Expressions amb fruita i verdura II.

3 comentaris

Ara ja fa un parell de setmanes que vaig fer un post sobre el francès i les fruites i us donava a conèixer expressions franceses i les seves equivalents en altres idiomes. Avui us en duc unes quantes més de franceses que giren al voltant de la fruita i la verdura i us en ensenyaré unes altres d’angleses o alemanyes.
La darrera locució del dia 26 de juny era la de francesa “tenir comme à la prunelle de ses yeux” que en català no és res més que ser la nineta dels ulls d’algú. Doncs bé, en anglès ja us l’havia escrit abans però la locució és molt similar a la francesa “to be the apple of one’s eyes” ser la poma dels ulls d’algú. Quan algú es torna boig en anglès podem dir que aquest persona “goes banana”. Jo per exemple m’he” tornat plàtan” intentant buscar algú que vingui a donar el pinso al Safrà i el Sugus durant tres dies d’agost que seré de vacances. Perquè resulta que les voluntàries d’algunes protectores que fan de “catsitters” o mainaderes de gats volen vint euros l’hora per estar una estona amb els meus gats pel matí. Vint euros és el que es paga per una classe particular avui dia! I el Safrà i el Sugus en tenen prou amb una mica de companyia humana matinera perquè al vespre tenen dos “catsitters” que estaran per ells i jugaran amb ells de debò! En fi, ara potser resultarà que m’hauria de dedicar a cuidar els felins dels altres i em trauria un bon sobresou sense haver de trencar-me gaire la closca…
Però això ja són figues d’un altre paner per seguir en llenguatge de fruites. També ja fa un temps que us vaig escriure l’expressió anglesa “a bite at the cherry” una mossegada a la cirera que es fa servir quan aprofitem una bona oportunitat per aconseguir quelcom. El millor exemple que us puc donar és el meu cas ara ja fa gairebé 16 anys. Jo m’havia apuntat a la borsa del Baix Llobregat i el primer any amb la implantació de la cinquena hora vaig treballar tot el curs. A vuit o nou llocs diferents escampats per tota la zona del Baix Llobregat però de feina no me’n va faltar i anava cobrant regularment. A l’estiu evidentment el departament em va donar de baixa i vaig anar a l’atur. El curs següent ja va començar tort perquè havien retallat despeses i jo per la castanyada només havia fet dues substitucions. Vaig anar a serveis territorials a demanar què passava i em van dir que havia de tenir paciència, que aquell any treballaria una setmana i en cobraria 5 l’atur. Just en aquell moment em van trucar de l’escola on treballo ara que en aquell moment tenia un nom molt diferent. Cercaven substituta per anglès per tot el curs fins el juny. Vaig anar a l’entrevista, em van oferir la feina i jo vaig fer el que us acabo d’explicar “bit at the cherry” i assegurar-me el sou i l’estabilitat durant tot el que quedava de curs. Aquell contracte va ser el 3 de novembre del 2009 i el 2010 em van fer una conversió del contracte a indefinit. I com és la vida resulta que encara treballo al mateix centre. Ha canviat de nom, de direcció, d’estudis que s’hi fan però jo allà segueixo al peu del canó i tot perquè vaig saber “mossegar la cirera”, perquè la vaig reconèixer com a oportunitat. Però no puc dir que aquesta feina sigui del tot un “plum job”. I pels que no ho sabeu un “plum job” o treball pruna és una feina fàcil. Durant els anys de batxillerat l’alumnat era esquerp i brusc, després al dia a dia de desgast s’hi ha afegit les noves metodologies que no sé si ajuden o despisten els estudiants i finalment ara el que passa és que el 50% del temps que tenim els professors l’invertim en tasques burocràtiques. Però no em queixo. Aquesta feina m’ha permès viure de manera digna durant tots aquests anys de la meva vida. I espero encara guanyar-m’hi les garrofes durant més anys. Bé i això tot i que els companys que hi treballen i jo tinguem tarannàs completament oposats. És a dir els anglesos diríem que som “apples and oranges” pomes i taronges de diferents. I quan els veïns ibèrics diuen que es confon “la velocidad con el tocino” que són dues coses que no tenen res a veure l’una amb l’altra, llavors els francesos el que fan és barrejar “melanger des choux et des carottes” barrejar les cols i les pastanagues.
Ja sabeu pel un post anterior que si algú t’explota en dius en francès “presser comme un citron”. Doncs heu de saber que els anglesos designen a un cotxe que ja no funciona amb la paraula “lemon”. I en canvi el préssec “a peach” designa a una persona o cosa que és molt bonica.
Una de les meves expressions favorites en anglés és “not give a fig” no importar una figa, que pels veïns ibèrics és “importar un bledo”. Doncs bé, curiosament als russos quan una cosa els hi és indiferent diuen “по фигу” (po figu) que els importa una figa. I són tan elaborats que del passotisme en diuen “пофигузм” que sona “pofigism”.
Ja fa unes setmanes també us vaig dir que si tot va malament els anglesos diuen que això “goes pear-shaped” és a dir que va en forma de pera. El millor exemple seria la política de Trump i les conseqüències que està tenint al món. Ja cal que anem repensant amb qui ens aliem perquè els EEUU no són un soci creïble.
I d’un idioma a l’altre perquè en francès quan algú posa cullerada de manera inoportuna en diem “ramener sa fraise” portar la seva maduixa. Això mateix en alemany era posar-hi la mostassa pròpia “seinen Senf dazu geben”.
De la maduixa passem a la pruna. Es veu que aquesta en francès denotava quelcom desagradable al segle XIII i d’aquí que “se prendre une prune” vol dir rebre una sanció. De fet fins el 1977 es veu que s’anomenava “aubergine” bergínia als agents que posaven les multes per estacionaments inadequats. Pel que sembla el color morat s’associa a coses desagradables, i “prendre une prune” va passar a designar el fet de rebre una multa. Jo ara ja fa anys que en vaig rebre una de la République française perquè el meu velocímetre estava espatllat i indicava 20 km per hora menys de la velocitat a la que anava. Sortosament algú em va fer notar que conduïa de manera “molt esportiva” i llavors vaig lligar caps: no és que els francesos de cop s’haguessin tornat lents i cautelosos, és que jo anava com una Fittipaldi per les carreteres franceses. I per això vaig prendre una pruna que vaig acceptar estoicament i pagar religiosament!
Se m’ha acabat la fruita però encara us duré unes quantes expressions amb verdures. En francès quan correu sobre la mongeta d’algú “courir sur le haricot” d’algú és que els poseu tremendament nerviosos, vaja que els aneu sobre el despertador en alemany “jemandem auf den Wecker gehen”. Els anglesos en aquests casos diuen que els fem enfilar per les parets “to drive someone up the wall”. I tot això pel nostre “treure de polleguera!
Si teniu la sort de poder treure profit i rèdit d’una situació per vosaltres en francès direu “en faire ses choux gras” fer les seves cols grasses. Algun dia vull que algú m’expliqui per quin motiu les cols i les cebes són tan importants pels francesos!
I per acabar avui us vull fer arribar una locució que m’abelleix especialment. És la de “avoir un cour d’artichaut”, tenir un cor de carxofa. S’aplica quan algú és molt enamoradís o enamoradissa i va repartint bocins del seu cor com fulles de la carxofa. L’equivalent alemany és “ein Herz wie butter haben” tenir un cor com la mantega que es fon ràpidament s’entén. Jo tinc la sort o la desgràcia que no m’enamoro fàcilment perquè el meu cor no es deslliga fins que la meva ment no li dona el vistiplau. No obstant quan estimo ho faig de manera segura, ferma i perdurable!
Bona setmana a tots!

Els gats i els humans un vincle ancestral II.

Deixa un comentari
Els gats i els humans: un vincle ancestral.

