Every year, starting from the 15th of August, my neighbourhood in Barcelona celebrates the Festa Major. It is quite difficult to explain what it is, since I haven’t seen anything like it in Germany or England but if I had to define it, I would say that the neighbourhood celebrates its feeling of community by organising events such as theatre for children, workshops, get-togethers for neighbours and night concerts. The most typical thing of the Festa Major which can be called “Major Party” or “Major Festivity” is that some streets are decorated by the neighbours who chose one topic and invest a whole year, savings and energy to turn the street into a real phantasy scenario. The tradition started some two hundred years ago and it is still not clear whether the neighbourhood celebrates the resurrection of the virgin Mary which is celebrated by the Catholics on the 15th of August, or Saint Roc, a saint linked to Gràcia.
Vila the Gràcia, the old centre of the current neighbour was a long time ago independent from Barcelona and was inhabited by farmers who worked in their lands. The surroundings were so beautiful and the air so healthy that the rich Catalans who lived inside the old city walls, travelled to Gràcia for their holidays. Some two hundred years ago though, a lot of artisans, shopkeepers and workers settled in Gràcia so that there was a rapid growth in population. Gràcia only had 3,062 inhabitants in 1828 but already 61,935 in 1875. From the outset, Gràcia was a pretty exclusive quarter in Barcelona and it soon became the favourite area for artists and writers of Barcelona but that is a different story. The truth is, that nobody really knows why exactly the “vilatans”, the inhabitants in Gràcia, started celebrating their Festa Major, but it has its parallels in all the Festes Majors from small cities and towns in Catalunya and Spain.
The Festa Major in this neighbourhood though, has become quite distinct because there is no other where so many streets are decorated so beautifully and creatively as here. And because this is a festival of creativity, streets have their associations that work in the decorations for moths or even the entire year and there is a contest to choose the most beautiful streets.
I grew up in Gràcia but I don’t really remember much of the Festa Major from the time I was a child. And when I reached teenagerhood I wasn’t much of a party-goer, no members of my family enrolled in the teamwork involved in decorating a street, so the remembrance I have from this week of celebration is mainly the decorations, which to me have always looked like works of art but made by people who are humble enough not to call themselves artists.
Many people know that I moved from my beloved Poblenou to Gràcia a bit more than a year ago. I still feel quite new to the neighbourhood and I commute from Gràcia to Poblenou every day so that I have this wonderful feeling of living in two different Barcelonas at the same time. Poblenou has an industrial past that you can see and smell everywhere but is mot visible in the factories that have been redeveloped there. It has become fashionable only in the past 15 years more or less. Gràcia is the bohemian part of the city and has been pretty exclusive from the very beginning. I am still getting used to living in an area that is considered so cool to most people and that is at the same time more expensive than my old neighbourhood.
Getting used to a place and feeling home there has little to do with how familiar you are with the streets and shops there. For me, feeling home in a neighbourhood means to have my heart in it and I can only have my heart somewhere if I relate to people there. Not very long ago I was thinking that I still needed a favourite spot here, a place I could always go to with a friend and where I could meet with friends to feel like home. In Poblenou it is easy to get to know people because in summer we all end up on the beach in Bogatell and get to talk to those we see regularly there. In autumn, spring and winter people run into each other in the Rambla the Poblenou, the favourite place to go for a walk for the people in the neighbourhood and outside of it. But Gràcia is different. One of the main arteries is carrer Gran de Gràcia, a street that goes from the southern to the northern part of the quarter. But it is quite narrow, full of shops and people that walk there are always in a hurry to go somewhere else. It is not a place you would choose to relax. The same way Travessera the Gràcia runs across Gràcia but it’s to hectic to be the backbone of the life in the neighbourhood. And we don’t have a Rambla del Poblenou here where all people end up seeing each other at least once every now and then. Gràcia has got many hearts that are its several small, beautiful, and clean squares. Without wanting to really be exact about how many of them we have in the old Gràcia I can recall the following: Plaça del Raspall, Plaça del Diamant, Plaça Rius I Taulet, Plaça del Sol, Plaça de la Virreina, Plaça del Nord, Plaça Rovira I Trias, Plaça John Lennon, Plaça de les dones del 36, Placeta de Sant Miquel, Plaça de la Revolució. I really doubt there is any other quarter in Barcelona with so many small squares. All of them indeed full of bars and restaurants. I once read that Gràcia is the neighbourhood with most bars per inhabitant in the whole Europe, but who knows?
However, with so many hearts it is difficult to run into people here and even less so to get to know people if you don’t enrol in a team activity. And as I was saying, I definitely needed a little spot to call “my favourite spot” here. And quite honestly la Placeta de Sant Miquel was already a good candidate. It is even smaller than the others, not squared or round, not so full of people or bars and it leads to two narrow streets one of them has got what is for me a very special building that I call “the flatiron from Gràcia” in carrer Sant Gabriel.
It is a place where I have once had breakfast with a friend of mine in the same bar where my parents meet for 2 years every Sunday before getting married. And if that is not reason enough to like this particular square, there are two schools in it and you can always see children playing in the streets after school. What else could a teacher like me wish for?
I suppose I might have unconsciously picked it up as my favourite square the same way I have picked up the street Sant Pere Martir as my favourite one because my mother and I used to get to her place from our stroll every day walking down to Bonavista from it.
The truth is, that when I read in the Facebook from Gràcia that the members of Placeta de Sant Miquel needed people to help them finish the decorations for the 15th of August, I jumped at the possibility to get to know some people and work with them in this square.
So for the first time in my life, I have lived an experienced the Festa Major in a different and more intense way. I have to say that I had always imagined that decorating a street might be a titanic task to fulfil but now I know how much of an effort it requires.
Not only does the team need to have all the elements from the decoration ready before the 15th of August, but the street needs to be finished with everything in its place by 8 o’clock in the morning of the 15th of August. And in if any street does not manage to have the decoration ready, it can’t take part in the contest.
The time limit is announced by a very loud number of bangs (chupinazos) and after the last one is fired all the streets need to have finished and a member of the street needs to have reported it to the institution in charge otherwise they can’t qualify for the contest. This summer I was very aware of the whole process and even more so because the 15th of August is my “namesday” so a friend and I wanted to celebrate it by having dinner in a small, cosy and delicious restaurant close to my place. And the street where the restaurant is located is also one that is decorated. It was past eleven at night when we reached the restaurant and the people in the street were still painting some details and putting the decoration together. As I learned from the people in La Placeta de Sant Miquel the following day, the people from the street Mozart, the same as the street Verdi and some others, did not go to bed that night. But it was worth it: Mozart was awarded the second prize. Verdi this year wasn’t in the podium, which was a real trauma for them used to winning the contest almost every summer.
Now that I know how much creativity and hard work is involved in the decorations I understand why people are so frustrated and unhappy if they don’t achieve a position in the ranking they find worth their efforts. And this year controversy was served. A lot of teams were really disappointed.
The Festa Major goes on for a week and it involves not only the joy of people who go to have a couple of drinks and listen to the concert and take part in the street activities but also the anger of many inhabitants in the neighbourhood. If you live in a street or close to a street where there are concerts or discos going on till late at night, you are not very likely to sleep well for a week.
There is another problem to it: the streets are closed so people and cars can’t circulate in them as usual. And if the noise and circulation is not enough there is one more issue to talk about: the masses of people flocking to the Festa Major de Gràcia, getting seriously drunk and making more noise than necessary on the whole.
Our Festa Major (I say our because I now feel I belong to Gràcia as I belong to Poblenou) is the best in Barcelona and has turned into a tourist attraction that generates a lot of money for the agencies but little for the inhabitants of the city or the neighbourhood.
There have been proposals to cancel the Festes de Gràcia altogether, but I find them quite radical. I think people should be required to pay a little money to access the streets with the concerts so that at least the people who organise the party are not fully dependent on the drinks they sell in order not to make losses. Another possible solution suggested by my friend to avoid annoying so many inhabitants would be to concentrate the “night life” area in one specific part of Gràcia and swap the area every year. No matter how hard one tries to find a way out, it is never going to please everyone for sure.
I really believe that the Festa Major has grown into a macro-event held in a micro-space. Gràcia, having once been a town, has very narrow streets and during the Festa Major they are clogged with people. My heart and mind are pretty split when it comes to the Festa Major. On the one hand it is linked to tradition. A lot of families have been involved in decorating the streets and pass on the responsibility to their children and now grandchildren. A lot of couples meet in the Festa Major and married in Gràcia and have joined the joy in the streets for years. On the other hand, Barcelona is now a target for tourists that very often come here for cheap entertainment at the expense of the citizens. But how can we now “decrease” the Festa Major? How could we make it possible for the neighbours to have their traditional dinners in the street for the neighbours if the visitors block the streets completely at night?
That is a question whose answer I won’t find. As for me I have to say I would very much love to help a little the team in La Placeta de Sant Miquel to finish the decoration for next year. I’ve grown very fond of the people who were there helping. And, although there are so many people in Gràcia and I don’t know a lot of them here, the people working in Placeta de Sant Miquel knew some of my acquaintances so that I could feel a bit more integrated in Gràcia already. And who knows? Maybe from now on my “namesday” is going to be more interesting to me because that is the precise day when the Festa Major starts and it involves a whole week of entertainment if I am not tired enough to enjoy it.
For those non catholic ones who are wondering what the namesday is, it is the day where your name is celebrated. Generally, names here are saints’ names and every saint has a specific day to be remembered. Mine is on the 15th of August and I like celebrating it one way or another cause as the German say “die Feste soll man feiern wie sie fallen” which means that one should take the chace to celebrate any special occasion. And that is definitely what I do.

