Malvestats de l’Ajuntament. El cas de les colonies de gats.

Fa només dos dies a Gats de Gràcia s’hi va publicar un post dient que l’Ajuntament havia demolit sense avisar i en només tres dies la colònia de gats de E. Terrades. Em va alarmar el fet perquè sempre he suposat que l’Ajuntament ha de comunicar una acció d’aquestes als afectats abans de fer-hi entrar les màquines i destruir la llar dels gats. Com que no entenia què passava vaig contactar amb una voluntària de l’associació Gats de Gràcia i li vaig preguntar què en sabia. Em va esclafar el cor assabentar-me que no els havien dit res i havien enderrocat els murs de la colònia deixant els gats desprotegits i desorientats i tombant en algun lloc proper sense saber on anar. Aquest no ha estat un fet aïllat. Just fa un any l’Ajuntament meravellós que tenim va procedir d’igual manera amb la colònia que estava situada al carrer Granollers, prop del carrer de les Bugaderes. En aquella ocasió va haver de donar l’avís a la protectora una de les alimentadores que havia anat a portar el menjar i s’havia trobat les màquines. Va ser un drama. La majoria de gats es van perdre i els voluntaris de la protectora després de posar moltes hores i esforç només en van poder recuperar nou. Sense saber on portar els gats finalment es va decidir que podien estar al viver de Tres Pins a Montjuic on els animalons van quedar tancats en una horrible gàbia sense l’espai vital pel que estaven acostumats a moure’s. Un any ha trigat la protectora Gats de Gràcia en trobar un lloc digne per a ells i ara estan a la colònia de Schönberg que queda prop del Parc Güell. Però quan de temps s’hi podran quedar? Sembla que l’Ajuntament no comunica cap decisió important als afectats. Els gats o els ciutadans que treballen a la protectora no li semblen importants i tira pel dret. Això passa però en un moment en què s’ha aprovat finalment aquí a Espanya la llei el benestar animal gràcies a la qual les mascotes són considerades per fi membres de la família. El nou codi preveu sortosament càstigs pels propietaris d’animals de companyia que els abandonin o maltractin. I ja era hora perquè com sempre anem a la cua d’Europa amb el tema. Els primers en legislar van ser els britànics. El 1979 els anglesos van fer constar que era absolutament necessari que els propietaris de mascotes poguessin garantir la seva alimentació, benestar, salut i comoditat. Aquesta darrera és molt important perquè implica que un animal ha de poder estar confortable allà on sigui. El maltractar un animal comporta multes o fins i tot un possible càstig de presó i no n’hi ha per menys.
Alemanya també és amant dels animals i ho ha demostrat amb una legislació que castiga les persones que fan mal als animals amb fins a tres anys de presó. A Suïssa els animals tenen un advocat assignat per l’estat en cas que s’hagi de jutjar al propietari per negligència de la seva mascota. França i Itàlia també són països on la llei protegeix els animals. I aquí què passa? Doncs en primer lloc que hi ha molt poc control sobre qui compra o adopta una mascota. Un animal és un esser viu carregat de sensibilitat i emocions i capaç de sentir goig o sofriment i per tant s’ha de garantir que no vagi a parar a mans de forassenyats o persones amb trastorns mentals diversos. Quantes famílies espanyoles abandonen el gos quan el cadell ha crescut i no saben que fer-ne per vacances? A mi encara em fa saltar les llàgrimes aquell famós anunci de “ell no ho faria!” qui no el recorda? Aquí no s’ha de passar cap test psicològic per tenir un animal i després la conseqüència la paguen les bestioles que no en tenen cap culpa.
Recordo que un dels meus dos professors d’autoescola em va dir que havien tingut un gat a casa però un dia va esgarrapar la seva filla. El home va agafar el gat, el va apallissar i el va abandonar al bosc. Jo vaig haver d’acabar la classe de conducció com vaig poder però no vaig tornar a tenir ganes de tenir res a veure amb un individu tan cruel. La nostra capacitat d’estimar els animals diu molt de com som com a persones.
De fet jo aniria més lluny i diria que abans de comprar o adoptar un animal, aquesta mascota ha de tenir uns padrins legals que se’n facin càrrec en cas que el propietari o propietària no pugui.
