Hi ha un raconet de Catalunya que em té el cor robat, hi somnio sovint perquè per a mi és un indret on hi trobo la calma i recupero l’alegria quan estic ensopida. Fins i tot té el poder de posar-me de bon humor quan el cap em bull amb trifulgues i preocupacions. Potser ho fa que queda mig amagat i cal fer unes quantes corbes per arribar-hi, o potser em sembla un bocí de paradís perquè de tota la Costa Brava, en la meva opinió, representa l’equilibri perfecte entre mar i muntanya. Qui hagi llegit la meva primera novel·la o em conegui encara que sigui només una mica, sabrà que estic parlant de Tossa de Mar.
El poble de Tossa no arriba a sis mil habitants i el terme ocupa poc més de trenta-vuit quilòmetres quadrats. Queda protegit entre turons i puigs i amagat per una carretera plena de revolts si s’hi accedeix des de Lloret per la costa. La muntanya Montllor, que pertany al Massís de Cadiretes, és una visió característica que ens avisa que arribem a la població quan la veiem des del cotxe. De petita sempre em va cridar l’atenció aquesta enorme muntanya a qui jo anomenava “la del cap pelat” per una formació rocallosa que es veu al seu extrem de dalt i que la fa distinta a les altres que vetllen el poble i els seus habitants. En dies no emboirats des del Montllor es veu la vila, i és que té ni més ni menys que quatre-cents vuitanta-un metres d’alçada, és per tant una imponent visió.
No cal ni dir que Tossa és ideal pels amants de la platja perquè a més de la platja gran de Tossa i la Mar Menuda, als peus de la torre de l’homenatge hi trobarem la cala es Codolar que es diu així perquè temps enrere estava plena còdols. Encara avui dia al fons a la part dreta hi ha unes bones roques amb les que s’ha d’anar amb molt de compte a l’hora de banyar-s’hi. Una altra platja petita que enamora és la Banyera de ses dones i si gosem allunyar-nos de la població perquè disposem de vehicle per desplaçar-nos. adscrites al mateix municipi tenim Cala Llevadó, Cala Giveroleta, la platja Porto Pi, Santa Maria de Llorell, la cala Morisca, cala Pola, cala Salions, cala de’n Carlos, cala Figuera, cala Futadera, Cala Bona, Cala Giverola. És a dir que hi ha platja per tots els gustos.
Però així com prop de Cadaqués el paisatge esdevé més àrid i menys verd, Tossa ofereix uns puigs i muntanyes molt aptes per si us agrada anar a caminar per la natura. La vegetació amb els seu pins de troncs torts i capçades estarrufades guarneix les muntanyes i proporciona una bona ombra fins i tot en l’època de més calor. I a més del pi a Tossa també hi trobarem abundants alzines i suros. De fet al municipi hi va haver una manufactura de taps de suro el rastre de la qual es pot veure al Museu de les Dones de Tossa.
I com que d’arbres a Tossa n’hi ha molts, també n’hi ha un que hi és per equivocació i està catalogat com a arbre monumental de Catalunya. Es tracta del roure del Bon Retir, de vint-i-dos metres d’alçada i una capçada d’uns trenta metres, un senyor arbre en tota regla. El que passa és que aquest roure no és típic del litoral català i per tant encara és més especial trobar-lo a Tossa.
Però aquest poble no només és paisatge sinó caràcter. Tot un encert per part de Tossa és tenir un espai dedicat al paper que han tingut les del nostre gènere al municipi. Les remendadores, que són les que arreglaven les xarxes dels pescadors, eren tantíssim una part fonamental del paisatge quotidià que l’escultor Josep Puig Valls va fer una escultura d’una remendadora perquè el va impactar veure dones cosint xarxes a la platja. No obstant a Tossa també hi havia dones dedicades a la pagesia, a salar peix i d’ençà dels anys cinquanta al negoci de l’hostaleria, el turisme i l’atenció al client en qualsevol de les seves formes. Jo que conec Tossa molt bé, diria que la dona de Tossa per excel·lència és una dona treballadora. Potser per això les tossenques són especialment lliberals en el bon sentit de la paraula. I com entenc jo lliberals en el sentit de la paraula? Doncs que sí bé el agrada el model familiar tradicional no es deixaran dir pel marit el que han de fer i el que no. És la infinita avantatge que té el fet que la majoria ha treballat i ha contribuït amb el seu sou a l’economia familiar quan a ciutat encara n’hi havia moltes d’allunyades del món laboral.
