Entre el dimoni i el profund mar blau i altres locucions.

Deixa un comentari

Segueixo avui amb el post sobre l’estiu i els temes relacionats amb aquest. Amb les mateixes ganes de transmetre però un pèl moixa perquè les meves vacances, el període de l’any que em serveix per omplir-me d’energia positiva, s’ha acabat del tot. I ara toca fins ben bé gener o febrer fer un esforç titànic per portar el curs i aconseguir els objectius marcats. Precisament el dijous 28 es va poder llegir que l’UNESCO havia declarat que l’ofici de professor pateix una crisi sense precedents i ha fet una crida a revaloritzar la nostra professió. Jo mateixa em veig una mica en un pou perquè cada cop em desgasto més, cada cop se m’exigeix més i la satisfacció és cada cop més negligible. I no estic sola amb aquesta sensació. De fet m’estic plantejant seriosament començar a estudiar de nou per poder tenir una manera de saltar del tren al que vaig pujar fa 27 anys. Em sento una mica com Sisif, pujant una pedra gegant muntanya amunt cada curs i cada curs la veig rodolar cap avall i he de fer tot l’esforç de nou. Les reformes una darrera l’altra, les innovacions que fan que mai et sentis que domines el que fas, l’alumnat cada cop més abstret i cinquanta mil rucades que van apareixent cada dia fan de la nostra professió un autèntic repte.

Però no és d’això del que vull parlar. De fet vull reprendre el tema de l’estiu i em concentraré avui en locucions que tenen a veure amb el mar, aquell bell aliat meu que em fa de pomada de l’ànima quan no puc més. A l’estiu m’hi banyo i a l’hivern m’hi acosto cada dia per reposar la vista cansada amb el seu color serè. Segons on visquem la visió del mar és una o altra. No és el mateix en nostre meravellós mar Mediterrani que l’Atlàntic que coneixen per exemple els alemanys o els anglesos i que sovint no convida gaire a banyar-s’hi.

Començo doncs amb les locucions d’avui. En anglès quan estem atrapats en dues situacions igualment desagradables diem que estem “between the devil and the deep blue sea” entre el dimoni i el profund mar blau. I és que el mar pot arribar a fer basarda i molta.

De la mateixa manera si la vostra vida està estancada podeu dir en anglès que està “dead in water” morta a l’aigua. No només serveix per la vida sinó per qualsevol cosa que no es mogui ni presenti progrés. Conec molta gent que podria dir que el seu anglès està “dead in water” perquè molts l’estudien durant anys sense veure cap recompensa.

Si pel contrari estem confusos o confuses i perduts o perdudes diem que estem “all at sea” tot al mar. A mi moltes vegades les reformes educatives em deixen “all at sea” o de vegades el comportament de segons qui, sobre tot quan veig que la persona predica una cosa però després en fa una altra. I evidentment els anglesos, com nosaltres tenen la locució “fish out of water” peix fora de l’aigua per denotar una situació en la que estem desplaçats i ens sentim estranys. Jo per exemple soc “fish out of water” per les celebracions pomposes. No m’agrada ni haver-me d’empolainar, ni de presentar-me davant dels altres d’una manera que no correspon al meu tarannà.

Quan ens confronten amb una situació difícil es diu que estem “in deep water” en aigua profunda. Jo ho vaig estar durant molt de temps quan els meus pares eren grans, estaven malalts i no tenien recursos. Em va tocar fer malabarismes per poder estar per ells i mantenir la feina que no perdona les tasques que s’han d’entregar puntualment. També vaig estar “in deep water” durant molts anys dels meus estudis a Alemanya perquè compaginar la facultat amb la feina va ser dur. Sobre tot a nivell econòmic. Recordo que durant una temporada que em sembla una eternitat només vaig tenir diners per comprar els productes bàsics sense cap extra. La xocolata, que m’agrada amb delit, era un luxe que no em permetia. I un dia que just em vaig decidir a donar-me el gran gust em va visitar un amic i veient que tenia xocolata em va dir que en volia perquè jo d’aquestes coses no en tenia mai a casa. Òbviament no vaig dir res mentre veia com aquella pasta marronosa desapareixia a la boca d’un altre. L’educació va sempre per davant oi? Doncs això és estar “in deep water”.

I quan ens arrisquem i fem quelcom perillós en anglès en diem “sail close to the wind”. Jo no arrisco gaire perquè tinc poc i no vull acabar perdent el poc que tinc. De vegades però sembla que tocaria fer-ho si volem progressar.

Quan de vegades algú ens llença un gerro d’aigua freda i ens desmotiva o abaixa l’entusiasme en anglès diem “take the wind out of someone’s sails” prendre el vent de les veles d’algú. És una imatge molt bona trobo.

Les darreres expressions d’avui tenen una significació positiva. La primera és la de “you can’t cross the sea merely by standing and staring at the water” no pots creuar el mar només estant dret davant seu i mirant-lo. Això vol dir que per tal d’acabar tenint èxit en allò que emprenem cal arremangar-se les mànigues i treballar dur i no només observar.

I si quelcom està molt endreçat i net diem en anglès que està “shipshape and Bristol fashion” que està en forma de vaixell i a la moda de Bristol.

Fins aquí per avui. Suposo que la setmana vinent ja ni recordaré les vacances i espero tenir l’energia de fer tot el que m’he proposat a pesar de la feina. Tornar a l’esclavatge assalariat no és bufar i fer ampolles però sé que una immensa majoria esteu igual que jo. Bona setmana a tots.

Summer fever i altres conceptes estiuencs.

Deixa un comentari

Encara ens queden uns dies d’estiu tot i que per a mi sense les vacances ja no tenen el mateix gust. I hem d’aprofitar i gaudir de les jornades llargues quan encara podem estar a una terrassa conversant tranquil·lament amb els amics, filosofant i arreglant el món. Que l’estiu és una època de l’any meravellosa ho fan paleses moltes llengües i entre elles el rus té una manera molt especial de fer-ho. Resulta que els anys si acaben entre el 5 i el 9 s’anomenen “лет” que vol dir estiu. Un nen de cinc anys per tant el que té són cinc estius.
Pels anglesos també és una estació de l’any excepcional perquè tenen un vocabulari i unes locucions que expressen el que vol dir per la majoria de gent. Avui us vull dur paraules i locucions típiques de l’estiu que es fan servir en anglès i en francès.
Començo per les angleses. Una de les que més m’agrada és la de “summer fever” que és l’estat d’entusiasme i excitació que s’associa a l’estiu. Jo l’he experimentat aquest any més abans de que entréssim en la calor intensa i els dies llargs que no pas quan aquesta tòrrida estació ha arribat. Això té a veure amb que tenia unes grans expectatives de l’estiu i la majoria no s’han complert. Hauré ara d’intentar que la tardor i l’hivern tinguin l’espurna que pensava trobar en l’estiu i que no ha arribat. També és una tàctica.
Pels estrangers que no veuen mai el sol i que necessiten carregar vitamina D els anglesos tenen el “soak up the sun” que vindria a ser una cosa així com remullar-se i quedar amarat de sol. Hem d’entendre que els escandinaus i anglesos no tenen la mateixa quantitat de rajos solars que nosaltres i que quan veuen l’astre rei es tornen bojos d’alegria. Jo recordo perfectíssimament que els anys que vaig viure a Alemanya els pocs dies que hi feia sol em semblaven una autèntica meravella i els carrers que havia vist una cinquantena de vegades apareixien davant dels meus ulls com a preciositats úniques que no havia observat mai. Aquest és el poder de l’astre rei sobre el que no el veuen gaire.
I pel sentiment de lleugeresa i alegria tenim el “light as a summer breeze” lleuger com una brisa d’estiu. La segona quinzena d’agost per a mi ha estat “light as a summer breeze” perquè he tingut uns pocs compromisos laborals però molt de temps pels amics que per a mi són tan importants com la família.
I si una cosa passarà tant si com no independentment de la meteorologia o les circumstàncies diem en anglès “come rain, come shine”. Jo per exemple puc dir que el primer de setembre jo retorno a la feina tant si plou com si fa sol, és a dir tant sí com no.
I si abans us he comentat la “summer fever” també tenim en anglès la “midsummer madness” la bogeria de meitat d’estiu que és l’energia o el comportament inusual que associem a la meitat d’estiu. I és que amb el sol teòricament tenim una injecció d’energia que en els països del sud es veu malauradament compensada per la calor desmesurada que ens deixa a tots fregits. Aquests dies de canícula i xafogor insuportable s’anomenen en anglès “dog days of summer” els dies gos de l’estiu.
Com ja us havia explicat abans jo tenia moltes expectatives per aquest estiu i d’aquestes en podria anomenar “summer dreams” somnis d’estiu que han quedat una mica en això, somnis. Per si no està ja prou clar com de positiu és l’estiu per a la majoria d’anglesos us he de dir que quan diuen que quelcom és “brighter than a summes’s day” més brillant que un dia d’estiu és perquè és excepcionalment radiant, animat o positiu.
A l’època d’estiu és quan una gran majoria fa vacances i alguns com jo ho fan amb un pressupost bastant limitat. Doncs bé, per a les persones com jo els britànics tenen el “Travel on a shoestring” viatjar en una cordill de sabata. Ara però que jo prefereixo fer-ho així que no fer-ho en absolut. I sempre que vaig de vacances i sé que hi vaig estic en allò que els anglesos anomenen “on cloud nine” al novè núvol.
Una imatge molt romàntica que tenen és la de “sail into the sunset” navegar dintre de l’horitzó que apliquen quan una persona s’embarca en un nou capítol de la seva vida o persegueix una aventura amb emoció. I fins aquí les expressions angleses que tenen a veure amb l’estiu. Ara us duc unes quantes locucions que es poden fer servir en francès sobretot en període de lleure. La primera és fer el gallòfol que ells expressen amb “se dorer la pilule”, que literalment és daurar-se la píndola i que transmet molt bé l’imatge de torrar-se al sol.
D’una manera molt similar fer el llangardaix en francès és “lézarder” que és el que faig jo a la platja durant quaranta minuts de vacances sempre que puc. Això i “piquer une tête” picar un cap que no es refereix a res més que submergir-se en l’aigua i mullar-s’hi el cap. Evidentment jo sense anar contínuament a l’aigua no aguanto el sol ni de conya perquè l’astre rei pica fort, és a dir que “le soleil tape”. La platja i sobretot el mar són les medicines que em guareixen tots els mals i no crec que jo sigui l’única. De fet ja tinc tot un grup d’amics que venen al racó de platja on vaig jo perquè tots compartim la passió per l’aigua. Ells són el que anomeno la meva família de platja.
I durant els mesos càlids d’estrangers torrant-se al sol en veiem moltíssims i si no tenen la pell acostumada als sol el que acaba passant és que es posen vermells com un cranc o com una gamba. Els francesos prefereixen dir-ne com un cranc “être rouge comme une écrivisse”.
Per últim una expressió que podem fer servir tot l’any però suposo que més a l’estiu si us coincideixen les vacances amb aquesta estació “faire la grasse matinée” és a dir dormir fins que el cor diu prou.
Jo espero que encara pugueu fer una mica el llangardaix i que els darrers dies de llibertat us facin estar “on cloud nine”. Bon retorn a la feina si és possible!

