La IA i la nostra quotidianitat.

Deixa un comentari

Quan als tretze anys em vaig aficionar als dibuixos animats del Dr. Slump i esperava cada tarda amb il·lusió les divertides reaccions de l’androide Arale Norimaki, una nena creada per un excèntric professor japonès, poc imaginava que als cinquanta anys els humans estaríem pensant en crear androides com ella.
Bé, la seva realitat queda un pèl allunyada encara però el que sí he de dir és que la vinguda de la IA i la seva aplicació massiva a l’abast fins i tot dels usuaris més neòfits en informàtica, ha donat ales als científics més optimistes per imaginar un món en què humans i robots convisquin en harmonia.
El Japó és el país del Manga, de l’Animè, el que va veure néixer els Tamagotchi, recordeu que eren? I que ara és pioner en acceptar la nova tecnologia IA i aplicar-la al dia a dia.
No sé si us sonarà el Tamagotchi però és un aparell que reprodueix una mascota virtual que requereix de les cures del seu amo per tal de viure. Van sortir al mercat el 1996 i es van vendre com a xurros durant uns anys. Però què ens diu això del Japó? Doncs que és una cultura que pels motius que siguin, carregues laborals brutals, inhibicions socials, jerarquies estrictes, els ciutadans necessiten de mascotes virtuals per manca de temps o capacitats per ocupar-se d’ésser vius.
I de fet, aquesta manca de relacions socials i la pressió a la feina ha portat al Japó a tenir una població envellida a qui cal atenció sanitària en un moment en què no hi ha prou personal per atendre-la. Per això es treballa a ritme trepidant amb IA per tal de produir robots que puguin ajudar al dia a dia a la gent gran ara que falten metges i assistents socials.
Un escenari molt trist però al que ja ens podem estar acostumant.
Però tornem al Dr. Slump perquè té un homòleg de carn i ossos que viu al Japó i treballa precisament en això, el camp de la robòtica i els androides. No es diu Slump sinó que ell és el Dr. Ishiguro, de cabell negre i que sempre va vestit també en aquest color. El Dr. Ishiguro és un visionari que ha llençat un projecte molt ambiciós que pretén esborrar els límits entre humans i robots. El programa és ni més ni menys que el Moonshot Goal 1. Aquest programa el que vol aconseguir és esborrar les limitacions del cos humà, el cervell i l’espai fins el 2050. La idea principal és implantar el cervell humà a robots androides més capaços de resistència i de vida més llarga que la nostra biològica per tal de potenciar la nostra vida. Ells serien capaços de connectar-se a altres xarxes neuronals, a altres cervells i superar així els límits de l’espai i el temps. Òbviament aquest programa té implicacions ètiques greus perquè ell parla de connectar cervells i de poder llegir els pensaments d’altres o de barrejar-los amb la màquina i això fa pensar què en pot quedar de nosaltres els humans individuals.
El Dr. Ishiguro assegura que el nostre planeta serà aviat no habitable i per anar a cercar-ne un altre o sobreviure a l’espai necessitem existir en cossos que aguantin més que els humans. Suposo que aquest és el seu darrer pensament i una de les seves intencions quan ha endegat aquest programa.
Tornem al món de la ficció i al que ens ha ensenyat i us vull recordar la meravellosa pel·lícula “blade runner” on els robots replicants d’aspecte humà han de ser interceptats i eliminats i si recordeu, al final de la pel·lícula, un d’ells mostra sentiments humans i ens fa recapacitar a tots. Què hi ha d’humà en l’ésser humà?
Certament la IA és d’un gran ajut en moltíssims camps. En medicina per exemple és boníssima reconeixent malalties perquè s’ha alimentat d’una base de dades enorme que li permet reconèixer patrons allà on els metges poden cometre errors. Implementar la IA en diferents sectors pot ser un gran avenç. Però substituir la IA pel contacte i l’escalf humà ens pot portar a la destrucció dels pilar de la nostra societat.
Per això s’està ara investigant ja els límits que hi hem de posar.
Però sabeu exactament quan va començar la tecnologia IA, com la podem definir i quins tipus d’IA hi ha? Anem a pams. El creador del terme IA va ser el professor universitari d’Stanford John McCarthy que era informàtic i científic cognitiu. Ell la va definir de manera molt simple com “la ciència i l’enginyeria per fabricar màquines intel·ligents, especialment programes informàtics intel·ligents”. Un dels més grans experts en IA mundials, el professor Yoshua Bengio de la Universitat de Toronto diu senzillament que “la IA consisteix en crear ordinadors que ens puguin ajudar, que puguin fer les coses que els humans podem fer però que els nostres ordinadors actuals no”.
Molt bé doncs segons aquesta definició la IA ha de poder raonar o tenir sentiments i ara per ara no cal que ens amoïnem perquè de moment no pot. I tampoc pot discernir i a més també té una gran limitació, que es nodreix de dades i del coneixement d’internet i per tant no és neutral perquè afavoreix visions específiques del món.
Podem classificar la IA segons sigui estreta o feble (IAE estreta) o IAE general. La primera és la que maneguem ara, una IA que desenvolupa de manera autònoma i gràcies a un marc predefinit per nosaltres humans unes tasques específiques
La IA General o IA forta és una intel·ligència artificial encara no aconseguida capaç de totes les tasques de les que la intel·ligència humana és capaç.
El filòsof suec Nick Bostrom també parla de la SuperIntel·ligència Artificial que n’és una que supera la nostra humana. De moment podem respirar tranquils perquè s’hi està treballant però no s’hi ha arribat.
Ens haurem de conformar en tenir, pels que s’ho puguin permetre, assistents virtuals sortits de l’enginyeria japonesa com la terapeuta Azuma Hikari que és un simpàtic dibuix animat en 3 dimensions d’una noia que interactua amb el seu amo. Pot posar música, programar els electrodomèstics de la casa i xatejar. És immensament graciosa i se’n va a dormir com els humans i ens desperta com si fos una humana, donant-nos el bon dia. En aquest moment s’està treballant en la seva capacitat de que pugui reproduir converses il·limitades. Però és clar, l’efecte terapèutic d’una conversa amb un robot mai serà l’efecte terapèutic de la conversa amb un humà. N’estic segura.
Una altra manera de classificar les IAs és segons les seves funcionalitats. Dins la IA estreta tenim dos tipus de màquines: les reactives, que no emmagatzemen records o experiències pel futur sinó que se centren en l’escenari present i reaccionen amb la millor acció possible segons les dades de què disposen. Un exemple en serien les màquines de jugar a escacs.
La IA de memòria limitada emmagatzema informació durant un temps curt i reacciona davant d’aquest. Seria el cas de la IA que s’utilitza en vehicles que condueixen sols.
Associada a la IA general trobaríem la teoria de la ment que es refereix a màquines amb capacitats per reconèixer emocions, necessitats, creences i processos del pensament. Encara no existeix. Com tampoc existeix la IA amb autoconsciència capaç de reconèixer-se a si mateixa.
Per últim també podem parlar de la IA predictiva o la generativa. La predictiva com indica el seu nom és un algoritme d’aprenentatge automàtic que analitza dades i pronostica resultats futurs. La IA generativa, crea continguts nous com textos, imatgesm vídeos, àudios, similars als dels humans.
Ara em podreu demanar, i què és un algoritme? Doncs un algoritme és “una seqüència de regles (operacions) que especifica com produir un resultat (output) amb un nombre definit de passos” o dit d’una altra manera són les instruccions que segueixen les màquines per resoldre tasques i problemes.
Els algoritmes que generen contingut s’anomenen “machine learning” i poden aprendre amb un aprenentatge supervisat que és quan s’introdueixen a l’algoritme unes característiques o preguntes i les seves etiquetes o respostes. Aquest algoritme necessita d’una gran quantitat d’etiquetadors. Però l’algoritme també pot aprendre de manera no supervisada quan que se li introdueixen dades i ell mateix troba patrons.
Aquest aprenentatge automàtic està fent que la IA ara ja sigui molt capaç de detectar tumors o lesions de maner eficaç perquè amb la gran quantitat de dades de que disposa ha trobat ja els patrons per reconèixer malalties.
En el camp de la ciència la IA està sent una gran ajuda pels professionals de la salut. Pel que fa a l’educació també implicarà un gran canvi que jo veig en positiu i del que us parlaré en un proper post.
La imatge d’avui és la que he repetit de la setmana passada perquè ha estat una de les meves primeres utilitzant el programa Leonardo d’IA. Segueixo però pensant que no hi ha res com el que creem nosaltres o el que fotografiem nosaltres. L’únic problema és que de vegades la realitat que tenim en ment per una imatge no la trobem i hem de recórrer a la IA.
Bona setmana.

