La Sílvia no sabia si entrar a casa seva o girar cua però son pare no l’hauria deixat tornar si ho hagués fet. Per tant va dirigir-se a la sala d’estar i va fitar aquella dona jove però que ja tenia les inclemències de la vida marcades a la cara en forma d’arrugues i ombres de mal dormir. La va deixar enraonar i va escoltar que vivia amb el Lluís des de feia deu anys. Que ell havia dit que volia una separació però que no sabia què podia fer tota sola amb una nena de cinc anys amb problemes de salut mental. Li va explicar que el Lluís era un mal marit i un pitjor pare i li va demanar si havia sabut que elles dues existien abans d’aquella tarda. La Sílvia va dir que no amb llàgrimes als ulls. Eren unes llàgrimes tan sentides que l’altra dona no va gosar retreure-li res. Ella també havia estat víctima d’un engany. Es van acomiadar i la Sílvia li va prometre que trencaria amb el Lluís.
Aquella nit se la va passar plorant. Què babaua i cega havia estat! Per això ell no l’havia portat mai a casa seva i havia insistit aquell cop en anar a una pensió del Passeig de Gràcia després de la sessió de tarda del cinema! Si tornava pel restaurant li diria sense embuts que allò seu s’havia acabat i que ja es podia buscar una altra joguina! Prop de les tres va aixecar-se i va escriure a la llibreta tot el que li volia dir al Lluís i s’ho va aprendre de memòria perquè de tota manera no va poder aclucar l’ull. L’endemà li esperava una bronca de son pare. D’això n’estava segura.
Però l’endemà son pare la va castigar amb un silenci total. Només sa mare li va passar la mà per l’espatlla quan intentava empassar-se el got de llet i dos melindros secs abans d’anar a la feina. El pare va fer un gest de reprovació cap a la seva muller i aquesta va entendre que ella també havia de castigar la Sílvia. Però no podia ni volia perquè era molt conscient del disgust que s’havia endut la seva filla.
La noia va esperar entre enrabiada i angoixada que el Lluís l’anés a buscar a la sortida de la feina com sempre però aquella setmana no va aparèixer. Els seus companys van començar a fer-li preguntes i l’Albert, que s’havia encaterinat d’ella, li va demanar si havien partir peres. La Sílvia li va respondre amb un “ tu no n’has de fer pas res!” i ell ja no va voler insistir. Cap a finals de mes la Sílvia va començar a notar-se molt cansada i el cansament li va coincidir amb la data de la regla que aquell mes no li volia baixar. Primer va pensar que era degut a la calor. Després al disgust i finalment va arribar a la conclusió que potser havia quedat prenyada. No tenia ningú amb qui parlar-ne més que amb la seva amiga i quan li ho va explicar va decidir acompanyar-la al metge. La Sílvia va demanar un matí de festa i l’Enric i la seva muller que portaven el negoci li van donar de bon grat. Feia dies que feia mala cara i no rendia. A més s’havia marejat dos matins. A la dècada dels vuitanta la Barcelona que havia sembrat Franco era encara retrògrada i per tant la visita al metge no va ser gens agradable. Quan el doctor Ferrer va veure que la noia anava acompanyada d’una amiga no li van caler explicacions per sospitar de què es tractava. La va examinar i dos dies després es va presentar al bar amb una carta per a la Sílvia. Era el resultat positiu del seu test d’embaràs. Aquella tarda a la feina va ser un infern. La Sílvia no es podia concentrar en els encàrrecs i li van caure tres tasses de cafè al terra. La dona de l’Enric la va fer anar a casa a descansar. Tothom començava a fer parlar de la noia sobre el que li passava i l’Hermínia volia la clientela tranquil·la. El senyor Eusebio ja havia deixat anar un comentari impertinent i l’Anselm, un jove amb idees progressistes, li havia aixecat la veu. No li interessava que hi hagués més disputes d’aquest tipus. Era més que obvi que la Sílvia no es trobava bé. I ella va acceptar de bon grat l’oferta i va marxar però no a casa seva sinó directament al despatx on treballava la seva amiga que ja era apunt de plegar. La va esperar al carrer per no molestar-la i quan la Marta va obrir la porta de l’edifici de Rambla Catalunya, la Silvia la va cridar. Només li va caler veure-la per saber què passava. Les dues es van abraçar i la Sílvia va començar a plorar. Les tres següents setmanes van ser un malson. Després de veure que no tenia cap altra possibilitat va acabar confessant a sa mare el seu problema. Aquesta no va trigar a dir-ho al pare que va tenir un atac d’ira tan fort que va estar a punt de pegar a la Sílvia i a sa mare quan volia defensar-la. El pare va anar a apagar la ràbia amb aiguardent al bar. Va tornar en un estat lamentable. Els dos dies següents el pare va lluitar perquè la filla li digués on vivia el Lluís. Però la noia no ho sabia. Això encara va treure més de polleguera els seus pares i el germà gran a qui el pare de la Sílvia ja havia informat de la situació. Es van plantejar fer marxar la noia a França per fer-la avortar però no tenien prou diners i finalment van dir-li a la Silvia que hauria de pujar el fill com a mare soltera o casar-se amb el mal parit del Lluís quan s’hagués separat o divorciat de la seva dona. Amb tot això no sabien ni s’havien casat amb totes les de la llei o no ni on vivien! Els pares de la Sílvia van entrar en mode pànic perquè a mida que la panxa se li anés arrodonint tot el barri n’aniria ple i ja seria un miracle si la Sílvia no perdia la feina. Una noia embarassada al Centre Moral i Cultural era com una taca negra en una paret blanca. Mentre tothom parlava d’ella com si hagués comès un crim i de com l’havia de purgar, òbviament ningú va demanar a la Sílvia el seu parer, es discutien el seu futur sense tenir les seves emocions en compte i ella s’anava aprimant i el seu rostre esbarrellat ja poc s’assemblava al de feia unes setmanes. Això també ho van acabar notant els seus patrons a la feina i els clients del bar i un mes després de l’aparició de la dona del Lluís i la seva filla, tothom feia hipòtesis sobre el que li passava a la noia. I tothom l’encertava perquè era un clàssic.

