Els valents habitants del nord i la seva cultura agonitzant.

Deixa un comentari

Potser us heu adonat que darrerament he escrit uns quants posts dedicats a pobles i cultures del nord o que van dominar les regions nord del continent europeu. I és que el nord a mi sempre m’ha cridat més l’atenció que el sud perquè amb el clima fred la gent que habitava les zones més septentrionals per força havien de tenir un estil de vida molt diferent al nostre.

Avui vull dedicar el post a un poble, el Sami, que viu en un territori que comprèn Suècia, Noruega, Finlàndia i Rússia. La part finesa on viuen els Sami s’anomena Lapònia i per a nosaltres és famosa perquè tradicionalment s’ha associat al país del que prové Santa Claus. De fet la zona s’explota turísticament perquè a Romanievi s’hi ha instal·lat un complex que s’anomena “Santa Claus Office” i és una mena de parc temàtic que atrau força gent.

Però la cultura saami és molt més que això. Per començar perquè és ancestral. Els primers habitants de Fenoscàndia, van poblar aquesta regió ja a l’era interglacial a finals del vuitè mil·lenni aC. Fennoscàndia és el nom geogràfic i geològic que designa una zona que comprèn la Península escandinava, la Península de Kola i Finlàndia. A aquests habitants que van desplaçar-se fins al les regions més al nord, se’ls van sumar després pobles procedents del sud i de l’est. Els Saami abans habitaven una zona moltíssim més amplia de la que habiten ara i el límit sud era el llac Làdoga que està situat a la república de Carèlia i a l’oblast (districte) de Sant Petersburg. Els testimonis que tenim d’aquesta regió els tenim documentats del 325 aC gràcies a l’explorador, matemàtic i astrònom grec Píteas. Ell va anomenar als habitants de Fennoscància “Finni”. Més tard, els autors russos van fer servir el terme “Fenni” per anomenar el poble Sami.

Molta gent els coneix com a “lapons” és a dir habitants de la regió de Lapònia, però els samis consideren aquest terme pejoratiu i prefereixen anomenar-se a si mateixos amb el seu “Sampi” que ha esdevingut per a nosaltres sami.  Això és perquè “Lapònia” i “lapó” deriven de la paraula escandinava “Lapp” que vol dir roba de pidolaire. De la mateixa arrel tenim la paraula germànica “Lappen” que vol dir drap. No és estrany que no els agradi que se’ls anomeni així.

Els membres del poble Sami es dedicaven tradicionalment a la pesca o a la cria de rens, dels que obtenien carn, pells per a la producció de roba, i també les banyes. Eren també caçadors i menjaven ocells que podien caçar. El poble Sami és nòmada o semi-nòmada. A l’hivern vivien en Pagosts que eren assentaments de població que establien en indrets rics en molsa que és una font principal d’alimentació dels rens. A l’estiu els Sami de l’est emigraven cap als Pogost d’estiu. Els sami de l’oest es dividien en grups familiars i vivien prop de llocs on es podia practicar la pesca i la cacera a l’estiu. L’habitatge típic de l’estiu en rus es diu “вежа” que podríem transcriure com a “vieixa”. És una cabana similar a la dels indígenes d’Amèrica però amb quatre o sis cares, d’uns dos metres i mig d’alçada i que tenia uns nou metres quadrats d’espai a l’interior. Al centre hi havia una llar que generalment era una foguera el fum de la qual sortia pel forat de la cabana. De vegades es cobria l’exterior amb pells de ren. L’exterior de la “вежа” anava reforçat amb escorça, gespa i branques. Més tard va aparèixer una forma d’habitatge anomenat “тупа”, “tupa” que ja tenia uns dotze metres quadrats i uns dos d’alçada i que tenia com a gran millora que tenia una o dues finestres. La teulada d’aquest tipus d’habitatge era plana. A l’estiu els Sami feien servir també la “кувакса” que es pronuncia “cuvaksa”. Ens hem d’imaginar aquesta cuvaksa com un tipi molt més ample en la seva base i que també es recobria amb pell de ren. Al segle XX els Sami que habitaven en la part russa ja van començar a fer servir les “изба””isba” que són cabanes de fusta ja amb finestres i portes. És curiós que fins i tot em els habitatges més petits del tipus “vieixa” hi havia una separació entre la zona de l’home i la de la dona. Aquesta separació de zones per gènere també la practiquen altres pobles com els tàtars tradicionals.

Una de les principals fonts de nutrients per al poble sami és la carn de ren que es fregia amb grassa o es guisava. La sopa de peix també és molt típica de la cuina sami del poble rus i dins de la sopa s’hi posaven també baies i farina. A l’estiu es menjava peix i tenen plats en què el peix es cou en massa de farina.

Com us podeu imaginar la roba del poble sami era feta amb materials que els permetessin aguantar les temperatures extremes del nord. Els homes portaven roba interior que cobria tot el cos i a l’exterior la peça principal arribava fins per sota els genolls i la de les dones arribava fins els turmells. La roba de les dones era predominantment blanca i la dels homes gris.

Pel que fa al cap els homes el portaven cobert amb un “капир”, “capir”, que era una gorra de colors blau fosc, vermell i negre. A l’hivern les dones s’abrigaven també el cap amb una gorra similar i a l’estiu les casades guarnien el seu cap amb una mena de barret que era com un cilindre i les noies no casades amb un que sí era un cilindre sencer. Les sabates tant d’home com de dona eren fetes de pell de pèl. En general la roba era molt acolorida per tal de donar una mica de vida a la nit polar.

Els sami han estat un poble humil que no ha entès mai cap guerra però a ells se’ls va reprimir de tota manera. Primer va arribar Stalin que els va fer fora del seu territori o els va simplement matar. Després, als anys setanta, es van expandir les granges estatals i 32 localitats rurals van haver de canviar l’indret on residien. Del 1919 al 1937 la població Sami de Suècia va ser forçada a un re assentament. Sortosament al segle vint es va reconèixer la importància de preservar la cultura sami i a cadascun dels països on hi ha una població sami es va instaurar un parlament Sami.`

La cultura d’aquest poble es conserva molt bé a la comunitat de Lovozero un bonic municipi rural situat al districte de Murmansk. Aquest indret sembla encara perdut en el temps. Els seus edificis tenen com a màxim cinc pisos d’alçada i s’hi ha construït un parc etnològic per a tot aquell que vulgui saber una mica més sobre la cultura i les tradicions del poble Sami.  

Aquest és un poble que fa temps va ser cristianitzat. La majoria és ortodoxa però a Rússia conserven molt les seves creences animistes i són un poble estretament vinculat a la natura. Els boscos, l’aigua i les pedres per exemple són subjectes d’adoració per part d’aquest grup. A les pedres fa temps se’ls portava fins i tot obsequis. Els llacs són també indrets màgics pels Sami perquè s’hi apleguen les ànimes dels morts. Una superstició força simpàtica d’aquest poble és la que diu que si mires les flames de la llar de foc i les flames són més altes que tu, és perquè tot sortirà bé.

Cada any hi ha una trobada dels sami d’Europa i d’Amèrica que serveix per a mantenir la seva cultura viva però els està costant.

La seva llengua pertany al grup de les llengües uràliques i al subgrup de les ugrofineses però a Rússia està en recés total i l’actual generació ja no la parla com a llengua materna i és que durant un temps als Sami els hi feia vergonya parlar-la.A Rússia i Noruega se’ls va discriminar durant molt de temps.

Pel que fa a l’alfabet sami, aquest data del segle XVI i a la part russa en aquests moments s’està dubtant si escollir una variant de l’alfabet amb 41 lletres o amb 43 lletres. Sembla que s’optarà per la primera variant. Per complicar més les coses la llengua dels sami no és una sinó diverses i els sami de Noruega no entendran els de Rússia per exemple.

Pel que fa a la música tradicional el més remarcable és que els samis no posseeixen instruments tradicionals. La veu és el seu principal instrument i amb ell imiten els sons del món que els envolta i acompanyen el seu cant amb percussió que treuen d’un tambor o que emeten picant dos objectes.

La creixent indústria que s’ha instal·lat a Lovozero, a Rússia, fa que els samis que hi viuen actualment tinguin por de perdre el poc que els queda. Sense terra on poder tenir els seus rens, el seu principal recurs desapareix i amb ell l’essència Sami. Esperem que en algun dels quatre països on encara hi viuen els governs siguin suficientment intel·ligents per entendre que s’ha de fer un esforç per no perdre el poble i un patrimoni cultural dels valents que van poblar les zones més septentrionals d’Europa.

Educació i responsabilitat familiar.

Deixa un comentari

Ara ja fa un temps que l’educació i la professió de docent s’ha convertit en quelcom prou feixuc i difícil i una part significativa del col·lectiu de professors agafa baixes per ansietat i depressió que afecten el centre on treballen. Però què ho fa que hagi canviat tant el món de l’ensenyament? Doncs la resposta és molt fàcil: l’educació ha canviat perquè els pares ara són diferents. Tinc uns quinze anys d’experiència en la formació reglada i he de dir que he vist com el públic ha evolucionat notablement. Quan treballava al batxillerat l’alumnat que tenia a classe venia a un centre privat i ho feia perquè els pares pensaven i assumien que pel fet de pagar tenien dret a exigir dels professors submissió total i una adaptació a les necessitats extremes dels seus fills. El problema ja ve de lluny i sense esmentar noms només diré que un any durant les PAU, un dels nostres alumnes que s’havia de presentar a la selectivitat ens va arribar tard i begut. És obvi que els professors que van veure l’estat del noi van quedar esfereïts amb el grau d’irresponsabilitat del xicot que, recordem, ja tenia divuit anys i era capaç d’anar a votar. Doncs l’ensurt encara va ser més gran quan la mare d’aquesta “arracada” va trucar al centre i va titllar tots els professors que hi treballàvem d’ineptes per no haver sabut educar adequadament el seu fill. No sé si arribat aquest punt estareu d’acord amb mi però l’educació ha de sortir primer de les famílies i l’escola ha de ser un recolzament. No obstant, ja fa anys que se’ns deixa a nosaltres la tasca titànica d’educar i redreçar el que els pares han espatllat, sovint perquè els mancava l’energia d’imposar límits als seus descendent.

