Segueixo avui una mica perseguint la cultura oblidada dels pobles del nord i volent fer-vos arribar un estil de vida que és alhora dur però que ha quedat encara sortosament arrelat en les tradicions. Durant tres setmanes he parlat dels Sami com al poble més valent i probablement antic de les regions més al nord d’Europa. Avui vull comentar una mica per sobre els “ненцы“ a qui nosaltres anomenem “nènets” o “iuracs” que viuen a la regió de l’Àrtic a la Península de Iamal. Ells, com els Samis tradicionals dels que en queden pocs, tenen un estil de vida molt senzill perquè durant molts anys i fins fa només unes dècades la majoria d’ells eren nòmades i es dedicaven tradicionalment als rens. Segons la seva cultura “al món hi ha la natura, els homes i els rens”. Això mateix ja deixa entreveure la importància d’aquests animals per a la seva subsistència. Estem parlant d’una regió del món on de novembre a maig és hivern i les temperatures oscil·len entre els seixanta i els cinquanta sota zero. L’estil de vida dels pobles indígenes de la regió era nòmada i això volia dir que emigraven de sud a nord amb totes les pertinences per portar a pasturar els seus ramats de rens. Que aquest animal formi part de la seva cosmologia és lògic. Els nènets obtenen la carn, la pell per abrigar-se i vestir-se dels rens i a més són els que empenyen els trineus que fan servir per desplaçar-se. Un dels seus plats típics porta carn de ren, arròs, pastanagues i ceba. Si al nord d’Europa gairebé no hi creix ni verdura ni fruita ja us podeu imaginar que a la tundra prop de la regió del l’Àrtic encara menys. Els nènets creuen que ells són en aquest món convidats i per tant només prenen de la natura allò que els cal per viure. Tenen aquesta filosofia en comú amb alguns pobles indígenes d’Amèrica. En aquest sentit són els autèntics ecologistes perquè al món occidental molts es vanaglorien de ser amants de la natura i de preocupar-se pel planeta però després no dubten en agafar un avió que contamina el que no està escrit per anar a satisfer la seva necessita hedonista de veure món un parell de dies i tornar.
Els nènets viatgen en grups de diverses famílies per poder portar ramats de fins a quatre mil rens. Quan decideixen assentar-se en un lloc concret, erigeixen les seves tendes que ells anomenen чум (chum) i resten a l’assentament durant com a molt mig any. Els nens nascuts de les famílies nènets viuen en família fins als set anys quan són escolaritzats a les ciutats més properes. Aquesta escolarització dels fills dels pastors nòmades implica que els nens només veuen als pares per vacances i aquestes comencen a finals de primavera. Llavors els porten en helicòpter on les famílies tenen els seus campaments. Com que les rutes que segueixen els nènets són ancestrals, als helicòpters no els costa trobar la ubicació dels assentaments de pastors. Durant les vacances escolars els nens poden practicar amb els pares allò que els caldrà per ser bons pastors i les nenes aprenen allò que els cal a les dones dels pastors. El paper de les dones nènets és fonamental. Elles es lleven abans que ningú per preparar el té. Això implica desfer el gel, s’encarreguen de preparar el menjar que fan al foc de la llar que sempre crema al mig de la cabana i a més s’encarreguen de cosir la roba de tota la família que permet mantenir els cossos abrigats fins i tot en temperatures inhumanes. Per si fos poc elles s’encarreguen d’erigir les enormes tendes on les diferents famílies hi posen les seves modestes pertinences per trobar-hi repòs durant unes hores. Les cabanes dels nènets són com tipis americans gegants. Hi ha molt pocs objectes, de fet es redueixen a una taula, els llits fets de màrfegues i els pots, olles i vaixella per menjar. No estranya que aquests pobles nòmades no hagin desenvolupat cap mena d’art com la pintura ni l’escultura. En primer lloc a aquestes latituds pintar i que la pintura romangui és difícil. Els indígenes d’Austràlia encara pintaven les pedres però a la regió Àrtica és difícil trobar quelcom per immortalitzar les creences, la vida diària o el que sigui. En segon lloc l’estil de vida és tan dur que als nènets, com als Samis, els queda poc temps d’esbarjo per dedicar-se a les arts. Cal recordar que les primeres civilitzacions van néixer al Creixent Fèrtil que era una regió on hi havia diverses espècies d’animals que es podien tenir en ramats i a més hi creixien cereals. Això va permetre als humans assentar-se i sense haver d’amoïnar-se per la subsistència van començar a desenvolupar l’art d’entretenir-se en coses que no eren directament útils. Els pobles més del nord no han tingut aquest privilegi perquè la supervivència els ha ocupat la major part de la seva vida. I una part primordial de la supervivència dels nènets es deu a la feina de les dones. Per això cercar muller era essencial. I resulta que per assegurar la descendència, dues parelles d’amics nènets que tenien un nen i una nena més o menys al mateix temps, podien prometre que els seus fills es casarien als divuit anys. De la mateixa manera uns pares podien entregar a una altra família el seu fill. Si aquest era prou bo per aprendre totes les tasques d’un bon pastor, llavors la família d’acollida li podia donar una filla com a esposa. Avui dia però les coses van de manera diferent. Les parelles es coneixen per internet i es veuen per primera vegada durant els festivals o celebracions típiques dels nènets.
Portar ramats de quatre mil rens no és una tasca fàcil. Per tal de capturar els que es despisten és essencial fer servir bé el llaç de pastor que pot arribar a tenir vint metres. Òbviament els gossos són també uns fidels amics dels pastors nènets i el seu entrenament comença quan tenen un any.
L’educació ha donat l’oportunitat a les dones de no haver de ser pastores i viure en condicions difícils i fer una feina molt dura. Però al mateix temps la seva decisió posa en perill la vida dels nenets. A mi m’impressiona que hi hagi pobles del nord que siguin capaços de viure encara com els seus ancestres.
Ja fa un temps que a Europa, a Anglaterra de manera considerable segons un article que em va enviar un amic anglès, hi ha un renaixement de les religions paganes que es pot atribuir o bé al buit existencial que provoca la societat de consum, al fracàs de les religions monoteistes que ha volgut veure l’home com a centre de la creació i han comportat la destrucció de l’entorn natural, com a reacció contra un món molt masculinitzat on les tres grans religions han apartat la dona dels àmbits importants, o senzillament com una preocupació per l’estat de la natura després de l’era de la industrialització i el consumisme excessius. Doncs bé, per a mi la mare natura és una força i una entitat per si sola i intento viure i ser tan sostenible com m’ho permet la meva societat. No obstant, em demano quantes d’aquestes persones que es consideren neopaganes serien capaces de prescindir d’agafar l’avió per anar una setmana de vacances a un indret exòtic. Us deixo reflexionar-hi i fins la propera setmana.
Els valents del nord i la seva cultura agonitzant III.
Torno a dedicar-me avui als valents dels nord que durant tantíssim temps han patit repressió i que han sabut resistir-la i sobreviure: el poble Sami.
Si seguiu el blog ja sabreu que la seva situació a Rússia, on són una minoria absoluta que no arriba als dos mils, és prou crítica. Rússia no ha atorgat a la seva llengua caràcter oficial i per molt que ara intentin salvar-la, les generacions joves no la parlen i per tant serà un miracle que sobrevisqui. Però de tots els països on hi viuen Samis, Suècia, Finlàndia i Noruega, la majoria viu en aquest darrer país i aquí sí que tres de les llengües Sami són oficials.
Avui vull dedicar el post a la situació dels Sami que viuen a Noruega. Comencem per la llengua que és un bon indicador de la salut d’un poble. De les tres llengües oficials Samis a Noruega, la Nordsamisk és la més estesa. La parlen entre vint mil i trenta mil persones i la majoria viuen a Noruega tot i que també es parla al nord de Finlàndia i Suècia. A més del Nordsamisk, les altres dues llengües oficials són el Lulesamisk amb dos mil parlants i el sørsamisk, el Sami del sud amb cinc cents parlants. Aquesta darrera llengua està considerada en perill de desaparició segons la llista de l’UNESCO.
El caràcter oficial d’aquestes llengües vol dir que els ciutadans Sami tenen accés a documentació oficial en la seva llengua i que els nens poden rebre classes en ella a l’escola primària i secundària. Les llengües oficials a Noruega van tenir la seva versió escrita a partir del 1980.
Però el Sami a Noruega no només es pot aprendre a l’escola sinó que hi ha un seguit d’institucions i de centres de formació i programes universitaris per aprendre aquestes llengües Sami. Això pot ajudar i molt a la seva supervivència en un futur si els joves hi tenen interès i sembla que hi ha una part important de la joventut que la vol aprendre. La persecució i discriminació lingüística de les llengües Sami a Noruega va tenir lloc del 1850 al 1950. Sortosament ara es troben en una època d’auge degut a l’interès que han despertat.
