Recordareu potser que la setmana passada vaig escriure sobre les paraules malsonants en alguns idiomes com l’anglès, el francès i l’alemany i avui m’agradaria continuar escrivint sobre el tema. Els que vau llegir el meu anterior post ja us vau adonar que durant una època prou llarga els anglesos renegaven i deien paraules com merda “shit” i cony “cunt” sense ruboritzar-se. Però de cop i volta aquelles paraules que no sonaven malament es van convertir en males paraules i van ser canviades per d’altres. I posteriorment, quan Shakespeare va morir, Anglaterra va caure en un període de puritanisme total que va afectar el llenguatge i el seu ús. De fet les oïdes dels anglesos es van tornar tan fines que el 1623 es va introduir el Act of Parliament que proclamava il·legal el fet de renegar. Un parell de dècades més tard les lleis es van endurir i renegar davant d’un pare es va convertir en un crim que podia ser castigat amb la pena de mort. El que no sé és si gaire gent va ser condemnada i si les condemnes es van fer efectives. Vull suposar que la gent devia fer-se el sord en aquests casos. Durant el segle XIX el puritanisme lingüístic es va estendre com una mena de plaga i la gent va començar a fer coses absolutament ridícules com vestir les potes dels pianos perquè els semblaven obscenes. Una excèntrica anomenada Madame de la Bresse va deixar una fortuna per tal que els ninots de neu fossin vestits i no quedessin nus. Els treballs de Shakespeare van passar per la censura d’un tal Thomas Bowdler que va esborrar totes les paraules que l’autor havia escrit i li semblaven indecents o ofensives. I això va passar abans del naixement de la reina Victòria, el regnat de la qual es recorda pel puritanisme que es va imposar sent ella regent. Però a Amèrica encara es van tornar més susceptibles que a Anglaterra perquè fins i tot la paraula “cama” era massa explícita i s’havia de fer servir “extremitat”. És el moment en què apareixen eufemismes per a parts del cos totalment innocents. Estómac que en anglès és “stomach” va passar a ser “belly” i posteriorment quan la gent va pensar que el mot era massa explícit el van convertir en “tummy” que encara es fa servir i fins i tot en “breadbasket” el cistell del pa. Completament ridícul i fora de lloc però així era la societat d’aquell moment. Fins i tot les parts del cos del pollastre van haver de ser anomenades de nou perquè dir “breast”, pit, feia enrojolar qui havia d’usar la paraula.

Com pot semblar lògic, els noms d’animals que contenien “cock” que per si sol vol dir gall i també designa el genital masculí van haver de ser reemplaçats per altres. El “haycock”, el gall de paller va passar a ser “haystack”, l’altre mot per gall “cockerel” va passar a ser “rooster”. Òbviament aquells que tenien cognoms que contenien el grup “cock” se’l van haver de canviar. Sort que Hitchcock va viure posteriorment oi?

Però no us penseu que aquest puritanisme va ser una moda passatgera perquè el 1947 a una publicació anomenada Technology Review una de les expressions que sortien a un article contenia la locució “doing his damnedest” i ja que “damn” volia dir maleït i era un renec, com a tal va ser canviada per “doing his very best”. I per si fos poc, el 1988 quan jo ja anava a primària, l’autor americà William Safire va escriure tot un article sobre l’expressió “the shit hit the fan” sense haver d’escriure “shit” de manera explícita. Per si no ho sabíeu, “the shit hit the fan” és una metàfora prou clara que vol dir literalment que la merda toca al ventilador i si la merda toca o va a parar al ventilador doncs s’escampa per tot arreu i produeix un gran problema que és el que vol dir la locució.

Sortosament avui dia els anglesos fan un ús prou lliure de la seva llengua i són molt menys eufemístics que els americans. Aquests de vegades fan servir expressions que n’han substituït d’altres que sonaven obscenes. Un exemple és la paraula “bollix” que en realitat bé de “bollocks” que no són ni més ni menys que els testicles però d’això ni se’n recorden i per això la fan servir com si res.

I ara el que ens hauríem de preguntar tots és si hem o no de prescindir de les paraulotes i de quan ens en recordem de la mare que va parir a no sé qui. Doncs us he de dir que s’ha estudiat i s’ha pogut provar científicament que dir paraulotes fa que siguem per exemple més capaços de suportar el dolor. Richard Stephens, psicòleg del comportament, treballa a la universitat de Keele a Anglaterra i ha fet una recerca exhaustiva sobre el tema. Va portar a terme el següent experiment: Va fer posar la mà dels voluntaris a la prova en aigua gelada i només permetia a uns quants dels voluntaris renegar i dir paraulotes. El resultat del seu estudi va ser que els que podien dir paraulotes i renegar aguantaven un cinquanta per cent més del temps que aquells a qui no els estava permès.

Per si això no fos poc, també la científica Emma Byrne ha escrit un llibre sobre el poder de les paraulotes. Quan es diuen aquelles que els de l’entorn accepten, dir-les és un senyal inequívoc de confiança total i pot arribar a enfortir els lligams de grup. Dit això hem de pensar però que encara està molt més mal vist que les dones reneguin que no pas que ho facin els homes. El 1673 Richard Allestree va publicar un llibre titulat “The Ladies Calling” que deia que les dones que deien paraulotes s’estaven comportant d’una manera que era biològicament incompatible amb la seva natura i per tant acabàvem desenvolupant característiques masculines com el pèl facial. Imagineu quina bajanada! Però tot i així avui dia encara es mira diferent una dona que renega. No entraré ara en distincions de gènere però vull que ens quedem amb la idea que de vegades, renegar ajuda a alliberar energia negativa i pot acostar-nos a determinades persones si ho fem en la justa mesura. I què seria de la nostra llengua si de tant en tant no poguéssim convertir el “on coi t’has posat?” en un “on collons t’has posat?”. Òbviament les paraulotes són un recurs emfàtic i com a tal no el podem fer servir massa sovint però jo quan em toquen massa els nassos vull poder dir com a dona que no vull que em toquin els “collons” tot i ser incompatible amb la meva natura i el meu gènere. I al cap i la fi les nostres veïnes italianes també diuen “no mi rompi il cazzo” que literalment és no em trenquis el penis. O sigui que ja ho sabeu…

Sempre m’ha semblat extremadament curiós que per tal d’emfatitzar el nostre discurs en castellà o català, sovint hi afegim el que podríem anomenar paraulotes, és a dir aquelles paraules que no són pròpies d’un llenguatge acurat i fi. No és el mateix demanar “on t’havies posat?” que “on coi t’havies posat?” o “on collons t’havies posat?”. En altres idiomes com en alemany no necessàriament haurem de fer servir una paraulota com “collons” o “cony” o l’eufemisme que hem creat per substituir les dues originals, el “coi” o “recoi” de tota la vida, sinó que empraríem una partícula emfàtica. Així doncs la versió neutra seria “wo hast du gesteckt?” i l’emfàtica “wo hast du denn gesteckt”. Fixeu-vos que la partícula emfàtica és un “denn” i ja us dic jo que no és cap renec. Probablement ja haureu caigut vosaltres mateixos que a Catalunya i Espanya en general fem servir molt els òrgans sexuals per expressar tot tipus d’emoció positiva o negativa. A paraula “collons” adquireix un sentit negatiu en una frase com “què collons fas?” dita quan una moto se’ns creua perillosament davant del cotxe i hem de frenar de manera que el cotxe del darrere per poc s’encasta al nostre vehicle. En canvi, el “Collons nano!” que podem deixar anar quan un amic ens comunica que ha guanyat la loteria té un sentit positiu. Però el mot és el mateix. El “què cony et passa?” que en anglès seria “what the hell is the matter with you?” sembla extremadament estrany perquè fer servir les parts intimes per mostrar el disgust és molt habitual per nosaltres però molt poc en altres llengües.

