Van passar la nit desperts bevent cafè i planejant l’alliberament dels dissidents i resistents a casa del Benet. L’havien convertit en una mena de sucursal del quarter general de la xarxa i en aquells moments hi havia el Joel, l’Eva, el Benet i la Lícia, la Samantha, el Sam, el Joan i el Max. El Joan era psicòleg i lingüista i mantenia la comunicació de la xarxa amb altres cèdules a Arda I. El Max era expert en informàtica i tecnologia i havia inventat el xip que la Lícia portava a l’orella. Estava dibuixant un mapa dels amagatalls subterranis de la ciutat on podien estar captius els presoners. I amb l’ajut de la Samantha i la seva descripció de l’entorn de l’entrada del centre d’internament el Max estava calculant les probabilitats de que fos un dels tres llocs que havia plantejat en un principi. Va introduir les dades que havia donat la Samantha a l’ordinador i que coincidien amb el que havia dit el Sam. La descripció de la Samantha però era molt més acurada i per tant el marge d’error ara era pràcticament zero. Quan l’ordinador va tenir la localització exacta la Lícia i la Samantha van relaxar-se una mica i el Benet els va voler preparar quelcom per menjar.
— Et fa res que ho faci jo mateixa Benet? Necessito alguna activitat quotidiana que em faci esborrar del cervell tot el que he vist aquests dies al centre d’internament.
El Benet li va fer un petó al front.
— Clar que no! Tinc la nevera plena i un armari amb provisions. Agafa el que vulguis!
La Samantha va mirar aquell aparell refrigerador amb delit.
— M’ho podria menjar tot ara mateix!
El Joel i el Max estaven parlant de com entrar i sorprendre els guardes de seguretat que vigilaven el centre d’internament.
— Desxifrar el codi d’obertura del la porta principal serà fàcil. El realment complicat serà que no saltin les alarmes immediatament després i no tinguem a vint agents acorralant-nos en pocs minuts. No vull arriscar-me a perdre cap dels meus. — Digué el Max.
— Un cop obrim la porta saltaran les alarmes si la visita no és anunciada oi?
— Exacte.
— Quants agents de seguretat hi ha al centre.
— la Samantha va dir que en va veure dos a l’entrada i els dos que vigilaven la sala gran. Però segur que hi ha més agents amagats en altres indrets de les antigues clavegueres que podrien arribar de manera immediata.
— Per què estàs tan segur? — demanà el Joel.
— Perquè vigilar tantíssima gent no pot ser cosa de quatre agents.
— Però fins fa un any no hi havia tantíssims resistents o dissidents. I segurament els feien desaparèixer poc a poc… o els mantenien reclusos en cel·les privades monitoritzats per una càmera. Ara seria impossible. Els han posat a la sala gran perquè no es poden vigilar un miler de persones contínuament.
— Cert. Això fa pensar que o bé els espais habilitats al clavegueram no són tan grans, o no hi ha prou agents de vigilància.
— Podria ben bé ser que generalment els reclusos ja no tinguessin cap ànim d’escapar després de l’internament. De fet estar aïllat o tancat sense saber quina hora o quin dia és pot arribar a anular la voluntat humana. — Digué en Joan.
— Per tant ens podem trobar en què només hi hagi un parell d’agents de seguretat…
De cop la Samantha entrà a la sala d’estar amb un plat de pasta amb verdures i truita.
— El sistema està col·lapsat. S’ha demanat aplaçar tots els traspassos perquè la prioritat és aconseguir altre cop el control sobre la situació…
— Això vol dir que potser els agents desocupats podrien estar al subterrani.
— Se’m va demanar l’eliminació immediata dels dissidents i resistents. Suposo que enviaran més agents per portar-la a terme. Havia de ser jo qui ho fes però els he fallat…
Les cares de tots van expressar disgust.
—No em dedicava a això jo. Vaig caure de rebot a les altes esferes i el mal paper me’l van encomanar ahir. Però el que sí sé és que no podem perdre temps perquè si s’havia d’eliminar els ciutadans presos o faran amb o sense mi. Però potser més tard del que tenien previst.
El Max i el Joel van sospirar i el Joan abaixà la mirada.
— Només es pot tractar d’unes hores de diferència. — Digué l’Eva.— No podem continuar pensant en si funcionarà o no el pla. Hem d’allistar tantes persones com sigui possible i alliberar els presos.
De cop el rostre del Benet canvià per complert.
— Se m’acut que podríem fer servir els androides de reciclatge per neutralitzar possibles agents de seguretat.
El Max de seguida va demostrar entusiasme.
— Els pots programar per obeir ordres?
