Cap a una societat de la desinformació.

Obres de l’hotel Paxton al principi.

 

Escric el blog avui dimecres tot pensant quin podria ser el tema de la setmana. M’ha ballat pel cap dedicar-lo a allò que m’ha burxinat el cervell els darrers cinc dies: la gestió, o millor dit, la mala gestió dels diners públics. El tema m’ha tornat a fer bullir la sang perquè m’he assabentat per una notícia que diverses famílies han tingut el coratge de remoure cel i terra per esbrinar què ha passat i segueix succeint al mateix sociosanitari on va morir mon pare: El Palau Hestia. El que vaig llegir sobre el tema em va fer adonar que la negligència que havia patit mon pare quan li van subministrar per error la medicació del seu company d’habitació provocant-li una baixada de tensió que el va deixar inconscient, no devia ser un fenomen aïllat ni molt menys. El que passa és que fins aquell moment l’únic que mon pare i jo sí havíem notat era que el personal no era suficient per atendre els pacients com cal. Però es veu que la mala praxis del centre va més lluny. Jo puc afirmar que se’m van torejar quan vaig anar al sociosanitari i vaig trobar a mon pare inconscient un divendres al vespre i vaig demanar explicacions. Tots es van passar la patata calenta i ningú va treure la cara per aquell error que podria haver estat fatal. Només hagués calgut que Palau Hestia hagués tingut la dosis completa que li pertocava al company d’habitació del pare per fer acabar l’error en la seva mort prematura. Però és clar, quan vaig demanar que algú digués què havia passat tots em van assegurar que coses així succeeixen a tot arreu i que no era cap cosa greu. I la veritat és que el dissabte el meu pare ja tornava a ser pràcticament el de sempre i l’únic que el va fer sospitar que havia passat quelcom va ser que ja no duia la seva medalla d’or penjada al coll. Òbviament vaig fer saber al personal que si els hi havia caigut al terra mentre movien el pare d’un lloc a l’altre, el mínim que podien fer és intentar trobar-la. La medalla va aparèixer uns cinc dies després i el meu pare es va posar molt content.
El meu pare era exigent però no protestava sense motiu. Deia que aquell sociosanitari era una olla de grills i a jutjar per la pila d’ocasions que jo arribava i mon pare havia estat pitjant el botó per rebre l’atenció de la infermera endebades, no s’equivocava. Llegir la notícia sobre les famílies que han demanat responsabilitat al Palau Hestia m’ha fet veure que va tenir més sort del que jo sospitava.
El sociosanitari Palau Hestia, com molts d’altres, rep subvencions de la Generalitat i disposa de places públiques. Caldria esperar que quan un centre és receptor de diners públics és perquè ha passat uns controls de qualitat i es inspeccionat regularment.
Sembla ser que no és així. Igual que quan l’Ajuntament fa una concessió d’un terreny i permet que en sòl urbà s’hi construeixi un hotel, les obres per fer-lo no són supervisades per l’administració. Això malauradament ho vaig esbrinar quan ja fa uns anys un dels edificis del meu tram de carrer va patir danys estructurals i es va haver d’evacuar i apuntalar posteriorment.
Les investigacions apuntaven que la constructora havia emprat el maquinari incorrecte per fer l’hotel i s’havia produït una ruptura del mur de contenció de l’edifici més afectat.
Just quan es volia investigar el cas a fons els sensors van detectar un nou moviment de l’edifici i els bombers van procedir a una operació d’emergència en què es va injectar ciment als baixos de la casa per apuntalar-la. Òbviament aquest procediment va impedir les investigacions pertinents per esbrinar què havia produït el trencament dels fonaments del número 155 del carrer Llull.
Doncs bé l’hotel la construcció del qual va provocar danys en altres edificis està en terreny urbà no privat i des del meu modest parer havia de ser inspeccionada per l’administració.
De la mateixa manera o potser encara més clarament, si una entitat rep diners públics, és a dir els que hem pagat entre tots i són nostres, hauríem d’esperar que l’administració fes inspeccions regulars i s’assegurés que els diners no es malbaraten. La sanitat ha de ser un pilar sagrat i no es pot descuidar. M’abelliria arribar a saber qui són els propietaris del sociosanitari. Circula el rumor de que hi pot haver-hi gent que ja té immobiliàries i això voldria dir que amb els diners públics s’estarien enriquint fons privats.
Ja no em sorprèn res des de que fa anys i panys em va tocar un micropis de protecció oficial de lloguer i quan el vaig anar a veure el promotor era un empleat de banc. L’Ajuntament cedeix el terreny per tal que es facin habitatges públics però darrera la construcció hi ha bancs que després volen que el futur llogater tingui una nòmina mínima de mil sis-cents cinquanta euros per trenta-cinc metres quadrats de llauna de sardines. Quin lloguer social és aquest?
En general opino que estem molt informats pel que interessa als de dalt i molt poc informats pel que interessa també als dirigents.
I quan s’intenta estirar el fil per poder investigar a fons un tema escabrós que pot esquitxar tot són entrebancs. Amb el tema Palau Hestia jo vaig presentar una queixa a sanitat. El departament em va respondre que redirigien la qüestió al mateix sociosanitari per tal que ells responguessin a la meva demanda. És tan absurd com ara si jo com a treballadora em presento al Sindicat per denunciar una mala praxis del meu centre de treball i aquest envia la meva informació a l’equip directiu del centre. Quin ajut és aquest? Cap. És per cobrir l’expedient i continuar en el cercle tancat.
No només no m’estan ajudant sinó que a més els estan posant sobre avís sobre la meva reclamació i així poden “arreglar” les pífies en vigor a corre-cuita. Així es pot anar enlloc. Sembla ser que quan l’administració fa una concessió o subvenció, arribar a reclamar és un camí llarg i una batalla pràcticament perduda perquè entrem en un bucle.
A mi com a ciutadana m’agradaria tenir dades a la mà. Però sembla que només se’ns ofereix informació d’allò que interessa. En aquests moments només és el Covid-19 i mentre duri la crisis ja us dic jo que hi haurà una pila de gent a la cúpula de lobbys importants enriquint-se amb diners que no els pertoquen. No obstant, ara la nostra atenció i mirada està enfocada cap a un altre lloc i mentre, molts poden fer de les seves.
Ens ha estranyat molt a la meva parella i a mi, com pot ser que un vol del Pakistan International Airlines (PK8303) s’estavelli el 22 de maig a les 14:45 en una localitat propera a l’aeroport i cap diari no faci el rebombori pertinent. Sembla ser que les rodes de l’aparell necessàries en el rodatge previ a l’enlairament i l’aterratge estaven encallades i van fallar. A més l’avió no va anunciar les seves dificultats i no es va reaccionar, dues irregularitats més.
L’aparell es un model A320 que pertany als més venuts del món però que ha fallat estrepitosament passant, no obstant, desapercebut als ulls de les comunitats internacionals. A l’avió hi havia 99 persones de les quals només dos han sobreviscut l’accident. Per primer cop en moltíssim temps un accident aeri ha passat sense pena ni glòria i jo com sempre he de malpensar que potser a algú l’interessa enormement que tots ens mantinguem reconcentrats en el tema Covid-19 quan segueixen passant coses al nostre voltant que són greus també.
A la ciutadania se’ns ha de fer mirar a un lloc concret per tal que no ens adonem de com ens estan prenent el pèl…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s