L’FP i el nou envitricoll que es pot indigestar.

Deixa un comentari

No sé si us haureu fixat en els cartells que anuncien la nova FP pel carrer i que són com els de la fotografia. Suposo que no deu ser quelcom que cridi l’atenció si no impartiu classes a cicles o si no teniu ningú a la família que hagi de decidir el seu futur i s’estigui plantejant fer formació professional.

La reforma actual de l’FP que encara estem esperant que ens diguin si entrarà o no en vigor a partir del curs vinent, té molts detractors. Jo avui en aquest blog us en vull fer cinc cèntims perquè fa ben bé 12 anys que vaig entrar a treballar a cicles formatius en el centre on encara treballo i és quelcom que m’afectarà de ple. I a més afectarà el futur d’una pila de joves.

Anem a pams. La reforma s’ha fet a fi de bé. Hem de partir d’aquesta base. El problema serà que no s’ha planificat amb prou temps per poder-la implementar degudament.

L’enrenou va començar amb la llei orgànica anomenada “Ley Orgànica de Ordenación e Integración de la Formación Profesional” que es va aprovar el 23 de març del 2022. L’objectiu principal d’aquesta llei era unificar la FP educativa i la formació professional per a l’ocupació. I diria més, va néixer amb la dèria de fer la formació més flexible i de possibilitar un itinerari professional que permetés anar-se qualificant en funció de les capacitats i interessos personals. També volia adaptar-se a les necessitats de l’empresa per assegurar així una major quota d’inserció laboral. Això és el text escrit òbviament. El primer canvi substancial que comporta la reforma és que augmenta el gruix d’hores de formació en empreses i redueix les lectives i com us podeu imaginar això comporta una redistribució horària del personal d’FP que pot ser dramàtica.

Voldria però primer de tot seguir aclarint en què consistirà la FP moderna. Fins ara teníem el grau mitjà que era una primera titulació professional, el superior al que s’accedia després d’un batxillerat, d’un grau mitjà o d’unes proves d’accés. Tant el grau mitjà com el superior impliquen 2 anys d’estudis. A més d’aquestes modalitats també hi havia dobles titulacions, és a dir que una persona que per exemple es qualificava en transport i logística en dos anys, fent-ne un tercer també podia tenir el títol de Comerç Internacional i a l’inrevés. Això òbviament només era possible en graus amb una gran infinitat d’assignatures en comú. Des de fa uns anys també es va implantar la FP dual que implicava un major nombre d’hores de pràctiques a l’empresa en detriment d’hores lectives.

Doncs bé, l’actual reforma preveu qualificacions professionals acumulables i ascendents que van dels graus A fins al E, sent l’A l’inferior i l’E el superior. El que per a mi és més positiu del sistema pensat sobre el paper és que la gent es pot anar qualificant progressivament en microformacions que quan s’acumulen poden arribar a representar una titulació completa. D’aquesta manera l’alumnat pot anar triant un itinerari propi específic pels seus talents i gustos.

També trobo positiu que amb la nova FP es creen mecanismes per facilitar l’acreditació de competències professionals per a aquells que ja porten anys treballant però que encara no tenen cap titulació.

Sona engrescador però pot arribar a ser un envitricoll endegar un entramat capaç de fer possible aquest sistema de peces de trencaclosques.

L’alumnat que ja pugui acreditar un certificat o títol de nivell C i D passarà un 20% de la seva formació fent pràctiques en empreses. Això serà ja el primer gran problema perquè vist des de dins ja costa ara trobar pràctiques per a alumnes de cicles superiors que han de fer  416 hores en cicles com transport i logística d’un total d’unes 1.600 a l’escola. Si automàticament s’han de restar hores de temari i continguts i s’ha de pressuposar que les empreses oferiran els continguts de manera pràctica als alumnes, el problema que tenim és que senzillament no hi ha prou empreses per oferir les hores de pràctiques necessàries.

I de fet la nova llei contempla dos règims d’oferta de formació dual. Per una banda una formació dual amb un 20% d’hores d’aprenentatge a l’empresa sense contracte o una formació laboral intensiva en què el 30% de l’aprenentatge és a l’empresa i amb contracte.

Tot això representa un esforç titànic per part de les escoles i les empreses i implica una creació de la nit al dia de figures que faciliten la cooperació escola-empresa i que encara no estan perfilades als centres de formació professional. Entre aquestes noves figures hi ha el responsable d’Innovació FP, el responsable d’Interanacionalització FP, el Tutor Dual, el Responsable i Coordinador d’Orientació Professional. També hi haurà nous perfils docents com el docent sènior o l’expert en el sector productiu.

Per si sembla poc, també es canvien assignatures. Anglès serà transversal a tots els cicles però en aquells on es necessita més com a comerç internacional en comptes de 132 hores se n’impartiran només 66. Ja em direu com assoliré cap millora en l’anglès dels alumnes per no parlar de les segones llengües que quedaran com a residuals! I en detriment d’aquestes assignatures potser n’arriben d’altres com la de sostenibilitat i digitalització aplicada al sector productiu.