Panta rei: La dificultat de l’expressió del canvi en alemany.

Deixa un comentari

Arriba ja aquest post en el moment en què ja em queda poc per tornar a la feina, a allò que diuen que dignifica però que també ens oprimeix una mica. I dic que ens oprimeix perquè disciplinar el cos per llevar-se a una hora determinada no és fàcil ni surt espontàniament ni aguantar les vicissituds del treball és bufar i fer ampolles. Hem d’agrair tenir feina, això sí perquè sense ella no podem organitzar una vida autònoma i perquè a més representa un repte cada dia. En tenim d’altres de reptes. I el més important és intentar progressar a la vida per exemple. A la curta o a la llarga, si analitzem la nostra situació i tenim la sensació que no ha canviat res de la nostra realitat o quotidianitat potser acabarem frustrats. Fa poc parlàvem amb un amic que ha estat una bona temporada a un altre país de vacances i en tornar-ne va tenir una crisi total i absoluta. Es va adonar que el seu cervell havia vist ja massa vegades el mateix entorn, el mateix paisatge, les mateixes cares, que havia fet un dia darrere un altre més o menys el mateix i que tenia la sensació de que havia de marxar. La conec la sensació d’haver de marxar. De fet ho hauria de fer regularment per no sentir que m’ofego però sempre em demano si llavors no acabaria desarrelada i en el fons també perduda. En vam parlar una bona estona i vam acabar de donar la raó a aquell proverbi que diu “el cor necessita sang, els pulmons oxigen i el cervell canvi”. Potser no cal canviar de domicili ni de professió sinó fer canvis que estimulin el cervell. Jo per exemple intento cada any fer un canvi a la meva vida per aportar-li un moviment. Aquest darrer curs el canvi va ser reprendre una mica el contacte amb l’idioma francès. De ben segur que seguiré estudiant-lo perquè m’abelleix molt. Però si no vull tenir la sensació de ser al mateix lloc que l’any passat hauré d’aplicar algun canvi més. És curiós oi que sentim aquesta necessitat peremptòria de fer modificacions quan en realitat com va dir Heràclit “panta rei”, tot flueix i canvia? Canviem nosaltres definitivament amb cada nova experiència que afegim a la nostra motxilla. El cervell és plàstic i fent coses noves el modifiquem a ell també. El canvi representa també una pausa i un descans tal i com diu el proverbi anglès “a change is as good as a rest”, un canvi és tan bo com una pausa.
Canviar és un concepte que per a nosaltres en català o castellà i diria que fins i tot en anglès cobreixen una gran varietat d’activitats. Tenim el canviar, intercanviar, bescanviar, canviar-se de roba, canviar-se de camisa en el sentit de direcció política o manera de fer. En anglès tenim el change i per exemple “Exchange” intercanviar.
Fins aquí bé però la dificultat comença amb l’alemany. Es veu que per a ells la noció del canvi implica uns matisos tan importants que els van fer palesos a la llengua. M’explico. El canvi en si per a ells és “Änderung” i els seus verbs corresponents són reflexius “sich ändern” és el primer i l’altre és “sich verändern”. Ara em demanareu, i quina és la diferència? Jo diria que el “sich ändern” és més actiu, és quan l’individu posa atenció i intenció en realitzar el canvi en un mateix. Jo per exemple de tant en tant intento canviar alguna cosa que penso que pot millor molt de mi mateixa. I no us penseu que això sigui fàcil perquè cal posar molta atenció i disciplina per fer-ho. Ara fa uns anys vaig decidir que havia de ser capaç d’intentar no obsessionar-me tantíssim amb les coses. I em vaig passar dos anys reconduint els meus pensaments quan em quedava encallada en algun lloc. Canviar alguna cosa és un treball dificultós però funciona. Si ho volem funciona. Però seguim amb l’idioma. El “sich verändern” respondria més aviat a un canvi no intencionat que ha succeït per algun motiu. L’exemple més clar és el procés de creixement o envelliment humà. Si fa temps que no veiem una persona i ens demanen com l’hem trobada podem dir que ell o ella “hat sich sehr/wenig verändert” que ha canviat molt –“sehr”- o poc –“wenig”. Ara bé si el que volem és intercanviar alguna cosa llavors farem servir el verb “tauschen” amb la noció de canviar una cosa per una altra. Puc intercanviar roba per exemple. Però si canvio una cosa que he adquirit per una altra, llavors el verb és “umtauschen”. Curiós oi? Amb el sentit aquest de dues direccions tenim el fet d’intercanviar idees que és el verb reflexiu “sich austauschen”. Una cosa que em sembla realment interessant és que quan ens hem equivocat en alemany diem que “ich habe mich getäuscht” en el sentit en que pensava que quelcom era una cosa i ha resultat ser una altra. Amb aquesta mateixa arrel tenim la decepció “Enttäuschung”. El que més sorprèn de la paraula és que la desil·lusió en alemany implica un sortir – que ve donat pel morfema ent—i el “Täuschung” que en si ja vol dir engany. O sigui que ens desil·lusionem quan sortim de l’engany, ens desenganyem.
Si parlem de diners i volem canviar dollars per rúpies per exemple, llavors el verb és “wechseln”. Aquest és més vist per allò de les oficines de canvi que teníem sempre en indrets turístics. Si substituïm una cosa per una altra podem dir “auswechseln” com en el cas d’una bombeta i tanmateix si no ho canviem tot sinó només una part que seria “ersetzen”. Aquí de nou un apunt. Un amic meu em va dir fa poc que en francès es feia servir el terme “ersatz” en minúscula per designar el succedani. També fem servir aquest “ersatz”, el substantiu alemany, en francès per dir que una cosa pretén ser-ne una altra però no arriba a ser-ho. Jo podria dir per exemple en francès que en “Pièrre est un ersatz d’homme progressiste” i el que estaré dient és que el pobre Pièrre intenta ser-ho però no ho és. Potser perquè en el fons està ancorat en un pensament tradicional tot i no voler estar-hi.
Seguim. Pel canvi climàtic en alemany tenim el “Klimawechsel” Es refereix a un canvi sobtat de clima en una regió concreta. Però si parlem d’una transformació profunda i filosòfica llavors tenim el verb “wandeln” com quan esmentem el canvi de la societat en termes de mentalitat, estructura, classes etc. Pel canvi climàtic que experimentem com a fenomen global diem “Klimawandel” Un derivat d’aquest “wandeln” seria “umwandeln” que implica un canvi de forma o funció. Amb arrel llatina tenim els verbs “modifizieren” modificar, és a dir canviar amb intenció de fer-ho, el “variiren” que és el variar, el “reformieren” el nostre reformar. I quan fem el canvi de lloc d’alguna cosa encara en tenim un que és l”umstellen”. Si el que canviem és la direcció en diem “Richtung ändern” i si la modificació és profunda i de caire polític o vital llavors els alemanys empren el “eine Wende machen”. Si el que canviem és la direcció tan física com metafòrica en alemany diem “den Kurs wechseln”.
Bé i en el context de canviar i girar del revés podem utilitzar metafòricament el verb “umkrempeln” per designar el procés per canviar completament una persona. Una tasca tan impossible com podeu imaginar.
Com haureu pogut imaginar és un món de matisos que en un principi ens poden semblar irrellevants però que no ho són tant en la cultura germànica si per al mateix que nosaltres tenim un verb ells en tenen diversos.
Això em recorda una anècdota de quan jo començava a fer de professora d’alemany aquí a Catalunya. Donava classes particulars d’empresa a un enginyer de la SEAT que havia d’anar a treballar a la Wokswagen d’Ingolstadt. No feia gaire que aprenia alemany i em va demanar innocentment com es deia canviar. Jo no li vaig respondre amb un sol verb sinó que vaig connectar el mode enciclopèdic i vaig voler resumir-li els diversos verbs que hi ha pel nostre concepte breument. L’alumne em va mirar amb cara de por i em diu i cito perquè era castellà “pero Mariona, tu no te das cuenta que me dices uno de estos verbos, uno cualquiera, yo mañana me habré olvidado però salgo de clase feliz? En cambio ahora me iré a casa pensando que no voy a dominar nunca esta llengua”.
Tenia raó. I evidentment jo també he canviat com a professora i ara ja aquests errors potser no els cometo. En faig d’altres perquè és obvi que si no anem sempre a per allò que és segur ens podem equivocar. No obstant el que hem d’aprendre a fer és viure amb els erros dels que en podem extreure una lliçó i amb el canvi perquè res mai és sempre igual. I si tinc la sensació de que la vida s’estanca procuro ser jo la impulsora de la variació. De moment a mi el que m’ocupa serà el canvi de l’estat vocacionals a l’estat de l’esclavitud assalariada. Com a molts de vosaltres també si no heu nascut amb la flor al cul o una família que us salvarà la pell si teniu problemes econòmics hem de pencar per viure. Bona tornada a la feina a tots!

