix Gacel recalca que la seva llibertat personal resideix en el fet de no tenir objectes en excés. D’igual manera, cap al final del llibre quan ha de fer nit en un edifici convencional descriu com les parets se li fan com una presó.
Tot i la poca lògica d’una lluita personal d’un tuareg sol contra tot un món de modernitat i una societat nova amb uns governadors i unes lleis molt més poderoses que la seva “tradició”, el Gacel no s’atura fins arribar al seu objectiu. No us diré com acaba la història perquè potser no heu llegit el llibre.
El que sí us diré és que sí és cert que en els països islàmics, la llei escrita l’Alcorà té tanta força com la tradició (altaklid) التقليد.
El segon llibre és el de Marlo Morgan “Las voces del desierto” que vaig llegir en castellà ja fa anys. L’autora nord-americana va abandonar la seva carrera mèdica per dedicar-se a ser escriptora. La novel.la de la que vull escriure narra el que suposadament va ser un viatge verídic que va emprendre l’escriptora amb un grup d’aborígens australians que li mostren com es pot viure amb harmonia amb la natura tal i com ho han fet ells des de temps ancestrals.
Si la força narrativa de “Tuareg” ve de la potència de la lluita personal contra titans d’un sol home mogut només per la seva fe en la seva decisió, la novel.la de Marlo Morgan ens captiva quan esbrinem que l’esforça personal d’adaptació de la protagonista a la vida de la tribu d’aborígens va ser, si més no en part, real.
És curiós però no sorprenent que en els dos llibres s’expliqui que la gent del desert està acostumada a consumir poca aigua, que és un recurs escàs.
Marlo Morgan descriu la vida nòmada d’uns aborígens que també han pràcticament desaparegut perquè els colonitzadors i actuals habitants d’Austràlia no descendents de la població autòctona, van anar arraconant els autòctons fins deixar-los pràcticament sense cap territori habitable on anar.
I d’igual manera Leslie Marmon Silko descriu en el seu llibre “Gardens in the dunes”, la fugida d’uns pocs indígenes d’Amèrica cap al que eren els seus antics territoris desèrtics per tal de no ser tancats en reserves.
Les tres protagonistes de la novel.la són “grandma Fleet”, la única que va viure i créixer en el món indígena i que transmet el seu saber a les seves netes, Sister Salt, la germana de la protagonista i Indigo una nena, que quan comença la novel.la és un infant.
El llibre narra sense afectació emocional com les dues netes de grandma Fleet han d’anar a viure a una ciutat per escapar després altre cop al desert perquè els colonitzadors persegueixen tant als indígenes com als Mormons que tenen en comú que esperen l’arribada del Messies.
I Òbviament en aquest punt el lector s’adona que la cultura indígena ja està prop de la desaparició perquè el culte a la mare terra es barreja amb una tradició cristiana no autòctona. De les tradicions dels indígenes en queden l’adoració i respecte a la terra i els seus fruits. En un moment donat s’explica que cada indígena té unes plantes de les que s’ha de cuidar com si fossin nens i que tenen fins i tot noms propis.
Com els protagonistes de les dues altres novel·les, aquestes tres dones poden mitjanament preservar la seva cultura perquè viuen en un territori hostil poc atractiu als colonitzadors: el desert.
Cap dels tres llibres es pot llegir sense estar un parell de dies donant voltes a la història després d’haver acabat les darreres pàgines. I per aquest mateix motiu són d’aquells que perduren en la memòria fins i tot anys després d’haver-los llegit. Així és que si no teniu plans per Setmana Santa sempre podeu intentar trobar un exemplar d’una d’aquestes fantàstiques novel·les.
Us desitjo a tots uns molt bons dies de descans!

Sobre el llibre “So, und jetzt kommst du”: xocant, intens i real.