Pel que sembla no totes les llengües tenen la possibilitat de dir paraulotes. El japonès no en té i pels xinesos anomenar a algú tortuga ja és suficientment insultant. La manera com expressem disgust varia moltíssim de llengua en llengua però denominadors relativament universals són els excrements, les parts del cos més íntimes i la religió. Pel que fa als excrements i com els usem en expressions d’èmfasis, podríem dir que “merda”, “mierda”, “merde” en francès, “shit” en anglès i “Scheiβe” en alemany són igualment utilitzades. I l’anglès “shit” no es considerava ni una paraula malsonant fins el segle XIX. Els anglesos a més utilitzen la orina per unes quantes expressions emfàtiques. La variant més antiga és la de “piss” i quan els diuen “piss off”, nosaltres diem “fot el camp”. També podem dir “fuck off” però després dedicaré un paràgraf a aquest verb tan polivalent per si sol. En alemany amb l’arrel “piss” tenim el verb reflexiu “sich verpissen” que equival a marxar o a l’anglès “piss off”.

Doncs el verb “piss”  que està documentat des del mil tres-cents i que era acceptat en anglès i ha donat el francès “pissoir” va ser reemplaçat per l’eufemisme “pee” quan de cop “piss” va començar a ser desagradívol per les orelles més fines. Des de meitat del segle tretze a la primera meitat del segle divuit “piss” era una paraula més que acceptable en anglès.

I és que la manera com rebem i percebem una paraula pot variar amb el temps. Si parlem dels genitals, hem de dir que el femení es pot designar en anglès amb “cunt” que és una paraula relativament antiga que fins i tot Geoffrey Chaucer va fer servir en els seus “Canterbury Tales” sense cap mena de vergonya. Però quan els anglesos es van tornar més púdics, van introduir un sinònim “pussy” que apareix al mil sis-cents. De fet a Londres hi havia un carrer preferit per les prostitutes de Londres que s’anomenava “Gropecuntlane”. “Cunt” ara sona extremadament vulgar i irrespectuós.

També s’ha de dir que els anglesos com nosaltres no tenen una gran infinitat de paraules malsonants, sobre tot si comparem ambdues llengües amb el llatí perquè els romans en tenien moltes més i una gran infinitat d’elles designaven el penis de manera eufemística amb mots com espasa, instrument, daga, falç, estaca i curiosament també cuc. Si us fixeu en espasa, daga, falç i estaca totes sonen molt agressives. I és que de temps immemorials l’acte sexual s’ha visualitzat com una pugna. De fet, el verb “fuck” prové de l’alemany “ficken” que volia dir en principi desenfundar l’espasa. Després van aparèixer boniques llegendes urbanes que deien que “fuck” volia dir “Fornication under the consent of King” o bé “unlawful carnal knowlege” coneixement carnal il·legal. Molt poc probable francament.

Però tornant a la manera de renegar s’ha de dir que fins el segle dinou era molt més ofensiu involucrar elements religiosos per deixar anar un estat d’ànim nefast que no pas esmentar cap òrgan sexual ni secreció del cos. “God damn”, “Jesus” i “hell” eren  molt més ofensius que un “shit” per exemple. I la llengua també va desenvolupar eufemismes per no acabar dient noms sagrats. Així per exemple es va acabar deixant anar un “Gosh” en comptes de “God” o “what the heck” en comptes de “what the hell”. Els francesos van fer el mateix perquè per no dir “par Dieu” diuen “par bleu” i van arribar a dir “Ventre saint Gris” en lloc de “Ventre saint Christ”.

I tornem al “fuck” que és molt productiu. Ens hauríem de plantejar perquè si volem engegar a algú a dida, a fer punyetes o a la merda senzillament li diem “get fucked” quan en realitat hem d’imaginar que “getting fucked” pot ser molt positiu, però tot i així ho fem. O molt pitjor encara és el “go fuck yourself”. Els alemanys encara són més simpàtics perquè diuen “fick dich ins Knie” que literalment seria “folla’t al genoll”. No se m’acut encara com. Com ja he dit abans, “fuck off” és marxar, “fuck up” vol dir fer malbé o embolicar un assumpte i si dic en anglès que estic “fucked up” és que tinc un problema greu i si dieu “fuck around” és fer l’idiota o fer tonteries.

Per acabar aquest post d’avui m’agradaria recalcar com de curioses són algunes maneres de voler insultar. Pels alemanys anomenar a algú “Schweinehund” és un insult tot i que el “porc-gos” és un animal que no existeix. I pels francesos anomenar a algú “vampir” no és tan negatiu com si li afegim davant el “espèce de vampir”, espècie de vampir.

I per cert el “con” francès també és el genital femení i s’utilitza per insultar els homes. Curiós oi?

Doncs res, ara ja teniu un bon repertori que podeu deixar anar si punxeu una roda de camí al vostre destí de vacances, si us perden la maleta a l’aeroport i no volen saber res d’una indemnització o si el cotxe que heu llogat l’han donat a un altre i a vosaltres us volen fer pagar un de més gran i força més car. Coses totes elles que estan a l’ordre del dia quan fem unes vacances que teòricament ens han de relaxar però que poden acabar provant la nostra resistència nerviosa.

Bona setmana a tots!

Prossegueixo avui una mica amb dos temes que ja vaig encetar fa unes setmanes. El primer és el dels noms en anglès i el segon el de la pronunciació.

Recordeu que ja vaig comentar les peculiaritats dels substantius en aquesta llengua perquè realment res és tan fàcil ni transparent com sembla en aquest idioma. En el seu moment ja vaig fer un esbós del que són alguns cognoms en anglès com el de Kennedy que volia dir cap lleig. El cognom va ser, com vaig escriure en el seu moment una invenció tardana i els primers que el van començar a fer servir van ser les classes altes.