Entre les activitats que m’agraden està la de fer turisme de manera sostenible i visitar el patrimoni no tan sols de França i altres països sinó també el que em queda prop o relativament prop de casa.
Com que aquest estiu no he visitat cap castell a França, tocava visitar-ne un aquí i aquest cop les meves passes o el meu cotxe s’han dirigit a la província de Lleida, que no sol ser tan visitada com totes les altres, i menys encara durant l’estiu. Així doncs he visitat el castell de Montsonís a la comarca de la Noguera i més concretament al municipi Foradada. Les visites es fan tan sols a les dotze del migdia i a les cinc de la tarda i us asseguro que endinsar-vos en la història i com es vivia a l’època en què es va construir el castell és d’agrair a l’estiu quan el sol bada pedres. Només us he de dir que cap a les dotze el termòmetre s’enfilava fins als trenta-sis graus.
Les visites són amb un guia local i cal arribar puntuals. En primer lloc s’ha dir que el castell de Montsonís encara està habitat per la família aristòcrata que l’ha heretat i per això des de la torre encara hi oneja una bandera ben orgullosa. De fet jo i el meu acompanyant vam tenir l’oportunitat de veure els senyors del castell que no hi habiten permanentment però hi havien anat a passar uns dies en família. Els aristòcrates doncs que vam veure són dels que provenen de famílies aristòcrates ben antigues i més arrelades a les seves fortunes que al territori segurament.
El de Montsonís és un castell que data de principis del segle XI, més concretament del 1024, i va veure la pugna del territori entre musulmans i cristians i com la frontera es bellugava de la Catalunya vella a la nova fins que els cristians van conquerir Lleida el 1149.
El primer que cal saber és que sobre les portes del castell hi ha esculpit en pedra l’escut d’armes del senyor del castell i sobre aquest una representació del seu casc. L’orientació d’aquest ens delata de quin tipus de senyor es tractava. Si mirava a un cantó volia dir que el senyor del castell també tenia terres, si mirava a l’altre que era un fill bastard i si estava en posició central sembla que indicava que el senyor, a més de tenir el castell i les terres també podia administrar justícia.
La primera sala que vam visitar està farcida de fotografies de la família aristocràtica amb altres membres de les altes esferes com la duquessa d’Alba, el mateix rei emèrit i la seva legítima esposa i el Papa. És el que té ser de l’aristocràcia, que tots es coneixen entre ells. El primer detall curiós del castell està situat en una vitrina en aquesta sala plena de fotos i retrats dels nobles familiars dels propietaris del castell. Es tracta d’un document antiquíssim escrit a mà que conté l’inventari de totes les pertinències del castell i les terres dels propietaris del castell. De fet, segons la tradició de l’època, s’havia de fer l’inventari dels bens cada trenta anys perquè de no ser així tot el patrimoni del senyor del castell passava a mans d’aquells que el treballaven. Per tant, per no oblidar la gran tasca i assegurar-se que les propietats seguien sent dels nobles, aquests ordenaven que els inventaris es fessin cada vint-i-nou anys per no perdre pistonada.
Un altre document un pèl més recent també crida l’atenció. En ell, el pare de l’actual propietari demana el permís reial per a casar-se amb la noble que ell va escollir. Consola si més no una mica que els aristòcrates fins fa no gaire havien de passar per tràmits burocràtics perquè altrament sembla que ells només tenen avantatges sobre els simples mortals.
En aquesta gran sala el que també destaca és una gran finestra amb uns bancs de pedra, els festejadors, on les nenes d’aquella època podien seure per veure i parlar una estona amb els seus futurs marits en companyia d’un adult que vigilava que les converses fossin del tot castes i que aguantava l’espelma si aquestes trobades es feien al fosc. D’aquí sembla ser que ve allò de fer d’espelma. Evidentment els matrimonis d’aquella època entre nobles eren tots pactats i les núbies sovint tenien poc més de dotze o tretze anys. Només cal recordar el que vaig escriure en el blog de la setmana passada, Blanca d’Anjou es va casar amb Jaume II quan ella tenia dotze anys i ell vint-i-vuit. Abans ningú es plantejava que això fos un crim perquè era d’allò més normal.
La següent sala a visitar és el menjador que té una gran taula i dotze cadires. Eren pels individus de posicions altes que prenien decisions juntament amb el senyor del castell. El menjar el portaven els servents a través d’una porta diferent a aquella per la que passaven els nobles i la dels servents era molt més baixa perquè entressin ajupits.
Els coberts eren de fusta i no era poc usual que els visitants es portessin els seus propis coberts de plata. També es portaven aquells ajudants que havien de tastar el menjar per evitar possibles enverinaments que estaven a l’ordre del dia.