Una tarda plujosa de setembre, quan la Sílvia feinejava al bar cansada mentre l’Albert intentava animar-la amb alguna història de les seves, el Lluís es va presentar al bar. La cara de la Sílvia va ser tan expressiva que els clients que la van veure van deixar les seves xerrades, les partides de dominó i fins i tot el cafè a mig beure. El Lluís també s’adonà de les mirades intrusives de tothom i digué:
— Què fa que de cop hi hagi aquest silenci? Volen escoltar una conversa privada?

Sembla que ha estat només un instant fugisser i la cançó de l’alarma la desvetlla quan fora encara és fosc. No ha descansat prou perquè darrerament no té gaire temps per si mateixa. La feina a l’escola és motivadora però exigent alhora i després de la jornada laboral té una cita com cada tarda amb la mare. La Maite, a qui tothom recorda alta, esvelta i tendra ara ha quedat reduïda a una figura escardalenca i fràgil que depèn de la cadira de rodes i que ha perdut la darrera oportunitat que li va regalar la vida d’anar a la universitat. Amb una Paula emancipada de ben jove, la Maite podria haver iniciat la vida acadèmica que era el que deia que li mancava. I això que tenia el do de les arts que la Paula admirava però els déus li havien negat. Malgrat l’admiració que sentia el públic per la Maite, les arts són fruit del talent i en un món imminentment masculí les dones artistes no tenien l’estatus de les erudites o intel·lectuals. Ella volia que se la respectés no només pel seu talent sinó també per la seva ment curiosa i àvida de saber. En comptes d’aprofitar el temps quan la seva filla es va independitzar la Maite es va abocar a cuidar un net putatiu fill d’un nebot segon. I va deixar el seu sonni enrere. La vida als escenaris consumeix molt i quan finalment hagués pogut fer la seva, va quedar enganxada com una mosca a la mel de la maternitat manllevada, la de les tietes àvies.
La Paula es fa un cafè fort i entra al despatx. Llegeix les notícies del dia ràpidament per no perdre el contacte amb Alemanya i repassa també les del tres vint-i-quatre. Els temes principals són la sequera tant aquí com allà. Els rius alemanys han baixat amb poc cabdal i han deixat de ser navegables. Si no plou aviat s’haurà de buscar una alternativa al transport fluvial del carbó. Sortosament és a Barcelona i a l’hivern possiblement no serà necessari posar la calefacció. A Berlin es va trobar que quan va llogar el seu primer pis li van dir el preu calculant el Kaltmiete, el lloguer sense calefacció, però després la factura li va pujar dos-cents euros més mensuals només per la despesa energètica del consum de la caldera. El Bernd segur que escalfarà el mínim ara que ella és a Barcelona, pensa amb una mitja rialla dibuixada als llavis.
