La borsa d’interins: quan ser un número esdevé la quotidianitat.

2 comentaris

El curs 2008-2009, després de passar-me anys i panys a Barcelona tombant com a docent a temps parcial amb contractes per obra i servei i un volum de feina irregular, algú de la meva família em va recomanar entrar dintre de la borsa d’interins. I potser m’hagués agradat continuar donant classes a adults, però fer-ho implicava treballar en diverses escoles universitàries a hores, no ser capaç de combinar les classes per fer blocs i arribar a una jornada més o menys digna, o senzillament haver d’esperar a tenir més sort amb la següent escola concertada on hi faltés una professora.
Presentar la documentació a la borsa ja és tot un repte. El procés de selecció només té lloc potser dos cops l’any i cal aportar-ho tot de cop i després s’ha d’esperar que a una li atorguin un número que, aquell curs, esdevindrà tan important com el número del document nacional d’identitat.
Quan vaig entrar a la borsa per primer cop, vaig escollir com a demarcació territorial el Baix Llobregat i l’Anoia i em vaig apuntar a tots els nivells formatius possibles, des de primària, que no havia fet mai, passant per ESO i Batxillerat i centres de formació d’adults.
En aquella època encara es portava allò dels actes de nomenaments. Dos cops per setmana anava fins a Sant Feliu de Llobregat on es cridaven els números i es cantaven els centres on s’havia d’anar “a servir”. Era un sistema ben estrany. Ni el centre em triava a mi, ni jo sabia on anava a parar. Acostumada com estava a enviar currículums i anar a entrevistes de feina on em donaven sovint proves escrites, els nomenaments em semblava d’allò més impersonal. I ho eren, però el sistema funcionava i molt bé de cara al departament d’ensenyament. Les vacants i baixes quedaven cobertes sempre per persones qualificades que cobraven només pel temps que feien la suplència i tornaven a donar-se d’alta a l’atur tan bon punt acabava el nomenament i el titular s’incorporava.

Tot i tenir un bon número, és a dir, que per experiència i mèrits diversos com a cursets especials i acreditacions d’idiomes no em can assignar un número gaire alt, el curs 2008-2009 jo vaig passar per nou centres diferents, dels quals només en recordo tres relativament bé, perquè m’hi vaig quedar potser més d’un mes.
El curs 2009-2010 va començar amb unes retallades brutals i des de la seu del departament d’ensenyament de Sant Feliu de Llobregat se’m va dir que aquell any només podia esperar treballar una setmana aquí, estar a l’atur tres setmanes més, tornar a treballar un mes i cobrar altre cop el subsidi, i així tot l’any. El departament s’havia quedat sense recursos i ja no es cobrien totes les baixes. La llista d’interins no es va tornar a obrir durant molt temps. Tot i haver agafat ja la rutina de llevar-me dos cops per setmana amb la bossa feta per si m’enviaven a qualsevol lloc, la perspectiva de viure mig any de l’atur i “cruspir-me” els meus estalvis escarransits no em feia el pes. I vaig tenir força sort, val a dir, perquè de cop i volta, al centre on treballo actualment va haver-hi una baixa i em van trucar. Em coneixien perquè hi havia impartit formació per adults.
Vaig fer l’entrevista i després vaig comentar la jugada amb les meves dues amigues d’interinatge perquè volia saber si consideraven correcte agafar la feina en cas que em triessin. Per una banda el meu cor solidari volia continuar a disposició del servei públic. Per altra banda, però, no acabava de veure clar que jo i centenars d’altres haguéssim de “gastar” l’atur per tal d’estar a disposició d’Ernest Maragall i el departament d’educació, que en aquell moment no em garantia un sou digne. Vaig entrar a treballar a un centre mig privat i mig concertat i quan vaig poder vaig canviar l’àmbit territorial on desitjava exercir la docència vaig escollir Barcelona. Amb el meu 20.000 i poc a Barcelona no tindria feina durant anys. Tenia raó. A més no hi havia diners per invertir en educació pública i les condicions estaven empitjorant per moments. Amb la crisi econòmica, a algú de dalt finalment li va arribar “la llum”, i va decidir canviar la normativa per no forçar a la precarietat l’exercit d’interins que estava a disposició del departament d’ensenyament. Es va permetre el que s’anomenà “congelar” el número de la borsa per no ser cridat si l’interí demostrava que tenia un contracte de treball pel curs en concret. Això permetia a molta gent no haver de deixar una feina penjada per agafar-ne una de durada molt curta, de vegades fins i tot de dies…
Durant els anys que vaig estar “congelada” va haver-hi força canvis en el funcionament de la borsa. Els nomenaments van passar a ser “telemàtics”, és a dir, que ja no calia anar a la seu on es cridaven els interins sinó que se’t comunicava si havies obtingut un treball a través del mòbil i calia connectar-se de deu a dotze per tal d’acceptar o rebutjar la destinació. Una “no acceptació” del nomenament implicava sortir volant de la borsa. S’hi ha d’estar a les dures i a les madures. I amb una mica de sort, si s’està cobrint una baixa llarga o una vacant, el centre et pot reclamar i un interí o interina que s’ha passat anys tombant, finalment troba un lloc on establir-se durant uns quants anys. No obstant, no tenir les oposicions guanyades vol dir que en qualsevol moment una persona pot saltar del centre on és. Quan algú guanya les oposicions i aquella plaça es destina a aquest “guanyador” llavors l’interí fa les bosses i marxa. Cap a un altre destinació. I de fet, el sistema està organitzat de manera que es retro-alimenta. Per treure’s les oposicions, a més dels mèrits per qualificacions acadèmiques, també cal tenir experiència laboral per ser apte. I òbviament l’experiència a la pública compta moltíssim més que a una privada o concertada. Així doncs, qui vol assegurar-se acabar sent un funcionari d’ensenyament, ha de passar, tant si vol com no, pel sedàs. Els primers anys estant a disposició total i absoluta del departament sense poder realment escollir a quin centre es vol treballar i després, havent d’agafar la feina allà on se’l destini. Una carambola total en la que el treballador té alguna opció però no gaires.
És d’admirar realment que encara n’hi hagi tants d’interins. I, de fet, a Rajoy fa poc li van tocar la cresta des d’Europa perquè a la Península hi ha tres vegades més interins que a d’altres països de la Unió Europea. És clar. No costen un duro i paguen amb la seva salut la precarietat laboral. Per això, i no per una altra cosa, es van anunciar dues onades d’oposicions aquest any i l’any vinent. Molts funcionaris estan en edat de jubilar-se i les places han de ser ocupades per gent a qui se’ls pugui donar una estabilitat. Tanmateix, dubto que si a Rajoy no li haguessin donat “un toc d’atenció” el seu govern hagués anunciat oposicions. És obvi que els interins són una mà d’obra fidel, barata i que a més salva la pell del sistema sense demanar gran cosa a canvi.
Des d’aquí una abraçada molt forta a aquests herois que donen el millor de si mateixos, sovint en escoles que no han vist mai i que aprenen a tenir la mateixa flexibilitat que un xicle! Ànims, que un dia o altre aconseguireu la plaça desitjada. No us oblideu però, de viure durant el llarg recorregut fins a l’estabilitat!