Durant anys he fet classes a cicles formatius amb molta més il·lusió que no pas al batxillerat privat perquè els nois i noies que venien al centre a fer un cicle ja estaven un pèl més segurs del que volien fer i sobre tot perquè els cicles formatius al centre on treballo són concertats. I què vull dir amb això? Doncs que no només teníem alumnes que hi eren perquè els pares s’ho podien pagar, sinó un públic heterogeni procedent de diverses capes socials i que no sempre però sí majoritàriament tenia la motivació de que els calia qualificar-se per trobar feina i prosperar. L’alumnat era sovint prou madur per responsabilitzar-se de les seves notes i els pares només contactaven amb el centre en algun cas de problemes greus.

Tanmateix, el panorama ara ha canviat i especialment aquest els dos darrers anys m’he adonat que tenim uns alumnes molt dispersos. I no soc la única que se’n queixa perquè darrerament en una de les xarxes socials en les que estic registrada com a docent, algú va publicar un extensíssim escrit sobre l’estat d’atenció del públic que venia a les seves classes.

Tenim un enemic comú els docents: Els mòbils. Entrar a classe i haver de cridar l’atenció durant deu minuts perquè els alumnes deixin de banda la partida que estan jugant o l’apassionant conversa de WhatsApp que mantenen amb altres amics és una tasca que pesa com una llosa. I dels seixanta minuts que tinc de classe, la majoria d’alumnes miren el seu mòbil com a mínim unes quatre vegades i quan ho fan desconnecten de l’explicació del docent i per tant perden el fil. Quan han acabat la tasca peremptòria que fan amb el cel·lular, llavors demanen que els tornis a fer l’explicació d’allò que han perdut mentre totes les neurones del seu cervell estaven dirigides a la pantalla i la interactuació amb el món virtual.

La lluita és aferrissada i tenim molt males cartes per guanyar-la perquè no poques vegades quan demanes als alumnes que deixin el mòbil i el WhatsApp que estan escrivint et responen que no poden perquè la notificació és de la mare o el pare. I aquesta mare o pare sap perfectament que el seu fill o filla és a classe però preguntar si vol macarrons o pollastre per dinar és més important que el temari que puguem intentar donar nosaltres.

Els nois i noies d’avui dia estan extremadament sobre protegits i no són capaços de responsabilitzar-se d’absolutament res. Us poso ara un exemple recent d’un incident que m’ha passat amb un alumne de dinou anys al centre on treballo.

Per posar-vos en situació l’assignatura és alemany. Per tal que els nois i noies no s’ho juguin tot a un examen, la prova o proves escrites tenen un valor d’un 40%, els exercicis de classe són un 30% i el projecte un altre 30%. Sempre dono temps per tal que facin el projecte i en aquest cas consistia en preparar una exposició oral presentant-se en alemany. Són alumnes de primer d’alemany per tant no els puc posar res difícil. Per tal de poder fer bé la tasca tenen un PowerPoint en què explicito tot el que poden dir amb el que s’ha treballat a classe (en cas que hagin assimilat la matèria). He donat dues setmanes i mitja per fer el projecte que, repeteixo, consisteix en un vídeo de presentació o una exposició oral a classe i serveix per treballar de manera oral tot el que s’ha vist en dues lliçons i mitja. Explico la tasca a classe i penjo el PowerPoint amb les indicacions a la tasca. Només el 60% de l’alumnat entrega el vídeo. Recordo la data d’entrega que és propera a l’avaluació. En posar notes m’adono que un dels meus alumnes no ha presentat la tasca. Aquesta ja ha vençut perquè la data límit està més que passada. L’alumne em respon la mar de tranquil que se li ha oblidat i jo em sorprenc perquè tots saben que la tasca és un 30% de la nota i pot decidir fins a un aprovat o suspès i de fet aquest és el cas de l’alumne en concret.

M’envia un correu i em demana si presentant la tasca fora de data encara li podré comptar pel trimestre. Em sembla molt poc responsable perquè he tractat tots els alumnes per un igual i no he acceptat entregues fora de termini.

El dia que li vaig recordar a l’alumne que no havia entregat la tasca era un dilluns i jo rebo el dissabte dia 16, dos dies abans de posar notes, un correu dient que m’envia la tasca que espera que li puntuï per aquesta primera avaluació perquè ell té dret com tots els altres companys a una entrega d’activitats que no s’han pogut entregar de manera justificada. El problema és que la data per la “repesca” també és molt anterior i a mi el to del correu no em sembla gens adequat. L’alumne exigeix que jo corregeixi una tasca que ha oblidat entregar ell i espera, a sobre, que jo estigui connectada al correu el cap de setmana. Li responc el dilluns que els companys amb justificant van entregar la tasca el dia de les “repesques” i que qui no l’ha entregada ha assumit el zero pertinent. Li llegeixo el correu del meu alumne al tutor a qui el to tampoc li sembla correcte i decidim que les dates límits hi són per algun motiu. Ho decidim perquè si faig amb ell una excepció, l’hauré de fer amb tota la classe i jo ja no arribaré a temps a posar les notes. Els docents necessitem organitzar-nos també. Doncs als dos dies el tutor em diu que té un correu del pare del noi. En aquest diu que entén que el fill és responsable de no haver entregat la tasca però ens demana (de fet em demana a mi) que faci una excepció corregint i puntuant el projecte pel primer trimestre perquè hem d’entendre que van operar el gos del noi i va estar uns dies molt afectat sense venir a classe i no va poder fer la tasca. Si es veu l’avaluació suspesa podria perdre la motivació.

Els que em coneixeu sabeu que adoro els animals i que entenc la preocupació del noi per l’operació de la seva mascota. Però ja no em sembla del tot normal que aquesta operació faci que l’alumne en qüestió deixi de venir a l’escola. Pel que fa a no entregar la tasca perquè no sabia que s’havia de fer, jo demanaria als pares que eduquessin els fills per ser suficientment responsables per preguntar als companys si s’ha de fer quelcom quan no poden assistir a classe. O bé que mirin l’aula virtual i les dates de les activitats properes però això ja sembla demanar massa de gent de divuit i dinou anys avui dia.

No sé si amb aquest exemple puc il·lustrar el “material” amb què hem de treballar els professors cada dia. Hi ha tardes que surto de l’escola ensorrada pensant que ni jo mateixa seré capaç de seguir lluitant pel grau d’autonomia d’un alumnat que només cerca respostes al mòbil, només interactua en un món virtual i que a més no ha estat educat per ser independent i responsabilitzar-se de les seves tasques. I tot aquest panorama porta a que els meus, posem cent alumnes d’aquest any, es converteixin en vampirs energètics que reclamen que respongui correus a hores intempestives del cap de setmana perquè jo per ells i les famílies soc una esclava. I realment sovint em sento com una esclava. Se m’exigeix que estigui contínuament actualitzada amb cursos pedagògics per conèixer les darreres tendències en ensenyament en aquest país, que gamifiqui (faci jugar l’alumnat) sempre per fer-los la matèria agradívola, que estigui motivada sempre i entri a l’aula amb un somriure fins i tot aquells anys en què tinc grups que regalen a diari obscenitats i marranades a les meves oïdes. Tot perquè a un grau superior ja no donem matèria sinó que ens dediquem a educar el que els pares no han sabut educar.

Espero amb aquest post que la propera vegada que conegueu un docent no li salteu a la jugular amb això de que tenim moltes vacances. Les d’estiu no són tan llargues i majoritàriament les dediquem a la formació perquè durant el curs ja no donem més de si i les de Nadal i setmana santa serveixen per tal que puguem sentir-nos de tant en tant persona mínimament lliure.

Bones festes i bon 2024. Com va dir un alumne responent a la pregunta que em va fer un altre alumne de “¿qué pides tú a los reyes magos? “mejores alumnos”. No hi ha alumnes ni millors ni pitjors però sí alumnes a qui han educat o no en la responsabilitat des de casa seva.

Els indoeuropeus i els celtes: un llegat vital per a nosaltres.