La població Sami a Noruega es concentra al nord i les dues ciutats més poblades i amb una major concentració de població Sami són Guovdageaidnu/Kautokeino i Kárášjohka/Karasjok. Són municipis d’uns tres mil habitants cadascun.
Per tal de participar de la seva cultura i mantenir-la viva, a Noruega a la primavera hi ha un festival de cultura Sami que s’ha tornat molt popular també entre els turistes.
Però si bé la llengua gaudeix d’un cert reconeixement i està protegida, el que realment és una amenaça per la població Sami de Noruega és la pèrdua de terres on mantenir els ramats de rens. Al nord de Noruega s’estan construint carreteres i s’estan posant molins de vent que impliquen que els Samis han de reduir la superfície en la què pasturen els rens. Noruega també aposta per l’energia hidràulica però les instal·lacions fan perillar també els espais naturals on habiten els Samis.
Uns tres mil Samis encara viuen de l’explotació de rens i ho fan als municipis que he citat anteriorment. La resta dels prop de trenta-set mil Samis tenen feines en el sector dels serveis i de la indústria i també una part d’ells es dediquen a elaborar i comercialitzar productes artesanals que han adaptat i modernitzat.
Contràriament al que passa a Rússia on encara hi ha una part de la població Sami que manté les creences precristianes i paganes i practica rituals animistes, a Noruega ningú practica l’antiga religió obertament perquè molt probablement ja ha desaparegut. Tampoc hi ha Samis a Noruega que visquin en habitatges típics Sami que a Noruega s’anomenen “lavvo”. Només es fan servir quan els que cuiden dels remats es desplacen d’un cantó a l’altre per fer pasturar els rens. També hi ha gent que té les “lavvo” al jardí i les fa servir per fumar-hi el peix o carn.
La gastronomia Sami de Noruega fa servir molta carn de ren però s’han adaptat molts plats per tal de fer-los amb vedella. El “biđus” és un plat molt típic de la cuina Sami i comú a Suècia, Noruega i Finlàndia. És un estofat de carn de ren i cor de ren amb patates, cebes, pastanaga. Aquest plat es menja molt en cerimònies i dies festius especials com bodes i comunions.
El típic cant Sami s’anomena “yoik” i abans no s’acompanyava de cap instrument. Durant el procés de cristianització es va prohibir aquesta forma de cant igual que es van cremar i confiscar els tambors sagrats per practicar rituals. Avui dia el “yoik” torna a estar de moda i hi ha fins i tot concursos televisius per triar el millor cantant. Si teniu temps us recomano que cerqueu vídeos on es canti “yoik”, les veus són fantàstiques i la melodia fascinant. Si algú composa un “yoik” aquesta persona pot decidir a qui li pertany i si li regala el “yoik” a algú altre, ningú pot fer servir la cançó perquè ja té un propietari o propietària.
El que està clar és que en cada país en què hi ha població Sami s’hi preserva quelcom. El problema és que s’haurà de viatjar per Rússia, Finlàndia, Suècia i Noruega per arribar a conèixer a fons la cultura d’aquest poble a qui se li van imposar unes fronteres que no els eren naturals i que els han fragmentat part de la seva identitat. Tant de bo aquest poble tan pacífic que no va saber fer mai guerra, pugui seguir preservant el seu patrimoni cultural durant moltíssim temps.
Pel que fa a mi, la primera vegada que vaig sentir a parlar dels Samis i els problemes que tenien va ser exactament fa vint-i-nou anys quan jo feia de cambrera a Tossa de Mar. Resulta que vaig tenir durant unes setmanes dos clients noruecs que venien cada dia a fer una cervesa al bar. Amb un d’ells vaig establir-hi una relació entranyable i es veu que en el fons aquell estiu a Tossa li devia quedar ben marcat a la memòria perquè va estar durant anys buscant-me fins que gràcies a Facebook em va retrobar. El Mikkel pertany a la meva simfonia d’amistats amb qui em comunico gràcies al mòbil i que fan que em senti part d’un món que va molt més enllà del nostre país. Quan vaig decidir fer la meva exposició del curs de rus sobre la cultura dels Sami, el vaig contactar perquè volia esbrinar quines diferències hi havia entre els Samis de Rússia i els de Noruega. El Mikkel em va donar el telèfon de la seva germana Marit que ha estat enormement amable i pacient per explicar-me la situació del seu poble a Noruega. Gràcies a ells dos pel seu ajut i al Mikkel per la seva tenacitat i pels seus missatges que em fan sentir internacional fins i tot quan les finances i l’energia no em permeten agafar l’avió.
Els valents habitants del nord i la seva cultura agonitzant II.
Segueixo avui amb el tema dels valents del nord que vaig iniciar la setmana passada per tal d’aportar més informació. Com ja sabreu si seguiu el blog, els Samis són els habitants de la zona més septentrional d’Europa. De Samis només n’hi ha uns vuitanta mil i la majoria, uns cinquanta mil viuen a Noruega. A Suècia n’hi viuen uns vint mil, deu mil a Finlàndia i només uns dos mil a Rússia, majoritàriament a la província de Múrmansk.
La primera referència històrica que en tenim va ser la de Píteas i molt posteriorment al 98 dC l’escriptor Tàcit ja els va descriure com el poble que vestia amb pells, es desplaçava en esquís i caçava rens. Els Samis, com ja vaig indicar en el post anterior, són un poble molt unit a la terra i amb una espiritualitat que els fa viure en consonància amb el seu entorn. Com que han estat nòmades o seminòmades durant un llarg període de temps, els objectes artesanals que produeixen són útils i tenen una funció i no són purament decoratius. Per això són bosses de pell de ren, o ganivets amb empunyadures decorades, tasses fetes amb fusta o objectes d’abric com barrets. És lògic que si vivien durant una part de l’any en un lloc i l’altra en un altre no es dediquessin a acaramullar objectes decoratius que després havien de transportar també.
Pel que fa a la seva religió, ja vaig comentar que era animista. El cosmos segons els Samis està dividit en tres parts. Una part superior que relacionen amb el sud, amb l’escalfor i amb el color blanc. És la part on habita el sol i la mare terra que ells anomenen Máttaráhkká. En un nivell intermedi es troba el món real en què habita tot ésser viu i que els humans comparteixen amb animals especials com l’os. És el món de la quotidianitat i s’associa al color vermell. La part inferior és on habiten tots els esperits dels que ja han deixat de viure. S’associa al nord, al fred i al color negre. Alguns animals com les llúdries i les foques poden anar del món intermedi a l’inferior.
Els xamans són els mitjancers entre aquests mons i els que poden fer de pont i de comunicador entre els diferents mons i nivells. Ho fan sobre tot a partir dels seus cants i objectes sagrats entre els que està el tambor. El tambor dels Samis està fet de pell de ren i va bellament decorat amb símbols i imatges religioses, entre les que poden estar la representació de la Máttarahkka que és la mare terra, la deessa dels Samis. La seva religió és una de les poques que queden a Europa que encara veneren deesses femenines. Si recordeu un dels meus anteriors posts, ja vaig comentar que les religions europees primitives adoraven deesses femenines però la influència celta amb els seus déus guerrers i mascles va acabar per fer desaparèixer la mare terra de la religió a Europa.
La Máttarahkka té tres filles que també sovint són representades al tambor dels xamans.
El nivell intermedi, el món d’allò quotidià, està separat de l’inferior per un riu de sang. El riu el travessen en una direcció els morts i en l’altre direcció els nounats que arriben als món intermedi. Els homes però El nivell però poden guanyar l’accés als altres mons a través de sacrificis i rituals.
La llengua dels Samis és altament complexa i té infinitat de paraules per descriure l’entorn i la natura.Tenen mots diferents per distingir els rens i dues d’aquestes paraules son “Boazu” que es refereix al ren domesticat i “Gooddi” que és el ren salvatge. Una paraula molt interessant és la de “Guohtun” que no té una traducció directa perquè senzillament descriu les condicions ideals per a que els rens trobin liquen per pasturar.
Personalment opino que és un miracle que la cultura Sami hagi sobreviscut a pesar de la pressió que ha patit el poble Sami a partir del segle XV. Se’ls va començar a reduir els territoris en què habitaven i es van promulgar lleis que els limitaven la pesca o la cacera. A més a partir del segle XIX es va intensificar el procés d’assimilació a les cultures nòrdiques europees de manera què a Noruega per exemple s’enduien els fills dels Sami a internats per tal de que perdessin els costums i els hàbits familiars. Que encara existeixin Sami capaços de viure en harmonia amb l’entorn en un món consumista i canviant per a mi els fa especials i gairebé màgics. I vosaltres què en penseu?
Els valents habitants del nord i la seva cultura agonitzant.
Potser us heu adonat que darrerament he escrit uns quants posts dedicats a pobles i cultures del nord o que van dominar les regions nord del continent europeu. I és que el nord a mi sempre m’ha cridat més l’atenció que el sud perquè amb el clima fred la gent que habitava les zones més septentrionals per força havien de tenir un estil de vida molt diferent al nostre.
