L’endemà la Lícia es llevà un pèl aixafada. No havia aconseguit dormir del tot bé emprenyada amb si mateixa per la reacció que havia tingut amb el Benet. Però que ella la trobava molt justificada. Li havia vist als ulls la brillantor del nen que s’emociona amb un joc però el problema era que amb qui estaven jugant era amb ella i amb les poques setmanes que li quedaven de vida. I era obvi que si havia de fer el traspàs preferia ser útil a la xarxa però tenia por del que podia passar perquè no es veia preparada per marxar. Li quedaven massa assumptes pendents a Arda 1 i un d’ells era el Benet. Tants anys sola i ara apareixia quan ja no en podia gaudir!
Sortosament la jornada laboral era molt completa aquell dia i tenia tantes visites que no podria trencar-se gaire la closca. Quan va arribar l’hora de plegar es va adonar de que el temps li havia passat més ràpidament que mai i que no havia tingut de pensar com es disculparia amb el Benet per l’escena del dia anterior. Anà a casa i trucà a la seva filla amb qui va mantenir una conversa anodina que només servia per avorrir a que l’estava escoltant. Havien passat els dies i sense parlar-ne directament, l’Eva i la Lícia havien inventat un llenguatge secret que els permetia comunicar missatges desxifrables sense córrer riscos. Després de la conversa la Lícia es va canviar el calçat i va esperar que es connectés el dispositiu del Benet. Quan ho va fer el cor se li disparà. No era l’emoció que sentia normalment sinó la certesa que havia de demanar perdó. Com sempre deixà l’aparell sobre la taula, agafà la bossa i sortí. El Benet no tenia el mateix aspecte fresc i rejovenit dels darrers dies. Potser ell també havia tingut un dia dur a la feina. Va haver-hi uns segons de silenci però el Benet es va acostar a la Lícia, la va agafar per la cintura i li va donar un petó als llavis. La Lícia volia dir-li quelcom però el Benet va fer un senyal per tal que no digués res.
Quan ja eren més enllà del parc el Benet tornà a abraçar a la Lícia.
— Lícia. He estat pensant molt en el que vas dir ahir. —Ella l’interrompé de seguida.
— Perdona! No sé què em va passar. La veritat és que no ho volia dir. Sé que estic condemnada i he d’estar contenta amb l’oportunitat que tinc d’ajudar i tanmateix em fa una ràbia immensa haver de marxar.
El Benet la va abraçar fort.
— Jo no et deixaré. He pensat que jo també puc fer quelcom per tal que intentin eliminar-me i així podré estar prop teu.
A la Lícia se li van omplir els ulls de llàgrimes.
— No Benet! Això no vull que ho facis! Tu has de ser un pont i la meva filla et pot necessitar.
— Però jo et necessito a tu!
Hi hagué uns minuts de silenci. El Benet va mirar a una banda i altra del carrer per assegurar-se que ningú els observava.
— Anem a aquell banc. T’he de dir quelcom.
A la Lícia li començaren a tremolar les cames i li fallaven les forces. S’adonà que a més de la mala nit i la jornada laboral dura, pràcticament no havia menjat res en tot el dia.
— Lícia. La xarxa et necessita d’infiltrada. Es veu que els casos de desapareguts són tants que probablement si es mobilitzessin el sistema quedaria desestabilitzat. T’has de fer notar!
— Com? La Samantha em va dir que s’ha deixat de vigilar la majoria de la gent. Ara només es vigilen els que inciten a la revolució.
— Doncs aquí ho tenim! Has d’anar parlant de canviar el sistema, de plantar-li cara. Que es vegi que ets una revolucionària. Llavors el sistema et farà fonedissa però com que estàs comunicada perquè portes un dispositiu localitzador i transmissor la xarxa podrà actuar.
— Jo faré el mateix a veure si també em volen fer desaparèixer!
—No ho pots fer això. La meva filla et vol al peu del canó. A més has de continuar investigant si els androides han desenvolupat capacitat de pensar autònoma. Potser ens podrien ser útils!