Deixa un comentari

Em concentraré avui en tirar molt enrere en la història perquè si sovint analitzo llengües europees modernes, en algun moment caldrà mirar d’on provenen una gran part d’elles. I a tots ens resulta familiar el terme indoeuropeu i el que representa, però vull fixar-me avui en què se sap realment d’ells i dels celtes que són una de les branques dels indoeuropeus que durant un llarg període va dominar una part important d’Europa.
El que anomenem Indo-europeu és una llengua que no tenim documentada enlloc però que ha estat reconstruïda a partir de paraules similars en diferents idiomes. Per exemple, si tenim un llatí “mater”, un gòtic “mothar” i un “mathir” irlandès, la similitud d’aquestes i altres paraules va fer pensar als lingüistes que devien tenir un origen comú. De fet, el primer en començar a donar-li voltes al cap va ser Sir William Jones, un lingüista i erudit fascinat per la Índia que es va adonar que hi havia paraules del Sànscrit que recordaven a altres paraules escampades per Europa. D’allí va néixer la idea de que potser totes provenien d’una llengua comú, l’Indo-europeu.
Estudiar les paraules que s’assemblen en diferents idiomes ha proporcionat una visió de com era la societat i l’entorn d’aquest poble a qui devem una gran part de les llengües que tenim ara al nostre continent. Sabem que els indoeuropeus eren una societat patriarcal en que el pare el cap del clan i que vivien en territoris envoltats de bedolls, salzes i on hi havia llops, cérvols, castors i ànecs i que domesticaven ovelles, cavalls, gossos i no eren nòmades.
Els indoeuropeus a qui tots es refereixen com a “pares” de les actuals llengües devien viure de fa uns 4.000 a 6.000 anys aC a les estepes properes al Mar Negre. Es dedicaven a la ramaderia a l’hivern i al cultiu de llegums i cereal durant la resta de l’any. També pescaven.
Hi ha una paraula que se sospita indoeuropea “dhenu” que volia dir nodridor i que estava vinculada a munyir les vaques i posteriorment el seu ús va ser ampliat i va passar a voler dir alletar. És molt interessant que avui dia hi ha paraules com la russa “деньги” “diengui” que se suposa que és d’origen tàtar i que es manté també viva en el nom que rep la moneda d’alguns dels països de la ex URSS propers a la zona del Mar Negre. Podrien ser paraules directament heretades del reconstruït “indoeuropeu”.
S’ha relacionat els indoeuropeus amb la cultura dels “kurgans”. Un “kurgan” és una sepultura en forma de túmul sota de la qual hi havia una cambra funerària. Els kurgans més antics que s’han trobat daten del cinquè mil·lenni abans de l’era cristiana i se situen en una zona propera a l’actual Ucraïna, al Nord del Mar Negre. També n’han trobat a Alemanya del nord i fins a Escandinàvia, però com més ens allunyem de les estepes del Mar Negre, més recents són els Kurgans. Al quart mil·lenni ja se’n troben a Romania, i Àustria i a partir del tercer mil·lenni a l’Europa central. S’entén que el poble que va practicar les inhumacions amb kurgans era originària de la zona del nord del Mar Negre i es va anar desplaçant cap a l’oest en onades migratòries successives, cap al nord fins al Bàltic, cap a l’Oest fins el riu Elba i posteriorment fins el Rin i Escandinàvia.
S’associa els integrants de la civilització dels kurgans amb els indoeuropeus. Com he escrit abans la seva societat era patriarcal, jerarquitzada i guerrera i no tenia res a veure amb la de la vella Europa on hi havia cultes ancestrals que adoraven deesses femenines que consideraven la mare i identificaven sovint amb la primavera, la lluna nova i l’aigua. Aquestes cultures són del setè mil·lenni aC. En canvi, els pertanyents a la cultura dels kurgans i la Indoeuropea adoraven a déus guerrers.
Una característica d’algun dels kurgans trobats és que al voltant de la sepultura del que devia ser el “cap” o “patró” del clan o família, s’hi enterraven també dones joves que probablement eren sacrificades a la mort del cap. És un costum ritual funerari esfereïdor que avui dia ens posa els pèls de punta. No obstant hem de pensar que a la Índia també existia un ritual que feia cremar la vídua junt amb les despulles del seu marit. Sort que no vam néixer en aquelles èpoques!
La barreja de la cultura indoeuropea i la de la vella Europa troba un punt de fusió en l’antiga Grècia i una mitologia que reunia alhora déus guerrers com Ares i deesses femenines com Hera, deessa de la maternitat o Demèter, la de les collites.
Però què en sabem dels indoeuropeus? Que eren prou traçuts per fabricar les seves eines, articles tèxtils i joies. De fet ja feien servir filatures i tenyien la roba. Els habitatges típics dels indoeuropeus eren fets amb troncs i eren cases unifamiliars. Els grups d’indoeuropeus que van emigrar a l’oest tenien per costum fortificar els poblats amb muralles i protegir-los amb fosses circulars. Generalment a l’interior de les cases hi havia allò que era indispensable per a funcionar com a unitat independent: forn, magatzem i teixidora. En alguns jaciments s’hi han trobat objectes de valor com joies que s’associen a les elits. Des del segle sis abans de Crist, a l’actual territori de França, Alemanya, Suïssa i Àustria hi ha un grup de poblats que si bé no comparteixen la mateix llengua sí que pertanyen a un mateix bloc cultural i tenen una estructura social i unes creences similars. De fet els celtes es consideren descendents indoeuropeus que es van anar desplaçant cap a l’oest i que al segle IV aC dominaven una gran part del continent europeu. Malauradament ens han deixat una empremta minsa al nostre món occidental actual i segueixen sent encara una mica un misteri. El seu llegat principal han estat les llengües com el gal·lès i l’irlandès. Pel que fa al punt de vista social se sap que les societats celtes també eren molt jerarquitzades i que s’agrupaven en clans. Cada matrimoni formava una nova família però es mantenia unida al clan. No existia encara la propietat privada i només es posseïen alguns objectes personals.
Com era lògic per l’època, la mortaldat infantil era alta i els celtes creien que les ànimes dels infants tombaven prop de les seves tombes esperant menjar.
De la seva mitologia no en sabem gaire i el que ens ha arribat majoritàriament és a través de fonts indirectes com les cròniques gregues i llatines. Per aquest motiu potser ja està barrejat amb elements posteriors. S’ha de pensar que no van deixar testimonis escrits i que el que tenim s’ha recollit posteriorment de la tradició oral o s’ha deduït dels grans monuments que s’han trobat a Gales o a Irlanda i de vegades el que ens arriba ja està adulterat amb déus romans.
Aparentment els celtes nobles o caps es deixaven créixer les barbes i bigotis i s’afaitaven la resta del cos. Practicaven una religió animista que reconeixia esperits darrera de molts elements naturals. Adoraven animals totèmics com l’os i el porc senglar i creien en plantes sagrades com el vesc, el roure o el grèvol.
Els déus principals eren Lug o Lugh, Dagda que regia sobre les tempestes, Oghma que era el déu de la guerra i patró de l’eloqüència i el saber i la deessa Epona de la fertilitat, representada per un cavall i que s’associa a l’aigua. Aquesta deessa va ser posteriorment adoptada per la cavalleria romana. Era responsable de la curació i de la mort.
La vida religiosa girava al voltant dels druides que eren macs, sacerdots i intermediaris entre els déus i els homes i tenien un poder fonamental en la vida dels celtes. Aquests creien en la immortalitat de l’ànima, sobre tot la dels soldats, i per això quan morien en combat no se’ls enterrava i s’esperava que les bèsties se’ls mengessin per tal que la seva ànima anés a parar a un altre món. Pels celtes els clars dels boscos i les vores dels rius eren indrets màgics i sagrats.
Europa ha tingut una gran sort de que el gal·lès, l’escocès i l’irlandès sobrevisquin perquè són el testimoni que ens queda d’una civilització antiga que va ser durant un període força llarg de vital importància pel desenvolupament del que avui dia és l’Europa que coneixem. S’hauria de fer encara més per preservar les llengües celtes que ens queden i que ja estan fa temps en perill i són un tresor que ens acosta a un temps remot del que en sabem molt poc.

Gats i gossos en la cultura vikinga.

Deixa un comentari

Aquest pont de la “Puríssima” ha estat per a mi un autèntic regal perquè el meu cansament s’havia acumulat de manera perillosa. Cinc dies de festa donen per molt sobretot si com jo decideixes no fer absolutament res relacionat amb la feina. Desconnexió total se’n diu i és una disciplina que cal cultivar. I per carregar piles he fet coses que m’agraden, he gaudit de casa meva i he tingut temps per tornar a fer de voluntària a la protectora G&G rescat. I us he de dir que estar en contacte amb els gossos d’aquesta protectora i cuidar d’ells una estona m’aporta calma i pau interior. No hi ha res com els animals per sentir-me bé! De protectores n’hi ha de més grans i més petites. Algunes només tenen gats, altres gossos i altres tant gats com gossos, que de fet deuen ser juntament amb periquitos, ocells, tortugues i peixos les mascotes més habituals a Catalunya. Els gats i els gossos són amb diferència els animals domèstics que hi ha en més cases dels món però les preferències es reparteixen per països. A Brasil, Espanya i Austràlia la mascota que més gent té és el gos mentre que a països com Rússia, Itàlia o Xina és el gat.

Com ja vaig escriure anteriorment en un post sobre els vincles entre els gats i els humans, la domesticació del gat està documentada des de fa uns dotze mil anys i devem als Egipcis que el gat domesticat hagi arribat per tot el món. L’origen del nostre gat actual no està del tot clar però en canvi sí que sembla que el del gos domèstic és una qüestió més fiable. El gos va començar a ser domèstic entre divuit mil i trenta-dos mils anys enrere. Això deixa un marge impressionat perquè el problema rau en què el gos domesticat prové del llop europeu i per fer estudis genètics és difícil discernir quines restes pertanyen a un gos i quines a un llop. En tot cas la convivència humà gos va començar abans del que s’havia pensat i no pas a Àsia o a l’Orient Mitjà sinó molt més al nord. El que sí se sap del cert és que en un jaciment on s’hi enterrava gent a Israel s’hi van trobar les restes d’un humà que abraçava un cadell de gos i que tenen una antiguitat de dotze mil anys.