Avui vull dedicar el post a un poble, el Sami, que viu en un territori que comprèn Suècia, Noruega, Finlàndia i Rússia. La part finesa on viuen els Sami s’anomena Lapònia i per a nosaltres és famosa perquè tradicionalment s’ha associat al país del que prové Santa Claus. De fet la zona s’explota turísticament perquè a Romanievi s’hi ha instal·lat un complex que s’anomena “Santa Claus Office” i és una mena de parc temàtic que atrau força gent.
Però la cultura saami és molt més que això. Per començar perquè és ancestral. Els primers habitants de Fenoscàndia, van poblar aquesta regió ja a l’era interglacial a finals del vuitè mil·lenni aC. Fennoscàndia és el nom geogràfic i geològic que designa una zona que comprèn la Península escandinava, la Península de Kola i Finlàndia. A aquests habitants que van desplaçar-se fins al les regions més al nord, se’ls van sumar després pobles procedents del sud i de l’est. Els Saami abans habitaven una zona moltíssim més amplia de la que habiten ara i el límit sud era el llac Làdoga que està situat a la república de Carèlia i a l’oblast (districte) de Sant Petersburg. Els testimonis que tenim d’aquesta regió els tenim documentats del 325 aC gràcies a l’explorador, matemàtic i astrònom grec Píteas. Ell va anomenar als habitants de Fennoscància “Finni”. Més tard, els autors russos van fer servir el terme “Fenni” per anomenar el poble Sami.
Molta gent els coneix com a “lapons” és a dir habitants de la regió de Lapònia, però els samis consideren aquest terme pejoratiu i prefereixen anomenar-se a si mateixos amb el seu “Sampi” que ha esdevingut per a nosaltres sami. Això és perquè “Lapònia” i “lapó” deriven de la paraula escandinava “Lapp” que vol dir roba de pidolaire. De la mateixa arrel tenim la paraula germànica “Lappen” que vol dir drap. No és estrany que no els agradi que se’ls anomeni així.
Els membres del poble Sami es dedicaven tradicionalment a la pesca o a la cria de rens, dels que obtenien carn, pells per a la producció de roba, i també les banyes. Eren també caçadors i menjaven ocells que podien caçar. El poble Sami és nòmada o semi-nòmada. A l’hivern vivien en Pagosts que eren assentaments de població que establien en indrets rics en molsa que és una font principal d’alimentació dels rens. A l’estiu els Sami de l’est emigraven cap als Pogost d’estiu. Els sami de l’oest es dividien en grups familiars i vivien prop de llocs on es podia practicar la pesca i la cacera a l’estiu. L’habitatge típic de l’estiu en rus es diu “вежа” que podríem transcriure com a “vieixa”. És una cabana similar a la dels indígenes d’Amèrica però amb quatre o sis cares, d’uns dos metres i mig d’alçada i que tenia uns nou metres quadrats d’espai a l’interior. Al centre hi havia una llar que generalment era una foguera el fum de la qual sortia pel forat de la cabana. De vegades es cobria l’exterior amb pells de ren. L’exterior de la “вежа” anava reforçat amb escorça, gespa i branques. Més tard va aparèixer una forma d’habitatge anomenat “тупа”, “tupa” que ja tenia uns dotze metres quadrats i uns dos d’alçada i que tenia com a gran millora que tenia una o dues finestres. La teulada d’aquest tipus d’habitatge era plana. A l’estiu els Sami feien servir també la “кувакса” que es pronuncia “cuvaksa”. Ens hem d’imaginar aquesta cuvaksa com un tipi molt més ample en la seva base i que també es recobria amb pell de ren. Al segle XX els Sami que habitaven en la part russa ja van començar a fer servir les “изба””isba” que són cabanes de fusta ja amb finestres i portes. És curiós que fins i tot em els habitatges més petits del tipus “vieixa” hi havia una separació entre la zona de l’home i la de la dona. Aquesta separació de zones per gènere també la practiquen altres pobles com els tàtars tradicionals.
Una de les principals fonts de nutrients per al poble sami és la carn de ren que es fregia amb grassa o es guisava. La sopa de peix també és molt típica de la cuina sami del poble rus i dins de la sopa s’hi posaven també baies i farina. A l’estiu es menjava peix i tenen plats en què el peix es cou en massa de farina.
Com us podeu imaginar la roba del poble sami era feta amb materials que els permetessin aguantar les temperatures extremes del nord. Els homes portaven roba interior que cobria tot el cos i a l’exterior la peça principal arribava fins per sota els genolls i la de les dones arribava fins els turmells. La roba de les dones era predominantment blanca i la dels homes gris.
Pel que fa al cap els homes el portaven cobert amb un “капир”, “capir”, que era una gorra de colors blau fosc, vermell i negre. A l’hivern les dones s’abrigaven també el cap amb una gorra similar i a l’estiu les casades guarnien el seu cap amb una mena de barret que era com un cilindre i les noies no casades amb un que sí era un cilindre sencer. Les sabates tant d’home com de dona eren fetes de pell de pèl. En general la roba era molt acolorida per tal de donar una mica de vida a la nit polar.
Els sami han estat un poble humil que no ha entès mai cap guerra però a ells se’ls va reprimir de tota manera. Primer va arribar Stalin que els va fer fora del seu territori o els va simplement matar. Després, als anys setanta, es van expandir les granges estatals i 32 localitats rurals van haver de canviar l’indret on residien. Del 1919 al 1937 la població Sami de Suècia va ser forçada a un re assentament. Sortosament al segle vint es va reconèixer la importància de preservar la cultura sami i a cadascun dels països on hi ha una població sami es va instaurar un parlament Sami.`
La cultura d’aquest poble es conserva molt bé a la comunitat de Lovozero un bonic municipi rural situat al districte de Murmansk. Aquest indret sembla encara perdut en el temps. Els seus edificis tenen com a màxim cinc pisos d’alçada i s’hi ha construït un parc etnològic per a tot aquell que vulgui saber una mica més sobre la cultura i les tradicions del poble Sami.
Aquest és un poble que fa temps va ser cristianitzat. La majoria és ortodoxa però a Rússia conserven molt les seves creences animistes i són un poble estretament vinculat a la natura. Els boscos, l’aigua i les pedres per exemple són subjectes d’adoració per part d’aquest grup. A les pedres fa temps se’ls portava fins i tot obsequis. Els llacs són també indrets màgics pels Sami perquè s’hi apleguen les ànimes dels morts. Una superstició força simpàtica d’aquest poble és la que diu que si mires les flames de la llar de foc i les flames són més altes que tu, és perquè tot sortirà bé.
Cada any hi ha una trobada dels sami d’Europa i d’Amèrica que serveix per a mantenir la seva cultura viva però els està costant.
La seva llengua pertany al grup de les llengües uràliques i al subgrup de les ugrofineses però a Rússia està en recés total i l’actual generació ja no la parla com a llengua materna i és que durant un temps als Sami els hi feia vergonya parlar-la.A Rússia i Noruega se’ls va discriminar durant molt de temps.
Pel que fa a l’alfabet sami, aquest data del segle XVI i a la part russa en aquests moments s’està dubtant si escollir una variant de l’alfabet amb 41 lletres o amb 43 lletres. Sembla que s’optarà per la primera variant. Per complicar més les coses la llengua dels sami no és una sinó diverses i els sami de Noruega no entendran els de Rússia per exemple.
Pel que fa a la música tradicional el més remarcable és que els samis no posseeixen instruments tradicionals. La veu és el seu principal instrument i amb ell imiten els sons del món que els envolta i acompanyen el seu cant amb percussió que treuen d’un tambor o que emeten picant dos objectes.
La creixent indústria que s’ha instal·lat a Lovozero, a Rússia, fa que els samis que hi viuen actualment tinguin por de perdre el poc que els queda. Sense terra on poder tenir els seus rens, el seu principal recurs desapareix i amb ell l’essència Sami. Esperem que en algun dels quatre països on encara hi viuen els governs siguin suficientment intel·ligents per entendre que s’ha de fer un esforç per no perdre el poble i un patrimoni cultural dels valents que van poblar les zones més septentrionals d’Europa.
Educació i responsabilitat familiar.