Emperesir, xerec, caramull, calabruix i altres tresors de juny.

1 comentari

Em centraré avui en aquesta bonica llengua nostra que sembla ser que jo ja defensava a capa i espasa de ben petita, com em va explicar la Margarita Trebejo de Tossa el darrer dia que hi vaig anar. Es veu que jo era un nap buf que no aixecava dos pams del terra i estava jugant amb el sorral als Apartaments Miramar i hi havia al jardí unes dones grans —a qui la Margarita sense gaire diplomàcia va anomenar “abueles” — i es veu que les ancianes em parlaven en castellà i jo en un moment donat els hi vaig dir “a mi no cal que em parlin castellà que soc catalana jo!”. Òbviament d’això no me’n recordo però la Margarita ho té molt present i el Manel, l’amic del Poblenou que m’acompanyava a Tossa aquell dia es va quedar ben sobtat. I tot va venir perquè el Manel li explicava a la Margarita l’anècdota del dia que vam anar a Espinelves, se’ns va posar a ploure a bots i barrals i jo li vaig dir al Manel que ens havíem d’aixoplugar i ell es va quedar a quadres. Resulta que no coneixia el verb aixoplugar-se i li va fer gràcia. I li va explicar a la Margarita i ella llavors va dir que l’afició pel català ja em venia de ben lluny. I de fet no només és el català, són les llengües però és lògic que la meva sigui la més important. No per tothom és així perquè malauradament encara penso que es tracta el català com a llengua de segona i es demostra en què quan hi ha una parella mixta on un és català i l’altre espanyol, generalment s’acaba adoptant el castellà com a llengua a la família. Jo en seria incapaç.

I com que ara ja porto unes setmanes amb les expressions castisses alemanyes avui us porto altre cop mots catalans. De fets alguns són més utilitzats a les Balears que aquí però tant se val perquè les podem reciclar.

La primera avui és l’adjectiu “balb”.  “Balb” vol dir una cosa així com maldestre, incapaç de fer la feina que li pertoca, de moviments equivocats i que no li són propis. Jo per exemple dissabte em vaig banyar per primera vegada aquest any a la platja del Bogatell i les mans em van quedar balbes perquè després d’uns minuts a l’aigua gèlida, la circulació em fallava i els dits no em responien. Tenia doncs la mà balba i incapaç d’agafar el que volia. De l’adjectiu “balb” tenim el verb “balbotejar” que és l’acció de parlar amb llengua de drap, amb una dicció incorrecta com els nens petits quan aprenen a parlar o com quan els que han begut massa ja no s’articulen bé.

El segon mot d’avui és “xerec” que pot ser tant un substantiu com també un adjectiu. És propi de les Balears i designa una figaflor que ha produït una figuera que no en sol fer. El terme es fa servir com a adjectiu en sentit figurat i denota quelcom magre, sec o malaltís i dut encara a un extrem s’ha arribat a emprar la paraula metafòricament per a denotar “malalt moralment”, dolent i sense cap bondat.

Passem ara al verb “emperesir” que vol dir fer o produir quelcom mandra. A mi per exemple l’hivern m’empereseix i la manca de llum fa que no tingui tanta energia ni pugui fer tot el que faig a partir de la primavera. També m’empereseix la calor extrema perquè em fa impossible seguir un ritme normal.

I seguint amb la meteorologia, dissabte passat va ploure, tronar, llampegar i va caure calamarsa que fins i tot vaig poder veure i escoltar aquí a casa. Doncs la calamarsa a les Balears és el “calabruix”.

A les Balears un munt o una pila d’alguna cosa és un “caramull” i d’aquí el verb “acaramullar” que sí fem servir a Catalunya. I per no deixar ses illes, heu de saber que si li voleu donar a algú una abraçada serà una “aferrada”. I si voleu amanida haureu de demanar una “trempada” que aquí potser no ens sona gaire bé.

També em sembla molt curiós que tant a les Balears com a Castelló o València, en comptes de dir “a sobre” es diu “a damunt”.

I per acabar avui un refrany i una altra frase feta graciosa. El refrany ens l’hauríem d’aplicar molts i aquí m’incloc jo mateixa. És el de “si vols ben parlar, aprèn de callar”. I és que callant i escoltant primer s’aprèn més i segon no ens posem en cap mena de problema. És obvi que això de xerrar massa és perillós com demostra el refrany “paraula i pedra solta no tenen volta”.

La darrera frase feta d’avui és de les que més m’abelleix i és “fer un pa com unes hòsties” que vol dir fer un mal negoci, una atzagaiada. Nosaltres per exemple a la finca on visc hem de fer la renovació de tota la instal·lació elèctrica i a la darrera reunió vam parlar de posar plaques solars per disminuir costos. És a dir que ens posem en el doble de costos dels que havíem calculat en un principi perquè algú va parlar d’un finançament del 40% si la finca aconsegueix un estalvi energètic del 30%. Però és clar, amb les plaques només reduïm un 20 o 25% és a dir que per aconseguir la subvenció ens cal encara fer alguna altra actuació que ens costarà altre cop diners per tal d’aconseguir aquesta subvenció. Però tot això és fer volar coloms i especular amb uns possibles estalvis energètics que no tenim i per tant una persona tan pragmàtica com jo el que veu és que per començar ens desembutxaquem el doble per aconseguir potser rendiment. Si no m’esgarrifo és perquè tot està fet pel medi ambient. No obstant, si calculem malament podem acabar fent “un pa com unes hòsties” i posant més diners dels que en realitat podem invertir.

