Malvestats de l’Ajuntament. El cas de les colonies de gats.

Fa només dos dies a Gats de Gràcia s’hi va publicar un post dient que l’Ajuntament havia demolit sense avisar i en només tres dies la colònia de gats de E. Terrades. Em va alarmar el fet perquè sempre he suposat que l’Ajuntament ha de comunicar una acció d’aquestes als afectats abans de fer-hi entrar les màquines i destruir la llar dels gats. Com que no entenia què passava vaig contactar amb una voluntària de l’associació Gats de Gràcia i li vaig preguntar què en sabia. Em va esclafar el cor assabentar-me que no els havien dit res i havien enderrocat els murs de la colònia deixant els gats desprotegits i desorientats i tombant en algun lloc proper sense saber on anar. Aquest no ha estat un fet aïllat. Just fa un any l’Ajuntament meravellós que tenim va procedir d’igual manera amb la colònia que estava situada al carrer Granollers, prop del carrer de les Bugaderes. En aquella ocasió va haver de donar l’avís a la protectora una de les alimentadores que havia anat a portar el menjar i s’havia trobat les màquines. Va ser un drama. La majoria de gats es van perdre i els voluntaris de la protectora després de posar moltes hores i esforç només en van poder recuperar nou. Sense saber on portar els gats finalment es va decidir que podien estar al viver de Tres Pins a Montjuic on els animalons van quedar tancats en una horrible gàbia sense l’espai vital pel que estaven acostumats a moure’s. Un any ha trigat la protectora Gats de Gràcia en trobar un lloc digne per a ells i ara estan a la colònia de Schönberg que queda prop del Parc Güell. Però quan de temps s’hi podran quedar? Sembla que l’Ajuntament no comunica cap decisió important als afectats. Els gats o els ciutadans que treballen a la protectora no li semblen importants i tira pel dret. Això passa però en un moment en què s’ha aprovat finalment aquí a Espanya la llei el benestar animal gràcies a la qual les mascotes són considerades per fi membres de la família. El nou codi preveu sortosament càstigs pels propietaris d’animals de companyia que els abandonin o maltractin. I ja era hora perquè com sempre anem a la cua d’Europa amb el tema. Els primers en legislar van ser els britànics. El 1979 els anglesos van fer constar que era absolutament necessari que els propietaris de mascotes poguessin garantir la seva alimentació, benestar, salut i comoditat. Aquesta darrera és molt important perquè implica que un animal ha de poder estar confortable allà on sigui. El maltractar un animal comporta multes o fins i tot un possible càstig de presó i no n’hi ha per menys.
Alemanya també és amant dels animals i ho ha demostrat amb una legislació que castiga les persones que fan mal als animals amb fins a tres anys de presó. A Suïssa els animals tenen un advocat assignat per l’estat en cas que s’hagi de jutjar al propietari per negligència de la seva mascota. França i Itàlia també són països on la llei protegeix els animals. I aquí què passa? Doncs en primer lloc que hi ha molt poc control sobre qui compra o adopta una mascota. Un animal és un esser viu carregat de sensibilitat i emocions i capaç de sentir goig o sofriment i per tant s’ha de garantir que no vagi a parar a mans de forassenyats o persones amb trastorns mentals diversos. Quantes famílies espanyoles abandonen el gos quan el cadell ha crescut i no saben que fer-ne per vacances? A mi encara em fa saltar les llàgrimes aquell famós anunci de “ell no ho faria!” qui no el recorda? Aquí no s’ha de passar cap test psicològic per tenir un animal i després la conseqüència la paguen les bestioles que no en tenen cap culpa.
Recordo que un dels meus dos professors d’autoescola em va dir que havien tingut un gat a casa però un dia va esgarrapar la seva filla. El home va agafar el gat, el va apallissar i el va abandonar al bosc. Jo vaig haver d’acabar la classe de conducció com vaig poder però no vaig tornar a tenir ganes de tenir res a veure amb un individu tan cruel. La nostra capacitat d’estimar els animals diu molt de com som com a persones.
De fet jo aniria més lluny i diria que abans de comprar o adoptar un animal, aquesta mascota ha de tenir uns padrins legals que se’n facin càrrec en cas que el propietari o propietària no pugui.