Quan estava pensant adoptar en Safrà i encara no sabia que seria ell a qui aniria a buscar, mirava cada dia la pàgina de Gats de Gràcia per llegir la descripció del caràcter dels gats. El que llavors era el cuidador de la meva mare em va dir que m’estava rumiant molt adoptar un gat i em va demanar per quin motiu em costava tant. Li vaig respondre que una mascota era una responsabilitat més gran que casar-se. Si et cases i el matrimoni no va bé sempre et pots divorciar i la parella és adulta i autosuficient i seguirà la seva vida. En canvi quan adoptes un animal ho fas per la resta de la vida i és una decisió que no es pot prendre a la lleugera. La mare va estar molt contenta quan vaig adoptar el Safrà i després també li va agradar que adoptés el Sugus per millorar el benestar del Safrà i el meu de retruc.
I tornant al tema de les llibertats dels animals em pregunto si el que ha fet l’Ajuntament no és directament denunciable perquè és un maltractament animal intencionat i evitable.
A Roma els gats tenen un propi santuari a les ruïnes romanes de Largo di Torre Argentina. Ja ho vaig esmentar quan vaig escriure el post sobre els gats i el seu vincle amb els humans. Els ciutadans de la meravellosa ciutat van a portar menjar als peluts perquè consideren que van salvar Roma de la pestilència. Per quin motiu no podem ser nosaltres així? I per què ens havia de tocar un Ajuntament tan cruel i sense escrúpols?
Fa un temps Ada Colau demanava als ciutadans que adoptéssim gossos. Ara n’ha prohibit l’entrada a la majoria de parcs. Si tingués una mica de seny sabria que els animals necessiten sortir a esbargir-se.
Malauradament que està de moda imposar el despotisme i la tirania. Ho hem vist les darreres setmanes amb decisions preses sense debat des del departament d’ensenyament. I l’Ajuntament, tot i que no és res sense el vot dels ciutadans, porta a terme accions com la destrucció de les colònies de gats sense que hagin d’avisar en cap moment. Sembla lògic doncs que no ens hagi d’estranyar que un Putin rus, armat fins a les dents i amb el recolzament de prou homes de negocis rics a Rússia i una vasta població manipulada, hagi decidit envair Ucraïna i entrar en guerra sense diàleg i amb un pretext inversemblant. Tothom que conegui com actua sap perfectament que ell és el primer nazi d’Europa i que no cal esgrimir que Ucraïna estigui controlada per nazis i drogoaddictes. El president del país envaït és un president electe i el govern d’Ucraïna no té res de manipulador com els nazis.
I era inevitable que d’un tema passés a l’altre perquè quan la injustícia esdevé el pa nostre de cada dia, la desobediència es converteix en una obligació. Com ho és també per nosaltres plantar cara als actes de crueltat de la mena que siguin.
Jo soc per naturalesa pacífica però el que tinc clar és que de vegades cal aturar els peus als que estan per sobre. A Rússia caldrà que els russos surtin a defensar que no estan d’acord amb la invasió a Ucraïna i a Europa ens caldrà aplegar forces i prestar un ajut a un país que tot i no estar a l’ OTAN mereix que se’l protegeixi d’algú que ha demostrat una supèrbia digna de Hitler. No ens calen dictadors ni tirans. Ens cal el que els alemanys anomenen “Zivilcourage”, la valentia dels ciutadans, per tal de no abaixar el cap i permetre que facin de nosaltres el que volen. A petita o gran escala cal plantar cara a les injustícies.
Segueixo les notícies sobre Ucraïna al canal català però també a la televisió alemanya i a la d’Ucraïna. És més que obvi que Putin està aprofitant la feblesa d’Europa amb una Anglaterra malmesa pel Brèxit i una Alemanya amb un govern per consolidar. Si ja s’ha atrevit a exigir que Suència i Finlàndia no entrin a la OTAN qui no ens garanteix que no les vol engolir també?
Quelcom està passant des de fa un temps. La decència dels polítics i les administracions ha desaparegut del tot i em sento, com d’altres, cada cop més enrabiada i vulnerable. Potser necessitem tots més ràbia encara per fer esclatar l’olla i acabar sortint al carrer a canviar l’ordre de les coses.

Us deixo amb una imatge del Safrà i el Sugus, que m’han convertit en una amant incondicional d’aquests petits felins que ens mantenen la casa i la ciutat neta de plagues i a més són uns animals de companyia fabulosos.

Els gats i els humans: un vincle ancestral.