— És el que faig cada dia. El que passa és que el que fan es rutinari. Això seria nou i un perill. Els puc ordenar atacar a agressors, però qui no em diu que els androides no prenen els presos com a agressors?
— Però és la única manera de no arriscar la vida de gaires agents de la xarxa.
El Max i el Benet van anar al dormitori del Benet a treballar en el pla. Havien d’actuar l’endemà a trenc d’alba i això suposava que depenent de l’èxit de l’operació el Benet estaria en perill.
La Lícia aparegué amb una tassa de cafè pel Benet i escoltà el pla.
— No és una mica agosarat això? No has pogut comprovar si els robots responen…— digué amoïnada.
— No els faré servir tots perquè les activitats de neteja segueixen ara i seguiran durant la matinada i molts d’ells estaran descarregats. Faré servir els de reserva.
El Benet allargà el braç i es begué el cafè mentre la Lícia li posava una mà sobre l’espatlla.
— En teniu per molt?
—Una horeta potser. — Respongué el Max.
— Creieu que tindreu temps de descansar una mica?
— Dues hores com a molt. — Digué el Benet.
— La Samantha i jo volem ajudar.
— Ni parlar-ne! — digué el Benet. Vosaltres esteu més segures aquí perquè ja sou fugitives!
Els ulls color mel de la Lícia es van enterbolir i el Benet se n’adonà de seguida.
— Tu has de ser aquí amb la Samantha i estar a punt per si us necessitem. Ens mantindrem en contacte amb vosaltres!
La Lícia i el Benet es van estirar una estona al llit d’aquest. Ella va poder dormir però el Benet notà els espasmes nerviosos que la sacsejaven i la va agafar fort. No sabien com funcionaria el pla però tenien clar que era arriscat.
A les quatre el Joel, El Benet, el Max i l’Eva ja estaven preparats. Per no despertar sospites havien de sortir de l’edifici en moments diferents i pujar en vehicles diferents. La Lícia s’aixecà per acomiadar-se de tots i va veure que la Samantha dormia al sofà.
— Recordes com funciona l’ordinador? — va dir el Joel que li havia explicat la nit anterior.
— Sí i tant!
Tots portaven a la orella un transmissor perquè així la Lícia els tindria a tots localitzats. Abraçà la seva filla i el Benet.
— Pensava que no havies d’anar-hi tu!
— Es queda el Joan que és qui pot comunicar-se més ràpidament amb les altres xarxes. Ell parla diverses llengües. — Volia acaronar la Lícia i tanmateix desitjava mantenir el cap fred. Entendrir-se ara podia ser perillós.
El Benet va sortir amb el Max i a la cantonada els esperava el vehicle de reciclatge amb tres androides darrere. El Max conduïa i mentrestant el Benet intentava programar els androides. El Joel i l’Eva van sortir en un altre vehicle també en direcció a l’entrada del subterrani. Els primers que van arribar a la zona van ser el Benet i el Joan. Van situar el vehicle de neteja darrere un antic edifici mig enderrocat per cobrir-se i esperar que arribessin els altres. Segurament però el radar els detectaria en pocs segons i enviaria el senyal que els guardes processarien ràpidament. En moments com aquells en què el sistema havia de complir una missió i algú dels de dalt havia desertat, probablement la majoria d’agents estaria en estat d’alerta permanent i hi hauria més personal disponible que mai vigilant. Tenien doncs poc temps i un pla només mig embastat. El Benet suava inoportunament.
— Com a molt hauríem d’entrar en cinc minuts. I cal que l’Eva i el Joel també arribin a temps perquè sols potser no ens en sortirem.
El Benet no gosava parlar. No tenia cap idea clara de com seria l’entrada al recinte. La Samantha els n’havia parlat però tingué la impressió que amb els nervis hauria oblidat tota la informació.
En aquells moments la Samantha intentava convèncer la Lícia de que ell havia d’anar al centre d’internament.
— Però si no en tens les coordenades! — protestà la Lícia.— No és el que havíem pactat amb els altres.
— No recordaran les instruccions que els he donat de com arribar a la sala central! És un recorregut llarg. Es poden perdre pel clavegueram i llavors els localitzaran fàcilment!
La Lícia sospirà fons. Sabia que la Samantha tenia raó.
— No pots sortir ara! No veus que ets fugitiva? Han posat preu al teu cap! La teva imatge circula per tots el dispositius de tots els ciutadans connectats! — el Joan no li hagués dit res a la Samantha si aquesta no hagués insistit. Però ara havia d’impedir que fes quelcom que la posés a ella en perill o a tots els membres de la xarxa.
— Què? — digué la Samantha incrèdula.