Els Pirineus Orientals i els càtars. L’aventura part II.

Deixa un comentari

“Aquells que estimen la veritat, caminen en silenci”.
Per segon estiu consecutiu he visitat els Pirineus Orientals francesos que fa anys pertanyien a Catalunya i he resseguit les petjades dels càtars, aquells que s’anomenaven “bons homes” i que l’església considerava heretges per tenir una visió de la religió cristiana ben apartada de la catòlica. Ells caminaven en silenci però jo vull fer ressò del viatge d’aquest estiu. Si llegiu el meu post de l’estiu passat sobre els càtars ja sabreu una mica en què creien però us en torno a fer un resum. Per als “bons homes” la força del bé i el món de Déu era tan poderosa com la del mal. El dimoni va desafiar a Déu i va ser el dimoni qui creà el cel i la terra i tot el món material que coneixem. Va crear als homes i les dones per donar un embolcall a l’ànima dels àngels caiguts que el van seguir. Per als càtars, la mort era, si un havia viscut de manera recta, l’única manera d’aconseguir anar al món millor i si un o una no s’havia portat prou bé es reencarnava en persona o animal. Per aquest motiu els que volien aconseguir seguir el camí de la veritat renunciaven a menjar carn. Com que per a ells el cos era un producte del dimoni, tampoc tenien relacions sexuals.
Un dels punts forts pel qual el catarisme s’estengué de manera perillosa per l’església catòlica era que els que seguien la doctrina creien que qualsevol persona podia llegir i interpretar la Bíblia sense necessitat de cap intermediari per interpretar-la com en l’església catòlica. No obstant, si pensem en l’Edat Mitja, només les classes altes podien arribar a saber llegir i escriure i heus aquí que fossin nobles els que seguien les doctrines càtares.
Aquest fet tenia una vessant molt perillosa perquè si entre els seguidors nobles n’hi havia capaços de deixar la seva vida de luxe per convertir-se en “bons homes”, el poble els tenia una admiració que no aconseguien molts líders de l’església que predicaven el que no posaven ells en pràctica. Occitània era una regió on el catarisme estava molt arrelat i pels voltants del 1218 la noblesa de la regió havia recuperat gran part de les seves terres i deixava que els càtars hi visquessin la seva creença sense traves. De fet, el rei de França tenia un poder que no exercia en gran part del territori perquè hi havia terres amb súbdits fidels a la Corona D’Aragó, d’altres eren fidels al rei d’Anglaterra i altres comptats com el de Tolosa eren suficientment forts per no seguir en absolut els desitjos del rei. Així és que a Lluís XIII li va semblar una bona idea utilitzar els càtars com a excusa per començar una nova croada contra ells i assegurar-se exercir també el poder en aquelles terres tan allunyades de París. Fou un pur moviment polític amb excusa religiosa com ha succeït tantíssimes altres vegades a la història.
Els càtars van anar fugint i demanant protecció als senyors dels castells que no necessàriament eren favorables al rei de França i a Occitània hi van trobar els seus darrers bastions.
La història dels càtars no estaria mai completa sense anomenar Montsegur. Per aquest motiu aquest estiu vaig decidir visitar primer aquest castell que a més era el que més allunyat em quedava de la meva base d’incursions a Mauri. Montsegur està situat all bell mig d’unes muntanyes altes i un paisatge verd per quedar-s’hi embadalit. Accedir-hi no és fàcil i la pujada aquest cop se’m va fer més lleugera gràcies al calçat adequat i l’optimisme de la descoberta. Va ser un desnivell esportiu perquè està situat a 1.207 metres d’altitud i encimbellat damunt el que als peus ens sembla una roca costeruda que òbviament feia impossible l’accés a la fortificació. Hi vam arribar just abans de les 12:00 per la qual cosa vam poder participar de la visita guiada gratuïta que feia una noia amb uns coneixements de la història molt profunds i unes dots interpretatives que no hagués imaginat mai veient la seva cara serena. Durant l’explicació els visitants vam anar situant-nos al seu voltant i no vam passejar pel recinte. El primer que cal saber i que en certa manera desencisa una mica és que el que encara es pot veure no té res a veure amb el castell que van veure els darrers càtars que van demanar protecció a Raimon de Perelha. El que sí és cert és que el 1204 els càtars van demanar que es reconstruís el Castell en un indret que havia estat habitat des del 4.000 abans de Crist. Hem de pensar que en aquella època acollir “bons homes” o faidits era una mica un esport de risc. Només cal pensar que el 22 de juliol de 1209 la ciutat de Béziers va ser arrasada en la croada Albigesa i entre 15.000 i 20.000 persones hi van perdre la vida. Així doncs Raimon de Perelha per força havia de ser un convençut del catarisme tot i que ell mateix no n’era. Els faidits eren els nobles occitans que havien perdut ja les seves terres i possessions en les croades albigeses.
Del 1204 al 1243 Montsegur no era un castell sinó un “castrum” un assentament organitzat i protegit per muralles i s’hi van arribar a refugiar 600 persones i allà on ara hi ha el castell és on ens hem d’imaginar que els càtars, la població i els faidits van resistir un setge de tot un any. Als quatre mil soldats del rei els va resultar molt difícil poder prendre la fortalesa que havia estat ubicada en un indret inexpugnable durant molt de temps. I el mateix senyor de Montsegur hi va resistir amb la seva dona i probablement part de la família. El que sí va comentar la guia és que segons la història, una de les seves filles, Escleramonda va convertir-se també al catarisme igual que la dona de Raimon de Perelha. Quan ja el setge havia debilitat Montsegur es va oferir una treva durant la qual alguns càtars van poder fugir en direcció a Catalunya. Però en canvi altres habitants de Montsegur es van convertir al catarisme poc després de que es prengués la fortificació a la força i van acabar cremant a la foguera per solidaritat amb els altres vilatans càtars. Segons sembla la dona de Raimon de Perelha i Escleramonda es van llençar també a les flames. Així doncs el senyor del castell no només va perdre una gran batalla sinó dues persones molt properes.
Després de la visita a Montsegur es pot baixar fins al poble per veure el museu dels càtars. No és gaire gran i en mitja hora el tindreu fet. Serveix d’atracció als turistes per fer-los picar i consumir quelcom a la població. És la mateixa tàctica que segueix el castell de Quéribus amb el seu petit museu a Cucugnan.
Durant aquest mateix viatge també vaig visitar el castell de Puilaurens , en català Puillorenç, del que queda força més dempeus que no pas el de Montsegur. Amb el pas del temps i l’ús de l’artilleria es va canviar el mur del castell per fer-lo més segur. Ens trobem amb una altra fortalesa encimbellada dalt d’un cim anomenant Mont Ardu. S’aixeca a 697 metres i té diverses portes defensives que s’havien d’anar franquejant per tal d’arribar a l’interior.
Aquest castell va pertànyer a Aragó i també va ser un bastió protector del catarisme. Hi ha dos parts clarament diferenciades del castell. Un cinturó de muralla on hi havia diversos habitatges per als soldats i els paisans i el ramat i el que és el castell en sí defensat per uns vint o vint-i-cinc soldats. No en calien més perquè era de difícil accés. A la part del cinturó de la muralla hi hagué en el seu temps dos torres defensives però una d’elles es va tancar al segle XVII per motius defensius. Com a detall curiós el guia, que va parlar profusament del elements arquitectònics del castell, ens va indicar una mena de solc vertical a una paret per mostrar-nos que allò era una mena de walkie-talkie medieval rudimentari perquè quan parlàves al solc, la veu arribava fins al pis superior. I per cert heu de saber que la paraula walkie-talkie en francès és talkie-walkie. Aquesta gent són ben curiosos!
Aquest castell està relacionat amb la llegenda de la “Dame blanche”, la dama blanca que ens recorda un cop més la duresa de la vida a l’edat mitja. Pel que sembla Blanca de Bourbon hi va fer estada durant el seu viatge cap a Espanya on s’havia de casar amb Pere I de Castella també conegut com a Pere el Cruel. Però com que el marit no va rebre mai la dot de la seva esposa tota sencera la va maltractar fins a matar-la possiblement enverinada a l’edat de 22 anys. La bonica llegenda explica que encara es veu la silueta de la Dame Blanche tombant pel castell perquè va ser el darrer lloc on va ser feliç. La torre nord del castell s’anomena torre de la Dame Blanche en honor a ella. El guia, òbviament també ens va dir que allò que sembla que veu la gent de vegades pot ser una òliba i que el més segur és que es vegi més fàcilment si es consumeixen alguns dels excel·lents vins de la regió.
El tercer castell càtar que he visitat aquest estiu és el d’Aguilar. Aquest cop no vaig arribar a l’hora de la visita guiada i per tant només m’hi vaig passejar una estona. Està força derruït i costa imaginar-se’l en la seva època d’esplendor.
En aquests castells la visita guiada no s’ha de pagar extra sinó que està inclosa amb l’entrada.
Durant el meu tercer dia vaig visitar també Castellnou que és un castell molt ben conservat. Va pertànyer a la dinastia dels Castellnou que el van tenir des del segle X fins el segle XIV. El primer senyor de Castellnou fou Guillem I de l’any 1020 i el darrer Jasper V que morí el 1321. La Família Castellnou fou durant més de dos segles la família més poderosa de la regió dels Aspres i del Vallespir. La jurisdicció d’aquest castell depenia del comtat de Besalú que estava a mans d’una dinastia de Barcelona. Tanmateix, com que el poder dels Castellnou era tan gran i tenia ramificacions a l’església la Corona d’Aragó no veia amb bons ulls la família. I tot i així els Castellnou van ser fidels a la Corona fins i tot quan el territori passà a ser part del Regne de Mallorca que comprenia les illes Balears, el Rosselló, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya.
Us recomano fermament la visita a aquest castell i al seu preciós poblat medieval però us he d’advertir de no fer cap cafè al bar de la Plaça de Mallorca de Castellnou. Per molta música espanyola que sonés a la bonica terrassa el cafè em va costar 5,50 és a dir una autèntica presa de pèl a la francesa.
Però no tot van ser visites a castells aquest estiu. També vaig ser a les Gorges de Galamus, les Orgues de Ille-sur -Tet que són unes formacions rocoses similars a Montserrat però de més petites dimensions i color groguenc que destaquen en el paisatge verd i per últim el Moulin de Ribaute. És un impressionant congost on l’aigua flueix en petits saltants entre les formacions rocoses. Va ser un oasis d’aigua fresca que malauradament ja està molt massificat i ple de gent. Però em va abellir especialment banyar-m’hi després d’un dia de visites a dos castells diferents, Puilaurens i Aguilar. Això sí, si hi aneu assegureu-vos que el gps us porta pel camí indicat i no pel camí de cabres que vaig fer jo amb el meu pobre Peugeot 206. Vaig suar el que no està escrit fins arribar a l’aparcament i en algun moment hagués volgut tornar enrere per evitar alguna possible destrossa al cotxe.
Espero haver-vos fet venir gana d’aquesta regió de muntanyes bellíssimes. Si hi aneu us recomano el càmping La Maurynate a Mauri. Segur que us acullen molt bé, us ofereixen un got de vi la primera nit i us vindran a explicar coses d’aquesta fantàstica regió si ho voleu. Aquest ha estat un viatge també especial per a mi perquè he viatjat per primera vegada de nou acompanyada. Ho he fet més concretament d’un pare i una filla francesos que han tingut la paciència miraculosa d’aguantar-me a mi eterna “Einzelgängerin”. I per a qui no sàpiga alemany aquest terme té el seu equivalent “loner”, persona solitària o no avesada a diluir-se en grups grans de gent. Van ser molt valents els dos d’afegir-se a l’aventura amb una persona amb el meu caràcter.
Us deixo amb unes fotos dels paisatges. Bona setmana a tots!