A un quart de vuit surt de casa i agafa la bicicleta per arribar puntual a la feina. Entre classe i classe mira el mòbil per si hi ha algun missatge de la directora del centre on ha ingressat a sa mare però no hi ha res. El temps passa volant potser perquè tot li sembla nou i estrany en aquesta escola. A l’hora de plegar s’acomiada dels companys afablement i va a buscar la bicicleta. No percep res però uns ulls la segueixen i l’acompanyen fins on ella ha lligat el seu vehicle. Està tan abstreta que no s’adona de que l’observen. El seu cervell viu en una comparació constant entre Barcelona i Berlin, entre el passat remot i un passat proper, entre la ciutat mediterrània i l’europea, entre la gent l’afable però sovint poc autèntica i la directa i sincera però seca . Durant el trajecte fins al Poblenou observa els edificis de la Diagonal que li agraden com la Casa Terrades, que de petita sempre havia sentit anomenar la casa de les Punxes. Per a la Paula era la caseta màgica i quan la veu ara encara li ho sembla. Potser el que troba a faltar de Berlin són els edificis amb teulades com a les cases dels pobles i els carrers amples. Però només gaudeix dels carrers dos mesos i escaig a l’any perquè fa massa fred. A Barcelona s’ha acostumat a anar en bicicleta amunt i avall i a portar-se un llibre a la platja i llegir prop del mar, l’havia trobat tant a faltar! Si en comptes de a Berlin, visquessin a Barcelona no els caldria una segona residència però això ni li ho pot plantejar al Bernd perquè en cinc anys de matrimoni encara no s’ha dignat a aprendre ni una mica de castellà. Diu que vol saber-ne però és un voler en sentit abstracte, ho vol sense apuntar-se a cap curs ni tenir planejat fer-ho. Abstreta en el seu batibull de pensaments arriba al Poblenou i lliga la bicicleta a Ciutat de Granada amb el carrer Llull. Del restaurant de la cantonada en surt la Silvia a saludar-la i la Paula se n’alegra. Tot i que la diferència d’edat entre les dues és considerable, la Sílvia és una de les poques amistats que ha fet la Paula des del seu darrer retorn a Barcelona per cuidar als seus pares. Prenen una cervesa de tant en tant i la Paula intenta animar una Sílvia que ha fet poca sort a la vida. Es va casar jove amb un home divorciat amb una filla que vivia d’uns negocis no gaire clars que feia per aquí i per allà. Ell la va conquerir tractant-la com una reina a ella, que venia d’una família sense recursos d’Andalusia i s’havia hagut de posar a treballar de cambrera i cuinera als setze anys. I ell en tenia trenta-dos anys quan es va fixar en la cambrera del Centre Moral i Cultural del Poblenou, una joveneta de disset anys amb un cos per acabar i molts somnis al cap. No li va resultar difícil seduir-la perquè la portava al cine, al teatre i a sopar fora, activitats que la Sílvia no s’hagués pogut pagar per res del món. La gran sorpresa va venir un dia que una dona d’uns trenta anys com a molt es va presentar a casa dels seus pares amb una nena de cinc i volia parlar amb la Sílvia. La van deixar passar a casa i li van oferir una gasosa que ella va rebutjar altiva. Era un diumenge d’agost i feia una calor espantosa. La Sílvia gaudia de dues setmanes de vacances i havia decidit anar a la platja de Montgat amb una amiga. Van dinar un entrepà i van tornar a mitja tarda. I quan va entrar a casa seva torrada pel sol que no veia mai dintre el bar, amb els ànims encesos de respondre a la seva amiga preguntes sobre el Lluís, resulta que son pare la va rebre a la porta amb cara de prunes agres i li va dir sense preàmbuls que a la sala d’estar l’esperava la dona del seu pretendent.

A les mans hi porta un cartró amb sis cerveses i darrere seu hi ha el que probablement és un company d’estudis que duu una bossa de patates fregides.
La Paula sent que fa nosa però alhora creu que té un cert dret d’anar al pis que ha estat casa seva. Al cap i a la fi el noi hi viu de franc com agraïment per l’ajut prestat durant l’any anterior a l’ingrés a la residència de la Maite.
— Com està la mare?
— Com ahir suposo. M’ha trucat la directora per dir-me que han canviat l’hora de la visita del metge i que no hi vagi.
El Marc sembla content amb l’explicació però ella es nota ruca havent de donar un motiu per passar pel que va ser la seva llar durant tants anys.
— Volies res? —demana el noi amb to impertinent, com si volgués que ella marxés el més ràpidament possible.
La Paula pensa què li pot respondre al Marc perquè no té ganes de justificar-se. Potser el Bernd té raó? Al cap i a la fi, allò ha estat casa seva fins que va marxar als divuit i sembla que el Marc pensa que hi té més dret que ella. Ja li ho deia la seva mare que el noi havia agafat ínfules…
— Com que no he pogut veure la mare volia si més no passar una estona aquí per sentir-me-la més prop.
Fa exactament un mes i tres dies que la Maite va deixar de saber que la Paula és la seva filla. Deu pensar que és algú del servei perquè sempre li parla en castellà ara.
Va ser una tarda grisa de setembre en què el cel es cobrí de núvols foscos i la claror de les cinc de la tarda es tornà foscor vespertina de cop. Una foscor similar a la de Berlin però que no s’esqueia. S’havia girat un aire fred i la jaqueta prima que duia no era cap barrera pel vent que li buscava la pell i li despentinava el cabell. Caminava amb un desànim que no era gens el seu tarannà però necessitava retardar l’arribada a casa encara que el preu que hagués de pagar fos xopar-se de la pluja que semblava imminent. Donà un cop d’ull a la Plaça Rovira i Tries i al cafè on cada tarda havia fet un tallat després de la passejada, però aquell dia no podia entrar-hi i permetre que ningú veiés com estava. Va agafar un dels carrerorns interiors de Gràcia i començà a caminar en direcció Diagonal tot adonant-se que aquell moment es gravaria en la seva memòria sana i la marcaria per sempre més. La seva mare l’havia deixada sola. El record més preuat i més íntim i l’últim detall que la vinculava al món real i el seu passat viscut s’havia esborrat. La Maite ja no l’havia reconeguda i ara ella apaivagava el dolor pensant en què així aquell cos esblanqueït de mans llargues i primes i aquells ulls que havien perdut el seu color i espurna no haurien de patir més els dolors recurrents que l’havien sotjada els darrers dos anys. Havia perdut a la seva mare i amb ella havia perdut una part de la seva vida.