24 Desembre, 20201 comentari

Aquest dijous de nit de Nadal us porto un post diferent que és un experiment perquè mai abans havia escrit una entrada sobre un llibre.
I és que de novel·les jo en llegeixo tantes com em permet el temps i amb molt de gust perquè la literatura i les històries que trobo em permeten entrar de cop en mons on jo no hi podria entrar. Diuen que llegir és la millor manera d’evadir-se de la realitat. Això depèn del tipus d’història que triem. Si la lectura ens porta a un univers de ciència ficció en altres planetes o èpoques o en terres plenes d’éssers màgics sí. Però no sempre llegirem Tolkien o Orson Scott Card amb el seu Ender’s game. A voltes la literatura ens pot apropar a un món molt real totalment inaccessible tot relatant les experiències d’altres persones d’una manera tan viva que quan acabem el llibre ens sentim un pèl més coneixedors de la vida sense haver passat per un mal tràngol.
Coincidirem tots en què el 2020 no ha estat precisament un any afortunat oi? Doncs el que ha compensat una mica tot aquest daltabaix que hem passat han estat alguns dels llibres que he llegit durant el 2020. La història fascinant de L’ombra del vent va ser la novel.la que em va permetre fugir de la cruel realitat que vivíem durant el confinament. La història Nächsten Sommer de l’Edgar Rai, em va permetre posar-me a la pell d’uns personatges dispars embarcats en una petita aventura plegats en un moment baix per tots.
I sens dubte la novel.la que m’ha posat en la pell d’altres persones de manera més colpidora ha estat So, und jetzt kommst du de l’autor Arno Frank. La novel.la va ser el seu debut com a escriptor d’aquest gènere doncs ell es dedica al periodisme i treballa per diverses publicacions.
Quan vaig començar a llegir la història ni tan sols sabia que basava en fets reals. Ho vaig descobrir quan ja m’havia engolit la meitat del llibre i estava encuriosida per saber qui era l’autor d’un relat tan intens i xocant.
Tot comença quan el narrador relata el que ell anomena la primera mort de la seva mare. Sense haver llegir ni la sinopsis ni la crítica, en un primer moment el lector pot pensar que serà un relat de ciència ficció. Com pot haver-hi una primera mort d’altra manera? El final de la introducció ens deixa clar que la mort fictícia de la mare és una prova que li posa aquesta al seu fill per estudiar la seva reacció. El lector ja està sobre avís. Quin tipus de mare fa aquests experiments amb el seu fill? En el transcurs de les següents pàgines ens trobem la descripció de la família de l’infant narrador. Un pare nascut a França, una àvia paterna un pèl rígida que llegeix al seu net fragments de Tàcit i Heròdot mantenint al net lluny del món de fantasia en què, com després sabrem, estan immergits el seu pare i la seva mare.
Ens adonem que quelcom no va bé quan el nen pateix un accident per culpa del pare, perd uns dits d’una mà i el pare inventa una història per evadir la culpa. El temps de convalescència del nen a l’hospital coincideix amb un canvi de domicili forçós que porta a la família a viure en un indret infinitament menys confortable que el pis on vivien fins el moment.
La veu de l’infant se sent a través de tota la primera meitat de la novel.la amb força perquè Arno Frank aconsegueix retransmetre els esdeveniments amb els ulls d’un nen a qui li surt una germaneta no gaire ben rebuda per ell. La que els pares anomenen l’encisadora Jeany, al petit Arno no li ho sembla gaire. Tanmateix la menuda surt d’allò més espavilada i qüestiona el que fan els seus propis pares des de ben petita.
Anem coneixent el tarannà del pare a través de les accions i de les paraules adreçades al seu fill. En un moment donat de la novel.la el Jürgen li diu a l’Arno: “ Hi ha sens dubte ximples. Només cal trobar-los. O millor encara, un s’ha de deixar trobar pels ximples”.
Poc a poc ens adonem que el pare de la família es creu un ésser superior amb dret i poder d’ensarronar a tots perquè segons ell : “hi ha els que treballen i hi ha els que són prou intel·ligents per no haver de treballar”. Però els negocis no gaire nets del pare tornen a fracassar i la família, que ja ha crescut en un membre perquè ha nascut el Fabian, ha de marxar d’Alemanya quan el fill gran, el narrador, està ja a secundària. Aquí el narrador per primera vegada fa palesa la seva maduresa i qüestiona la necessitat dels seus pares de tenir un tercer fill.
I el lector no sap com el pare troba prou diners fins uns quants capítols més tard però després que la policia el va a buscar a casa seva, el Jürgen fa pujar al cotxe a la dona i als seus tres fills i els porta fins a França. Allà viuen la època daurada de la família en una casa de luxe i envoltats de totes les comoditats que desitgen. La germana del narrador en un moment donat demana al seu pare quan se’ls acabaran els diners i el pare sembla no entendre la seriositat de la pregunta. És un dels moments de la novel.la en què el lector adult s’ha de demanar fins a quin punt la immaduresa dels progenitors pot convertir en adults prematurs als fills.
Com ja us imagineu, la família no triga segles en ser interceptada per la Interpol i aquest cop ha de fugir a Portugal en un camió per passar unes setmanes de gana absoluta a la mercè del camioner que els ha portat fins allà.
La pregunta que ens fem tots el que tenim prou seny és: i on fugiran després quan ja són a l’altre punta d’Europa? A Amèrica? Certament és el que esperem els lectors però la vida retorna a la família a Alemanya no sense passar per un intent embogit del pare d’acabar amb l’èxode dels cinc en un accident familiar. Les paraules “ho podríem acabar tot aquí mateix” que el Jürgen li diu a la seva dona pensant que els tres nens estan adormits, són un martell potent al cap del lector.
És finalment la valentia de la Jeany la que aconsegueix reconduir la situació. La menuda és la que aprèn a Portugal a buscar la manera d’omplir-se l’estómac quan son pare ja no té diners. I és ella la que més desitja retornar a una vida normal.
Òbviament, si Arno Frank escriu la història és perquè va sobreviure i la va superar. I sembla ser que van ser els seus dos germans, la Jeany i el Fabian, que el van animar a posar en paper allò pel que havien passat.
No vaig poder fer altra cosa que demanar-me com ha de ser la infantesa i la joventut dels fills d’un pare criminal. Durant tota la novel·la em preguntava contínuament per quin motiu la mare dels fills aguantava tota la farsa, la pantomima i el patiment a què els portava el seu marit. El dubte queda aclarit al final de la novel.la quan diu: “veia al vostre pare com volia ser i no com era realment”.
So, und jetzt kommst du és la història d’un amor malaltís d’una dona incapaç de voler veure el seu marit com el farsant que era amb el mal que provocava. I també és la història que ens mostra com uns nens poden arribar a ser més madurs que els seus pares per sobreviure.
Personalment penso que cal llegir un llibre així per entendre l’experiència per la que poden passar els fills de pares que cometen delictes. Arno Frank no considera que la seva novel.la sigui educativa però ho acaba sent perquè ensenya al lector que el fet de tenir uns pares determinats no vol dir per a res, que els fills hagin de ser iguals. Els tres germans de la història han sortit airosos d’un passat en què van créixer amb un pare Peter Pan i una mare que li feia de Wendy. És una història que ens ensenya que els traumes es poden superar i per això la recomando.
Per qui la vulgui llegir en alemany i no sigui nadiu, potser haurà de recórrer al diccionari perquè Arno Frank empra paraules poc utilitzades en el llenguatge comú com “Saumseeligkeit” benaventurança, o “lukullisch” per ric. Una mostra més de la capacitat de l’autor de dir exactament allò que vol dir.
Espero que algun dia es tradueixi al català o al castellà perquè altrament es perdrà una experiència molt valuosa que només gaudiran els que llegeixin la novel.la.

El conegut desconegut XVI.