La cuina era més aviat petita en aquest castell. S’hi troba una gran olla sobre una llar de foc, una pica i també una cisterna. S’ha de tenir en compte que l’aigua que es recollia de la pluja i que baixava pels rierols no era sempre potable perquè sovint corria plena de fulles, fang i animalons morts. Beure aigua en aquella època no era gens recomanable i per això el líquid consumit era majoritàriament el vi. Per això quan es va començar a consumir te i s’havia de bullir aigua per fer-ho la salut de la població va millorar considerablement. Un detall un pèl escabrós és que en aquelles primeres èpoques del castell, quan algú moria se’l vetllava a la cuina, que a tots els que feiem la visita ens va semblar un espai poc adequat.
Havia passat algun cop que en aquella època es prengués a una persona per morta que no ho estava, per aquest motiu se la vetllava durant dos o tres dies i després se l’enterrava. Però com que alguna vegada s’havia obert una tomba i un taüt i s’havia trobat amb signes evidents que aquella persona que es prenia per mort o morta, havia estat esgarrapant la caixa, es va inventar un mètode per assegurar-se de que no s’errava. Es lligava al canell del difunt o difunta un cordill que connectava amb una campaneta que es situava a la caixa del mort. I algú de confiança romania al costat del taüt el temps suficient per adonar-se si la persona a qui volien enterrar realment ja no vivia. D’això prové el que diem de “salvat per la campana”.
A la cuina sorprenentment també s’hi podia rentar roba. Per fer-ho en aquella època s’utilitzava aigua bullent i cendra que és desinfectant i blanquejant. En cas de brutícia persistent com fang o sang s’havia d’emprar urea, és a dir, orina que conté amoníac. Quan no n’hi havia prou amb la que es tenia a mà en aquella època es podia comprar i la dels rics, que bevien millor vi i menjaven més variat, tenia més qualitat i era més cara que la dels camperols.
Un dels estris que ens van ensenyar i em va resultar molt interessant era quelcom similar a unes tenalles gegantines però que s’emprava per fer hòsties perquè els senyors del castell només combregaven amb les seves hòsties. Tanta era la por de que els enverinessin!
El dormitori és la zona del castell que a mi se’m va fer més tenebrosa. En primer lloc perquè cap de les cambres d’aquest castell és excessivament gran. Devia ser massa difícil escalfar habitacions àmplies. A més el llit és d’allò més tètric amb el seu baldaquí. No és pas massa llarg com tots els llits d’aquella època perquè llavors la gent no dormia ajaguda ja que la posició completament horitzontal s’associava als morts. A més dormir semi-incorporat anava bé en cas de problemes respiratoris o digestius. Al llit s’hi havia de pujar amb una mena de tamboret perquè era realment molt alt.
L’habitació del castell de Montsonís comunica amb l’església perquè això permetia als senyors del castell escoltar missa des de l’habitació estant.
Hi ha en aquest castell mobiliari de fusta molt antic i elaborat i entre aquestes peces que podrien ser de museu hi trobem un armari que està farcit de tot d’abrics i capes amb insígnies diverses que es porten en ocasions solemnes per a cerimònies dels que els profans no en sabem res i que mai són retransmeses. Em va sorprendre que encara es parlés de segons quines ordres religioses a les que els aristòcrates actuals encara pertanyen.
Un d’aquests llargs vestits-capa portava una cua immensament llarga que no anava a la part del darrere sinó del davant. El guia ens va preguntar si sabíem per a què servia una cua tan llarga però ningú va encertar l’explicació. Doncs resulta que aquella llarga cua que es duia envoltant el braç com si fos una toga romana, s’utilitzava per col·locar la al terra quan algú s’havia d’estirar per exemple en una església durant un acte oficial. Així s’evitava la fredor de les pedres del terra i la brutícia. Si he de ser sincera no vaig voler tocar cap dels vestits i abrics que ens van mostrar durant la visita perquè me’ls vaig imaginar plens de pols i bacteris indesitjables. I encara més estant en un armari dins una cambra poc ventilada que feia olor a resclosit.
I parlant de vestimenta, el guia ens va fer arribar l’explicació per una de les típiques locucions que fem servir aquí “aixecar la camisa” que emprem ara en el sentit d’enredar. A l’edat mitja, quan algú cometia una ofensa o malifeta d’algun tipus, se’l marcava amb un ferro roent. Per això quan la gent anava d’una població a una altra, per saber si la persona “tenia o no antecedents” se li aixecava la camisa per veure si anava o no marcat.
Ara arriba un episodi molt fosc de la història medieval: el de les presons. Com a tots els castells, el de Montonís té una presó on s’hi posaven els castigats a qui se’ls portava només pa i aigua. Però com que els presoners eren cars de mantenir sempre hi havia dos maneres de desempallegar-se’n: a alguns se’ls venia com a esclaus i a d’altres se’ls condemnava a pena de mort i en el cas de Montsonís se’ls penjava prop del castell.