Li passaren desapercebudes les cares dels que creuaven el seu camí i a diferència de les tardes anteriors, ni tan sols les façanes més boniques la van emocionar. Tenia ganes d’arribar a la Diagonal per agafar la bici i anar a veure el mar. Ell seguiria sent la constant que la calmava quan no tenia cap més recurs. No hi arribà seca perquè un xàfec de tardor va caure sobre la ciutat obligant els desprevinguts que caminaven sense paraigües com ella a aturar-se sota algun balcó o a entrar a un comerç per fer el nas mentre minvava la pluja. Era ja a l’alçada de Plaça de la Vila i es va quedar sota un balcó mirant com aquell espai sempre animat havia perdut el seu so típic. On devia haver-se posat tota la gent a qui com ella el xàfec els havia enxampat desprevinguts? Una figura alta i prima de cabell curt travessà la plaça amb gambades enèrgiques se li va disparar e cor, aquell noi que de lluny no distingia bé li havia recordat un fantasma del passat que ara no volia tornar a despertar. Què se n’hauria fet d’ell? Va haver de fer un esforç per apartar aquell pensament inapropiat. Potser era una estratagema del cervell perquè li calia un record viu que la vinculés a Barcelona? Es va concentrar en evocar la de vegades que havia passejat amb la mare per la plaça de la Vila i s’havia apropat als vailets que jugaven a pilota amb els seus amics, despreocupats i feliços. Li agradaven tant els nens a la Maite! Va perdre la noció del temps contemplant la plaça mig deserta fins que l’aigua que queia ja havia minva La ment li fa un salt. El pis és la moneda de canvi. A la Paula li agrada la idea de tenir un apartament a la costa perquè li cal sortir de la gran metròpolis de tant en tant però l’ensorra pensar que ha de perdre el raconet on se sentí segura de menuda. Les imatges d’aquella tarda es barregen amb les del seu present. La sensació de la pèrdua dolorosa i la visió inoportuna del noi de la Barcelona dels seus darrers anys. Un fantasma que havia volgut veure però que no podia haver estat veritat.
— Ja marxo. He d’anar a comprar i tinc exàmens per corregir. —Fa ella tot retornant mentalment al present.
— D’acord. —Diu ell en to sec.
La Paula agafa la bossa que ha deixat a l’entrada i marxa. A les escales mira el mòbil. Té un WhatsApp del Bernd preguntant si ja ha parlat amb el Marc i no vol respondre. Torna amb el metro de nou i quan arriba a Llacuna recorda aquells moments fugissers que havia passat amb el Luke al xinès de ciutat de Granada amb Llull. Ell, com la Paula, havia marxat fora del seu país per buscar la sort que no tenia al seu i a ell li havia sortit la mar de bé. Altre cop vol aturar els seus pensaments i concentrar-se en el present per gaudir-lo. Ara ho té tot, un marit que l’estima, un futur laboral més o menys clar, un projecte per comprar un pis a L’Escala i una missió clara: acompanyar a la seva mare en la seva recta final. La ferum del Poblenou embolcalla els carrers aquest vespre fresc i humit. El clavegueram put com de costum. És una de les poques coses que no li agrada del tot del seu barri adoptiu. Això i el fet que no és el més segur de Barcelona amb robatoris cada dos per tres i borratxos i antisocials calant foc als cotxes per vomitar ràbia contra la societat en la que no encaixen. Entra al pis i encén els llums. El mòbil torna a sonar i veu que el Bernd li demana si ha parlat amb el Marc. Li respon que no ha pogut i acte seguit ell la truca. El seu marit insisteix en la necessitat de fer fora el noi el més aviat possible de casa dels pares i la Paula se sent molesta. Sa mare encara és viva i no és bo tenir un pis buit a una ciutat on tanta gent no té recursos per pagar-se un habitatge digne. No vol començar un discussió però sense voler la conversa no va cap on ell desitja i ho nota. Intenta calmar el marit com pot.
— Avui no era el moment Bernd.
— No ho és mai! Portes així des de que van ingressar a la teva mare. El Marc vivia a casa teva perquè es cuidava d’ella, ara no hi ha cap motiu perquè segueixi vivint al teu pis.
— Al de la meva mare! —protesta malhumorada.
— La teva mare ja no hi és tota!
Aquelles paraules l’ofenen profundament. Coneix exactament l’estat de Maite però no vol veure-la com si ja no hi fos.
— En parlem quan vinguis si no et fa res. Ara he de corregir!
La conversa s’acaba abruptament i ella nota el silenci punyent abans de l’adeu. És la reacció
habitual del Bernd quan la Paula no fa el que ell vol. Sortosament els exàmens l’ajuden a no donar-li més voltes i en un no res són quarts d’onze i s’ha de fer el sopar ràpidament per no quedar amb l’estómac buit i mal dormir per la nit.
