Durant setmanes he tingut al cap el dos de desembre com a data assenyalada perquè era la presentació de la meva tercera novel·la. Semblava llunyà el dia però ja l’he deixat enrere. I em queda molt bon record perquè amb el bateig de “Rostres d’arc iris” vaig sentir de nou la necessitat de seure a l’escriptori i seguir el fil de la història que ja vaig començar a teixir aquest estiu. Es repeteix l’experiència que vaig tenir quan vaig presentar “la Vall dels ignorants” en societat, aquell cop pels voltants de sant Jordi. Tot just acabo de batejar un llibre que em couen les ganes de fer-ne néixer un altre.

Aquest divendres passat també vaig escollir la biblioteca Manuel Arranz del Poblenou per l’esdeveniment. L’espai és immillorable i el barri segueix sent per a mi una part significativa de la meva vida perquè és al Poblenou, lluny dels sorolls desmesurats del centre de Barcelona on jo he trobat el bocí de paradís que puc assaborir cada dia. Pels qui em coneguin ja saben que Tossa és el meu indret d’aixopluc espiritual i el Poblenou és per a mi com una migdiada. L’espai diàfan i seré on retrobo l’equilibri després d’un dia atrafegat al centre.

La setmana ha estat carregada de tasques que em calia enllestir a l’escola fins dijous. Volia per tant gaudir sense entrebancs de les classes del divendres per omplir-me d’energia positiva i anar al bateig de “Rostres d’arc iris” completament relaxada. I ho vaig aconseguir. Divendres vaig poder posar l’atenció en allò que tocava en cada moment.

Les papallones a la panxa ja les havia sentit durant tota la setmana perquè em temia que amb la quantitat de gent malalta i tots els amics i amigues que havien de treballar divendres, finalment l’assistència fos escassa. Sortosament el públic va ser excel·lent i les cares amigues i també les desconegudes em van fer sentir a gust i a punt per parlar del meu llibre.

El director de la biblioteca va dirigir unes paraules abans de començar l’acte i seguidament va parlar el meu editor, el Jordi Castelló.

M’acompanyava aquest cop no qui ha escrit el pròleg de la meva novel·la com en la primera ocasió, sinó una altra editora filla del Poblenou, la Rosa Zaragoza. La Rosa a més de ser editora va tenir durant anys la seva pròpia editorial.

El Jordi em va presentar i va esmentar els meus estudis de filologia i les meves grans passions que són els idiomes, escriure i també la fotografia. Va voler mencionar que la coberta del llibre és una de les meves fotos i la vaig fer al Poblenou. Si sou del barri o hi aneu a passar estones ben segur que sabeu d’on és.

L’editor de Stonberg va comparar els meus llibres amb les pel·lícules d’autor com les que es projecte als cinemes Verdi perquè el que jo escric no està pensat per les masses. Em demano com ha de ser escriure una novel·la per vendre-la com xurros però el cert és que a mi el que m’interessa quan escric una història és el missatge i sovint aquest pot no ser gaire popular. Com a editor em coneix l’estil i va recalcar que tot i que “La Vall dels ignorants” i “Rostres d’Arc iris” són dues històries diferents, la veu narrativa és clarament la meva. I sembla que es caracteritza per un afany en el detall. Ara no us espanteu perquè si per exemple comparo el que escric amb alguna novel·la de Maria de la Pau Janer, jo no em concentro tantíssim en el detall per no perdre el fil de la trama.

“La Vall dels ignorants” i “Rostres d’arc iris” també tenen un punt en comú i és que cap de les dues està ambientada al cent per cent al nostre país. Un altre tema recurrent en els meus llibres perquè  la història de “Pintor de Boira” té lloc a Gavà, Barcelona, El Caire, Nova York i França.

Per què ambiento els meus llibres fora del país o tenen a veure amb l’estranger? Vaig viure durant nou anys a Alemanya. Això em va permetre assimilar una cultura que no era la meva i saber captar el que és bo i el que no ho és tant a la nostra. I tal i com passa a “la Vall dels ignorants” a “Rostres d’arc iris” també hi ha un punt força crític pels qui saben llegir entre línies.

Sense voler ara entrar massa en els dos llibre us diré que a “la Vall dels ignorants” poso el dit a la llaga quan parlo del tema del racisme i a “Rostre d’arc iris” també li poso quan obertament em demano per quin motiu les expectatives de la majoria encara poden condicionar les nostres vides. També és cert que els meus personatges mai no són només d’aquí i un altre element en comú en tot el que escric és que m’agrada trencar tabús o convencions.