La principal utilitat del gat i per a qual els humans devien deixar-lo passar a les seves cases era sens dubte el control anti-plagues i la dels gossos havia de ser l’ajut en la cacera i la cura dels ramats.

En la mitologia vikinga aquests dos animals domèstics són figures de vital importància i els estudis actuals recolzen el fet de que els vikings no només tenien gats i gossos a animals domèstics  sinó que se’ls enduien en les seves incursions. La deessa Freia de l’amor i la fertilitat tenia un carruatge empès per gats nòrdics del bosc (skogkatt) i els gats són el seu animal predilecte.

Pels vikings els gats eren animals màgics però que consideren impredictibles. Segons les seves creences eren animals espirituals que feien de mitjancers entre els humans i els déus i interpretaven els desitjos dels darrers. Pels vikings si a una dona li fa bon temps el dia de les seves noces és perquè ha donat bé de menjar al seu gat i ha obtingut el favor de Freia. Tot i que eren animals adorats també se’ls sacrificava i se’n feia servir la pell.

Que els gats que tenien els vikings provenien d’Egipte ho ha fet palès un estudi genètic d’Eva Maria Geigl que ha trobat el mateix material genètic en els gats egipcis que en els d’un jaciment viking del nord d’Alemanya dels segles VIII i XI. Els vikings van portar els deliciosos felins a Groenlàndia. Un dels èxits d’aquesta meravellosa criatura, igual que la dels gossos és la seva capacitat d’adaptació que ha fet que se’ls trobi per tot arreu del món.

I si els gats són important pels vikings, els gossos també ho són perquè se’ls considerava companys lleials que portaven el seu amo o a l’altra vida. De tota la mitologia vikinga el gos més famós és Garm que segons alguns estudiosos és l’encarregat de guardar les portes del reialme de la ultratomba anomenada “Hel”.

Alguns acadèmics argumenten que Garm és el que s’encarrega de vigilar que les ànimes dels morts no tornin al món dels mortals. Dic alguns perquè d’altres com Rudolf Simek Norris creuen que el gos vigilant d’ànimes no té nom en la mitologia vikinga i per tant no pot ser Garm.

Les sagues d’Islàndia mencionen gossos acompanyant als seus amos a “Valhalla”, la sala on van a parar els morts en combat escollits per Odín.

Als jaciments funeraris escandinaus s’hi ha trobat més gossos enterrats que en altres jaciments d’altres països i això indica la importància d’aquests animals a la societat vikinga. De fet, els gossos eren cars d’adquirir i mantenir i tenir-ne diversos era doncs un senyal d’estatus inequívoc. Fins i tot les deesses maternals i protectores es representen sovint acompanyades d’un gos i els gossos estan relacionats amb la deessa Frigg.

Que els vikings tinguessin gats i gossos com a animals domèstics no ens sorprendrà perquè tant uns com altres són dòcils i es poden domesticar. Però també tenien ossos com a mascotes i per això també es van haver de recollir lleis que regulessin què passava si s’escapava un os o una ossa i feia alguna destrossa.

A mi els que em coneixeu sabeu que m’enamoren tots els animals. Tinc gats i els considero màgics i potser hi ha alguna veritat en les creences populars d’arreu del món que veuen els gats com animals protectors. De fet a Anglaterra fins l’Edat Mitja s’enterraven els gats a les parets de les cases perquè les seguissin protegint. I els gossos no els conec tant però com que també m’agraden però em seria impossible tenir-ne, m’acontento sent voluntària d’una protectora i poder estar amb ells tenint-ne cura un cop al mes.

La foto que us deixo avui és la de la Senna, que és la gosseta blanca i marró més gran, i el Manila que són un encant. Entrar al refugi i que se’m tirin sobre per saludar-me em fa sentir contenta i si els puc donar el meu afecte ni que sigui per unes hores també. La darrera setmana van adoptar el Dante, un gos preciós del que em vaig enamorar la primera vegada que vaig anar al refugi. Espero de debò per a ell i per a tots els altres que trobin el seu humà perfecte perquè de fet ells sí són perfectes perquè no tenen la malícia que tenim els Homo Sapiens. Tant de bo tots els gossos i gats abandonats trobessin una llar adequada. A mi el Safrà i el Sugus m’han canviat la vida i han fet que casa meva sigui acollidora de debò i estic segura que el Dante per exemple ara fa de la vida de la seva família quelcom molt millor. Sé que el dia que s’enduguin a la Senna o la Holly del refugi per exemple les trobaré a faltar però per altra banda seré feliç perquè tindran algú que cuidi d’elles mentre elles cuiden dels amos i mestresses a la seva manera. I creieu-me que en saben prou! Bona setmana!

Locucions alemanyes aptes pel Nadal i l’hivern.

Deixa un comentari

Aquest és el primer post del desembre i per a mi ha començat aquest any de bona manera, és a dir en cap de setmana. I a més el primer de desembre era l’aniversari del meu pare i aquest any l’he celebrat donant-me a mi mateixa una pausa de sorolls, mòbil, alarmes i cites i divendres vaig inaugurar un cap de setmana de desconnexió per tornar a agafar forces i aguantar fins les vacances. El desembre és un mes bonic. Es guarneixen els carrers, sentim música de nadales per tot arreu i la ciutat s’omple de color. Aquí sí més no, en el nostre país del nord de la península ibèrica. A Alemanya per exemple aquesta època és freda i força trista perquè a les quatre ja és fosc i com que fa fred la temperatura no convida gaire a passejar pel carrer. Tot i així els darreres anys no ha estat gaire comú que caigués cap nevada per Nadal i menys encara a les grans ciutats. Però aquest 2023 ha deixat el sud d’Alemanya emblanquinat com mai amb un gruix de gel que fa d’anar pels carrers un esport d’aventura. L’aeroport de Munic ha hagut de tancar i hi ha municipis incomunicats perquè no es pot circular per carretera. Potser finalment aquest hivern els alemanys tindran uns nadals blancs com els que tots somniem. O potser el dijous quan apareix el post aquesta neu serà el que els alemanys anomenen “Schnee von gestern”, neu d’ahir, és a dir un tema que ja no és actual.

I com que el meu ànim s’ha vestit de nadal us duc avui unes quantes locucions alemanyes que tenen a veure amb el Nadal i l’hivern. La primera és la de “jemanden ausnehmen wie eine Weihnachtsganz” que podríem traduir com “buidar a algú com a un oc o oca”. Com que per nadal de vegades es serveix oca a taula i la fan farcida, al pobre animaló se l’ha de buidar abans per poder-lo farcir. Si algú ens buida com a un oc, llavors ens està explotant de manera cruel.

Si algú és molt innocent o fins i tot massa crèdul els alemanys diuen que aquesta persona encara creu en el pare Noel “noch an den Weihnachtsmann glauben”. A Alemanya no tenen ni el Santa Claus ni el pare Noel sinó que de l’homenet barbut de cabell blanc i panxa protuberant n’anomenen “home del Nadal”. I si alguna cosa o algú està massa carregat per exemple de joies, llavors els alemanys diuen que està “behängt wie ein Christbaum”, que hi té coses penjades com un arbre de nadal.

En sentiu molt negatiu, quan una persona ha arribat a un punt molt baix moralment parlant, els alemanys diuen que ha anat a parar sota del trineu “unter den Schlitten kommen”. Per altra banda si algú ens porta en trineu el que vol dir pels alemanys és que a aquesta persona se la tracta molt malament. I quan quelcom minva de manera ràpida i evident es diu a Alemanya “dahin schmelzen wie Schnee in der Sonne”, que es fon com neu al sol.

Sabeu per altres posts que he escrit que els alemanys (i els anglesos també) tenen expressions molt castisses per designar aquella gent de qui nosaltres diríem que “no hi són tots” o que el cap no els hi funciona prou bé. Els alemanys diuen llavors que aquesta persona “hat nicht alle Tassen im Schrank” no té totes les tasses a l’armari o en època d’hivern diuen que aquesta persona “hat nicht alle Nadel an der Tanne” que no té totes les agulles a l’avet. La trobo deliciosa aquesta expressió.

Quan alguna cosa ens produeix molta il·lusió podem dir en alemany que és com “Weihnachten und Ostern zusammen” com el Nadal i la Setmana Santa juntes. I com que a l’hivern a Alemanya s’hi pot trobar gel pels carrers la següent locució també em sembla molt adient, és la de “die Kuh vom Eis holen” treure la vaca del gel. Es fa servir quan algú està intentant resoldre un problema greu. En aquests moments podríem dir que el govern alemany que està composat per l’aliança “Apel Koalition” la coalició semàfor per fer honor als colors dels partits que la formen, està intentant treure la vaca del gel en qüestió de finançament. I és que el govern liderat pel canceller Olaf Scholz comptava amb 60 bilions d’euros, que havien estat destinats en el seu moment a la crisis de la Covid-19 i no es van fer servir, per tal d’invertir-los en un canvi de política energètica i en propulsar les energies renovables. Però el tribunal alemany ha declarat aquesta mesura il·legal i per tant ara la coalició del semàfor haurà de treure la vaca del gel i intentar cercar fons en un altre lloc.

I per últim avui l’expressió “sich freuen wie ein Schneekönig” alegrar-se com un rei de la neu. I potser els mateixos alemanys no entenen aquesta locució fins que saben que un “Schneekönig” un cargolet euroasiàtic, un ocell molt menut i bonic que  fins i tot en els hiverns més durs no migra cap al sud i segueix cantant i xiulant i sembla per això content.