12 Novembre, 2020Deixa un comentari

La Martina i el Dani van passar a buscar a l’Olivier i al Guillaume a Il caffe di Francesco al Passeig de Gràcia. Els plats estaven buits tan o més com les mirades de pare i fill que els reberen amb la tristor a l’esguard. Segons van dir, el viatge se’ls havia fet curt i els feia mandra tornar a l’avorrit hivern gris de Bèlgica. L’Olivier va confessar que tornar a Barcelona l’havia trasbalsat perquè s’havia adonat de tot el que enyorava de la ciutat i no podia tenir a casa. El Dani li donà un cop a l’espatlla i li digué que havia de visitar-los més sovint per carregar les piles. Els dos vella amics van fer el recorregut en l’autobús un al costat de l’altre tot xerrant del que havien de fer per donar un nou impuls a la seva vida. Semblava que el belga estava del tot disposat a traslladar-se a Barcelona amb el seu fill.
— La vida a Bèlgica és segura però descolorida. Les tardors són fredes i els hiverns llargs. Trobo a faltar la proximitat al mar i la vida al carrer que feu aquí perquè allà només visc per la primavera i l’estiu.
— I com ho faràs amb el teu fill? Ha de seguir els estudis a Bèlgica no?
— Una opció seria que es preparés els exàmens de Bèlgica des d’aquí mentre estudia en un institut públic de Barcelona.
— No és molta feina?
— Jo el veig capaç. De moment no està distret ni amb videojocs, ni amb noies ni amb cap esport que l’absorbeixi.
El Dani escoltava al seu amic escèptic. Sabia que un any podia destarotar molt l’expedient acadèmic del noi i això li podia espatllar la nota d’entrada a la carrera que volia.
— I no podries esperar a que entrés a la universitat i que fes la carrera aquí?
L’Olivier sospirà i reconegué que potser seria el més adequat però que no sabia fins a quin punt el noi aguantaria viure amb la mare, ni si ell podria seguir enganyant-se amb una felicitat calculada i planificada des de feia anys. La seva vida estava mancada d’al·licients segons ell. El Dani li respongué que era del tot normal que se sentís d’aquella manera. Amb els anys les oportunitats s’anaven reduint i aquell fet provocava moltíssima inseguretat a la gent de la seva edat.
— Ara ja seria difícil fer un gir de cent vuitanta graus i buscar una vida diferent. Senzillament perquè deixaríem enrere tot allò pel que hem lluitat. No creus que els canvis radicals ens farien perdre la identitat? — demanà el Dani.
— Què vols dir?
— Que si per exemple ara jo volgués deixar la clínica veterinària per dedicar-me al teatre, estaria donant l’esquena a tot allò que m’ha fet arribar on soc ara. Em sentiria desarrelat i llavors potser sí que cauria en un pou. Penso que els que hem lluitat per arribar a un lloc determinat esborraríem part de la nostra identitat si de cop volguéssim deixar enrere la nostra feina i part de la nostra vida.
— No et confonguis Dani. Jo no voldria canviar de professió. Però deixar la meva casa a Bèlgica per venir aquí no em faria perdre qui soc. No canviaria la feina, canviaria el país. I al cap i a la fi, la meva experiència de jove a Barcelona em va ajudar a ser qui soc. A més penso que al Guillaume li aniria bé amarar-se del caràcter mediterrani. Aquí sou més alegres i crec que ell necessita una mica d’energia positiva. El veig ensopit per l’edat que té.
— Així no canviaries de feina?
— No home no! Això només ho fa qui no té cap altre remei. Els que hem dedicat anys d’estudis a una carrera feixuga és perquè teníem molt clar el què volíem fer. Fixa’t en el nostre amic el Robert.
— Encara hi tens contacte?
— Sí.
— I què fa?
— No ho saps?Doncs no va acabar cap de les carreres que va començar. Va fer una temporada de representant comercial a una editorial de llibres de text. Després va posar un negoci d’entrepans i ara es dedica a intentar vendre productes per aprimar-se. Jo no sabria viure sense una professió a la que em sento vinculat.
— Jo tampoc. M’agrada la veterinària encara que no m’arribarà a fer mai ric. Prou que se’n va queixar mon pare!
El Dani i l’Olivier van coincidir que amb o sense rutina, la feina que feien era la que havien triat i els seguia agradant. Van mirar a la Martina i el Guillaume que semblaven immersos en una conversa apassionant. Estaven discutint quin skateboard era millor. Òbviament era un tema que el Guillaume dominava. La Martina va advertir al noi que si tornaven aviat ella volia una segona lliçó d’skate per part del noi i aquest va dir de seguida que amb molt de gust li tornaria a fer de professor particular.
— Al meu fill li aniria molt bé viure una temporada aquí. Faré tot el possible per tal que el meu somni es faci realitat.
— I quin seria el teu somni?
— M’ha quedat clar durant les vacances aquí. Voldria venir a viure aquí amb el Guillaume en una casa.
— Ja te la podràs pagar? Saps que els preus aquí són abusius!
— Si vengués la casa a Bèlgica podria demanar una hipoteca per comprar-ne una aquí. Però lògicament abans de fer una atzagaiada, llogaré la que tinc allà i en buscaré una a Vallcarca o Penitents.
— Ha de ser una casa?
— Sí. A la zona de muntanya n’hi ha de boniques i no són exageradament cares. Ara no em veuria vivint en un pis. I el Guillaume tampoc probablement.
— Què fins ens hem tornat! — digué el Dani en to sorneguer.
El Dani no volgué esdernegar la il·lusió del seu amic però sabia que una casa a Barcelona a la zona de Penitents o Vallcarca costava més de cinc-cents mil euros. De fet ell n’havia vist per set-cents mil. I tot i que sabia que l’Olivier podia treure una bona picossada de la seva casa a Bèlgica, hauria de disposar d’uns dos-cents mil o tres-cents mil euros més per comprar un pis a Barcelona. Una hipoteca d’aquest import a la seva edat era difícil d’aconseguir. Si la felicitat de l’Olivier depenia d’estar confortable a casa seva, llavors el seu amic no vindria a Barcelona. Tanmateix preferí no dir res per no espatllar la màgia del moment.
Tingueren temps per anar a fer un cafè abans que els visitants haguessin de dirigir-se a la porta per embarcar. El Guillaume feia mala cara.
— No tinc ganes de tornar a casa…
— Jo tampoc fill!
Quan la Martina i el Dani van veure com l’Olivier i el seu fill desapareixien per la gran porta, un sentiment de tristor els va envair. La noia va ser la primera en verbalitzar el què li passava. L’Olivier havia estat un element màgic en la seva vida i la seva visita a Barcelona li havia portat una sorpresa que ja no esperava. El Dani va aprofitar l’ocasió per donar-li un petó als llavis. El tercer des de la nit anterior. S’havia hagut de reprimir les ganes per no refregar el seu triomf als nassos del seu amic. Al final ell, amb tota la seva timidesa i modesta vida, s’havia emportat la noia que feia anys que desitjava secretament. La seva alegria però estava un pèl enterbolida perquè els dies amb l’Olivier i el seu fill li havien donat un gran impuls. En el fons desitjava que el belga retornés per quedar-se a la ciutat perquè trobava a faltar la seva amistat.
Mentre els dos veïns planejaven la resta del dia plegats amb l’espurna d’alegria del que comença una relació nova, l’Olivier i el seu fill, entraven a l’avió amb poca il·lusió. El rostre del noi estava esbarrellat. La dieta a la que estava sotmetent el seu cos, li havia començat a passar factura. O hi hauria quelcom més? El Guillaume es posà a repassar història i l’Olivier va treure de la seva motxilla la revista de medicina que no havia aconseguit tocar els darrers dies.
— No tinc ganes de tornar! — digué de cop l’Olivier.