La imatge d’avui és d’un caramull de pedres i ja sabeu que aquestes són com les paraules, un cop les deixeu anar ja no tenen volta.

Espero que amb aquest exemple de la vida real hagi quedat clar el que vull dir. Aprofito per desitjar-vos un bon juny.

Mar i aigua. Expressions alemanyes castisses de maig IV.

Deixa un comentari

Aquest any finalment la primavera ha estat típica com aquelles que coneixia d’anys enrere, del temps de la meva ninesa i joventut, amb promeses de dies radiants que acabaven en pluges o gotellades que refrescaven l’ambient i enverdien el paisatge.
La platja per això l’he estrenada però encara no m’he llençat a l’aigua perquè la calor, gràcies a Déu, no és intensa com la de les darreres primaveres. Tanmateix, anar en bicicleta a la platja, estar ajaguda a la sorra i veure el mar encalmat és el que els alemanys anomenen “ein Balsam für die Seele”, és a dir una pomada per l’ànima. I per a mi és cert perquè que jo soc una persona marítima, no podria viure lluny del mar ni tampoc en indrets on hi manca el verd. Són dues coses que restableixen el meu equilibri fins i tot en períodes difícils com el que estic passant ara.
No sé ben bé si és que veure la quantitat d’aigua immensa del mar em tranquil·litza perquè sé que l’aigua és font de vida, o si és el seu color entre verdós i blau. Aquest penúltim dia de maig us vull fer arribar de nou un parell d’expressions alemanyes curioses i també unes quantes cites sobre el mar que trobo molt encertades.
Comencem per una cita que m’agrada molt, és la de “Jeder Horizont am Meer ist ein neuer Anfang für die Seele” que vol dir cada horitzó al mar és un nou començament per l’ànima. Per a mi veure l’horitzó al mar em dona l’esperança de que sigui el que sigui que em passa, tot s’arreglarà per molt que en un moment determinat la situació em sembli inaguantable o el meu estat d’ànim sigui fosc com el carbó. Molt relacionat amb aquest efecte calmant del mar tenim la cita “Im Meer versinken alle Sorgen”, que vol dir que al mar s’enfonsen totes les preocupacions. I no sé tampoc de qui és la següent cita però sembla feta per a mi “Das Meer ist die Antwort, die die Seele oft sucht”, el mar és la resposta que sovint cerca l’ànima. Ja veieu que en l’univers dels alemanys hi ha una connexió directa entre l’ànima i el mar i es fa palesa en la cita “Wie das Meer ist unsere Seele tief, unergründlich und unendlich”, com el mar la nostra ànima és profunda, insondable i inacabable”.
I no podria estar més d’acord amb totes aquestes veritats, sobre tot perquè a mi el mar em retorna la serenor i la calma que el trull de la rutina, la feina i les desavinences amb la gent em roben.
I què seria del planeta i de la vida en ell sinó fos per l’aigua? És una pregunta molt de biologia perquè de fet s’ha trobat vida fins i tot en racons sense aigua però per a nosaltres els humans, per a la majoria d’animals i per a les plantes, l’aigua és necessària i els alemanys tenen una infinitat d’expressions en les que aquesta és protagonista.
La primera és la de “Alle Wasser laufen ins Meer”, totes les aigües van al mar. És una cita de la Bíblia, més concretament de l’Alt Testament i significa que els humans no podem anar en contra de l’ordre de les coses i del món.
La segona d’avui és la de “Sturm im Wasserglas”, la tempesta al got, que fem servir quan algú posa el crit al cel i fa molt d’enrenou per quelcom que no s’ho val.
Quan en alemany algú té el mateix grau de coneixements, és tan vàlid o és un igual d’una altra persona diem que una persona pot donar-li l’aigua a l’altra, “jemandem das Wasser reichen können”. El que sí està clar és que les futbolistes catalanes poden donar l’aigua a molts futbolistes d’elit del sexe masculí com s’ha demostrat aquest darrer dissabte. I que consti que a mi el futbol no m’agrada gens perquè per a mi és l’opi del poble. Però posats a haver de mastegar pilota a tota hora, que el futbol femení acabi tenint reconeixement em sembla fantàstic. De fet dissabte vaig pujar a Arenys i a una de les botigues de decoració on sempre hi faig una parada obligatòria, hi vaig veure la dependenta amorrada al mòbil seguint la retransmissió del partit. Posteriorment al bar on sempre vaig a prendre cafè un home va entrar eufòric dient que el Barça havia guanyat. I un conegut recent, un noi a qui l’apassionen els llibres i de qui mai hagués pensat que li pot abellir el futbol va quedar dissabte amb una amiga per veure el partit. O sigui que ja ho sabeu, que les jugadores del Barça femení de futbol poden donar l’aigua als homòlegs del sexe oposat.
La que també em sembla molt bonica és la de “kein Wasserchen trüben können” no poder enterbolir cap aigua, que és el que diem d’una persona quan té un aspecte innocent i de no haver trencat mai cap plat tot i no ser-ho.
I per aquells casos en què una persona és un gran ajut i un suport del tipus que sigui, moral, econòmic o físic, diem que el benefactor o benefactora és “Wasser auf jemandes Mühlen”, és l’aigua del molí d’algú.
La darrera locució d’aquest maig que per a mi és especial perquè he estrenat dècada és la de “mit allen Wassern gewaschen sein”, haver estat rentat amb totes les aigües que equival a ser una persona molt experimentada, refinada i aguda mentalment.
Amb tota franquesa en aquests moments jo necessitaria algú que hagués estat rentat amb totes les aigües hagudes i per haver i fos l’aigua del meu molí perquè hi ha dos aspectes de la meva vida molt punxeguts i la gent que m’envolta i sap del que es tracta tampoc no ha tingut cap gran pensada. Així és que potser hauré d’anar-ho a consultar cada dia amb el mar a veure si ell em dona la resposta.
Bon final de maig que per a mi ha estat un xic remogut i bon començament de juny, el mes que ens farà encetar l’estiu màgic.

El puny a l’ull i la salsitxa i els dos finals. Expressions alemanyes castisses de maig III.