Molts cognoms que es fan servir avui dia a Anglaterra provenen d’oficis de l’edat mitjana. Alguns d’aquests són Bowman, que era l’home que feia els arcs, Archer, que és exactament el mateix, Carpenter, el fuster, Shepherd, al pastor o Forrester que és el que tenia cura dels boscos. Nosaltres també tenim Fusters i Pastors a Catalunya. Entre els cognoms que ja no són tan clars avui dia estan Fuller que era el que netejava la roba o Fletcher que és el que feia les fletxes. En alguns casos el que ha passat és que amb el pas del temps el cognom s’ha escrit de manera incorrecta i així doncs tenim un Bateman que en època medieval era el Boatman, el barquer. Tampoc queda gaire clar pels mateixos anglesos que Akerman és el que cultiva la terra perquè “Akerman” prové del germànic i en un moment determinat els habitants d’Anglaterra van perdre la noció del que volien dir les paraules que havien heretat d’aquesta llengua i que no s’hi havien mantingut. En alemany actual encara tenim la paraula Acker que es refereix a un terreny o parcel·la de terra.

La deformació dels cognoms va ser un fenomen molt recurrent, així doncs en anglès tenim cognoms com Hill, el nostre Pujol, però també Hall o Hull que provenen tots del Hill. D’altres cognoms provenien com ja vaig comentar en el meu anterior post de noms de lloc. En època medieval es podria haver anomenat a una persona Joan del riu, per designar a aquell Joan que vivia prop d’un riu. Doncs bé, d’aquí han derivat cognoms com Atwater o bé Underwood que ens és molt conegut perquè va designar una màquina d’escriure. Els menys clars són per exemple Noakes que és una contracció de “from atten oakes” és a dir, el de prop dels roures, o Nash que era originàriament “atten ash” el de prop del freixe. Un fet curiós és que trobem una multitud de cognoms que designaven localitats angleses petites com Middleton o bé Worthington però en canvi no tenim cognoms com London o Bristol que eren municipis més importants. Hem de suposar que a Londres ser John London o “John from London” no hagués estat suficient per identificar algú perquè de Johns a la ciutat n’hi deuria haver a muntanyes. En canvi si algú que va anar a treballar a London se’l designava John Middleton ja era més probable que la identificació fos efectiva.

Hi ha també una gran quantitat de cognoms que tenen a veure amb càrrecs eclesiàstics com Bishop, el bisbe, Monk, el monjo, Priest, el capellà, Prior, el prior que es van arribar a consolidar com a cognom per designar als que servien a un d’aquests càrrecs eclesiàstics. També pot haver passat que una part de la designació s’hagi perdut i ens haguem quedat només amb una part del nom com a cognom. D’un Joan que vivia al pujol del monjo, és a dir un “John from monk’s hill” en pot haver quedat només el John monk.

En arribar a Amèrica molts cognoms es van transformar. Per exemple, a Amèrica hi podem trobar més Johnsons que a Anglaterra. Això és perquè a més dels que sí es deien ja Johnson a Anglaterra, els suecs amb el seu Johanson van acabar veient que el seu cognom es transformava també a Johnson.

També va passar que hi havia cognoms en anglès que tenien mala reputació. Els moliners per exemple, els “Millers” no estaven ben vistos perquè tothom pensava que es quedaven una part del gra que els portaven els pagesos i es feien així rics. Per tant alguns Millers van intentar desfer-se del seu cognom. Però en canvi els que van arribar a Amèrica dient-se Müller, que és com s’anomena al moliner en alemany es van quedar amb el seu cognom perquè en terres germàniques aquest ofici no tenia mala reputació.

Molts cognoms dels immigrants que van arribar a Amèrica eren un embarbussament pels anglesos i els portadors del cognom van decidir fer-lo més fàcil i adaptar-lo a la fonètica de l’anglès. Wistinghausen va passar a ser Westinghouse i el grec Pappadimitracoupolos va ser llimat fins arribar a ser Pappas.

Això no és cap cosa de l’altre món, Cambridge era Grantanbryce però els normands trobaven el so gr- a principi de paraula tan difícil que ja van canviar el topònim i li van posar una “c” en lloc de la “gr” inicials. Canviar el cognom per adaptar-lo a la fonètica del país és estalviar-se haver-lo de lletrejar massa sovint. Aquells que tenien cognoms amb denotacions nefastes van aprofitar per perdre’ls de vista en arribar al nou món.

Ara bé quan el maten. I és que recordeu que ja vaig dedicar un post a la fonètica de l’anglès per deixar ben clar com de difícil i incoherent n’és.

Simeon Potter una autoritat en llengua anglesa va identificar 44 fonemes en la llengua anglesa i l’alfabet fonètic internacional en reconeix 52. Són moltíssimes més que no pas els que tenim nosaltres. Potser recordeu que ja vaig escriure que la variant anglesa que es va imposar va ser la del sud-est que és on hi havia les universitats de Cambridge i Oxford. D’alguna manera elles van contribuir a estandarditzar la llengua a tot el país. Però quedava una assignatura pendent que era la grafia perquè els textos de l’època, al igual que els del castellà del mateix període, tenien variacions en la manera en que es reproduïen alguns fonemes. Van ser els impressors que van decidir al segle XV com s’escriurien determinades paraules i el que va passar és que el resultat va ser un sistema molt poc coherent. El dramaturg irlandès George Bernard Shaw ja va fer palesa la incoherència de la transcripció dels fonemes suggerint una nova forma d’escriure la paraula “fish” de la següent manera “ghoti”. Sembla rocambolesc però no ho és tant si s’explica el motiu. La “gh” transcriu el mateix fonema que tenim en paraules com “enough”, la “o” el fonema que tenim en paraules com “women” i la “ti” transcriu el fonema que apareix en paraules com “nation”. Ja està tot dit. De fet els següents parells de paraules ja poden ajudar a fer-vos una idea de la inconsistència de l’ortografia anglesa; “heard i beard” “road i broad”, “five i give” “early i dearly”, “beau i beauty”, “ache i moustache” i per qui no ho sàpiga la primera es pronuncia com (eik) i la “ache” de moustage esdevé (mustash), “low i how”, “paid i said” i “break i speak”. Per no parlar de les paraules com student i study que provenen d’una mateixa arrel i la “u” és diferent.

Doncs un cop dit això potser us semblarà més fàcil entendre per quin motiu alguns toponímics tenen una manera d’escriure’s i una pronunciació que no s’assemblen en res. Ja vaig haver d’aprendre quan estudiava filologia anglesa a Alemanya que la Ruthwell cross es pronuncia com “rivel cross”. I els següents toponímics no queden curts. Meopham al comptat de Kent es pronuncia “meppam”, Postwick com a “pozzick”, Punckowle esdevé un cop pronunciat “punnel”, Honicote es pronuncia “hunneycut”i Daringscott é “darskut”.

Curt i ras, que si aneu de viatge per Anglaterra i us perdeu, porteu el nom dels indrets que voleu visitar escrits i no us aventureu a pronunciar-los que potser els locals no reconeixerien el lloc.