Argentian Spanish: you need to be “piola” to get it right.

Deixa un comentari

tango[1]

When summer comes with its long and hot days, one of the things that helps me more to get rid of the sticky heat of the city is the beach. Or better said, the Mediterranean sea water, which freshens up my ideas and cools me down enough as to survive the first hours of the afternoon. I live in the city but my neighbourhood is more like a village. We all know each other and we run into each other on the beach. Year after year. We are all a bit older and a bit wiser. Some years ago I got to know a charming couple from Argentina that comes to Barcelona to spend part of the summer. Their very lettered language with its peculiarities woke my immediate curiosity as a non-stop linguist. And since they come here with plenty of time and I go to the beach eager to listen and learn, I asked them to recall typical words from Argentina so that I could write an article for my blog. But before I uncover these terms to you, I must explain a couple of general things about the Spanish of Argentina.
First of all, it must be said that there is a huge amount of words that are commonly used in Argentina but have become old-fashioned in Spanish. The first term that we quickly associate with the Country of the Río de la Plata is the “vos” , which is “you” in old English. This pronoun was used to address authorities in Spain round the 1500. The “tu”, which was in old English “thou”, was only applied to people with whom one had a very familiar relationship. In Spain, “vuestra Merced” -translated as “your Mercy”- later became “Usted” and replaced the “vos” during the XVII and XVIII centuries. Nowadays nobody uses the last one. But Argentinian Spanish does so for the second person singular and so does Paraguayan and Uruguayan, the Spanish of Central America and the Mexican State of Chiapas.
Argentinians use the “vos” with a second person of the singular without the typical Spanish diphthong. They say “vos andás”, “vos querés” instead of “vos andáis” or “vos queréis”. And interestingly enough they use it with the possessive pronoun “tu” for the nominative “vos”: “vos leés tu libro”, “vos ganás tu plata”. The same way they use the nominative “vos” with the pronoun “te” “vos te comportás”.
Just as in the Spanish of the western part of Andalusia and the one on the Canary Islands, the Spanish of America has done away with the distinction made between “vosotros”, you for a third person singular formal, and “ustedes” for the same person but in formal level.
“Vos” agrees with the verb forms that were plural in their origins and the imperatives lack the final “d” of the Spanish. “Anda” would be an example for that.
Another feature that tickles our ears, used to the non-melodic Spanish, is the vibrant pronunciation of everything that contains the [ll]. A delicious sound for every listener.
Other less remarkable features of the Spanish in Argentina are the use of the future periphrasis “voy a viajar”, “I am going to travel” instead of the simple future “viajaré” or the preference for the simple pasts “comí” – I ate- instead of the perfect tense “he comido”- I have eaten-. In addition to it, Argentinians are used to dactylic stress in words such as “austríaco” or “cardíaco” rather than the non-dactylic stress used in Spain *”austriáco” *”cardiáco”. These words are not written with the stress mark [´]but I have used it only to help the reader know in which syllable will be stressed in any case.
A lot has been written about the Castilian spoken in the Río de la Plata States, and a great deal about the Spanish in Argentina because it is a Spanish that has been deeply modified. In fact, it has been so altered, that some renowned linguists such as Fontanella de Weinberg claim that Argentinian is a language on its own.
Moreover, there are two things that add some extra difficulty to this language: the Lunfardo and the Vesre.
The Lunfardo is the slang invented by prisoners so that the jailers would not understand them. It dates back from the XIX century. A lot of words from the Lunfardo came to the Argentinian language through immigrants, and most of them were Italian- According to Rafael Lapesa, the great Spanish linguist a lot of words from the Lunfardo came from the gaucho language also.
Words such as “laboro” or “laburo” for work have a clear Italian origin. The initial Lunfardo, that was forbidden by the authorities for a long time, has been immortalized in a great number of Tango lyrics that we would by no means understand without the help of a dictionary of this slang. In order to preserve this succulent cultural heritage, the Real Academia del Lunfardo was founded on the 21st of December 1962.
And to make Argentinian even less easy to understand, this language has adopted a great quantity of words from the “Vesre” and introduced them into everyday language. The “Vesre” is a way to speak in which one inverts the syllables. This way “negro” -black- becomes “grone” and the “timbo” is “botín” a shoe, whereas a woman, “mujer” in Spanish, becomes “jermu”.
In addition to those words, there are a great deal more that are widely used and that differ from ours. Money is “plata”, this is “silver”, petrol is “nafta” instead of “gasolina” and a woman is called “mina” instead of mujer. And a “papusa” is a young girl, the same way as a “percanta” and the masculine counterpart would be a “pibe”. A person that keeps on telling lies and shows off, a braggart so to say, is called a “chanta in Argentinian”. A gay person is a “trolo”, a word that reminds us of the Catalan “trola” meaning “whopper”. Somebody who is quick learning things is “piola” and when women walk topless on the beach they “van en Lolas”.
Two words that torture Argentinians because for us in Spain they are normal but for them they are absolutely not are the verb “coger” which for us means “take” but for them it means “to have intercourse”. And the second taboo word is “Concha”, which is a rather common yet a bit old-fashioned female name for us, but designates the female sex for them. So, when we say “cojo el autobús”- I take the bus- a rather funny picture comes to their minds. The word that names the male reproductive organ is “pija” which is only a screw in Mexico. Therefore, in this country you can often read “pijas de todas las medidas” at the ironmonger’s, something that could be translated as “screws of all sizes”. But then again, Argentinians might laugh their lungs out if they read the sign.
The telo is a hotel and a “bulín” is the apartment of a single man which is often used by young couples to have some intimacy when they need to. If the “bulín” is “mistongo” as the tango says, then it is particularly cosy.
As Spaniards, we might understand some words because we know them from other languages. “Gambas” for instance are legs and it’s a similar word to the French “jambes”. Some other words such as the verb “juncar”-observe- will only be understood by context because they don’t remind us of any other word. “El coche no funca” means “the car is not working” and in this case, we might have to use the “bondi”, the bus to go along the “lleca” which is the street.
Talking with Susi she reminded me that the 15th of August was a day “feriado” and not “festivo” as we call the holidays in Spain. But this word was easier to guess than “vento”, “croto” and “cocoliche”, which I found really amazing. “Vento”, and only Lord knows where this word might come from, means “money”. A “croto” is someone that dresses in rags and is dirty and a “cocoliche” is a person who is uncappable of dressing in a harmonious way. In Argentina when someone swears all the time, what we keep on doing here as a national sport nearly, you say that he or she is a “cloaca”, a sewer. And if we know someone very well we say “lo tenemos bien mangiado”, literally we have this person well-eaten.
I am still not sunburnt although I have been lying on the beach writing down what this lovely couple has been explaining to me. They are two excellent people who, due to our senseless laws and a sometimes more than unfair foreigner policy, can only enjoy our beach for 90 days a year. And this even though they are retired and they could be here for much longer together… But before I consider this post finished I will tell them by heart the words I have learned from them. Let’s see if this way, in Argentinian Spanish, they don’t “bochan”me, which means they don’t let me fail the exam. And I wish you a very nice week. Make the most out of it cause the summer is about to end!