Ens atrauen amb els seus moviments suaus i elegants, ens fascinen amb la seva mirada de pupil·les allargades i la seva fortalesa física. Temem les seves urpes esmolades tant com la seva aparent independència perquè no se sotmeten i com diu la dita alemanya “ l’educació dels gats no és tan difícil, només en un parell de dies ens han ensenyat el més necessari”, una dita que il·lustra molt bé que els humans ens adaptem a ells quasi més que ells a nosaltres. Encara que també hi ha detractors dels gats, el cert és que a nivell mundial hi ha tres vegades més gats domèstics que gossos i si ho traduïm en xifres del nostre continent, hi ha cent milions de gats domèstics a Europa i vuitanta de gossos. Per molt que es digui que el gos és el millor amic de l’home, el gat segueix sent la mascota més triada arreu del món i el poder de la seva seducció queda palès en els quaranta milions de persones al Regne unit que miren vídeos de gats a diari. Però per quin motiu ens agraden tant aquests felins als humans? En aquest post intentaré revisar els aspectes clau que han portat a aquests quatre potes a aliar-se amb nosaltres i els han fet esdevenir estrella número 1 de les xarxes socials.
De tot el regne animal, el gat és el carnívor que té els ulls més grans en proporció al seu cos. Aquests li permeten veure-hi a les fosques i abasten dos-cents vint graus. Les pupil·les verticals són especialment indicades per mesurar bé les distàncies quan l’animal està ajagut al terra. Això els permet ser més eficaços que altres felins a l’hora de caçar i és en el cas del gat molt necessari perquè no pot córrer durant massa estona seguida.
Però no només els ulls del gat són una petita meravella tècnica sinó també el seu sentit de l’oïda perquè hi senten sis vegades millor que nosaltres pobres humans. La musculatura de les seves orelles els permeten girar-les de manera independent.
Pel que fa al tacte els seus bigotis del gat li serveixen d’antena i l’ajuden a orientar-se fins i tot en situacions on no hi ha cap mena de llum. I si parlem de la musculatura i de la flexibilitat del gat és important esmentar que comparativament són més forts que el tigre. Els gats són robusts i forts, capaços de fer salts increïbles, de caure de quatre potes des d’alçades impressionants i són autèntiques màquines de caçar. Per tot això l’home els va trobar fascinants i útils alhora des de que els gats ens van descobrir i van decidir venir a viure amb nosaltres ara fa uns vuit mil anys.
Com el Doctor John Bradshaw afirma, la decisió de l’humà d’adoptar el gat és una barreja de dos factors: per una banda els gats com a excel·lents caçadors ens mantenien rates i ratolins allunyats dels rebosts i per altra els seus trets facials desperten en els humans uns instints naturals que fan que els vulguem protegir. Si s’observa la cara d’un gat el més significatiu són els grans ulls, cap rodó i barbeta i nas petits. Aquests trets recorden als dels bebès humans i el nostre cervell està programat per respondre positivament a aquests trets que els alemanys anomenen “Baby Schema”. Està demostrat científicament que quan els humans observem a nadons, el nostre cos segrega hormona dopamina en gairebé els mateixos nivells que quan mirem als gats. A més, automàticament, quan tenim bebès o gats al voltant els estudis científics han demostrat que els humans som més curosos amb el que fem. Resumint, que els gats eren animals útils i amb les seves cares adorables que ens recorden la dels bebès ens van fer voler-los tenir al nostre voltant.
A més dels trets facials, jo afegiria que als humans la força i poder dels felins ens atrauen perquè que com va dir Vicor Hugo referint-se al seu gat “tenim a casa un tigre per acaronar”.
L’origen del nostre gat domèstic es remunta a fa uns onze milions d’anys a la jungla del sud-est asiàtic. En aquesta zona va aparèixer el que més tard evolucionaria al gat salvatge “Felis Sivestris Lybica”, el que va decidir viure amb nosaltres. Però en quin moment van apropar-se a nosaltres? Haurem de situar-nos entre uns vuit mil a sis mil anys abans de la nostra era en la zona del creixent fèrtil. El creixent fèrtil és una extensa àrea que abastavael Llevant Mediterrani, Mesopotàmia i Pèrsia, molt rica en diversos tipus de gra cultivable i en espècies d’animals aptes per ser mantingudes en ramats. És aquí on l’home va aprendre a conrear la terra, fer la collita i guardar els fruits en magatzems primitius per tal de poder-ne fer ús quan fos necessari. L’agricultura i la ramaderia van fer possible a l’home assegurar-se els aliments de manera que no els calgués sortir a caçar ni a recol·lectar. Aquesta revolució va portar als humans a disposar d’un temps que no tenien abans i d’aquí que en aquesta regió es desenvolupessin les primeres grans civilitzacions. I amb aquestes i els grans magatzems de menjar van aparèixer també les plagues de rates i ratolins que amenaçaven el benestar dels nuclis de població. Fins que els gats salvatges van apropar-se als magatzems d’aquests assentaments primitius del neolític a aprofitar-se de l’abundància de carn fresca oportunista que hi corria.