Ja fa uns anys vaig escriure un post sobre els nostres amics felins que acompanyen els humans des de que se’ls va deixar entrar als magatzems de gra del Creixent Fèrtil. No vull tornar a repetir el que podeu llegir al bloc ni emfatitzar com d’importants van ser els gats per l’antic Egipte. Més aviat vull endinsar-me en com ha canviat la nostra relació amb ells des de la nostra visió i perspectiva Europea. Si bé la idea del gat protector que ens venia de l’Antic Egipte amb la deessa Bastet havia arrelat en la tradició de l’orient, la visió dels nostres amics felins era prou ambigua al món occidental. Els romans veien els gats com un animal sospitós i la religió cristina també perquè és una criatura que no apareix a la Bíblia i que l’església associà a la bruixeria i als pecats capitals: supèrbia, avarícia, gola, peresa, luxúria, ira i enveja. A més també és un símbol de l’aferrament als bens terrenals. En aquest sentit al segle IX circula la llegenda d’un ermità molt pietós a qui Déu se li apareix cada dia. Però un dia entra un gat a l’ermita i aquest ermità s’hi aficiona tant que descuida l’oració i la devoció al seu senyor. Finalment a l’ermita decideixen fer fora l’animal que ha portat pel mal camí l’ermità pietós. Cap bona visió d’aquest animal tan enigmàtic i aparentment tranquil. Al segle XIV, tot i que torna a ser un animal que conviu amb els humans i amb qui nosaltres establíem vincles afectius, la principal funció del gat era produir pells per fer-ne guants. La paraula francesa “mitou” que ha derivat en “mitaine” i que nosaltres també tenim en català per designar els guants sense dits prové de “mite” que en francès antic designava un gat o una gateta. A més els gats proporcionaven una font d’aliment en temps de setge. És cruel però cert. Seguíem a l’Europa del segle XIV amb una visió molt ambigua sobre els gats.
No obstant, no a tot arreu desapareix la idea del gat com a animal protector. A Anglaterra i altres parts d’Europa s’enterraven els gats a les parets i murs de les cases, les golfes o sota terra per allunyar les forces negatives. El llegendari rus diu que la mala sort de creuar-se un gat negre prové del fet que els felins de pelatge fosc duen bona sort i que si un gat tomba pel carrer i no està amb la seva família és que aquesta ha deixat de ser protegida i ha caigut en desgràcia.
I de la visió dels cristians que no tenien gaire estima als petits tigres, a la visió dels musulmans. Com potser sabreu als musulmans se’ls diu al Al-Corà que han de ser compassius amb els animals i està prohibit marcar-los amb ferros roents, maltractar-los, matar-los sense raó, caçar-los o tancar-los. En cas contrari quan arribi el judici final tots els animals apareixeran per condemnar la persona que ha abusat d’ells per a que acabi a l’infern. D’entre els animals especials pels musulmans hi ha el camell i l’ase, la mula i el cavall perquè són vitals per al desenvolupament dels humans. Però sens dubte l’animal preferit del profeta era el gat. Ell convivia amb diversos felins però la seva favorita es deia Mouzza. S’explica que un dia que volia anar a pregar se la va trobar dormint sobre la seva túnica i per tal de no despertar-la va arrencar la màniga de la peça de vestir i en tornar va trobar a Mouzza esperant-lo.
Abd al-Rahman ibn Sakhr al Azdi (603-681), que era un seguidor de Mahoma, també adorava els gats i sempre en tenia algun als seus braços. L’erudit Al-Jahiz (776-868) va postular una idea molt similar a la de l’evolució de Darwin però mil anys abans i va escriure l’obra “el llibre dels animals”. En ella s’hi recullen poesia, curiositats, observacions empíriques històries i anècdotes. Al-Jahiz considerava els gossos animals bruts però els gats animals pulcres a qui es podia deixar dormir al propi llit.
El que sí comparteixen la religió musulmana i la cristina és l’associació del gat a les dones. Elles com els gats pertanyen a la casa i vetllen per ella. I moltes obres pictòriques antigues reflecteixen aquesta idea. Al Segle XVI Pinturicchio pinta el quadre “el retorn d’Ulisses” i ho fa amb una Penélope ocupada amb la seva costura interminable i acompanyada d’un gat.
Malauradament de vegades l’associació dona-gat era negativa i es relacionava amb una sexualitat excessiva. I a partir del segle XVII s’associa la dona al gat femella i a les classes pobres.
Un segle més tard els nostres amics peluts es posen de moda entre les classes altes, sobre tot els gats orientals i perses i apareixen en pintures que representen famílies nobles i riques. El 1727 Montcrif escriu la seva obra “Les Chats” defensant les seves virtuds i escollint-los com a ideal d’independència i revolta. De cop es converteixen en un símbol dels salons d’intel·lectuals i artistes i al segle XIX són adoptats pels romàntics que en recorden el seu passat a l’Edat Mitjana i l’antic Egipte. Com ja vaig mencionar en un post anterior Victor Hugo deia dels gats que era com tenir a casa un tigre per acaronar. Però també Theopile Gautier i Baudelaire adoraven els gats. Els peludets esdevenen el millor amic dels marginats, els artistes i els intel·lectuals bohemis. De fet l’emblema del cabaret de Montmartre és el gat negre “Le Chat Noir” fundat el 1881.
Als EEUU el gat va passar a ser la icona representativa del sindicat I WW “Industrial Worker of the World” fundat el 1905 per militants socialistes i anarquistes.
Sembla que el gat ha mantingut la seva imatge d’esperit rebel durant les darreres dècades i cada cop més s’ha imposat com a mascota per aquells que som més aviat de vida interior i emocions fortes i contingudes. És obvi que un gat no s’expressa tan efusivament com un gos quan tornes a casa però cada cop hi ha més estudis que evidencien que, a pesar de la seva mala fama d’esquerps, els gats s’aferren emocionalment molt als seus companys humans. Per això quan marxem ocupen aquells espais on nosaltres som normalment perquè els agrada envoltar-se del nostre olor. Els fa sentir més segurs i reconfortats. Quan tornem podem sentir els seus miols de reprovació perquè hem trigat massa i començaven a estar inquiets.
El neurocientífic David Bueno va escriure el 2019 un article explicant un estudi que s’havia dut a terme a la Universitat d’Oregó. Aquest tenia com a objectiu demostrar allò que la veu popular portava cridant durant dècades sense evidència científica: que els gossos s’aferren emocionalment als amos i els gats no creen vincles tan forts. El resultat de la recerca va ser sorprenent perquè va evidenciar que els gats senten un sentiment d’aferrament cap als seus humans com a mínim tan fort com el dels gossos i molt similar al que senten els infants cap al seus cuidadors. Per fer l’estudi es va dur a terme un experiment que s’anomena “test d’unió segura” en anglès “secure base test”. Es una prova que s’ha dut a terme en primats, persones i gossos. L’experiment es desenvolupa de la següent manera: es fa entrar primer a l’infant amb el seu cuidador que sovint és un progenitor a un espai desconegut. S’hi estan plegats durant uns minuts per a que l’infant s’hi acostumi i després es fa sortir el cuidador també uns minuts. Quan el cuidador torna a entrar s’estudia la reacció de l’infant. Depenent de la resposta es considera que el nen té un sentiment afectiu d’unió segur o insegur. Els infants del primer grup quan tornen a veure el seu cuidador a l’habitació s’hi acosten per cridar-ne l’atenció i seguir després explorant el nou espai amb tranquil·litat. Deixen de demostrar la intranquil·litat que han patit durant la separació. Els infants del segon grup no es tornen a relaxar quan apareix de nou el cuidador i li reclamen l’atenció continuada i no poden seguir explorant l’entorn. En les proves fetes el 65% del infants tenien un sentiment d’unió segura i un 35% d’unió insegura. Pel que fa als gossos el 58% per cent van demostrar un vincle segur i el 42% insegur. Per tal de fer l’estudi en gats es va fer l’experiment amb 70 gats d’una edat que equivalia als 3 anys en els humans. La prova va ser exactament com la feta en nens i gossos però els resultats van ser que el 64,3% dels gats mostraven un aferrament segur mentre que el 35,7% de vincle insegur. Després de veure els percentatges es va intentar reeducar els gats que mostraven inseguretat però sense èxit. Això demostra com d’important és crear un vincle fort en un començament de la relació amb els nostres peluts felins.
També s’ha posat darrerament molt d’èmfasi en estudiar quin tipus de caràcter humà és més favorable per a la mascota felina i s’ha arribat a la conclusió que les persones amb més sensibilitat emocional i empatia connecten més ràpidament amb els gats. La psicòloga Patricia Pendry diu que hi ha una clara relació entre l’autonomia del gat i la recerca d’independència de l’ésser humà. Els humans independents però empàtics tenen més tendència a atreure als gats. I el que també està clar és que el caràcter enigmàtic i curiós del gat crida molt l’atenció de les persones a qui els agrada la introspecció i el misteri.
Per últim també vull recalcar que es diu que els gats poden trobar a faltar els seus amos durant anys. Per això heu d’esperar que si aneu de viatge i trigueu dies en tornar a casa, després els vostres companys peluts us demostrarin que estan dolguts. En realitat s’ha comprovat científicament que pateixen angoixa per separació quan marxeu.
Quan vaig adoptar primer al Safrà, el meu nouvingut a casa devia haver passat una bona temporada a la protectora. A casa de seguida s’hi va trobar bé i de fet va començar a jugar amb mi cinc minuts després d’haver-li obert el transportí amb què el vaig dur a la seva nova llar. L’ambient tranquil, l’espai, el menjar regular però sobre tot la meva atenció el van conquerir. Fins al punt que quan marxava de casa per anar a la feina els veïns em deien que el Safrà plorava durant hores. A mi em trencava el cor i només desitjava tornar per estar amb ell quan acabava la jornada laboral. Com que jo pensava tant en mi com en ell vaig decidir portar a casa un company pel Safrà. No estava del tot segura de que el meu pelut pèl-roig tan acostumat a ser el centre de la meva atenció volgués compartir la meva companyia amb un altre gat o gata adult. Per això Gats de Gràcia em va recomanar adoptar un cadell. Vaig anar a visitar la protectora un 16 de juliol i em vaig enamorar d’un cadellet negre que no es movia del costat de la gàbia on era jo. La Yolanda em va oferir endur-me’l aquella mateixa tarda però jo necessitava rumiar-m’ho. No em van caler ni 24 hores perquè l’endemà ja estava equipada amb transportí propi per endur-me la meva pantera a casa. L’adaptació va ser rapidíssima i jo vaig passar de tenir un gat aferrat a mi, el Safrà, a tenir-ne dos, el Safrà i el Sugus.
Des de que visc amb ells tornar a casa després de la feina és màgic perquè ells m’esperen roncant i amb ganes de magarrufes. Formen part de la meva vida i són la meva família més propera. Estic completament segura que els estudis que han demostrat que acaronar un gat fa produir hormones de la felicitat són totalment certs. Jo si més no em trobo molt millor des de que els tinc a ells i són una font inacabable d’oxitocina que em fan sentir infinitament millor amb mi mateixa i amb el meu entorn. I a més a més m’abelleix que siguin gats de casa que són en un entorn protegit amb tots els elements que els poden mantenir àgils però sense cap mena de perill exterior que em pugui intranquil·litzar a mi. El Safrà i el Sugus són els guardians del meu castell i casa meva és on són ells.
Si mai us plantegeu tenir una mascota us recomano els gats. Us n’haureu de guanyar la confiança però un cop la tingueu no us en penedireu.