Per fer la presentació més dinàmica la Rosa i jo vam establir un diàleg per tocar alguns dels aspectes que li havien semblat més rellevants a ella.

En primer lloc va esmentar que les primeres vuitanta pàgines del llibre la van sobtar perquè hi ha molta acció però no hi passa gaire res. En cedir-me el torn vaig aclarir que la primera part que jo anomeno “engabiada” al llibre serveix per a situar al lector en un context en què no només s’hi troba la protagonista del la novel·la sinó molta gent a qui la societat invisibilitza. L’Estel se sent atrapada en un entorn laboral hostil, altament competitiu i inhumà en què només compten les aparences. Tampoc està a gust en una societat hermètica on li costa trobar amics perquè tot i que potser pensem que els catalans som molt oberts, fer amics aquí és molt difícil. I per últim se sent estranya en un món en què estem obligats a consumir i tenir per sentir que som algú quan la protagonista és molt conscient de que sovint el buit existencial s’intenta omplir amb coses materials i efímeres.

Seguidament la Rosa va dir que la segona part la va captivar perquè dos personatges completament diferents emprenen un viatge plegats que els servirà per descobrir-se.

Certament l’Estel i el Salvador no poden ser més diferents. Ella vol donar l’esquena a la societat del consum i les aparences, ell, que li porta uns quants anys, és el rei de WallaPop. I com és que decideixen emprendre un viatge junts? Això ho haureu d’esbrinar tot llegint “Rostres d’arc iris”.

Els viatges sempre serveixen per descobrir l’entorn i aprendre sobre nosaltres mateixos i el recorregut per la Provença servirà perquè l’Estel i el Salvador sàpiguen a entendre’s i valorar-se i perquè sorgeixi una amistat. Una amistat que potser de vegades és difícil perquè en el món real les persones diferents no troben espais en comú per dialogar.

L’experiment literari per a mi aquest cop ha estat narrar la història des de dos perspectives diferents: la de l’Estel i la del Salvador, la femenina i la masculina.

Una de les coses que la Rosa volia esmentar del meu llibre era el nivell de detall de les ubicacions on transcorre la trama. He viatjat durant anys a la Provença i sovint he fet el mateix camí dues vegades o he anat a un mateix indret de nou per tal de documentar-lo i poder-lo descriure millor al llibre. Fins i tot l’artesana de sandàlies de Pézenas és un personatge real. Però les persones ens movem i canviem i just aquest estiu passat em vaig assabentar que “la fada del cuir” s’ha traslladat a viure més a l’interior de França: La intenció però és sempre la de ser fidel als paisatges i indrets que inspiren les meves històries.

El diàleg entre la Rosa i jo va acabar quan ella va dir que creia que “Rostres d’arc iris” tenia un final obert. Em resulta estrany pensar en llibres amb finals tancats i els que els hi tenen, solen ser tràgics. No em veig capaç encara d’escriure res que tingui un regust amarg. Reconec que els meus llibres estan plens de crítica, la crítica a la societat consumista, al viure per les aparences, a les expectatives que ens generen i ens veiem forçats a complir, al racisme i la segregació de classes. Però sempre procuro trencar els tabús que em molesten. Un dels protagonistes de “La Vall dels ignorants” és el Gerd i té problemes d’alcoholisme. A “Pintor de Boira” qui ajuda a la protagonista, la Laura, és un gitano a qui la família pressiona perquè deixi la seva amistat amb la noia, a “Rostres d’Arc iris” l’Estel toca fons i cau en un estat de letargia perquè se sent estranya en la societat en què viu i que l’esclafa.

El final de “Rostres d’arc iris” es pot interpretar de moltes maneres però una cosa està clara. Al principi del llibre els personatges són grisos com un dia de pluja. Al final tots ells han guanyat colors perquè el vincle que han creat amb els altres personatges els ajuda a veure la seva pròpia situació des d’una altra perspectiva.

La novel·la està dedicada a tots aquells que cerquen la veritat per ser més lliures. Si la llegiu entendreu la dedicatòria. Potser de vegades sembla més fàcil seguir vivint en enganys però la veritat sempre acabarà trencant les cadenes que ens lliguen.

Molt bona lectura!