Una mirada contemporània als vincles que es reinventen sense perdre el seu batec.

Ja fa dies que em balla pel cap el tema de la família i la rellevància d’aquesta per a l’estructura social. Fa uns anys va sortir a les Proves PAU un text molt interessant que sostenia que els bebès de l’edat de pedra tenien una millor criança que els d’avui. El text era com sempre una adaptació i en aquest cas provenia d’un article publicat a la revista “development psychology”. Afirmava que a l’edat de pedra a un sol nadó o infant el podien cuidar fins a quinze persones diferents de la tribu o assentament on naixia. Una criatura tenia unes nou hores d’atenció humana que no necessàriament era la de la mare o el pare biològic i que permetia a la progenitora descansar més. Sens dubte en una etapa tan primerenca de l’evolució humana els nostres ancestres van entendre millor que posteriorment la necessitat de preservar aquella nova vida i tota la comunitat s’hi implicava. Suposo que d’aquells primers models col·laboratius i a mida que la raça humana es va anar multiplicant i estenent el que van aparèixer són els nuclis familiars. La família nuclear domina molts models familiars especialment en el món occidental. Però en tribus de l’Amazònia la família es un concepte que es dilueix en la comunitat sobretot perquè els vincles entre homes i dones no són estables i la poligàmia i la poliàndria són totalment acceptables. Certament hi ha països on la poligàmia és acceptada com en els àrabs i la poliàndria fraternal es practica en una zona del Tibet, en algunes zones del Nepal i també en alguna regió del nord de la Índia. El principal motiu d’aquesta poliàndria és assegurar-se que les terres i els bens no es van quedant repartits i esmicolats. Aquests models familiars que a nosaltres ens resulten aliens també responen a una necessitat intrínseca humana que és la de sentir-se protegit i acompanyat en el recorregut vital i una externa, la de mantenir els recursos vitals per a tots.
Al món occidental tradicionalment a la família nuclear hi pertanyia un pare, una mare i els fills però durant un període prou llarg de la història, el vincle entre home i dona no venia donat per amor sinó sovint per interessos comercials, econòmics o polítics. D’això els romans ens sabien un munt.
En tot cas i en la seva vessant més purament biològica el concepte de família i la necessitat de protegir-la prové, com molt bé explica i demostra Robert Sapolsky en el seu “the psychology of behaviour” de la necessitat primària de perpetuar els propis gens i els dels individus amb els que hi ha consanguinitat. Tornaré a aquest punt més tard. Però segueixo primer amb el breu anàlisis de l’evolució de la família. La família com ens ve ara al cap es una estructura social que va néixer durant el període posterior a la Segona Guerra Mundial quan la prosperitat econòmica permetia a les famílies desenvolupar-se en escenaris urbans. Llavors els rols eren clars: els homes es guanyaven el pa i les dones eren mestresses de casa o això que els anglesos anomenen amb aquest preciosíssim nom de “homemaker”, la que fa la llar. Posteriorment va aparèixer la idea d’igualtat social i amb aquesta la reivindicació de la dona a treballar i per tant a no estar reclosa dintre de l’àmbit de la llar. A més s’entra en una fase on l’individualisme pren molta força i per tant es cerquen nous models de vida fora de les estructures clàssiques. Aquí voldria recordar una cosa que va dir Marx i em sembla immensament encertada “ people make families, but not under conditions of their choosing”, les persones fan famílies però no en condicions que trien ells. Amb això no vull dir que abans no es contemplés la idea de família com a tal. Penseu que la paraula “holiday” anglesa prové del “dia sagrat” i era una festivitat religiosa i que moltes festivitats han sorgit de la necessitat de permetre que les famílies es reunissin per celebrar el Nadal per exemple i que després tinguessin un sant Esteve que servia per donar un temps a la gent a tornar a les seves cases. Durant un període relativament llarg de la història contemporània visitar la família era un pla vacacional, sobre tot abans que nasqués la indústria turística. La gent anaven els uns a casa dels altres i els grans viatges estaven reservats als aristòcrates, nobles o rics. No obstant, la família nuclear com la tenim ara present és una construcció socio-històrica posterior. Repeteixo que durant una gran part de la història de la humanitat moltes famílies van néixer d’unions que no venien donades per amor sinó interessos. El concepte de família com a nucli d’amor és quelcom relativament modern.
El nostre model familiar està subjecte a allò que hem vist i mamat i a allò que ens hem trobat a la vida. Avui dia el patró ha canviat tant que a la nostra societat trobem famílies tradicionals, famílies mono-parentals, famílies homosexuals, i aquelles que en alemany s’anomenen “Patchwork Familien” i en anglès “blended families”. Són les famílies recompostes de ruptures d’anteriors famílies. També hi ha infinitat de famílies de parelles sense fills. El fet que la dona tingui el control sobre el ser o no mare ha provocat un canvi del model de família i el model més conservador és ara només una opció. Com que les dones no necessàriament són mares i poden treballar i guanyar-se el sou, ara també tenen una major facilitat de separar-se de la parella. I encara és més així quan el marc legal permet les relacions sense contracte matrimonial. Les separacions són més fàcils tot i que igualment doloroses suposo.