Eren èpoques de guerra i per això de presoners i de soldats presoners n’hi havia força. Quan es capturaven una de les coses que se’ls podia fer era amputar-los dos dels dits de la mà, aquells que feien servir per a utilitzar els arcs i disparar fletxes. Per això avui dia, quan fem el senyal de victòria, estem reproduint un gest que es feia aquella època quan els soldats mostraven que encara tenien tots els dits de la mà.
De la mateixa manera el gest que tots associem amb el Ok, el que volia indicar era un zero de “zero baixes” en batalla.
Les guerres eren cruels i els senyors podien anar a batalla però es mantenien ben lluny de la zona de combat probablement. Al castell hi ha diverses armadures precioses de l’època i totes elles pesen com a mínim uns trenta quilograms. Era literalment impossible que un noble, rei o el que fos, pugés al cavall sol amb l’armadura posada. Per molt que les pel·lícules ens ho vulguin fer pensar. Als cavallers els pujaven al cavall amb una espècie de grua i com us podeu imaginar, al terra amb la protecció metàl·lica eren inútils i sobre el cavall encara ho eren més.
Els castells patien assetjaments i assalts i per això s’hi havia de construir vies per escapar-ne. Un amagatall genial era el que quedava darrera un dels seients de fusta. No s’hi veu res però el guia en va aixecar una part del respatller i ens va dir que darrere hi havia un forat per on fugien els del castell quan calia.
Més sorprenent encara era el forat que es pot veure a l’antic celler. És de difícil accés i no gaire alt i comunica amb un túnel que porta a uns cinc quilòmetres del castell fins al monestir de Salgar. L’alçada del túnel equival a la d’una persona agenollada perquè quan es tractava d’escapar s’havia d’escapar de genolls. Això no era per pur masoquisme sinó que té la següent explicació: en cas que els enemics trobessin el forat de sortida i aconseguissin matar alguna de les persones que fugien pel forat, com que el túnel era tan baix, s’havia d’enretirar el cos del mort per seguir pel túnel i això donava l’oportunitat a la resta de poder escapar. Aquesta gent de l’edat mitja pensava en tot!
A l’actual celler la temperatura és de quinze graus i ho és també a l’hivern. D’aquesta manera és l’indret on es pot fugir de la calor a l’estiu i on un pot revenir a l’hivern quan al castell hi fa un fred que pela.
El castell de Montsonís ha hagut de veure per força moltíssimes batalles i gent de tota mena. A l’entrada hi podem observar una petxina i això vol dir que era part del camí de Santiago i per tant allotjava de tant en tant els pelegrins que havien d’arribar a l’altra punta d’Espanya per fer penitència. El guia no volia enredar-nos, els que feien el camí no eren pas gaire pietosos sinó gent que volia netejar les seves culpes i per això no eren gaire de fiar i per les nits se’ls tancava a la cambra on se’ls permetia dormir, no fos cas que se’ls acudís robar res del castell.
El xiprer de l’entrada ens indica que als viatgers que arribaven al castell el senyor els oferiria un àpat. En altres castells en podem veure dos que indicaven que els senyors del castell oferien dos àpats i si en veiem un tercer —i això ja resulta força més difícil— vol dir que al castell també s’oferia cambra per dormir al viatger. Potser algun dia visito un castell on hi veig tres xiprers però per ara no en recordo pas cap.
El castell de Montsonís és el primer que visito que es trobava en zona fronterera entre cristians i musulmans. La setmana passada vaig escriure sobre el Monestir de Santes Creus que també va ser edificat en territori reconquerit als musulmans. Tant el Monestir com el castell són part del nostre patrimoni i val la pena visitar-los per esbrinar una mica més sobre el nostre passat com a país. Però si bé el Monestir es pot dir que pertany ara al poble i la seva visita està finançada, Montsonís està encara a mans d’uns aristòcrates que segurament obren les portes de les seves pertinences perquè altrament els costaria molt de mantenir-les. Per a mi segueix sent tot un repte entendre que en la societat actual encara quedin membres de l’aristocràcia i que puguin viure sense treballar. És clar que molts d’ells són part de lobbys que remenen molts diners i només els calen els interessos del seu capital per viure a cos de rei. No m’han fet res ells però la idea que algú hagi heretat un imperi i pugui subsistir sense haver de suar ni fer un esforç no em resulta gaire simpàtica. Potser per això en certa manera admiro força França que amb una revolució a temps va acabar amb els privilegis de la classe dirigent. Aquí encara la tenim tombant pel país i sort que no podem saber tot el que fan i desfan perquè no ens hi relacionem i ens empiparíem.
Tot i això és d’agrair que aquesta petita joia de Lleida es pugui visitar i que els actuals propietaris hagin fet l’esforç de recuperar la seva estructura originària. D’aquesta manera nosaltres podem participar d’una lliçó d’història vivent. Ja sabem que no tots els castells habitats estan oberts al públic malgrat que en la seva majoria es van construir gràcies als esforços del poble. Aquest si més no ens el deixen palpar.