El francès i algunes de les seves peculiaritats.

Deixa un comentari
  • rbt

Aquest any m’he endinsat en una gran aventura que m’ha dut a aprendre més de la societat i la llengua franceses però que sobre tot m’ha dut a gosar anar de vacances amb dos francesos, per ser més concrets un pare i una filla per ser més concrets, amb la qual cosa encara m’he amarat més de la cultura del país veí.
Estic en aquell punt en què el meu cervell analitza, compara i troba moltes coses lògiques però també d’altres de poc lògiques que us aniré comentant. Per a mi el francès és un idioma melodiós i altament expressiu. Ja us vaig dir en un post anterior que tenen el costum d’emfatitzar tot el que poden i així doncs no en tenen prou dient que quelcom és bo “bon” sinó que han de dir que és “franchement bon”, “vraiment bon” i el meu preferit “vachement bon”. Altres vegades aquesta llengua em sorprèn per la seva simplicitat. Per exemple quan només tenen una paraula “chamignon” per designar el tipus de bolet que nosaltres anomenem així, qualsevol bolet en general i fins i tot els fongs que no deixen de ser un bolet sobre matèria orgànica com els teixits. Bé, els alemanys tampoc són gaire originals perquè tenen el “Champignon” per designar a la varietat, el “Pilz” per a designar qualsevol bolet i el fong. Més específics ja són els anglesos que tenen el “mushroom” pel bolet i el mèdic que és “fungus”. Quan es tracta de bolets el francès guanya en economia del llenguatge. Fins aquí bé.
Tanmateix hi ha moments en què penso que ens han volgut complicar l’existència als que volem aprendre la llengua. Si ens cal pa rallat, que en alemany és “Paniermehl” o sigui farina per arrebossar i en anglès “breadcrums” que és prou lògic perquè són les molletes de pa, resulta que en francès tindrem un “chapelure du pan” o bé un “panure”. Encara estic cercant el significat de” chapelure”…
També em sembla curiosíssim el costum francès de tenir termes llarguíssims que després els són poc pràctics i han d’escurçar. Un dels primers conceptes amb els que vaig topar va ser el “velodrome d’hiver” que tothom coneix com a “vel d’hiv”. Les bicicletes urbanes de París són les” Vélib’ Métropole” i aquí el concepte de “vélib” prové de “vélocipède” i “libre” però al dia a dia l’acaben anomenant “velib”. De vegades no cal que els conceptes siguin excessivament llargs per escurçar-los, del restaurant n’han fet el “resto” de la “manifestation” la “manif” o de “musique” en fan “zik”. Molt útils són també el “dic”per diccionari, el “frigo” per no dir “réfrigérateur”. La facultat és senzillament la “fac”. També abrevien adjectius com “dispo” per dir disponible o “impec” per no dir impecable. Els hem de donar les gràcies per això. Als alemanys encara no se’ls ha acudit una manera d’escurçar el seu “Kühlschrank” que literalment és l’armari fred. Sí és cert que en lloc de “Demonstration” diuen més aviat “Demo”. Els francesos anomenen a un estudiós “intello” que es correspon amb l’anglès “nerd”. Cal dir que el concepte de “nerd” en anglès designava fa temps a aquell tipus d’home poc atractiu que pot ser socialment incompetent o bé al fan de la informàtica que es passa el dia llegint sobre el tema. Més endavant el terme ja va passar a designar a la gent que s’interessa molt per una qüestió en concret.
I a simple vista també he de dir que hi ha locucions que em semblen molt metafòriques o romàntiques. La primera és la de “le coucher de soleil” que és la posta de sol o senzillament per a ells quan el sol se’n va a dormir. També m’abelleix especialment la de “la nuit tombe” la nit cau com si fos una manta que ens trobéssim a sobre de cop. Per designar la sensació d’enamorament els francesos comparteixen amb els alemanys l’expressió “avoir des papillons dans le ventre” “Schmeterlinge im Bauch haben” tenir papallones a la panxa.
Adesiara l’etimologia de les paraules franceses està vinculada amb la de paraules angleses només parcialment. Fa poc va sortir a una conversa el mot “cauchemar”. Curiosament els francesos no tenen sinó que fan bons somnis o malsons. Doncs em vaig adonar que en anglès és “nightmare” i vaig estar rumiant si aquest morfema -mar en francès i el -mare en anglès provenen del mateix lloc. Resulta que sí, que el -mare no és un morfema sinó que era el lexema “2-mare d’origen germànic que designava l’esperit malèvol que es posa sobre el pit de la gent per la nit i les ofega. De fet el “caucher” volia dir repenjar-se sobre o oprimir. El lexema que ara ha esdevingut un pseudomorfema -mara també és present en les llengües escandinaves. Es creu que és d’origen indoeuropeu i es relaciona aquesta arrel -mer amb el verb morir. Això de que “caucher” signifiqui oprimir em va fer pensar que en castellà tenim la “pesadilla” que potser ve del fet que ens pesa.
I en alemany com és la paraula malson? Doncs en un passat existí el “Nachtmahr” o bé “Nachtmare” que recorda al “nightmare” anglès però que avui dia es diu “Alptraum” o també escrit i permès “Albtraum”. Ens trobem amb el mateix, aquest “Alb” o “Alp” que té un equivalent “elf” en anglès és un esperit nocturn en el que creien els germànics.
La paraula francesa “cauchemar” va passar al rus i ara el “кошмар” no designa només un malson sino una situació desastrosa o catastròfica.
La darrera curiositat que vull comentar en aquest post d’avui és el verb “baragouiner” que no sona a francès oi? Doncs ho és a mitges. Explico primer què significa avui dia. Aquest “baragouiner” vol dir parlar de manera incomprensible una llengua estrangera. Seria equivalent del nostre català xampurrejar i del castellà “chapurrear”. La teoria més estesa sobre l’origen d’aquesta paraula és el que prové del bretó. Com ja sabeu el bretó és una llengua cèltica i per tant molt diferent a la francesa. Quan els bretons van haver d’anar a la França on es parlava una llengua que els era desconeguda, al demanar a les botigues el que volien que era pa “bara” i vi “gwin” ho feien en la seva llengua bretona. Òbviament els francesos no els entenien i d’aquí que van acabar anomenant al fet de parlar quelcom incomprensible per a ells “baraguiner”. D’una manera similar els russos anomenen als alemanys “немец” que en el passat voli adir “el que no parla”.
I això és tot per avui. Us desitjo a tots unes bones vacances i un bon estiu!