Jo avui us deixo amb una imatge de casa meva i del nostre arbre de Nadal que vaig trobar abandonat al carrer i vaig portar cap a casa contentíssima perquè sempre m’han agradat els avets però no en voldria comprar mai cap per por d’arrencar de la terra un ésser viu que ja no podrà viure després dels nadals. Jo en tot cas penso intentar que el que he adoptat arreli per poder-lo tornar allà on pertany després de festes. I mentre el gaudirem de valent a casa!

Locucions angleses “agressives”.

Deixa un comentari

Dissabte passat es va celebrar el dia de la violència contra les dones. Me’n vaig adonar d’una manera més que particular perquè havia anat a passar la tarda de dissabte a Arenys, que és un dels indrets on m’hi escapo per un parell d’hores m’omplo d’energia positiva i m’oxigeno els pulmons. I ara a la tardor i més endavant a l’hivern el primer que em dona la benvinguda a aquesta localitat és l’olor de llenya cremada impregnant els carrers del centre. Això fa que les meves compres, la meva passejada i el meu cafè siguin encara més terapèutics. No obstant, dissabte passat en tornar de la meva fugida idíl·lica vaig trobar els carrers tallats perquè s’havia fet el Passeig de Gràcia inaccessible. Primer se’m va acudir que com que la setmana passada s’havien celebrat els 100 anys d’aquesta artèria de Barcelona potser volien seguir amb els concerts i festes al carrer tot fent-ho coincidir amb el famós cap de setmana del Black Friday. Ja se sap que aquesta data incita a fer-nos comprar el que no ens cal per aprofitar uns descomptes que sovint no són ni reals. Precisament un dels alumnes em va comentar dijous que les vambes que volia havien passat de valer 170 euros a valer-ne 120. Em vaig quedar esfereïda de que algú pogués gastar-se tants diners en un calçat esportiu, però jo ja fa temps que m’he adonat que no visc en el món que es porta ara. Tanmateix, el caos circulatori no tenia a veure amb cap celebració del centenari del Passeig de Gràcia ni amb el Black Friday sinó amb la manifestació del dia de la violència contra les dones. Pel que van dir els mitjans posteriorment va ser multitudinària i ja tocava perquè encara ara tots els governs s’omplen la boca dient que treballaran per combatre-la, a l’hora de la veritat s’apliquen mesures que no acaben sent res efectives i les dones seguim patint violència de tota mena en el nostre dia a dia.

El problema del dissabte va ser que jo, com probablement molts altres, no teníem coneixement d’aquesta manifestació i ens vam trobar una Barcelona per la que circular en cotxe era un esport de risc. Que tallin els carrers bé, però en primer lloc cal avisar amb antelació i segona, si els talles i els ciutadans no ho saben amb anticipació, si més no s’ha de procurar informar de com poden arribar al seu destí. Només us diré que trigo uns 16 minuts de Marina amb Consell de Cent a casa i dissabte, amb els talls de circulació, vaig estar dues hores al cotxe gastant benzina i contaminant per arribar destí. I no estava sola. La manifestació del dia de la violència contra les dones es va convertir en una manifestació de conductors irritats i emprenyats amb l’organització dels esdeveniments. No sabeu quants disbarats i insults anaven cridant uns conductors als altres! Va ser espantós.

Sembla que per algun motiu l’ésser humà és força propens a la ira i a expressar-la amb agressions i violència. No diré que ho hi hagi gent que sàpiga controlar les seves emocions més negatives però el que sí crec és que sigui el que sigui que fa de l’homo sapiens una espècie tan violenta, encara no ha desaparegut ni s’ha diluït.

Avui us exemplificaré fins a quin punt la llengua anglesa està plena d’expressions agressives que provenen d’èpoques en què possiblement la justícia se la prenia la gent sense esperar judicis. La primera és la de “to pull the triguer” que vol dir “prémer el gallet” i que vol dir senzillament prendre una decisió final o resoldre com han de seguir les coses. També molt significativa és l’expressió “to take a stab at something” que literalment podríem traduir com prendre una punyalada a quelcom. Sona estrany tot i que en sentit figurat només significa fer un intent. Jo per exemple “will take a stab at not looking at my mobile phone so much at the weekend”, intentaré no mirar tant el meu mòbil en cap de setmana. De tant en tant la desconnexió és molt agradívola.

Si estem en una situació en que anem posposant quelcom perquè ens fa mandra, és a dir que fem allò que els anglesos anomenen “procrastinate” i finalment decidim no ajornar-ho més, llavors diem en anglès que nosaltres “will bite the bullet”, mossegarem la bala.

La data d’entrega d’un projecte, feina de l’escola o qualsevol tasca en anglès s’anomena “deadline” la línia morta. Si no ens agrada la paraula “deadline” perquè som eufemístics i volem evitar parlar de segons quins temes llavors el que podem dir és “due date”.

Com nosaltres els anglesos també poden matar dos pardals amb una pedra però ells en comptes de pardals són menys selectius i el que maten són ocells “kill two birds with a stone”.

Ara en ve una que m’agrada força, és la de “to pick one’s battles” escollir les pròpies batalles. Es fa servir per referir-nos a l’oportunitat que sempre tenim de no perdre el temps en confrontacions, controvèrsies i discussions poc importants perquè hem de reservar les nostres forces per lluitar per aquelles que sí seran realment importants o ens duran un èxit més gran. Molt encertat el pensament.

I de vegades en comptes de dir “enviar un correu” els anglesos diuen “shoot an email”, disparar un correu. Òbviament la paraula disparar té una connotació molt violenta.

El terme “overkill” també em sembla curiós. És una paraula composta de la preposició “over” que en aquest terme té el sentit de “en excés” i el verb “kill” que vol dir matar. Un “overkill” és una matança desmesurada en el sentit literal però es fa servir també per designar qualsevol exageració que fa que alguna cosa perdi la seva efectivitat. Si jo em mudo per anar al teatre i després em poso massa joies, llavors puc dir que és un “overkill”. A la feina per exemple rebem correus per informar-nos contínuament de les activitats fora del currículum que es fan ressonar a les xarxes. Rebem tants correus que a mi també em sembla un “overkill” perquè ja no els miro.

I quan nosaltres “bomb” quelcom el que diem en el sentit figurat és que no ho vam fer bé. Jo per exemple de vegades em preparo la classe però “I bomb it” perquè intento posar-hi massa matèria i després els alumnes no l’assimilen.

De les que avui comento una de les meves favorites és “to roll with the punches” que literalment voldria dir “rodar amb els cops de puny” però que en sentit figurat vol dir ser capaç de fer front a unes quantes situacions adverses. L’expressió suposo que té a veure amb el món de la boxa.

I si intentem “parar el cop” o fer una situació difícil un pèl menys difícil, llavors en anglès diem també “to soften the blow”, fer el cop més tou, amortir el cop. Per les ocasions en què feu les coses a ull els anglesos tenen el seu “take a shoot in the dark” és a dir disparar en la foscor. És el que els castellans anomenarien calcular “a ojo de buen cubero”.

En el cas en que vulguem deixar de pensar o concentrar-nos en quelcom en anglès fem servir una expressió molt visual però enormement cruel “to beat the dead hores” pegar el cavall mort. Si jo per exemple segueixo entestada en que es faci una revisió completa de les instal·lacions del pis de dalt per evitar més danys al meu pis, llavors l’administrador podria dir “let’s not beat the dead horse”.

Personalment en aquests moments tinc dues preocupacions principals: la salut del meu pis després de dues filtracions importants en set mesos i un possible canvi de feina per estalviar-me la pèrdua d’energia que representa treballar avui dia amb determinat tipus de jovenalla. Estic pensant i repensant com entrar de nou en el món de la formació d’adults i crec que una bona opció seria el SOC. Quan estem considerant quelcom i ho anem pensant una vegada i una altra en anglès diem “to kick around an idea” és a dir donar puntades de peu a una idea.

I a persones que no eviten mai els temes ni les confrontacions i van de cara les podem anomenar “straight shooters”, disparadors o disparadores directes.

Per avui darrer dijous de novembre del 2023 ja n’hi ha prou perquè són de 14 locucions angleses que potser us venen de nou. Bona setmana a tots!

Reformes, asseguradores i altres dimonis II.

