La Porta XXIX.

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Benet i el Max van arribar els primers. La Lícia era a la sala d’estar amb la Samantha a qui li havia hagut de fer una infusió perquè se la menjaven els nervis. El Joan no parava de comunicar-se amb membres d’altres cèdules de tot Arda I. Pel que semblava el sistema no només havia fallat de manera localitzada sinó que el problema era global. Tan bon punt la Lícia veié el Benet va anar cap a ell per abraçar-lo i li demanà on paraven l’Eva i el Joel.
— Els he perdut a la sortida però crec que estan bé. Suposo que no trigaran en arribar. — No n’estava segur del tot perquè l’atac aeri els havia agafat tots per sorpresa.
— Què està passant?
—El sistema ha perdut el control sobre la majoria de ciutadans. Feia temps que l’elixir havia deixat de funcionar per a molta gent i sense la droga el règim no és sostenible. No es pot eliminar la llibertat ni la voluntat de la gent sense oferir-los felicitat eterna. L’estat d’acontentament que provocava l’elixir va quedar eliminat i per tant, amb el cap clar, la gent ho veu tot diferent.— Digué la Samantha.
— Però fa mesos que s’anuncia una nova formulació de l’elixir. N’hem vist els cartells per tot arreu! — Digué la Lícia.
— No deu haver funcionat. O bé no han pogut crear un elixir segur o bé quelcom està impedint que l’elixir faci el seu efecte. — Conclogué el Joan.
— És un virus. — Digué la Samantha. En aquells moments tots la miraren atentament. — És informació confidencial però tan se val. Hi ha hagut una pandèmia i els infectats pel virus es converteixen en immunes a l’elixir. El virus s’ha escampat tan ràpidament que no ha estat possible trobar-ne una vacuna o aconseguir una reformulació de l’elixir suficientment ràpidament. L’administració no podrà aturar la voluntat o no voluntat a submissió per part de tanta gent.
En aquell moment es connectà el dispositiu i l’Eva i el Joel i van entrar a l’edifici. Tots esperaven amb impaciència que s’obrís la porta del pis del Benet. Finalment la parella aparegué somrient. El Joel portava el braç embolicat. La cara de l’Eva s’il·luminà en veure la seva mare.
Les dues dones es van abraçar mentre el Benet s’acostà al Joel per demanar-li què li havia passat al braç.
— En esclatar la primera bomba una dona ha caigut al terra i jo he sortit del cotxe per ajudar-la a pujar al nostre vehicle. I llavors ha caigut una segona bomba i ha rebentat una font propera i els fragments de pedra m’han impactat. Res de l’altre món però sagna una mica.
— I la dona?
— La dona i un dels agents de vigilància que havien pujat al nostre cotxe han preferit seguir el seu camí a peu. Suposo que aniran a buscar les seves famílies…
— El sistema ha perdut una batalla momentàniament. És obvi que l’administració d’Arda I no estava preparada per una situació d’emergència així. — Digué la Samantha. Però ens hem d’organitzar perquè no es deixaran vèncer fàcilment i voldran reconquerir el poder perdut.
— Com saps això del virus? — demanà el Joan escèptic.
— Tinc una amiga que treballa al laboratori. Normalment això és secret però ningú és capaç d’ocultar una informació tan valuosa sobre tot quan pot ser útil als éssers propers.
— Ha estat una indiscreció per part d’ella! — digué l’Eva.
— Cert. Però quan quelcom ens preocupa és molt difícil i feixuc portar la càrrega tot sol. Sense l’elixir som humans. I a ella ja li havia començat a fallar. Com a mi…
— I ara què? —Demanà la Lícia.
De cop el Joan, que seguia en un racó de la sala d’estar comunicant-se contínuament, digué:
— La gent ha sortit en massa i es dirigeix cap a les oficines de l’administració central. I no només està passant aquí sinó també a altres indrets d’Arda…
— Què volen? —demanà la Samantha.