Les vacances: un privilegi a l’abast de cada cop menys…

Deixa un comentari
  • rbt
  • rbt
  • Moscou
  • OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ara sí que inevitablement comença l’època de l’any on una gran majoria s’agafa vacances i deixa la rutina enrere per tal de fer coses que normalment no es poden fer per manca de temps. Uns trien anar a l’altra punta del món a sadollar la seva necessitat d’exotisme i potser també per revestir-se de sofisticació a la tornada i poder presumir d’haver fet quelcom envejable. D’altres trien una destinació més propera i s’endinsen en la cultura, l’arquitectura i la gastronomia del racó del món que visiten. I d’altres senzillament no tenen temps per fer vacances o no se les poden permetre. Sí, sí, el que escric, que hi ha una part prou significativa de la població que no es pot pagar unes vacances i ni tan sols pot permetre’s el luxe de deixar de treballar un mes per assegurar-se que el cos i la ment descansa com cal. El 17 d’abril d’aquest any a RNE Àudio van dir que un 30% dels catalans no es podia permetre ni fer una setmana de vacances l’any. Una xifra preocupant com també ho és el fet que s’hagi de vincular per força aquest 30% a unes rendes baixes i a gent amb risc d’exclusió social. En la mateixa línia està l’estadística del 2023 presentada al diari ARA en què es fixava el percentatge de gent que s’ha de quedar sense descans en un terç. És a dir que si podeu anar de vacances o si podeu ni que sigui estar uns dies sense haver de pensar contínuament en obligacions laborals sou uns privilegiats.
Però no us penseu per favor que la situació és només la que és aquí. Justament al Tagesschau d’aquest darrer 26 de juliol es va dir afirmar que un de cada cinc alemanys no es poden finançar ni una setmana de vacances. Això afecta sobre tot a les famílies monoparentals i té a veure també amb el fet que l’estructura familiar a Alemanya és cada cop més precària, on abans hi havia avis o parents disposats a ajudar, ara no en queden. Tanmateix el Kinderhilfswerk afirma que hi ha una oferta a diverses Länder, regions d’Alemanya, per permetre als fills de les famílies més desafavorides unes vacances dignes i profitoses. El Jugenderholungswerk Hamburg, una institució dedicada al descans dels joves, organitza campaments a Alemanya per a nens que costen només 105 euros i que permeten que els nens estiguin unes setmanes gaudint d’activitats i jocs que els pares no els poden oferir. La resta del cost d’aquestes vacances l’aporta la ciutat d’Hamburg. En total són mil els nens que gaudiran del seu descans gràcies a l’iniciativa i a aquests diners solidaris. Em va semblar esfereïdor que al Telenotícies alemany es digués que al país hi ha una taxa alta de pobresa infantil.
De vegades es sorprenent com d’acostumada està la gent a pensar que les vacances han de ser llargues i costoses. Ara fa poc vaig quedar per anar a dinar amb un company de feina. És un home molt treballador que quan no fa d’informàtic fa classes i per tant de possibilitats de viatjar en té poques. De fet ell considera vacances tenir només una feina en lloc de les dues que compagina. Doncs es va quedar molt sorprès quan li vaig dir que jo aniria als Pirineus Orientals 5 dies de vacances i prou. Tothom s’imagina que he d’estar més dies fora. Les economies no m’ho permeten i amb l’edat una es torna més prudent. A més no vull dilapidar tot el pressupost de lleure en les vacances d’estiu perquè durant l’any també m’agrada fer quelcom de tant en tant. S’ha acabat per a mi això de fer un viatge car a l’estiu i després anar curta durant mesos. No em compensa.
El precursor de les vacances tal i com les coneixem ara va ser el tren de vapor perquè va permetre que la gent, sense ser rica, es pogués desplaçar per canviar d’aires de manera ràpida i relativament econòmica. I a Anglaterra vacances i campaments vacacionals és sinònim de Billy Butlin, l’empresari que va veure el futur en posar a l’abast un allotjament econòmic a una classe social que havia aconseguit un major poder adquisitiu i volia gastar els diners escadussers en oci.
De pioners del sector de les vacances n’hi ha molts però vull esmentar especialment a Juan Farré que va ser el propulsor del càmping a Catalunya? Com ho va fer? Doncs deixant a un grup de viatgers allotjar-se en un terreny que ell tenia a casa seva a la Fosca, a Palamós. Era l’any 1953 i segur que ell no tenia ni idea que estava a punt de fer néixer el càmping i el concepte de càmping al nostre país.
Però d’on prové el terme vacances? El nostre mot, el francès i l’anglès provenen del llatí vacāre que vol dir senzillament estar fent pausa de les ocupacions habituals. En anglès tenim el “vacation” i també el “holiday”. El primer terme es fa servir més als EEUU i el segon és britànic. És originari del temps en què els dies festius eren els que les institucions religioses havien previst i es consideraven per tant sagrats.
En alemany la paraula vacances és “Urlaub” del verb “erlauben” que vol dir permetre. Les vacances són doncs el permís que tenim per escapolir-nos de la feina i desconnectar. En rus també hi ha dos termes. El primer és “каникулы” pronunciat com “canícula” que té a veure amb la nostra paraula “canícula”, és a dir l’època de l’any en què fa més calor. Aquest terme es refereix a les vacances escolars o acadèmiques. El segon terme és “отпуск” pronunciat com “otpuck”que té com a arrel el verb “отпустить” “otpustit” que no vol dir res més que deixar anar. Pel que fa a l’àrab us he de confessar que la paraula vacances també té dos termes. El primer i el que jo ja conec és “عطلة” de difícil pronunciació per a mi però que transcriuria com a “outlà”. Vol dir període d’inactivitat. També tenen la paraula “إجازة” “ijaça” que té gran similitud de significat amb l’alemanya “Urlaub” per la idea de permís.
Sigui quin sigui l’idioma en què parlem d’aquest meravellós període hem de ser conscients del privilegi que suposa poder-ne gaudir.
El meu post d’avui no estaria complert sense un parell de cites sobre vacances. De totes les que he llegit les meves favorites són les que us escric. La primera de Jacob Braude diu “A vacation should be just long enough that your boss misses you, and not long enough for him to discover how well he can get along without you” és a dir que unes vacances han de ser suficientment llargues que el patró et trobi a faltar però no tant per a que s’adoni que pot passar sense tu.
Sam Ewin al contrari devia tenir una experiència similar a la meva i no gaires recursos perquè va escriure la definició de vacances com a “Vacation: Two weeks on the sunny sands and the rest of the year on the financial rocks.” És a dir que les vacances són dues setmanes en platges de sorra i la resta de l’any en roques de finances. Marcel Proust va dir que “un petit viatge és suficient per renovar-nos el món, Agustí Aureli va afirmar que “Die Welt ist ein Buch. Wer nie reist, sieht nur eine Seite davon“ que vol dir que el món és com un llibre. Qui no viatja mai només en veu una pàgina. I per acabar Herman Löns va dir que “Das wichtigste Stück des Reisegepäcks ist und bleibt ein fröhliches Herz.“ El més important de l’equipatge per vitajar és i roman sempre un cor alegre. Ni cal anar lluny ni estar fora gaires dies. L’important és descansar si tenim la gran oportunitat de fer-ho i viatjar per ampliar el nostre món. Hem de ser conscients del luxe que això suposa.

Alemanya i la seva identitat.

Deixa un comentari

Si seguiu el meu blog ja sabreu que Alemanya és per a mi una segona pàtria. Hi vaig anar quan era molt jove i vaig estudiar allí la carrera amb la que em guanyo la vida. De jove m’atreien els seus paisatges nevats, els seus boscos frondosos i el seu clima que sens dubte convida més a la introspecció que el d’aquí. La seva fama era la d’un país pròsper i on tot funcionava relativament bé gràcies al rigor alemany.  Hi vaig passar aquella part de la vida que potser més ens marca i per tant un bocí del meu cor segueix allà tot i que no gosi agafar l’avió i anar-hi per por de sentir-me un altre cop mig d’aquí i mig d’allà en tornar. Tot i que els alemanys tenen la fama de tenir un caràcter més aviat aspre, jo vaig descobrir aviat que era força més fàcil fer amics en terres germàniques que aquí i em vaig passar els tres primes anys del meu retorn enyorant profundament certs aspectes de la cultura alemanya. El clima i el menjar òbviament no però l’amor per l’ordre i el tarannà directe dels teutons em van captivar.

Per a mi és important continuar en contacte amb aquell país que vaig conèixer com a altament efectiu i que em va donar l’oportunitat que em calia: els meus estudis. Per a mi és una tradició veure el Tagesschau a les 20:00, el telenotícies alemany del canal ARD. Gràcies a aquest informatiu estic al dia del que passa a la meva segona pàtria i quan quelcom m’inquieta en parlo amb dos dels meus amics alemanys que viuen a Leipzig. Generalment em solen tranquil·litzar perquè afirmen que ells tenen la tendència a voler veure catàstrofes on no n’hi ha tantes. Santes paraules però jo tinc la mosca darrera l’orella!

Penso que Alemanya ha patit durant la seva història diverses crisis d’identitat. Una crisi d’identitat nacional pot esdevenir quan la imatge i l’estereotip que té una immensa part de la població d’un país de si mateixa entra en contradicció amb la realitat que es percep. Molt probablement la primera crisi la van patir els alemanys després de la Primera Guerra Mundial quan Alemanya va haver d’acceptar la culpa exclusiva de la guerra i pagar unes sancions de 132.000 milions de marcs que van produir una hiperinflació i van portar a una crisi econòmica que ofegava la població. A més el país va perdre territoris perquè va cedir l’Alsàcia o Lorena a França, i d’altres a Polònia, Dinamarca i Bèlgica. La ferida de la humiliació del tractat de Versalles es va tancar potser definitivament el 2010, any en què Alemanya va acabar de pagar les indemnitzacions per la Guerra. No obstant, la desmilitarització d’Alemanya i el grau de submissió en el que volien sotmetre el país van acabar atiant els discursos nacionalistes de Hitler que prometia retornar l’orgull perdut a la nació. Per tant la primera crisi d’identitat va venir després de la primer guerra mundial. La segona la vaig viure en persona. Va començar poc després de la reunificació d’Alemanya i encara podríem dir que perdura ara.

La caiguda del mur va reactivar parcialment l’economia del país que ja començava a fer una mica de fallida. Al mercat Alemany es van incorporar 13 milions de persones amb ganes de comprar i adquirir. Òbviament la reunificació va tenir un cost molt alt per als alemanys i sempre cal tenir en compte que una gran part dels de l’est es van sentir perdedors d’aquell gran moment històric. Alemanya no es podia permetre tenir una indústria doble i repetida i per tant o es van vendre les empreses de l’est a l’estranger o senzillament si no eren rentables es van tancar i molta gent entre 35 i 60 va quedar sense feina. Recordo també que aquelles rendes més altes d’Alemanya encara estan pagant el “Solidaritätsbeitrag” —la contribució de solidaritat— per donar una injecció de diners a la indústria i les infraestructures de les regions de l’Antiga República Democràtica Alemanya perquè encara estan força enrere en comparació amb les de l’oest. Malauradament aquella crisi d’identitat dels habitants de l’est d’Alemanya encara no està del tot superada perquè encara no s’han equiparat del tot amb els habitants de l’oest.

La tercera crisi la intueixo ara i és latent, potent i perillosa perquè els mateixos alemanys no la volen reconèixer. El país que era el motor europeu amb una indústria automobilística capdavantera es troba amb un sector estancat que no pot seguir produint perquè no ven. Tenen una competència brutal i eficaç dels països asiàtics que fa anys que fan els deures i produeixen vehicles menys contaminants a més baix preu.