Vull escriure avui un post per als amants de les escapades ràpides però efectives, aquelles que ens connecten amb altres terres i ens porten a veure les coses amb uns altres ulls tot i no haver fet gaires quilòmetres ni haver-nos de buidar les butxaques desmesuradament. Us parlaré de nou d’una escapada al que ja ha esdevingut el meu refugi d’estiu: França.

Aquest cop, igual que l’any passat, no m’abellia la idea de fer recorreguts massa llargs i cansar-me fent carretera així es que com les vacances d’aquest any han estat més improvisades encara que les de l’any passat, el que he fet és tornar a la mateixa regió, a Occitània. M’he concentrat en una zona que va des de Laucata, a no gaires quilòmetres de Perpinyà i de la frontera, a Guilhem-le-Désert. De fet, de Florensac on tenia jo el meu càmping fins a Laucata que va ser la meva darrera visita només hi ha 130 quilòmetres de distància però tot un petit món de joies amagades per descobrir.

La primera parada que us recomano és Agde. Aquesta vila de fundació grega recorda per la seva estructura a Empúries per un sol motiu, hi ha una vila antiga que és Agde i la zona moderna i portuària amb tot de conjunts residencials, hotels, restaurants, bars i altres locals d’entreteniment a Cap d’Agde. Vaig visitar cap d’Agde l’any passat i vaig quedar esbalaïda de la quantitat d’embarcacions recreatives que hi tenen tant francesos com estrangers. Les platges són força especials i n’hi ha de boniques i fer un àpat a un restaurant no és excessivament car. Honestament, quan penso en Françahi associo preus privatius i no sempre ha de ser així. Aquest estiu però no vaig visitar de nou Cap d’Agde sinó el centre històric d’Agde. Amb els seus carrerons tan o més estrets que ciutat Vella, Agde per a mi ha deixat el record d’una bonica ciutat francesa de pedra fosca, poc típica del sud diria jo després de voltar-lo durant anys.