Per això no és d’estranyar que a Tossa s’hi vagi celebrar durant anys “La festa de la dona”. Aquesta bonica tradició permetia a les noies i no tan noies, lluir un vestit de festa i amagar el rostre darrere una màscara per tal que treure a ballar al noi o home que els interessava. Coneixeu un altre poble que celebri els dia de les dones? Jo no.
Però no només les dones de Tossa són admirables! Una de les coses que més m’abelleix de la gent del poble independentment del seu gènere és que els vilatans són tal com raja, és a dir que diuen el que pensen sense embuts ni estan per afectacions i hipocresies molestes. Per això els de Can Fanga, així ens anomenen als de Barcelona, ens hi trobem tan bé.
I seguint amb el tema de les tradicions, a Tossa se n’hi celebren unes quantes de ben acolorides. El 20 i 21 de gener estan dedicats al Peregrí. Aquesta festa té una forta arrel cristiana i està basada en un esdeveniment del segle XV. En aquella època Tossa, com altres poblacions de la Península Ibèrica, van patir una epidèmia de pesta i els vilatans van demanar a Sant Sebastià que els en lliurés. Li van prometre que si la pesta remetia, ells anirien cada any a fer pelegrinatge fins la capella més propera dedicada a aquest sant. Els tossencs compliren religiosament amb el seu vot sagrat fins que demanaren permís eclesiàstic per enviar-hi un sol home en representació del poble. Cal pensar que la capella més propera dedicada a Sant Sebastià està a quaranta quilòmetres de Tossa i per tant es fa difícil desplaçar-hi tot el poble. La tradició segueix i abans de la Covid-19 hi anava el Peregrí i els vilatans que li volien acompanyar. Caminaven fins a Santa Coloma de Farnés i tornaven l’endemà, dia en què es feia una processó pel poble per commemorar la fita.
La setmana Santa a Tossa és també una època molt especial. En primer lloc pel concurs de creus guarnides amb flors que s’hi ha organitzat durant anys i que ha fet portar els meus menuts “una creu” simbòlica alegrant així la celebració de l’execució de Crist. Durant el Corpus Tossa guarnia els carrers més cèntrics amb catifes fetes amb pètals de flors per sobre les quals sovint hi passejaven els nens i nenes que havien rebut la primera comunió aquell any. Jo, que vaig fer la primera comunió a Tossa, encara recordo aixecar-me les faldilles llargues del vestit per no destrossar el dibuix del terra amb el frec de la roba. Enguany la preciosa catifa es va fer només davant l’església principal perquè la pandèmia no permetia res més.
El primer de juny, per assaborir un tastet del que serà l’estiu, se celebra a Tossa la sardinada. Com el seu nom indica els pescadors surten a mar i porten tanta sardina com troben, la couen prop de la platja i reparteixen sardina i pa amb tomàquet pels que s’hi vulguin arribar. Les sardines calentes sobre el pa són un esmorzar deliciós sobre tot si es pot gaudir prop de la platja, que a primers de juny no sol estar encara plena de banyistes.
I un cop acabada la temporada de bany i quan ja tots pensem en la tardor tristoia i l’hivern glaçat, Tossa celebra l’aplec de Sant Grau. Sant Grau és una església de les afores de Tossa al voltant de la qual s’hi organitza un àpat tipus barbacoa americana però de tot el poble. Es fa el tretze d’octubre. Tradicionalment es celebrava per tenir una excusa religiosa per anar a reunir-se amb familiars i amics situats en altres municipis i termes. A Sant Grau també hi he anat un parell de vegades. La festa comença d’hora però les taules i cadires no es pleguen fins tard al vespre quan ja fa fresa.
Bé, suposo que ja només amb el que us he explicat es farà fàcil entendre per quin motiu es diu popularment que “Tossa té mala entrada i pitjor sortida”. Mala entrada perquè és de difícil accés i queda mig amagat si s’hi arriba per terra, i pitjor sortida perquè quan coneixes el poble t’enamores d’ell i no vols marxar-ne. Potser per això per mi és el meu bocí terrenal de paradís i no me’n cal cap d’altre. I ho dic jo que he voltat la Seca, la Meca i la vall d’Andorra…