Hi encara ha dones que són mestresses de casa i no tenen ingressos? Indubtablement que sí i no totes elles són d’edat avançada! La seva ha estat una elecció personal totalment justificable. Com també és justificable la decisió de les dones que no han volgut tenir fills i les que no han format famílies perquè no han trobat la parella adequada o perquè senzillament pensen que poden sentir-se realitzades fora del marc familiar que creen elles. El mateix és cert dels homes. No tots volen crear famílies, n’hi ha que són perfectíssimament feliços sense tenir-ne una de pròpia i la societat ha d’aprendre a veure als “sense-família” com una realitat tan àmplia com la d’aquells individus que volen tenir-ne una.
Fa uns anys el meu advocat em va dir quelcom que no oblidaré mai. “Familia se es por consanguinidad o por afinidad”. I em va fer molt feliç perquè la meva família no és gaire gran però els meus amics per a mi són la meva família. I si analitzo el meu entorn hi veig de tot. La majoria d’alemanys que conec es reuneix amb els germans o els pares un o dos cops l’any. L’aferrament a la família no és gaire alt perquè a Alemanya entenen que per viure un ha de fer el seu propi camí i aquest pot portar lluny de la família. Recordo que el meu pare sempre deia “d’un germà comença-te’n a anar”. Volia dir que s’ha de fer la vida deslligada de la dels familiars fins i tot més propers. Quanta gent no opina que la família és un model que afavoreix sobre tot als infants més que als adults? Quantes parelles no se separen un cop ja han pujat els fills? Conviure amb una mateixa persona és difícil i feixuc i és una feina i un esforç continuat que cada cop aguantem menys. Dels amics alemanys que tinc he de dir que cap d’ells veu a la família massa regularment. I l’amic anglès que viu aquí i a qui conec molt bé tampoc. De les meves amistats properes potser un 50% està en un model familiar tradicional o ho ha estat i l’altre 50% no. Tinc amics divorciats, tinc amigues vídues sense fills, mares solteres, rejuntades sense fills, una com jo soltera amb o sense amic íntim, no ho sé, amics i amigues que viuen amb la mare i una que viu en un model tradicional. Felicitats! És una de totes perquè veieu la proporció! Pel que fa als meus amics en tinc un de vidu que no s’ha tornat a casar, en tinc de separats que tenen el fill en custòdia compartida però que mai han estat casats i en tinc de divorciats sense fills. O soc jo rara i atrac als “rara avis” o realment el model familiar avui dia és molt, molt fluid.
De totes les famílies que he conegut hagudes i per haver solament la família francesa que vaig tenir oportunitat de conèixer aquest 2025 encaixa gairebé al 100% dins el model tradicional. I això que si som exactes com que consistia en un matrimoni separat amb fills, reunit amb un altre cònjuge i amb fills de la nova parella no es pot considerar tradicional al 100%. No obstant, el grau d’aferrament d’ells sí m’ha semblat notable. No només per la freqüència en què es reuneixen i fan activitats plegats sinó pel grau en què s’ajuden els uns als altres. És una família-clan i segur que n’hi ha d’altres però jo era la primera vegada que en veia una.
Per a mi la família ha estat el niu que m’ha fet créixer però del que vaig arrancar el vol fa anys. I de fet els meus pares segur que em trobaven a faltar però el que més desitjaven és que fes el meu camí i el fes amb els meus recursos. Això sí que m’ho van inculcar de ben joveneta, que arribés on arribés havia de fer-ho sense ajut. Una estructura familiar massa densa i que proporciona massa recursos als que recórrer pot arribar a ser un impediment pel desenvolupament autònom individual en la meva modesta opinió. La família pot arribar a crear un núvol fictici de cotó-fluix i fer que els infants arribin a edat madura pensant que tot són flors i violes perquè la família els hi treu les castanyes del foc i els hi ho permet tot. Malauradament m’hi trobo sovint com a docent i veig que la sobreprotecció és una arma letal que acaba creant somnia-truites.
Tanmateix estic convençuda que aquesta afirmació que corre de que la família està en perill no és certa. La família i el model familiar està en canvi i transformació com la societat. Avui tenim més diversitat i hi ha un model de vida més o menys acceptat per cada tarannà. Encara en època de Franco era impensable ser mare soltera. Avui dia és la cosa més normal del món. També s’ha normalitzat el fet que no tothom vulgui viure dintre dels models familiars establerts. No ho hem de veure com una pèrdua sinó com un enriquiment. El que sí és cert és que l’actual situació econòmica fa molt difícil la subsistència pels models monoparentals. O pels solters. S’ha de ser molt millor en economia per viure sol i sense ajuts familiars que per viure en parella o saber que pots recórrer al compte d’algun parent proper o llunyà.