Efecte cobra de la reforma de la FP.

Deixa un comentari

Ara ja fa uns mesos que vaig escriure un post sobre la nova reforma educativa de la FP vaticinant que seria un desastre. Avui ja us puc confirmar que en molts aspectes ho és. Comencem pels canvis més forts. S’ha rebaixat la carrega lectiva de la majoria d’assignatures que ara tenen un pes del 90% de la nota sent un 10% de la nota final de la matèria la valoració que faci el lloc de pràctiques de la feina de l’alumnat.
La primera conseqüència directa d’això és que no es poden tancar moltes de les matèries de primer any perquè l’alumnat no ha fet encara les pràctiques. I si fos així rai perquè hi ha assignatures com l’anglès o la segona llengua on les hores lectives s’han reduït a la meitat. Hem passat de tenir 132 hores que són l’equivalent d’un curs d’ensenyament a la EOI a tenir-ne només 66. I si l’alumnat ja ens arribava fluix en aquesta llengua ara resulta que no hi ha manera humana de que assoleixi progressar.
La segona gran pífia ha estat que en comptes de tenir una visió global de la matèria, cada assignatura s’ha desglossat en RAs, que són resultats d’aprenentatge. Us poso un exemple clar de l’assignatura de Gestió Administrativa del Comerç Internacional. La primera RA és organismes i institucions relacionats amb el comerç internacional entre els que hi ha L’Oraganització Mundial del Comerç, les institucions de la Unió Europea, el Banc Mundial, etc. A la RA 2 hi ha el tema Organització de sistemes d’informació aplicats al comerç internacional amb subtemes com la cambra de comerç internacional o sistemes de comunicació amb clients i proveïdors. Fins ara s’avaluava de manera global i el fet de que potser una RA no t’hagués anat del tot bé no significava automàticament un suspès de tota la matèria. Però ara per currículum s’han d’haver aprovat totes les RAs per aprovar el mòdul o assignatura. Ja us podeu imaginar que organitzar les recuperacions ha estat una feina mortífera perquè hem hagut de preparar exàmens i exercicis de cadascun dels subtemes.
El cas més clar del que passa us el dono amb l’assignatura d’anglès o segona llengua. En el cas dels idiomes la matèria té 5 RAs o resultats d’aprenentatge. El RA1 és la comprensió auditiva, el RA2 la comprensió lectora, el RA3 l’expressió oral, el RA4 l’expressió escrita i el RA5 és aplicar actituds professionals a la llengua. Aquesta darrera RA cada centre l’interpreta una mica com vol. I en definitiva jo hi englobo els exàmens on hi ha vocabulari, gramàtica i estructures i fórmules de l’anglès comercial en el meu cas. Doncs bé, segur que teniu una idea del nivell d’anglès general de l’alumnat i us podeu imaginar quantes persones suspenen o bé la comprensió auditiva o la lectora. Doncs és un esforç per part del professorat fer una recuperació que sigui suficientment fàcil per no suspendre un alumnat que té tota la resta de competències aprovada i que ha treballat de manera sostinguda durant tot l’any. Perquè a veure, les cinc competències fins ara les avaluàvem de manera global però ara s’han d’aprovar de manera separada. Que en els exàmens oficials d’idiomes sigui així em sembla bé però en un cicle on s’han reduït per la meitat les hores d’anglès no té sentit penso. I ara bé el millor. Una vegada l’alumnat no ha superat alguna RA i ha d’examinar-se de tota la matèria de tot l’any amb totes les RAs, el millor del cas és que a l’examen final es fa una nota global de totes les RAs. És a dir que hem fet un seguiment titànic de totes les RAs de l’alumnat i que en comptes de posar una nota n’hem de posar tantes com RAs tingui l’assignatura per acabar aprovat de manera global a la segona convocatòria. Un gran despropòsit per variar.
Posar notes aquest any ha estat una càrrega burocràtica considerable.
Però això no és ni molt menys el pitjor. El més rocambolesc de la reforma ha estat augmentar la càrrega i el pes de les pràctiques perquè la trista veritat és que les empreses no tenen temps ni recursos per responsabilitzar-se de l’aprenentatge dels continguts des nois i noies en pràctiques. Dit d’una altra manera que quan es va desplegar la reforma no es va calcular que les empreses no serien capaces d’absorbir tantes candidatures d’estudiants perquè ja prou feina tenen en el seu dia a dia en tirar endavant. Per unes quantes empreses que ofereixin un bon lloc de pràctiques n’hi hauran moltíssimes més que no ho aconseguiran.
Just abans de començar l’estiu al centre on treballo ens van rescindir el contracte de dos nois en pràctiques que estaven a la mateixa empresa perquè a l’estiu ja es va prou curt de personal i la companyia en definitiva no podia ocupar-se d’ells i donar-los-hi les tasques apropiades. I quantes vegades més passarà això? O quantes vegades senzillament l’empresa donarà alguna mena de tasca a l’alumnat per treure’s el marró de sobre i avall?
D’aquí la nostra preocupació com a docents. Si se’ns han escurçat hores però les empreses no tenen temps de proporcionar aquests coneixements a l’alumnat, llavors senzillament mancaran continguts dintre de la formació dels alumnes.
Jo ara no em vull posar en el pitjor dels casos perquè la reforma tot just s’ha implantat. El que m’agradaria és que hi haguessin consells avaluadors de les reformes per saber si aquestes s’han de millorar o no. O si més no canviar en aquells punts en què s’ha fallat. El que em temo però és que fins llavors el que passarà és que s’haurà aconseguit empitjorar el sistema educatiu de la FP tot i haver tingut en principi l’objectiu contrari en ment, és a dir que haurem aconseguit crear l’efecte cobra.
Bona setmana a tots i procureu no passar calor!

El francès i la fruita.

