El dia 8 de maig, l’endemà del meu aniversari, com ja ha esdevingut una tradició per mi, vaig felicitar a través del Facebook el dia de la capitulació de Hitler. Crec que és important recordar les grans guerres i el que van comportar i celebrar-ne el final per tal que la memòria històrica potser ens ajudi en no caure en els errors del passat. El nou de maig els russos celebren el dia de la victòria amb gran solemnitat però sabeu per quin motiu ells commemoren el final de la guerra el nou i no el vuit? Doncs perquè la capitulació d’Alemanya es va signar a les 22:43 i a Rússia en aquell moment ja era passada la mitjanit i per tant el dia nou.
Pels russos la gran guerra va suposar una pèrdua de vides humanes immensa i es calcula que no hi ha ni una sola família russa que no vagi perdre algun membre durant la Segona Guerra Mundial. Per això la fi de l’horror se celebra de manera opulenta.
El meu cap ha estat pensant en Rússia des del dijous i per això el post d’avui va dedicat altre cop a expressions russes que em semblen castisses.
Començo per una que tenim nosaltres i per tant ens sembla més propera, és la de donar un dit i agafar tota la mà, que s’utilitza quan volem designar que a una persona no li podem donar gaire confiança perquè ens acabarà prenent el pèl. Doncs bé, els russos diuen дай полец, он и руку откусит (dai paletz, on i ruku atkusit) que literalment vol dir “dona un dit i ell et mossegarà la mà”. Una cosa curiosa de la llengua russa és que ells no distingeixen entre mà i braç i només tenen una paraula per designar les dues рука (ruka). I parlant de prendre el pèl, d’ells d’això en diuen морочить голову (marochit goloby).
Un dels fets vitals que més eufemismes lingüístics produeix és el de la mort. Sé que sembla contradictori que designi la mort com un fet vital però no em queda cap altre remei perquè és part essencial de la vida. Però com que als humans no ens agrada pensar-hi —i a més la volem evitar i som un pèl supersticiosos—per evitar-la i no cridar-la hem creat moltes locucions per designar-la. En català tenim allò “d’anar-se’n a l’altre barri”, en anglès allò de “kick the bucket” (donar una puntada de peu al cubell), en alemany allò de “den Löfel abgeben”, entregar la cullera i els russos no queden enrere amb una pila de locucions per anomenar-la indirectament. La primera és la de дать дуба (dat duba) donar un roure. Què tindrà a veure el roure amb morir-se? O també la de откинуть коньки (atkinut konki), rebutjar els patins. Aquesta potser me l’explico perquè en les poblacions russes on a l’hivern hi ha gel als carrers, la millor manera per desplaçar-se de manera efectiva és amb els patins de gel. Quan un ja està a punt de morir-se ja no els necessita més i per tant els rebutja o entrega. També en tenen una de similar que diu откинуть копыта (atkinut kapita) rebutjar la peülla. Més similar a la nostra és la de протинуть ноги (pratinut nogui) que és el que els veïns de la Península anomenen “estirar la pata”. Aquesta potser ve de l’observació de la mort dels ocells perquè quan passen a millor vida—un altre eufemisme— estiren la pota i queden tots rígids.
Quan una veritat és universal la trobem reflectida en diversos idiomes. Així doncs quan les coses ens cauen del cel no les apreciem i sovint les malbaratem o les acabem perdent. Els anglesos ho expressen dient allò de “easy come, easy go” que es refereix sobre tot als diners que es guanyen fàcilment i per tant també es gasten com si res. Pels alemanys això és “wie gewonnen, so zerronen” que es podria traduir com, tal i com es guanya, desapareix, es fon. Això mateix és pels russos как нажито, так и прожито, és a dir que de la mateixa manera que s’adquireix es malgasta.
I pels russos i germànics oblidar una persona representa relativament fàcil perquè ells tenen unes locucions que literalment vindrien a dir “fora de l’ulla, fora del sentit”. En aquest cas amb “sentit” volen dir ment, memòria, pensament. La locució alemanya és “aus dem Auge, aus dem Sinn” i la russa с глаз долой — из сердца вон.
Bé. Per molt universals que siguin aquestes veritats, a mi ni que em caiguin els diners del cel i me’ls guanyi fàcilment no els gasto amb alegria. Es veu que no n’he tingut mai prou per poder-ho fer. I pel que fa a la darrera locució tampoc em resulta fàcil oblidar a la gent encara que no els vegi però tot és qüestió d’esforçar-s’hi una mica si volem canviar el nostre tarannà.
I no voldria acabar el post sobre una llengua tan meravellosa com és la russa sense il·lustrar-vos un xic la seva complexitat. He dedicat vàries entrades de blog a l’àrab per mostrar quin grau de complexitat representa però no voldria que penséssiu que el rus és simple.
Nomé us diré que per cada acció verbal tenim dos verbs amb dues conjugacions diferents, una per l’aspecte perfectiu i un altre per l’aspecte imperfectiu. Així doncs per exemple el verb llegir té dos infinitius читать (chitat) en imperfectiu i el seu perfectiu (prachitat). L’aspecte imperfectiu es fa servir quan descrivim l’acció com a no acabada. Això és el que passaria en una frase com “ahir quan em vas trucar jo llegia” o bé “quan anava a l’escola llegia menys que ara”. Amb l’aspecte perfectiu en canvi l’acció està acabada com quan jo dic “vaig llegir la novel·la Tuareg i em va agradar”. Si faig servir el verb прочитать s’entén que la vaig llegir fins el final.
Doncs per si això no us sembla prou entretingut, els verbs de moviment en rus són tot un repte. Per exemple, els russos no tenen només un verb anar sinó que per designar l’acció d’anar en tenim quatre: идти (idti), ходить (jadit), ехать (ejat) i ездить (esdit). El primer és anar a peu però es fa servir quan l’acció només és unidireccional, el segon per una acció bidireccional o d’anada i tornada repetida. Ехать vol dir anar en mitjà de transport com autobús, cotxe, bicicleta, etc i l’emprem per una acció unidireccional. El seu homòleg bidireccional o per acció repetida és ездить. No us penseu pas que amb aquests quatre s’acaben tots els verbs de moviment en rus perquè no és així però si més no aquests serveixen per mostrar una mica la complexitat d’aquesta llengua que fascina les meves orelles per la seva melodia i el meu cervell per ser tan exacta.
Bon dijous a tots!