Quan estava pensant adoptar en Safrà i encara no sabia que seria ell a qui aniria a buscar, mirava cada dia la pàgina de Gats de Gràcia per llegir la descripció del caràcter dels gats. El que llavors era el cuidador de la meva mare em va dir que m’estava rumiant molt adoptar un gat i em va demanar per quin motiu em costava tant. Li vaig respondre que una mascota era una responsabilitat més gran que casar-se. Si et cases i el matrimoni no va bé sempre et pots divorciar i la parella és adulta i autosuficient i seguirà la seva vida. En canvi quan adoptes un animal ho fas per la resta de la vida i és una decisió que no es pot prendre a la lleugera. La mare va estar molt contenta quan vaig adoptar el Safrà i després també li va agradar que adoptés el Sugus per millorar el benestar del Safrà i el meu de retruc.
I tornant al tema de les llibertats dels animals em pregunto si el que ha fet l’Ajuntament no és directament denunciable perquè és un maltractament animal intencionat i evitable.
A Roma els gats tenen un propi santuari a les ruïnes romanes de Largo di Torre Argentina. Ja ho vaig esmentar quan vaig escriure el post sobre els gats i el seu vincle amb els humans. Els ciutadans de la meravellosa ciutat van a portar menjar als peluts perquè consideren que van salvar Roma de la pestilència. Per quin motiu no podem ser nosaltres així? I per què ens havia de tocar un Ajuntament tan cruel i sense escrúpols?
Fa un temps Ada Colau demanava als ciutadans que adoptéssim gossos. Ara n’ha prohibit l’entrada a la majoria de parcs. Si tingués una mica de seny sabria que els animals necessiten sortir a esbargir-se.
Malauradament que està de moda imposar el despotisme i la tirania. Ho hem vist les darreres setmanes amb decisions preses sense debat des del departament d’ensenyament. I l’Ajuntament, tot i que no és res sense el vot dels ciutadans, porta a terme accions com la destrucció de les colònies de gats sense que hagin d’avisar en cap moment. Sembla lògic doncs que no ens hagi d’estranyar que un Putin rus, armat fins a les dents i amb el recolzament de prou homes de negocis rics a Rússia i una vasta població manipulada, hagi decidit envair Ucraïna i entrar en guerra sense diàleg i amb un pretext inversemblant. Tothom que conegui com actua sap perfectament que ell és el primer nazi d’Europa i que no cal esgrimir que Ucraïna estigui controlada per nazis i drogoaddictes. El president del país envaït és un president electe i el govern d’Ucraïna no té res de manipulador com els nazis.
I era inevitable que d’un tema passés a l’altre perquè quan la injustícia esdevé el pa nostre de cada dia, la desobediència es converteix en una obligació. Com ho és també per nosaltres plantar cara als actes de crueltat de la mena que siguin.
Jo soc per naturalesa pacífica però el que tinc clar és que de vegades cal aturar els peus als que estan per sobre. A Rússia caldrà que els russos surtin a defensar que no estan d’acord amb la invasió a Ucraïna i a Europa ens caldrà aplegar forces i prestar un ajut a un país que tot i no estar a l’ OTAN mereix que se’l protegeixi d’algú que ha demostrat una supèrbia digna de Hitler. No ens calen dictadors ni tirans. Ens cal el que els alemanys anomenen “Zivilcourage”, la valentia dels ciutadans, per tal de no abaixar el cap i permetre que facin de nosaltres el que volen. A petita o gran escala cal plantar cara a les injustícies.
Segueixo les notícies sobre Ucraïna al canal català però també a la televisió alemanya i a la d’Ucraïna. És més que obvi que Putin està aprofitant la feblesa d’Europa amb una Anglaterra malmesa pel Brèxit i una Alemanya amb un govern per consolidar. Si ja s’ha atrevit a exigir que Suència i Finlàndia no entrin a la OTAN qui no ens garanteix que no les vol engolir també?
Quelcom està passant des de fa un temps. La decència dels polítics i les administracions ha desaparegut del tot i em sento, com d’altres, cada cop més enrabiada i vulnerable. Potser necessitem tots més ràbia encara per fer esclatar l’olla i acabar sortint al carrer a canviar l’ordre de les coses.

Us deixo amb una imatge del Safrà i el Sugus, que m’han convertit en una amant incondicional d’aquests petits felins que ens mantenen la casa i la ciutat neta de plagues i a més són uns animals de companyia fabulosos.