De fet, el sector automobilístic està tocat des de l’escàndol de la manipulació de les emissions de CO2 de la Volkswagen. La fiabilitat dels vehicles alemanys es va posar en dubte i la seriositat i el rigor que més o menys tots els països veuen a l’Alemany també.

Però és que a més de la indústria que no rutlla hi ha altres problemes econòmics i aquell estat del benestar on els habitants se sentien tan segurs els trontolla massa. L’habitatge s’ha encarit de manera que les rendes més baixes tampoc accedeixen a un pis digne. Gent que ha viscut sola o en família ha de plantejar-se viure en pisos compartits degut als seus preus.  Només cal donar una mirada a algun dels portals immobiliaris més utilitzats a Alemanya com Immowelt.  A la capital a Berlín un pis d’una habitació i  42,2 metres quadrats al carrer Neptunstrasse costa 844 de lloguer fred. El lloguer fred o “Kaltmiete” és la quantitat que es paga pel pis sense les despeses de calefacció. I aquestes rarament baixen dels 100 o 150 euros al mes si no es vol trobar un estalactites a la dutxa del bany. El millor preu que he trobat és a Berlin Adlershof on demanen per un pis de 3 habitacions i 73 metres quadrats 820 euros. A Dresden els preus no varien gaire. Per un pis de dos plantes de 64 metres quadrats es pot pagar 863 euros. No vull dir que la situació sigui pitjor que aquí ni molt menys. A Barcelona per menys de 900 euros només pots llogar un pàrquing però el que vull indicar és que viure a Alemanya ja no és tan econòmic com fa deu anys i els col·lectius vulnerables com les mares o pares solters i els pensionistes tenen problemes per aconseguir mantenir un espai propi.

Els docents van fer vaga el 2024 reclamant un augment de sou. A més amb el canvi de règim a Síria el sistema mèdic patia per si uns 5.000 metges siris voldrien tornar al seu país perquè no en tenen prou amb els seus. I per si el malestar general no fos prou intens hi ha hagut un canvi de govern perquè la “Ampelkoalition”, la coalició semàfor ha fet fallida. S’hi afegeix que l’onze de setembre del passat any va desplomar-se el pont Carolabrücke sobre el riu Elba. Es va haver de reconèixer públicament que no s’havia invertit prou en el manteniment de ponts que fa tantíssims anys que van ser construïts. És a dir que manquen diners per temes necessaris. I el divendres de la setmana passada en la cerimònia de clausura d’un esdeveniment a Düsseldorf van fallar els focs artificials i en comptes d’esclatar a l’aire van esclatar al terra provocant ferits de diversa gravetat. El 2024 no va ser bo pels alemanys i aquest tampoc ho està sent gaire.

Per combatre el dèficit de les arques públiques ja es va anunciar que s’haurien de tocar les jubilacions. El govern explica que el 1968 la pensió d’un jubilat la pagaven 6 persones en actiu. Ara una jubilació la paguen dues persones en actiu. Per tal de no posar pressió sobre els treballadors joves s’està parlant de que aquells jubilats amb pensions més altes renunciïn a un 10% per aportar-lo a les rendes més baixes, a les que no arriben a final de mes.

Un tema delicat aquest de les pensions perquè indica que el diners que es paguen cada més en impostos i que s’haurien de dedicar a les pensions ja no hi són. Han servit per “tapar” altres forats i en el cas del nostre país per fer a saber què. Els de la generació del Baby Boom són tants que no se’ls pot donar a tots una renda que serveixi per viure.

I què passa amb els mateixos alemanys? Doncs que veuen que el seu país no va tan bé com estaven acostumats a pensar i això els provoca una certa angoixa vital. Benvinguts al club. Aquí ja estem acostumats a que les coses no girin rodó però a més tenim el desavantatge que per a nosaltres la corrupció és el més natural del món.

En una entrevista a la televisió alemanya Ángela Merkel va dir que no estava gaire contenta amb la política del seu país. Vull pensar que si els alemanys han aconseguit en poc temps posar-se al dia en el tema de les energies renovables també sabran trobar una solució als seus problemes. No sé com. De moment pressionaven a la EU per endurir els criteris d’emissions de CO2 dels vehicles per forçar la compra de vehicles nous i més “ecològics”. Però si la solució ha de venir per aquí anem ben posats.

França retalla, això ho va anunciar ja Macron. Prepara al seu poble per fer front al que anomena “esforç de la guerra”. Una guerra que convé als de dalt que en sortiran beneficiats perquè invertiran en armes que pagaran els governs retallant  beneficis socials. A veure ara Alemanya amb quina fórmula surt perquè fins ara era un referent. I a veure també si la gent surt a cremar contenidors com a França si de cop als de baix ens volen deixar sense els nostres pocs privilegis.

Espero que Alemanya aporti seny i que les dretes moderades alemanyes no retallin tant en l’estat del benestar com ho vol fer França. De moment s’ha intentat que el partit d’ultra dreta AFD es converteixi en il·legal però la iniciativa no ha prosperat perquè se l’ha considerada antidemocràtica.

Fins a quin punt els alemanys estaran disposats a retrocessos pels seus ciutadans? Si retallen gaire ells mateixos acabaran perdent la seva essència i potser no els convé. Ni a ells ni a nosaltres.

Expressions amb fruita i verdura II.

3 comentaris

Ara ja fa un parell de setmanes que vaig fer un post sobre el francès i les fruites i us donava a conèixer expressions franceses i les seves equivalents en altres idiomes. Avui us en duc unes quantes més de franceses que giren al voltant de la fruita i la verdura i us en ensenyaré unes altres d’angleses o alemanyes.
La darrera locució del dia 26 de juny era la de francesa “tenir comme à la prunelle de ses yeux” que en català no és res més que ser la nineta dels ulls d’algú. Doncs bé, en anglès ja us l’havia escrit abans però la locució és molt similar a la francesa “to be the apple of one’s eyes” ser la poma dels ulls d’algú. Quan algú es torna boig en anglès podem dir que aquest persona “goes banana”. Jo per exemple m’he” tornat plàtan” intentant buscar algú que vingui a donar el pinso al Safrà i el Sugus durant tres dies d’agost que seré de vacances. Perquè resulta que les voluntàries d’algunes protectores que fan de “catsitters” o mainaderes de gats volen vint euros l’hora per estar una estona amb els meus gats pel matí. Vint euros és el que es paga per una classe particular avui dia! I el Safrà i el Sugus en tenen prou amb una mica de companyia humana matinera perquè al vespre tenen dos “catsitters” que estaran per ells i jugaran amb ells de debò! En fi, ara potser resultarà que m’hauria de dedicar a cuidar els felins dels altres i em trauria un bon sobresou sense haver de trencar-me gaire la closca…
Però això ja són figues d’un altre paner per seguir en llenguatge de fruites. També ja fa un temps que us vaig escriure l’expressió anglesa “a bite at the cherry” una mossegada a la cirera que es fa servir quan aprofitem una bona oportunitat per aconseguir quelcom. El millor exemple que us puc donar és el meu cas ara ja fa gairebé 16 anys. Jo m’havia apuntat a la borsa del Baix Llobregat i el primer any amb la implantació de la cinquena hora vaig treballar tot el curs. A vuit o nou llocs diferents escampats per tota la zona del Baix Llobregat però de feina no me’n va faltar i anava cobrant regularment. A l’estiu evidentment el departament em va donar de baixa i vaig anar a l’atur. El curs següent ja va començar tort perquè havien retallat despeses i jo per la castanyada només havia fet dues substitucions. Vaig anar a serveis territorials a demanar què passava i em van dir que havia de tenir paciència, que aquell any treballaria una setmana i en cobraria 5 l’atur. Just en aquell moment em van trucar de l’escola on treballo ara que en aquell moment tenia un nom molt diferent. Cercaven substituta per anglès per tot el curs fins el juny. Vaig anar a l’entrevista, em van oferir la feina i jo vaig fer el que us acabo d’explicar “bit at the cherry” i assegurar-me el sou i l’estabilitat durant tot el que quedava de curs. Aquell contracte va ser el 3 de novembre del 2009 i el 2010 em van fer una conversió del contracte a indefinit. I com és la vida resulta que encara treballo al mateix centre. Ha canviat de nom, de direcció, d’estudis que s’hi fan però jo allà segueixo al peu del canó i tot perquè vaig saber “mossegar la cirera”, perquè la vaig reconèixer com a oportunitat. Però no puc dir que aquesta feina sigui del tot un “plum job”. I pels que no ho sabeu un “plum job” o treball pruna és una feina fàcil. Durant els anys de batxillerat l’alumnat era esquerp i brusc, després al dia a dia de desgast s’hi ha afegit les noves metodologies que no sé si ajuden o despisten els estudiants i finalment ara el que passa és que el 50% del temps que tenim els professors l’invertim en tasques burocràtiques. Però no em queixo. Aquesta feina m’ha permès viure de manera digna durant tots aquests anys de la meva vida. I espero encara guanyar-m’hi les garrofes durant més anys. Bé i això tot i que els companys que hi treballen i jo tinguem tarannàs completament oposats. És a dir els anglesos diríem que som “apples and oranges” pomes i taronges de diferents. I quan els veïns ibèrics diuen que es confon “la velocidad con el tocino” que són dues coses que no tenen res a veure l’una amb l’altra, llavors els francesos el que fan és barrejar “melanger des choux et des carottes” barrejar les cols i les pastanagues.
Ja sabeu pel un post anterior que si algú t’explota en dius en francès “presser comme un citron”. Doncs heu de saber que els anglesos designen a un cotxe que ja no funciona amb la paraula “lemon”. I en canvi el préssec “a peach” designa a una persona o cosa que és molt bonica.
Una de les meves expressions favorites en anglés és “not give a fig” no importar una figa, que pels veïns ibèrics és “importar un bledo”. Doncs bé, curiosament als russos quan una cosa els hi és indiferent diuen “по фигу” (po figu) que els importa una figa. I són tan elaborats que del passotisme en diuen “пофигузм” que sona “pofigism”.
Ja fa unes setmanes també us vaig dir que si tot va malament els anglesos diuen que això “goes pear-shaped” és a dir que va en forma de pera. El millor exemple seria la política de Trump i les conseqüències que està tenint al món. Ja cal que anem repensant amb qui ens aliem perquè els EEUU no són un soci creïble.
I d’un idioma a l’altre perquè en francès quan algú posa cullerada de manera inoportuna en diem “ramener sa fraise” portar la seva maduixa. Això mateix en alemany era posar-hi la mostassa pròpia “seinen Senf dazu geben”.
De la maduixa passem a la pruna. Es veu que aquesta en francès denotava quelcom desagradable al segle XIII i d’aquí que “se prendre une prune” vol dir rebre una sanció. De fet fins el 1977 es veu que s’anomenava “aubergine” bergínia als agents que posaven les multes per estacionaments inadequats. Pel que sembla el color morat s’associa a coses desagradables, i “prendre une prune” va passar a designar el fet de rebre una multa. Jo ara ja fa anys que en vaig rebre una de la République française perquè el meu velocímetre estava espatllat i indicava 20 km per hora menys de la velocitat a la que anava. Sortosament algú em va fer notar que conduïa de manera “molt esportiva” i llavors vaig lligar caps: no és que els francesos de cop s’haguessin tornat lents i cautelosos, és que jo anava com una Fittipaldi per les carreteres franceses. I per això vaig prendre una pruna que vaig acceptar estoicament i pagar religiosament!
Se m’ha acabat la fruita però encara us duré unes quantes expressions amb verdures. En francès quan correu sobre la mongeta d’algú “courir sur le haricot” d’algú és que els poseu tremendament nerviosos, vaja que els aneu sobre el despertador en alemany “jemandem auf den Wecker gehen”. Els anglesos en aquests casos diuen que els fem enfilar per les parets “to drive someone up the wall”. I tot això pel nostre “treure de polleguera!
Si teniu la sort de poder treure profit i rèdit d’una situació per vosaltres en francès direu “en faire ses choux gras” fer les seves cols grasses. Algun dia vull que algú m’expliqui per quin motiu les cols i les cebes són tan importants pels francesos!
I per acabar avui us vull fer arribar una locució que m’abelleix especialment. És la de “avoir un cour d’artichaut”, tenir un cor de carxofa. S’aplica quan algú és molt enamoradís o enamoradissa i va repartint bocins del seu cor com fulles de la carxofa. L’equivalent alemany és “ein Herz wie butter haben” tenir un cor com la mantega que es fon ràpidament s’entén. Jo tinc la sort o la desgràcia que no m’enamoro fàcilment perquè el meu cor no es deslliga fins que la meva ment no li dona el vistiplau. No obstant quan estimo ho faig de manera segura, ferma i perdurable!
Bona setmana a tots!