Link for the image: https://www.bing.com/images/search?view=detailV2&ccid=AzGtB3SF&id=083747C5FE0D3916D156AB571DDB925C2138FED0&thid=OIP.

“Bacha Posh” When being a woman is still a stigma.

Deixa un comentari

 

 

Some time ago, when I was searching for interesting documentaries in Russian, I came across one that was shocking and that made me go to sleep happier than usual for having been lucky to have been born in Europe and not Afghanistan or Pakistan. The documentary was called “Bacha Posh” and reported about a widespread practice in the two countries and that dates back from a century ago but that could have its roots in even older times. It is about the habit of some families, where no male child has been born, to pick up a girl in the family, cut her hair short, dress her as a boy and bring her up accordingly. This practice must have originated in war times, when women were left without men in their houses and they had to disguise as men in order not to be in danger when trying to provide for themselves.
It is for a Pakistani or Afghanistan family a great dishonour not to have a son and therefore, very often both parents agree to have a “Bacha Posh” at home, so that she can enjoy the privileges of a boy. And if the mother is a widow the “Bacha Posh” can go shopping and benefit from education. If there are no sons in the family having a “Bacha Posh” avoids the stigma that entails not having male offspring, necessary to preserve the name of the family and to have him as a heir of the properties.
The term “Bacha Posh” comes from the Parsi, the Persian language, and it means literally “dressed as a boy”. For the little girls chosen to be “Bacha Posh” childhood is fool of freedom: they can go to school, ride a bike, practice sport, walk alone down the street and to sum up, do all activities that boys can do. But they spend the day surrounded by lads and their personality becomes a bit masculine. I don’t mean that this is bad. I have never thought that playing with dolls and learning how to cook are essential to feel fulfilled as a woman. By far not. However, one has to consider that having a male taste for activities in Europe is not as problematic as it is in Pakistan or Afghanistan if you are a woman. It won’t be too much of a problem here if a woman can’t cook or sew. But in those countries, it will. And the problem is that the “Bacha Posh” are only such until they enter adolescence and they can marry. After years of freedom in which they have been able to taste the independence of walking down the street on their own or going for a coffee or a coke with their friends, all of a sudden, they have to be “girly girls” again. This is so because they have to get married, of course. But many have seen men’s world from inside and are afraid of gender violence. Even more so because they have lost years of acquisition of skills for the domestic tasks that any husband in those countries is going to expect them to be able to carry out perfectly.
The documentary in Russian showed the experience of different “Basha Posh”. One of them, the youngest one, a seven-year-old girl, was suffering a lot. She wanted to dress as a girl and be with the other girls at traditional parties. The other two where old enough. One of them didn’t want to come back to “woman’s life” because she was fully enjoying all privileges men have. During the day she worked as a secretary- I guess in a big city there will be more women working than in rural areas- and when she finished, she went to a school to practice Martial Arts and then to a night school to keep on learning as a man. A double life with an identity that is also split in two.
Despite the benefits that this deceit might bring to the families there is something that should be considered: the possible psychological damage caused to the “Bacha Posh”. How can one let a girl live in total freedom to make her come back to the submission of a sexist world afterwards? How can families wipe out the freedom of those girls to decide if they want to live as girls or as boys? To which extend gender is only a biological feature and not educational? Why do people say that “Bacha Posh” girls are masculine when they come back to their “girly” lives? Or is it that women who play football, are competitive and want to walk in the streets on their own are only half-men?
This accepted tradition of making “boys” out of “girls” in those two countries is rather shocking and should make us reflect upon the reason why in so many countries in the world giving birth to a baby girl is still a curse. It took the Homo Sapiens 100,000 million of years to get from Africa to every single corner of the world. How come that humans have not yet evolved to stop considering women as less valuable than men. What makes us evolve so slowly?
This is food for thought. Let’s see if we all find out a solution to the problem…

 

 

 

L’espanyol de l’Argentina. Cal ser “piola” per entendre’l!

