La Samantha es quedà a casa recuperant-se del seu mal estat. Intentaria fer un dinar lleuger però suficientment calòric per dur a terme la seva missió perquè seria una fugitiva en poques hores i no podia estar dèbil. No tenia ni idea de quant temps trigarien els agents en adonar-se que la Samantha havia fallat l’endemà. Ni de com activarien la seva cerca. No havia estat suficientment prop de l’elit per assabentar-se’n, així és que s’hauria d’arriscar com també ho havien fet els dissidents contraris al sistema. Ells lluitaven per una causa i a ella li tocava fer-ho de la mateixa manera.
A un quart de quatre el Jonathan arribà a casa la Samantha. Ella l’observà i notà que el seu company no feia tan bona cara com de costum i allò la va tranquil·litzar. No era tan superficial com havia pensat.
— Estàs preparat?
— Suposo, perquè no sé què m’espera però l’alternativa no m’agrada i no podria viure amb ella.
La Samantha va somriure. És tot el que li calia saber. Era molt fàcil treballar pel sistema si la feina més bruta la feien els altres però si l’havia de fer un, es convertia en un malson.
— El transbordador ens espera! — digué ella.
Baixaren al carrer i justament davant de l’edifici hi havia un vehicle negre. La Samantha activà la porta per tal que s’obrís.
— Ara quan entrem el vehicle, aquest s’enfosquirà per no deixar-nos veure on anem.
— Ho sé. Ja vam passar per això una vegada.
— Quan arribem al soterrani ens hem de comportar amb normalitat. Si em venen ganes de vomitar dius que estic en estat.
De cop la cara del Jonathan va canviar.
— Què?
— Ja ho has sentit.
No hi hagué cap altre intercanvi de paraules entre els dos. La Samantha estava concentrada intentant calcular tots i cadascun dels moviments que haurien de fer. I el Jonathan estava capficat amb el que havia dit la Samantha. No s’havia parat a pensar d’on li havia vingut el mareig la darrera vegada però era cert que la fortor del soterrani li havia regirat l’estómac fins i tot a ell i per això no es va amoïnar. Seria una excusa que donava ella o era veritat? El Jonathan no sabia que ella tenia parella, però era obvi que de vegades no calia per tenir un accident no previst pel sistema. I potser per això a ella ja no li importava ser fugitiva. Devia fer cara de babau perquè la Samantha digué.
— Jonathan. T’hi veus en cor? Altrament ja ho faig sola i m’invento quelcom.
— No. Estic bé. — Va mentir ell a qui li bleïa la sang que la Samantha pogués estar embarassada perquè allò condicionaria tota la seva vida. Un embaràs fora del previst pel sistema era una condemna.
El viatge se’ls va fer curt. A la Samantha perquè necessitava forces i al Jonathan perquè li calia un temps per analitzar el que havia dit ella. Potser només era part del pla.
Quan van arribar, el vehicle va obrir les portes i ells es van trobar davant la gran porta. La Samantha va activar el dispositiu i l’entrada de ferro es va aixecar ombrívola i ferotge per deixar només a la vista tres individus vestits de negre i armats.
– Identificació?
La Samantha i el Jonathan van ensenyar els dispositius.
— Passeu! — digué la veu d’un dels homes que la Samantha reconegué immediatament.
El recorregut es va fer llar pels dos altre cop. I de nou la Samantha sentí la necessitat de vomitar però aquest cop es pogué controlar. Potser només era qüestió d’acostumar el nas a tot aquell ferum.
Un cop a la gran sala el Jonathan i la Samantha es van mirar amb por. Alguns jeien somicant i mig esmaperduts. Una dona de les que van veure els dos companys de feina s’arrancava els cabells tot cargolant-se’n uns quants als dits. La seva mirada enterbolida indicava la pitjor de les condicions mentals. Dues persones, una dona i un home, donaven cops de puny a la paret i cridaven uns mots inintel·ligibles pels altres. La Samantha abaixà la mirada per tal que no li llegissin els pensaments.
— Alícia Ferrer. És la dona que necessiten al laboratori.
Aquell home se situà davant del panell de control i repetí l’ordre dos cops. «Alícia Ferrer, vingui a la zona d’apertura de la cel·la». Passaren uns minuts però no s’hi presentà ningú. El vigilant tornà a repetir el missatge. La Samantha i el Jonathan tenien temps de cobrir-se la cara per tal que no els reconeguessin. Als pocs uns minuts, la Lícia aparegué a la porta amb barrots. Els seus cabells jeien encara perfectes sobre la seva espatlla però el seu rostre estava esbarrellat.
— Alicia Ferrer? — demanà l’agent.