El Guillaume es mirà l’Olivier amb ensurt. No sabia com reaccionar.
— M’agrada la meva feina, m’agrada la casa, m’agraden les passejades pel bosc. Però m’ofego a la meva vida. M’ha quedat petita per tot el que jo podria fer.
El noi fità al seu pare amb ulls d’adult.
— Què vols dir?
— Que em cal l’estímul d’una gran ciutat amb el seu ritme caòtic i ivarsós per carregar-me d’energia i sortir a fer les activitats que m’omplen. Estic tip de les barbacoes. Sempre són el mateix! Em passo la setmana treballant i al cap de setmana quan estic amb tu, jo organitzo festes amb els amics i tu et tanques a estudiar. És desesperant.
La cara del Guillaume començava a ser de por. Ja en tenia prou amb una mare que no trobava el seu lloc a la vida. Ara no podia també aguantar un pare desorientat o que pretenia tornar a tenir trenta anys.
— Vols tornar a fer les activitats que feies de jove?
— Vull agafar la moto altre cop i tornar al teatre sí. I voldria viure a Barcelona per tenir el mar prop i una ciutat que ofereix entreteniment i cultura tot l’any.
— I la teva feina?
— Puc buscar una plaça aquí. No cobraré el mateix però podré viure.
Els ulls del noi s’entristiren. Son pare era un pèl avorrit i convencional però necessitava algú estable a la seva vida perquè la seva mare era un penell. Però això no li podia dir al seu pare.
— I vindràs aquí i llavors hauré d’estar tots les caps de setmana amb la mare?
— Ja sé que soc molt ensopit i massa racional Guillaume. Però potser podries venir a passar temporades amb mi aquí. O estar-t’hi amb mi definitivament un període llarg.
— Què vols dir? Que vingui jo també a viure a Barcelona? — digué amb una barreja de sorpresa i basarda.
— Però si prefereixes quedar-te amb la mare ho entendre. Només que penso que als dos ens aniria molt bé viure a Barcelona.
El Guillaume no sabia reaccionar. Molts dels seus antics amics d’escola passaven les vacances a Espanya i el país els semblava meravellós per a passar-hi l’estiu. Però viure-hi era diferent. El nivell adquisitiu no era el mateix.
— No creus que a Bèlgica les coses van millor?
— Algunes sí. Els sous per exemple o les prestacions socials també. Però a la gent li manca el temperament i l’alegria que hi ha aquí. — L’Olivier mirà al seu fill als ulls.— No et convenç la idea?
— No ho sé. No m’havia plantejat viure enlloc més. No sé com pot anar ni si puc seguir amb els meus estudis…
— Podem planejar-ho. Tu ara tens uns exàmens importants. Quan els acabis pensem plegats si no creus que podries començar la carrera a Barcelona. Això et donaria temps d’aprendre el castellà i el català.
El noi es mantingué silenciós.
— M’ho puc rumiar? I podem tornar a Barcelona per anar pensant en com ens hi instal·laríem?
L’Olivier somrigué. Allò volia dir que el seu fill no s’hi oposava radicalment. A més, agafar l’avió per passar uns dies a Barcelona amb el Guillaume era quelcom que els podia treure de la rutina i un projecte en comú segur que els uniria.
El noi s’adormí i quan van aterrar a Brussel·les el primer que digué el Guillaume va ser:
— Jo tampoc tinc ganes de tornar a la rutina pare. No vull punxar als estudis però ara mateix si pogués no tornaria ni a casa amb la mare ni a l’institut.
Aquella confessió agafà desprevingut a l’Olivier.
— Entenc que viure amb la mare sigui difícil però pensava que t’agradava estudiar!
— Estudiar sí pare. Però els companys no.
L’Olivier començà a albirar les dificultats que podia estar tenint el seu fill si tampoc hi havia cap lloc on es trobés realment bé. La conversa no prosseguí fins que van ser al cotxe els dos. Quan l’Olivier l’engegà, el so inconfusible del motor arrencà al Guillaume del descans en què havia viscut aquelles vacances. En aquell moment el móvil sonà i el noi no el volgué agafar.
— No hi ha excusa ara fill. Ja ets a Bèlgica. Pots contestar la trucada.
— Ara no és el moment…
Aquella reticència amoïnava al pare. Era més que obvi que el seu fill evitava respondre el mòvil. Amb les mans posades al volant però sense posar la primera per arrencar el cotxe, l’Olivier digué al seu fill.
— Crec que jo he estat molt sincer amb tu en mostrar-te el que em molesta de la meva vida. T’he ensenyat la meva cara més vulnerable. Ara tu, si vols, pots ser sincer amb mi. Guillaume què et passa?
Dues llàgrimes rodolaren per les galtes xuclades del noi.
— És el “skinny challenge”.
— El què? — demanà l’Olivier.
— L’skinny challenge. És un repte en el que em van fer entrar els companys dient que si era capaç d’aprimar-me onze quilos deixarien de molestar-me amb les històries que expliquen de la mare.
Arribat a aquest punt l’Olivier es va portar les mans al cap. Li ressonà allò de “les històries que expliquen de la mare ”. Les seves cames tremolaven i va haver d’apagar el motor perquè no es veia en cor de conduir.
— Guillaume! Per què no ho has dit abans?
— Com?
L’Olivier pensà un moment i entengué que la del seu fill no era una posició fàcil. Respirà fons i digué.
— Et porto a casa de la mare però hem d’anar pensant en si et canviem d’institut encara que això impliqui anar a viure en un pis compartit.
Els ulls del noi seguien enrojolats. El pare es descordà el cinturó de seguretat, li passà la mà per l’espatlla i li digué.
— Tranquil que ho resoldrem! Tu ara intenta fer com si res i si et molesten massa m’ho dius. Potser no és massa tard per un canvi d’institut. Sempre podem dir que jo vaig a viure a algun altre lloc i tu vens a viure amb mi.
— I la mare què en dirà?
— Mira. No ho sé. He de rumiar com li explico tot plegat. Deixa-m’ho pensar, d’acord? I si et passa quelcom, per favor envia un missatge. Els dos ens en sortirem!
El trajecte se’ls va fer curt perquè ambdós haguessin desitjat prolongar-lo per sentir-se encara a Barcelona en un núvol de cotó fluix. Quan l’Olivier va arribar davant la casa de la Caroline li digué al fill que no calia que hi anés si no volia.
— Sí pare. Ho tinc tot aquí. — Hi hagué un pausa.— A més la mare em necessita encara que creu que és a l’inrevés.
L’Olivier baixà del cotxe per donar un petó al seu fill abans de deixar-lo entrar a casa la Caroline. No era el nen que ell havia volgut veure. Era un adolescent més madur del que havia pensat. Un pou de sorpreses pel que valia la pena viure. Mirà el móvil. Tenia un WhatsApp de la Martina i un del Dani. Els dos preguntaven si havien arribat bé. Sense dubtar-ho va crear un xat per tenir-los als dos connectats i va escriure “gràcies pels dies meravellosos. Sense vosaltres no hagués esbrinat què li passa al meu fill. Esteu convidats a Bèlgica els dos però que sapigueu que la meva ferma intenció és tornar a Barcelona amb el Guillaume per quedar-m’hi.”
Aquella nit l’Olivier anà al llit amb una missió al cap: treure al seu fill de l’embolic en què estava. La Martina apagà el llum de la tauleta de nit pensant en que obrir la porta virtual a aquell belga cirurgià li havia portat la màgia a la vida. El Guillaume aguantà els sermons de sa mare amb optimisme pensant en que potser a no gaire trigar, començaria una vida nova a Barcelona. L’únic que no podia adormir-se era el Dani. Seguia pensant en si seria o no bo confessar-li a la Martina que havia demanat ajut a l’Olivier per poder saber més d’ella. Si aquell petit engany no hagués enterbolit el seu present de ben segur aquell moment de la seva vida hagués estat gloriós. Ara li calia només decidir si li deia o no a la Martina i com. Seria una veritat oculta el toc de màgia que li havia mancat per conquerir-la a ella?