2 comentaris

 

 

tango[1]

Quan arriba l’estiu amb els seus dies llargs i calorosos, una de de les coses que més m’ajuda a fer-me passar la calor enganxosa de la ciutat és la platja. O millor dit, l’aigua del mar que em refreda les idees i em deixa suficientment fresca per aguantar les primeres hores de la tarda. Visc a la ciutat però és com si fos un poble. Ens coneixem tots i ens anem trobant als mateixos indrets de la platja, any rere any. Tos més grans i, també, un pèl més savis. Ja fa uns anys vaig conèixer a la vora del mar una parella encantadora d’argentins que venen a passar aquí una bona part de l’estiu. El seu llenguatge educat, viu i reblert de peculiaritats va despertar d’immediat la meva curiositat de lingüista non-stop. I com que ells venen amb temps i jo amb ganes d’escoltar i aprendre, els vaig demanar que anessin fent memòria de paraules típiques de l’Argentina per poder escriure un article al blog. Però abans de revelar-vos aquests mots tan especials que ells fan servir, m’heu de deixar explicar quatre coses de l’espanyol d’Argentina.
En primer lloc cal recalcar que hi ha una infinitat de termes d’ús comú en argentí que han esdevingut arcaics en la llengua espanyola. El que més ràpidament associem amb el país del Riu de la Plata és el vos. El pronom vos s’emprava en el tractament de respecte a Espanya al voltant del 1500. El tu, romania relegat als inferiors o a aquelles persones amb les que es tenia un tracte molt familiar. A la Península el vuestra Merced, que posteriorment passaria a ser Usted, va desplaçar al vos durant els segles XVII i XVII i ara ningú l’utilitza. Però l’argentí el fa servir per la segona persona del singular el vos. Igual que també l’utilitzen a l’Uruguai, el Paraguai, l’Amèrica central i l’estat mexicà de Xiapas.
Els argentins utilitzen el vos amb la segona del singular no diftongada “vos andás”, “vos venís”, “vos querés”. I curiosament fan correspondre el pronom possessiu tu per al nominatiu vos: “vos leés tu libro” “vos ganás tu plata”. De la mateixa manera també alternen el vos nominatiu amb el te pronom: “vos te comportás”.
Com l’andalús occidental i el canari, l’espanyol de tot Amèrica ha eliminat la distinció entre vosaltres i vostès tant pel tractament de respecte com el de confiança.
El vos concorda amb formes verbals que en el seu origen van ser de plural, i els imperatius han quedat avui dia sense la “d” final. “andá” per exemple.
Una altra característica que burxina de manera harmoniosa les nostres oïdes avesades a un castellà poc melodiós, és la pronunciació vibrant de tot el que porta una grafia [ll]. Una pronunciació que fa tornar algunes paraules autèntiques pessigolles auditives.
Altres característiques menys remarcables són l’ús dels futurs perifràstics com “voy a viajar” en detriment dels sintètics que no s’utilitzen o l’ús dels passats simples com “comí” més que el “he comido” que pràcticament no fan servir. A més l’oïda d’un argentí també prefereix els termes esdrúixols com “austríaco” i “cardíaco” als *“austriáco” y *“cardiáco” que tenim acceptats a la Península. Aquí no els accentuem però jo ho he fet per facilitar-ne la lectura.
S’ha escrit moltíssim sobre el castellà dels estats del Riu de la Plata i també molt de l’espanyol d’Argentina perquè és un castellà absolutament modificat, tant, que alguns lingüistes amb renom com Fontanella de Weinberg afirmen que l’argentí és un idioma propi.
I de fet hi ha dues coses que afegeixen un grau suprem de dificultat a aquesta llengua i que són el lunfardo i el vesre.
El lunfardo és un llenguatge que es van inventar els empresonats per tal que els seus carcellers no els entenguessin. Data de finals del segle XIX i moltes de les seves paraules van arribar a través dels immigrants- en major part italians- i també, segons Rafael Lapesa, del gautxo. No obstant la paraula lunfardo prové de la llengua Llombarda.
Paraules com “laboro” per treball venen claríssimament de l’Italià. El lunfardo original, que va estar prohibit durant molt temps, està immortalitzat en una gran quantitat de lletres de tango que no entendríem sense un diccionari d’aquest argot. Per tal de preservar aquest patrimoni cultural tan gustós el 21 de desembre del 1962 es va crear l’Acadèmia Portenya del Lunfardo.
I per acabar de complicar més la comprensió de l’argentí, resulta que la llengua ha adaptat també nombroses paraules del vesre a l’ús quotidià. El vesre és una manera de parlar que es caracteritza per invertir les síl·labes. Així per exemple un “negro” esdevé un “grone” i el “timbo” és el “botín” o simplement calçat i “jermu” mujer.
A més a més, hi ha una infinitat de paraules d’ús diari que són diferents a les nostres. Els diners són “plata”, la gasolina “nafta” la “mina” una dona i la “papusa” una noia jove igual que la “percanta” i el corresponent terme per noi seria “pibe”. Una persona que va explicant mentides i sopars de duro, és un “chanta” i un homosexual un “trolo”, que ens recorda la paraula catalana “trola”.
Una persona desperta i ràpida és un “piolo” i quan a la platja les dones no cobreixen els seus pits, els argentins diuen que “van en Lolas”.
Dues paraules que martiritzen als argentins perquè per a nosaltres a la Península són normals però per a ell no, són: “coger”, per a ells és sinònim de “realitzar l’acte sexual” i “Concha”, que per a nosaltres és un nom propi un pèl passat de moda, però per a ells l’òrgan reproductiu femení. Així és que quan nosaltres diem “agafo l’autobús” a ells els deu venir una imatge força grotesca al cap. La paraula corresponent per l’òrgan masculí és “pija”.
Però el més curiós del cas és que a Mèxic una “pija” és un cargol. Per tant a les portes de les ferreteries es pot llegir “Tenemos pijas de todas las medidas”, quelcom que pot fer morir-se de riure a un argentí. El “telo” és l’hotel i un “bulin” és un apartament de solter que les parelles joves que no estan casades sovint fan servir per anar-hi a fer de les seves. Si el “bulin” és “mistongo”, com diu un dels tangos, vol dir que és un apartament molt ben arreglat. Algunes paraules ens poden sonar d’altres idiomes i les podrem entendre. Les “gambes” són les cames i el mot s’assembla força al francès. Altres termes, com el verb “funcar” ja només els entendrem per context. “El coche no funca” vol dir que no tira, que no funciona, i llavors haurem d’anar amb el “bondi” que és l’autobús per la “lleca”, el carrer.
Parlant amb la Susi em va recordar que el quinze d’agost era un dia “feriado” i no festiu com diríem aquí. Aquesta paraula però, es podia deduir més fàcilment que els termes “junar”, “vento”, “croto” i “cocoliche”, que ja em van deixar absolutament esmaperduda quan me les van dir. “Junar” vol dir mirar, observar. “Vento”, que a saber d’on vindrà, vol dir calés, pasta. Un “croto” és una persona mal vestida, que va amb parracs i mig brut i un “cocoliche” una persona que va vestida de manera dissonant, poc harmoniosa, sense combinar bé els colors i amb poc gust. A l’Argentina, quan una persona renega contínuament, això que per desgràcia tenim el costum de fer per aquí, diuen que és una “cloaca” i quan coneixem a algú molt bé es diu que tenim la persona “bien mangiada”.
Encara no m’he cremat l’espatlla al sol apuntant tot el que m’han dit aquesta simpàtica i entranyable parella d’Argentina. Dues persones excel·lents que per problemes de les nostres lleis i per una política d’estrangeria que em dedicaré a criticar en algun moment, només poden fruir de la nostra platja plegats durant 90 dies. I això que estan jubilats podrien estar aquí molt més temps. Doncs bé. Demà, abans de donar l’article per conclòs els diré de memòria tots els termes que m’han ensenyat. A veure si així, en llenguatge argentí “no me bochan”, és a dir, no em suspenen. I a vosaltres molt bona setmana a tots. Aprofiteu-la bé que se’ns acaba l’estiu!

