Ja he fet tota la meva primera setmana de vacances i he de reconèixer que tinc la mateixa sensació coneguda per mi de fa uns anys. Com que no miro el rellotge, el temps s’estira com si fos un xiclet i jo gaudeixo de totes i cadascuna de les activitats que faig encara que no siguin res de l’altre món. De fet, escoltar música, veure una mica la televisió, llegir al vespre o escriure el post de la setmana tenen molt més bon gust si ens alliberem de la pressió de la feina. I una de les coses més importants per a mi quan estic de vacances és poder assaborir la meva família. La meva no és gaire extensa perquè la propera només consta de la meva mare i de la meva parella i dels meus dos gats. Però això sí, en gaudeixo molt més en vacances.
En realitat infinitat de famílies només tenen temps per estar plegades quan arriben aquestes dates. Quantes persones no vau sentir a dir que durant el confinament per primera vegada en molt temps havien tingut temps per la parella o els fills? Trist però cert. Ens cal la feina per pagar les factures però sovint no ens permet temps pel més important i proper que tenim.
Avui dedicaré doncs el meu post a les locucions angleses que tenen a veure amb la família i els seus membres. Començo per una que està a punt de caure en desús perquè data d’una època en què com deien els nostres veïns ibèrics la gent es casava “de penalti”. Una matrimoni que signi el contracte perquè s’hi veu obligat per un embaràs no desitjat és el que els americans anomenen a shot-gun marriage, un matrimoni d’arma de foc. En sentit figurat avui dia també es pot fer servir en altres contextos com per exemple quan dues empreses es veuen obligades a cooperar.
Quan en una parella els dos integrants tenen una feina i s’han d’encarregar dels fills per torns això és el que els anglesos anomenen see-saw marriage.
I com que la societat ha canviat moltíssim en el darrer segle i moltes parelles estables no aguanten tota la vida plegades, sovint es formen noves parelles en les que els integrants aporten els fills que han tingut amb un anterior matrimoni o unitat de convivència. Els alemanys a aquest model familiar que s’ha estès tantíssim n’anomenen “Patchwork Familie”. El Patchwork és una tècnica per produir peces de roba noves a partir de retalls de roba usats. Com que en una Patchwork Familie hi ha integrants d’altres families prèvies el terme sembla adequat. Pels anglesos aquest model de família és un “ready-made marriage” tot i que es refereix a la parella més que a la parella i els seus nous fills.
És tot un model d’adaptació això de formar una nova família amb els fills de l’anterior.
Canviant de tema, els anglesos ja fa anys que tenen molt clar que les malifetes d’una generació les paguen les posteriors i ho expressen clarament amb la locució “the sins of the fathers are visited on the sons”, és a dir, que els pecats dels pares són visitats en els fills. Desgraciadament dubto que cap altra generació anterior a la nostra hagi causat els estralls al planeta que està causant la nostra. Com potser ja sabeu, la cultura del consumisme com a motor de l’economia amb indústries com la de la moda ràpida “fast fashion”, han malmès el planeta d’una manera que costarà més d’una generació arreglar. Grans marques que no vull anomenar que produeixen a països en vies de desenvolupament han deixat un rastre de contaminació i desigualtat social i tot per fer guanys astronòmics amb una majoria de població occidental que paga cars els serveis bàsics i ho compensa consumint moda d’usar i llençar. Les conseqüències d’aquestes accions repercutiran en les generacions posteriors com ja diu la dita anglesa.
I parlant de pares i fills, la locució “the child is the father of the man” indica que en el caràcter d’un nen ja es reconeix com aquest serà d’adult.
Però no tot el comportament dels nens es pot explicar amb la genètica. No podem oblidar que l’educació d’un nen és vital pel seu desenvolupament com a adult. I la disciplina és fonamental per a reconduir certs comportaments. Per això al Regne Unit es diu “spare the rod and spoil the child”, estalvia’t la vara i malcria el nen. Aquí la vara s’entén com l’instrument de ferro o fusta allargat que feia anys servia per pegar els nens i castigar-los. Òbviament avui dia ja hem superat l’època dels càstigs físics. Però la penalització i la recompensa són fonamentals per marcar els límits i per aconseguir un comportament adequat dels nens. Vaja, que no podem deixar que els nens facin tot el que volen perquè el que pugem després són dèspotes. I d’això jo en tinc experiència com a professora perquè he vist passar per l’escola pares desesperats plorant durant les tutories perquè no eren capaços de treure’n res de profit del fill. Pujar els fills a “cor que vol cor que desitges” és el pitjor invent de la societat moderna i a més farà que les generacions joves occidentals no siguin capaces de competir amb joves d’altres cultures molt més acostumats a la disciplina.
Em permetreu que també critiqui el concepte de “gamification” a l’aula que seria l’aplicació de jocs per motivar a l’alumne. Doncs si bé el joc és fonamental, des del meu punt de vista no pot ser l’eix central a l’aula perquè l’alumne creix amb la impressió que no li cal fer un esforç per aprendre. I això no és cert. Com tampoc ho és que la feina és sempre satisfactòria. Si eduquem els nens per tal que no aguantin l’esforç, quin futur els espera al món laboral que sovint representa un 60% d’esforç i un 40% de recompensa anant molt bé?
Canvio de tema per introduir el concepte de la “fish-wife”. L’esposa-peix és per als anglesos una dona que utilitza un llenguatge vulgar. Aquí també he de dir que moltes adolescents d’avui dia empren un llenguatge que fa pujar els colors a la cara a molts de nosaltres. El vocabulari ordinari està a l’ordre del dia i canviar-ho serà també difícil.
Per acabar el post del dia us vull comentar el concepte de “brain-child” o fill del cervell que s’utilitza per denotar la idea original d’algú. De vegades es pot fer servir en sentit pejoratiu quan la idea en qüestió és el que els veïns ibèrics anomenarien “de bombero retirado” o també he sentit a dir “de bombero torero”.
Per avui ja hem acabat. Us desitjo una bona setmana i molts ànims en aquests darrers dies anteriors a les merescudes vacances.
Aquest dijous també us deixo amb una bonica imatge dels meus dos menuts quan entren al dormitori per assegurar-se que em desperto no massa tard.