A Xipre es va descobrir una tomba d’un home jove enterrat a 40 centímetres d’un gat d’uns vuit mesos de manera cerimonial. Ambdós estan orientats cap a l’oest i la tomba està al mig d’un assentament que data d’aproximadament el 7.500 abans de Crist. Com que el gat salvatge no és originari de Xipre, s’ha de partir del fet que els primers pobladors ja el van portar amb ells per controlar les plagues. Que a la tomba d’aquell humà jove hi aparegui un gat disposat tan curosament prop l’humà fa pensar als investigadors que hi havia un vincle emocional entre l’home i el gat.
No obstant, el que se sap del cert és que el gat va passar a formar part de les llars en temps de l’Antic Egipte. Aquest país, amb un Nil que fertilitzava les terres per les quals passava, era molt ric en gra i altres cultius i l’ús de gats com a controladors de les plagues va ser crucial per a aquella civilització.
De ser un animal útil, el gat va passar a ser un animal venerat. És cert que els egipcis ja adoraven els lleons per la seva fortalesa i els consideraven els guardians dels faraons, però els animals reverenciats van anar canviant amb la història de l’antiga civilització. Així doncs en època més tardana, durant la segona dinastia, el gat ja era un animal homenatjat i amb divinitat pròpia perquè la deessa Bastet representava la protecció, l’amor i l’harmonia. La relació dels egipcis amb els gats ens pot semblar contradictòria. Per una banda els adoraven fins al punt que quan un gat dels de la casa es moria, els que hi vivien s’afaitaven les celles. Per altra banda es van començar a momificar els gats per oferir-los a la deessa Bastet als temples dedicats a ella i la demanda de mòmies gat va créixer tant que els egipcis van començar a criar gats als temples només per sacrificar-los i momificar-los més tard. Setanta dies són necessaris per acabar el procés necessari per produir una mòmia, així és que ja us podeu imaginar que les mòmies dels felins es van convertir en una indústria lucrativa però amb un perill imminent: no hi havia prou gats per cobrir la demanda. Moltes mòmies de gat tardanes contenen només fragments d’aquest animal al seu interior i dintre d’algunes d’elles ni tan sols s’hi ha trobat restes animals. Els gats començaven a escassejar. Per altra banda, els egipcis tenien contactes comercials amb Pèrsia i els perses van descobrir aquests animals i els van començar a importar al seu territori. Els gats esdevingueren mercaderies de contraban ja que emportar-se els gats d’Egipte estava prohibit per llei a les terres faraòniques. Els perses van encarregar-se de fer arribar els peluts fins a la Índia.
L’autèntica expansió del gat es va produir quan els romans van començar a portar-los d’Egipte a Roma, on els petits felins va substituir la fura que era el que utilitzaven els romans per controlar les plagues de rates i ratolins. En contrast amb les boniques fures, els gats tenien l’avantatge que no feien pudor. I allà on anaven els romans a portar la seva civilització també hi anaven els gats que ben aviat van expandir el seu territori per arreu d’Europa.
Si bé la veneració dels romans pels gats no arriba a l’extrem de la dels egipcis, a la deessa Libertas se la representa sovint amb un gat als peus com a símbol de la independència. També la mitologia nòrdica amb la seva adoració a la natura considera el gat un animal màgic. La deessa de l’amor Freier vola pel cel empesa per un carruatge que porten dos gats.
En la mitologia nòrdica els gats també eren considerats animals màgics i la deessa Freia de l’amor i la fertilitat viatjava pel cel en un carruatge empès per dos gats salvatges.
L’Islam també té una bona imatge dels gats i el profeta Mahoma n’era un enamorat. I pel que fa als budistes, aquests creuen que quan mor un gat de la casa, aquest parla bé del seu amo a Buda per tal que aquest li sigui favorable.
El israelites que van estar tantíssim temps en territori egipci no veneraven els gats doncs per a ells només hi havia un únic Déu.