El conegut desconegut XV.

5 Novembre, 2020Deixa un comentari

Des de Diagonal Mar es van dirigir a Passeig de Gràcia, on es van acomiadar. El Dani va proposar a l’Olivier anar de birres com volia el seu amic la nit anterior però el belga va dir al barceloní que volia dedicar la seva darrera nit al seu fill i que li havia promès anar a un lloc especial a sopar amb ell. En aquell moment va ser el Dani que va posar cara de decepció i en llegir-la l’Olivier li digué al seu amic que potser ben aviat potser els dos podrien sortir altre cop “com quan eren joves”. El Dani no ho va entendre i l’Olivier li va fer cinc cèntims al seu amic de la idea que li ballava pel cap d’intentar venir a passar a Barcelona una temporada amb el seu fill.
— Això seria una gran idea!
— No la he rumiada bé perquè en primer lloc em caldria una feina aquí per anar tirant. I tampoc puc jugar amb els estudis del Guillaume. Però òbviament crec que als dos ens convé un canvi d’aires i sobre tot, mantenir-nos als dos allunyats de la Caroline.
El Dani va pensar que potser no seria tan fàcil perquè canviar de feina quan s’està tan ben establert pot ser perillós. I quanta gent gosaria deixar la seguretat per l’aventura? — Puc venir demà a acomiadar-vos a l’aeroport?
— Em faries molt content! Però t’he d’advertir una cosa.
— Què?
— Doncs que si no dones un pas amb la Martina, t’asseguro que si jo vinc aquí, el donaré jo per tu i aquest cop no serà per ajudar-te. M’entens oi?
— I tant! — digué el Dani que sabia que l’Olivier ho deia molt seriosament. Aquest cop no es deixaria prendre la noia per manca de decisió.
L’Olivier i el Guillaume van abraçar el Dani i la Martina abans d’anar al seu allotjament a dutxar-se per fer el darrer sopar a la ciutat comtal com s’esqueia. Els dos veïns van decidir anar caminant cap al carrer Sant Gabriel i el Dani de seguida va dir-li a la Martina que el seu amic volia tornar a Barcelona per quedar-s’hi una temporada i ella li comentà que l’Olivier li ho havia dit mentre patinaven i que trobava que seria una decisió difícil. Tot es veia molt més fàcil quan s’estava de vacances però un cop fossin a casa la rutina s’amararia dels dos altre cop. El Guillaume molt probablement es tancaria a casa a estudiar i son pare s’acontentaria amb les barbacoes amb els amics. Durant uns segons hi hagué silenci entre els dos abans que el Daní demanés a la Martina si el veia a ell també tan incapaç de canviar. La noia no entengué la pregunta.
— Vull dir que si creus que jo tampoc podria canviar les meves rutines, potser el meu estil de vida.
La Martina el mirà amb curiositat i un cert ensurt alhora.
— No t’estaràs plantejant anar a viure fora oi?
— No no! Jo no em referia a grans canvis sinó a petits, com per exemple començar aficions noves, animar-me a tornar al teatre per sortir de la closca, tenir parella…
— I tant si ho podries fer! De fet jo també m’estic plantejant començar un parell de coses per anar la meva vida. Però no acabo de tenir ben bé clar el què.
— Doncs jo sí. M’ha agradat això dels patins en línia i de l’skate i no requereix una gran inversió. Em demano si tindries la paciència de fer-me de professora particular?
— De patins sí! D’skate jo necessito unes sessions més.
— Segur que hi ha cursets on un pot aprendre les nocions bàsiques. Si vols ens hi apuntem!
— Sí que vull! — hi hagué un silenci de nou i de cop la Martina digué. — Ja sé que sóc xafardera de mena però m’agradaria veure’t fent trial…
— Això ja ho tenim més difícil perquè ja no tinc moto.
— I no se’n lloguen?
— Ho podem mirar. Estic desentrenat però em faria gràcia tornar a agafar la moto per la muntanya. I si l’Olivier vingués per aquí segur que ell m’acompanyaria. Hi ha alguna cosa més que t’agradaria fer Martina? alguna cosa nova com el paracaigudisme o quelcom més agosarat que em faci posar els pèls de punta?
— No. De fet sóc molt avorrida. Com a molt m’agradaria fer algun esport d’aigua perquè per a mi és el meu medi.
El Dani va fer un somriure picardiós que la Martina no va entendre i li va demanar si havia dit quelcom graciós.
— Estava intentant imaginar-te en banyador sobre una taula de surf. Crec que m’apuntaria a fer el ridícul només per veure’t!
La Martina no havia esperat un comentari tan agosarat per part del Dani però els seus ulls es clavaven als seus com punyals roents. De cop s’acostà al noi i li digué:
— De fet si que hi ha quelcom que m’agradaria provar…
— I què seria? — demanà el Dani interpretant que la noia volia canviar de tema.
— Voldria saber com és fer-te un petó!
El Dani se la quedà mirant i li vingué al cap la nena que havia estat la Martina amb la seva mirada fetillera i les seves preguntes incisives que el feien posar vermell. Com hagués volgut poder ser suficientment valent per respondre aquelles preguntes d’infant o per anar a jugar amb ella al carrer quan ella li va demanar. Quantes vegades se n’havia penedit! Va deixar escapar l’ocasió de fer-se amic seu i no volia deixar perdre l’oportunitat en aquell moment. Sense voler pensar més enllà del allí i en aquell moment, el Dani agafà la Martina per la cintura i la va besar amb totes les ganes reprimides que en tenia. Va ser un petó llarg i silenciós al carrer sant Gabriel, a l’ombra de l’edifici que els havia vist créixer.