 

Link de la imatge: https://www.bing.com/images/search?view=detailV2&ccid=AzGtB3SF&id=083747C5FE0D3916D156AB571DDB925C2138FED0&thid=OIP.AzGtB3SFHMEGZk1B5dfOigEBEs&q=Tango&simid=608027522359036430&selectedIndex=12

 

 

 

Tres fantàstiques paraules per adoptar!

Deixa un comentari

420589[1]

Bon dijous a tots! L’entrada d’avui va dedicada de nou a unes paraules catalanes que m’han agradat molt perquè serveixen per fer el nostre llenguatge diari molt més llaminer i menys repetitiu. El primer mot d’avui ens sona a tots però no perquè el coneguem i l’emprem sinó perquè en la seva arrel apareix reflectit en el nom que es va donar a uns essers fantàstics de dibuixos animats, immensament entranyables i que ens van alegrar les tardes dels diumenges a molts de nosaltres quan érem infants. Són petits, de color blau, porten barretina i estan tots enamoradíssims d’una femelleta que va crear, per equivocació, el seu gran enemic Gargamel. Us sona? Estic parlant dels barrufets i el seu nom, qui sigui que va decidir que fos aquest i no un altre, ve d’un substantiu català molt cofoi: barruf. Un barruf és una cosa imaginària que es pren o considera com a real. Els ovnis podrien ser un barruf, els fantasmes, tot allò que no és cert sinó imaginari. Un barruf podria ser també una idea fixa que tenim però que no es correspon amb la realitat. Jo coneixia la paraula barrufet abans de creuar-me amb la de barruf. I us asseguro que en memòria als meus dolços amics d’infantesa a partir d’ara utilitzaré molt barruf.
Desgraciadament no hi ha cap verb que es correspongui amb barruf. No puc barrufar i imaginar coses que no són. Per molt que els personatges dels dibuixos animats parlessin contínuament de “em barrufa” o “no em barrufa”. Però si ho recordeu ells utilitzaven el verb com a sinònim de “agradar” o “no agradar”.
La segona paraula màgica d’avui és platxèria, que ja té una acústica captivadora. Aquest nom designa el fet de passar el temps xalant, alegrement dues o més persones fent gatzara. O com ja vaig comentar en un post anterior garolant. La platxèria és quelcom que hauríem de practicar més sovint però que estic segur que tots fem durant el període de vacances, quan tenim realment temps per la comunicació distesa.
El tercer mot d’avui és un verb que jo no he sentit gaire sovint, bleir. És un sinònim de cremar i es pot emprar de manera reflexiva. Un plat de sopes ben calenta ens pot bleir les mans mentre el portem a taula, o el sol de la platja a les dotze d’un migdia de juliol ens pot bleir la pell. Quelcom ens pot fer bleir la sang. Els casos de corrupció política, els tràmits per fer la declaració d’hisenda, les caravanes per entrar a les localitats costaneres en plena temporada, o senzillament la mirada fetillera d’algú a no ser que tinguem orxata a les venes és clar.
Bé. I com que ja queden poques setmanes per a gaudir d’un astre rei bleïdor, espero i us desitjo que pugueu passar tots una bona estona estirats a una gandula fent volar coloms i gaudint de la platxèria amb els vostres companys i companyes de vacances. I no deixeu que cap barruf desagradable us esbordelli els dies de descans. Fins la setmana propera!!!!

Link de la imatge: https://goo.gl/images/nd7iPN

 

 

Les Bacha Posh. Quan ser una dona és un estigma!