Quan es posa al llit li arriba una sensació de desassossec. L’endemà ha der parlar amb el Marc sens falta perquè quan ell sigui a Barcelona pugui dir que ha complert la missió encomanada. Intenta llegir unes pàgines del llibre “Girl on the train” que ha començat tot just fa tres dies i que l’ha enganxada fins el punt de fer-li apagar el llum a la una de la matinada. Avui no s’ho pot permetre. Cronometra el temps de lectura i es posa una alarma al mòbil però els ulls se li tanquen abans de que soni i quan sent la melodia per un segon pensa que ja és dimecres. Aixeca les parpelles pesades i veu el llibre sobre el seu pit i respira animada. Té unes sis hores i mitja de descans per davant seu i li cal el repòs per posar els sentiments en ordre.

Entre dos mons

Les portes del metro s’obren i les tres persones de davant d’ella s’afanyen per sortir. L’aire del vagó és com sempre una barreja desuor, perfum, túnel i resclosit que la colpeja com el soroll conegut anunciant que s’arriba a l’estació. Puja les escales amb celeritat perquè vol sentir la fresca a les galtes enrojolades per la calor tardana d’un octubre benèvol. Encara no s’ha acostumat a aquesta estació, ni al barri que d’antuvi fou el seu, ni a la gent parlant en català i encara menys a no anar a la que ha estat tota la vida casa seva per trobar-hi els seus pares, un assegut fent mots encreuats i l’altre sudokus. La vellesa els va venir de cop cobrint d’una ombra pesada una vida que en algun moment havia estat agraïda i alegre però que es va anar fent tèrbola amb les penúries financeres com els records de la Maite. Avui també surt a Joanic perquè li agrada recordar com durant els darrers vuit mesos ha anat caminant pels carrerons interiors de Gràcia fins arribar a casa dels pares, seva una mica també, una llar tan coneguda com llunyana. Cinc anys ha passat a Berlin després de casar-se amb el Bernd quan ja ningú no esperava d’ella un pas tan agosarat i alhora tan convencional. Ara, de retorn a la ciutat on s’havia sentit agombolada durant el temps de ninesa i joventut, intueix que els anys de separació de Barcelona li han esquerdat una mica l’optimisme vital i l’han desarrelada, com si estigués atrapada entre dos mons sense haver niat a cap dels dos. Un li és proper i ha esdevingut rutina i presó i l’altre la crida a tornar fent-la sentir traïdora. Amb tendresa i desconsol baixa pels carrers interiors d’una Gràcia endormiscada que queda remota als sorolls de les seves arteries. El recorregut fins els Jardinets se li fa sempre curt. El nom sempre li ha semblat poc adient. Per què anomenar Jardinets a un indret on no hi ha jardins? S’ha acostumat a un Berlin amb parcs plens de gespa, flors i arbres i l’apel·latiu “Jardinets” encara li sembla més inapropiat que abans. Seria fàcil convertir aquell espai diàfan en un pulmó verd si no fos per la presència d’un pàrquing en les seves entranyes.
Vol arribar a casa passant per Plaça de la Vila. A la cantonada amb carrer de Gràcia en un dia de pluja un noi de l’institut li fer el primer petó als llavis. Li agrada passar-hi i recordar les papallones que sentia a l’estómac quan el veia i les que va sentir durant els dos dies següents a aquell bes furtiu. Però avui s’ha girat un aire fresc des de que ha sortit de l’estació de Joanic i intuïtivament mirà cap amunt. El cel s’està embrutant de núvols moradencs i sent les primeres gotes a la pell nua. Les llàgrimes meteorològiques pràcticament imperceptibles al principi de cop es fan més gruixudes i brollen violentament. Accelera el pas i arriba a temps per aixoplugar-se sota un dels balcons de la Plaça de la Vila, just a l’altre cantó d’on el Tom i ella es van sentir els llavis per primera vegada. La Paula pràcticament no reconeix aquell espai quadrat que tantes vegades ha recorregut darrerament amb la seva mare. No en sap el motiu. La plaça està igual però tot li sembla diferent. Li ve altre cop a la ment el dia en què es va adonar que la Maite ja no la reconeixia i com es va esquinçar per dintre en adonar-se que el darrer vincle amb aquella ciutat s’havia perdut per sempre i ella hauria de tornar on sí en tenia un, a Berlín. Aquella tarda de l’oblit va fer el cor fort i va anar fins al bar Casa Vall de la Plaça Rovira i Tries però no va poder fer cap cafè com sempre perquè mai res tornaria a ser com abans. Mai més.