— Pensava que aquest moment no arribaria mai! — va dir la Martina que sentia el seu cor a les orelles.
El Dani preferí que els seus llavis li diguessin a ella que ell també ho havia desitjat durant molt de temps.
Mentre els dos veïns es perdien en la il·lusió d’un somni retrobat, l’Olivier entrava a Can Txapela del Passeig de Gràcia amb el seu fill.
— Avui no mirem el preu! És la nostra darrera nit a Barcelona i n’hem de gaudir sense restriccions! — l’Olivier s’estava preparant el terreny.¬ — Però res de dietes sense sentit que estàs ja molt prim!
El Guillaume es mirà a son pare i pensà que per una nit de posar-se les botes no passaria res. Al cap i a la fi si seguia aprimant-se al mateix ritme aconseguiria guanyar el “challenge” i els nois del barri el deixarien estar. Aquella darrera nit amb el seu pare per ell no la volia passar pensant en el que l’esperava a la tornada. El viatge li havia mostrat una cara del seu pare que no coneixia i que li havia agradat molt.
— Gràcies per portar-me a Barcelona pare. És una ciutat fantàstica! La Martina i el Dani tenen una gran sort de viure aquí…
— No sé si ells la veuen aquesta sort. Estan tan acostumats a la seva ciutat i a la seva quotidianitat que no gaudeixen de totes les oportunitats que els ofereix Barcelona.
— Què vols dir?
— Doncs que surten sempre si fa o no fa als mateixos llocs, s’han quedat amb unes quantes aficions i ja les fan de manera rutinària i de vegades els dos se senten ofegats aquí.
— T’ho han dit?
— Sí.
— Wow! Com es pot sentir un ofegat en una ciutat que té mar i muntanya i uns barris tan diferents? I una infinitat de bars i restaurants per no menjar mai el mateix!
— Doncs mira, no ho sé. Tu i jo vivim en municipis petits i si volem extres hem d’anar a Brussel·les sí, però es veu que ells tenen totes aquestes possibilitats tant als nassos que ja no les veuen. — Un pensament creuà la ment de l’Olivier i va enterbolir una mica els seus ulls.
— Passa res? — digué el seu fill que de seguida s’adonà de la gravetat del seu pensament.
L’Olivier sospirà. Se li feia dur parlar dels seus sentiments amb el seu fill però segurament seria hora d’aprendre a fer-ho i donar exemple. Així potser el seu fill també ho faria amb ell. Sabia que era difícil esperar això d’un adolescent però ho havia d’intentar.
— Pensava que això que passa a la Martina i al Dani amb la seva ciutat és el mateix que els ha passat l’un amb l’altre. Es tenien tan prop que no es veien… i al Dani la Martina sempre li ha agradat.
— Ja, ja, si no cal que ho diguis que es notava d’una hora lluny… — hi hagué una pausa. ¬¬— Ara que també es nota d’una hora lluny que a tu t’agrada la Martina. Que no havíem quedat que li volies fer un favor al teu amic?
— M’has tocat el punt flac Guillaume. Havia esperat poder fer d’alcavota però m’ha enganxat per sorpresa que m’agradés tan a mi.
— Però ja havies vist fotos seves a l’insta? A més m’has dit que havies estat xatejant amb ella amb ajut del Dani, o per ajudar al Dani…
— De fotos seves a l’insta no n’he vist perquè sóc de la generació facebook. Però les imatges i el xatejar no tenen res a veure amb la realitat. Quan veus com una persona es mou, gesticula, somriu, s’entristeix, etc, és quan et pot començar a agradar de veritat. La resta són tonteries virtuals. O és que a tu t’agraden noies de l’insta que només coneixes en foto?
El Guillaume emmudí un segon.
— No. A mi el tipus de noia que m’agrada no sol penjar fotos a l’insta…
Aquell comentari alegrà a l’Olivier. Era bo veure que el seu fill no seria com la resta dels rucs de la seva edat que perdien el cul per la noia més maquillada de l’insti. O potser s’embalava massa i el seu fill sí s’encaterinava de noies amb mini-faldilles a ras de figa i pestanyes postisses?
De cop el mòbil del Guillaume sonà i el noi mirà la pantalla i deixà que el telèfon seguís sonant fins a el dispositiu callà.
L’Olivier havia observat aquella mateixa actitud diverses vegades i li semblava sospitosa.
— Ho fas gaire sovint això de no respondre les trucades?
— Són companys de l’insti i ara no vull haver d’explicar que estic de vacances i tota la pesca.
— Però això normalment t’ho diuen per whatsapp no? Si et truquen ja sembla quelcom més imminent oi?
— Ja se’ls passarà. Demà passat ja els ho explicaré tot…
Van demanar cinc tapes i una cervesa per l’Olivier i una coca-cola pel Guillaume però el pare va deixar al fill beure de la seva cervesa. Quan menjava amb ganes li retornava el color a la cara.
Un cop eren a l’habitació l’Olivier va aprofitar que el Dani era a la dutxa per agafar-li el mòbil. Va mirar el registre de trucades perdudes i no contestades i n’hi havia diverses del mateix número de mòbil. El seu fill no trigaria en sortir del bany i no volia que l’enganxés remenant les seves coses. Començà un debat intern. Per una banda no era ètic remenar res del Guillaume però tenia por que el seu fill li ocultés quelcom que podia posar-lo en perill. I si li estaven fent bullying? No estava justificat que els pares miressin el mòbil del fill si es temia per la salut d’aquest? En aquell moment el Guillaume va sortir del bany. Ja no tenia temps de mirar els missatge. Potser en tindria encara ocasió abans d’haver de portar-lo a casa de la Caroline. Això si més no és el que esperava ell…