Encara que no sapigueu gairebé res de l’actual FP crec que els canvis que comento ja són prou significatius i dramàtics per tal d’entendre que sense la planificació necessària per implementar aquesta llei, la seva execució pot ser un gran desastre. Ho pot ser perquè les empreses no podran assumir les tasques de formació previstes a la llei. Qui ensenyarà a l’alumnat el que s’ha arrencat del currículum? I a més, com es treuen de cop i volta hores del currículum per implementar assignatures noves sense haver preparat al professorat amb anticipació?

Doncs així estem a l’FP. I això que fa poc va sortir un article que deia que els joves que acaben els cicles són els que abans s’incorporen al mercat laboral.

Jo també veig els cicles formatius com una plataforma de llançament a la vida laboral però tot i la intenció clara de fer-los més propers a l’empresa, no acabo de veure clar que la gran pensada pugui sortir bé sense planificació prèvia.

En tot cas serà qüestió d’anar mirant quins mòduls de cicles puc fer per si no tinc prou hores a la concertada. I vosaltres què en penseu?  Bona setmana a tots i bon maig.

El Berlín dels meus llibres.

Deixa un comentari

Us semblarà potser estrany que hagi escrit abans de sant Jordi un post sobre els escenaris de les meves novel·les i ara, passat sant Jordi dediqui tot un capítol a una ciutat on vaig viure dos anys i que no ha estat la protagonista principal de cap dels tres llibres que ja tinc publicats. I és que si bé no és un dels escenaris principals a “la Vall dels Ignorants” sí que n’és un de secundari i amb molta probabilitat tornarà a ser protagonista a la meva quarta novel·la. El motiu és força clar. Tot i que jo ja havia vist algunes ciutats europees abans d’anar a viure a Berlín i vaig tenir per exemple la sort de passar tot un mes d’agost a Viena, va ser precisament la capital alemanya la que va produir un canvi radical en mi.
En primer lloc he de dir que la ciutat que vaig conèixer jo i la que és ara, certament no és la mateixa. Com totes les metròpolis, s’hi injecten prou diners per fer-la canviar i desenvolupar-se. No obstant això, Berlín té un encant especial perquè s’hi pot respirar història més que en cap altre lloc del món. El fet d’haver estat dividida primer en quatre sectors i haver passat després a ser una mateixa ciutat de dos blocs diferents, l’occidental i l’oriental sempre l’han feta un indret misteriós i ple de tensió. El Berlín occidental es va desenvolupar seguint el ritme d’altres ciutats europees, però l’oriental va quedar aclaparat pel gris soviètic fins després de la reunificació. Heu de pensar que els alemanys que van viure amb el mur dividint famílies tenien els controls policials, l’amenaça i sobre tot els somnis somorts sovint a l’altra banda. Els de l’oest se sentien privilegiats de no ser a l’est, i els de l’est sabien que no podien anar contra el seu nou estat, la República Democràtica Alemanya, però ensumaven que a l’altra banda s’hi vivia millor.
Quan va caure el mur i els ciutadans d’una banda podien desplaçar-se a l’altra, de cop van quedar molts pisos i edificis buits que es van anar habitant sovint d’okupes que feien el manteniment de les cases a canvi de viure-hi de franc.
En el temps en què jo vaig viure a Berlin la ciutat encara no s’havia acostumat “a l’altra banda” i encara era molt palès el caràcter diferenciat dels alemanys de l’est —els Osis — i els de l’oest — els Wesis— i per tant la història de les dues alemanyes es respirava cada dia intensament.
La primera època de la meva estada a Berlín la vaig passar al barri de Mitte, que tradicionalment és el centre neuràlgic de la ciutat on hi ha la Museumsinsel, l’illa de museus, el Reichstag, la preciosa avinguda Unter den Linden i la Porta de Brandenburg. Passar de viure al carrer Bonavista que sempre ha estat molt animat, ple de gent del barri i on una se sent agombolada a viure de cop a Mitte va ser ja un xoc. Aquest cèntric barri berlinès és un dels més segurs de la ciutat però també és tot el que un espera d’una capital administrativa alemanya, és un pèl fred i força endreçat. A mi en aquell moment em va semblar veure-hi el tarannà soviètic reflectit tot i que no era possible. Passejar per Mitte era sinònim de parlar i amb gent ben situada econòmicament. L’altra cara de Mitte és el barri on vaig tenir la sort de llogar el meu primer pis: Neukölln. Aquest barri era juntament amb Friedrichshain dels més pobres. La gent que hi vivia no tenia res a veure en absolut amb la gent que em trobava a Mitte.
Anar cada dia del meu pis de la Sonnenallee número 14, a l’hotel Adlon a Mitte era moure’s entre dos universos completament diferents.