A Amèrica hi ha una pila de llocs en què el toponímic ha estat modificat per adaptar-lo a la fonètica anglesa o per etimologia popular. El que els hispans van batejar com “Cayo Hueso” ha passat a ser “Key West” per exemple. I el que potser no sabeu és que la regió del Yucatán es diu així per que els indígenes no entenien els conqueridors que arribaven a les seves terres i els anaven repetint quelcom que sonava com a “Yucatan” i que en la seva llengua volia dir “què estàs dient?”.

D’errades per ignorància n’hi ha fotimers. Als holandesos se’ls anomena en anglès “dutch” que és com s’escriuria la pronunciació de “deutsch” que vol dir alemany en alemany. I encara ara s’anomena “Pensylvania dutch” als alemanys de Pennsilvània.

Per acabar avui voldria aclarir com de difícil és escollir un nom correcte en màrqueting. El que en un país sona inofensiu i comercial, en un altre pot tenir connotacions malicioses. I si no, només cal pensar en el cas de l’empresa britànica que volia vendre un vi dolç del tipus “vintage port” amb el nom de “Cockburn’s Dry Tang” però a alguns països escandinaus “tang” vol dir alga i ningú volia comprar aquest vi. Li van canviar el nom per “dry cock” però “cock” a Dinamarca designa el genital femení. És pràcticament impossible trobar un nom d’un producte efectiu i no ofensiu a tots els països del món perquè això dels noms i de la pronunciació porta sempre molta cua…

Avui que ja estic de vacances i tinc una mica de temps, segueixo amb el tema de les locucions alemanyes que ja vaig començar la setmana passada per tal que no us penseu que l’alemany no és una llengua amb prou color. La primera locució del meu segon dijous de llibertat condicional és la de “die übliche Leier” que vol dir la “lira de costum” que designa totes les circumstàncies i situacions habituals. Nosaltres en català diríem “la mateixa cançó de sempre” o la “mateixa cançoneta de sempre”. Si quelcom és el que esperem, allò a què estem acostumats, en alemany és la lira de sempre. Acabar el curs i no saber quines assignatures ens donaran pel següent curs per a mi és “la lira habitual”. Demanar-li a l’equip directiu si ens poden donar informació sobre el funcionament del proper any acadèmic i que ens responguin que no ens poden dir res és la cançoneta de sempre o en vocabulari alemany “la lira de sempre”.

Quan alguna persona fa el ruc i queda com un ximple en alemany aquesta persona es denomina “Hanswurst” que vindria a ser el “Joan botifarra”. El “Hanswurst” és un personatge de la comèdia del segle XVI i és la personificació dels que no tenen gaires llums. Si en alemany sentim que algú “spielt den Hanswurst” que algú juga el paper del Joan Botifarra és que està fent tonteries.

En la situació en què nosaltres mateixos ens haguem posat en un mal assumpte o en un embolic, els alemanys diuen “sich etwas einbrocken”, quan jo estigui fent el meu curset d’estiu del quinze al 30 d’agost i me’n recordi de la mare que em va matricular em diré “das hast du dir selber eingebrockt!” i espero no oblidar-me del curset al que m’he apuntat perquè en plenes vacances i si estic molt relaxada potser ni tan sols penso en la formació per molt que l’hagi pagada de la meva butxaca. Per això potser el que hauria de fer és el que diuen els alemanys “es sich hinten die Ohren schreiben”, és a dir, escriure-m’ho darrere les orelles. Es fa servir aquesta locució sobre tot quan volem insistir en què algú no s’oblidi d’alguna cosa.

Per aquelles ocasions en què decidim deixar quelcom que hem fet durant moltíssim temps, els alemanys tenen la locució “etwas an den Nadel hängen” que vol dir penjar quelcom al clau, com quan deixem un jersei o quelcom penjat a la paret i ho aparquem. A mi particularment no m’agrada deixar absolutament res perquè em sap greu no continuar amb allò que m’ha ocupat tantíssim temps a la meva vida. Però sí és cert que tinc amics i amigues que han deixat aficions a les que s’havien dedicat molts anys. Un amic meu d’Alemanya és especialista en deixar activitats, primer el vaig veure anar a classes de trompeta durant any fins que va plegar, després va ser el tango perquè se’n va cansar i actualment té un terreny on hi planta flors i verdures i ja em demano quan ho deixarà córrer també.

Jo en canvi afegeixo activitats però no m’agrada abandonar les que tinc. El que passa llavors és que cada cop tenim menys temps per aquestes. Suposo que el meu àrab “hängt an den Nadel” però no tinc la intenció d’oblidar-me’n del tot sinó de reprendre’l amb calma i de manera autodidacta tan bon punt pugui.

Quan volem engegar algú a dida en alemany el que diem és “du kannst mir den Buckel runter rutschen” que literalment seria que em pots relliscar per la gepa. Sempre m’ha semblat molt curiosa l’expressió, igual que la de “um den heissen Brei reden” parlar entorn a les farinetes calentes, que per allà es fa servir quan algú no vol anar directe al tema del que sí s’ha de parlar.

I per avui ja estem. Gaudiu molt del juliol i esperem que de tant en tant ens porti estones de pluja. Bona setmana a tots!