Amb el cap detingut entre passat i present s’apropa a l’edifici que la va veure créixer i que sap que trobarà buit perquè les persones que li van donar sentit i alè ja no hi són. Ni l’un ni l’altre. Primer va marxar son pare d’una grip galopant i va deixar una vídua amb uns records selectius que la memòria malaltissa anava esborrant sense que la Paula hi pogués fer res més que constatar la pèrdua irreversible. Li cal lluitar per apartar la sensació vertiginosa de no tenir més que un passat a la memòria per connectar-la a la seva essència. Està sola. Sola però casada. Aquesta darrera realitat ha aconseguit que la Paula hagi complert amb alguna de les expectatives que els seus pares tenien d’ella. O així ho creu i s’aferra a la idea.
Està suspesa entre dos mons, el de Berlín i el de Barcelona i aquest vincle amb el seu passat la fa sentir traïdora al seu present. La punxada de remordiment l’atordeix però una trucada al mòbil l’arrenca de les cabòries.

—Princesa, bona tarda com estàs? Com està la mare?
— Avui no hi he anat. La directora del centre m’ha dit que estarien molt ocupats amb el metge passant visita. Ara mateix entro a casa a veure com està tot.
— Ja li has dit a l’infermer que ha de marxar del pis?
— Encara no.
— No triguis gaire, saps que com més temps passi, més ben instal·lat hi estarà… Per cert arribo aquest dijous a les vuit de la tarda. Vindràs a buscar-me a l’aeroport?
— És clar!
— Et deixo que faig tard al pàdel. Un petó.
— Un petó.
— Et trobo a faltar!
— I jo a tu!

La Paula prem el mòbil per acabar la trucada i es demana perquè tenint-lo a ell se sent tant sola. El Bernd li porta flors i detalls quan menys s’ho espera, escolta tots els seus encaparraments quan en té, la recolza quan li cal. És atent, amable, callantívol i poc sociable però l’adora per sobre de tot. I tot i així ella sent solitud. Es repeteix que és cosa de l’edat, que deixar endarrere la joventut la fa sentir insegura.
La pluja minva i alleugereix el pas fins arribar al carrer Apel·les Fenosa. És un dels seus favorits perquè té al final una palmera exòtica plantificada al bell mig de l’encreuament entre aquest carrer i el de Gràcia. Baixa fins al de Bonavista i llavors gira a la dreta per tornar a pujar unes passes i arribar a casa. Perquè per a ella encara és una mica casa seva per molt que en marxés de joveneta per fer la seva vida. Sempre hi ha anat tornant. Primer després del seu contracte de pràctiques a la ciutat de Montpeller en acabar el cicle d’hostaleria i turisme. Després van arribar els anys als hotels de la Provença i finalment a Arle hi vaig mig arrelar. Els pares es feien grans i ella ja no era de la primera volada. Enyorava les tardors benèvoles i les primaveres lluminoses i no va parar fins a tornar a Barcelona per treballar a la seva ciutat i buscar-se el primer pis a la Barcelona que recordava de la seva joventud. Un privilegi que li arribava en època madura. Amb el cor mig afrancesat la feina al sector turístic a Barcelona li va resultar molt més precària del que havia esperat. I tanmateix desitjava fer-se camí a casa seva. Va ser un any i mig de visites al pis dels Jardinets per prendre cafè amb els pares a deshores. La jornada laboral dels hotels barcelonins donava poc joc i per això el cafè va ser una cerimònia que no tenia un horari en concret sinó que es convertí en una excusa per escoltar les històries de la Maite i el Jaume i ajudar-los quan ho necessitaven. Finalment la promoció li va arribar però no a casa. L’oportunitat es deia l’Adlon, era a Berlin i la va tornar a allunyar d’allò que ja començava a trobar a faltar vehement. Després del casori la Paula va seguir tornant regularment durant les vacances per acompanyar al Jaume i a la Maite en aquella època que tot té un color marronós com les fotos antigues. Els rostres se’ls anaven arrugant, el caminar s’anava fent feixuc i els ulls van perdre la seva espurna d’anys enrere. I malgrat tot, la mirada de son pare encara la feria una mica perquè li retreia que no tenia fills i que si arribaven els nets, ho farien quan ell ja no els podria fer d’avi. La Paula feia tots els possibles perquè no se sentissin sols i per no perdre el contacte amb aquella ciutat que li era coneguda i desconeguda alhora. Coneguda perquè sempre hi tornava i desconeguda perquè havia d’arrelar a Berlin com ho havia fet abans a Arle. Però ancorar ja és difícil quan la vida ha portat a una persona a ser nòmada per sobreviure.