1 comentari

No sé vosaltres com esteu però a mi em sembla que aquest any la calor del final de primavera és molt similar a la de meitat de juliol. I pateixo ja de com acabarem de cansats quan arribem a la canícula de l’estiu. Jo estic desitjant veure, sentir i olorar la pluja de nou perquè la natura torna a patir set. Tot aquell camí verd que acompanyava al tramvia de Verdaguer a Plaça de les Glòries s’està convertint en fullaraca seca si no es comença a regar el doble del que s’està regant des de que va començar la calor intensa ara fa unes tres setmanes. Hem d’adaptar la nostra rutina a la calor que fa i evitar les hores de màximes temperatures. Això ens tanca a casa durant una bona part del dia. Dormir pot fer-se difícil i també ho és menjar. És l’època d’alimentar-se de coses fredes, molts purés de verdura frescos i el regal de l’estiu: la fruita. De tot allò que es pot menjar a l’estiu la fruita és el millor i en tenim una gran varietat. I precisament els francesos tenen una pila d’expressions idiomàtiques que tenen a veure amb aquesta. Avui us en portaré unes quantes.
La primera és la de “avoir la banane”. El plàtan o banana té una forma corbada que recorda el somriure i per tant quan els francesos utilitzen aquesta expressió, vol dir que qui té la “banane” somriu visiblement. Jo també somriuré visiblement quan finalment acabi totes les tasques que m’havia proposat abans d’anar de vacances.
I si en comptes del plàtan el que teniu és el préssec “avoir la pêche” llavors vol dir que esteu plens d’energia positiva. Aquesta expressió es va documentar a la llengua francesa a partir dels anys seixanta del segle passat. No està del tot clar l’origen d’aquesta expressió però alguns entesos diuen que prové del xinès on el préssec és símbol de fertilitat i d’immortalitat i té a veure doncs amb un bon estat de salut. D’una manera molt similar els anglesos qualifiquen de “peach” a algú que és molt bo o molt complaent. La hipòtesis sobre l’origen xinès de l’expressió em sembla com dirien els anglesos “far-fetched” és a dir difícil de creure. M’inclino més a pensar que es remunta a una altra expressió francesa del segle XIX “se fendre la pêche” partir-se el préssec literalment que volia dir riure de valent o passar-s’ho bé. D’aquí em sembla molt més probable que s’hagi passat a designar amb “avoir la pêche” a aquells que gaudeixen d’un bon sentit de l’humor i són dinàmics.
I del préssec a la poma. Amb aquesta fruita anteriorment ja us vaig parlar de l’expressió “tomber dans les pomes” que vol dir desmaiar-se. Avui la nova és la de “se payer la pomme de quelqu’un” que significa riure’s d’algú.
Pel cas en que repartim equitativament quelcom diem “couper la poire en deux” tallar la pera en dos meitats. També apliquem aquesta expressió quan volem dir que s’està cercant un compromís. Ara en ve una que m’abelleix especialment i és que m’agrada la filosofia que s’hi amaga darrere. És la locució de “garder une poire pour la soif” i vol dir literalment “guardar una pera per la set” és a dir no consumir tots els recursos i fer un racó per moments difícils. Estalviar i preveure que és quelcom absolutament necessari de fer. Aquesta és positiva però en canvi “prendre pour une poire” prendre a algú per una pera significa infravalorar a algú i pensar que és massa ingènua.
Com els nostres veïns ibèrics quan una cosa resulta tenir un final i un acabat perfectes llavors és en francès “la cerise sur le gàteau” la cirera sobre el pastís.
Les persones que juguen amb ser amables a vegades i desagradables en d’altres són el que s’anomena “mi-figue, mi-raisin” mig figa i mig raïm.

I quan fem una visita a algú a la presó (espero que no haguem d’utilitzar aquesta expressió mai de la vida) diem llavors “apporter des oranges” portar taronges, s’entén com portar taronges als presos que es visita.
Per aquells i aquelles a qui els sobren una mica més que uns quants quilos diem en francès “être gros comme une pasteque“, ser gras com una síndria.
La darrera d’avui és una expressió amb una fruita poc comú: l’aranyó. Quan algú és la nineta dels ulls i la persona favorita d’algú altre en diuen “tenir à quelqu’un comme à la prunelle de ces yeux” tenir a algú com a l’aranyó dels seus ulls.
Per aquest primer dijous d’estiu ja en tenim prou. Espero que tingueu l’oportunitat d’anar-vos refrescant de tant en tant…

Memòria i desmemòria.

2 comentaris

Ara ja fa uns dies que trobo tot un seguit d’evidències de que a la història hi participem tots però només l’escriuen els vencedors. I sovint passa que hi ha fragments, periodes, personatges i fites que s’esborren dels arxius perquè en desaparegui la memòria. I un cop aquesta s’ha esborrat, aquelles personatges tan transcendents són herois anònims el rastre dels quals s’esvaeix per nosaltres.
Ja fa anys us vaig fer un post sobre dones activistes àrabs. Una d’elles era Doria Shafik que va ser una filòsofa, editora i poeta que lluità aferrissadament pels drets de les dones a Egipte. La van condemnar a arrest domiciliari i finalment morí el 1975. Pocs egipcis d’avui dia saben qui és perquè ha interessat a aquells que escriuen la història, que la seva quedés en la foscor.
De la mateixa manera tenim herois dels que no en sabem pràcticament res aquí. Aquest és el cas d’Amado Granell, un Valencià nascut a Borriana que va lluitar en el cantó republicà i va participar en la defensa de Madrid i Castelló arribant a ser comandant. Però amb l’avenç de les tropes franquistes va haver d’embarcar a Alacant a bord del Stanbrook junt amb altres milers de persones. A Algèria va passar per diversos camps de concentració fins que esclata l’esfereïdora Segona Guerra Mundial i s’uneix a “La Nueve”, una divisió militar creada per Leclerc i composada majoritàriament per exiliats espanyols per a seguir combatent el feixisme. Amado Granell anava al capdavant de la Nueve el 24 d’agost del 1944 a París quan es va alliberar finalment a la ciutat de les urpes dels seguidors de Hitler i és que ell va ser clau per a la salvació de la ciutat de l’amor. I resulta que a Paris hi ha el “Jardin des Combattants de la Nueve” en commemoració al que van fer. A València però ha costat que li atorguin el reconeixement que es mereix i fins el 2017 no se li va dedicar una avinguda i se li va posar una parada de metro. Així potser la gent tindrà curiositat per saber qui va ser aquest heroi de la seva terra. A Alacant, la ciutat on Amado Granell va viure els seus últims dies, se li volia fer homenatge posant el seu nom a un carrer però el govern del PP i Ciudadanos va votar en contra i el líder de la Nueve s’ha quedat sense record explícit allà. Això per a que veieu que la història l’escriuen només els guanyadors.
O de vegades, els que s’han endut victòries no militars, volen caure en l’oblit. Aquest és el cas de les quatre-centes famílies que van participar del cruel negoci de l’esclavatge i que van fer fortuna embarcant esclaus de l’Africa al nou continent. Tenim el nom de l’esclavista José Vidal i Ribas que es va esbombar quan es va capturar el seu vaixell “Conchita” i el fet es va immortalitzar en una pintura. No obstant, ell només va ser un d’aquells catalans que s’enriquiren amb el segrest i la desgràcia dels altres. De tots els humans que s’empresonaven i s’embarcaven en condicions inhumanes cap a les Amèriques només en sobrevivien uns quants i aquests perdien totes les seves llibertats un cop esclavitzats. La història és tan cruel que no estranya que les 400 famílies catalanes enriquides amb aquest negoci brut i criminal vulguin esborrar el passat. I tanmateix no toca. Aquells que viuen avui no tenen culpa del que van fer els seus avantpassats. D’això ja no se’ls pot culpar. Però de no voler fer sortir a la llum l’horror d’aquella època sí se’ls pot acusar.
A tots aquells que acaramullaven fortunes els moviments abolicionistes no els convenien. Un exemple de com l’afany comercial va passar per sobre de la moral va ser el català del Masnou Juan Maristany i Galcerán. Ell pertanyia a una família de capitans i fou pirata i esclavista. En prendre força el moviment abolicionista al nou continent el comerç d’esclaus es va desplaçar i els que volien continuar fent diners van dirigir la seva mirada a la Polinèsia. Maristany va organitzar una expedició a l’illa de Pasqua i va segrestar els indígenes per fer-los esclaus. A l’illa només hi van quedar unes poques dones amb nens i uns quants ancians que no s’havien considerat aptes per l’esclavatge. El que va passar però és que quan Maristany va arribar al seu destí final al Perú, uns mesos abans s’havia prohibit l’esclavitud i a ell se’l buscava per pirateria. L’Armada Espanyola el va ajudar a fugir i després de molts periples es van retornar alguns d’aquells segrestats de l’Illa de Pasqua. Però els caps de família i els individus amb poder havien mort i els pocs autòctons van quedar desemparats sense les seves jerarquies ni estructures. La seva cultura havia estat exterminada per ambició pura i dura.
I del nostre país tornem ara als països àrabs per activar la memòria d’allò que el món occidental ha fet malament i es vol oblidar.
Us heu adonat que una bona part dels països àrabs tenen banderes que comparteixen els colors blanc, negre, verd i vermell? Doncs no és cap casualitat. Els deu països àrabs Jordània, Palestina, Iraq, Síria, els Emirats Àrabs Units, el Iemen, Kuwait, Líbia, Argèria i Sudan tenen aquests colors a la seva bandera. El 1909 es va crear el moviment Al-Muntada Al-Adabi Al-Arabi que estava format per un grup d’intel·lectuals àrabs de l’imperi otomà que anhelava una unitat àrab per agrupar tots els països i donar-los una identitat parcialment comú. Van escollir una bandera que es va inspirar en el vers d’un famós poeta que volia caracteritzar els trets distintius del món àrab. El vers feia així “ blanques són les nostres accions, negres les nostres batalles, verds els nostres camps i vermelles les nostres ferides”. Volia representar la història i la lluita del món àrab per guanyar-se un lloc i un respecte dins de l’escenari internacional. Posteriorment va néixer l’organització nacionalista Al-Fatat que lluitava per la independència del món àrab i en la seva bandera emprava el color negre per representar el califat abbassí, el blanc pel califat omeia i el verd pel fatimí. Amb el temps les dues corrents es van unir en una sola bandera Panàrab. Aquesta va ser adoptada per la gran revolta àrab liderada per Sàyyid Hussein durant el període de la Primera Guerra Mundial. Gran Bretanya i França van prometre donar suport a la independència àrab a canvi de rebel·lar-se contra l’imperi otomà.
El britànic Mark Skyes va jugar un paper clau en aquell moment i va resultar ser un gran hipòcrita de la història. Va dibuixar una versió moderna de la bandera i al mateix temps va dissenyar l’acord Skyes-Picot que repartia el món àrab entre França i la Gran Bretanya.Va pactar amb el moviment sionista per tal d’aprovar la creació d’un estat jueu dintre de Palestina i va impulsar la declaració de Balfour que va obrir la porta a la creació de l’estat d’Israel.
No cal que us recordi que la independència dels països àrabs és una mica fictícia i està tenyida del regust d’aquelles promeses que mai es van acabar de complir. I ara potser si notem un cert ressentiment del món àrab cap a l’occidental i europeu pensem sempre que hi ha uns que escriuen la història i que obliden d’incloure-hi els detalls que no els interessen. El que van fer amb els països àrabs va ser un engany i no l’hem d’oblidar.
La fotografia d’avui és de la Ciutadella de Saladí del Caire. És una imatge que evoca tot l’exotisme de la ciutat d’aquest país on les dones àrabs aconseguiren el dret a vot el 1956 gràcies a l’activista Doria Shafik. Per contra les dones a Suïssa no van poder votar fins el 1971. Això per anar canviant la imatge que tenim dels països àrabs.
Bona setmana a tots!