— No ho sé. De moment només sé que a diverses grans ciutats d’Arda la gent s’ha aplegat davant dels òrgans d’administració i reclama un canvi de vida i llibertat.
La mirada de la Samantha es va cobrir amb un tel d’obagor.
— No te’n alegres? — demanà l’Eva.
— No tinc clar que la gent estigui preparada per a la llibertat. Se’ns ha donat la vida tota feta durant massa temps.
El Benet entrà a la sala amb el Joel.
— Companys! Jo acabo d’avisar als meus amics. Ells ja s’han assabentat de la marxa i volen anar a l’edifici de l’administració. Jo també hi vull anar! Algú em vol acompanyar?
La primera en dir que sí va ser la Lícia seguida del Joel. No van trigar en apuntar-s’hi tots. El Benet també va avisar el Mohit i la Jasmina, la Raquel i l’Elena i el Mirko. Van acordar prop de l’edifici de l’administració. Mentre avançaven pels carrers una sensació d’eufòria absoluta els va anar amarant. La Lícia perquè sabia que el que estava passant li donava un temps més de vida, el Benet perquè sabia que no perdria la Lícia i que podia pensar en nous projectes al seu costat. La Samantha no seria una fugitiva. L’Eva i el Joel potser no haurien de decidir entre tenir fills o seguir amb la seva lluita. Caminaven enèrgicament i cada cop més gent sortida de les seves cases i s’afegia a la gernació que s’havia acumulat al carrer. El Benet es volgué aturar un moment per besar la Lícia:
— Saps que no em perdràs de vista fàcilment ara oi? Tu i jo tenim moltes coses a fer!
La Lícia rigué enjogassada.
— Tu i jo rai que crec que seguirem tenint feina! Però què farà la Samantha?
— És una noia molt espavilada. Ja trobarà quelcom!
Trigaren dues hores i mitja en arribar a l’edifici de l’administració. Els va ser molt difícil localitzar els amics perquè en la multitud no es veia ningú i ja no quedaven punts estratègics per trobar-s’hi. El Benet es connectà al dispositiu.
— Són a l’altre banda, gairebé al costat de l’edifici. No crec que ens sigui possible obrir-nos pas…
— Els veurem quan la gent hagi començat a marxar cap a casa.
De cop una potentíssima llum va enlluernar els ciutadans i instintivament el Benet va abraçar la Lícia per protegir-la.
— Mireu! — digué una veu estranya assenyalant cap al cel.
Fent un gran esforç per mantenir els ulls oberts la gent mirà cap amunt.
— Dispararan! — digué algú prop seu.
Talment com si els ho haguessin demanat, la gent anà emmudint i als pocs minuts només se sentia el motor de les naus voladores que planaven sobre la multitud. La Lícia tremolava igual que l’Eva. Tots temien que hi pogués haver un segon atac. Però llavors uns rajos de llum enfocaren directament la gernació i van anar recorrent-la com si intentessin intimidar-la. Com més enlluernaven la gent més silenci hi havia. Transcorregueren uns minuts que es van fer eterns per tots. La Lícia es prometé que si aconseguien sobreviure aquell moment mai més en el que li quedava de vida s’emprenyaria per una fotesa com ho havia fet sovint. El Benet suava de valent pensant que potser les naus acabarien atacant i que no hauria d’haver animat a ningú a sortir al carrer fins que s’hagués aclarit la situació. D’altra desitjava ser part d’aquella revolució silenciosa que havia començat gràcies a un virus. Al final quelcom tan simple com un virus hauria salvat els humans de seguir sent màquines. De sobte les dues enormes naus es desplaçaren fins al terrat de l’edifici de l’administració i obriren les seves comportes inferiors.
— Estan fugint! — cridà una dona prop del Benet.
Els que van poder enfocaren la càmera del seu dispositiu cap a l’edifici per augmentar la imatge i veure què passava. Efectivament s’estava evacuant els dirigents i agents en cap de l’administració.