La pluja s’ha tornat gotellada esclarissada i la Paula puja les escales de l’edifici lleugera. Per un segon no cal agafar l’ascensor. Posa la clau al pany i la fa girar. Li agrada el so que emet perquè li dona la benvinguda. L’olor de l’entrada li recorda la que era habitual de quan hi eren els dos. El primer que la rebia sempre era el perfum del cafè acabat de moldre perquè els seus pares també n’eren uns grans amants. Entrar i sentir l’aroma del cafè és un efecte del cervell de la Paula, que s’entesta en conservar-ho tot tal i com ells ho tenien perquè ara, l’aroma del beuratge fosc ha quedat diluït en el d’una ferum de cremat que la fa anar corrents cap a la cuina a l’altre cap del pis. La finestra està oberta i sobre els fogons hi ha un pot totalment cremat i brut amb les restes del malaurat menjar. El Marc pot ser un excel·lent estudiant d’infermeria i ha estat un gran ajut amb els pares però ara té la casa completament descuidada. Va de la cuina al balcó i també se’l troba obert tot i que ha repetit al noi que tanqui les portes i finestres perquè li fan por els lladres. L’habitació dels seus pares és prop del balcó. Quan la Paula era petita li semblava un lloc misteriós perquè li havien dit que sa mare necessitava repòs pel matí i no s’havia d’acostar al dormitori fins que la veiés desperta tombant per la casa. Però això passava només els caps de setmana que ella no sortia tan d’hora. Entre setmana l’ajudava a vestir-se i arreglar-se la Ramona, que a més li preparava l’esmorzar i la portava a l’escola.
Es va passejant per la casa i observa els objectes múltiples que haurà de regalar, vendre o embalar. El Bernd creu que el millor és vendre’s el pis i llavors comprar una segona residència a la costa on puguin venir a passar els estius i les vacances i carregar les piles de sol. Això és una de les coses que més troba a faltar a Alemanya, la claror i els cels blaus que a Berlin no veu gens sovint. A l’hivern a quarts de cinc ja és fosc i fred i la primavera no sempre porta dies assolellats com els que coneix de Barcelona. I aquest barri tampoc té res a veure amb el Neuköln on viu amb el Bernd. Va fins al menjador on hi ha el balcó des del que es veuen els Jardinets i la Casa Fuster que de menuda la tenia enamorada. Llavors però encara no s’havia convertit en un hotel de luxe pels turistes sinó que era una empresa que hi tenia les oficines. Quina era? Com es deia ENHER? Amb prou feines ho recorda. Estava massa ocupada de nena intentant inventar-se un món en què a casa seva hi hagués l’harmonia que hi mancava.
De cop sent la porta i es gira per anar a l’entrada. A aquestes hores generalment no hi va ningú al pis perquè les claus només les té el Marc. Unes veus juvenils i cridaneres s’escampen i ella s’acosta a l’entrada.
— Hola Paula què hi fas aquí? No t’esperava a aquestes hores! —fa el Marc mig enrojolat.

Aquest dijous de nit de Nadal us porto un post diferent que és un experiment perquè mai abans havia escrit una entrada sobre un llibre.
I és que de novel·les jo en llegeixo tantes com em permet el temps i amb molt de gust perquè la literatura i les històries que trobo em permeten entrar de cop en mons on jo no hi podria entrar. Diuen que llegir és la millor manera d’evadir-se de la realitat. Això depèn del tipus d’història que triem. Si la lectura ens porta a un univers de ciència ficció en altres planetes o èpoques o en terres plenes d’éssers màgics sí. Però no sempre llegirem Tolkien o Orson Scott Card amb el seu Ender’s game. A voltes la literatura ens pot apropar a un món molt real totalment inaccessible tot relatant les experiències d’altres persones d’una manera tan viva que quan acabem el llibre ens sentim un pèl més coneixedors de la vida sense haver passat per un mal tràngol.
Coincidirem tots en què el 2020 no ha estat precisament un any afortunat oi? Doncs el que ha compensat una mica tot aquest daltabaix que hem passat han estat alguns dels llibres que he llegit durant el 2020. La història fascinant de L’ombra del vent va ser la novel.la que em va permetre fugir de la cruel realitat que vivíem durant el confinament. La història Nächsten Sommer de l’Edgar Rai, em va permetre posar-me a la pell d’uns personatges dispars embarcats en una petita aventura plegats en un moment baix per tots.
I sens dubte la novel.la que m’ha posat en la pell d’altres persones de manera més colpidora ha estat So, und jetzt kommst du de l’autor Arno Frank. La novel.la va ser el seu debut com a escriptor d’aquest gènere doncs ell es dedica al periodisme i treballa per diverses publicacions.
Quan vaig començar a llegir la història ni tan sols sabia que basava en fets reals. Ho vaig descobrir quan ja m’havia engolit la meitat del llibre i estava encuriosida per saber qui era l’autor d’un relat tan intens i xocant.
Tot comença quan el narrador relata el que ell anomena la primera mort de la seva mare. Sense haver llegir ni la sinopsis ni la crítica, en un primer moment el lector pot pensar que serà un relat de ciència ficció. Com pot haver-hi una primera mort d’altra manera? El final de la introducció ens deixa clar que la mort fictícia de la mare és una prova que li posa aquesta al seu fill per estudiar la seva reacció. El lector ja està sobre avís. Quin tipus de mare fa aquests experiments amb el seu fill? En el transcurs de les següents pàgines ens trobem la descripció de la família de l’infant narrador. Un pare nascut a França, una àvia paterna un pèl rígida que llegeix al seu net fragments de Tàcit i Heròdot mantenint al net lluny del món de fantasia en què, com després sabrem, estan immergits el seu pare i la seva mare.