Cal esperar del centre de la vila el que per a mi són les cases característiques del sud de França no gaire altes amb enormes finestrals pintats de colors diferents a les façanes i majoritàriament tancats per evitar la calor xardorosa de les hores més tòrrides de l’estiu. Com totes les localitats del sud de França i la Provença, trobareu la petita ciutat plena d’edificis que els propietaris han embellit tot posant-hi infinitat de plantes i flors als balcons, les façanes i les entrades de manera que els carrers es converteixen sovint en una graciosa simfonia de colors diversos. Les mateixes localitats sense façanes i finestres acolorides ni les plantes per guarnir les entrades ens semblarien mil vegades més tristes sobre tot perquè a molts d’aquests indrets no hi ha gaire gent pel carrer. La vila antiga d’Agde queda a un costat del riu i la vista des de vora d’aquest a l’altra banda és veritablement bonica i serena. No penseu però que trobareu una botiga darrera l’altra a aquesta localitat perquè tot i ser encisadora, Agde no és gaire turística així és que de comerços de records pels viatgers no n’hi ha gairebé. Però el que sí podeu trobar, com jo el dia que hi vaig ser, van ser els veïns del nucli antic decorant els carrers amb cors anunciants que el seu era el carrer de l’amor.

El meu segon dia de vacances vaig aconseguir visitar l’abadia de Fontfroide de prop de Narbona. Està exactament a uns seixanta-cinc quilòmetres de Florensac, la petita localitat on he plantat per segon any consecutiu la meva tenda de campanya. El recorregut d’un municipi a l’altre ens porta per uns paisatges de bellesa increïble i mentre conduïa la meva ment feia un esforç per amarar-se de les idíl·liques  imatges que veia davant meu. L’abadia està envoltada de muntanyes no gaire altes i plenes d’arbres que aquest any ja m’han semblat un xic menys secs que l’anterior. Fontfreda va ser fundada per un monjo benedictí el 1093 però l’abadia va passar a ser de l’ordre de Cister el 1145. Tot i la seva magnificència l’abadia conté pocs elements decoratius com marcava l’esperit de Cister. Malgrat que els monjos de l’ordre havien fet vot de pobresa, en un moment donat l’abadia va acumular moltíssimes riqueses i terres que els monjos no podien gestionar per si sols. Per aquest motiu es va permetre la cooperació de conversos que complien amb el seguiment de certs rituals religiosos, cultivaven les terres de l’abadia i no es barrejaven amb els religiosos. Durant la seva època més esplendorosa, l’abadia comptava amb uns cent monjos, el doble de “frères convers” que eren els laics que conreaven les terres i una extensió agrícola que arribava fins a Béziers i la Catalunya d’aquella època.