Deixa un comentari

Una setmana més segueixo amb el tema de les reformes i em centraré avui en aspectes foscos que m’he anat trobant durant les darreres setmanes. Realment tinc la impressió que el que podria ser tan fàcil, s’està convertint en quelcom dificilíssim.
La setmana passada ja us vaig comentar que tinc goteres continuades des del vint-i-cinc d’octubre, que he rebut dues visites del pèrit de l’assegurança i que ell mateix em va dir que havia sol·licitat una prova diagnòstica urgent per establir el punt o punts exactes de la fuga. Doncs bé, una setmana després de l’article que vaig escriure per a que sortís publicat el dijous 16 resulta que jo estic encara més desconcertada que fa uns dies.
Veient que passava el temps i ningú em comunicava que s’hagués fet cap intervenció diagnòstica al pis de dalt, he anat contactant l’administrador de la finca per informar-lo de que tot segueix igual. El dia 13 d’octubre l’administrador, que es diu Ramon, va enviar directament un correu al propietari dient-li que si no veia una acció immediata i no es resolien les meves goteres es veuria obligat a enviar un burofax. Doncs el mateix dia 13 d’octubre per la tarda vaig rebre una trucada de la Beatriz (no tinc intenció de publicar cap cognom per no comprometre a cap de les reformes implicades) en què em demanava que no em comuniqués directament amb ningú, ni les llogateres del tercer primera, ni l’administrador del propietari del tercer primera que treballa a la immobiliària ni molt menys el propietari mateix. Em va demanar paciència i em va dir que “tots estàvem remant al mateix vaixell” cosa que em sembla un pèl ridícula perquè per a ella aquest assumpte és un cas més, les llogateres del tercer primera tot just s’han mudat i poden cercar un altre pis i més important encara, en aquest assumpte l’autèntica i única afectada que està rebent els danys soc jo. Vaig estar d’acord en establir un canal únic a través de l’administrador. També va deixar molt clar que ells o la propietat no pagarien de la seva pròpia butxaca cap tècnic ja que el propietari ja paga l’asseguradora. La bona dona això també li ho va dir a l’administrador perquè aquest va respondre a l’advocada amb un correu dient que creia que s’equivocava enormement perquè esperar que l’asseguradora faci res mentre jo tinc goteres era una atzagaiada.
Dimarts 14, el Kevy que és l’administrador del propietari i que teòricament no m’havia de contactar directament, em va enviar un missatge dient que el dimecres a tres quarts de nou havia de ser a casa perquè passaria un tècnic. De nou vaig il·lusionar-me massa d’hora pensant que finalment els representants del propietari havien vist com d’important era tot l’assumpte. No obstant, l’endemà cap a les nou qui va aparèixer va ser un noi molt simpàtic que va venir amb una mà davant i una al darrera i no va fer cap mena de prova diagnòstica. Vaig pensar que la immobiliària l’havia enviat només per tapar-nos la boca a l’administrador i a mi mateixa. Òbviament després de la visita d’inspecció ràpida vaig trucar a l’administració de la finca per dir que no s’havia fet cap proba. La companya del Ramon estava també perplexa. Com que l’advocada havia insistit en què encara estava per determinar que la fuita fos provocada pel tercer primera, el Ramón va fer venir l’endemà el pèrit d’Axa, un noi que després de mirar ràpidament el sostre i pujar al tercer primera va confirmar el que ja sabíem: els danys eren privats i no de l’edifici.
Començo a pensar que l’assumpte em sembla més poc transparent que en un principi i el dijous mateix obro un sinistre amb la meva asseguradora. No perquè jo hagi causat de moment cap dany, sinó per tenir un contacte amb qui dirigir-me i demanar en quin estat del procés del sinistre declarat s’han quedat. El divendres truco a la meva gestora del banc que no té cap mena de relació amb les assegurances tret que la meva és la de la seva entitat i li explico el que passa. Es posa ella en contacte amb la meva assegurança i em diu que en un termini de 24 hores laborals em contactaran per donar-me informació.
El divendres a les 14:13 el Kevy m’escriu un WhatsApp— tot i el previ acord d’establir un canal únic a través de l’administrador— i em diu que el cap de setmana em contactaran per anar fent proves d’aigua. No m’especifica res però quelcom en mi vol esperar que la solució estigui ja molt propera. A les 18:43 m’escriu una de les llogateres de dalt molt il·lusionada i em diu que un home ha mirat el bany i la distribució i creu que pot ser el plat de dutxa que ja es va fer reparar l’any passat. Que li han indicat que ella i jo hem d’anar fent proves per veure si realment ho és. Ella ha d’engegar totes les aixetes de pica, dutxa, i fer servir el WC dels dos banys i jo he d’observar per on cau l’aigua. Arribat a aquest punt a mi em va agafar un atac d’ansietat a la classe de rus. Esperava una prova seriosa i fiable i no que em prenguessin per imbècil i haguéssim de fer la veïna i jo un diagnòstic sense cap mena de rigor. Lentament em queda clar que la propietat està intentant evitar una inspecció completa de les instal·lacions i jo em poso encara més nerviosa.
No acabo d’entendre la manca de serietat de la immobiliària que gestiona el lloguer del tercer primera i encara menys el nivell suprem de passotisme del propietari a qui li pot caure una bona demanda.
Contacto amb el primer pèrit que va venir i li explico la situació. Ell també pensa que aquesta prova que ens demanen que fem és una tonteria suprema. Arribo a casa i escric un correu explicant amb pèls i senyals la lluita de les darreres setmanes i evidenciant les evasives de l’entitat del tercer primera. Deixo clar que no participaré en cap mena de test casolà perquè per a mi té la mateixa validesa que el tarot per esbrinar amb certesa la procedència de la fuita. I empipada com estic deixo clar que veient el grau de negligència de la propietat causant dels danys a la meva em plantejo una denúncia a l’Ajuntament per fer una revisió completa de les instal·lacions de dalt.
Escric el blog avui diumenge dia 19 i tot just he enviat un missatge a una de les llogateres de dalt. Li dic que és una excepció perquè l’advocada de la immobiliària m’ha fet dir que no les contactaria a elles directament. Li explico que segueixo tenint goteres perquè és més que obvi que la tenen enganyada i contenta i en el fons és també una víctima d’un negoci voltor. I espero que comenci també a albirar les camàndules que li volen engalipar els de la immobiliària perquè no és normal que em demanin a mi que no em comuniqui amb el veïnat.
Des del meu punt de vista estan intentant evitar una inspecció perquè saben que les reformes del pis de dalt fan aigües per tot arreu, mai millor dit, i no tinc ni clar si les devien fer respectant la llei. En tot cas no és el meu problema i ara que ja estic “en calent” vull tirar endavant.
Sembla mentida la poca llum que tenen alguns agents immobiliaris que consideren una filtració com a urgència que pot causar danys estructurals. Em sembla que el propietari els contracta un pèl rucs perquè s’avinguin a fer el que ell vol. Aquesta ja va ser la primera impressió que vaig tenir la primera vegada que vaig pujar al tercer primera quan feien les reformes i em vaig trobar un polonès d’edat avançada que feia olor d’alcohol i feia anar el martell com el mateix Tor.
Ara em toca esbrinar si serà més ràpid i efectiu anar a l’Ajuntament i posar una denúncia o si bé més val buscar un advocat.
Us desitjo a tots una bona setmana sense goteres a ser possible!

Reformes, aseguradores i altres dimonis.

Deixa un comentari

Sabeu que en tots els meus articles del blog es pot llegir entre línies i de vegades no tant entre línies la meva opinió sobre alguns temes que em fan ballar el cap.

Doncs aquesta setmana malauradament no tinc esma per res més que no sigui pensar en com salvar el meu pis, que és la única cosa que tinc, i evitar uns danys majors als que ja ha provocat el nyap de reforma del tercer primera, el pis sobre del meu.

El malson va començar per a mi quan la meva mare encara era viva perquè quan ella i el cuidador, el Franco, vivien aquí, un francès d’origen marroquí va comprar el pis de la meva veïna i va iniciar unes obres per convertir-lo en un pis que li fos a ell agradívol. Desconeixo quina empresa li va dur a terme a ell les reformes però el que sí us puc dir és que quan els sorolls van començar a ser a hores intempestives i la meva mare i el Franco van començar a protestar, jo mateixa vaig pujar a parlar amb els obrers que feien la reforma. Però el que em vaig trobar va ser un paleta polonès begut a més no poder que em va respondre xiulant quan li demanava explicacions de com s’estaven fent les obres. Vaig tenir el “plaer” d’haver de parlar amb aquell home un parell de cops perquè mentre feien les obres a la mare li anaven caient bocins de sostre al cap.

Van aparèixer esquerdes a les parets i el sostre de casa meva i del quart primera i finalment vam acabar posant una queixa a l’administrador. Les obres es van haver d’aturar perquè s’havien tirat parets que no es podien tirar i l’administrador va forçar al propietari a canviar l’empresa amb qui treballava. Però el comprador del tercer primera era un home de negocis que tenia previst acabar les obres en un moment determinat i el següent equip de reformes ens va seguir duent mal de caps. Quan ells van començar a posar mà a les obres jo ja havia perdut la mare. El nou equip tampoc va treballar com hagués calgut. Començaven la feina a hores intempestives i els veïns es van queixar. N’estava informada perquè els inquilins del segon segona no tenien descans degut al soroll infernal de les obres del tercer primera. En aquells moments jo estava plantejant-me si em quedava el pis dels pares o si me’l venia per comprar-ne un altre i per això sovint venia a Bonavista a fer el nas. Un dissabte o diumenge, no ho recordo ara amb certesa, vaig venir aquí i vaig notar com les parets de casa vibraven intensament. M’anaven caient bocins de sostre. Vaig anar al quart primera i la propietària i del quart també estava intranquil·la amb les obres i  vam decidir trucar a la urbana i als bombers. Els que feien la reforma no tenien permís per treballar el cap de setmana. De nou s’estaven fent les coses malament.