Fa ja molt temps que dedico els meus posts a l’anglès i sembla que hagi oblidat el meu altre amor: l’alemany. Per això avui retorno a aquesta llengua germànica de la que va néixer l’anglès i us porto un parell de locucions i aspectes culturals interessants. Començaré pel tema més escabrós i pel que totes les llengües cerquen eufemismes. En alemany com en altres idiomes la mort és un succés que fa por i que ens desagrada a tots i per tal d’evitar parlar-ne directament perquè sembla que la invoquem, el que es fa és canviar-li el nom. En aquest idioma se l’anomena “Freund Hein”, l’amic Hein, sent Hein un nom propi relativament comú per aquelles terres. Es va utilitzar aquest eufemisme per primer cop el 1650 en un prospecte. A més d’aquesta denominació també es pot anomenar a la mort “Gevatter Hein” i “Gevatter” és una paraula antiga per “Onkel”, oncle o fins i tot se la pot anomenar “Bruder Hein”, germà Hein. Així si sentiu mai “bis Freund Hein mich holt”, fins que l’amic Hein se m’endugui, voldrem dir fins que me’n vagi a l’altre barri. Això perquè veieu que nosaltres també podem fer servir eufemismes. La següent locució és la de “aus ser Bahn werfen”. Aquí cal explicar primer que “Bahn” en alemany és una paraula polisèmica, és tant la via, com el circuit i d’aquí que “Bahn” també signifiqui tren. Igual que en anglès tenim “train” i “rail” i el “rail” en si és el circuit. L’expressió “aus der Bahn werfen” la podríem traduir com “treure o llençar del carril” i d’aquesta manera costa menys entendre què vol dir la locució, que es fa servir quan quelcom o algú ens arranca i trasbalsa la nostra rutina o els nostres hàbits o fins i tot ens obliga a canviar-los del tot. Per exemple,“ der Verlust ihrer Arbeit, warf sie aus der Bahn”, la pèrdua de la seva feina la va trasbalsar”.
La segona locució d’avui la podria fer servir jo ara mateix en relació al que ens està passant a la feina “nicht auf die Schliche kommen” vol dir no aconseguir entreveure el joc brut d’algú. Jo per exemple “komme nicht auf die Schliche mit dem, was die Direktorin macht”, no puc entreveure el joc de la directora. I és que aquí ens diuen un dia que l’escola perd la tercera planta, l’endemà que la directora pot allargar el contracte de lloguer un any, després ens tornen a dir que no i així infinitament. I és més que clar que direcció està jugant a indemnitzar el mínim possible i tot són tàctiques que deuen haver aconsellat els advocats. Espero doncs que si finalment es demostra la mala intenció de l’equip directiu, aquest “gerät in die Mühlen der Justiz” que acabi caient al molí o picadora de la justícia. “Mühle” tan és molí com la màquina que fem servir a casa per picar carn o verdures. La imatge és clara perquè vol transmetre una justícia implacable que fa miques els culpables. Tant de bo fos així però ja saben que en realitat no ho és.
I si els alemanys volen dir que faran una cosa immediatament i sense retardar-se fan servir una expressió llatina “stante pede”. I no us penseu ara que per fer servir paraules llatines l’expressió és formal, ans al contrari, es fa servir en el llenguatge col·loquial. Per exemple, si a mi em diguessin que em regalen quelcom que necessito, aniria “stante pede” a buscar-ho.
La tercera locució la fem servir quan quelcom ens deixa sense paraules, sorpresos, espantats o commoguts i és la de “vor den Kopf geschlagen” que significa que t’han donat un cop al cap. Jo per exemple “war wie vor den Kopf geschlagen” quan una de les meves amigues em va dir que tots els que havien fet les oposicions a l’abril les havien de repetir aquest juliol. Es veu que va ser tan desastrosa l’organització que es van invalidar. Imagineu què devia passar amb tota aquella gent que ja tenia un viatge contractat per aquestes dates? Un desastre total. Jo, com dirien els alemanys “kann mich einen Reim darauf machen”, és a dir que me’n puc fer una rima en el sentit que entenc perfectament la situació.
De la mateixa manera que també “kann ich mich einen Reim darauf machen, dass die Leute, die Opos wiederholen, sehr nervös sein müssen” o sigui, que puc entendre que els que han de repetir les oposicions per força han d’estar més nerviosos.
Això de les oposicions potser és una mica com el dentista. La primera vegada hi vas relativament relaxat perquè no saps què t’espera però les següents vegades ja deu ser pitjor. També tinc la impressió per la gent que conec, que la primera vegada la gent hi va menys nerviosa que a les següents perquè “van a tantejar” i no s’ho prenen malament si no aproven. En fi. La setmana propera més locucions alemanyes o més sobre l’anglès.
La fotografia és per cert de nou la Frauenkirche de Dresden. Per si encara no teniu destí per a les properes vacances,

Torno avui a uns quants aspectes generals de l’anglès. Recordem que l’anglès que es va generar a Anglaterra i del que prové l’actual que emprem com a Lingua Franca és el que es va començar a escampar a aquest país al segle XV gràcies a les universitats de Cambride i Oxford. Per tant, la la variant que es va imposar va ser la que del sud-est que és la que van triar els editors a l’hora d’imprimir les obres que volien publicar. En època de Shakespeare, ell escrivia només per a uns quants milions de persones però allò que va sorgir de la seva ploma va ser tan creatiu que avui dia molts utilitzen expressions que va posar de moda Shakespeare sense saber-ho. Avui us vull portar algunes locucions que va encunyar i són molt útils. La primera és la de “but me no buts” que té una homòloga en castellà que seria la de “no hay peros que valgan”. També m’agrada moltíssim la de “uncle me no uncle” que podríem traduir de manera literal com “no em fa d’oncle cap oncle” però que en realitat vindria a ser “vostè no té cap dret a donar-me lliçons”. Com podeu observar, en aquestes dues frases fetes Shakespeare fa servir el mètode de la derivació zero. En el segon cas per tal de fer d’un substantiu un verb —“oncle” — i en el primer ha convertit una conjunció en un verb primer “but” i després un substantiu plural “buts”. Com ja vaig comentar en un post anterior la llengua anglesa és especialment apta per construir paraules d’aquesta manera.

També molt curiosa és la locució “it’s all Greek to me” que nosaltres convertiríem en un “em sona tot a xinès”. Quan un anglès diu que tot li és grec, vol dir que no entén absolutament res. I si aneu amb el cor a la mà el que va dir Shakespeare i fa servir tothom avui dia és “to wear one’s heart on one’s sleeve”, portar el cor a la màniga.

A la gelosia que pot experimentar un home o una dona l’escriptor en va anomenar “the green-eyed monster”, el mostre d’ulls verds. No sé per quin motiu el verd s’associa amb la gelosia però en rus també es diu “verd de gelosia”.

Les dues darreres locucions shakespearianes d’avui que es van servir moltíssim són la de “it’s high time” és hora de, en situacions com “it’s high time you earned your own money”, és hora de que comencis a guanyar els teus diners. La següent és la de “all is well that ends well” tot el que acaba bé està bé, que implica que no importa que hagi passat al començament o al mig d’un esdeveniment, l’únic que hem de tenir en compte és el final.

Pel que fa a la resta de llengües que convivien amb l’anglès abans de que la varietat del sud-est s’imposés, s’ha de dir que van anar desapareixent. L’”Scots” per exemple era una variant que va evolucionar directament dels conqueridors anglo-saxons i que s’assemblava a l’anglès sense ser-ho. Avui dia a Escòcia s’hi parla un anglès molt estandarditzat amb només unes variacions no gaire importants. Per exemple els escocesos pronuncien llargues les consonants que van entre dues vocals com en “money”. I com els americans, també són “rothics” o ròtics, és a dir que pronuncien la “r” en paraules com “car” o “cart” i com ells no distingeixen entre vocals llargues i curtes. De fet alguna teoria diu que l’Americà és majoritàriament ròtic per influència dels escocesos.

A Irlanda, a diferència del que passa al Canadà, ha desaparegut la “l” fosca, la “dark l” de paraules com “ball” i totes es pronuncien com en “lip”. Al Canadà només hi ha “dark l”. I a Irlanda del sud existeix confusió entre la “t” i la “th” de manera que “thin” prim i “tin”, llauna, es pronuncien igual. A l’anglès d’Irlanda se l’anomena “brogue” i ha mantingut expressions de l’època de Shakespeare com ara “to cog over” que vol dir copiar en un examen. L’irlandès també té quelcom amb comú amb l’americà dels USA i és que s’hi fa servir el “mad” com a sinònim de “angry”, enfadat.