Els gats i els humans un vincle ancestral II.

Deixa un comentari
Els gats i els humans: un vincle ancestral.

Ja fa uns anys vaig escriure un post sobre els nostres amics felins que acompanyen els humans des de que se’ls va deixar entrar als magatzems de gra del Creixent Fèrtil. No vull tornar a repetir el que podeu llegir al bloc ni emfatitzar com d’importants van ser els gats per l’antic Egipte. Més aviat vull endinsar-me en com ha canviat la nostra relació amb ells des de la nostra visió i perspectiva Europea. Si bé la idea del gat protector que ens venia de l’Antic Egipte amb la deessa Bastet havia arrelat en la tradició de l’orient, la visió dels nostres amics felins era prou ambigua al món occidental. Els romans veien els gats com un animal sospitós i la religió cristina també perquè és una criatura que no apareix a la Bíblia i que l’església associà a la bruixeria i als pecats capitals: supèrbia, avarícia, gola, peresa, luxúria, ira i enveja. A més també és un símbol de l’aferrament als bens terrenals. En aquest sentit al segle IX circula la llegenda d’un ermità molt pietós a qui Déu se li apareix cada dia. Però un dia entra un gat a l’ermita i aquest ermità s’hi aficiona tant que descuida l’oració i la devoció al seu senyor. Finalment a l’ermita decideixen fer fora l’animal que ha portat pel mal camí l’ermità pietós. Cap bona visió d’aquest animal tan enigmàtic i aparentment tranquil. Al segle XIV, tot i que torna a ser un animal que conviu amb els humans i amb qui nosaltres establíem vincles afectius, la principal funció del gat era produir pells per fer-ne guants. La paraula francesa “mitou” que ha derivat en “mitaine” i que nosaltres també tenim en català per designar els guants sense dits prové de “mite” que en francès antic designava un gat o una gateta. A més els gats proporcionaven una font d’aliment en temps de setge. És cruel però cert. Seguíem a l’Europa del segle XIV amb una visió molt ambigua sobre els gats.
No obstant, no a tot arreu desapareix la idea del gat com a animal protector. A Anglaterra i altres parts d’Europa s’enterraven els gats a les parets i murs de les cases, les golfes o sota terra per allunyar les forces negatives. El llegendari rus diu que la mala sort de creuar-se un gat negre prové del fet que els felins de pelatge fosc duen bona sort i que si un gat tomba pel carrer i no està amb la seva família és que aquesta ha deixat de ser protegida i ha caigut en desgràcia.
I de la visió dels cristians que no tenien gaire estima als petits tigres, a la visió dels musulmans. Com potser sabreu als musulmans se’ls diu al Al-Corà que han de ser compassius amb els animals i està prohibit marcar-los amb ferros roents, maltractar-los, matar-los sense raó, caçar-los o tancar-los. En cas contrari quan arribi el judici final tots els animals apareixeran per condemnar la persona que ha abusat d’ells per a que acabi a l’infern. D’entre els animals especials pels musulmans hi ha el camell i l’ase, la mula i el cavall perquè són vitals per al desenvolupament dels humans. Però sens dubte l’animal preferit del profeta era el gat. Ell convivia amb diversos felins però la seva favorita es deia Mouzza. S’explica que un dia que volia anar a pregar se la va trobar dormint sobre la seva túnica i per tal de no despertar-la va arrencar la màniga de la peça de vestir i en tornar va trobar a Mouzza esperant-lo.
Abd al-Rahman ibn Sakhr al Azdi (603-681), que era un seguidor de Mahoma, també adorava els gats i sempre en tenia algun als seus braços. L’erudit Al-Jahiz (776-868) va postular una idea molt similar a la de l’evolució de Darwin però mil anys abans i va escriure l’obra “el llibre dels animals”. En ella s’hi recullen poesia, curiositats, observacions empíriques històries i anècdotes. Al-Jahiz considerava els gossos animals bruts però els gats animals pulcres a qui es podia deixar dormir al propi llit.
El que sí comparteixen la religió musulmana i la cristina és l’associació del gat a les dones. Elles com els gats pertanyen a la casa i vetllen per ella. I moltes obres pictòriques antigues reflecteixen aquesta idea. Al Segle XVI Pinturicchio pinta el quadre “el retorn d’Ulisses” i ho fa amb una Penélope ocupada amb la seva costura interminable i acompanyada d’un gat.
Malauradament de vegades l’associació dona-gat era negativa i es relacionava amb una sexualitat excessiva. I a partir del segle XVII s’associa la dona al gat femella i a les classes pobres.
Un segle més tard els nostres amics peluts es posen de moda entre les classes altes, sobre tot els gats orientals i perses i apareixen en pintures que representen famílies nobles i riques. El 1727 Montcrif escriu la seva obra “Les Chats” defensant les seves virtuds i escollint-los com a ideal d’independència i revolta. De cop es converteixen en un símbol dels salons d’intel·lectuals i artistes i al segle XIX són adoptats pels romàntics que en recorden el seu passat a l’Edat Mitjana i l’antic Egipte. Com ja vaig mencionar en un post anterior Victor Hugo deia dels gats que era com tenir a casa un tigre per acaronar. Però també Theopile Gautier i Baudelaire adoraven els gats. Els peludets esdevenen el millor amic dels marginats, els artistes i els intel·lectuals bohemis. De fet l’emblema del cabaret de Montmartre és el gat negre “Le Chat Noir” fundat el 1881.
Als EEUU el gat va passar a ser la icona representativa del sindicat I WW “Industrial Worker of the World” fundat el 1905 per militants socialistes i anarquistes.
Sembla que el gat ha mantingut la seva imatge d’esperit rebel durant les darreres dècades i cada cop més s’ha imposat com a mascota per aquells que som més aviat de vida interior i emocions fortes i contingudes. És obvi que un gat no s’expressa tan efusivament com un gos quan tornes a casa però cada cop hi ha més estudis que evidencien que, a pesar de la seva mala fama d’esquerps, els gats s’aferren emocionalment molt als seus companys humans. Per això quan marxem ocupen aquells espais on nosaltres som normalment perquè els agrada envoltar-se del nostre olor. Els fa sentir més segurs i reconfortats. Quan tornem podem sentir els seus miols de reprovació perquè hem trigat massa i començaven a estar inquiets.
El neurocientífic David Bueno va escriure el 2019 un article explicant un estudi que s’havia dut a terme a la Universitat d’Oregó. Aquest tenia com a objectiu demostrar allò que la veu popular portava cridant durant dècades sense evidència científica: que els gossos s’aferren emocionalment als amos i els gats no creen vincles tan forts. El resultat de la recerca va ser sorprenent perquè va evidenciar que els gats senten un sentiment d’aferrament cap als seus humans com a mínim tan fort com el dels gossos i molt similar al que senten els infants cap al seus cuidadors. Per fer l’estudi es va dur a terme un experiment que s’anomena “test d’unió segura” en anglès “secure base test”. Es una prova que s’ha dut a terme en primats, persones i gossos. L’experiment es desenvolupa de la següent manera: es fa entrar primer a l’infant amb el seu cuidador que sovint és un progenitor a un espai desconegut. S’hi estan plegats durant uns minuts per a que l’infant s’hi acostumi i després es fa sortir el cuidador també uns minuts. Quan el cuidador torna a entrar s’estudia la reacció de l’infant. Depenent de la resposta es considera que el nen té un sentiment afectiu d’unió segur o insegur. Els infants del primer grup quan tornen a veure el seu cuidador a l’habitació s’hi acosten per cridar-ne l’atenció i seguir després explorant el nou espai amb tranquil·litat. Deixen de demostrar la intranquil·litat que han patit durant la separació. Els infants del segon grup no es tornen a relaxar quan apareix de nou el cuidador i li reclamen l’atenció continuada i no poden seguir explorant l’entorn. En les proves fetes el 65% del infants tenien un sentiment d’unió segura i un 35% d’unió insegura. Pel que fa als gossos el 58% per cent van demostrar un vincle segur i el 42% insegur. Per tal de fer l’estudi en gats es va fer l’experiment amb 70 gats d’una edat que equivalia als 3 anys en els humans. La prova va ser exactament com la feta en nens i gossos però els resultats van ser que el 64,3% dels gats mostraven un aferrament segur mentre que el 35,7% de vincle insegur. Després de veure els percentatges es va intentar reeducar els gats que mostraven inseguretat però sense èxit. Això demostra com d’important és crear un vincle fort en un començament de la relació amb els nostres peluts felins.
També s’ha posat darrerament molt d’èmfasi en estudiar quin tipus de caràcter humà és més favorable per a la mascota felina i s’ha arribat a la conclusió que les persones amb més sensibilitat emocional i empatia connecten més ràpidament amb els gats. La psicòloga Patricia Pendry diu que hi ha una clara relació entre l’autonomia del gat i la recerca d’independència de l’ésser humà. Els humans independents però empàtics tenen més tendència a atreure als gats. I el que també està clar és que el caràcter enigmàtic i curiós del gat crida molt l’atenció de les persones a qui els agrada la introspecció i el misteri.
Per últim també vull recalcar que es diu que els gats poden trobar a faltar els seus amos durant anys. Per això heu d’esperar que si aneu de viatge i trigueu dies en tornar a casa, després els vostres companys peluts us demostrarin que estan dolguts. En realitat s’ha comprovat científicament que pateixen angoixa per separació quan marxeu.
Quan vaig adoptar primer al Safrà, el meu nouvingut a casa devia haver passat una bona temporada a la protectora. A casa de seguida s’hi va trobar bé i de fet va començar a jugar amb mi cinc minuts després d’haver-li obert el transportí amb què el vaig dur a la seva nova llar. L’ambient tranquil, l’espai, el menjar regular però sobre tot la meva atenció el van conquerir. Fins al punt que quan marxava de casa per anar a la feina els veïns em deien que el Safrà plorava durant hores. A mi em trencava el cor i només desitjava tornar per estar amb ell quan acabava la jornada laboral. Com que jo pensava tant en mi com en ell vaig decidir portar a casa un company pel Safrà. No estava del tot segura de que el meu pelut pèl-roig tan acostumat a ser el centre de la meva atenció volgués compartir la meva companyia amb un altre gat o gata adult. Per això Gats de Gràcia em va recomanar adoptar un cadell. Vaig anar a visitar la protectora un 16 de juliol i em vaig enamorar d’un cadellet negre que no es movia del costat de la gàbia on era jo. La Yolanda em va oferir endur-me’l aquella mateixa tarda però jo necessitava rumiar-m’ho. No em van caler ni 24 hores perquè l’endemà ja estava equipada amb transportí propi per endur-me la meva pantera a casa. L’adaptació va ser rapidíssima i jo vaig passar de tenir un gat aferrat a mi, el Safrà, a tenir-ne dos, el Safrà i el Sugus.
Des de que visc amb ells tornar a casa després de la feina és màgic perquè ells m’esperen roncant i amb ganes de magarrufes. Formen part de la meva vida i són la meva família més propera. Estic completament segura que els estudis que han demostrat que acaronar un gat fa produir hormones de la felicitat són totalment certs. Jo si més no em trobo molt millor des de que els tinc a ells i són una font inacabable d’oxitocina que em fan sentir infinitament millor amb mi mateixa i amb el meu entorn. I a més a més m’abelleix que siguin gats de casa que són en un entorn protegit amb tots els elements que els poden mantenir àgils però sense cap mena de perill exterior que em pugui intranquil·litzar a mi. El Safrà i el Sugus són els guardians del meu castell i casa meva és on són ells.
Si mai us plantegeu tenir una mascota us recomano els gats. Us n’haureu de guanyar la confiança però un cop la tingueu no us en penedireu.