El Benet no havia pensat encara en aquella possibilitat. Però era real. Ell podia reprogramar els androides per tal que fessin altres funcions. I potser en algun moment podrien ser d’utilitat a la xarxa. Però calia veure si eren o no capaços de pensar o si podien acabar desobeint ordres.
Aquell vespre fou un pèl trist pels dos. Sabien que potser ja no els quedaven gaires passejades plegats i que havien d’esgarrapar cadascun dels instants fugissers que tenien.
El petó de comiat aquell vespre fou més llarg del que era habitual. La Lícia es va fer un bon sopar per agafar energies i es posà al llit prou d’hora. Contràriament al que esperava va poder dormir sense interrupcions i es va aixecar d’un salt quan va sonar el despertador. Tenia una missió per complir i la volia fer molt bé perquè només es tractava de començar a parlar del que sentia i com ho sentia i no li caldria exagerar gens per fer-se notar.
Va entrar a la feina amb embranzida i anà a fer-se un segon cafè. Es trobà a la seva companya de feina que li demanà per cortesia:
— Com estàs avui Lícia?
— Com pot estar algú a qui faran desaparèixer en un dels millors moments de la seva vida.
— Lícia! — va fer la companya esfereïda— Saps que no es pot parlar així obertament! Vas anar al metge?
— Doncs no. No hi vaig anar. Només m’hagués volgut augmentar la dosis d’elixir per deixar-me sense voluntat i que continués servint al sistema com si fos una esclava. I no ho sóc!
— Sense l’elixir estaràs més irritable.
— Tant se val! No veus que l’elixir també ha començat a fallar en massa? O no t’has adonat de que hi ha rètols que anuncien un nou beuratge? Per què creus que el canvien?
La companya de feina de la Lícia la va mirar horroritzada.
— Això són rumors!
— Tu creu el que vulguis que jo començo a tenir clar què està passant!
Arribà el patró i saludà les dues dones.
— Bon dia! Lícia et felicito per la teva feina ahir! Tots els clients han signat contractes.
— No està malament per una dona de cinquanta-cinc anys que s’ha de retirar d’Arda 1 per no ser ja suficientment productiva, oi?
La companya de la Lícia i el patró van deixar el que estaven fent.
— Lícia! Jo no vull eliminar ningú. És normativa del sistema i ho saps! — digué l’home en to vehement.
— Doncs és una normativa que no té sentit. No està escrit que una persona de cinquanta-cinc hagi de rendir menys que una de trenta-tres. Ens hauríem de rebel·lar tots!
— Lícia! Entenc que és difícil per tu! El metge et pot ajudar en aquestes darreres setmanes! — cridà el patró.
— Amb drogues que ens emboiren per tal de convertir-nos en ovelletes d’un sistema injust!
En aquells moments la Lícia s’adonà que havien entrat dos companys més de feina que no gosaven dir res. Callà per un moment perquè pensà que no calia fer-ne un gra massa. Ja havia aconseguit l’atenció de tots els seus companys que era el que necessitava. Hi hagué uns segons més de silenci i llavors el patró de l’empresa digué.
— Ens posem a treballar?
I tots van continuar fent la seva. La Lícia agafà la seva tassa de cafè i se la begué lentament mentre revisava els contractes que es podrien signar aquell dia.
El Carles entrà al seu despatx i girà la seva cadira cap a la paret. Hi tenia unes fotografies del mar en un dia d’estiu que li retornaven la sensació d’assossec quan havia tingut alguna enganxada amb els seus treballadors. Aquell dia es temia que no li farien efecte sense un glop extra d’elixir. Una gota de suor li caigué cara avall. Se l’eixugà. Els ulls se li enrojolaren perquè es veia obligat a fer quelcom que no volia haver de fer. Però la Lícia no li havia deixat cap altre remei. L’hagués volgut tenir a l’oficina amb ell fins un dia abans del seu traspàs. Era una de les seves millors treballadores i també una de les que desprenia més vitalitat. El que havia de fer era odiós i sabia que es detestaria els propers vuit anys de la seva vida pel que estava a punt de fer. Activà el seu dispositiu i efectuà una connexió d’emergència que digué «la meva treballadora Alicia Ferrer està incitant a la resta de treballadors a la rebel·lió. »