I recordem que l’Americà dels EEUU igual que l’espanyol de llatinoamericà ha mantingut alguns arcaismes com ara el participi “gotten” del verb “get”. Així per exemple els americans poden dir “he’s gotten a new car” en comptes de “he’s got a new car”. Ull viu però perquè si volem expressar obligació llavors el verb es “have got” com en “he’s got to work harder”, ha de treballar més.

I per avui ja és tot. Jo estic cansada del curs i esperant les vacances amb candeletes. I vosaltres?

Expressar asserció, objecció i èmfasi en anglès.

Vull parlar avui d’uns recursos molt pràctics en anglès i que us serviran per comunicar-vos de manera més efectiva. Començo avui per l’asserció. Per ser assertiu en anglès cal expressar les opinions, les emocions, les necessitats i els desitjos de manera clara i directa que no deixi lloc a cap dubte per part del nostre interlocutor o interlocutors. Per expressar opinions de manera assertiva emprem en anglès el verb “believe” com en “I believe most politicians are corrupt”. Un verb també molt bo per expressar el que creiem de manera més contundent que amb el suadíssim verb “think” és el verb “reckon”, a mig camí entre pensar, considerar i estimar. Un exemple en una frase seria per exemple “I reckon the school I work for is not going to last ten more years”, que seria com un crec i considero que l’escola on treballo actualment no durarà deu anys més. També podem ser assertius quan fem servir el verb “will” que recordeu que volia dir en un principi voler o tenir la voluntat de fer quelcom. Així per exemple si volem prometre a algú que estarem al seu costat pel que calgui direm “I will be there for you”. És més que evident que del que intentem fer al que en realitat podem o acabem fent sovint hi ha un bon tros, però tot i així som molt més assertius si diem “I will be there for you” que “I intend to be there for you”. “Intend” per si no ho sabíeu vol dir tenir el pla o el propòsit de fer una cosa.
Un altre aspecte important si volem ser assertius és que hem de situar-nos en el centre del discurs i expressar les nostres idees de manera directa. Així per exemple, si un company de feina ens proposa fer quelcom que sembla una atzagaiada, per ser assertius no li diríem un “ I think you are wrong” o “you might be making a mistake” sinó “ I don’t feel this would help us” o bé “I don’t feel this is the right decision”. Penseu que de vegades quan som assertius deixem de ser diplomàtics perquè és molt més indirecte dir “you might be making a mistake” que expressar clarament que no ens sentim bé amb una determinada decisió.
La següent manera de ser assertius en anglès us sorprendrà força però us n’explico l’origen. Els anglesos, igual que els alemanys, tenen molt el costum de fer servir la veu passiva quan volen posar l’èmfasi en el receptor de l’acció més que en el subjecte. Així doncs, sovint preferiran dir “ the students were given the wrong information” que vindria a ser un “als estudiants se’ls va donar la informació incorrecta més que “someone gave the students the wrong information”. Bé, en aquest cas s’ha de dir que els anglesos preferirien vint vegades l’estructura passiva perquè no són gens amants d’incloure una informació tan poc valuosa a la frase com seria l’“algú”. Quan no podem anomenar a aquest algú o senzillament és part d’un col·lectiu sense cara ni nom propi, l’anglès prefereix utilitzar una estructura passiva. De la mateixa manera si nosaltres no ens anomenem com a subjecte d’una frase som menys assertius. Si volem fer valer les nostres opinions, desitjos, necessitats etc. llavors hem d’utilitzar la veu activa en anglès i dir “I will handle the mistake” que seria un solvataré l’error més que no pas un “the mistake will be handled”.
Parlant de la veu passiva, els alemanys tenen una estructura passiva fantàstica per quan s’equivoquen i en comptes de dir “ich habe einen Fehler gemacht” diuen “mir ist ein Fehler unterlaufen” que vindria a ser un “a mi se m’ha colat un error”. Elegant oi?
Però seguim amb l’anglès. Per tal de fer el nostre discurs més assertiu també el podem emmarcar i deixar clar el que esperem amb frases com “I would appreciate it if you…” o un “I would prefer you to…” és a dir que apreciaria si tu fessis tal i tal cosa o preferiria que fessis el que sigui. Fixeu-vos que estem expressant un desig que no imposem en forma de “I want you to do…” que podria gairebé considerar-se una ordre.
Finalment per ser assertius podem i haurem de fer servir determinades paraules que reforcen la seguretat amb la que estem expressant el que diem. Algunes d’aquestes paraules podrien ser “definitely”, “certainly” o “surely”.
Per sobreviure sovint ens toca expressar objecció i en anglès també tenim diferents maneres per fer-ho. Per començar us parlaré de l’adverbi d’objecció per excel·lència: el “well”. Si acabeu de dir una frase i seguidament algú comença amb un “well”, ja podeu estar segurs que el vostre interlocutor o interlocutora no vol pas dir-vos que opina igual que vosaltres. Un altra típica manera de senyalitzar objecció és el “I am afraid”, em temo, que es posa davant de qualsevol frase que creiem que no agradarà al que ens escolta com “I am afraid that the order won’t be delivered on time” em temo que la comanda no serà entregada a temps. Doncs si voleu expressar objecció comenceu per un “I am afraid”. Us he de dir que els anglesos en general són molt indirectes i diplomàtics i per tant també poden començar una objecció amb un “I am sorry” com en un “ I am sorry but I don’t agree”, és a dir ho sento però no hi estic d’acord. Si volem ser assertius i expressar la nostra objecció alhora llavors podem començar amb quelcom com “ I strongly disagree”. Penseu que sempre és millor mantenir una posició conciliadora en qualsevol idioma i situació i per tant potser s’han de canviar les expressions com l’anterior per quelcom que soni més dolç com un “ I see your point but,…” i seguir amb l’argument, o bé podem oferir altres punts de vista per compensar la del nostre interlocutor i no ser brusc. Potser no ens en adonem però sovint la manera com diem les coses pot posar l’altra persona a la defensiva molt ràpidament.