Ens adonem que quelcom no va bé quan el nen pateix un accident per culpa del pare, perd uns dits d’una mà i el pare inventa una història per evadir la culpa. El temps de convalescència del nen a l’hospital coincideix amb un canvi de domicili forçós que porta a la família a viure en un indret infinitament menys confortable que el pis on vivien fins el moment.
La veu de l’infant se sent a través de tota la primera meitat de la novel.la amb força perquè Arno Frank aconsegueix retransmetre els esdeveniments amb els ulls d’un nen a qui li surt una germaneta no gaire ben rebuda per ell. La que els pares anomenen l’encisadora Jeany, al petit Arno no li ho sembla gaire. Tanmateix la menuda surt d’allò més espavilada i qüestiona el que fan els seus propis pares des de ben petita.
Anem coneixent el tarannà del pare a través de les accions i de les paraules adreçades al seu fill. En un moment donat de la novel.la el Jürgen li diu a l’Arno: “ Hi ha sens dubte ximples. Només cal trobar-los. O millor encara, un s’ha de deixar trobar pels ximples”.
Poc a poc ens adonem que el pare de la família es creu un ésser superior amb dret i poder d’ensarronar a tots perquè segons ell : “hi ha els que treballen i hi ha els que són prou intel·ligents per no haver de treballar”. Però els negocis no gaire nets del pare tornen a fracassar i la família, que ja ha crescut en un membre perquè ha nascut el Fabian, ha de marxar d’Alemanya quan el fill gran, el narrador, està ja a secundària. Aquí el narrador per primera vegada fa palesa la seva maduresa i qüestiona la necessitat dels seus pares de tenir un tercer fill.
I el lector no sap com el pare troba prou diners fins uns quants capítols més tard però després que la policia el va a buscar a casa seva, el Jürgen fa pujar al cotxe a la dona i als seus tres fills i els porta fins a França. Allà viuen la època daurada de la família en una casa de luxe i envoltats de totes les comoditats que desitgen. La germana del narrador en un moment donat demana al seu pare quan se’ls acabaran els diners i el pare sembla no entendre la seriositat de la pregunta. És un dels moments de la novel.la en què el lector adult s’ha de demanar fins a quin punt la immaduresa dels progenitors pot convertir en adults prematurs als fills.
Com ja us imagineu, la família no triga segles en ser interceptada per la Interpol i aquest cop ha de fugir a Portugal en un camió per passar unes setmanes de gana absoluta a la mercè del camioner que els ha portat fins allà.
La pregunta que ens fem tots el que tenim prou seny és: i on fugiran després quan ja són a l’altre punta d’Europa? A Amèrica? Certament és el que esperem els lectors però la vida retorna a la família a Alemanya no sense passar per un intent embogit del pare d’acabar amb l’èxode dels cinc en un accident familiar. Les paraules “ho podríem acabar tot aquí mateix” que el Jürgen li diu a la seva dona pensant que els tres nens estan adormits, són un martell potent al cap del lector.
És finalment la valentia de la Jeany la que aconsegueix reconduir la situació. La menuda és la que aprèn a Portugal a buscar la manera d’omplir-se l’estómac quan son pare ja no té diners. I és ella la que més desitja retornar a una vida normal.
Òbviament, si Arno Frank escriu la història és perquè va sobreviure i la va superar. I sembla ser que van ser els seus dos germans, la Jeany i el Fabian, que el van animar a posar en paper allò pel que havien passat.
No vaig poder fer altra cosa que demanar-me com ha de ser la infantesa i la joventut dels fills d’un pare criminal. Durant tota la novel·la em preguntava contínuament per quin motiu la mare dels fills aguantava tota la farsa, la pantomima i el patiment a què els portava el seu marit. El dubte queda aclarit al final de la novel.la quan diu: “veia al vostre pare com volia ser i no com era realment”.
So, und jetzt kommst du és la història d’un amor malaltís d’una dona incapaç de voler veure el seu marit com el farsant que era amb el mal que provocava. I també és la història que ens mostra com uns nens poden arribar a ser més madurs que els seus pares per sobreviure.
Personalment penso que cal llegir un llibre així per entendre l’experiència per la que poden passar els fills de pares que cometen delictes. Arno Frank no considera que la seva novel.la sigui educativa però ho acaba sent perquè ensenya al lector que el fet de tenir uns pares determinats no vol dir per a res, que els fills hagin de ser iguals. Els tres germans de la història han sortit airosos d’un passat en què van créixer amb un pare Peter Pan i una mare que li feia de Wendy. És una història que ens ensenya que els traumes es poden superar i per això la recomando.
Per qui la vulgui llegir en alemany i no sigui nadiu, potser haurà de recórrer al diccionari perquè Arno Frank empra paraules poc utilitzades en el llenguatge comú com “Saumseeligkeit” benaventurança, o “lukullisch” per ric. Una mostra més de la capacitat de l’autor de dir exactament allò que vol dir.
Espero que algun dia es tradueixi al català o al castellà perquè altrament es perdrà una experiència molt valuosa que només gaudiran els que llegeixin la novel.la.