L’informe Federal d’Alemanya del 2024 posava de manifest que les parelles i els fills són una font fonamental de benestar per la majoria d’alemanys i que les persones amb fills eren de mitjana més felices que aquelles que no en tenien. Què vol dir això? Doncs que a pesar de la diversitat, en la que jo encaixo perfectíssimament, una proporció molt gran dels alemanys se sent millor dins de relacions familiars. I no crec que el cas dels alemanys sigui diferent al d’altres països. Per tant tots hauríem de mostrar un major grau de respecte i tolerància cap a les formes de vida diverses que avui dia hi ha a la nostra societat.
Acabo la reflexió d’avui amb un pensament que prové de Russel o de Foucault però que he re formulat amb un “la normalitat és allò que el vuitanta per cent de les persones creuen normal el vuitanta per cent del temps”. Això dona lloc a molta diversitat. I per citar persones concretes amb paraules concretes em quedo amb la cita de Xavier Guix a la revista dels valors “El problema no és la normalitat, sinó la normalització. La generació inconscient de realitats que es van assumint com a certes perquè són practicades per la majoria.” O la d’Òscar Martínez de la Facultat Pere Tarrés “Ser ‘normal’ és impossible, perquè l’ésser humà es caracteritza per la diversitat. La ‘normalitat’ no existeix, és només una construcció social.”.
Amb tot això el que vull dir és que trobarem tantes famílies diferents com persones diferents i que molt sovint el caràcter d’una persona sí que ve establert i condicionat pel que ha viscut a la ninesa. I en la majoria, però no tots els casos, aquesta transcorre dins d’un entorn familiar.
Les imatges que he escollit avui són del Safrà i el Sugus. Finalment la Llei dl benestar animal ha reconegut les mascotes com a membres de la família i per a mi els meus dos peluts ho són igual que els quatre cosins que tinc o la infinitat d’amics que m’acompanyen i comparteixen amb mi els meus millors i pitjors moments. I per què no? Els companys de feina a qui conec des de fa anys també ho són encara que de vegades em donen disgustos. Ben bé com la família…

Ara sí que inevitablement comença l’època de l’any on una gran majoria s’agafa vacances i deixa la rutina enrere per tal de fer coses que normalment no es poden fer per manca de temps. Uns trien anar a l’altra punta del món a sadollar la seva necessitat d’exotisme i potser també per revestir-se de sofisticació a la tornada i poder presumir d’haver fet quelcom envejable. D’altres trien una destinació més propera i s’endinsen en la cultura, l’arquitectura i la gastronomia del racó del món que visiten. I d’altres senzillament no tenen temps per fer vacances o no se les poden permetre. Sí, sí, el que escric, que hi ha una part prou significativa de la població que no es pot pagar unes vacances i ni tan sols pot permetre’s el luxe de deixar de treballar un mes per assegurar-se que el cos i la ment descansa com cal. El 17 d’abril d’aquest any a RNE Àudio van dir que un 30% dels catalans no es podia permetre ni fer una setmana de vacances l’any. Una xifra preocupant com també ho és el fet que s’hagi de vincular per força aquest 30% a unes rendes baixes i a gent amb risc d’exclusió social. En la mateixa línia està l’estadística del 2023 presentada al diari ARA en què es fixava el percentatge de gent que s’ha de quedar sense descans en un terç. És a dir que si podeu anar de vacances o si podeu ni que sigui estar uns dies sense haver de pensar contínuament en obligacions laborals sou uns privilegiats.
Però no us penseu per favor que la situació és només la que és aquí. Justament al Tagesschau d’aquest darrer 26 de juliol es va dir afirmar que un de cada cinc alemanys no es poden finançar ni una setmana de vacances. Això afecta sobre tot a les famílies monoparentals i té a veure també amb el fet que l’estructura familiar a Alemanya és cada cop més precària, on abans hi havia avis o parents disposats a ajudar, ara no en queden. Tanmateix el Kinderhilfswerk afirma que hi ha una oferta a diverses Länder, regions d’Alemanya, per permetre als fills de les famílies més desafavorides unes vacances dignes i profitoses. El Jugenderholungswerk Hamburg, una institució dedicada al descans dels joves, organitza campaments a Alemanya per a nens que costen només 105 euros i que permeten que els nens estiguin unes setmanes gaudint d’activitats i jocs que els pares no els poden oferir. La resta del cost d’aquestes vacances l’aporta la ciutat d’Hamburg. En total són mil els nens que gaudiran del seu descans gràcies a l’iniciativa i a aquests diners solidaris. Em va semblar esfereïdor que al Telenotícies alemany es digués que al país hi ha una taxa alta de pobresa infantil.