Deixa un comentari

Darrerament he fet diversos posts sobre locucions i frases fetes en alemany però encara tinc teca per un altre post i suposo que la setmana vinent ja em vindrà de gust un canvi. Sempre intento barrejar aquelles que a nosaltres ens poden semblar més estrafolàries amb les que tenen cosines germanes en la nostra llengua catalana o la dels nostres veïns castellans, així potser són de més fàcil digerir i la cultura de l’altre país no ens sembla tan estranya i distant.
Avui començo per l’expressió “jemandem eine Laus über die Leber laufen” que seria literalment a un o una li corre un poll pel fetge. Quan dic poll em refereixo als insectes repulsius que habiten al cuir cabellut d’algunes persones i que tots de petits, i de no tant petits, hem temut. I el fetge és la part del cos que antigament s’associava als sentiments i a les emocions. Ja sé que per a nosaltres és típicament el cor però no en totes les cultures ha estat sempre així. Per aquest motiu quan es diu que a algú li corre un poll pel fetge el que volem dir és que està enfadat.
Jo particularment tindria pànic de tenir polls perquè són molt molestos de treure però por el que se’n diu por no me’n fan. A mi em fan més por les guerres o els moviments d’extrema dreta per exemple. Tot i així ara no recordo cap situació recent en què hagi tingut sentit temor. Si us en ve alguna al cap potser us adonareu que quan sentim aquesta emoció suem més que de costum i potser per això els alemanys diuen “Blut und Wasser schwitzen” suar aigua i sang. El context sembla religiós perquè segons un evangeli abans de ser crucificat Jesús va suar aigua i sang.
Ara un refrany curiós “der Teufel ist ein Einhörnchen” que literalment vol dir que el dimoni és un esquirol. Crec que estareu d’acord amb què els esquirols són uns simpàtics rosegadors que resulten inofensius i innocents. Per això sembla que no puguin portar cap mal. El que significa el refrany és que de vegades el mal ens arriba d’allò o d’algú del que menys sospitàvem. És a dir que hem d’anar sempre amb molt de compte.
I quan veiem que algú intenta canviar a una altra persona llavors el que hauríem de dir en alemany és “die Katze lässt das Mausen nicht” és a dir que el gat no deixar de robar. I sí, us puc assegurar per pròpia experiència que és un costum arrelat dels gats intentar enxampar el que troben per menjar-s’ho i assaborir-ho en un racó i d’amagat. Per a ells robar és com anar a caçar. És obvi que el que volem dir amb això és que no és possible canviar la natura, els hàbits o les tendències d’una persona.
I recordeu el de “passen wie Faust aufs Auge”? que vol dir literalment anar bé o cabre com el puny a l’ull. El verb “passen” en alemany vol dir tant cabre quelcom a un lloc com també anar bé, quedar bé amb una altra cosa. Si porto massa equipatge quan vaig de càmping i no m’hi cap al cotxe, llavors dic “es passt nicht”, quan una cosa no m’és convenient també dic “es passt mir nicht”, quan dues persones sembla que estan fetes l’una per l’altra, llavors diem “sie passen zusammen” que van bé plegats. I quan dues coses també van naturalment plegades es diu també que aquestes “passen”. Ja us vaig dir fa temps trobava i trobo aquesta expressió molt estrambòtica i és que possiblement es van escollir el puny i l’ull perquè són dues coses que no van plegades. Podria molt ben ser que en un principi aquesta locució s’emprés per quan dues coses realment no formen un bon conjunt però que amb el temps l’expressió acabés adquirint el sentit contrari. Avui dia depèn una mica del to que se li doni que vulgui dir que dues coses no encaixen o que sí encaixen. O sigui que aquesta expressió pot voler dir el mateix que la dels castellans “como anillo al dedo” només que l’anell sí que està fet realment per anar al dit.
També curiós és com els alemanys es desitgen sort perquè ho poden fer amb un “Viel Glück” o molta sort poc original o poden desitjar “Hals- und Beinbruch” és a dir un coll i una cama trencada. També en posts anteriors ja vaig dir que sobre tot en època de l’Edat Mitja es considerava que es podia atraure la malastruga per exemple parlant de com de bé ens va. Per això sovint calia burlar el destí. Podem entendre aquesta expressió en el context de no voler ser massa directes desitjant sort per acabar sembrant just el contrari del que desitgem.
Però la sort o la dissort ens les busquem nosaltres mateixos amb els nostres hàbits, costums i caràcter i això els alemanys ho recorden quan diuen “ jeder ist seines eigenen Glückes Schmied” és a dir que cadascú és el ferrer del seu propi destí. Com que moltes expressions són antiquíssimes, tenen a veure amb professions i activitats manuals. La següent és una d’aquestes i és l’alemanya “wo gehobelt wird, da fallen Späne”, on es passa el ribot, cauen encenalls. Significa que s’han d’acceptar els inconvenients que portin les decisions perquè no n’hi ha cap que només sigui positiva.
I dues grans veritats són les de “man soll den Tag nicht vor dem Abend loben” un no pot lloar el dia abans del vespre que com us podeu imaginar vol dir que més val no alegrar-se de quelcom massa d’hora. Clar i català que no podem dir blat fins que sigui al sac i ben lligat. També m’agrada molt la de “Wer im Glashaus sitzt, soll nicht mit Steinen werfen”, és a dir que qui està assegut en una casa de vidre no hauria de tirar pedres, o altrament, que si no s’està completament lliure de culpa més va no dir absolutament res ni criticar a ningú.
Per acabar avui us en vull donar una que em sembla tan lògica i simpàtica com veritable, és la de “alles hat ein Ende, nur die Wurst hat zwei”, tot té una fi, només la salsitxa en té dos. Nosaltres diríem que no hi ha mal que cent anys duri.
Certament hi ha períodes de la vida que semblen més difícils de portar que d’altres però no és bo viure pensant en què han de venir temps millors. El que cal és cercar sempre un espai i un moment per tal de gaudir del que sigui i no permetre que les circumstàncies ens espatllin del tot l’existència. Sé que sona fàcil de dir però és que de vegades ens toca fer el cor fort per tirar endavant i no tenim excessiu temps per nosaltres. Tot i així a la vida cada dia hauríem de permetre’ns ni que sigui una hora o dues de regal. D’aquesta manera és més fàcil seguir a pesar de que les circumstàncies potser no siguin gaire favorables.
Les dues imatges avui que tenen a veure amb dues expressions d’avui, la de “passen wie Faust auf Auge” i la de “alles hat ein Ende nur die Wurst hat zwei” les he generades gràcies a la intel·ligència artificial. No obstant ja sabeu que sempre que pugui guarniré el post amb imatges reals que sempre són molt més interessants que la ficció.
Bona setmana a tots!

Expressions alemanyes castisses de maig II.

Deixa un comentari

Ja hem arribat a meitat de maig, qui ho diria oi? I el curs està pràcticament dat i beneït. Els alumnes ja fa setmanes que estan mig de vacances perquè, de fet, des de setmana santa que ja només han tornat a mig gas. I nosaltres docents ens hem cansat també una mica de posar el doble d’energia per tal de motivar-nos a que facin la meitat de la feina de principi de curs. No sé pas com podrem donar tots els continguts necessaris el proper curs si s’han reduït hores lectives i els continguts els han d’impartir, teòricament, les empreses on els alumnes facin pràctiques. Això ja us ho vaig mig explicar en un altre post.