Efecte cobra de la reforma de la FP.

Deixa un comentari

Ara ja fa uns mesos que vaig escriure un post sobre la nova reforma educativa de la FP vaticinant que seria un desastre. Avui ja us puc confirmar que en molts aspectes ho és. Comencem pels canvis més forts. S’ha rebaixat la carrega lectiva de la majoria d’assignatures que ara tenen un pes del 90% de la nota sent un 10% de la nota final de la matèria la valoració que faci el lloc de pràctiques de la feina de l’alumnat.
La primera conseqüència directa d’això és que no es poden tancar moltes de les matèries de primer any perquè l’alumnat no ha fet encara les pràctiques. I si fos així rai perquè hi ha assignatures com l’anglès o la segona llengua on les hores lectives s’han reduït a la meitat. Hem passat de tenir 132 hores que són l’equivalent d’un curs d’ensenyament a la EOI a tenir-ne només 66. I si l’alumnat ja ens arribava fluix en aquesta llengua ara resulta que no hi ha manera humana de que assoleixi progressar.
La segona gran pífia ha estat que en comptes de tenir una visió global de la matèria, cada assignatura s’ha desglossat en RAs, que són resultats d’aprenentatge. Us poso un exemple clar de l’assignatura de Gestió Administrativa del Comerç Internacional. La primera RA és organismes i institucions relacionats amb el comerç internacional entre els que hi ha L’Oraganització Mundial del Comerç, les institucions de la Unió Europea, el Banc Mundial, etc. A la RA 2 hi ha el tema Organització de sistemes d’informació aplicats al comerç internacional amb subtemes com la cambra de comerç internacional o sistemes de comunicació amb clients i proveïdors. Fins ara s’avaluava de manera global i el fet de que potser una RA no t’hagués anat del tot bé no significava automàticament un suspès de tota la matèria. Però ara per currículum s’han d’haver aprovat totes les RAs per aprovar el mòdul o assignatura. Ja us podeu imaginar que organitzar les recuperacions ha estat una feina mortífera perquè hem hagut de preparar exàmens i exercicis de cadascun dels subtemes.
El cas més clar del que passa us el dono amb l’assignatura d’anglès o segona llengua. En el cas dels idiomes la matèria té 5 RAs o resultats d’aprenentatge. El RA1 és la comprensió auditiva, el RA2 la comprensió lectora, el RA3 l’expressió oral, el RA4 l’expressió escrita i el RA5 és aplicar actituds professionals a la llengua. Aquesta darrera RA cada centre l’interpreta una mica com vol. I en definitiva jo hi englobo els exàmens on hi ha vocabulari, gramàtica i estructures i fórmules de l’anglès comercial en el meu cas. Doncs bé, segur que teniu una idea del nivell d’anglès general de l’alumnat i us podeu imaginar quantes persones suspenen o bé la comprensió auditiva o la lectora. Doncs és un esforç per part del professorat fer una recuperació que sigui suficientment fàcil per no suspendre un alumnat que té tota la resta de competències aprovada i que ha treballat de manera sostinguda durant tot l’any. Perquè a veure, les cinc competències fins ara les avaluàvem de manera global però ara s’han d’aprovar de manera separada. Que en els exàmens oficials d’idiomes sigui així em sembla bé però en un cicle on s’han reduït per la meitat les hores d’anglès no té sentit penso. I ara bé el millor. Una vegada l’alumnat no ha superat alguna RA i ha d’examinar-se de tota la matèria de tot l’any amb totes les RAs, el millor del cas és que a l’examen final es fa una nota global de totes les RAs. És a dir que hem fet un seguiment titànic de totes les RAs de l’alumnat i que en comptes de posar una nota n’hem de posar tantes com RAs tingui l’assignatura per acabar aprovat de manera global a la segona convocatòria. Un gran despropòsit per variar.
Posar notes aquest any ha estat una càrrega burocràtica considerable.
Però això no és ni molt menys el pitjor. El més rocambolesc de la reforma ha estat augmentar la càrrega i el pes de les pràctiques perquè la trista veritat és que les empreses no tenen temps ni recursos per responsabilitzar-se de l’aprenentatge dels continguts des nois i noies en pràctiques. Dit d’una altra manera que quan es va desplegar la reforma no es va calcular que les empreses no serien capaces d’absorbir tantes candidatures d’estudiants perquè ja prou feina tenen en el seu dia a dia en tirar endavant. Per unes quantes empreses que ofereixin un bon lloc de pràctiques n’hi hauran moltíssimes més que no ho aconseguiran.
Just abans de començar l’estiu al centre on treballo ens van rescindir el contracte de dos nois en pràctiques que estaven a la mateixa empresa perquè a l’estiu ja es va prou curt de personal i la companyia en definitiva no podia ocupar-se d’ells i donar-los-hi les tasques apropiades. I quantes vegades més passarà això? O quantes vegades senzillament l’empresa donarà alguna mena de tasca a l’alumnat per treure’s el marró de sobre i avall?
D’aquí la nostra preocupació com a docents. Si se’ns han escurçat hores però les empreses no tenen temps de proporcionar aquests coneixements a l’alumnat, llavors senzillament mancaran continguts dintre de la formació dels alumnes.
Jo ara no em vull posar en el pitjor dels casos perquè la reforma tot just s’ha implantat. El que m’agradaria és que hi haguessin consells avaluadors de les reformes per saber si aquestes s’han de millorar o no. O si més no canviar en aquells punts en què s’ha fallat. El que em temo però és que fins llavors el que passarà és que s’haurà aconseguit empitjorar el sistema educatiu de la FP tot i haver tingut en principi l’objectiu contrari en ment, és a dir que haurem aconseguit crear l’efecte cobra.
Bona setmana a tots i procureu no passar calor!