Ara ja fa un temps que l’educació i la professió de docent s’ha convertit en quelcom prou feixuc i difícil i una part significativa del col·lectiu de professors agafa baixes per ansietat i depressió que afecten el centre on treballen. Però què ho fa que hagi canviat tant el món de l’ensenyament? Doncs la resposta és molt fàcil: l’educació ha canviat perquè els pares ara són diferents. Tinc uns quinze anys d’experiència en la formació reglada i he de dir que he vist com el públic ha evolucionat notablement. Quan treballava al batxillerat l’alumnat que tenia a classe venia a un centre privat i ho feia perquè els pares pensaven i assumien que pel fet de pagar tenien dret a exigir dels professors submissió total i una adaptació a les necessitats extremes dels seus fills. El problema ja ve de lluny i sense esmentar noms només diré que un any durant les PAU, un dels nostres alumnes que s’havia de presentar a la selectivitat ens va arribar tard i begut. És obvi que els professors que van veure l’estat del noi van quedar esfereïts amb el grau d’irresponsabilitat del xicot que, recordem, ja tenia divuit anys i era capaç d’anar a votar. Doncs l’ensurt encara va ser més gran quan la mare d’aquesta “arracada” va trucar al centre i va titllar tots els professors que hi treballàvem d’ineptes per no haver sabut educar adequadament el seu fill. No sé si arribat aquest punt estareu d’acord amb mi però l’educació ha de sortir primer de les famílies i l’escola ha de ser un recolzament. No obstant, ja fa anys que se’ns deixa a nosaltres la tasca titànica d’educar i redreçar el que els pares han espatllat, sovint perquè els mancava l’energia d’imposar límits als seus descendent.
Durant anys he fet classes a cicles formatius amb molta més il·lusió que no pas al batxillerat privat perquè els nois i noies que venien al centre a fer un cicle ja estaven un pèl més segurs del que volien fer i sobre tot perquè els cicles formatius al centre on treballo són concertats. I què vull dir amb això? Doncs que no només teníem alumnes que hi eren perquè els pares s’ho podien pagar, sinó un públic heterogeni procedent de diverses capes socials i que no sempre però sí majoritàriament tenia la motivació de que els calia qualificar-se per trobar feina i prosperar. L’alumnat era sovint prou madur per responsabilitzar-se de les seves notes i els pares només contactaven amb el centre en algun cas de problemes greus.
Tanmateix, el panorama ara ha canviat i especialment aquest els dos darrers anys m’he adonat que tenim uns alumnes molt dispersos. I no soc la única que se’n queixa perquè darrerament en una de les xarxes socials en les que estic registrada com a docent, algú va publicar un extensíssim escrit sobre l’estat d’atenció del públic que venia a les seves classes.
Tenim un enemic comú els docents: Els mòbils. Entrar a classe i haver de cridar l’atenció durant deu minuts perquè els alumnes deixin de banda la partida que estan jugant o l’apassionant conversa de WhatsApp que mantenen amb altres amics és una tasca que pesa com una llosa. I dels seixanta minuts que tinc de classe, la majoria d’alumnes miren el seu mòbil com a mínim unes quatre vegades i quan ho fan desconnecten de l’explicació del docent i per tant perden el fil. Quan han acabat la tasca peremptòria que fan amb el cel·lular, llavors demanen que els tornis a fer l’explicació d’allò que han perdut mentre totes les neurones del seu cervell estaven dirigides a la pantalla i la interactuació amb el món virtual.
La lluita és aferrissada i tenim molt males cartes per guanyar-la perquè no poques vegades quan demanes als alumnes que deixin el mòbil i el WhatsApp que estan escrivint et responen que no poden perquè la notificació és de la mare o el pare. I aquesta mare o pare sap perfectament que el seu fill o filla és a classe però preguntar si vol macarrons o pollastre per dinar és més important que el temari que puguem intentar donar nosaltres.
Els nois i noies d’avui dia estan extremadament sobre protegits i no són capaços de responsabilitzar-se d’absolutament res. Us poso ara un exemple recent d’un incident que m’ha passat amb un alumne de dinou anys al centre on treballo.
Per posar-vos en situació l’assignatura és alemany. Per tal que els nois i noies no s’ho juguin tot a un examen, la prova o proves escrites tenen un valor d’un 40%, els exercicis de classe són un 30% i el projecte un altre 30%. Sempre dono temps per tal que facin el projecte i en aquest cas consistia en preparar una exposició oral presentant-se en alemany. Són alumnes de primer d’alemany per tant no els puc posar res difícil. Per tal de poder fer bé la tasca tenen un PowerPoint en què explicito tot el que poden dir amb el que s’ha treballat a classe (en cas que hagin assimilat la matèria). He donat dues setmanes i mitja per fer el projecte que, repeteixo, consisteix en un vídeo de presentació o una exposició oral a classe i serveix per treballar de manera oral tot el que s’ha vist en dues lliçons i mitja. Explico la tasca a classe i penjo el PowerPoint amb les indicacions a la tasca. Només el 60% de l’alumnat entrega el vídeo. Recordo la data d’entrega que és propera a l’avaluació. En posar notes m’adono que un dels meus alumnes no ha presentat la tasca. Aquesta ja ha vençut perquè la data límit està més que passada. L’alumne em respon la mar de tranquil que se li ha oblidat i jo em sorprenc perquè tots saben que la tasca és un 30% de la nota i pot decidir fins a un aprovat o suspès i de fet aquest és el cas de l’alumne en concret.
M’envia un correu i em demana si presentant la tasca fora de data encara li podré comptar pel trimestre. Em sembla molt poc responsable perquè he tractat tots els alumnes per un igual i no he acceptat entregues fora de termini.
El dia que li vaig recordar a l’alumne que no havia entregat la tasca era un dilluns i jo rebo el dissabte dia 16, dos dies abans de posar notes, un correu dient que m’envia la tasca que espera que li puntuï per aquesta primera avaluació perquè ell té dret com tots els altres companys a una entrega d’activitats que no s’han pogut entregar de manera justificada. El problema és que la data per la “repesca” també és molt anterior i a mi el to del correu no em sembla gens adequat. L’alumne exigeix que jo corregeixi una tasca que ha oblidat entregar ell i espera, a sobre, que jo estigui connectada al correu el cap de setmana. Li responc el dilluns que els companys amb justificant van entregar la tasca el dia de les “repesques” i que qui no l’ha entregada ha assumit el zero pertinent. Li llegeixo el correu del meu alumne al tutor a qui el to tampoc li sembla correcte i decidim que les dates límits hi són per algun motiu. Ho decidim perquè si faig amb ell una excepció, l’hauré de fer amb tota la classe i jo ja no arribaré a temps a posar les notes. Els docents necessitem organitzar-nos també. Doncs als dos dies el tutor em diu que té un correu del pare del noi. En aquest diu que entén que el fill és responsable de no haver entregat la tasca però ens demana (de fet em demana a mi) que faci una excepció corregint i puntuant el projecte pel primer trimestre perquè hem d’entendre que van operar el gos del noi i va estar uns dies molt afectat sense venir a classe i no va poder fer la tasca. Si es veu l’avaluació suspesa podria perdre la motivació.
Els que em coneixeu sabeu que adoro els animals i que entenc la preocupació del noi per l’operació de la seva mascota. Però ja no em sembla del tot normal que aquesta operació faci que l’alumne en qüestió deixi de venir a l’escola. Pel que fa a no entregar la tasca perquè no sabia que s’havia de fer, jo demanaria als pares que eduquessin els fills per ser suficientment responsables per preguntar als companys si s’ha de fer quelcom quan no poden assistir a classe. O bé que mirin l’aula virtual i les dates de les activitats properes però això ja sembla demanar massa de gent de divuit i dinou anys avui dia.
No sé si amb aquest exemple puc il·lustrar el “material” amb què hem de treballar els professors cada dia. Hi ha tardes que surto de l’escola ensorrada pensant que ni jo mateixa seré capaç de seguir lluitant pel grau d’autonomia d’un alumnat que només cerca respostes al mòbil, només interactua en un món virtual i que a més no ha estat educat per ser independent i responsabilitzar-se de les seves tasques. I tot aquest panorama porta a que els meus, posem cent alumnes d’aquest any, es converteixin en vampirs energètics que reclamen que respongui correus a hores intempestives del cap de setmana perquè jo per ells i les famílies soc una esclava. I realment sovint em sento com una esclava. Se m’exigeix que estigui contínuament actualitzada amb cursos pedagògics per conèixer les darreres tendències en ensenyament en aquest país, que gamifiqui (faci jugar l’alumnat) sempre per fer-los la matèria agradívola, que estigui motivada sempre i entri a l’aula amb un somriure fins i tot aquells anys en què tinc grups que regalen a diari obscenitats i marranades a les meves oïdes. Tot perquè a un grau superior ja no donem matèria sinó que ens dediquem a educar el que els pares no han sabut educar.
Espero amb aquest post que la propera vegada que conegueu un docent no li salteu a la jugular amb això de que tenim moltes vacances. Les d’estiu no són tan llargues i majoritàriament les dediquem a la formació perquè durant el curs ja no donem més de si i les de Nadal i setmana santa serveixen per tal que puguem sentir-nos de tant en tant persona mínimament lliure.
Bones festes i bon 2024. Com va dir un alumne responent a la pregunta que em va fer un altre alumne de “¿qué pides tú a los reyes magos? “mejores alumnos”. No hi ha alumnes ni millors ni pitjors però sí alumnes a qui han educat o no en la responsabilitat des de casa seva.