Deixa un comentari

Fa ja un temps, cercant reportatges en rus que em semblessin interessants en vaig trobar un de colpidor que em va fer anar a dormir més feliç que mai per la sort d’haver nascut a Europa i no a l’Afganistan ni a Pakistan. El documental es deia Bacha Posh i parlava d’una pràctica molt estesa als dos països mencionats i que està datada des de fa cent anys, però que pot venir encara de més lluny. Es tracta del costum d’algunes famílies on no ha nascut cap baró, de triar una de les filles més petites, tallar-li el cabell ben curt, vestir-la com a noi i educar-la com a tal. Aquest costum devia néixer en temps de guerra, quan les dones es quedaven sense homes a casa i elles havien de disfressar-se d’homes per no estar en perill o per poder abastir-se. Recordem que en alguns països les dones encara no poden anar soles pel carrer.
Per a una família a l’Afganistan o el Pakistan és tot un deshonor no tenir cap fill i per tant, molt sovint, tan el pare com la mare estan d’acord en tenir una Bacha Posh a casa, per tal que aquesta pugui gaudir dels privilegis d’un noi. I si la mare s’ha quedat vídua, per tenir una persona a casa que pugui anar a comprar i que estigui instruïda.
Si no es té fills mascles, tenir una Bacha Posh evita l’estigma social que representa no tenir descendència d’aquest gènere. Tenir un fill és indispensable si es vol preservar el nom de la família i que el descendent pugui heretar les propietats.
El terme Bacha Posh prové del persa i vol dir, literalment, vestida com a un noi. Per a les nenes a qui s’escull ser Bacha Posh la infantesa està plena de llibertats: poden anar a l’escola, en bicicleta, practicar esport, anar soles pels carrers i en definitiva, fer totes aquelles activitats que no estan permeses a les nenes. Però es passen el dia envoltades de nens i la seva personalitat esdevé masculina. No vull dir que això sigui pas dolent. Mai he pensat que jugar amb nines i aprendre a cuinar de petita siguin coses indispensables per a sentir-se auto realitzada o més femenina en absolut. Ni molt menys. Però cal pensar que no és el mateix tenir uns gustos “masculins” en una societat com la nostra que no pas en una com a Afganistan o Pakistan. M’explico. En una societat com la nostra no serà un gran problema si una dona no sap cuinar o cosir. Però en aquelles terres sí. I el que passa és que les Bacha Posh ho són fins que entren a l’adolescència i llavors estan en edat de casar-se. Després d’anys de llibertats i en què han sabut tastar la independència de poder anar soles pel carrer o a fer una cafè i una coca-cola amb els amics, de cop han de tornar a ser “noies”. Això evidentment perquè les han de casar. Però moltes, que han vist el món masculí des de dins, tenen por a la violència de gènere. I més encara perquè elles han perdut uns anys d’aprenentatge pels treballs de la casa que qualsevol espòs esperarà que compleixin a la perfecció.
Al reportatge retransmès en rus es documentava el testimoni de diverses Bacha Posh. Una d’elles la més joveneta, una nena d’uns set anys, patia moltíssim. No li abellia haver de fer les activitats dels nens. Es delia pels vestits de nena i per poder estar amb noies a les festes tradicionals. Les altres dues eren ja prou grans, una no volia tornar a la vida de “noia” perquè gaudia de tots els privilegis dels homes i no estava disposada a perdre’ls. I la tercera, que ja estava en l’edat crítica per casar-se, portava una doble vida: de dia treballava de secretària- pensem que en una gran ciutat hi haurà més dones treballant que en zones rurals- i quan sortida de la feina es treia el vel per vestir-se d’home, anar a practicar arts marcials i seguir l’escola nocturna. Una existència desdoblada molt dura amb una identitat partida per la meitat.
Lluny del benefici que aquesta enganyifa pugui aportar a les famílies caldria pensar en el dany psicològic que es pot causar a les Bacha Posh. Com es pot deixar a una noia viure en les llibertats totals que es concedeixen als homes per fer-la tornar a la submissió d’un món masclista després? Com es pot aniquilar la llibertat d’aquestes noies a triar ser noies o nois i que no ho facin les famílies per elles? Fins a quin punt el sexe masculí i femení és tan sols un tret biològic i no educacional? Per què es diu que les Bacha Posh són llavors noies masculines quan tornen a fer vida de noia? És que s’ha de saber cosir i cuinar per ser dona de veritat? O és que les dones que juguen a futbol, són competitives i volen anar soles pels carrers són en realitat mig homes?
Sobta i molt que en dos països com l’Afganistan i el Pakistan hagi sorgit el costum de fer nois a les noies que tenen. És un fet enormement trist i que ens ha de fer reflexionar sobre per quin motiu encara en molts països del món tenir només filles és una maledicció. L’homo sapiens va trigar 100.000 milions d’anys en arribar des de l’Àfrica a tots els continents del món. Com és que la raça humana encara pot arribar a considerar una dona menys valuosa o vàlida que un home? Què ho fa que evolucionem tan lentament?
Us deixo el dubte a veure si entre tots el resolem…

 

 

 

 

 

 

 

Expressions similars en anglès i català.

Deixa un comentari

petrol_prices_cost_an_arm_and_a_leg_by_sopecartoons-d9ipdmp[1]