No obstant, ara ja tinc la feina per la resta del curs programada i la setmana vinent tinc dos forats que em permetran tornar a respirar una mica. O sigui que com diuen els alemanys ara ja tot “läuft wie am Schnürchen” és a dir que va com en un cordill. Si us sembla estranya aquesta expressió us he de tranquil·litzar perquè a mi també se’m fa curiosa. És però d’ús comú igual que la seva homòloga “läuft wie geschmiert” que vol dir que una cosa va com untada. Aquesta potser s’entén més perquè si untem mantega o oli en algun lloc, les coses llisten i funcionen millor. Per exemple si untem oli als engranatges de la bicicleta.

Com haureu imaginat aquest segon dijous en què jo ja he encetat nova dècada us vull tornar a portar expressions i locucions alemanyes que a mi em semblen interessants. La següent s’utilitza quan volem afalagar a algú. Llavors en alemany diem “Honig ums Maul schmieren”, i de nou ens trobem amb el verb “schmieren” que tant fem servir per quan diem untar el pa, com per lubrificar algun mecanisme. “Honig ums Maul schmieren” vol dir literalment untar mel a la boca d’un animal. I és que els alemanys tenen una paraula per designar la boca humana que és “Mund” i la dels animals “Maul”. I parlant de “Mäuler” que és el plural de boques d’animal en alemany, ells també tenen el refrany castellà “a caballo regalado, no le mires el dentado” o “no le mires el diente” en la versió que no rima. Doncs els alemanys diuen “ einem geschenkten Gaul, schaut man nicht ins Maul”. El “Gaul” en alemany és el rossí en català. I per si no ho sabíeu, el rossí és un cavall que es considera de segona. A mi particularment no m’agrada parlar d’animals de primera o segona perquè considero que tots els animals són valuosos per ser éssers vius amb emocions.

Ja sabeu que a mi els animals m’agraden molt i que tinc dos gats, els Safrà i el Sugus que són part de la meva família i a qui cuido i que m’endolceixen el dia a dia. Arribar a casa i que vinguin corrents a saludar-me em tranquil·litza. Amb ells faig el que els alemanys anomenen “auf Händen tragen” portar a les mans. Aquesta expressió vol dir tractar a algú amb moltíssima cura. I seguint amb aquesta part del cos, les mans, us vull portar una altra expressió, la de “die Faden in der Hand halten” és a dir aguantar els fils a les mans. La imatge mental que ens ha de venir és la d’un artista que mou els fils de les marionetes i vol dir tenir el control sobre alguna cosa o sobre determinades persones. La nit del diumenge al dilluns tothom va estar pendent de la televisió per saber el resultat de les eleccions i esbrinar per tant qui tindria els fils a la mà. La qüestió és que quan ja estigui assegut a la poltrona no ens faci el que els alemanys anomenen “Lange Finger machen”, fer dits llargs o en altres paraules, robar. Aquí a Catalunya el que diem no és “fer els dits llargs” però sí tenir els dits llargs. I ara us en duc una que també s’assembla molt a una nostra, és la de “den Finger in die Wunde legen”, posar el dit a la ferida, allò que els castellans anomenen “poner el dedo en la llaga” és a dir mencionar de manera clara, explicita i recurrent i sent desagradable una situació dolorosa o molesta.

I si a mi em fessin això, jo m’hi tornaria fent el que els alemanys anomenen “rentar el cap a algú” és a dir “jemandem den Kopf waschen”. Que no és ni més ni menys que dir l’opinió clara a algú i fer-ho tot i que pugui no ser agradívol per a l’interlocutor. Passem de les mans als peus. Quan hem de prendre una decisió difícil o ens arriba una data important i estem nerviosos, en alemany se’ns posen els peus freds i diem que “wir bekommen kalte Füβe”. Jo ja fa temps que no tinc els peus fres perquè no he pres des de fa molt temps cap decisió que hagi estat prou important per estar nerviosa. La darrera vegada que ho vaig fer va ser quan vaig signar la meva hipoteca i d’això ja fa més de dos anys ara. Em demano si és que tinc una vida massa monòtona. El que sí faig encara massa sovint i sobre tot tenint en compte que he tingut prou temps per aprendre és el que en alemany es diu “sich den Mund verbrennen”, cremar-se la boca. O sigui dir quelcom sense pensar massa i posar-se en problemes, per això mateix perquè el que s’ha dit és inconvenient o enfada a algú. Jo no procuro no parlar gaire però suposo que sovint encara ho hauria de fer menys.

I ara us duc la darrera expressió d’avui: “alte Zöpfe schneiden”, tallar trenes velles que vol dir deixar enrere tradicions antiquades i passades de moda. Com que mai no he estat gaire tradicional ni he seguit gaires modes no puc posar-vos un exemple de la meva vida. A més sempre he procurat només fer les coses que em dicta al cor, siguin o no tradició. I en canvi, si quelcom em ve de gust, llavors m’invento jo la celebració. Aquest any per exemple celebraré una espècie d’aniversari a primers de juny. Ho faré el juny i no ara per controlar les despeses i també perquè així puc recordar el meu aniversari i el fet que ja farà dos anys que visc al meu pis. I si fins finals de curs aconsegueixo quelcom més del que m’he proposat no descarto celebrar-ho també. Això sí, no em demaneu pas que recordi i celebri coses com el primer d’any, els dies de Pasqua o la castanyada. Soc així d’estranya i a més no tinc pèls a la llengua tinc, com diuen els alemanys “cabells a les dents” “habe Haare auf den Zähnen” que vol dir que soc capaç de sortir-me amb la meva. S’aplica sobre tot per a dones i tenia en un principi una connotació molt negativa. Ja sabeu que s’associa el pèl corporal amb la masculinitat i per tant tenir pèl on no toca era senyal de ser molt masculina. I també associem la masculinitat amb la capacitat de sortir-se amb la seva, amb l’esperit de lluita i amb la competitivitat i agressivitat que de vegades són necessàries per fer-se valer. I és clar, llavors les dones amb habilitats per tirar endavant són considerades masculines i han de tenir forçosament característiques de mascle. Es pensa que en un principi l’expressió original era “Haare auf den Zehen haben”, tenir pèl als dits dels peus, però l’originalitat popular va convertir els peus en “Zähne” que són les dents. A més les dents són el que s’ensenya quan un està enfadat i a punt de combatre. És a dir que molt probablement aquestes associacions mentals van acabar de perfilar aquesta expressió tan castissa com masclista.

Us deixo avui amb una bona notícia i és que Matthias Ecke, l’eurodiputat que va ser agredit A Dresdes tot just fa unes dues setmanes ja ha sortit de l’hospital on l’han intervingut i ja ha fet les primeres entrevistes amb la premsa. Esperem que això serveixi per tal de donar visibilitat al problema recurrent de la manipulació del jovent amb discursos populistes i feixistes.