El llençol mullat, la caixa de xarrera i altres expressions angleses i les homòlogues russes.

Deixa un comentari
Plaça Roja de Moscou.

Com que el juny m’ha vingut carregat de feina pel curset d’estiu per docents que estic fent ara, el post que tenia pensat per aquest dijous serà ja per la setmana vinent o l’altra i avui em dedico altre cop als meus idiomes favorits. Avui posaré especial èmfasi en alguns conceptes anglesos que tenen un concepte homòleg en rus tot i que no són calcs semàntics. Senzillament vull posar de manifest que per expressar i designar un determinat tipus de persona o situació ambdues llengües tenen recursos.
El primer concepte d’avui us l’explico tot introduint el tema del que serà un dels meus posts sobre la memòria històrica en un futur proper. És el “riff-raff” que és un concepte molt negatiu i pejoratiu que s’empra per anomenar a les persones que tenen mala reputació o que senzillament provenen d’una classe social baixa. Malauradament això de les classes socials és quelcom que encara ens separa als humans tot i que hem avançat una mica en l’estat social i ja no es pot per llei utilitzar terminologia que inciti a la xenofòbia o a l’odi. Això és el que diu la llei i ens toca a nosaltres que intentem fer-la complir. Durant uns anys als espanyols o als italians que emigraven a França se’ls considerava com a gent de classe social baixa i tenien molt mala fama. Eren per això el que en aquella època els anglesos els haguessin designat com a “riff-raff”. En rus el concepte és “низщеброд” que ja de per si sona molt malament perquè la primera part de la paraula “низще” vol dir de sota, de davall. Els alemanys també tenen una paraula per designar a la gent a qui consideraven que havia tocat fons o que eren senzillament criminals “Gesindel”. Sortosament anem avançant i aquestes termes quedaran espero ben aviat en desús.
Quan alguna cosa no acaba de ser gaire sòlida ni té qualitats ben definides, llavors en anglès diem que això és “wishy-washy”.” Wishy-washy” pot ser per exemple un discurs que no és prou assertiu ni deixa cap punt de vista clar. També ho poden ser els colors i estampats d’un teixit, insípids i avorrits. Per al “wishy-washy” els russos empren una locució que m’abelleix molt “ни рыба ни мясо” que vol dir literalment ni carn ni peix. A aquells que ens aixafen la guitarra els anglesos els anomenen de dues maneres diferents o bé “wet blanket” llençol mullat o bé “ party pooper” és a dir el caganer de les festes. En rus són els “кайфоломщики” pronunciat “caifolomshiki”. La paraula russa té l’arrel “кайф” amb el significat de gaudir i passar-s’ho bé i el verb “ломать” que vol dir trencar o destruir. Ara bé un concepte que m’agrada moltíssim perquè considero absolutament genial que una llengua hagi creat una paraula per designar aquelles persones que empren els diners, l’habitació d’una casa, el menjar que se’ls ofereix però no donen res a canvi. Són els “scroungers” vaja. En castellà els anomenem “gorrones” i en anglès “freeloaders”. En rus la paraula és “халявщик” (jaliabshik). L’arrel de la paraula russa és “халява” que significa quelcom gratuït o fácil. A aquells que contínuament esperen de nosaltres que els paguem les coses o que volen tenir una habitació de franc a casa nostra cal tenir-los ben lluny perquè poden acabar amb la nostra paciència. En francés se’ls pot anomenar “pique-assiette” i en alemany són els “Schmarotzer” que es pronuncia com “shmarotser”.
Un terme que em sorprèn i molt de l’anglès és el de “yob” que designa un noi jove que es comporta de manera ofensiva o violenta. Aquesta paraula és de l’slang anglès i no és res més que la paraula “boy” a l’inrevés. A un xicot amb aquestes característiques els russos l’anomenen “гопник”. Hi ha diverses explicacions per l’origen de la paraula russa. Pot ser derivada de “гоп” que vol dir assalt o robatori o bé de “го́пать” que vol dir saltar o fer un moviment brusc. Una tercera versió de l’origen d’aquesta paraula pronunciada com “gopnic” seria que prové de l’acrònim Г.О.П. ( Городское общество призора) que era una institució que acollia nens del carrer i que estava ubicada a Sant Petersburg. Particularment penso que el fet que un nen hagi viscut al carrer no vol dir necessàriament que hagi de ser violent. És obvi que qui porta una motxilla determinada pot ser molt més propens a la violència que qui ha tingut una ninesa ensucrada, però una cosa no implica necessàriament l’altra.
Els bala perdudes en anglès són els “a loose cannon” tot i que en anglès i en rus els “обезьяна с гранатой” són sobre tot persones que actuen de manera que no es pot confiar mai en elles perquè són temeràries i no pensen en la conseqüència dels seus actes cap als altres. El terme rus vol dir literalment “mona amb granada” és a dir un ésser viu que no té consciència del perill d’allò que té a les mans. El bala perduda per nosaltres és més aviat algú del que ja no es pot esperar cap comportament mitjanament bo a la vida. Per tant els sentits són propers però no iguals. L’expressió russa “обезьяна с гранатой” em recorda més a la castellana “un tonto con una pistola”.
A les persones importants amb diners o poder dintre de les empreses els anglesos les anomenen o bé “big fish” o “big cheese”. Els francesos en diuen “gros bonnet” és a dir gorra gran i els russos “важная шишка” que literalment és una pinya important. Sí sí, heu llegit bé, pinya la fruita tropical.
L’últim concepte d’avui és aquell que m’abelleix especialment i que designa aquell individu que xerra i xerra i no calla per a res. En anglès són els o les “chatterbox” caixes de xerrera, en alemany els o les “Plaudertaschen” les bosses de xerrera i en rus es designen amb una paraula que té gènere femení i és “болтушка” del verb “болтать” que vol dir petar la xerrada, xerrar de coses no transcendentals. A una persona que parla molt els francesos la designen amb l’adjectiu “bavard” o “bavarde” però també la poden anomenar de manera més familiar “moulin à paroles” és a dir molí de paraules. A mi menys el concepte de “riff-raff” tots els altres em semblen molt útils en el meu dia a dia. I a vosaltres?
La imatge avui és de Rússia de nou. Per recordar aquell bonic país a qui degut al seu governant ara molta gent li pot agafar tírria.
Bona setmana a tots!

“Lebensabschnittsgefährter” el company de fragment de vida i l’exactitud alemanya.