Com que ja fa temps que no publico cap post a la categoria curiositats lingüístiques se m’ha acudit que ja toca altre cop. Aquest dijous vull parlar d’expressions fetes de l’anglès que utilitzen parts del cos. Algunes d’elles tenen un equivalent en el nostre idioma, altres no. Les llengües, ja ho sabem, no són tan fàcils, altrament només ens caldria aprendre paraules i verbs i sintaxi i emprant el mateix codi de la nostra llengua amb les nostres metàfores aniríem a tot arreu. Però no és així. Cada comunitat de parlants ha escollit un codi determinant i pel que fa a les frases fetes, si les canviem en el més mínim, molt probablement ja no ens entenen. La primera frase feta de la que vull parlar avui és la de “let my hair down” que podríem traduir al castellar com a “desmelenarse”. Es refereix a actuar sense seguir les normes de conducta que es creuen necessàries, sense tota l’artificialitat que imposa la societat. Està clar que l’expressió faci servir el cabell per fer arribar el missatge. Un cabell pentinat i arreglat pressuposa un empolainament que, sovint, resulta poc natural. Quan ens deixem anar, el que en castellà s’anomena ens “desmelenamos” som impetuosos i naturals.
La segona expressió anglesa fa referència a quelcom que desgraciadament tots fem amb regularitat: pagar excessivament per una cosa o producte. Quan un angloparlant vol dir que ha pagat el gust i les ganes de manera cara diu “ to pay through the nose”, literalment pagar a través del nas. Curiós. I quan una cosa és molt costosa o dispendiosa nosaltres diem que costa un ronyó. Però als anglesos els costa “an arm and a leg” un braç i una cama.
Nosaltres donem carabasses a un pretendent o a una pretendent, depenent del cas, però els angloparlants donen literalment el colze “to give the elbow”. I aquí quan prenem el pèl a algú resulta que els nostres veïns britànics estiren la cama d’una persona “to pull one’s leg”.
Aquí som prosaics i aprenem les coses de memòria però el anglesos, calcant semànticament els francesos, aprenen quelcom de cor “par cour” o en anglès “by heart”. I aquí he de dir que això em recorda a mi el que vaig aprendre en una magistral lliçó de psicolingüística, que tot el que interioritzem de debò, per molt que hagi estat processat pel cervell, perquè aquest ho processa tot, ha d’haver estat vinculat a emocions per tal de que se’ns gravi permanentment. Potser els francesos i anglesos amb la seva sapiència popular ja ho coneixien i per això van optar la memòria amb el cor.
En castellà podem “salvar a un el pellejo” però en anglès li salvem el coll “save one’s neck”. Però no totes les expressions són diferents en els diversos idiomes perquè els anglesos, com nosaltres poden tenir quelcom a la punta de la llengua “to have something on the tip of one’s tongue”. Curiosament als russos allò els dona voltes a la llengua… A més tant nosaltres com els angloparlants sentim quelcom a la gola quan ens emocionem de debò. A nosaltres se’ns fa un nus a ells un grumoll. “ A lump in one’s throat”.
Nosaltres tenim “pebrots” per fer quelcom, que deu ser ben segur una manera eufemística de dir “collons” o “nassos” mentre que els anglesos tenen “guts” budells o bé “balls” pilotes per fer-ho.
Sigui com sigui, i tot i que aparentment aprendre l’anglès és relativament fàcil, el que no ho és gens, i aquí aplico un estereotip que puc corroborar amb la meva experiència amb ells, aconseguir que demostrin les seves emocions. Ells mateixos dirien amb una expressió molt eixerida que és com arrencar les dents, “like pulling teeth” és a dir, quelcom extremadament dificultós. Qui sap. Potser algun dia coneixeré un britànic que no entri en estat de xoc si algú expressa les seves emocions obertament. O algun capaç de fer-ho sense avergonyir-se’n. Molt bona setmana a tots!

Link de la imatge: http://sopecartoons.deviantart.com/art/Petrol-prices-cost-an-arm-and-a-leg-575612737

Pintor de Boira (XII)