També podem presentar objeccions dient alguna cosa com “I have concerns about…” o directament indiquem que tenim dubtes amb un “I have my doubts”. El grau en què siguem directes o indirectes influencia molt la gent del nostre voltant i la manera que té de veure’ns.
Penseu que la gent ens posa una etiqueta de seguida segons la nostra manera d’expressar-nos. Us heu fixa’t mai que hi ha persones que utilitzen una determinada paraula de manera repetida? No tots ho fem però sí que a través de com articulem el nostre discurs ens podem fer molt bé la idea de la persona que tenim davant i la seva personalitat. Per tant a més de la nostra imatge personal, la nostra manera de parlar és com una targeta de visita i cal tenir-ne cura.
La darrera qüestió de la que us vull parlar avui és l’expressió de l’èmfasis en anglès. Cal saber que l’anglès és una llengua que pot potenciar i emfatitzar una paraula dintre d’una frase. Això serà ara un pèl difícil d’exemplificar però imagineu que una veïna malintencionada em diu que el meu xicot camina com un pingüí i jo reacciono a aquest atac immediatament amb un “my boyfriend doesn’t walk like a pinguin”, doncs resulta que si dono més força a la paraula “boyfriend” el que transmeto és que no és el meu xicot sinó potser el meu amic que camina com aquest animal. Si poso més estrés en “walk” llavors potser el que vull dir és que no camina com un pingüí però potser menja com a tal. I si poso l’estrès a pingüí, llavors potser no camina com un pingüí però sí com un elefant.
En anglès l’èmfasi que posem a les paraules d’una frase compta i molt.
Però hi ha altres recursos per emfatitzar. Freqüentment té a veure amb l’ordre de les paraules. En anglès l’odre de la frase és estrictament subjecte seguit de verb i complements. Doncs si per exemple tenim una oració com “ The power of the wind was such, that it blew off the roof” per posar èmfasi el que diríem en anglès és “such was the power of the wind, that it blew off the roof”. Un altre exemple d’expressió d’èmfasi seria després d’expressions temporals com “rarely”, “seldom” o “never”. Per exemple, si l’ordre normal d’una frase que conté aquests adverbis és subjecte seguit d’aquest adverbi més verb més complements com en “ I never drink coffee after seven in the evening”, una manera d’emfatitzar seria posant l’adverbi davant i canviant tot l’ordre normal de la frase de maner que el resultat fos: “never do I drink coffee after seven in the evening”. Fixeu-vos però que aquí apareix de sobte l’auxiliar “do” que normalment no tenim en frases afirmatives. Si tinguéssim un verb compost no ens caldria fer servir el “do”. Un exemple d’això seria la frase “never have I heard such a stupidity” que seria com mai he escoltat una estupidesa d’aquesta mena. Amb el “not only” sovint també tenim una inversió com en “not only did she lie to her employees, but she tried to get money out of them” no tan sols va mentir als seus empleats sinó que va intentar treure’ls diners.
Altres expressions que podem convertir en emfàtiques són les que contenen les paraules “hardly”, “barely” “scarcely” i “no sooner”. Les tres primeres tenen una segona part de la frase que segueix després d’un “when” com en “hardly had I heard from the merger, when I started applying for other jobs” que vindria a ser un “ Just havia sabut de la fusió que vaig començar a enviar currículums. Am un “no sooner” una frase seria “no sooner had I talked with him for the first time than I realised that I could fall in love with him” que traduït seria com tan bon punt vaig parlar amb ell que em vaig adonar que em podria enamorar d’ell”.
De fet, les frases que contenen “no” o “not” sempre es poden emfatitzar i és lògic perquè per a l’ésser humà és molt important ser assertiu quan no s’està d’acord amb quelcom. Un exemple d’una frase amb una negació emfàtica seria “on no condition am I going to work for them again” que podríem traduir com sota cap concepte treballaré altre cop per ells.
Una altra paraula que es presta a fer una inversió és “only” com en frases “only after sending the mail I did I realise I had made a mistake” Només quan ja havia enviat el correu em vaig adonar que havia comès un error”. L’ordre normal de la frase hagués estat “ I realised I had made a mistake after sending the mail”.
La llengua anglesa disposa d’una inversió que em sembla propera a una nostra, és la que conté la paraula “little” que es pot traduir com a “poc”. Un exemple seria el “little did she know that her life was about to change” poc sabia (o nosaltres diríem s’imaginava) que la seva vida estava a punt de canviar. Fixeu-vos en l’ús del “did” i del verb en present que és obligatòria en aquest tipus de construccions. Si en canvi tinguéssim un verb en present llavors faríem servir l’auxiliar “do”. “Little does she know that her life is about to change”.
Un altre tipus d’inversió molt comú és en les frases condicionals perquè sempre tenim la possibilitat d’emfatitzar-les ometent l’”if” i canviant l’ordre entre verb i subjecte. Un exemple d’això seria “had I know that the exam was so easy, I would have gone for it”. També molt comú és la substitució de l’”if” per un should. Com ja vaig comentar en un post anterior, s’empra molt en el llenguatge comercial. Una típica frase seria “should you have any questions, do not heistate to contact us”.
I per acabar el post d’avui, comento que també es pot fer inversió després de l’“as” però no es fa servir gaire en el llenguatge oral. Un exemple seria “I wanted, as did all my colleagues, to start our holidays as soon as possible” que traduiríem com jo volia, com també ho volien els meus companys, començar les vacances el més aviat possible.
I sí, com podeu comprovar ja només tinc cap i ganes per pensar en les vacances. I vosaltres, quan les comenceu?