També em quedà gravat el dia que el cuidador de la mare que encara vivia al pis em va enviar un WhatsApp per dir-me que del sostre en sortien uns claus enormes. Vaig anar corrents a comprovar-ho i efectivament alguns dels claus que van fer servir per fixar el terra del pis de sobre m’havien foradat el sostre i m’havien travessat les bigues. La meva paciència ja s’estava posant massa a prova. Vaig contactar el propietari però és un home de negocis i estava massa ocupat per respondre els WhatsApp o els correus. Mesos més tard es va dignar a venir a Bonavista i vam quedar. Va oferir diners ràpids molt per sota del que hagués reclamat la meva assegurança pels danys al sostre però com que volia estar en pau amb tothom vaig acceptar. Ja no ho hauria d’haver fet. El francès propietari del pis de sobre és un home de negocis sense escrúpols que va comprar el pis i va voler fer-hi una reforma integral que no respectava ni el que era raonable tenint en consideració l’estructura antiga de l’edifici. I el que no volia era que jo el molestés més. Em va vendre una història de que no sabia si hi vindria a viure amb els seus fills i que s’ho estava rumiant. Des del meu punt de vista és un especulador. Les primeres llogateres que hi va tenir van ser unes estrangeres que feien una estada Erasmus i que cada dos per tres organitzaven festes que s’allargaven fins les dues o les tres de la matinada també entre setmana. Els convidats eren de tot menys educats perquè es dedicaven al llençar les puntes de les cigarretes per la finestra i el veí i jo ens les trobàvem al balcó o al seu pati. Però això no va ser el pitjor. Un bon dia em vaig adonar que a una de les meves habitacions interiors hi havia una gran taca d’humitat al sostre. Vaig avisar de seguida l’administrador del propietari del tercer primera i  l’endemà o el següent va venir l’arquitecte que treballa amb l’administrador de la finca i va anar a revisar el tercer primera. El plat de dutxa estava trencat i va calcular que la fuita venia d’allí. Vaig trigar mesos en tenir el sostre prou sec perquè es poguessin tornar a pintar les dues habitacions afectades.

Jo no vaig quedar tranquil·la. Ara fa unes setmanes, quan vaig entrar a una d’aquestes habitacions que m’havien pintat just feia tres mesos, vaig trobar un petit bassal d’aigua al terra. En principi no hi vaig donar importància perquè creia que em podria haver vessat a mi. El vaig eixugar i a l’estona n’hi havia un altre. Vaig mirar cap al sostre i vaig veure que a més d’una taca enorme d’humitat hi havia goteres al sostre. Vaig avisar a l’administrador de la finca i al del propietari el mateix dia i el pèrit ens va arribar a la setmana. Va inspeccionar primer el tercer primera i després el meu i la primera pregunta que em va fer va ser que com s’havia fet la reforma del tercer primera. La meva resposta va ser rotunda: sense cap ni peus. Extraoficialment em va dir que havia passat el dit entre les rajoles del bany i hi havia vorada i se li desfeia. Era més que obvi que el material utilitzat no era l’adequat.

Als dos dies de la visita del pèrit vaig a començar a tenir goteres a una altra zona de la casa i per tant vaig tornar a avisar el pèrit que va venir i va comprovar que tinc una zona del pis afectada per les dues fuites que han passat darrerament i que han fet mal en un lloc on ja hi havia un dany infraestructural previ. Des del dia que van fer el forat al doble sostre i que vaig veure l’extensió dels danys a la meva llar que no puc dormir.

Tot això hagués estat evitable si les reformes s’haguessin fet des d’un bon principi com calia. Si el propietari que va comprar i reformar el pis com a inversió ho hagués fet per viure-hi perquè sempre estem en el mateix: uns especulen i els altres en pateixen.

No cal ser Einstein per saber que la vida ens divideix en capes i aquestes tenen a veure amb el nivell socioeconòmic en el que ens trobem. Jo soc una persona de rang inferior que no pot ni queixar-se pel mal que li fan al propi pis perquè les inquilines de classe superior del tercer primera es queixen només per si han d’assistir a una reunió. Però el món és així. Hi ha fills de papà i mamà que ho han tingut sempre i ho tindran sempre més fàcil i existim els altres que hem de patir per la nostra subsistència. I això és així. Per molt que ho vulguem canviar i des de que el món és món.

Jo mentre crec que el més adequat serà denunciar l’empresa de reformes que va voler convertir un pis d’una altra època en un pis dels que es porten ara, i ho va fer tirant les parets que calien al terra i deixant-me a mi sense la possibilitat de variar res en el més mínim de l’estructura del meu.

El dilluns 13 de novembre vaig rebre una trucada de l’advocada de la immobiliària a mans de la qual el propietari ha deixat el tràmit de lloguer del seu pis i els problemes actuals. En la trucada l’advocada em va demanar que no intentés comunicar-me amb ningú directament més que amb l’administrador de la finca i va deixar clar que ells- immobiliària i propietari- no prendrien cap mesura fins que la seva assegurança no hagués establert d’on provenien els danys. Òbviament es volen estalviar els costos per analitzar on és l’arrel del problema. A dia 13 de novembre feia unes tres setmanes que jo havia notificat les goteres. No se’m permet contactar amb el propietari, que segurament no vol que el molestin mentre juga al golf, i jo no puc dormir pensant en els danys del meu pis. El propietari és un especulardor i un home de negocis sense ètica, els agents immobiliaris només fan segons els seus interessos i l’aseguradora és lenta com una tropa de soldats coixos però el que perilla és casa meva. I així funciona el món de les aseguradores i la diferència entre classe benestant i classe treballadora. Vivim en planetes diferents.

Curt i ras: si algun cop teniu ganes de fer reformes, no contracteu cap galifardeu i controleu el que fan els treballadors a diari perquè altrament els problemes sorgeixen després i poden ser molt greus. I si no sou un propietari ric que ho delega tot, us podeu veure aclaparats per reclamacions i informes. Si sou però de la classe privilegiada podeu intentar eludir els problemes i les conseqüències fins que algú us pari els peus i podeu estar segur que sempre hi haurà algú disposat…

Problemàtica acadèmica i locucions angleses.

Deixa un comentari

Després del nefast dilluns de la setmana passada en què vaig patir un accident laboral que lamentablement va tenir a veure amb el nivell de tensió que em provoca un dels grups que tinc a l’escola, aquest dijous us porto les locucions que em venen al cap. I com podreu comprovar totes tenen a veure amb escola, disciplina i sancions.

Hem arribat a un punt en que sovint em demano per quin motiu hem criat a la nostra societat nois i noies incapaços de fer un esforç i de comportar-se d’una manera digna o d’utilitzar un registre adequat a l’entorn en què estan. Em sembla que volent suprimir “possibles traumes” s’ha deixat d’imposar límits i els nens han crescut torts com arbres del canal. I que no em vinguin amb això de que hem de didactitzar més i gamificar més perquè dintre de poc quan hagin de fer front al món laboral us asseguro que no els faran gimcanes per fer-los les seves tasques més agradívoles.

Per si no ho sabeu, el terme “gamificar” prové de l’anglès “game” i vol dir plantejar la matèria a donar fent-la com un joc per entretenir i captar l’atenció de l’alumnat.

Recordo que ara fa un any, parlant amb un ex-company de la TU Dresden amb qui faig un tàndem alemany-espanyol, li vaig demanar si feia estudiar als seus alumnes el vocabulari amb el Quizlet. El quizlet és un web que permet crear fitxes de vocabulari que els alumnes poden aprendre sols a través de jocs i que fa possible després fer una sessió de joc amb els participants de la classe. El que em va respondre el meu ex-company és que “és feina dels alumnes aprendre el vocabulari i que ell no els prepara cap joc”. Així mateix és. La cultura de l’esforç és millor a Alemanya que aquí perquè aquí des de fa temps hem anat reduint la càrrega pels alumnes, els ho hem posat cada cop més fàcil i hem acabat per voler-los estalviar qualsevol mena d’estrès de manera que ara pocs són aptes per fer un esforç. I de vegades les aules semblen més un “chiquipark” que un indret on s’ha d’estudiar i aprendre. Per si fos poc, de vegades a l’aula ens trobem amb alumnes completament salvatges que hi són perquè els seus pares consideren l’escola com un lloc per aparcar els seus fills i que no facin nosa a casa. Aquest any però tinc un dels grups que fa de la classe el que els anglesos anomenarien “a blackboard jungle” una jungla de pissarra. Us estalviaré les explicacions explicites sobre el comportament inadequat d’alumnes ja prou ganàpies per guanyar-se la vida, però us asseguro que part del problema està en la no imposició de normes. És a dir que si hi ha un codi i unes normes de comportament que els alumnes es salten i no hi ha cap sanció, el que acaba passant és exactament el que jo tinc a l’aula, un grup que em fa la meva feina impossible.

Si parlem de normatives, els anglesos anomenen “hard-and-fast rule” a aquella que s’imposa i no es pot canviar per res del món i sota cap circumstància. Per a mi pel comportament disruptiu de determinats alumnes a l’aula s’hauria d’aplicar una “hard-and-fast rule” sense excepcions perquè no donés peu a cap mena d’ambigüitat. I tot i que hi hagi regles d’or sempre hi haurà el que els anglesos anomenen gent que volen “flout the rule”. “Flout” és un verb que vol dir desobeir intencionadament una norma, llei o costum. És ben curiós que l’anglès tingui ja un verb que vol dir això. Seran desobedients de mena?

Un centre educatiu és un indret on hi cal un ordre i per fer-lo valer no cal imposar càstigs brutals sinó fer allò que els anglesos anomenen “ to rule with a rod of iron”, governar o dirigir amb una vara de ferro. I per mi una barra de ferro seria fer complir les normes i imposar sancions per quan es trenquen  aquestes, sobre tot les de convivència. Què són per mi normes de convivència indispensables? El respecte per exemple. Per tal que un centre sigui un indret on l’alumnat hi pugui aprendre cal que l’alumnat respecti als companys i també al professorat. Una altra norma de convivència vital en un centre educatiu és el principi de la integració social. Un centre ha de ser permeable a la vinguda de persones d’altres països, amb problemàtiques diverses, discapacitats oscapes socials baixes. Una segregació o discriminació per motius de procedència o circumstàncies socials és per a mi un factor que impossibilita el bon desenvolupament de la labor educativa. Hem d’educar en valors i un de fonamental és el dret de tots a participar de la societat i de tenir igualtat d’oportunitats. Però si entre l’alumnat hi ha persones que impedeixen el normal desenvolupament de les classes perquè tenen comportaments disruptius, llavors el centre hauria d’aplicar el principi de “rule with a rod of iron” i posar sancions per reconduir el comportament dels alumnes.

