Ja fa vàries setmanes que dic que he de dedicar una entrada del blog a la negació en àrab perquè és entretinguda. Doncs el dia ha arribat.
Pels que parlem una llengua romànica la negació s’arregla dient no. No tinc gana, no és simpàtica, no hi ha professors a l’aula, etc. Sembla fàcil a primera vista però en català tenim el “cap” que complica la vida a molts estrangers. No tinc cap llibre de japonès a casa. Si l’estranger és alemany se li pot explicar que quan el que neguem és el substantiu “llibre” i no el verb tenir, el català sovint posa el “cap” davant com l’alemany posaria el “kein, keine, keinen”, depenent del gènere i nombre de la paraula i de la seva funció sintàctica. Per negar un substantiu i dir la “no independència” senzillament en català o castellà ho expressaríem amb un “la manca d’independència” i ens passaria desapercebut que el substantiu “manca” davant d’una paraula independència el que fa és negar el substantiu.
Ara passem a l’àrab. Per negar a preguntes afirmatives el que utilitzem és el لا (la). Així doncs si algú em pregunta si soc metgessa, llavors jo dic “no, soc professora” amb aquest لا.
De la mateixa manera utilitzem aquest لا per negar verbs en present i per negar imperatius. No treballo a casa seria أنا لا أعمل في ألمنزل (ana la amalu fi almanzil).
Si el que volem fer és negar per preguntes negatives llavors utilitzem el كلا (cala). Ara us demanareu que com es nega a preguntes negatives. Doncs és fàcil, si em demaneu a mi si no soc professora, llavor jo dic “no, sí que soc professora” o senzillament en català “que sí que soc professora”. En àrab la paraula كلا indica que estem negant la negació de la pregunta anterior. Ni el català ni el castellà tenim una paraula així però els alemanys sí que la tenen. És el doch. Per exemple si em pregunten “willst du nicht in den Urlaub fahren?” no vols anar de vacances? Llavors jo responc amb un rotund “doch” que podríem traduir com un “que sí”. Doncs l’homòleg àrab del “doch” és el كلا.
Però si volem negar un futur el que fem en àrab és utilitzar la partícula negativa pel futur i deixar el verb en present. Aquesta partícula és el لن com en la frase لن أدرس المساء (lan adrusu almasah) no estudiaré per la tarda.
I de la mateixa manera que no cal conjugar en futur el verb quan posem la partícula negativa لن (lan) tampoc cal conjugar en passat una frase negativa quan posem la partícula negativa de passat que és la لم (lam). Un exemple seria لم أدرس الفرنسية (lam adrusu alfransia) no he estudiat o vaig estudiar francès. El curiós del cas és que per negar en passat tenim aquesta possibilitat que acabo d’exemplificar i una altra, amb la partícula ما (ma) com en ما عملت في فرنسا (ma amiltu fi fransa), no he treballat o vaig treballar a França. Aquí el verb que en primera persona del singular seria أعمل (amalu) es converteix en (amiltu) en passat. Sempre podem negar en passat de dues maneres diferents. I ja que hi som fixeu-vos com és la primera persona del singular de treballar أعمل (amalu) i la primera en passat عملت (amiltu). Com que les vocals no s’escriuen cal tenir molta memòria auditiva per recordar quines vocals van canviant entre el present i el passat.
Quan el que volem negar és un adjectiu en àrab utilitzem la partícula غير (grair). Si vull dir “això no és possible” serà هذاغيرممكن (heda grair mumkin). I si us fixeu en غير, no us sona a res? Doncs és el nostre “gaire” en català perquè sembla ser que tenim aquesta paraula de l’àrab.
Per últim pot ser que neguem un substantiu verbal, com quan volem dir “la no preocupació” que equival a dir la manca de preocupació o la despreocupació, llavors utilitzem la partícula عدم(adam) , com عدم الاهتمام مشكلة كبيرة, la manca de preocupació és un gran problema.
I fins aquí la negació en àrab. Ben segur que per primera vagada us adoneu que un substantiu com “despreocupació” no és res més que un substantiu amb una negació. Nosaltres neguem la preocupació amb un prefix negatiu però els àrabs ho fan de diferent manera.
També és interessant veure que el nostre gaire, el غير àrab, ha perdut la seva càrrega semàntica negativa perquè nosaltres l’hem d’utilitzar amb una negació i el gaire només intensifica la negació. Si jo dic que la pel·lícula no ha estat gaire interessant no dic que no ho ha estat gens sinó que no era massa interessant.
Ara bé una negació interessant
I per últim avui una observació lingüística i filosòfica. Algú s’ha adonat quina paraula aprenen abans els nens, si el sí o el no? Doncs sembla ser que el no i si hi pensem és lògic perquè la paraula no ens atorga molta llibertat i ens estalvia feina.
Per aquesta setmana us deixo. Espero haver-vos apropat una mica aquesta meravellosa llengua semítica tan antiga i rica de la que m’he enamorat però a la que no li puc dedicar tot el temps que desitjo per manca d’hores lliures i també de diners.
Bona setmana a tots.