I avui la tercera part de temps, aspecte i modalitat en què finalment escriuré sobre aquest darrer. Recordeu que en anglès tenim el que anomenem “mood” que engloba el subjuntiu del que ja vaig parlar la setmana passada i la modalitat que s’expressa, i disculpeu la redundància, a través dels verbs modals. Aquests indiquen quina actitud adopta el parlant respecte a l’acció que expressa el verb. Si per exemple creu que l’acció és més o menys possible o si bé la creu necessària per exemple. L’expressió de la modalitat és més complexa en anglès que en la nostra llengua perquè de verbs modals n’hi ha per parar un tren i perquè a més el significat d’un verb modal en present i en perfecte pot canviar significativament.
Comencem per l’expressió de la possibilitat. Els dos verbs per expressar-la són el “may” i el “might”. La diferència entre ells és que si fem servir el segon, estem indicant que l’acció del verb sembla menys probable , és a dir que “I may come tomorrow” vol dir que tinc més probabilitats de venir que si dic “I might come tomorrow”. El “may” també es fa servir per demanar permís curiosament com en la típica frase “may I go to the toilette?” que aprenen tots els nanos de primària. Nosaltres no expressem la possibilitat amb un verb modal sinó amb el “potser”. Potser no vaig de vacances aquest any seria en anglès “I may not go on holiday this year”. Els dos verbs es fan servir per parlar del present o el futur. Es fa servir el “may” també per parlar d’esdeveniments que passen de manera típica com en la frase “after breaking up, one may feel sad or even depressed”, després de trencar un es pot sentir (perquè és típic que passi) trist-a i fins i tot deprimit-ida. En aquests casos si parlem d’esdeveniments en passat el verb que faríem servir és “might” com en la frase “during Franco’s dictatorship one might go to jail for speaking in Catalan”. Podem fer servir el “may” per possibilitat negativa com en “may we not be making a mistake?” que nosaltres senzillament traduiríem com “no ens estarem (potser) equivocant?.
Quan parlem del que sembla una possibilitat en passat hem de fer servir el “may/might” seguit del have i del participi. Si una companya que sempre arriba puntual no és a la sala de professorat a les 8:15 del matí jo puc dir “she may/might have missed the bus”, és a dir potser se li ha escapat l’autobús. Fem servir el “might have” i el participi per parlar d’una possibilitat que va ser real no va passar “If I had fallen in love, I might have married” si m’hagués enamorat, m’hagués casat. També resulta una mica complicat que el “might have” i participi es pugui fer servir per possibilitats futures “by the end of next summer I might have finished my fourth novel”, a finals de l’estiu vinent potser hauré acabat la meva quarta novel.la.
El “might have” seguit del participi es fa servir també per expressar enuig amb algú com per exemple en la frase “you might have told me that the boss was behind me when I was critisizing him”, “em podries o hauries d’haver dit que el patró era darrere meu quan l’estava criticant”. Un altre ús molt curiós del “might” en la seva versió perfectiva és quan l’emprem per expressar que una acció és típica d’algú com per exemple en la frase “I don’t know why I was in such a hurry. I might have known Tània would be late” que podríem traduir com un no sé per quin motiu em vaig afanyar tant. Hauria d’haver sabut que la Tània arribaria tard.
El “can” de possibilitat es fa servir per a parlar d’accions més generals i corrents com “you can travel to Spain for very little money”, pots viatjar a Espanya per pocs diners i el “might” més per parlar de possibilitats en casos concrets “it might rain tomorrow”. Potser plou demà.
Hi ha una expressió idiomàtica vinculada al “might” i el “may” que als meus alumnes els costa molt entendre. És la de “might as well” o “may as well” que es fa servir per denotar que la possibilitat que s’esmenta és una possibilitat però no la que més entusiasma. Per exemple “If I lose my job, I might as well go back to working in a public school”, si perdo la feina, potser acabi tornant a treballar a la pública. Aquí el matís és que l’acció de treballar a la pública és una opció que no es descarta però que s’escull perquè no n’hi ha de cap millor.
I una altra que comença “try as I may/might” que es podria traduir en català amb un “per molt que ho intenti…” per exemple, “try as I may, I never manage to sleep for moret han seven hours”, per molt que ho intenti no aconsegueixo mai dormir més de set hores.
Els altres verbs modals per excel·lència per expressar possibilitat són el “can” en present i el “could” en passat, el nostre poder. També poden expressar capacitat física o destresa com en la frase “I can’t ski” que per a nosaltres seria “no sé esquiar”. Per expressar possibilitat en passat fem servir el “can seguit del have i el participi” per exemple en la frase “I don’t know where he can have lost my purse” no sé on pot haver perdut el moneder. I per expressar una possibilitat en passat que no va succeir fem servir el “could have” i participi com en “I could have gone to the party”, podria haver anat a la festa.
Per parlar del que una persona sabia o podia fer en passat, en anglès s’empra el “could” però si per exemple el que vull expressar és que ahir vaig poder fer la compra tot i la reunió d’avaluació eterna que va acabar a les tantes, llavors no faré servir el “could” en anglès sinó el “managed to” que traduïm com aconseguir fer quelcom. El “could” també es fa servir pel condicional si ho recordeu.
Ara bé una cosa curiosa. Si fem servir el “could” en la seva forma en perfecte, el que anomenem el “modal perfect” de could, el que estem dient és que vam tenir una possibilitat però que ni la vàrem intentar. “I could have gone to the party” vol dir que ni ho vaig intentar. En canvi el “can’t have” i el participi el que indiquen són una certesa, si una amiga diu que va veure el meu amic Jack a un bar a Barcelona dijous però jo sé que ell és a Berlin, llavors li dic “it can’t have been Jack”, és a dir que no pot haver estat el Jack. En canvi, quan tenim la seguretat total i absoluta de que una cosa va ser d’una determinada manera en passat, llavors ho expressem amb el “must have” i el participi. La mare d’una amiga meva es va quedar vídua de jove amb tres nens. La situació de ben segur va ser difícil per a ella i per tant en anglès dic “It must have been difficult for her”.
El verb modal potser més fàcil d’entendre és el “should” que es fa servir per recomanacions i equival al nostra “hauries de”. En la seva versió en perfecte, com en la frase “I should have bought a bigger sofà”, hauria d’haver comprat un sofà més gran, indica penediment i té un equivalent alemany que és el “sollen”.. El should i el “ought to” són sinònims.
Un dels usos curiosos del “should” és en construccions de condicional formals. En aquests casos es fa servir en comptes de l’”if” i és molt típic del llenguatge comercial anglès en frases com “should you have futher questions, do not hesitate to contact me”.
La forma “shall” es fa servir poc. L’emprem per a fer oferiments com en “shall we have a cup of coffee”, o en imperatius com “you shall not kill”.
També es fa servir per expressar quelcom que el parlant vol que passi o està segur de que passarà com en “I shall find a new job soon if I lose mine”, trobaré una feina aviat si perdo la meva.
El shall no es pot fer servir amb altres verbs modals però sí seguit del “have to” en frases com “I shall have to tell him the truth”. Hauré de dir-li la veritat. També el podem fer servir amb el “be able to” en frases com “I shall be able to visit you next moth”, que cap la possibilitat de que et pugui visitar el mes vinent. Hi ha un negatiu de shall que és “shan’t” però no l’he vist mai escrit en cap lloc. Generalment es fa servir la forma no abreviada “shall not” que resulta més emfàtica.
El “would” es fa servir per a condicional, per parlar d’hàbits en passat en frases com “every day he would walk the dog at seven o’clock in the morning” cada dia treia a passejar el gos a les set del matí”. En la seva variant en perfecte es fa servir pel tercer condicional. Òbviament el “would have” i participi es fa servir pel condicional hipotètic.

Els darrers verbs modals dels que vull parlar són el “have to” i el “don’t have to” i el passat “didn’t have to” i el “needn’t” i el passat “needn’t have to”.
El “have to” és una perífrasis que indica obligació però en menys grau que el “must”, i el “don’t have to” indica el que per a nosaltres és el “caler”, “I don’t have to clean my flat every day” vol dir que no em cal netejar el meu pis cada dia. En present el “don’t have to” i el “needn’t” són sinònims. En passat podem dir “I didn’t have to wash the dishes” no vaig haver de fregar els plats, o “I didn’t need to wash the dishes” que vol dir que no em va caler fer els plats. Ara bé, el “needn’t have done” indica que no ens hagués calgut fer quelcom que en realitat sí vam fer. Per exemple, jo l’altre dia vaig haver de córrer per no arribar tard al metge però de fet no m’hagués calgut córrer perquè en realitat el metge tenia tanta gent a la consulta que de tota manera vaig haver d’esperar tres quarts d’hora. Així doncs en anglès expressaré això amb un “I needn’t have hurried up. I had to wait for 45 minutes for the doctor anyway”.
Ja veieu que els verbs modals són també tot un repte perquè amb ells podem expressar una pila de matisos.
Fins la setmana vinent!