Deixa un comentari

Justament quan la setmana passada estava escrivint el post per aquesta se’m va acudir que tard o d’hora hauria de fer un post íntegrament sobre paraules que s’utilitzen en alemany per a designar afectuosament a les persones que ens són més properes com la nostra parella o els fills. I és que l’alemany tan tècnic i precís com és no té una paraula exacta per a designar el company o companya sentimental. Aquí veureu que nosaltres els catalans també hem tingut fases amb modes per designar a la nostra mitja taronja. En temps passats que poden correspondre a l’època dels meus avis es passava de festejar amb un pretendent a que aquest fos el promès i després el marit. Els meus pares van estar festejant dos anys i als anys cinquanta o seixanta potser es parlava del “novio” o “novia” emprant el terme castellà que no només s’utilitza per als futurs marits i mullers en el moment del casori sinó als integrants d’una relació més o menys estable. Quan jo era petita encara es parlava de que aquest o aquella ja tenia “novio” o “novia” però aquest concepte va quedar obsolet en algun moment determinat. Dels anys noranta fins el dos mil o dos mil i pocs recordo que va sorgir un nou concepte que es va fer servir durant molt de temps: “el company o companya sentimental”. Suposo que el terme català “xicot” i “xicota” està molt bé però a mida que la societat evolucionava i es formaven parelles noves de major edat “xicot” o “xicota” semblava una mica incongruent. Semblava estrany presentar a la família la persona amb qui estaves als quaranta amb el qualificatiu “xicot” o “xicota” que escau només als més joves. I d’allí que vagi sorgir el terme “company o companya sentimental” que a mi encara em sembla encertat.
D’ençà un temps hem substituït en el nostre llenguatge aquest terme pel de “parella”. Presentem aquell amic o amiga amb qui compartim intimitat com a “parella”. Aquesta paraula té una avantatge inconfusible i és que no especifica el sexe del qui has triat.
Els meus alumnes i alumnas d’alemany queden sempre força planxats quan els hi dic que el terme usual per designar la parella en alemany és exactament igual que per designar un amic o una amiga. Així doncs el teu company sentimental a Alemanya és el “Freund” i la companya “Freundin” i només se sap si es tracta d’una amistat o quelcom més íntim si hi afegeixes el “mein” o “meine”. No és el mateix parlar d’un amic que del meu amic. Amb això ja queda clar. Tanmateix no convenç molt a l’alumnat. Els anglesos són un pèl més específics perquè afegeixen el “boy” o “girl” davant del “friend” i amb això ja s’indica que l’estatus és especial. No obstant l’alemany també té possibilitats per expressar una relació estable i seriosa que no ha arribat encara a legalitzar-se en forma de contracte matrimonial. Entre el “Freund” i el “Freundin” i el “Ehemann” marit o “Gatte” i la “Ehefrau” o “Gattin” hi ha un pas intermedi que es pot designar. Per cert, “Ehemann” i “Ehefrau” volen dir home per matrimoni i la dona per matrimoni. La paraula “Gatte” i “Gattin”, que ja ha caigut en desús, prové del germànic occidental “ga-gadön” que és el camarada o company/companya. És a dir que aquesta forma més antiquada posava més èmfasi en el component d’amistat i complicitat entre els membres de la parella que la més actual. Tornem però al pas intermedi. Com ja us he dit entre “Freund-in” i “Ehemann i Ehefrau” hi havia un altre mot que és “Lebensgefährter” o “Lebensgefährtin” que vol dir el company o companya de vida. A mi és un concepte i un mot que sempre m’ha abellit força i que es torna a fer servir i no només a Alemanya. Ara per exemple ja fa unes setmanes una amiga va publicar una comentari a les xarxes socials amb una foto del seu marit on demanava als companys i coneguts que si veien al seu “company de vida” que li felicitessin l’aniversari. Sembla doncs que ara per molt que hi hagi un paper que hagi legalitzat una relació, hi ha gent que prefereix anomenar el “marit” company de vida. I és que al marit t’hi vincules a través dels papers però al company de vida el tries cada dia.
Tornem però a l’alemany i als alemanys perquè durant els anys noranta i més enllà i tot, van decidir reciclar i modificar el terme “Lebensgefährter” o “Lebensgefärtin” i afegir-hi al mig “Abschnitt” que no és res més que “fagment” o període. D’aquesta manera el “Lebensgefährter” es va convertir en “Lebensabschnittsgefährter” en company del fragment de vida. Tot té una interpretació però certament aquest “Abschnitt” al mig sembla que confereix al terme un caràcter de temporalitat inequívoc. La teva parella no es prendrà igual que l’anomenis “Lebensgefährter” que no pas “Lebensabschnittsgefährter” que sembla que pressuposa que només t’acompanyarà uns determinats anys de la teva vida.
Que les relacions poden o no durar ho sabem tots. No obstant el concepte de “Lebensabschnittsgefährter” no ha triomfat gaire perquè sembla que poses data de caducitat a la relació. A internet es poden trobar comentaris al respecte. Algú per exemple va preguntar públicament com s’ho prendrien els altres si la teva parella et presenta com a “Lebensabschnittsgefährter”. La majoria va respondre que llavors ells presentarien el company com a “futur ex-parella” o “futur exmarit”. Per això mateix, perquè pensar tant en el que pot o no ser el final de la relació ja és un gerro d’aigua freda.
Per designar la parella els francesos tenen el seu “copain” i “copine”, és a dir company o companya. I els russos també tenen unes quantes paraules per designar la parella que encara no ha esdevingut oficial però emprar-ne una o una altra depèn de l’edat del que la utilitza i del context en què la fem servir. La traducció literal del “Freund” i “Freundin” alemanys seria “друг” (drug) amic i el femení “подруга” (padruga). Però aquí no està clara que la relació entre les dues persones sigui d’intimitat. Si les persones que parlen són joves llavors potser fan servir “пaрен” (paren) que vol dir només “noi” i l’equivalent femení de noia que és “девушка” pronunciat (debushka) Hi afegeixen el possessiu meu o meva i avall. I alguns també l’anomenen “паpтнёр” (partnior) que és el “partner” en el sentit de soci. Sona molt comercial ho sé. I si parlem del món literari o poètic, els russos també fan servir el que seria en anglès el “darling”, “любимый” (liubimi) que és literalment el meu preferit o més estimat i el femení “любимая”,(liubimaia) la meva preferida. Per quan ja han formalitzat les relacions amb un contracte matrimonial en tota regla hi ha el “муж” (mush) marit i “жена” (shenà) muller o un pèl més anacrònic i passat de moda com el “Gatte” tenim el “супруг” (suprug) i la “Gattin” “супругa” (suprugra).
El que em sembla és que ni el francès, ni l’anglès ni el rus han estat capaços d’un grau d’exactitud i de dosi extrema de realitat com l’alemany amb el seu „Lebensabschnittsgefährter“ o „Lebensabschnittsgefährtin“. La paraula mateix ja pot espantar a qualsevol aspirant d’aprenent a alemany, o qualsevol futur company de vida no us sembla?

La fotografia és d’una estàtua que es pot veure a peu de l’Albertsbrücke de Dresden. Bona setmana!

Expressions alemanyes i les seves germanes franceses III.