La visita guiada és molt recomanable encara que en el meu cas la guia amb qui vaig fer la visita es va perdre molt en detalls arquitectònics que els profans com jo no dominem i que hem oblidat a l’hora de fer la visita.

I per si sou tan aficionats a les orquídies com jo, a principis d’octubre a Fontfroide hi ha una exposició d’aquestes plantes exquisides que deu ser una meravella.

Després de la meva visita espiritual en vaig fer una més terrenal dirigint-me cap a Sérignan. La localitat no destaca per res particular a diferència per exemple de Bessan on hi ha un festival a l’agost i tanmateix vaig trobar Sérignan d’allò més bufó. Altre cop al centre s’hi veuen carrerons estrets on els veïns s’han esforçat a posar notes de color lligant per exemple als seus balcons teixits de ganxet que fan com una mena de tendal als vianants. També és molt curiós que al centre històric hi hagi encara un record molt viu dels italians que hi anaren a treballar fent de pescadors o d’agricultors. Avui dia als carrers del nucli antic encara s’hi poden veure asseguts vilatans, alguns d’ells d’origen gitano, que segueixen la tradició dels italians i surten amb les cadires a petar la xerrada amb els veïns fora dels murs de casa seva. Menjar a un dels restaurants d’aquests carrerons estrets de ben segur és una experiència inoblidable. I no podia òbviament marxar d’una localitat tan romàntica sense fer un cafè a una terrassa a la plaça que hi ha al centre de la localitat. M’esperava per l’hora que era que els cambrers em diguessin que només puc seure si vull menjar o sopar, però Sérignan encara no és turístic i per tant em van deixar ocupar una taula i em van dur un cafè sol amb un preu molt similar al que em poden cobrar a una terrassa de Gràcia, un euro cinquanta.

El meu tercer dia de viatge vaig fer cas a la Céline, la noia que porta el simpàtic càmping on vaig ser, Rec de Rieu. Ella em va recomanar anar a Saint Guilhem-le-désert que està a uns teòrics quaranta minuts de Florensac. I dic teòrics perquè parcialment la carretera és estreta i a no ser que un tingui esperit de Fittipaldi, pocs estrangers s’aventuraran a anar a vuitanta per carreteres tan estretes on s’ha de calcular exactament el mil·límetre si vol passar un cotxe pel costat. El recorregut era fantàstic però la meva bufeta amenaçava explotar i els meus ulls cercaven endebades senyals d’algun restaurant o bar a peu de carretera per poder-hi fer un cafè a canvi d’anar a alliberar l’aigua acaramullada. Però en carreteres comarcals petites de serveis pocs. Així és que aquest cop vaig gaudir menys del paisatge del que tocava i vaig intentar anar tan ràpidament com em permetia el meu sentit comú.

Vaig saber que arribava a la localitat per la quantitat de cotxes i autocars que de cop i volta circulaven pel tram de carretera pel que passava. I certament en arribar només em va caler una llambregada per saber que Saint Guilhem-le-désert sí és una localitat turística. La sort del principiant em va acompanyar i vaig trobar un lloc on aparcar el cotxe. Sense rumiar-m’ho gaire em vaig dirigir al primer restaurant que vaig veure i que oferia una terrassa amb vistes a la gorja i vaig demanar al cambrer que hi havia fora si em permetia fer un cafè molt ràpid o si preferien guardar la taula pels que volien menjar. No devia ser ni la una però pel restaurant ja hi anaven desfilant famílies de francesos amb cara de disposats a posar-se les botes. L’home em va dir que m’assegués sense problemes i jo li vaig demanar on era el bany. En sortir-ne, visiblement alleujada suposo, el meu cafè m’esperava a la taula. Com que la meva intenció no era ocupar cap espai que pogués ocupar algú altre que tingués intenció de consumir més que jo, vaig beure el meu cafè amb celeritat i vaig demanar el compte. Doncs aquell home gran i fort que recordava en Depardieu però en versió morena, va rumiar i em diu “doni’m un euro”. Gairebé no m’ho podia creure perquè ni tan sols recordo quan va ser la darrera vegada que vaig poder beure un cafè a Barcelona per aquest preu. I en un lloc tan immensament concorregut i turístic no m’esperava aquest poder-ne tastar cap per menys de dos euros cinquanta.