De vegades es sorprenent com d’acostumada està la gent a pensar que les vacances han de ser llargues i costoses. Ara fa poc vaig quedar per anar a dinar amb un company de feina. És un home molt treballador que quan no fa d’informàtic fa classes i per tant de possibilitats de viatjar en té poques. De fet ell considera vacances tenir només una feina en lloc de les dues que compagina. Doncs es va quedar molt sorprès quan li vaig dir que jo aniria als Pirineus Orientals 5 dies de vacances i prou. Tothom s’imagina que he d’estar més dies fora. Les economies no m’ho permeten i amb l’edat una es torna més prudent. A més no vull dilapidar tot el pressupost de lleure en les vacances d’estiu perquè durant l’any també m’agrada fer quelcom de tant en tant. S’ha acabat per a mi això de fer un viatge car a l’estiu i després anar curta durant mesos. No em compensa.
El precursor de les vacances tal i com les coneixem ara va ser el tren de vapor perquè va permetre que la gent, sense ser rica, es pogués desplaçar per canviar d’aires de manera ràpida i relativament econòmica. I a Anglaterra vacances i campaments vacacionals és sinònim de Billy Butlin, l’empresari que va veure el futur en posar a l’abast un allotjament econòmic a una classe social que havia aconseguit un major poder adquisitiu i volia gastar els diners escadussers en oci.
De pioners del sector de les vacances n’hi ha molts però vull esmentar especialment a Juan Farré que va ser el propulsor del càmping a Catalunya? Com ho va fer? Doncs deixant a un grup de viatgers allotjar-se en un terreny que ell tenia a casa seva a la Fosca, a Palamós. Era l’any 1953 i segur que ell no tenia ni idea que estava a punt de fer néixer el càmping i el concepte de càmping al nostre país.
Però d’on prové el terme vacances? El nostre mot, el francès i l’anglès provenen del llatí vacāre que vol dir senzillament estar fent pausa de les ocupacions habituals. En anglès tenim el “vacation” i també el “holiday”. El primer terme es fa servir més als EEUU i el segon és britànic. És originari del temps en què els dies festius eren els que les institucions religioses havien previst i es consideraven per tant sagrats.
En alemany la paraula vacances és “Urlaub” del verb “erlauben” que vol dir permetre. Les vacances són doncs el permís que tenim per escapolir-nos de la feina i desconnectar. En rus també hi ha dos termes. El primer és “каникулы” pronunciat com “canícula” que té a veure amb la nostra paraula “canícula”, és a dir l’època de l’any en què fa més calor. Aquest terme es refereix a les vacances escolars o acadèmiques. El segon terme és “отпуск” pronunciat com “otpuck”que té com a arrel el verb “отпустить” “otpustit” que no vol dir res més que deixar anar. Pel que fa a l’àrab us he de confessar que la paraula vacances també té dos termes. El primer i el que jo ja conec és “عطلة” de difícil pronunciació per a mi però que transcriuria com a “outlà”. Vol dir període d’inactivitat. També tenen la paraula “إجازة” “ijaça” que té gran similitud de significat amb l’alemanya “Urlaub” per la idea de permís.
Sigui quin sigui l’idioma en què parlem d’aquest meravellós període hem de ser conscients del privilegi que suposa poder-ne gaudir.
El meu post d’avui no estaria complert sense un parell de cites sobre vacances. De totes les que he llegit les meves favorites són les que us escric. La primera de Jacob Braude diu “A vacation should be just long enough that your boss misses you, and not long enough for him to discover how well he can get along without you” és a dir que unes vacances han de ser suficientment llargues que el patró et trobi a faltar però no tant per a que s’adoni que pot passar sense tu.
Sam Ewin al contrari devia tenir una experiència similar a la meva i no gaires recursos perquè va escriure la definició de vacances com a “Vacation: Two weeks on the sunny sands and the rest of the year on the financial rocks.” És a dir que les vacances són dues setmanes en platges de sorra i la resta de l’any en roques de finances. Marcel Proust va dir que “un petit viatge és suficient per renovar-nos el món, Agustí Aureli va afirmar que “Die Welt ist ein Buch. Wer nie reist, sieht nur eine Seite davon“ que vol dir que el món és com un llibre. Qui no viatja mai només en veu una pàgina. I per acabar Herman Löns va dir que “Das wichtigste Stück des Reisegepäcks ist und bleibt ein fröhliches Herz.“ El més important de l’equipatge per vitajar és i roman sempre un cor alegre. Ni cal anar lluny ni estar fora gaires dies. L’important és descansar si tenim la gran oportunitat de fer-ho i viatjar per ampliar el nostre món. Hem de ser conscients del luxe que això suposa.