— Jo mateixa. — digué ella en to sorprenentment serè.
— Haurà d’acompanyar a aquests agents al laboratori.
La Lícia no digué res. Entenia que podia ser veritat o no perquè probablement no interessava posar a ningú nerviós. No tenia cap opció i ben pensat un canvi de lloc potser activaria el xip que portava a l’arracada i donaria una pista a la seva filla i la xarxa.
— D’acord!
Pocs minuts després la Lícia caminà fins la sortida acompanyada de dos agents armats i dos sense armes. Devia haver despertat molt interès per tal que l’escortessin tantes persones. Un pensament li va fer venir esgarrifances. D’alguna manera s’haurien assabentat dels seus plans i potser volien desarticular la xarxa. La Lícia va haver de fer un esforç per caminar dreta perquè les cames li feien figa. Quan van ser prop del vehicle un dels agents dels soterrani va fer pujar la Lícia al cotxe i el Jonathan i la Samantha van seure a la part del davant. Les portes es tancaren i el vehicle s’enfosquí. La Lícia només pensava en sa filla, el Joel i el Benet. Quan ja portaven uns deu minuts de trajecte la noia del seien de l’acompanyant es va descobrir la cara. Era la Samantha!
— Senyora Ferrer, bona tarda!
La Lícia havia perdut completament la noció del temps i no sabia ni que era de dia. Al soterrani sense llum tots estaven desorientats i ella havia intentat calcular els dies que podia haver estat tancada però tampoc ho havia aconseguit. Veure la Samantha no la va agafar per sorpresa i va lligar caps de seguida: segur que era una infiltrada i ella s’havia deixat enredar. Què beneita havia estat! Havia posat en perill la xarxa per culpa de la seva ingenuïtat!
— Dintre de cinc minuts aturarem el vehicle i el meu company haurà de sortir-ne per una urgència biològica i jo activaré la sortida quan ell ja porti dos minuts fora. Llavors haurem d’arrencar a córrer tant ràpidament com puguem. —Hi hagué una pausa— No fallo mai a ningú i no li podia fallar tampoc a vostè. Em vaig comprometre a dir-li quan la volien fer desaparèixer i no hi vaig ser a temps.
La ment de la Lícia processava ràpidament la informació i el cervell li oferia dues opcions: o bé allò era en aquell moment el parany real, o bé la noia estava posada en un bon merder. Cosa que també era possible perquè s’havia avingut a ajudar a algú a qui s’havia d’eliminar.
—Gaudeixi dels cinc minuts i agafi forces perquè hem d’arribar tan lluny com sigui possible en poc temps.
— Gràcies! — digué la Lícia amb un fil de veu pràcticament imperceptible.
El cor dels tres passatgers del vehicle començà a bategar ràpidament.
— Tu dius que he estat jo i et presentes a l’administració!
— No vull Samantha! Et vaig posar jo en aquesta situació i vinc amb tu!
— Si fugim els dos serà més sospitós!
— No estaré tranquil sense saber on pares!
— Doncs no tenim cap altra opció! — digué ella vehement. — I no hem tingut temps de pensar en cap pla de fugida.
La Samantha mirà el rellotge del panell.
— En tres minuts s’activarà la porta.
La Samantha mirà fixament el rellotge desitjant que no li faltessin energies per córrer amb el seu mareig.
En el moment en què s’aturà el cotxe tot va passar molt ràpidament. Primer el Jonathan sortí del vehicle amb celeritat. Després la Samantha desitjà a la Lícia molta sort i emmudí.
— On anirà vostè? — digué la Lícia.
— No ho sé! Procuri no parlar ara. S’ha de concentrar en les seves cames senyora Ferrer.
— Lícia, em dic Lícia. — Pensà altre cop en el dia en què la Samatha l’havia anat a visitar a la feina. Per algun estrany motiu hi havia confiat. — Vingui amb mi!
La Samantha girà el cap cap a la Lícia. Quedava un minut.
— Vingui amb mi que sé on ens podem amagar!
La Samantha no tenia clar cap a on fugiria però tampoc creia que la Lícia la pogués amagar.
— A casa seva ens buscaran de seguida!
— No és a casa meva. Ni de ningú de la família.
De cop el so d’una alarma s’activà. Era el braçalet de la Samantha.
— Ara!
Les portes s’obriren i la Lícia i la Samantha sortiren del vehicle. La Lícia mirà dos segons al seu voltant i s’orientà de seguida. Ensenyar habitatges era molt pràctic perquè coneixia la ciutat com la seva pròpia casa gairebé.
Va prémer a córrer i de cop notà que algú corria darrere ella. Era la Samantha.