La bona reputació i la consideració cap al gat van acabar quan els pares de l’església el van considerar una encarnació del mal i del dimoni. La inquisició va perseguir bruixes i gats i va condemnar tantíssimes dones i gats a la foguera que el gat va estar a punt de desaparèixer d’Europa.
L’extermini dels nostres amics peluts va tenir unes conseqüències nefastes per a la salut pública al vell continent. La pesta, la pandèmia que va arrasar Europa provocant la mort d’entre un trenta a un seixanta per cent de la població depenent de les dates i les zones, era ocasionada per un bacteri que transmetien les puces i també les rates amb les seves mossegades. En zones humides i amb poca salubritat com eren les ciutats medievals europees, l’epidèmia es propagava sense poder-la aturar. Els gats ja no podien controlar les rates perquè ja no en quedaven. L’home va trigar molt en adonar-se de que els seus aliats peluts li podien ser útils i finalment els gats van tornar a la ciutat tot i el desprestigi que l’església catòlica els havia portat. L’estigma durà segles i encara al segle XVIII es deia que en un carruatge on hi hagués un gat els cavalls no galopaven com ho feien habitualment. També la superstició de que si ens creuem amb un gat negre tindrem mala sort prové d’aquesta època.
Però no tots els països van quedar tocats per la superstició infundada. Els romans tenen una colònia enorme de gats situada a les runes de Torre Argentina a la capital de la Península Itàlica. Els habitants de la ciutat del Coliseu encara alimenten i adoren els gats que campen per les runes perquè consideren que van salvar la ciutat d’un episodi de pesta.
Afortunadament avui dia ja està pràcticament superada l’animadversió cap als gats i són mascota predilecta a immensitat de països.
Grans personatges de la història han tingut una relació especial amb els nostres amics peludets. Churchill per exemple sempre va conviure amb mínim un gat. Einstein en tenia un de tigrat que patia depressió quan feia mal temps. Einstein deia “sé què et passa, però no sé com canviar-ho”. Dalí apareix en nombroses fotos amb el seu gat i el dissenyador Karl Lagerfeld té el que probablement és el gat més mimat del món perquè té dues mainaderes particulars. Goethe una vegada va escriure un poema des de la perspectiva del gat content de les moixaines dels humans. Demano disculpes als lletraferits per la ràpida traducció matussera dels darrers versos que diuen:
“ sie stammeln und lallen und
huldigen mir.
Liebkosen mir glücklich Bauch, Ohrchen und Tatz.
Ich wälte es wieder. Das Leben der Katz”
Traduïts aquests versos vindrien a dir:
“barbotegen i balbucegen i
em veneren.
M’acaronen contents la panxa, les orelletes i les potes.
En una altra ocasió també l’hagués triat: la vida del gat”
De gats jo no en soc experta encara. Sé que el meu primer contacte amb un gat va ser a Berlín i va ser la gateta que em va adoptar a mi. Durant el confinament em vaig enamorar tant del gat de la meva parella, el Pablo que vaig decidir adoptar-ne un de meu. Vaig passar mesos mirant la pàgina de Gats de Gràcia per trobar el candidat ideal. Un dia vaig veure la foto del Safrà i el vaig anar a conèixer. Ja no va estar-se gaire més dies a Farigats perquè el vaig adoptar.
No tinc una explicació científica per aclarir per quin motiu el Safrà m’ha ajudat a equilibrar la meva vida. Només sé que quan tinc molt estrès i arribo a casa i el veig a ell se’m passen tots els mals. Tan sols m’inquietava una cosa: que el meu peludet estigués a casa sol masses hores quan jo soc a la feina. Vaig parlar altre cop amb gats de Gràcia i finalment em van oferir la possibilitat d’adoptar un cadellet per tal que el Safrà el veiés créixer i l’acceptés com un membre més de la nostra família. El resultat ha estat la felicitat multiplicada per dos perquè ara sé que quan marxo no deixo sol a ningú i quan torno tinc dos felins adorables que cerquen la meva companyia.
Si són o no màgics no us ho puc assegurar científicament però a mi em sembla que la meva quotidianitat és infinitament menys feixuga des de que els tinc amb mi.
Per si agafeu gust als gats us he penjat unes fotos del Safrà, a qui els que seguiu el blog ja coneixeu, i el petit de la família: El Sugus.
Us deixo amb la recomanació de que poseu un gat a les vostres vides i que si decidiu fer-ho, opteu per un gat d’una protectora. Són animals infinitament agraïts que necessiten una oportunitat i que esperen famílies que els sàpiguen estimar.
Bona setmana a tots!