El conegut desconegut XIV

29 Octubre, 2020Deixa un comentari

L’endemà quan el Dani i la Martina van passar a buscar l’Olivier i el Guillaume a un bar del Passeig de Gràcia. Els dos feien cara d’haver tingut una discussió i la Martina s’ho va fer venir bé per tal que el Dani l’acompanyés a la barra. Li va comentar que el dia potser començaria tort veient com estaven els dos.
— Què vols fer? No dir-li-ho?
— Suposo que ho hauria de fer però sembla un moment difícil…
El Dani li va passar la mà pel cabell i un sentiment d’alegria va amarar la Martina. Quan van anar altre cop a la taula, l’Olivier ja havia pagat la consumició.
— M’ha sortir ben econòmic avui perquè no ha volgut esmorzar! — anuncià emprenyat.
— Diuen que és saludable pare…
— Qui ho diu això? Els metges? Jo soc metge i t’asseguro que no ho trobo gens saludable. Estàs creixent i a més farem un parell d’hores d’esport. Ho fas gaire sovint això quan estàs amb la mare?
— Ella ni s’assabenta de si esmorzo o no…
— Fantàstic! Em deixes molt tranquil!
El recorregut fins Poblenou va ser una mica tens. La Martina i el Dani s’assegueren en uns seients allunyats dels visitants de Bèlgica i van comentar com de difícil era pujar els fills. El Dani digué que ell havia estat un nen problemàtic pel seu pare perquè amb la mort de la seva mare es va tancar en si mateix.
— Jo tampoc vaig ser una filla modèlica Dani. La meva mare m’estava tant a sobre que vaig marxar de casa massa aviat i quan hi vaig tornar vaig haver de refer la relació amb ella perquè s’havia sentit abandonada.
— Els teus pares no es duien gaire bé oi? De vegades se sentien crits que venien del vostre pis. — El Dani quequejà i digué— perdona, no hauria de fer preguntes tan indiscretes….
— No ho són. Els meus pares em van amagar durant anys les seves desavinences però les coneixia tothom. Quan jo arribava a casa feien com si res però jo notava una manca d’harmonia que no em sabia explicar.
La Martina li confessà al Dani que quan uns anys després son pare va marxar de viatge i no va tornar, a l’escola les altres nenes la van començar a anomenar “l’abandonada” i no va gosar a dir-ho a ningú. La seva mare s’aferrà tantíssim a ella que als setze se sentia ofegada, i als divuit, quan el seu pare aparegué a la seva vida i volgué fer-se perdonar pagant-li els estudis i un pis a Gràcia per ella sola, ella no va saber dir que no. Allò va ferir a sa mare profundament però ella no ho va entendre fins molt després..
— No s’ho mereixia i jo no ho vaig saber veure.
— Eres jove i la teva mare difícil…
— Ho hauria d’haver sabut gestionar de manera diferent!
— Als divuit ningú és tan savi Martina! — El Dani tingué l’instint de passar-li el braç per l’espatlla però tenia por que ho veiés l’Olivier. Cada cop estava més convençut que al seu amic li agradava la noia i sabia que potser començarien una baralla per ella.
Van arribar a la parada de Poblenou i van baixar, la Martina va dir-los que ja havia reservat el material a una botiga propera. Quan van arribar només va caler pagar. El Guillaume va agafar l’skateboard com si li anés la vida i de seguida hi pujà. Va fer tres voltes al voltant dels tres adults com per demostrar la seva habilitat amb l’skate. El grup es va dirigir al Passeig Garcia Fària amb els patins i els dos skates.
— Primer començo jo amb la lliçó de patinatge. Mentre l’Olivier i el Dani entrenen el que els he ensenyat, el Guillaume m’ensenya quatre coses de l’skate.
Així ho van fer. La Martina va dir-los-hi quatre coses bàsiques per avançar i no caure i va explicar-los com girar. Els va posar de deures fer vint voltes i llavors es va asseure a un banc a escoltar el que el Guillaume li havia d’explicar de l’skate.
Semblava fàcil però no ho era perquè havia de coordinar el moviment d’un peu amb l’altre i feien coses diferents. La frenada encara ho era més perquè ella va ser la primera en anar de lloros. En veure-la tant l’Olivier com el Dani van intentar anar a l’altra punta a ajudar-la a aixecar-se però com que la frenada no era el seu fort, l’Olivier també va caure. El Guillaume, el Dani i la Martina li van demanar si s’havia fet mal.
— Físicament no però la moral la tinc per terra! I tu Martina?
— M’ho imaginava més fàcil però m’està encantant! — i va mirar el Dani que suava visiblement. — Tu Dani com vas?
— Aguantant, en el sentit literal de la paraula!
— Fem un canvi? Algú agafa l’skate i jo em poso els patins?
— Ni parlar-ne. — va fer el Dani— Tot just començo a rodar una mica segur!
Mitja hora més tard va ser el Guillaume que va demanar canviar als patins. A ell li agradava l’skate però volia provar els patins en línia. La Martina va demanar seguir amb l’skate i per tant o bé el Dani o bé l’Olivier havien de deixar els patins. Quan van veure que el Guillaume els feia un senyal els dos van anar cap a ell.
— Vull provar els patins!
El Dani i l’Olivier es van mirar. Cap dels dos volia deixar-los.
— Lògic seria que provessis tu l’skate, per veure a què s’ha aficionat el teu fill…
— Reconec que l’argument té pes. — Digué l’Olivier resignat.
La lliçó li va donar el seu propi fill mentre la Martina seguia amb l’skateboard intentant fer una carrera amb el Dani. Quan eren lluny de pare i fill la Martina digué que quan fes el canvi per posar-se els patins el Dani cedís els seus en cas que el Guillaume no volgués treure’s els patins. Això li donaria l’oportunitat de parlar amb l’Olivier. El Dani hi estigué d’acord.
Van veure com el Guillaume explicava al seu pare quatre coses i després aquest pujava a l’skate. El pare va tenir força més dificultats per avançar amb l’skate que el fill que sabia moure’s amb els patins en línia sense estar encarcarat.
Al cap d’uns vint minuts la Martina començà a notar que necessitava un canvi i va demanar posar-se els patins altre cop però com que ningú li feia cas i tots anaven a la seva es va asseure a un banc a descansar. L’Olivier no trigà en aparèixer.
— Cansada?
— Home! Tindria ganes de poder posar-me els patins per descansar una mica!
— Potser te’ls cedirà el meu fill o el Dani…
— Sí, ara li demano.— Hi hagué una breu pausa.— Escolta, et volia comentar una cosa, potser no té importància però prefereixo dir-t’ho.
La cara de l’Olivier va canviar i quan la Martina va acabar d’explicar el que havia observat l’Olivier estava pàl·lid.
— Però repeteixo que no és per treure conclusions ràpides, potser és coincidència…
— Coincidència? Després que jo he vist com el meu fill es negava a esmorzar? I després del mareig de l’altre dia? — L’Olivier es va portar les mans al cap.
— Com he pogut no veure-ho! A la velocitat a la que s’ha aprimat…
De cop el seu fill es va acostar amb els patins i va frenar elegantment.
— Has vist Martina? No me’n surto gens malament oi?
— En absolut! Ho fas molt bé!
El noi s’allunyà somrient i son pare digué a la Martina.
— Per què? Per quin motiu s’autocastiga?
— Això et toca a tu esbrinar-ho. Si és que la sospita és certa.
— Ho és. Totes les peces encaixen…
La Martina hagués volgut animar l’Olivier però era difícil. Li passà la mà pel braç per reconfortar-li i ell aprofità per agafar-li la mà. Per delicadesa la Martina no la volia retirar però no volia aquell grau de confiança amb ell.
— Aquestes vacances estan resultant molt profitoses per a mi saps? Sense venir aquí potser no m’hagués adonat del que li passa al meu fill. Ni tampoc t’hagués conegut a tu tan be.
— El Dani i jo ens hem alegrat molt de veure-us! Hem estat competint ell i jo per qui seria capaç de programar un dia més interessant pels dos. — Amb aquell missatge la Martina volia deixar entreveure la complicitat que havia sorgit entre el Dani i ella.
— És curiós oi que hagueu viscut prop tant de temps i en canvi us hagueu apropat ara que jo soc aquí…
— Coses de la vida.
— Potser és un senyal?
— Un senyal? — va fer la Martina confosa.
— Sí. Un senyal de que he de tornar per aquí. He tingut la ciutat abandonada durant massa temps…
— Al Dani i a mi ens faria molt il·lusió!
L’Olivier somrigué i donà les gràcies a la Martina abans de prosseguir amb l’exercici. A les dues hores de patinatge tots estaven cansats i van decidir dinar d’hora com els turistes que arribaven a Barcelona, al cap i a la fi, l’Olivier i el seu fill ho eren.
Van menjar plegats i després van decidir passejar pel Parc de la Llacuna del Poblenou. De cop el mòbil del Guillaume va sonar però el noi no va respondre la trucada. El seu rostre va perdre tot el color.
— Com és que no respons? — demanà el pare.
— Ja ho faré quan sigui a casa. Ara estic de vacances de moltes coses…
El Dani i la Martina es van mirar i l’Olivier ho va veure també. S’apropà a ells i els digué:
— Alguna de grossa passa amb el Guillaume. Ni la seva mare se n’ha adonat perquè està massa capficada en trobar un lloc a la vida. I jo també li he fallat abstret sempre per culpa del meu treball. Ahir vaig estar pensant que al noi li convé estar lluny de la Caroline. Miraré si hi hauria alguna possibilitat de que els dos vinguéssim aquí una bona temporada a partir de l’estiu. El noi necessita un canvi d’aires i jo un impuls.
— I la Caroline què dirà?
— Mentre li passi les quantitats suculentes de diners que li passo res. Ara la qüestió serà trobar una manera de subsistir aquí. A més el Guillaume ha de continuar els estudis en una ciutat que no coneix… M’ho he de replantejar tot plegat i pensar-m’ho molt bé. No voldria que per culpa meva el seu expedient acadèmic patís. És molt important per a ell!
— Si vens hem d’agafar la moto altre cop!
— Ho faré. Ja fa temps que ho tinc abandonat!
A la Martina no li passà desapercebuda la mirada que van intercanviar l’Olivier i el Dani perquè més que de vella complicitat, era de rivalitat.