Els indoeuropeus i els celtes: un llegat vital per a nosaltres.
Em concentraré avui en tirar molt enrere en la història perquè si sovint analitzo llengües europees modernes, en algun moment caldrà mirar d’on provenen una gran part d’elles. I a tots ens resulta familiar el terme indoeuropeu i el que representa, però vull fixar-me avui en què se sap realment d’ells i dels celtes que són una de les branques dels indoeuropeus que durant un llarg període va dominar una part important d’Europa.
El que anomenem Indo-europeu és una llengua que no tenim documentada enlloc però que ha estat reconstruïda a partir de paraules similars en diferents idiomes. Per exemple, si tenim un llatí “mater”, un gòtic “mothar” i un “mathir” irlandès, la similitud d’aquestes i altres paraules va fer pensar als lingüistes que devien tenir un origen comú. De fet, el primer en començar a donar-li voltes al cap va ser Sir William Jones, un lingüista i erudit fascinat per la Índia que es va adonar que hi havia paraules del Sànscrit que recordaven a altres paraules escampades per Europa. D’allí va néixer la idea de que potser totes provenien d’una llengua comú, l’Indo-europeu.
Estudiar les paraules que s’assemblen en diferents idiomes ha proporcionat una visió de com era la societat i l’entorn d’aquest poble a qui devem una gran part de les llengües que tenim ara al nostre continent. Sabem que els indoeuropeus eren una societat patriarcal en que el pare el cap del clan i que vivien en territoris envoltats de bedolls, salzes i on hi havia llops, cérvols, castors i ànecs i que domesticaven ovelles, cavalls, gossos i no eren nòmades.
Els indoeuropeus a qui tots es refereixen com a “pares” de les actuals llengües devien viure de fa uns 4.000 a 6.000 anys aC a les estepes properes al Mar Negre. Es dedicaven a la ramaderia a l’hivern i al cultiu de llegums i cereal durant la resta de l’any. També pescaven.
Hi ha una paraula que se sospita indoeuropea “dhenu” que volia dir nodridor i que estava vinculada a munyir les vaques i posteriorment el seu ús va ser ampliat i va passar a voler dir alletar. És molt interessant que avui dia hi ha paraules com la russa “деньги” “diengui” que se suposa que és d’origen tàtar i que es manté també viva en el nom que rep la moneda d’alguns dels països de la ex URSS propers a la zona del Mar Negre. Podrien ser paraules directament heretades del reconstruït “indoeuropeu”.
S’ha relacionat els indoeuropeus amb la cultura dels “kurgans”. Un “kurgan” és una sepultura en forma de túmul sota de la qual hi havia una cambra funerària. Els kurgans més antics que s’han trobat daten del cinquè mil·lenni abans de l’era cristiana i se situen en una zona propera a l’actual Ucraïna, al Nord del Mar Negre. També n’han trobat a Alemanya del nord i fins a Escandinàvia, però com més ens allunyem de les estepes del Mar Negre, més recents són els Kurgans. Al quart mil·lenni ja se’n troben a Romania, i Àustria i a partir del tercer mil·lenni a l’Europa central. S’entén que el poble que va practicar les inhumacions amb kurgans era originària de la zona del nord del Mar Negre i es va anar desplaçant cap a l’oest en onades migratòries successives, cap al nord fins al Bàltic, cap a l’Oest fins el riu Elba i posteriorment fins el Rin i Escandinàvia.
S’associa els integrants de la civilització dels kurgans amb els indoeuropeus. Com he escrit abans la seva societat era patriarcal, jerarquitzada i guerrera i no tenia res a veure amb la de la vella Europa on hi havia cultes ancestrals que adoraven deesses femenines que consideraven la mare i identificaven sovint amb la primavera, la lluna nova i l’aigua. Aquestes cultures són del setè mil·lenni aC. En canvi, els pertanyents a la cultura dels kurgans i la Indoeuropea adoraven a déus guerrers.
Una característica d’algun dels kurgans trobats és que al voltant de la sepultura del que devia ser el “cap” o “patró” del clan o família, s’hi enterraven també dones joves que probablement eren sacrificades a la mort del cap. És un costum ritual funerari esfereïdor que avui dia ens posa els pèls de punta. No obstant hem de pensar que a la Índia també existia un ritual que feia cremar la vídua junt amb les despulles del seu marit. Sort que no vam néixer en aquelles èpoques!
La barreja de la cultura indoeuropea i la de la vella Europa troba un punt de fusió en l’antiga Grècia i una mitologia que reunia alhora déus guerrers com Ares i deesses femenines com Hera, deessa de la maternitat o Demèter, la de les collites.
Però què en sabem dels indoeuropeus? Que eren prou traçuts per fabricar les seves eines, articles tèxtils i joies. De fet ja feien servir filatures i tenyien la roba. Els habitatges típics dels indoeuropeus eren fets amb troncs i eren cases unifamiliars. Els grups d’indoeuropeus que van emigrar a l’oest tenien per costum fortificar els poblats amb muralles i protegir-los amb fosses circulars. Generalment a l’interior de les cases hi havia allò que era indispensable per a funcionar com a unitat independent: forn, magatzem i teixidora. En alguns jaciments s’hi han trobat objectes de valor com joies que s’associen a les elits. Des del segle sis abans de Crist, a l’actual territori de França, Alemanya, Suïssa i Àustria hi ha un grup de poblats que si bé no comparteixen la mateix llengua sí que pertanyen a un mateix bloc cultural i tenen una estructura social i unes creences similars. De fet els celtes es consideren descendents indoeuropeus que es van anar desplaçant cap a l’oest i que al segle IV aC dominaven una gran part del continent europeu. Malauradament ens han deixat una empremta minsa al nostre món occidental actual i segueixen sent encara una mica un misteri. El seu llegat principal han estat les llengües com el gal·lès i l’irlandès. Pel que fa al punt de vista social se sap que les societats celtes també eren molt jerarquitzades i que s’agrupaven en clans. Cada matrimoni formava una nova família però es mantenia unida al clan. No existia encara la propietat privada i només es posseïen alguns objectes personals.
Com era lògic per l’època, la mortaldat infantil era alta i els celtes creien que les ànimes dels infants tombaven prop de les seves tombes esperant menjar.
De la seva mitologia no en sabem gaire i el que ens ha arribat majoritàriament és a través de fonts indirectes com les cròniques gregues i llatines. Per aquest motiu potser ja està barrejat amb elements posteriors. S’ha de pensar que no van deixar testimonis escrits i que el que tenim s’ha recollit posteriorment de la tradició oral o s’ha deduït dels grans monuments que s’han trobat a Gales o a Irlanda i de vegades el que ens arriba ja està adulterat amb déus romans.
Aparentment els celtes nobles o caps es deixaven créixer les barbes i bigotis i s’afaitaven la resta del cos. Practicaven una religió animista que reconeixia esperits darrera de molts elements naturals. Adoraven animals totèmics com l’os i el porc senglar i creien en plantes sagrades com el vesc, el roure o el grèvol.
Els déus principals eren Lug o Lugh, Dagda que regia sobre les tempestes, Oghma que era el déu de la guerra i patró de l’eloqüència i el saber i la deessa Epona de la fertilitat, representada per un cavall i que s’associa a l’aigua. Aquesta deessa va ser posteriorment adoptada per la cavalleria romana. Era responsable de la curació i de la mort.
La vida religiosa girava al voltant dels druides que eren macs, sacerdots i intermediaris entre els déus i els homes i tenien un poder fonamental en la vida dels celtes. Aquests creien en la immortalitat de l’ànima, sobre tot la dels soldats, i per això quan morien en combat no se’ls enterrava i s’esperava que les bèsties se’ls mengessin per tal que la seva ànima anés a parar a un altre món. Pels celtes els clars dels boscos i les vores dels rius eren indrets màgics i sagrats.
Europa ha tingut una gran sort de que el gal·lès, l’escocès i l’irlandès sobrevisquin perquè són el testimoni que ens queda d’una civilització antiga que va ser durant un període força llarg de vital importància pel desenvolupament del que avui dia és l’Europa que coneixem. S’hauria de fer encara més per preservar les llengües celtes que ens queden i que ja estan fa temps en perill i són un tresor que ens acosta a un temps remot del que en sabem molt poc.
Gats i gossos en la cultura vikinga.