Bona setmana a tots!

Expressions alemanyes castisses.

Deixa un comentari

Desgraciadament aquesta darrera setmana Alemanya, i més concretament Dresden, la ciutat on vaig viure tants anys, ha estat notícia per un fet espantós. L’Eurodiputat Matthias Ecke va ser agredit divendres passat i en va resultar ferit greu. Un jove de disset anys es va declarar autor dels fets però no va actuar sol sinó que hi havia un grup darrere. Matthias Ecke és del partir polític SPD que es podria situar a l’esquerra del panorama polític. Els agressors són partidaris de l’extrema dreta.
De nou he de recordar que a Dresden els partits de l’extrema dreta sempre hi ha estat benvinguts i sembla ser que encara es poden captar joves desorientats amb discursos populistes per encendre’ls la sang i provocar agressions.
Matthias Ecke és un amic d’una ex parella meva, un home vital i afable que s’ha endut un ensurt de mort només pel fet de defensar les seves idees. Caldrà veure si ara hi ha una onada de manifestants que volen demostrar el seu rebuig contra els fets.
A mi certament em sembla de vegades increïble que encara hi hagi una ultradreta sigui a Alemanya o a cap lloc del món.
Però no us vull tornar a parlar de Dresden directament sinó que avui us volia dur unes quantes expressions més d’aquestes que a mi em semblen tan castisses i que els alemanys fan servir sovint.
La primera és la de “die Pferde scheu machen” que literalment voldria dir “fer els cavalls tímids” i també es pot entendre com espantadissos. S’empra quan algú està provocant un gran enrenou innecessari. Potser podríem aplicar aquesta expressió a la maniobra que va fer Pedro Sánchez dient que es retirava a meditar si seguia o no com a president o si convocava eleccions anticipades. Personalment Sánchez no em desagrada, però opino que va ser una estratègia per sortir reforçat en el seu mandat ja que va rebre el suport d’una part significativa de la ciutadania que volia que seguís com a president. I he de dir que és un dels pocs presidents que hem tingut que és realment respectat a Europa.
La segona expressió d’avui és la de “jemanden einen Kopf kürzer machen” és a dir fer algú un cap més curt. Òbviament l’expressió té un rerefons històric i ens porta a l’època on tallar el cap d’algú amb una guillotina per exemple era el pa nostre de cada dia. Avui però es fa servir l’expressió quan volem dir que algú ens esbroncarà de valent. A mi per exemple em faran un cap més curta a la feina si no aconsegueixo trobar pràctiques a l’estranger per a tots els alumnes que les han sol·licitades. Però com que en realitat m’han endossat una feina que no em pertoca i que a sobre estic fent com a extra a la meva, em sabré defensar si se’ls acut intentar-ho. I utilitzant aquesta mateixa situació us puc explicar l’expressió “einen Gang runterschalten” és a dir, baixar una marxa. Quan algú intenta fer alguna cosa amb molta energia o afany, com jo que m’he pres la meva tasca de trobar i coordinar les mobilitats Erasmus a l’escola molt seriosament, llavors és convenient dir a la persona que ha de baixar una marxa. Com jo. És cert que és bo intentar fer la feina el millor possible però de miracles no en puc fer i la base de dades amb empreses col·laboradores on enviar l’alumnat ha resultat una enganyifa perquè les suposades empreses ni han respost als correus. Per tant he hagut de dedicar temps i esforços en establir contactes amb noves empreses per enviar als alumnes de pràctiques. No és la meva feina i a més no estava previst a principi de curs que l’hagués de fer jo.
I el tema em sembla molt adequat perquè el puc fer servir per explicar una altra expressió alemanya la de “das Herz auf der Zunge tragen”, és a dir portar el cor a la llengua. Dir això equival a parlar de manera oberta dels propis sentiments o estats d’ànim i jo ara m’estic ben esplaiant aquí perquè des de que van acomiadar la noia que portava les mobilitats, jo he estat patint per fer una feina a més a més quan ja tinc la jornada completa. I acabo tenint la sensació que no estic veritablement enlloc. Suposo que si algú que em coneix llegeix el blog i arriba a orelles de direcció llavors em poden fer “einen Kopf kürzer”.
Passo ara a una altra expressió que no podré suposo fer servir mai aplicada a mi mateixa. És la de “Auf groβem Fuβ leben”, viure sobre un peu gran. La veritat és que aquesta no queda gens clara quan la sents si no la captes en el seu context. Vol dir gastar molts diners. El que no faig jo vaja. I del peu passem a les cames i a les mans perquè quan els alemanys diuen “die Beine in die Hand nehmen” agafar les cames amb les mans, el que volen dir és córrer cames ajudeu-me.
Una altra expressió que trobo molt castissa però també molt estranya és la de “jemandem die Würmer einzeln aus der Nase ziehen müssen”, haver d’arrencar els cucs un per un del nas d’algú. És obvi que això dels cucs al nas ja és estrafolari però el que indiquem amb això és que hem d’arrencar la informació a algú amb molt d’esforç, és a dir intentar que algú ens digui coses que no vol dir i que costa que ens digui.
Molt similar a aquesta expressió és la de “jemandem auf den Zahn fühlen” que podríem traduir literalment com “sentir a algú a la dent”. Equival a preguntar per intentar esbrinar de quin peu calça algú, quines intencions, actitud i capacitats té. És quelcom que a mi em posa força nerviosa perquè no em fa gaire gràcia que em preguntin massa.
Hi ha persones que no són tan comunicatives com d’altres o a qui l’esfera privada els és molt important. Jo per exemple me’n faig creus del nivell d’informació que arriben a donar els meus companys sobre ells i les seves vides. A mi en canvi se m’ha d’arrencar els cucs un per un del nas perquè la veritat és que no m’abelleix gaire que a la feina tinguin gaire informació sobre mi. Ja sabeu allò de que la informació és poder…
La darrera expressió d’avui és la de “jemandem auf die Finger sehen”, mirar a algú als dits que equival a observar molt bé i de manera minuciosa a algú.
Doncs bé. Jo espero que a vosaltres ningú us faci un cap més curts, que no us mirin als dits i que no us facin sortir corrents. El que desitjo és que pugueu viure amb peu gran i que tingueu la possibilitat de portar el cor a la llengua sense que us mirin malament.
Esperem tenir una jornada electoral tranquil·la i uns resultats que no faran feliç a tothom però que han de permetre que no hi hagi un desgavell més gran del que ja tenim en aquests moments. Prou en contra van alguns factors internacionals per a sobre haver d’aguantar situacions polítiques complicades al nostre país.
Bona setmana a tots!

L’FP i el nou envitricoll que es pot indigestar.

