La historia de l’Edat Mitjana a Espanya una realitat que supera “joc de trons”.

El dos de desembre de l’any passat vaig escriure un post sobre Tossa i els seus noms i vaig anunciar que ja escriuria sobre l’Edat Medieval a aquest municipi més endavant. Avui us el post us portarà el context històric anterior al que es trobava la preciosa localitat en el moment en què es fa constar el nom de la fortalesa per primera vegada en un document escrit: el 966. Per situar-vos bé en l’eix del temps però tiraré força més enrere a una època de canvis, guerres i inestabilitats que han deixat un patrimoni cultural riquíssim tant a Catalunya com a tota la Península Ibèrica. Avui us convido a fer una llambregada per l’Europa d’abans de Carlemany.
Recordem que el que avui dia és Espanya era un territori poblat per diversos grups culturals en aquells moments. Per una banda a partir del 415 tenim a tota la Península les primeres onades migratòries dels visigots que més tard, el 418, esdevindrien els governadors de les terres del sud de la Gàl·lia quan Ataulf pacta amb Roma una col·laboració amb l’imperi a canvi d’un immens territori. Els gots són una mica un misteri pels historiadors. Alguns els consideren un poble germànic oriental però avui dia hi ha evidències que fan pensar a d’altres estudiosos que la terra natal dels gots, posteriors visigots i els ostrogots, fou la part sud de Suècia. En tot cas la llengua germànica els ha batejat com a bevedors incansables i quan es mama massa els alemanys diuen “saufen wie die Goten” que beuen per emborratxar-se com els gots.
Els gots van ser els que van fundar Tolosa i van governar un extens regne que arribava fins a la Península ibèrica. Van lluitar contra els germànics fins que el 507 van ser derrotats per Clodoveu rei dels francs i es van veure obligats a desplaçar-se al sud de la Gàl·lia, és a dir a la Península Ibèrica. Aquí funden Toledo i s’hi estableixen com a classe dominant. En un principi els visigots pertanyien a la branca arriana del cristianisme que rebutja el dogma de la trinitat per exemple. L’arrianisme no els permetia casar-se amb els autòctons de la Península Ibèrica. Per tant en un principi van ser una classe social poc propensa a les barreges. Tot i així el que van aconseguir a en el nostre país no tenia precedents perquè van integrar els romans, els autòctons ibèrics i a ells mateixos i van fundar la base d’un estat i un imperi que va ser capaç de plantar-li cara al bizantí, la potència de la època. Els visigots, ja haguessin estat germànics o escandinaus en el seu origen van trobar molt de gust en el llegat romà i van fer construccions on hi reproduïen espectacles similars al circ de l’antic imperi.
A l’Espanya visigoda van conviure diverses confessions: la catòlica, la arriana que era la branca cristiana dels visigots, i la jueva. I això va ser així fins que el penúltim rei visigot Leovigild va posar fi el 589 a les dues confessions cristianes quan va fer convertir tots els aristòcrates i bisbes visigots al cristianisme. Aquest rei ha passat a la història per vestir-se amb un mantell luxós per assemblar-se a l’emperador bizantí. A més, quan anava a batalla es feia portar un tron. Molt modest i pràctic ell.
L’imperi bizantí era també una amenaça pels visigots. El 552 Justinià va fundar Cartagena per tenir una província a la Península i així expandir a l’occident el seu imperi. El visigots però van lluitar contra els bizantins i els van fer fora del territori el 662.
Sens dubte Espanya deu molt als visigots. Ells van aplanar el camí del feudalisme fins que el 711 els musulmans aconsegueixen la victòria a la batalla de Guadalete i comença el període de dominació islàmica a la Península Ibèrica. Les epidèmies, la fam i la corrupció i lluita pel poder dels visigots havien afeblit el seu regne.
Molts visigots van caure en les batalles contra els invasors infidels, altres van adaptar-se al nou ordre àrab i alguns fugiren cap a la zona dels Pirineus. Els més afortunats també van escapar i van aconseguir barrejar-se amb la classe dominant franca després per seguir exercint el poder que coneixien. Ho van fer però ja supeditats als nous vencedors, els francs.
La història de la Península Ibèrica dels segles V al X està marcada per moltes lluites pel poder i moltes traïcions. Posem com a exemple els musulmans. Van conquerir la Península de manera relativament fàcil ja que els visigots estaven afeblits. El berber Tariq es va dirigir després de derrotar Roderic cap a Toledo per tal començar l’ocupació sistemàtica del regne visigot. Per a terres que ara són Catalunya la invasió musulmana tingué una durada que pot anar de 100 anys per a la Catalunya vella fins als 400 on s’hi estigueren a la Catalunya nova. Castelldefels per exemple va ser durant un temps el territori fronterer entre el món cristià i l’àrab. Però durant el període de temps més extens el límit va ser Tortosa, que els francs van intentar conquerir diverses vegades fins a desistir.
Cal pensar que els àrabs van penetrar fins al territori de l’actual França el Rosselló, Tolosa Narbona, Nimes, Agde, etc.
El regne àrab no fou tampoc un pou de pau a la Península Ibèrica degut a les discrepàncies entre les tribus nord-africanes i les orientals. El 740 mateix els berbers d’al-Andalus es van revoltar a causa de la discriminació que patien ja que no se’ls concedien posicions gaire altes. Llavors es va fer arribar 7.000 sirians i alguns egipcis de Ceuta per aturar la revolta. Aquests van contribuir a fer encara més gran les diferències entre les diverses ètnies del món musulmà a la Península. En un primer moment es van imposar els sirians però més tard es va formar una coalició entre els kalbís i els berbers que antigament havien estat enemics però que ara lluitaven plegats contra els sirians.