Aquest pont de la “Puríssima” ha estat per a mi un autèntic regal perquè el meu cansament s’havia acumulat de manera perillosa. Cinc dies de festa donen per molt sobretot si com jo decideixes no fer absolutament res relacionat amb la feina. Desconnexió total se’n diu i és una disciplina que cal cultivar. I per carregar piles he fet coses que m’agraden, he gaudit de casa meva i he tingut temps per tornar a fer de voluntària a la protectora G&G rescat. I us he de dir que estar en contacte amb els gossos d’aquesta protectora i cuidar d’ells una estona m’aporta calma i pau interior. No hi ha res com els animals per sentir-me bé! De protectores n’hi ha de més grans i més petites. Algunes només tenen gats, altres gossos i altres tant gats com gossos, que de fet deuen ser juntament amb periquitos, ocells, tortugues i peixos les mascotes més habituals a Catalunya. Els gats i els gossos són amb diferència els animals domèstics que hi ha en més cases dels món però les preferències es reparteixen per països. A Brasil, Espanya i Austràlia la mascota que més gent té és el gos mentre que a països com Rússia, Itàlia o Xina és el gat.
Com ja vaig escriure anteriorment en un post sobre els vincles entre els gats i els humans, la domesticació del gat està documentada des de fa uns dotze mil anys i devem als Egipcis que el gat domesticat hagi arribat per tot el món. L’origen del nostre gat actual no està del tot clar però en canvi sí que sembla que el del gos domèstic és una qüestió més fiable. El gos va començar a ser domèstic entre divuit mil i trenta-dos mils anys enrere. Això deixa un marge impressionat perquè el problema rau en què el gos domesticat prové del llop europeu i per fer estudis genètics és difícil discernir quines restes pertanyen a un gos i quines a un llop. En tot cas la convivència humà gos va començar abans del que s’havia pensat i no pas a Àsia o a l’Orient Mitjà sinó molt més al nord. El que sí se sap del cert és que en un jaciment on s’hi enterrava gent a Israel s’hi van trobar les restes d’un humà que abraçava un cadell de gos i que tenen una antiguitat de dotze mil anys.
La principal utilitat del gat i per a qual els humans devien deixar-lo passar a les seves cases era sens dubte el control anti-plagues i la dels gossos havia de ser l’ajut en la cacera i la cura dels ramats.
En la mitologia vikinga aquests dos animals domèstics són figures de vital importància i els estudis actuals recolzen el fet de que els vikings no només tenien gats i gossos a animals domèstics sinó que se’ls enduien en les seves incursions. La deessa Freia de l’amor i la fertilitat tenia un carruatge empès per gats nòrdics del bosc (skogkatt) i els gats són el seu animal predilecte.
Pels vikings els gats eren animals màgics però que consideren impredictibles. Segons les seves creences eren animals espirituals que feien de mitjancers entre els humans i els déus i interpretaven els desitjos dels darrers. Pels vikings si a una dona li fa bon temps el dia de les seves noces és perquè ha donat bé de menjar al seu gat i ha obtingut el favor de Freia. Tot i que eren animals adorats també se’ls sacrificava i se’n feia servir la pell.
Que els gats que tenien els vikings provenien d’Egipte ho ha fet palès un estudi genètic d’Eva Maria Geigl que ha trobat el mateix material genètic en els gats egipcis que en els d’un jaciment viking del nord d’Alemanya dels segles VIII i XI. Els vikings van portar els deliciosos felins a Groenlàndia. Un dels èxits d’aquesta meravellosa criatura, igual que la dels gossos és la seva capacitat d’adaptació que ha fet que se’ls trobi per tot arreu del món.
I si els gats són important pels vikings, els gossos també ho són perquè se’ls considerava companys lleials que portaven el seu amo o a l’altra vida. De tota la mitologia vikinga el gos més famós és Garm que segons alguns estudiosos és l’encarregat de guardar les portes del reialme de la ultratomba anomenada “Hel”.
Alguns acadèmics argumenten que Garm és el que s’encarrega de vigilar que les ànimes dels morts no tornin al món dels mortals. Dic alguns perquè d’altres com Rudolf Simek Norris creuen que el gos vigilant d’ànimes no té nom en la mitologia vikinga i per tant no pot ser Garm.
Les sagues d’Islàndia mencionen gossos acompanyant als seus amos a “Valhalla”, la sala on van a parar els morts en combat escollits per Odín.
Als jaciments funeraris escandinaus s’hi ha trobat més gossos enterrats que en altres jaciments d’altres països i això indica la importància d’aquests animals a la societat vikinga. De fet, els gossos eren cars d’adquirir i mantenir i tenir-ne diversos era doncs un senyal d’estatus inequívoc. Fins i tot les deesses maternals i protectores es representen sovint acompanyades d’un gos i els gossos estan relacionats amb la deessa Frigg.
Que els vikings tinguessin gats i gossos com a animals domèstics no ens sorprendrà perquè tant uns com altres són dòcils i es poden domesticar. Però també tenien ossos com a mascotes i per això també es van haver de recollir lleis que regulessin què passava si s’escapava un os o una ossa i feia alguna destrossa.
A mi els que em coneixeu sabeu que m’enamoren tots els animals. Tinc gats i els considero màgics i potser hi ha alguna veritat en les creences populars d’arreu del món que veuen els gats com animals protectors. De fet a Anglaterra fins l’Edat Mitja s’enterraven els gats a les parets de les cases perquè les seguissin protegint. I els gossos no els conec tant però com que també m’agraden però em seria impossible tenir-ne, m’acontento sent voluntària d’una protectora i poder estar amb ells tenint-ne cura un cop al mes.
La foto que us deixo avui és la de la Senna, que és la gosseta blanca i marró més gran, i el Manila que són un encant. Entrar al refugi i que se’m tirin sobre per saludar-me em fa sentir contenta i si els puc donar el meu afecte ni que sigui per unes hores també. La darrera setmana van adoptar el Dante, un gos preciós del que em vaig enamorar la primera vegada que vaig anar al refugi. Espero de debò per a ell i per a tots els altres que trobin el seu humà perfecte perquè de fet ells sí són perfectes perquè no tenen la malícia que tenim els Homo Sapiens. Tant de bo tots els gossos i gats abandonats trobessin una llar adequada. A mi el Safrà i el Sugus m’han canviat la vida i han fet que casa meva sigui acollidora de debò i estic segura que el Dante per exemple ara fa de la vida de la seva família quelcom molt millor. Sé que el dia que s’enduguin a la Senna o la Holly del refugi per exemple les trobaré a faltar però per altra banda seré feliç perquè tindran algú que cuidi d’elles mentre elles cuiden dels amos i mestresses a la seva manera. I creieu-me que en saben prou! Bona setmana!
Locucions alemanyes aptes pel Nadal i l’hivern.
Aquest és el primer post del desembre i per a mi ha començat aquest any de bona manera, és a dir en cap de setmana. I a més el primer de desembre era l’aniversari del meu pare i aquest any l’he celebrat donant-me a mi mateixa una pausa de sorolls, mòbil, alarmes i cites i divendres vaig inaugurar un cap de setmana de desconnexió per tornar a agafar forces i aguantar fins les vacances. El desembre és un mes bonic. Es guarneixen els carrers, sentim música de nadales per tot arreu i la ciutat s’omple de color. Aquí sí més no, en el nostre país del nord de la península ibèrica. A Alemanya per exemple aquesta època és freda i força trista perquè a les quatre ja és fosc i com que fa fred la temperatura no convida gaire a passejar pel carrer. Tot i així els darreres anys no ha estat gaire comú que caigués cap nevada per Nadal i menys encara a les grans ciutats. Però aquest 2023 ha deixat el sud d’Alemanya emblanquinat com mai amb un gruix de gel que fa d’anar pels carrers un esport d’aventura. L’aeroport de Munic ha hagut de tancar i hi ha municipis incomunicats perquè no es pot circular per carretera. Potser finalment aquest hivern els alemanys tindran uns nadals blancs com els que tots somniem. O potser el dijous quan apareix el post aquesta neu serà el que els alemanys anomenen “Schnee von gestern”, neu d’ahir, és a dir un tema que ja no és actual.
I com que el meu ànim s’ha vestit de nadal us duc avui unes quantes locucions alemanyes que tenen a veure amb el Nadal i l’hivern. La primera és la de “jemanden ausnehmen wie eine Weihnachtsganz” que podríem traduir com “buidar a algú com a un oc o oca”. Com que per nadal de vegades es serveix oca a taula i la fan farcida, al pobre animaló se l’ha de buidar abans per poder-lo farcir. Si algú ens buida com a un oc, llavors ens està explotant de manera cruel.
Si algú és molt innocent o fins i tot massa crèdul els alemanys diuen que aquesta persona encara creu en el pare Noel “noch an den Weihnachtsmann glauben”. A Alemanya no tenen ni el Santa Claus ni el pare Noel sinó que de l’homenet barbut de cabell blanc i panxa protuberant n’anomenen “home del Nadal”. I si alguna cosa o algú està massa carregat per exemple de joies, llavors els alemanys diuen que està “behängt wie ein Christbaum”, que hi té coses penjades com un arbre de nadal.