Deixa un comentari

No sé si us haureu fixat en els cartells que anuncien la nova FP pel carrer i que són com els de la fotografia. Suposo que no deu ser quelcom que cridi l’atenció si no impartiu classes a cicles o si no teniu ningú a la família que hagi de decidir el seu futur i s’estigui plantejant fer formació professional.

La reforma actual de l’FP que encara estem esperant que ens diguin si entrarà o no en vigor a partir del curs vinent, té molts detractors. Jo avui en aquest blog us en vull fer cinc cèntims perquè fa ben bé 12 anys que vaig entrar a treballar a cicles formatius en el centre on encara treballo i és quelcom que m’afectarà de ple. I a més afectarà el futur d’una pila de joves.

Anem a pams. La reforma s’ha fet a fi de bé. Hem de partir d’aquesta base. El problema serà que no s’ha planificat amb prou temps per poder-la implementar degudament.

L’enrenou va començar amb la llei orgànica anomenada “Ley Orgànica de Ordenación e Integración de la Formación Profesional” que es va aprovar el 23 de març del 2022. L’objectiu principal d’aquesta llei era unificar la FP educativa i la formació professional per a l’ocupació. I diria més, va néixer amb la dèria de fer la formació més flexible i de possibilitar un itinerari professional que permetés anar-se qualificant en funció de les capacitats i interessos personals. També volia adaptar-se a les necessitats de l’empresa per assegurar així una major quota d’inserció laboral. Això és el text escrit òbviament. El primer canvi substancial que comporta la reforma és que augmenta el gruix d’hores de formació en empreses i redueix les lectives i com us podeu imaginar això comporta una redistribució horària del personal d’FP que pot ser dramàtica.

Voldria però primer de tot seguir aclarint en què consistirà la FP moderna. Fins ara teníem el grau mitjà que era una primera titulació professional, el superior al que s’accedia després d’un batxillerat, d’un grau mitjà o d’unes proves d’accés. Tant el grau mitjà com el superior impliquen 2 anys d’estudis. A més d’aquestes modalitats també hi havia dobles titulacions, és a dir que una persona que per exemple es qualificava en transport i logística en dos anys, fent-ne un tercer també podia tenir el títol de Comerç Internacional i a l’inrevés. Això òbviament només era possible en graus amb una gran infinitat d’assignatures en comú. Des de fa uns anys també es va implantar la FP dual que implicava un major nombre d’hores de pràctiques a l’empresa en detriment d’hores lectives.

Doncs bé, l’actual reforma preveu qualificacions professionals acumulables i ascendents que van dels graus A fins al E, sent l’A l’inferior i l’E el superior. El que per a mi és més positiu del sistema pensat sobre el paper és que la gent es pot anar qualificant progressivament en microformacions que quan s’acumulen poden arribar a representar una titulació completa. D’aquesta manera l’alumnat pot anar triant un itinerari propi específic pels seus talents i gustos.

També trobo positiu que amb la nova FP es creen mecanismes per facilitar l’acreditació de competències professionals per a aquells que ja porten anys treballant però que encara no tenen cap titulació.

Sona engrescador però pot arribar a ser un envitricoll endegar un entramat capaç de fer possible aquest sistema de peces de trencaclosques.

L’alumnat que ja pugui acreditar un certificat o títol de nivell C i D passarà un 20% de la seva formació fent pràctiques en empreses. Això serà ja el primer gran problema perquè vist des de dins ja costa ara trobar pràctiques per a alumnes de cicles superiors que han de fer  416 hores en cicles com transport i logística d’un total d’unes 1.600 a l’escola. Si automàticament s’han de restar hores de temari i continguts i s’ha de pressuposar que les empreses oferiran els continguts de manera pràctica als alumnes, el problema que tenim és que senzillament no hi ha prou empreses per oferir les hores de pràctiques necessàries.

I de fet la nova llei contempla dos règims d’oferta de formació dual. Per una banda una formació dual amb un 20% d’hores d’aprenentatge a l’empresa sense contracte o una formació laboral intensiva en què el 30% de l’aprenentatge és a l’empresa i amb contracte.

Tot això representa un esforç titànic per part de les escoles i les empreses i implica una creació de la nit al dia de figures que faciliten la cooperació escola-empresa i que encara no estan perfilades als centres de formació professional. Entre aquestes noves figures hi ha el responsable d’Innovació FP, el responsable d’Interanacionalització FP, el Tutor Dual, el Responsable i Coordinador d’Orientació Professional. També hi haurà nous perfils docents com el docent sènior o l’expert en el sector productiu.

Per si sembla poc, també es canvien assignatures. Anglès serà transversal a tots els cicles però en aquells on es necessita més com a comerç internacional en comptes de 132 hores se n’impartiran només 66. Ja em direu com assoliré cap millora en l’anglès dels alumnes per no parlar de les segones llengües que quedaran com a residuals! I en detriment d’aquestes assignatures potser n’arriben d’altres com la de sostenibilitat i digitalització aplicada al sector productiu.

Encara que no sapigueu gairebé res de l’actual FP crec que els canvis que comento ja són prou significatius i dramàtics per tal d’entendre que sense la planificació necessària per implementar aquesta llei, la seva execució pot ser un gran desastre. Ho pot ser perquè les empreses no podran assumir les tasques de formació previstes a la llei. Qui ensenyarà a l’alumnat el que s’ha arrencat del currículum? I a més, com es treuen de cop i volta hores del currículum per implementar assignatures noves sense haver preparat al professorat amb anticipació?

Doncs així estem a l’FP. I això que fa poc va sortir un article que deia que els joves que acaben els cicles són els que abans s’incorporen al mercat laboral.

Jo també veig els cicles formatius com una plataforma de llançament a la vida laboral però tot i la intenció clara de fer-los més propers a l’empresa, no acabo de veure clar que la gran pensada pugui sortir bé sense planificació prèvia.

En tot cas serà qüestió d’anar mirant quins mòduls de cicles puc fer per si no tinc prou hores a la concertada. I vosaltres què en penseu?  Bona setmana a tots i bon maig.

El Berlín dels meus llibres.