Li vaig demanar al mateix cambrer si la gruta de Demoiselles quedava gaire lluny i em va dir que sí però que la de Clamouse la tenia ben prop i era també espectacular. Em va dir que deixés el cotxe aparcat on el tenia i hi anés amb el bus gratuït. Li vaig dir que havia agafat tiquet per cinc hores i no sabia si podria veure Saint Guilhem-le-Désert, dinar, anar a la gruta per fer la visita i tornar en cinc hores. Somrient em va dir que no m’amoïnés, que ningú passaria a controlar el tiquet que havia deixat al cotxe. Em va semblar molt simpàtic i un pensament va creuar ràpidament la meva ment: Catalunya s’havia encarit tantíssim  els preus de  França començaven a semblar-me més que raonables.

Saint Guilhem-le-Désert és una barreja de Rupit i Pals o Peratallada amb l’encant especial francès. És una localitat en un indret espectacular on s’hi practica el rafting pel riu i que queda agombolada per les muntanyes, per això recorda Rupit. Però els carrerons d’empedrat medieval semblen un Pals. Amb una diferència important: Ni Rupit ni Peratallada o Pals tenen una església o una plaça tan grans. Aquí sí que evidentment s’hi troba una botiga de records darrera l’altra i molts dels visitants cauen en la temptació. Jo però vaig preferir regalar-me una crêpe de pernil i formatge i un cafè descafeïnat a un dels restaurants de la plaça. Com que el poble estava a petar i jo només era una fent consumició, vaig demanar als cambrers si no preferien que em posés en una tauleta petita que tenien just al costat de la barra per deixar la de quatre lliure. No en van voler saber res, em van dir que mengés tranquil·la. Un altre detall que penso que hagués estat força diferent a les nostres terres.

Si la visita a Saint Guilhem-le-Désert em va embadalir, la següent visita va ser màgica i altament instructiva. Vaig anar amb cotxe fins la gruta i vaig aparcar on vaig poder. A la gruta vaig comprar la meva entrada per catorze euros cinquanta i vaig esperar pel següent torn d’entrada. La sorpresa va ser meva en adonar-me que amb l’entrada ja tenia inclosa una ruta guiada amb un guia francès. I quin guia! Si ja la visita és impressionant de per si, el guia que ens va dur per la gruta va fer de la visita tot un espectacle. El noi desprenia un aura que estava entre la d’un professor que t’explica les coses perquè les entenguis i la d’un actor que escenificava algunes explicacions. Un geni en format força petit però amb una veu prou potent per fer-nos arribar a tots el seu coneixement. La visita és apta per nens i adults i diria que tots en vam gaudir força. La de Clamouse és una gruta que ells mateixos anuncien com a única a Europa i que de ben segur ho és, única i ben conservada.

Malauradament aquest any la meteorologia no m’ha estat favorable i he tingut durant tres dies i tres nits un vent de força entre trenta i quaranta que no m’ha deixat gaudir dels vespres de lectura al càmping ni de les nits de descans que em calien per seguir amb energia l’endemà. El matí del dia cinc el vent bufava de nou amb tanta força que l’esmorzar el vaig haver de fer al cotxe. Com que la darrera localitat que volia visitar quedava al sud, és a dir en direcció a Catalunya, vaig decidir escurçar un dia la meva estada al càmping, fer la visita a Laucata amb tot el meu parament ja al cotxe i acabar el dia a casa meva on m’esperaven els meus dos gats el Safrà i el Sugus, un llit molt còmode i unes parets que em protegeixen del vent.

La decisió va ser correcta perquè Laucata es una localitat bonica però es pot veure en una hora. Com Agde, Laucata té dues parts diferents i independents. Laucata village que és un poblet de costa amb casetes baixes i multicolors i una plaça central amb uns quants restaurants i Laucata Port que és com una Empúria Brava o un Cap d’Agde en versió més reduïda. Aquesta sí que és una regió de vent i s’hi practiquen esports com el parapent. Però jo això ja no ho vaig veure perquè em vaig acontentar en passar una estona contemplant els carrers del centre de l’eixerida vila que semblava mig adormida. Potser ho feia que veritablement era l’hora de la migdiada, o que el brogit i la multitud és a Laucata Port i no pas al nucli antic.

En tot cas el que sí puc dir del meu viatge a França d’aquest estiu és que m’ha deixat ganes de tornar per terres dels nostres veïns. El país és acollidor, els francesos i franceses amables i en pocs quilòmetres ens podem permetre de sortir a l’estranger, veure meravelles i no desdinerar-nos massa.

I vosaltres, us hi animeu?

Per cert, les quatre primeres fotos són d’Agde, les tres següents Fontfroide, les quatre de després són de Saint Guilhem-le-Désert, les de les coves la Clamouse no cal que us digui quines són i les dues darreres són Laucata.