En sentiu molt negatiu, quan una persona ha arribat a un punt molt baix moralment parlant, els alemanys diuen que ha anat a parar sota del trineu “unter den Schlitten kommen”. Per altra banda si algú ens porta en trineu el que vol dir pels alemanys és que a aquesta persona se la tracta molt malament. I quan quelcom minva de manera ràpida i evident es diu a Alemanya “dahin schmelzen wie Schnee in der Sonne”, que es fon com neu al sol.
Sabeu per altres posts que he escrit que els alemanys (i els anglesos també) tenen expressions molt castisses per designar aquella gent de qui nosaltres diríem que “no hi són tots” o que el cap no els hi funciona prou bé. Els alemanys diuen llavors que aquesta persona “hat nicht alle Tassen im Schrank” no té totes les tasses a l’armari o en època d’hivern diuen que aquesta persona “hat nicht alle Nadel an der Tanne” que no té totes les agulles a l’avet. La trobo deliciosa aquesta expressió.
Quan alguna cosa ens produeix molta il·lusió podem dir en alemany que és com “Weihnachten und Ostern zusammen” com el Nadal i la Setmana Santa juntes. I com que a l’hivern a Alemanya s’hi pot trobar gel pels carrers la següent locució també em sembla molt adient, és la de “die Kuh vom Eis holen” treure la vaca del gel. Es fa servir quan algú està intentant resoldre un problema greu. En aquests moments podríem dir que el govern alemany que està composat per l’aliança “Apel Koalition” la coalició semàfor per fer honor als colors dels partits que la formen, està intentant treure la vaca del gel en qüestió de finançament. I és que el govern liderat pel canceller Olaf Scholz comptava amb 60 bilions d’euros, que havien estat destinats en el seu moment a la crisis de la Covid-19 i no es van fer servir, per tal d’invertir-los en un canvi de política energètica i en propulsar les energies renovables. Però el tribunal alemany ha declarat aquesta mesura il·legal i per tant ara la coalició del semàfor haurà de treure la vaca del gel i intentar cercar fons en un altre lloc.
I per últim avui l’expressió “sich freuen wie ein Schneekönig” alegrar-se com un rei de la neu. I potser els mateixos alemanys no entenen aquesta locució fins que saben que un “Schneekönig” un cargolet euroasiàtic, un ocell molt menut i bonic que fins i tot en els hiverns més durs no migra cap al sud i segueix cantant i xiulant i sembla per això content.
Jo avui us deixo amb una imatge de casa meva i del nostre arbre de Nadal que vaig trobar abandonat al carrer i vaig portar cap a casa contentíssima perquè sempre m’han agradat els avets però no en voldria comprar mai cap per por d’arrencar de la terra un ésser viu que ja no podrà viure després dels nadals. Jo en tot cas penso intentar que el que he adoptat arreli per poder-lo tornar allà on pertany després de festes. I mentre el gaudirem de valent a casa!
Locucions angleses “agressives”.
Dissabte passat es va celebrar el dia de la violència contra les dones. Me’n vaig adonar d’una manera més que particular perquè havia anat a passar la tarda de dissabte a Arenys, que és un dels indrets on m’hi escapo per un parell d’hores m’omplo d’energia positiva i m’oxigeno els pulmons. I ara a la tardor i més endavant a l’hivern el primer que em dona la benvinguda a aquesta localitat és l’olor de llenya cremada impregnant els carrers del centre. Això fa que les meves compres, la meva passejada i el meu cafè siguin encara més terapèutics. No obstant, dissabte passat en tornar de la meva fugida idíl·lica vaig trobar els carrers tallats perquè s’havia fet el Passeig de Gràcia inaccessible. Primer se’m va acudir que com que la setmana passada s’havien celebrat els 100 anys d’aquesta artèria de Barcelona potser volien seguir amb els concerts i festes al carrer tot fent-ho coincidir amb el famós cap de setmana del Black Friday. Ja se sap que aquesta data incita a fer-nos comprar el que no ens cal per aprofitar uns descomptes que sovint no són ni reals. Precisament un dels alumnes em va comentar dijous que les vambes que volia havien passat de valer 170 euros a valer-ne 120. Em vaig quedar esfereïda de que algú pogués gastar-se tants diners en un calçat esportiu, però jo ja fa temps que m’he adonat que no visc en el món que es porta ara. Tanmateix, el caos circulatori no tenia a veure amb cap celebració del centenari del Passeig de Gràcia ni amb el Black Friday sinó amb la manifestació del dia de la violència contra les dones. Pel que van dir els mitjans posteriorment va ser multitudinària i ja tocava perquè encara ara tots els governs s’omplen la boca dient que treballaran per combatre-la, a l’hora de la veritat s’apliquen mesures que no acaben sent res efectives i les dones seguim patint violència de tota mena en el nostre dia a dia.
El problema del dissabte va ser que jo, com probablement molts altres, no teníem coneixement d’aquesta manifestació i ens vam trobar una Barcelona per la que circular en cotxe era un esport de risc. Que tallin els carrers bé, però en primer lloc cal avisar amb antelació i segona, si els talles i els ciutadans no ho saben amb anticipació, si més no s’ha de procurar informar de com poden arribar al seu destí. Només us diré que trigo uns 16 minuts de Marina amb Consell de Cent a casa i dissabte, amb els talls de circulació, vaig estar dues hores al cotxe gastant benzina i contaminant per arribar destí. I no estava sola. La manifestació del dia de la violència contra les dones es va convertir en una manifestació de conductors irritats i emprenyats amb l’organització dels esdeveniments. No sabeu quants disbarats i insults anaven cridant uns conductors als altres! Va ser espantós.
Sembla que per algun motiu l’ésser humà és força propens a la ira i a expressar-la amb agressions i violència. No diré que ho hi hagi gent que sàpiga controlar les seves emocions més negatives però el que sí crec és que sigui el que sigui que fa de l’homo sapiens una espècie tan violenta, encara no ha desaparegut ni s’ha diluït.
Avui us exemplificaré fins a quin punt la llengua anglesa està plena d’expressions agressives que provenen d’èpoques en què possiblement la justícia se la prenia la gent sense esperar judicis. La primera és la de “to pull the triguer” que vol dir “prémer el gallet” i que vol dir senzillament prendre una decisió final o resoldre com han de seguir les coses. També molt significativa és l’expressió “to take a stab at something” que literalment podríem traduir com prendre una punyalada a quelcom. Sona estrany tot i que en sentit figurat només significa fer un intent. Jo per exemple “will take a stab at not looking at my mobile phone so much at the weekend”, intentaré no mirar tant el meu mòbil en cap de setmana. De tant en tant la desconnexió és molt agradívola.
Si estem en una situació en que anem posposant quelcom perquè ens fa mandra, és a dir que fem allò que els anglesos anomenen “procrastinate” i finalment decidim no ajornar-ho més, llavors diem en anglès que nosaltres “will bite the bullet”, mossegarem la bala.
La data d’entrega d’un projecte, feina de l’escola o qualsevol tasca en anglès s’anomena “deadline” la línia morta. Si no ens agrada la paraula “deadline” perquè som eufemístics i volem evitar parlar de segons quins temes llavors el que podem dir és “due date”.
Com nosaltres els anglesos també poden matar dos pardals amb una pedra però ells en comptes de pardals són menys selectius i el que maten són ocells “kill two birds with a stone”.
Ara en ve una que m’agrada força, és la de “to pick one’s battles” escollir les pròpies batalles. Es fa servir per referir-nos a l’oportunitat que sempre tenim de no perdre el temps en confrontacions, controvèrsies i discussions poc importants perquè hem de reservar les nostres forces per lluitar per aquelles que sí seran realment importants o ens duran un èxit més gran. Molt encertat el pensament.
I de vegades en comptes de dir “enviar un correu” els anglesos diuen “shoot an email”, disparar un correu. Òbviament la paraula disparar té una connotació molt violenta.
El terme “overkill” també em sembla curiós. És una paraula composta de la preposició “over” que en aquest terme té el sentit de “en excés” i el verb “kill” que vol dir matar. Un “overkill” és una matança desmesurada en el sentit literal però es fa servir també per designar qualsevol exageració que fa que alguna cosa perdi la seva efectivitat. Si jo em mudo per anar al teatre i després em poso massa joies, llavors puc dir que és un “overkill”. A la feina per exemple rebem correus per informar-nos contínuament de les activitats fora del currículum que es fan ressonar a les xarxes. Rebem tants correus que a mi també em sembla un “overkill” perquè ja no els miro.
I quan nosaltres “bomb” quelcom el que diem en el sentit figurat és que no ho vam fer bé. Jo per exemple de vegades em preparo la classe però “I bomb it” perquè intento posar-hi massa matèria i després els alumnes no l’assimilen.
De les que avui comento una de les meves favorites és “to roll with the punches” que literalment voldria dir “rodar amb els cops de puny” però que en sentit figurat vol dir ser capaç de fer front a unes quantes situacions adverses. L’expressió suposo que té a veure amb el món de la boxa.