Deixa un comentari

Us semblarà potser estrany que hagi escrit abans de sant Jordi un post sobre els escenaris de les meves novel·les i ara, passat sant Jordi dediqui tot un capítol a una ciutat on vaig viure dos anys i que no ha estat la protagonista principal de cap dels tres llibres que ja tinc publicats. I és que si bé no és un dels escenaris principals a “la Vall dels Ignorants” sí que n’és un de secundari i amb molta probabilitat tornarà a ser protagonista a la meva quarta novel·la. El motiu és força clar. Tot i que jo ja havia vist algunes ciutats europees abans d’anar a viure a Berlín i vaig tenir per exemple la sort de passar tot un mes d’agost a Viena, va ser precisament la capital alemanya la que va produir un canvi radical en mi.
En primer lloc he de dir que la ciutat que vaig conèixer jo i la que és ara, certament no és la mateixa. Com totes les metròpolis, s’hi injecten prou diners per fer-la canviar i desenvolupar-se. No obstant això, Berlín té un encant especial perquè s’hi pot respirar història més que en cap altre lloc del món. El fet d’haver estat dividida primer en quatre sectors i haver passat després a ser una mateixa ciutat de dos blocs diferents, l’occidental i l’oriental sempre l’han feta un indret misteriós i ple de tensió. El Berlín occidental es va desenvolupar seguint el ritme d’altres ciutats europees, però l’oriental va quedar aclaparat pel gris soviètic fins després de la reunificació. Heu de pensar que els alemanys que van viure amb el mur dividint famílies tenien els controls policials, l’amenaça i sobre tot els somnis somorts sovint a l’altra banda. Els de l’oest se sentien privilegiats de no ser a l’est, i els de l’est sabien que no podien anar contra el seu nou estat, la República Democràtica Alemanya, però ensumaven que a l’altra banda s’hi vivia millor.
Quan va caure el mur i els ciutadans d’una banda podien desplaçar-se a l’altra, de cop van quedar molts pisos i edificis buits que es van anar habitant sovint d’okupes que feien el manteniment de les cases a canvi de viure-hi de franc.
En el temps en què jo vaig viure a Berlin la ciutat encara no s’havia acostumat “a l’altra banda” i encara era molt palès el caràcter diferenciat dels alemanys de l’est —els Osis — i els de l’oest — els Wesis— i per tant la història de les dues alemanyes es respirava cada dia intensament.
La primera època de la meva estada a Berlín la vaig passar al barri de Mitte, que tradicionalment és el centre neuràlgic de la ciutat on hi ha la Museumsinsel, l’illa de museus, el Reichstag, la preciosa avinguda Unter den Linden i la Porta de Brandenburg. Passar de viure al carrer Bonavista que sempre ha estat molt animat, ple de gent del barri i on una se sent agombolada a viure de cop a Mitte va ser ja un xoc. Aquest cèntric barri berlinès és un dels més segurs de la ciutat però també és tot el que un espera d’una capital administrativa alemanya, és un pèl fred i força endreçat. A mi en aquell moment em va semblar veure-hi el tarannà soviètic reflectit tot i que no era possible. Passejar per Mitte era sinònim de parlar i amb gent ben situada econòmicament. L’altra cara de Mitte és el barri on vaig tenir la sort de llogar el meu primer pis: Neukölln. Aquest barri era juntament amb Friedrichshain dels més pobres. La gent que hi vivia no tenia res a veure en absolut amb la gent que em trobava a Mitte.
Anar cada dia del meu pis de la Sonnenallee número 14, a l’hotel Adlon a Mitte era moure’s entre dos universos completament diferents.
Si en comptes d’anar a viure a Mitte jo hagués anat a parar a Prenzlauerberg, a Charlottenburg o fins i tot a Kreuzberg, la meva primera etapa a la ciutat potser m’hagués semblat un xic més lleugera perquè en aquests altres barris la gent ja era molt més una barreja que no pas el primer.
Fa poc vaig conèixer un home d’Ohio que venia a fer un viatge de dos mesos per Europa. Com que els seus avis eren alemanys, Alemanya era un país que volia visitar amb calma. Entre totes les ciutats que hi ha vist hi ha Berlín. A mi m’interessava conèixer el seu parer sobre el que va ser la meva plataforma de llançament a la vida real i a pesar dels anys que han transcorregut hi ha dues coses que sembla que no han canviat de la metròpoli alemanya d’ençà que hi vaig viure jo. En primer lloc el fet que floti un cert desencís i malestar a l’aire. Els habitants de Berlín estan sovint malhumorats. Quan jo hi era ho estaven pel moment de crisi en què vivien, un moment en què de dues ciutats se’n va haver de fer una i això va implicar un esforç econòmic i cultural important. Ara probablement el focus del malestar és un altre perquè en una ciutat que és el centre administratiu d’un país és on més es palpa el neguit que ocasionen algunes amenaces imminents com la crisi energètica. I aquest afecta i molt a Alemanya ja que segueix sent un país industrial i que consumeix per tant molta energia.
Ja us he parlat en alguna ocasió del concepte de la “Berline Schnauze” que no només és un dialecte urbà que es parla a la ciutat sinó que implica una manera de fer. La “Berline Schnauze” és el caire directe, abrupte i sovint irreverent que fan servir els habitant de la ciutat per comunicar-se els uns amb els altres i certament per no veure’s trepitjats en una capital on tothom va a la seva a ritme frenètic.
Un dels fets més curiosos de la ciutat és que quan hi vaig ser i encara ara, sempre deia que els berlinesos nats a la ciutat haurien d’estar “unter Naturschutz” en conservació, és a dir que se’ls hauria de tractar com a espècie protegida. I és cert. Generalment la gent que hi coneixereu prové d’altres llocs i per tant se sent a la ciutat exactament tan “manllevat” com els turistes. I això també fa que Berlín sigui molt especial.
L’altre punt que converteix la ciutat un indret que sorprèn però pot arribar a ofegar un xic és la gran quantitat de gent que hi ha i s’esforça per ser el que anomenaríem en català modern “guai”. Us confessaré una cosa. Quan jo vaig marxar d’aquí per viure a Alemanya, ho vaig fer en part perquè estava envoltada de massa gent que em semblava tallada per un mateix patró: el que es considerava “de bon to” a la societat catalana. Quan vaig arribar a Berlín i vaig començar a interaccionar amb gent de fora del barri Mitte vaig començar a descobrir un món ple de persones que duien un estil de vida alternatiu. Alguns perquè no tenien feines estables i treballaven a temporades, altres perquè als trenta llargs encara compartien pis amb algun amic o amiga, molts perquè vivien en famílies compostes de les restes de les seves ex-famílies i una immensa majoria perquè cercaven un lloc a Berlín doncs es desviaven de la norma. De fet, de gent diferent a Berlín en vaig veure tanta que finalment em vaig fixar precisament en algú que era exactament el model de que s’hagués esperat aquí d’una persona, un noi amb la carrera acabada que volia un estil de vida d’allò més normal i corrent. I va resultar destacar a l’escena berlinesa per ser més normal que la resta del que m’envoltava cada dia.
En tots els dies que el Mark, així es diu el meu amic d’Ohio, ha estat a Berlín, ell ha tret la mateixa conclusió que jo en aquella època. Si ho hagués de definir diria que aquesta ciutat pertany a Alemanya sense ser típicament alemanya perquè més aviat pertany a tots aquells que volen encaixar en un lloc on ningú intenti encaixar.
Us deixo avui amb unes imatges de la meva primera gran ciutat. Aquella a la que vaig decidir anar però que em suposava un xoc diari d’adaptació. Totes elles me les ha cedides el Mark, que aviat tornarà als EEUU carregat d’una pila de bones impressions sobre la nostra vella Europa espero.