Deixa un comentari

Acabem ja aquest maig que ha estat plujós i màgic per a mi. Màgic perquè l’he començat al que és un dels meus bocins de paradís aquí a la terra: Tossa de mar. I perquè he descobert indrets nous màgics a tocar de casa i he aconseguit a més acabar un curs que ha estat ple de canvis i trontolls. Les classes van acabar ahir i per tant el que queda de curs s’ha d’avaluar el que s’ha fet i repensar el que es pot fer millor de cara al vinent. Quelcom que si em permeteu no hauríem de fer només els professors amb la nostra feina sinó en general tots amb el nostre dia a dia. D’aquest curs acadèmic també m’enduc l’experiència que vull repetir d’anar a classes de conversa de francès a l’Ateneu Llibertari de Gràcia. Les classes m’han servit per reflexionar sobre aspectes de la llengua i cultura franceses i comparar-les amb les del meu país adoptiu Alemanya. I òbviament també he après una pila d’expressions idiomàtiques que us vaig fent arribar a vosaltres en dosis petites de tant en tant. Aquest dijous us en faig arribar unes quantes més.
La primera l’emprem quan volem expressar que estem enganyant a algú, que li estem aixecant la camisa vaja. I per cert aquesta expressió prové de l’època feudal en què es marcava amb ferro roent a aquells que havien comès alguna infracció. Se’ls aixecava la camisa i se’ls marcava perquè tothom sabés que eren impostors. Doncs bé, avui dia diem que a algú li aixequen la camisa quan li prenen el pèl o quan l’enganyen. I això en alemany seria “jemandem ausschmieren” . Literalment voldria dir empastifar a algú. En francès no l’empastifem sinó que el fem rodar en farina “rouler dans la farine”. Els alemanys també expressen la mateixa idea d’estafar a algú amb la locució “an der Nase herumführen” és a dir portar o guiar algú agafant-lo pel nas.
Quan algú se’n va a l’altre barri —fixeu-vos que també estic evitant explicitar el verb morir— els alemanys ho expressen dient que la persona ha entregat la cullera “den Löffel abgeben”. En temps remots la coberteria era un luxe i com que no existia ni Ikea ni la producció en massa, els objectes eren pocs i passaven de pares a fills. Els ancians de l’Edat Mitja no tenien dents i per tant s’alimentaven de sopes i quan el cos els deixava de funcionar, llavors entregaven la seva cullera perquè la fes servir algú altre. Els francesos en canvi es veu que pensen més en els plaers terrenals que no pas en l’alimentació perquè la seva expressió per anar-se’n a l’altre barri és “casser sa pipe”, és a dir trencar la pipa. Ja vaig dedicar tot un post a allò que ens és tan desagradable als éssers humans que només en parlem amb eufemismes. I els anglesos també en tenen per expressar el mateix. Tant poden dir com ja vaig comentar “to kick the bucket” com “to push up daisies” és a dir fer créixer les margarides (s’entén des de sota i fent d’adob). D’una manera molt similar els francesos tenen la seva frase “manger les pissenlits par la racine” menjar els dents de lleó per les arrels, que no és una altra cosa que estar enterrat. Els alemanys també diuen “ins Grass beiβen” és a dir mossegar la gespa.
Però canviant de tema i per animar una mica he de dir que quan alguna cosa o algú fa tard i se’ns presenta l’oportunitat que haguéssim necessitat massa tard els alemanys diuen sàviament “das kommt wie Feigen nach Ostern” això arriba com les figues després de Pasqua. Doncs les francesos per aquesta mateixa situació tenen el seu “arriver comme les carabiniers” arribar com els carabiners que teòricament havien de vigilar les costes però sembla ser que no apareixien mai a temps.
Quan cerquem una cosa per tot arreu i la cerquem a pesar de tots els obstacles els alemanys diuen que la cerquen “über Berg und Tal”, per sobre de la muntanya i la vall i els francesos “par monts et par vaux”. Per a mi aquestes expressions són un calc semàntic. Potser provenen de l’època en què Goethe va escriure el poema “Über Berg und Tal” que va coincidir amb un període en què el pensament i la cultura alemanyes tenien un pes a tot Europa.
Una expressió que m’abelleix enormement —mare meva què francesa em torno quan utilitzo adverbis que intensifiquen el que volem dir— és “sich aus der Bredouille retten” és a dir salvar-se de l’embolic. El terme “Bredouille” com us podeu imaginar sona francès i és francès i “Bredouille” en francès significa “amb les mans buides”. Es feia servir quan quelcom venia de la cacera amb les mans buides. Per tan si ens salvem de la “Bredouille” deu voler dir que sabem presentar quelcom per no quedar com a ineptes. En francès en canvi s’empra “sortir du pétrin”. El “pétrin” no és res més que la màquina per pastar el pa i si algú hi cau dintre doncs està ben fotut. Per tant si en sortim és que ens hem salvat i si per contra “nous sommes dans le pétrin” és que estem en un bon embolic o com diuen els veïns ibèrics estem “en un buen fregado”. I si vàreu llegir el meu post “slang symphony” sabreu que “pickle” connota en anglès una situació difícil. Doncs salvar-se’n és en anglès “to get out of a pickle”.
Pels que no tenen seny o que senzillament no són prou intel·ligents els alemanys tenen el mot “Depp” i els francesos l’eufemisme “fleur de nave”. Aquí hem d’entendre “nave” com una variació de “navet” que és el nap i que els francesos consideren una verdura insulsa perquè ja us vaig comentar que tenir sang d’orxata per a ells és “avoir du sang du navet”. Per tant el que neix sense picardia és una flor de nap.
Quan quelcom és una veritat que tothom sap però encara no s’ha fet pública en alemany es diu que “die Spatzen pfeiffen es von den Dächern” és a dir que els pardals ho xiulen des dels taulats, o sigui que tothom ho pot sentir. Els francesos d’això n’anomenen un “secret de polichinelle”. Per cert “Spatz” o “pardal” és un dels noms afectuosos que els alemanys poden donar a les persones que els agraden i senten properes. O diuen “pardal” o “Schnecke” que és el cargol o bé “Mäuschen” que és ratolí. Em sembla que els francesos en comptes d’animalons designen les persones a qui tenen afecte amb verdures “mon petit chou” la meva petita col o fins i tot “cornichon” que no és res més que el cogombre. Aquesta darrera no l’he escoltada mai en viu en directe sinó que ens l’ha explicada el meu professor de francès de l’ateneu. Potser es tracta d’una varietat dialectal. Per cert que la primera vegada que algú em va anomenar “Schnecke” a Alemanya no m’ho vaig prendre gaire bé. I també he de dir que “petit chou” em sonava millor abans de saber que “chou” és una col. En fi, que cal saber molt d’una cultura abans de jutjar perquè altrament podem mal interpretar el que ens estan dient.
Bon final de maig per a tots!

Gastronomia i cultura.

Deixa un comentari

I heus aquí que ja fa setmanes que parlo de la llengua i d’expressions idiomàtiques en francès i en alemany i que deixo de banda una mica la cultura d’aquestes dos països. Precisament dissabte passat vaig tenir la gran oportunitat de dinar amb una família francesa i vaig aprendre una cosa essencial de la seva cultura que només sabia a mitges. Associo França a la mantega, a les cebes, al formatge, als croissants que provenen originàriament de Viena però els forners francesos van millorar afegint-hi mantega i a l’ànec. I evidentment són mestres produint vins i espirituosos, però de tot això pel que són famosos per a mi el més gran invent és el formatge. Durant la guerra Winston Churchill va afirmar que un país que era capaç de produir 360 formatges no podia morir i en canvi el general Charles de Gaulle va declarar que era absolutament impossible governar un país amb 246 varietats de formatge. Jo trobo fascinant que hagin aconseguit produir-ne tants.
Que el formatge és una part de l’ànima de la gastronomia francesa m’era conegut però que hi ha un protocol per menjar-lo, això ho desconeixia. Dissabte passat vaig declarar el meu amor per aquest país on m’hi escapo quan tinc vacances en adonar-me que abans de les postres apareixia a taula un plat de formatges per a compartir. Tant de bo m’hagués espavilat una mica a mirar regles de bones maneres a taula abans de l’àpat familiar perquè resulta que tallar el formatge té les seves pròpies regles que ignorava completament. Malauradament sempre s’aprèn de les patacades que ens emportem i jo devia quedar com una bàrbara mirant els formatges però sense saber com tallar-los.
En realitat el principi que hi ha darrere la manera de tallar el formatge és molt igualitari perquè cada tipus requereix que se’l trossegi de manera que tothom degusti un bocí de la part més tendra i un de la part més seca. Així doncs per exemple el camembert, un dels meus formatges favorits, no l’heu mai de tallar a rodanxes perquè quedarien els cantons secs que no són tan bons al final. Per aquest motiu es talla a triangles a partir del mig per tal que en repartir-lo tothom tingui una part del cor que és la més tova i la part de l’exterior seca. Si el que teniu davant és un Roquefort en un bocí que és triangular, llavors s’ha de tallar a partir de la part exterior i amb talls paral·lels al costat del formatge. Jo ho anomenaria a llesques. D’aquesta manera tots els talls tindran una mica de la part central més blava i una mica de l’exterior. Un Saintncter es tallaria de manera similar a un Roquefort. La forma correcta de menjar i assaborir el formatge és posant-lo sobre un bocí de pa que podem trencar amb les mans a partir del tros de baguette que tinguem. A aquest fragment de pa i formatge se l’anomena “cavalier” i permet que puguem assaborir més el formatge que estem menjant. I en cas de dubte el que s’ha de fer és esperar que un francès autèntic talli el formatge i senzillament copiar el que hem vist.
Vaig reflexionar una estona sobre aliments típics de França i vaig arribar a la conclusió que l’ànec també forma part de la seva cultura. I si voleu saber la veritat a Alemanya aquesta au també surt sovint a taula sobre tot en grans ocasions com per Nadal. Tot i que els meus amics germànics no en mengen tant ni de tantes maneres el consideren un àpat refinat.
Si hagués de pensar en allò que és típic de la cultura gastronòmica alemanya diria que el producte estrella és la patata. I ben bona que és. La fan servir tant en la deliciosa Kartoffelsalat com en el Kartoffelpuffer que és una mena de “tortita” que es fa amb patata rallada, ou i ceba i que es menja sovint acompanyat de Apfelmus, és a dir mus de poma però salat. Ajuda a recuperar ràpidament l’energia perquè la patata és altament glucèmica. També és força famós el “Bauernfrühstück” que és l’esmorzar de pagès que consisteix en una truita consistent amb patates guisades amb cansalada. També porta all i ceba. Les salsitxes són també un producte estrella i els alemanys saben com fer-les i com acompanyar-les de la “choucroute”. I no sé si ho sabeu ja però el mot “choucroute” és una deformació de la paraula alemanya Sauerkraut que és la col agre, un producte molt ple de vitamines i que va de meravella amb les salsitxes.
No cal que us parli de la cervesa perquè ja sabeu que a Alemanya s’anomena “flüssiges Brot” és a dir pa líquid. Pels alemanys la cervesa és tan miraculosa que es fa servir per a tot: per a netejar finestres o calenta per matar refredats. La cervesa calenta és només apta per a nazis de les papil·les gustatives però és efectiva perquè fa suar i orinar i per tant ajuda a fer desaparèixer els bacteris i virus més ràpidament.
De rituals a l’hora de menjar a Alemanya no n’hi ha gaires. Es desitja bona gana a tots abans de començar i s’espera que tothom sigui a taula i poca cosa més. El que sí és tot un art és el te a Ostfriesland i si us interessa com el beuen els alemanys del nord podeu cercar el post que vaig escriure ja fa uns anys.
He de confessar que de tot el que m’ha sorprès dels diferents països, allò al que em va costar acostumar-me a Rússia va ser a beure te amb els àpats. I de fet al menjador universitari es considera el te com a un plat, és a dir que el primer el segon i la beguda ja constitueixen tot un àpat. Per a mi el te i el cafè són per quan s’acaba de dinar o sopar o a mitja tarda però beure’n amb el dinar se’m va fer difícil. Malgrat tot preferia acompanyar el dinar amb el te que amb la vodka que em deixava fora de joc de seguida.
I per avui fins aquí la lliçó sobre gastronomia i cultura. Gaudiu del cap de setmana que se’ns acaba el maig!