Deixa un comentari

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Va agafar el cotxe en direcció a l’aeroport. Havia esbrinat a quina hora arribaria l’Alfred dels Emirats Àrabs i li havien concedit el matí lliure a la redacció. La seva germana era més important que una reunió. Un cop va haver sortit de Manhattan, el trajecte se li va fer molt agradable. Amb un sol tímid il·luminant el verd dels arbres, conduir era senzillament relaxant.
Arribà força abans de l’hora que havia d’aterrar el vol i comprovà en un dels panells informatius que no tingués cap retard. No seria el cas. Decidí fer temps en una de les cafeteries. Assegut a la taula, fullejava un diari i es prenia un suc de taronja. Darrere les grans portes d’accés als corredors que conduïen fins als avions, podia veure com centenars de viatgers feien llargues cues en els controls de duana. Molts turistes europeus s’emocionaven en posar un peu a la ciutat dels gratacels. Havien vist tantes vegades els seus carrers a les pel·lícules, que trepitjar-la de debò esdevenia un somni fet realitat. Els més joves es deixaven enlluernar per l’encís de la metròpoli de l’Empire State Building.
Quan l’avió hagué aterrat, l’Igor s’acostà a la barrera d’entrada, però mantenint una certa distància, i barrejat entre la gent que esperava familiars, coneguts, amics o clients d’agències. Els primers passatgers van sortir uns trenta minuts després de l’arribada del vol. Eren els homes de negocis del país que podien eludir l’interrogatori a les duanes. Un dels primers a travessar la porta va ser l’Alfred. Havia arribat cinc dies abans del que la Masha l’esperava.
Es va quedar davant la barrera, es va treure les ulleres de sol i va escorcollar la sala. L’Igor va tenir sort de dissimular la seva gran tossa darrere un altíssim americà de color que devia ser jugador de bàsquet.
De cop i volta, l’Alfred va aixecar el braç i va fer una diàfana rialla. L’Igor el va seguir amb la mirada. Una dona vestida de negre, alta, esvelta, morena i amb uns grans ulls el va anar a rebre fent-li un petó als llavis. El seu cunyat va retornar-li el bes tot abraçant-la. L’Igor va prémer les dents. Tenia sort, el paio, de no ser prop seu, perquè no hauria pogut reprimir l’instint de donar-li un cop de puny.
La parella es va dirigir a l’entrada. Ell els va seguir a una distància més que prudencial. La dona havia aparcat el cotxe pràcticament a la sortida de la terminal i l’Igor va haver de córrer per anar a buscar el seu vehicle. A aquelles hores la circulació era fluïda i havia de procurar que l’Alfred no s’adonés que els seguia. Coneixia el seu Chevrolet Malibú i no els separaven gaires cotxes. Van circular per la 678 fins a Howard Beach, allà on la majoria de visitants de Nova York agafaven el tren cap a Manhattan. Després el Ford va girar cap a l’Atlantic Ave. L’Igor havia d’anar amb cura, s’estava apropant massa. El Ford va aparcar i l’Igor continuà conduint. La parella va baixar del cotxe i va entrar en una de les nombroses casetes de dos pisos d’aquesta simpàtica avinguda. Va reduir la velocitat en passar per davant. A la planta baixa hi havia un antiquari i la façana era de color lila. Fàcil de recordar.
Si accelerava arribaria a la redacció a punt per a la darrera reunió. Enfonsà el peu al pedal del gas pensant que havia estat una sort convèncer la Masha de quedar-se uns dies amb ell. Això li donava un marge per planificar què faria o com li ho diria.
L’entrada a Manhattan estava congestionada. El trajecte va durar més del que tenia previst i no va poder assistir a la reunió. Quan va ser a l’edifici va anar directament a la taula del Daniel.
—Hola, Daniel! Com ha anat la sessió?
—Res d’interessant. Hem discutit les notícies que van sortir a la portada ahir i la reacció del públic. I tu on eres?
—Tenia un assumpte familiar pendent. Et ve de gust un cafè? Hauríem de parlar un moment.
—És del nostre viatge a Egipte? —va preguntar el Daniel, alarmat—. T’hi has repensat? Ho sabia, sabia que alguna cosa passaria!
—Escolta, parlem-ne tot prenent un cafè, si et plau.
El noi va agafar d’una bursada la jaqueta que tenia penjada a la cadira. L’Igor li va llegir la decepció als ulls.
La immensa sala de la cafeteria, inundada amb una lluminària encegadora i blindada dins l’estructura metàl·lica que protegia els enormes finestrals, recordava una nau espacial. La vista a la ciutat potenciava aquella impressió, que quedava només esmorteïda pels colors groc intens de les parets i vermell sang de les catifes.
L’Igor va agafar una safata per demanar un cafè sol i un Mocaccino per al Daniel. Ja li coneixia les preferències.
El Daniel, que ja havia triat una taula vora la finestra, l’esperava assegut amb cara de circumstàncies.
—El teu. Espero haver-ho encertat —digué l’Igor apropant-li la tassa.
—Ja saps què m’agrada… Anem per feina. Què m’has de dir? Si són males notícies prefereixo saber-les aviat.
—Vols no ser tan impacient?
El Daniel va fer un glop sense mirar l’Igor.
—M’ha sorgit un petit problema que he de resoldre abans d’anar a Egipte.
—Ho sabia! Sabia que no hi aniríem!
—Jo no t’estic dient que no hi anem. Només informo que no serà dintre de tres setmanes, ni potser de quatre. No serem dels primers a viatjar, si encara vols comptar amb mi, però tinc la intenció ferma d’anar-hi. És només que necessito resoldre un assumpte que tinc pendent aquí.
El Daniel alçà la mirada. La seva desil·lusió es va convertir en interrogant.
—Tot va bé? Tens problemes familiars? No cal que em responguis, si no vols. No et demano cap explicació.
—No me la demanes, però te la donaré. Vull ajudar a ma germana a superar una situació difícil. A més, ma mare està molt delicada i voldria assegurar-me que li fan una bona revisió abans de marxar. Però tan bon punt tingui això solucionat, per mi podem fer la maleta.
—De debò? —va fer el Daniel amb un gran somriure—. Creia que t’ho hauries repensat…
—Sí, ja m’ho he imaginat. Per això t’he dit que has de ser pacient. Et toca esperar, noi. No sé ben bé quant de temps trigaré a enllestir aquests dos temes…
—Puc fer quelcom per tu?
—De moment no, gràcies. Però si et necessito, t’ho faré saber. Al cap i a la fi, serem un equip a Egipte, oi?
Els enormes ulls blaus i guspirejants del Daniel van arrencar a l’impassible Igor un petit somriure.

 

Envescar, reblert i espellingat

Deixa un comentari

 

Aquesta setmana, amb la galvana que m’ha envaït per aquesta calor d’estiu apegalosa que no ens deixa moure’ns amb la celeritat habitual, he decidit fer una entrada lleugera, com si fos un tastet per prendre-se’l ràpidament. Us vull apropar de nou l’ús de quatre paraules que potser no coneixeu o heu oblidat. Són com sempre meravelles oblidades que caldria tornar a integrar a la nostra llengua per no fer-la insípida amb el vocabulari de sempre. La primera és el verb envescar, un petit tresor lingüístic que en sentit metafòric podem emprar molt sovint. Prové del nom “vesc” i vol dir untar amb vesc, que com podeu imaginar no és una cosa que fem pas gaire. Envescar, no obstant, té el sentit de deixar-se agafar per afalacs o abelliments, és a dir, deixar-se ensabonar, com diem repetidament. Algú que està envescat, és algú a qui s’ha ensarronat tot afalagant-lo o fent-li la pilota.
El segon mot d’avui és reblert, que és un sinònim de ple o curull. Així per exemple un bosc pot estar reblert de bolets quan n’és temporada, el carrer està reblert de turistes que passegen amunt i avall amb càmeres per fotografiar tot el que poden, i les aules al juliol estan reblertes d’estudiants que s’han apuntat a cursos d’estius per apaivagar la seva mala consciència, però que estan a la classe maleint-se els ossos per haver-ho fet i no estar ajaguts a la platja o prenent una cervesa amb els amics enlloc de tancats a una aula…
La tercera paraula d’avui és un adjectiu que equivaldria al castellà “haraposo”, és a dir, vestit amb parracs. És espellingat. Literalment designa a qui porta roba destrossada i feta pelleringues.
Espero que vosaltres no aneu espellingats i menys ara que els grans magatzems estan reblerts d’ofertes i rebaixes per poder adquirir, a uns preus menys abusius que normalment, roba per jubilar definitivament el que ja està esparracat.
I no deixeu que us envesquin a les botigues i acabeu comprant finalment el doble del que teníeu previst només perquè la venedora o venedor ha sabut engalipar-vos… Això sí, amb la calor que fa, ben segur estarem tots molt millor dintre d’algun establiment o centre comercial que no pas al carrer..
Que tingueu una molt bona setmana!!!!