—Voldran fugir per organitzar-se de nou! — digué l’Eva.
— Tindrem feina! — digué el Joel. — Hem d’impedir que puguin tornar. Ara hem d’erigir un nou sistema sense ells.
Un altaveu sonà potent.
— Ciutadans! Homes i dones d’Arda! Ens tenien controlats a través dels dispositius i gràcies a ells ens poden seguir controlant siguin on siguin. Destruïm-los!
El Benet i la Lícia veieren de lluny una foguera. Molts estaven llençant els dispositius per alliberar-se de tota monitorització.
— I ara com ens comunicarem? — digué la Lícia.
— Hi ha aparells menys sofisticats que ens permetran mantenir-nos comunicats amb els altres però que no seran rastrejats per l’administració…
La Lícia semblava escèptica. Ella ja no portava el seu perquè l’havia deixat al centre de reclusió però tenia la impressió d’estar despullada sense ell.
— Què et passa? — demanà el Benet veient la cara de la Lícia.
— Em resultarà difícil viure sense el dispositiu, sense que em marquin el camí a seguir…
— A tu? Però si casa teva és un exemple de tecnologia mínima!
— Sí! Però m’anava bé per connectar-me amb els meus!
— No t’amoïnis que hi ha mètodes… No és això el que et preocupa crec.
La Lícia el mirà amb els seus enormes ulls mel.
— És la llibertat. El fet de poder escollir sense control que crec que pot portar-nos a tots a una situació insostenible. Ens complicarà la vida….
— Lícia! No et conec! L’home ha de ser capaç de triar! És part de l’encant de la vida. Pot triar malament i indubtablement molts ho faran. Però no pots privar l’esser humà de la seva llibertat d’elecció només per por que escolli malament. Llavors tu seràs igual que l’administració d’Arda. O és que et semblava bé haver de fer el traspàs a la teva edat?
— No! No gens! Però tinc por del caos que pot arribar ara amb tota Arda I sense control.
— No estarem sense control i sense vigilància. Ja l’organitzarem. Però sí hem de procurar que no ens tornin a furtar el dret a sentir, pensar i actuar a canvi d’una droga que ens redueix a màquines de consum.
La Lícia abaixà la mirada. El Benet tenia raó. Aquell era el moment que ella i el Quim havien somniat plegats durant tants anys. Aquella revolta d’octubre pacífica havia posat punt i final a un sistema equilibrat però injust. No hi havia hagut lloc per emocions fortes ni desajustos a l’Arda I que havien conegut. La vida s’havia tornat monòtona i gris. I tanmateix era cert que aquella llibertat sense monitoratge que l’esperava li feia basarda. La llibertat en general feia paüra perquè significava ser responsable única de tots els esdeveniments de la pròpia vida. Respirà profundament i abraçà el Benet.
— I què et semblaria començar aquesta nova etapa de la humanitat passant la nit a casa meva?
— Que seria perfecte! — digué el Benet tot abraçant-la de nou.
La multitud s’anà dispersant serena i silenciosa. S’havia enderrocat el règim d’autòmats, ara només calia veure què significava ser lliure. La majoria de ciutadans que eren al carrer tenia por i aquella sensació els provocava desassossec. La inquietud havia quedat anul·lada per l’elixir i no hi estaven acostumats i sabien que podia condicionar la vida de les persones. Potser la felicitat de l’elixir es basava en eliminar la por? O era possible ser feliç tenint por? Ho haurien d’esbrinar tots per si sols sense l’ajut del maleit beuratge anomenant elixir.
Els ciutadans s’anaven dispersant per tornar a les seves llars i a les seves rutines però amb la feixuga càrrega de l’autonomia d’acció. La il·lusió del triomf es barrejava amb la sensació de la incertesa. Els homes d’Arda I havien retrobat la seva condició humana perquè havien d’afrontar de nou el repte més gran de l’home: la vida en llibertat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s