Els musulmans perderen la Septimània el 752 quan sota el comandament de Pipí el Breu, el primer de la dinastia carolíngia al poder, els comtes i jutges de Nimes, Magalona, Agde i Besiers obriren les portes d’aquestes ciutats als francs desobeint l’ordre sarraí.
Tot i que els àrabs van preferir conquerir el territori cristià i mantenir els seus comtes, jutges i bisbes i moltes ciutats es van rendir als àrabs per evitar vessaments de sang, la cultura nòmada dels invasors no s’acontentava amb els impostos recollits i practicava el saqueig i pillatge regular. Això va provocar el descontentament dels cristians.
Els carolingis van ser una dinastia que rebé aquest nom perquè durant els seus regnats hi hagué molts Carles que han marcat la història de l’Europa actual. Curiosament, els carolingis van pujar al poder perquè els reis francs merovingis tenien per costum dividir la terra i el poder entre els fills i això va fer que els fratricidis fossin molt comuns en aquesta dinastia. Els merovingis, per així dir-ho, no van necessitar gaires enemics per eliminar-se perquè es van pràcticament eliminar ells. A la caiguda de l’Imperi Romà l’antiga Gàl·lia se la disputaven diversos clans bàrbars. Els francs van acabar sent dominants gràcies al seu cap Clodoveu I, que va ser el primer rei franc en convertir-se al cristianisme. Quan el seu regne va acabar el seu domini s’havia estès per la part occidental d’Europa notablement. Però dos-cents anys després, els merovingis havien perdut tot el poder.
Només a títol d’exemple i perquè veieu que la història d’aquesta dinastia supera la ficció presentada a sèries de televisió com “joc de trons”, resulta que com que els francs dividien el territori entre els seus fills, els uns van començar a assassinar els altres per aconseguir més terres i poder. El 568 l’imperi dels merovingis es va dividir entre els tres fills de Clotari que eren Chilpheric, Sigebert i Contran que es repartiren els regnes de Neustria, Austràsia i de Borgonya. El rei Chilpheric es va enamorar d’una serva anomenada Frédégonde que va eliminar la primera i segona dona del rei per esdevenir ella l’esposa del monarca. La segona dona del rei assassinada va resultar ser la germana del rei Sigebert i llavors, la Brunilda, la dona de Sigebert va reclamar que s’apliqués la Faide, la justícia privada germànica. Per evitar vessaments de sang al final un rei va regalar a l’altre un vast territori com a compensació. Per quedar bé només, perquè de fet el germà va intentar assassinar l’altre per recuperar les terres. A partir d’aquell moment van començar les matances dintre de la família dels merovingis. De fet, Frédégonde va arribar a matar a la primera dona del seu marit com ja he comentat abans, va fer violar la filla del matrimoni per tal que no pogués governar i després fins i tot va intentar matar a la seva pròpia filla per assegurar-se que el seu fill Clotari II pugés al poder.
La veritat és que en 40 anys els merovingis van haver d’anar regalant terres i poder a l’aristocràcia per tal d’obtenir-ne el seu suport.
Entre els títols que atorgaven hi havia el càrrec administratiu de Maior Domus (majordom) que permetia declarar guerres, dirigir exercits, controlar la tresoreria, negociar tractats amb estrangers i escollir bisbes, ducs i comtes al regne. El Maior Domus tenia moltíssim més poder que el rei.
Al segle VIII hi havia dos poderosos Majordoms a l’Imperi Merovingi i un va amenaçar de conquerir el territori de l’altre. Però l’amenaça es va acabar quan el Maior Domus de Neustria va ser assassinat també i llavors tot el poder del gran imperi va passar a mans de Pipí Herstal, que es va autoproclamar duc i princep dels francs. Pipí va morir el 714 i el seu fill, Carles Martell, molt conscient de que el seu poder superava el del rei, va demanar al Papa que el rei fos destituït i el van proclamar a ell rei. Així doncs la dinastia Carolíngia prové de l’aristocràcia intel·ligent de l’època.
El successor de Carles Martell va ser Carlemany a qui l’Europa actual deu tantíssim i el seu fill, Pipí el Breu aconseguí establir al Pirineu la frontera del seu regne.
L’Imperi Carolingi va marcar tant la història d’Europa que fins i tot la paraula rei en rus, король, pronunciat (carol) prové del nom Carles. La paraula turca per rei és “kral” i també prové de Carles. No fou però fins que, el fill de Carlemany Lluís el Piadós va arribar al poder que els francs van aconseguir crear un districte de frontera que s’anomenaria Marca Hispànica i que seria el començament del nostre país. Sota la dinastia Carolíngia els sarraïns varen perdre territori i la Marca Hispànica es va desplaçar fins a Tortosa.
La història de Catalunya vella i la nova amb els seus comtes i els envitricolls polítics la deixo per un altre dia perquè aquest post de reis, mai millor dit, ja és prou llarg.
Per avui només em cal destacar que si voleu sentir la història del nostre país viva podeu per exemple visitar el castell de Castelldefels (el castell dels fidels) on s’explica entre d’altres coses com aquesta població va ser en un passat llunyà territori fronterer. O si per exemple voleu seguir el rastre dels visigots a Catalunya podeu visitar l’església de Santa Maria a Terrassa, una perla amagada.
Us deixo avui amb unes fotografies de la fortalesa de Castelldefels.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s