I si intentem “parar el cop” o fer una situació difícil un pèl menys difícil, llavors en anglès diem també “to soften the blow”, fer el cop més tou, amortir el cop. Per les ocasions en què feu les coses a ull els anglesos tenen el seu “take a shoot in the dark” és a dir disparar en la foscor. És el que els castellans anomenarien calcular “a ojo de buen cubero”.
En el cas en que vulguem deixar de pensar o concentrar-nos en quelcom en anglès fem servir una expressió molt visual però enormement cruel “to beat the dead hores” pegar el cavall mort. Si jo per exemple segueixo entestada en que es faci una revisió completa de les instal·lacions del pis de dalt per evitar més danys al meu pis, llavors l’administrador podria dir “let’s not beat the dead horse”.
Personalment en aquests moments tinc dues preocupacions principals: la salut del meu pis després de dues filtracions importants en set mesos i un possible canvi de feina per estalviar-me la pèrdua d’energia que representa treballar avui dia amb determinat tipus de jovenalla. Estic pensant i repensant com entrar de nou en el món de la formació d’adults i crec que una bona opció seria el SOC. Quan estem considerant quelcom i ho anem pensant una vegada i una altra en anglès diem “to kick around an idea” és a dir donar puntades de peu a una idea.
I a persones que no eviten mai els temes ni les confrontacions i van de cara les podem anomenar “straight shooters”, disparadors o disparadores directes.
Per avui darrer dijous de novembre del 2023 ja n’hi ha prou perquè són de 14 locucions angleses que potser us venen de nou. Bona setmana a tots!
Reformes, asseguradores i altres dimonis II.
Una setmana més segueixo amb el tema de les reformes i em centraré avui en aspectes foscos que m’he anat trobant durant les darreres setmanes. Realment tinc la impressió que el que podria ser tan fàcil, s’està convertint en quelcom dificilíssim.
La setmana passada ja us vaig comentar que tinc goteres continuades des del vint-i-cinc d’octubre, que he rebut dues visites del pèrit de l’assegurança i que ell mateix em va dir que havia sol·licitat una prova diagnòstica urgent per establir el punt o punts exactes de la fuga. Doncs bé, una setmana després de l’article que vaig escriure per a que sortís publicat el dijous 16 resulta que jo estic encara més desconcertada que fa uns dies.
Veient que passava el temps i ningú em comunicava que s’hagués fet cap intervenció diagnòstica al pis de dalt, he anat contactant l’administrador de la finca per informar-lo de que tot segueix igual. El dia 13 d’octubre l’administrador, que es diu Ramon, va enviar directament un correu al propietari dient-li que si no veia una acció immediata i no es resolien les meves goteres es veuria obligat a enviar un burofax. Doncs el mateix dia 13 d’octubre per la tarda vaig rebre una trucada de la Beatriz (no tinc intenció de publicar cap cognom per no comprometre a cap de les reformes implicades) en què em demanava que no em comuniqués directament amb ningú, ni les llogateres del tercer primera, ni l’administrador del propietari del tercer primera que treballa a la immobiliària ni molt menys el propietari mateix. Em va demanar paciència i em va dir que “tots estàvem remant al mateix vaixell” cosa que em sembla un pèl ridícula perquè per a ella aquest assumpte és un cas més, les llogateres del tercer primera tot just s’han mudat i poden cercar un altre pis i més important encara, en aquest assumpte l’autèntica i única afectada que està rebent els danys soc jo. Vaig estar d’acord en establir un canal únic a través de l’administrador. També va deixar molt clar que ells o la propietat no pagarien de la seva pròpia butxaca cap tècnic ja que el propietari ja paga l’asseguradora. La bona dona això també li ho va dir a l’administrador perquè aquest va respondre a l’advocada amb un correu dient que creia que s’equivocava enormement perquè esperar que l’asseguradora faci res mentre jo tinc goteres era una atzagaiada.
Dimarts 14, el Kevy que és l’administrador del propietari i que teòricament no m’havia de contactar directament, em va enviar un missatge dient que el dimecres a tres quarts de nou havia de ser a casa perquè passaria un tècnic. De nou vaig il·lusionar-me massa d’hora pensant que finalment els representants del propietari havien vist com d’important era tot l’assumpte. No obstant, l’endemà cap a les nou qui va aparèixer va ser un noi molt simpàtic que va venir amb una mà davant i una al darrera i no va fer cap mena de prova diagnòstica. Vaig pensar que la immobiliària l’havia enviat només per tapar-nos la boca a l’administrador i a mi mateixa. Òbviament després de la visita d’inspecció ràpida vaig trucar a l’administració de la finca per dir que no s’havia fet cap proba. La companya del Ramon estava també perplexa. Com que l’advocada havia insistit en què encara estava per determinar que la fuita fos provocada pel tercer primera, el Ramón va fer venir l’endemà el pèrit d’Axa, un noi que després de mirar ràpidament el sostre i pujar al tercer primera va confirmar el que ja sabíem: els danys eren privats i no de l’edifici.
Començo a pensar que l’assumpte em sembla més poc transparent que en un principi i el dijous mateix obro un sinistre amb la meva asseguradora. No perquè jo hagi causat de moment cap dany, sinó per tenir un contacte amb qui dirigir-me i demanar en quin estat del procés del sinistre declarat s’han quedat. El divendres truco a la meva gestora del banc que no té cap mena de relació amb les assegurances tret que la meva és la de la seva entitat i li explico el que passa. Es posa ella en contacte amb la meva assegurança i em diu que en un termini de 24 hores laborals em contactaran per donar-me informació.
El divendres a les 14:13 el Kevy m’escriu un WhatsApp— tot i el previ acord d’establir un canal únic a través de l’administrador— i em diu que el cap de setmana em contactaran per anar fent proves d’aigua. No m’especifica res però quelcom en mi vol esperar que la solució estigui ja molt propera. A les 18:43 m’escriu una de les llogateres de dalt molt il·lusionada i em diu que un home ha mirat el bany i la distribució i creu que pot ser el plat de dutxa que ja es va fer reparar l’any passat. Que li han indicat que ella i jo hem d’anar fent proves per veure si realment ho és. Ella ha d’engegar totes les aixetes de pica, dutxa, i fer servir el WC dels dos banys i jo he d’observar per on cau l’aigua. Arribat a aquest punt a mi em va agafar un atac d’ansietat a la classe de rus. Esperava una prova seriosa i fiable i no que em prenguessin per imbècil i haguéssim de fer la veïna i jo un diagnòstic sense cap mena de rigor. Lentament em queda clar que la propietat està intentant evitar una inspecció completa de les instal·lacions i jo em poso encara més nerviosa.
No acabo d’entendre la manca de serietat de la immobiliària que gestiona el lloguer del tercer primera i encara menys el nivell suprem de passotisme del propietari a qui li pot caure una bona demanda.
Contacto amb el primer pèrit que va venir i li explico la situació. Ell també pensa que aquesta prova que ens demanen que fem és una tonteria suprema. Arribo a casa i escric un correu explicant amb pèls i senyals la lluita de les darreres setmanes i evidenciant les evasives de l’entitat del tercer primera. Deixo clar que no participaré en cap mena de test casolà perquè per a mi té la mateixa validesa que el tarot per esbrinar amb certesa la procedència de la fuita. I empipada com estic deixo clar que veient el grau de negligència de la propietat causant dels danys a la meva em plantejo una denúncia a l’Ajuntament per fer una revisió completa de les instal·lacions de dalt.
Escric el blog avui diumenge dia 19 i tot just he enviat un missatge a una de les llogateres de dalt. Li dic que és una excepció perquè l’advocada de la immobiliària m’ha fet dir que no les contactaria a elles directament. Li explico que segueixo tenint goteres perquè és més que obvi que la tenen enganyada i contenta i en el fons és també una víctima d’un negoci voltor. I espero que comenci també a albirar les camàndules que li volen engalipar els de la immobiliària perquè no és normal que em demanin a mi que no em comuniqui amb el veïnat.
Des del meu punt de vista estan intentant evitar una inspecció perquè saben que les reformes del pis de dalt fan aigües per tot arreu, mai millor dit, i no tinc ni clar si les devien fer respectant la llei. En tot cas no és el meu problema i ara que ja estic “en calent” vull tirar endavant.
Sembla mentida la poca llum que tenen alguns agents immobiliaris que consideren una filtració com a urgència que pot causar danys estructurals. Em sembla que el propietari els contracta un pèl rucs perquè s’avinguin a fer el que ell vol. Aquesta ja va ser la primera impressió que vaig tenir la primera vegada que vaig pujar al tercer primera quan feien les reformes i em vaig trobar un polonès d’edat avançada que feia olor d’alcohol i feia anar el martell com el mateix Tor.
Ara em toca esbrinar si serà més ràpid i efectiu anar a l’Ajuntament i posar una denúncia o si bé més val buscar un advocat.
Us desitjo a tots una bona setmana sense goteres a ser possible!
marionamar 