Avui torno a l’alemany i les seves frases fetes. Concretament vull donar-vos-en a conèixer cinc que m’agraden força. Començo per la que més sovint puc fer servir jo i és la de “einen auf dicke Hose machen” que per traduir-la de la manera més propera possible seria “fer-ne un a pantaló carregat”. Òbviament dit així no s’entén res però ens hem d’imaginar que quan una persona porta les butxaques plenes de calés, llavors se li beuen bonys als pantalons. Quan en alemany una persona “en fa un a pantaló carregat” o “macht einen auf dicke Hose” el que està fent és ostentació del seu poder econòmic.

Si algú em ve a explicar sopars de duro i farda dels diners que té llavors en alemany direm que “macht einen auf dicke Hose”. Això estan obligats a fer-ho sovint els que més diners tenen perquè entre ells han d’anar competint per qui n’ha aconseguit acumular més. Qui mostra que porta el pantaló carregat en alemany vol refregar pels nassos dels altres les seves virolles.

Òbviament aquest comportament no és gens ni mica saludable i no cal copiar-lo. Però si per contra trobem el capteniment d’algú modèlic o digne de ser repetit, llavors en alemany el que diem és que ens n’hauríem de tallar una llesca “ eine Scheibe davon abschneiden”.

Durant aquest confinament jo he sabut que dues de les meves amigues han començat a fer experiments de rebosteria. Jo no soc gens ni mica aficionada a fer pastissos ni dolços perquè trobo que inverteixo massa estona per fer quelcom que no té un gran valor nutritiu. Ja veieu que se’m pot considerar una persona pràctica i analítica fins i tot per això. Trigo una hora i mitja en fer-me una sopa de tomàquet però no em queixo i no se m’acudiria comprar-la de pot. Tanmateix, empastifar-me les mans per fer-me unes postres em dol perquè sé que el meu paladar se’n beneficia però la resta del meu organisme no tant. I quan el meu company va saber que les meves amigues s’entretenien fent postres em va dir que “ich könnte mir eine Scheibe davon abschneiden”, és a dir, que haurien de ser un exemple per a mi.

He de dir per a salvar el meu honor que se’m va acudir provar una variació d’unes postres que feien els meus cosins i el resultat em va quedar tan bo que he repetit l’experiment diversos cops. Malauradament però no he aconseguit que em quedi agradable a la vista i per tant no el podria oferir enlloc. Com molt bé diuen els alemanys “das Auge isst mit”, és a dir que l’ull també menja.

M’agradaria saber si la Covid-19 ens haurà canviat gaire quan tot això passi. Una de les meves amigues novelles en pastisseria ja em va dir que ella deixaria la rebosteria tan bon punt passés tot això. Els meus estudiants també van assegurar que dintre de quatre dies tot seguiria igual perquè ens oblidaríem aviat de totes les vicissituds. Els que no oblidaran la Covid-19 i les seves conseqüències seran alguns empresaris. Ja vaig comentar que estava convençudíssima que ells aprofitarien la crisis per exigir més dels treballadors. I de fet, durant tot aquest període i veient que hi havia moltes empreses que tancaven i feien expedients de regulació, alguns empresaris hauran trobat terreny adobat per apujar el grau de les seves exigències. Com diuen els alemanys la Covid-19 ha estat per a alguns empresaris “Wasser auf ihre Mühlen”, és a dir, aigua per als seus molins, són arguments que reforcen les seves opinions i intencions.

Per a tots aquells a qui els agrada menjar a restaurants, la petició de molts de que anem a fer-hi algun àpat per reactivar l’economia és “Wasser auf ihre Mühlen” aigua per als seus molins.

I quan algú et carrega a tu amb un problema que ha ocasionat ell o ella llavors els alemanys diuen “Die Kuckus Eier im Nest legen” deixar els ous de cucut al teu niu.

Aquí se m’acut un exemple d’una situació que em va passar a mi i encara em fa posar de mal humor. Fa uns anys un conegut em va fer demanar a freecycle una nevera per a ell perquè no en tenia cap. A freeycle es poden sol·licitar i oferir objectes i mai no es donen ni reben diners a canvi. Doncs bé, un dels usuaris em va ofrenar la nevera per aquest conegut i es va comprometre fins i tot a portar-li a molt prop d’on vivia. Però resulta que l meu conegut es va oblidar de la cita amb el noi que li feia el favor de regalar-li i portar-li la seva futura nevera. El pobre usuari de freecycle sense saber com desempallegar-se de la nevera que no és l’objecte de millor portar al maleter va haver de trobar algú ràpidament per regalar-la. Devia maleir-se els ossos per haver volgut ajudar al meu conegut.

A mi em va saber tantíssim greu tot plegat que vaig acabar oferint uns diners a la persona que volia regalar la nevera i que es va trobar amb el merder per ajudar aquest conegut. Òbviament jo no era culpable del descuit del ximple que va oblidar la cita però me’n vaig sentir responsable.

No va ser ni molt menys la primera ni la darrera vegada que aquest paio va ocasionar problemes. I de fet hi ha persones que tenen un talent infinit per “posar els ous de cucut als nius aliens” i acaben fent dels seus problemes els teus problemes.

Per sort quan n’hem coneguda una o dues d’aquestes acabem veient-les de lluny i evitant-les com els mosquits. El que passa és que els darrers porten molèsties però podem eliminar-los o com diuen els alemanys “wir können ihnen den Garaus machen”. En canvi a les persones que ens porten maldecaps només les podem mantenir ben allunyades, que ja és molt.

Espero que pugueu fruir tots d’un bon cap de setmana!