El conegut desconegut XIII

22 Octubre, 202021 Octubre, 2020Deixa un comentari

L’Olivier proposà a la Martina i al Dani anar a fer una copa. El Guillaume volia tornar a la pensió perquè deia que havia de fer quelcom per l’institut. La Martina i el Dani es van mirar i amb els ulls es van dir que els caldria una bona excusa.
— Jo he de redactar un text encara avui. — Anuncià ella.
— Pensava que tenies lliure… — digué l’Olivier decebut.
— Tinc uns dies de festa però això no vol dir que no tingui res a fer per la feina…
— I tu Dani? — demanà l’Olivier que realment amb qui volia passar l’estona era amb la Martina i ho suggeria ara al seu amic per quedar bé.
— Jo estic prou cansat. No estaria ara per anar de copes, l’edat no perdona.
El rostre de l’Olivier delatà una certa tristesa. Al Dani li va saber molt greu. Ell no hagués tingut res en contra d’anar de farra amb el seu vell amic però la Martina li havia de dir quelcom i l’Olivier no podia saber-ho. Haurien d’empescar-se’n una per no deixar-se perdre les copes. Sabia que al belga li feia molta il·lusió per compensar la vida de monjo que portava al seu país des de feia temps.
Finalment s’acomiadaren i pare i fill marxaren plegats. El Dani i la Martina sortiren del restaurant i llavors la noia esmentà el fet que havia vist el Guillaume pesant-se a la farmàcia i que després al restaurant havia sentit les arcades al bany. El Dani va admetre que allò podria explicar perfectament el mareig del Guillaume i va estar d’acord amb la Martina que calia dir-ho a l’Olivier. Havien d’advertir al pare del que podia estar passant sense alarmar-lo perquè no en tenien proves. Quan ja estaven a punt d’arribar a casa seva el Dani va engolir saliva i s’escurà la gola per agafar forces i dir-li a la Martina que havia observat que el belga estava molt atent a ella. La Martina digué que ho feia per cortesia probablement i que era un paio excepcional però que havia de canviar una mica de xip.
— Què vols dir amb això de canviar de xip?
— Doncs que no pots quedar-te en un món tan tancat durant anys. Sempre surt amb els mateixos amics i s’ha entregat a la feina per compensar la seva vida personal un pèl escassa.
El Dani hagué de digerir el que deia la Martina. Si opinava això de l’Olivier, potser era millor no seguir intentant conquerir-la perquè ell encara es considerava més avorrit que el seu amic.
— ¬I tu Martina? tens una vida amb molta varietat?
— A veure. La feina a la redacció m’obliga a estar sempre en contacte amb gent diferent i de tant en tant surt algú amb qui em sembla que puc connectar. Acaba sempre en un no res però no tinc la impressió d’estar tan estancada com l’Olivier. Pensa que ell la varietat la té en els pacients i generalment els veu anestesiats…
El Dani esclafí a riure. Era ben cert que la professió podia fer que una persona se sentís més o menys engabiada. I si el seu amic només veia els pacients anestesiats, ell només tenia pacients que no podien ni parlar. Va haver de rumiar quan va ser la darrera vegada que va aparèixer alguna noia a la clínica veterinària que li hagués fet el pes… S’havia fet veterinari perquè segons ell, els animals decebien menys que les persones.
El silenci entre els dos es feia notar així que la Martina l’interrompé:
— Dani, no hauré dit res que t’ha ofès oi? L’Olivier em sembla un paio fantàstic i crec que pots estar molt orgullós de la vostra amistat.
El noi no volgué confessar que considerava la seva vida encara menys emocionant que la del seu amic però la Martina notà que quelcom l’encaboirava.
— Dani, què passa?
El Dani rumià un moment. No tenia cap sentit pretendre ser una cosa que no era per impressionar algú que durant anys havia estat fora del seu abast. Per tant preferia dir la veritat i tenir una mica de pau. Les mentides o mitges veritats no portaven enlloc i per molt que aquell viatge de l’Olivier hagués estat basat en un engany, no volia seguir amb més mentides.
— Martina, l’Olivier, per molt que la seva vida estigui un pèl estancada ara, és un home que ha aconseguit arribar molt lluny. Més que jo per exemple. Què hauria de dir jo de la meva vida si és que els meus pacients ni tan sols parlen!
La Martina restà callantívola. De vegades era millor pensar primer i parlar després. Era més que obvi que havia ofès el Dani amb la seva idea infantil de com havia de ser la vida. Ella havia triat ser periodista precisament per no caure en la rutina perquè li feia por. Però la quotidianitat formava part de la vida de la majoria de persones. Hauria de fer quelcom per arreglar aquella enorme espifiada amb el Dani. Per canviar de tema digué de maner abrupta:
— Creus que podràs demà trobar demà un moment per parlar amb l’Olivier del que t’he dit?
— Vols dir que no seria millor que ho fessis tu? Tu ets la testimoni directa. Si li dic jo sabrà que n’hem parlat i li podria doldre. A més, a tu se t’acostarà fàcilment, o no has notat com busca el contacte amb tu?
La Martina volia evitar aquella conversa. Qui li interessava era el Dani i no l’Olivier i ara que el tenia prop no el volia espantar amb un possible encaterinament del seu amic que no arribaria enlloc. A la ella el belga li resultava una persona enriquidora però no l’atreia i en canvi el Dani sí. Però ell era distant i misteriós.
— D’acord. Però si falla el pla m’ajudes, d’acord? No el podem deixar anar a Bèlgica amb el seu fill així. Pensa que està en mans d’una dona completament descentrada…
— Sí sí, ho tinc en compte.
Els dos s’acomiadaren a l’escala però el Dani insistí en acompanyar la Martina fins al pis de sobre del seu, com qui acompanya a la xicota a casa seva per tal que no hi vagi sola. Era d’adolescents però necessitava un pèl d’inconsciència.
Quan la Martina entrà al seu pis se sentí estranyament abatuda. El missatge que li havia volgut transmetre al Dani era que a ella li agradava ell i no el seu amic, que el veia molt endinsat en la seva vida i sense gaires sortides. Tanmateix li havia sortit al revés i havia donat a entendre al Dani que ella el podia considerar avorrit. Havia estat un moviment realment fracassat. Ja podria haver-li donat al seu veí una altra excusa. Que de prop no li semblava atractiu per exemple, que era més veritat que el que finalment li havia dit al Dani. Hagués estat tan fàcil dir el que era cert! Però no. Havia de dir una altra cosa que havia resultat ser una gran ximpleria.
Mentre es rentava les dents observà el seu rostre. L’edat començava a fer els seus estralls per fora però per dins encara seguia sent la mateixa adolescent indecisa que havia estat. Com podia ser que s’envellís sense madurar realment? Potser la mare del Guillaume i ella tampoc eren tan diferents al cap i a la fi…

	marionamar en Expressions amb fruita i verdu…
	Pep en El francès i la fruita.
	Peo en Expressions amb fruita i verdu…
	Pep en Expressions amb fruita i verdu…
	Els gats i els human… en Els gats i els humans: un vinc…