També és important actuar ràpidament davant dels casos d’assatjament escolar, faltes de respecte o comportaments disruptius perquè com diuen els anglesos “a stich in time saves nine” que literalment vol dir que una puntada ( en el sentit d’un punt fet amb l’agulla) en salva nou. I així és. Si a principi de curs s’hagués tallat de soca-rel el comportament inadequat de determinats alumnes, ara alguns professors no haurien de prendre tranquil·litzants per entrar a la classe.

Tampoc cal esperar que l’alumnat compleixi les sancions sense queixa perquè ja sabem que si no s’està acostumat a tenir límits, a l’escola ja és molt difícil que aprenguin les normes de convivència. Per cert, si algú accepta un càstig o sanció sense protestar els anglesos n’anomenen “to kiss the rod” és a dir besar la vara.

I per si de cas es vol fer una excepció a la regla els anglesos tenen la locució “bend the rules”, doblegar les regles. Això em recorda el que em deia sempre un amic meu alemany que havia estudiat jurisprudència “Gesetze kann man nicht brechen, aber biegen und beugen” que seria “les lleis no es poden trencar però sí doblegar i inclinar”.

Pels que han fet quelcom que no pertoca i els han renyat seriosament els anglesos tenen l’expressió “to haul over the coals” que literalment vol dir “arrossegar per sobre el carbó”. Prové dels temps en què els càstigs pels que no es comportaven com calia eren durs i probablement es feia posar alguna part del cos sobre el carbó o les brases.

Jo estic convençuda que cada alumne i alumna té capacitats que cal trobar. Però un cicle formatiu de grau superior no cal que el faci tothom. Hi ha alumnat que estaria magníficament fent un cicle de quelcom pràctic com reparació d’embarcacions, fusteria, mecànica, perruqueria i d’altres llavors, si trobessin una cosa que els interessés deixarien de comportar-se malament a classe. Com diuen els anglesos si algú “has a knack for something” té bona mà i talent per quelcom. Només s’ha de trobar allò en què som bons. Pel contrari, quan hem estat bons en alguna cosa i perdem la capacitat els anglesos diuen “to lose the knack”.

En tot cas si comencem a entendre quelcom que abans no enteníem o aprenem quelcom nou diem “to get the hang of something”.

Per acabar avui vull comentar la locució “a mixed blessing” una benedicció barrejada. El que vol dir això és que de vegades, quelcom que ens semblava molt positiu en un principi i ens havia d’aportar alegria acaba tenint molts inconvenients. A mi per exemple quan el curs passat em van dir que seguiria tenint jornada completa a la Prat aquest any vaig pensar que seria una sort. És una feina que conec en un centre que tinc a deu minuts a peu de casa. Però amb tot un cúmul de circumstàncies nefastes aquest any el que ha passat és que el curs a la Prat és un “mixed blessing” que no sé com pot acabar. I per avui ja en tenim prou que són de nou deu expressions noves de l’anglès. Bona setmana a tots!

Halloween: una tradició celta ancestral.

Deixa un comentari

Inevitablement per a mi quan acaba la primera meitat d’octubre, se m’acaben a mi naturalment les ganes de platja. I just abans de Tots Ssant ja començo desitjar recolliment i vesprades de lectura i estudi. I ara ja fa dos anys que tots sants és com el principi d’una nova etapa i una nova rutina i sembla que el meu cos no va del tot desencaminat perquè segons sembla, els celtes celebraven el 31 d’octubre la fi de l’estiu.

Avui el post, com ja heu vist al títol, va de la tradició celta del Halloween, dels costums que tenen a veure amb aquesta festa i de les supersticions relacionades amb ella.

Anem a pams. La nit del 31 d’octubre a l’1 de novembre el que celebraven els celtes eren el “Samhain” que es pronunciaria una cosa així com “sauin”. Els celtes dividien l’any en dues estacions principals, la de la llum i la de la foscor. “Samhain” volia dir “final de l’estiu”. Per a ells la nit del 31 d’octubre es trencava la barrera entre el món físic i el món dels esperits i els ancestres podien tornar a passejar-se pel món dels vius. Aquesta data coincidia amb la collita i quan aquesta s’acabava, els habitants de les poblacions es reunien amb els sacerdots druides i s’encenia una gran foguera on s’hi sacrificava bestiar. Els participants s’enduien una flama de la foguera a casa i mantenien el foc de la seva llar encès. La celebració durava tres dies i tres nits i era obligatòria. Durant el “Samhain” s’havien de mantenir les portes i finestres de les cases obertes per permetre als esperits que poguessin entrar i es feien ofrenes amb menjar i beguda que es deixaven a les portes de les cases per alimentar les ànimes que rondaven pel món dels vius. Us sona això oi? De fet els nostres panellets compleixen la mateixa funció. Els hem de tenir a casa perquè serveixin d’aliment als nostres familiars que ens volen venir a veure.

Com us podeu imaginar la tradició pagana del “Samhain” no era fàcil de desarrelar fins i tot quan el cristianisme ja havia triomfat a Anglaterra i Irlanda, així és que els pares de l’església van decidir reciclar-la. El Papa Gregori II va declarar el dia 1 de novembre “all Hallows day” i el 31 d’octubre “all Hallows Eve”, dia dels tots santificats. D’aquí el nom es va convertir en Halloween.

Segons la llegenda un personatge a qui anomenaven Stingy Jack, que era astut com ell sol i es burlava de tothom, va voler també engalipar el dimoni i es va quedar atrapat entre l’altre món i aquest portant un nap buit que il·luminava amb una flama dintre. Aquesta història va portar als irlandesos que van emigrar als EEUU a fer les seves pròpies llanternes de Halloween que anomenen Jack-O-Lantern rememorant a aquest personatge.

El Halloween està ple de supersticions com és natural. Tot allò que ens recordi la mort fa basarda i per tant el 31 d’octubre es presta a rituals per allunyar els mals esperits. Avui us explico un parell d’aquestes supersticions de Halloween. La revetlla de Tots Sants no és cap bon auguri veure un rat penat i que us entri a casa encara menys perquè és un sinònim de la mort. En canvi les aranyes, que tan sobrerepresentades estan per aquesta època sí que són quelcom positiu perquè es creu que són els esperits dels que ens han estimat i han marxat i que han tornat per vigilar-nos i veure que estem bé. Així és que si per tots Sants veieu una aranya a casa vostra penseu que pot ser un ésser estimat tombant per la casa.

Com que per Halloween hi ha esperits passejant pels carrers, la gent es disfressa d’un d’ells per tal que aquests ens confonguin per un d’ells i passin de llarg.

I això del “truc o tracte” “trick or treat” que coneixem tots de les pel·lícules ve de que als esperits se’ls oferien llepolies per aplacar el seu mal humor. Aquesta tradició es va barrejar després una mica amb la cristiana i va aparèixer el “souling” que consistia en què les persones amb pocs recursos anessin de casa en casa per oferir-se a pregar pels difunts a canvi de pastissos. Però això ja va ser quan el Halloween ja estava força cristianitzat.

Durant aquestes dates s’han d’evitar les cruïlles perquè són un indret favorit pels esperits i les bruixes ja que representen el creuament entre dos mons diferents.

Una altra tradició de Halloween que potser ara ja no es practica és la de llençar pedres a la foguera. En realitat calia escriure el nom d’un ésser estimat a la pedra i llençar-la a la foguera per la nit. Si de matinada la pedra no hi era volia dir que aquella persona moriria però si pel contrari encara hi era, tindria molt bona sort durant aquell any.

De la mateixa manera per Halloween si encenem una espelma i veiem que la flama es torna blava és perquè tenim un esperit prop.  Per últim si el que volem és cridar la bona sort, hem d’encendre un pal i moure el braç d’un cantó a l’altre durant tres vegades durant el Samhain. Ull viu però i no us cremeu!

Sempre he sentit a dir que el Halloween és una americanada. Certament l’explosió comercial d’aquesta festa ha estat deguda als EEUU però la tradició és celta i va arrelar a Amèrica d’ençà de la “Potato famine”, el període de fam degut a la mala collita de patata del 1845 que va fer fugir molts irlandesos cap al nou continent. Un cop allí els irlandesos van seguir celebrant el seu Halloween i decorant-lo amb les carbasses il·luminades que van anomenar Jack-O-Lanterns. Avui dia és una festa molt popular i que mou molts diners però que encara se celebra també en família.

I què voleu que us digui jo? A mi m’agrada la castanyada i també l’arrel celta del Halloween. M’agrada que durant un dia l’any ens dediquem a pensar en aquells que han marxat i fer-ho deixant llàgrimes enrere i que la imaginació ens permeti creure que els que estimem estan prop nostre per veure que estem bé i tornar on siguin amb l’ànima més lleugera. Digueu-me romàntica! Ara això sí, els panellets ja els compraré quan hagi passar el dia 1 que la rebaixa és significativa. El romanticisme no està renyit amb l’economia domèstica.

Bona setmana a tots!