Expressions alemanyes i les seves germanes franceses II.

Deixa un comentari

Hem tingut un principi de maig mogut amb l’elecció d’un nou Papa i un escenari internacional en què cada cop queda més clar que Rússia anirà a la seva i Europa no està prou unida per parar-li els peus. No m’acabo d’acostumar al nou ordre del món i tot i que sempre he vist interessos en tots els moviments dels EEUU, que ara hagi volgut deixar de fer “d’àngel de la guarda” trastoca una mica la percepció de l’equilibri mundial. Veurem ara si la treva que demana Ucraïna es durà a terme o no. A Putin principalment li interessava poder celebrar el 9 de maig a Rússia amb una mínima tranquil·litat. No sé si ho sabíeu però en acabar la segona guerra mundial no hi havia ni una sola família a aquest immens país que no hagués perdut algun membre a les files. Per això per a ells el 9 de maig que commemora la capitulació de Hitler del 8 és el dia de la victòria, una festa nacional que celebren amb tots els ets i uts i sobre tot desfilades militars quilomètriques.
Però no us penseu que només celebren la victòria sobre els nazis els russos, a Anglaterra també se celebra. És un trist capítol de la història d’aquest bell país que m’ha fet trencar-me la closca molt sovint. No puc entendre com tot un poble va ser capaç de deixar-se endur pels discursos eixelebrats d’un personatge foll que s’alimentava principalment de patates i pervitín. Que hi hagi bojos al món no m’estranya, però que el vagi seguir tota una nació fa por encara ara.
I tanmateix segueixo pensant en Alemanya com a un país increïble amb gent endreçada, treballadora i amant de la natura. El seu és un idioma que convida a la lògica i al pensament racional i això ho fa que l’Alemany sigui una llengua tan poc ambigua, gens desendreçada amb una fonètica relativament fàcil comparada a la de l’anglès i a més rica en expressions acolorides que reflecteixen el caràcter més enjogassat de la seva gent.
Avui us porto de nou diverses expressions alemanyes i les seves equivalents franceses. Si s’escau també us en donaré les homòlogues en anglès, català o castellà.
La primera ja us l’havia comentada en un post anterior i és la de “travailler pour le roi de Prusse” treballar pel rei de Prússia. Es veu que es va fer famós per no pagar gaire bé als seus soldats. Quan penquem per pocs diners llavors en alemany diem “für Gotteslohn arbeiten” treballar pel sou de déu, és a dir que déu t’ho paga, però és clar, com que directament no baixa amb diners a la terra doncs cal esperar la recompensa en una altra vida. En aquests casos els anglesos diuen que treballen per cacauets “to work for peanuts”.
També en un post anterior us vaig comentar que hi ha una locució en francès per designar quan un es desmaia, és la de “tomber dans les pommes” caure a les pomes. Doncs en alemany la seva homòloga és molt curiosa “aus den Latschen kippen” caure de les xancles. I una de molt positiva és la que és fa servir quan el cor batega ràpidament i amb força per nervis, emoció o enamorament. En aquests casos els francesos diuen “avoir le coeur qui bat la chamade”. Aquí hem d’entendre que “la chamade” era originàriament un toc amb trompeta que tocaven els soldats quan volien indicar que estaven disposats a rendir-se. Per expressar el mateix els alemanys diuen que “das Herz schlägt bis zum Hals” que vol dir que el cor batega fins la gola. És una descripció molt física i real del que passa quan estem nerviosos o alterats encara que sigui per un motiu positiu.
Us ha passat mai de trobar alguna persona que presta una atenció excessiva a detalls sense importància? Un d’aquells que no acaben la feina perquè es perden en la perfecció o que es passen el dia acabant de millorar foteses? Una persona així és un “Haarspalter” que seria el que parteix o divideix el cabell en dos, una feina de molta precisió i paciència que no porta enlloc. I em demano si aquesta manera de designar aquesta gent no té a veure amb la locució francesa “couper le cheveux en quatre” és a dir tallar el cabell en quatre, ser un perepunyetes o un puntimirat. Pel mateix tipus de persona els alemanys tenen també dues paraules més “Erbesenzähler” el que compta els cigrons i en versió menys fina i delicada “Krümelkacker” que literalment és el que caga molles. Doncs bé en francès si som perepunyetes diem que “ on coupe le cheveux en quatre”, i amb un significat proper també que “on cherche midi à 14 heures” que un cerca el migdia a les dues. I com que la llengua sempre permet anar cap amunt i elevar-se o baixar fins més avall i ser més directe parlant, doncs els francesos també tenen la versió menys fina de la mateixa expressió amb el seu “enculer les mouches” que literalment vol dir donar pel sac a les mosques. Bé i ja suposo que entendreu que empro “sac” en lloc de “cul” tot i que donar pel sac i donar pel cul és exactament el mateix ja que aquest “sac” és una deformació de la paraula àrab “sas” que no designa res més que el cul.
I si seguiu el blog ja fa unes setmanes us vaig parlar de que quan una persona s’ofèn fàcilment llavors diem en alemany que és una “beleidigte Leberwurst” una salsitxa de fetge ofesa. L’origen d’aquesta locució ja us la vaig explicar. Avui em toca només dir-vos que la mateixa idea l’expressen els francesos amb el seu “être une soupe au lait” ser una sopa de llet.
I per acabar tres expressions més que altrament no us les podreu aprendre totes. Aprofito que ja vaig comentar en un post anterior que quan algú té molta sort o ha nascut amb la flor al cul —renoi quantes vegades ha sortit aquesta part del cos al meu post i encara en sortirà una més!— en alemany s’anomena a la persona “Glückspilz” bolet de la sort. Doncs en francès llavors direm que la persona “est en vernís” que l’han envernissada o bé diem “avoir le cul bordé en noilles” els “noilles” són com uns espaguetis i l’expressió vol dir tenir el cul brodat amb espaguetis.
La darrera locució m’abelleix especialment perquè en alemany la vaig fer servir molt durant els meus anys per allà. Com que com a estudiant havia signat un pacte i no tenia permès treballar més d’unes hores determinades, doncs sovint els diners que tenia eren justos per tot i per això arribar a final de mes i poder pagar totes les despeses era difícil. Però quan s’aconsegueix amb pocs recursos es diu en alemany “über die Runden kommen” arribar a les rodones. Suposo que es refereix a fer caçar les dues bandes d’un fil i ho dedueixo perquè l’expressió francesa i l’anglesa són similars. En francès és “joindre les deux bouts” que és ajuntar les dues puntes d’alguna cosa, calc exacte de l’anglès —o potser és a l’inrevés—“to make ends meet”. Aquestes expressions s’empren quan es vol dir que es té diners suficients per afrontar totes les despeses però que no sobren en absolut. Una situació a la que estic molt acostumada però que m’ha ajudat a saber valorar el que realment compta en aquesta vida i a ser feliç amb coses que no impliquen gastar diners. Com escriure el blog, aprendre idiomes, anar en bici per la platja i escriure.
Us desitjo una bona setmana i que continueu gaudint d’aquesta primavera que tant em recorda a les primaveres de quan era petita amb tota la seva inestabilitat. Les dues primeres imatges d’avui corresponen a Alemanya i les dues següents a França.