El Joel va connectar els avisos del seu dispositiu. En sortia un amb una foto de la Samantha a qui havien descrit com a una terrorista armada i perillosa. S’oferia una suculenta recompensa al ciutadà que aconseguís donar informació exacta d’on es trobava.
La Samantha es posà a tremolar.
— Poden connectar els seus dispositius? Amb ajut d’una càmera jo els podria anar orientant.
El Max i l’Eva en porten una a l’orella.
— l la connectaran?
— Si tenen prou energia sí.
La Samantha abaixà la mirada. Sabia que sense indicacions seria molt difícil que l’equip arribés a la sala on retenien els presos. La Lícia va interpretar aquell gest de la manera correcta i un calfred li recorregué tot el cos. Aquella missió els portaria a tots a la perdició. Ella estava condemnada de tota manera però la seva filla, el Joel, el Benet i els altres no. I tot i així es feia indispensable pensar en els ciutadans tancats a les cloaques. Encara que no els coneixes n’eren molts i havien d’intentar ajudar-los. Era el seu deure però era també una bogeria.
Dintre el refugi els agents de seguretat que havien arribat de reforç s’havien aplegat dins l’entrada de la sala principal i se sentien anxovats. Ni ells mateixos sabien com ocupar el seu temps en aquell espai sense al·licients, sense aire i sense natural. Per passar l’estona jugaven a cartes però les males vibracions d’aquell indret inhumà els estaven alterant els nervis.
— Estàs fent trampes malparit! — digué uns dels cinc jugadors.
— Demostra-ho! Que guanyi diverses vegades consecutives no vol dir que faci trampa. Senzillament jugo millor que tu mitja merda!
— Ei! Calmeu-vos que només és un joc. — Digué un dels vigilants que ja feia anys que treballava a la cel·la. — L’ambient us està afectant, però ja us hi acostumareu.
— Jo no penso estar-me aquí gaire més temps! — digué el mateix que havia acusat al company de fer trampes.
— I què faràs? Fugiràs? — digué el contrincant guanyador en to sorneguer.
Els quatre vigilants esclafiren a riure i el vigilant jove se sentí atacat. Era realment un càstig haver d’estar tancat amb aquells individus. Havia de pensar en una manera per lliurar-se d’aquella tasca o acabaria donant cops de puny a algú. De sobte veié com s’encenia el llum vermell del taulell de control.
— Una comunicació! — exclamà.
— Apa vinga! No canviïs ara tu de tema! — digué un dels veterans de la sala de vigilància.
— No. Va de debò!
El veterà girà el cap i albirà el llum amenaçador cridant-los la atenció. Tots van emmudir però els crits dels presoners seguien sent encara eixordadors i se’ls clavaven encara més dins el cervell. Un dels veterans anà cap al taulell i activà el missatge. El seu rostre es tornà tan ombrívol que els companys notaren el seu grau de torbació. Quan acabà d’escoltar el missatge teclejà quelcom. Llavors romangué mut durant uns instants. No gosava aixecar la vista per mirar els companys. Els quatre agents asseguts a la taula estaven a l’expectativa però tots intuïen que aquell senyal d’alarma no portava res de bo. L’agent que havia rebut el missatge caminà abatut cap a la taula i digué en veu trèmula.
— Tenim ordres de tancar les comportes anteriors i posteriors a la sala i marxar abans d’obrir la comporta de les aigües de tractament de residus.
— Però això els ofegarà a tots!
Una llàgrima rodolà sobre la galta de l’agent portador d’aquella ordre. Es tragué una ampolla de la jaqueta i se la begué sencera. Era l’elixir.
— Hem de ser prou ràpids nosaltres també perquè no sé segur si la comporta d’aquesta sala aguantarà tanta pressió i hem de trobar la sortida a temps.
Els cinc agents es miraren els uns als altres i llucaren els presoners. «Potser millor morir que viure en condicions inhumanes durant suficient temps per perdre el cap» Pensà el noi que acusà el company de trampós. I tanmateix una espurna de sentiment li esquinçà el cor. Com podrien viure tots ells després de complir les ordres? No seria millor que la porta de seguretat cedís i se’ls endugués també a ells?
— Companys. Ara us explico el procés. En una hora com a màxim hem d’haver-ho fet tot. Qui arribi primer a l’exterior haurà d’informar de la finalització de la tasca.
— Si hi arribem, voldràs dir…
— Sí que hi arribarem. — Digué l’agent que havia comunicat les ordres. I espero de debò que siguem tots.
Mirà un altre cop els presoners. S’havia familiaritzat amb les cares i el capteniment d’algun d’ells. Quelcom li deia que ell no voldria sortir a l’exterior. Un sistema que ordenava l’extermini de tanta gent no podia ser bo i no desitjava seguir més ordres.