Si en comptes d’anar a viure a Mitte jo hagués anat a parar a Prenzlauerberg, a Charlottenburg o fins i tot a Kreuzberg, la meva primera etapa a la ciutat potser m’hagués semblat un xic més lleugera perquè en aquests altres barris la gent ja era molt més una barreja que no pas el primer.
Fa poc vaig conèixer un home d’Ohio que venia a fer un viatge de dos mesos per Europa. Com que els seus avis eren alemanys, Alemanya era un país que volia visitar amb calma. Entre totes les ciutats que hi ha vist hi ha Berlín. A mi m’interessava conèixer el seu parer sobre el que va ser la meva plataforma de llançament a la vida real i a pesar dels anys que han transcorregut hi ha dues coses que sembla que no han canviat de la metròpoli alemanya d’ençà que hi vaig viure jo. En primer lloc el fet que floti un cert desencís i malestar a l’aire. Els habitants de Berlín estan sovint malhumorats. Quan jo hi era ho estaven pel moment de crisi en què vivien, un moment en què de dues ciutats se’n va haver de fer una i això va implicar un esforç econòmic i cultural important. Ara probablement el focus del malestar és un altre perquè en una ciutat que és el centre administratiu d’un país és on més es palpa el neguit que ocasionen algunes amenaces imminents com la crisi energètica. I aquest afecta i molt a Alemanya ja que segueix sent un país industrial i que consumeix per tant molta energia.
Ja us he parlat en alguna ocasió del concepte de la “Berline Schnauze” que no només és un dialecte urbà que es parla a la ciutat sinó que implica una manera de fer. La “Berline Schnauze” és el caire directe, abrupte i sovint irreverent que fan servir els habitant de la ciutat per comunicar-se els uns amb els altres i certament per no veure’s trepitjats en una capital on tothom va a la seva a ritme frenètic.
Un dels fets més curiosos de la ciutat és que quan hi vaig ser i encara ara, sempre deia que els berlinesos nats a la ciutat haurien d’estar “unter Naturschutz” en conservació, és a dir que se’ls hauria de tractar com a espècie protegida. I és cert. Generalment la gent que hi coneixereu prové d’altres llocs i per tant se sent a la ciutat exactament tan “manllevat” com els turistes. I això també fa que Berlín sigui molt especial.
L’altre punt que converteix la ciutat un indret que sorprèn però pot arribar a ofegar un xic és la gran quantitat de gent que hi ha i s’esforça per ser el que anomenaríem en català modern “guai”. Us confessaré una cosa. Quan jo vaig marxar d’aquí per viure a Alemanya, ho vaig fer en part perquè estava envoltada de massa gent que em semblava tallada per un mateix patró: el que es considerava “de bon to” a la societat catalana. Quan vaig arribar a Berlín i vaig començar a interaccionar amb gent de fora del barri Mitte vaig començar a descobrir un món ple de persones que duien un estil de vida alternatiu. Alguns perquè no tenien feines estables i treballaven a temporades, altres perquè als trenta llargs encara compartien pis amb algun amic o amiga, molts perquè vivien en famílies compostes de les restes de les seves ex-famílies i una immensa majoria perquè cercaven un lloc a Berlín doncs es desviaven de la norma. De fet, de gent diferent a Berlín en vaig veure tanta que finalment em vaig fixar precisament en algú que era exactament el model de que s’hagués esperat aquí d’una persona, un noi amb la carrera acabada que volia un estil de vida d’allò més normal i corrent. I va resultar destacar a l’escena berlinesa per ser més normal que la resta del que m’envoltava cada dia.
En tots els dies que el Mark, així es diu el meu amic d’Ohio, ha estat a Berlín, ell ha tret la mateixa conclusió que jo en aquella època. Si ho hagués de definir diria que aquesta ciutat pertany a Alemanya sense ser típicament alemanya perquè més aviat pertany a tots aquells que volen encaixar en un lloc on ningú intenti encaixar.
Us deixo avui amb unes imatges de la meva primera gran ciutat. Aquella a la que vaig decidir anar però que em suposava un xoc diari d’adaptació. Totes elles me les ha cedides el Mark, que aviat tornarà als EEUU carregat d’una pila de bones impressions sobre la nostra vella Europa espero.

Els personatges dels meus llibres.

Deixa un comentari

Molta gent llegint només la sinopsi de “La Vall dels ignorants” arriba a la conclusió que la novel·la té molt d’autobiografia. Qui s’acaba el primer capítol que Stonberg posa a l’abast dels possibles lectors per fer boca i té l’oportunitat de fer-me’n preguntes, generalment em demana quin tan per cert de la Mariona hi ha en la Mireia que troben a la ciutat de Dresden al llibre. Doncs per als curiosos he de dir que jo i la meva primera protagonista compartim moltíssimes coses. Per exemple, que les dues vam anar a parar al que havia estat l’antiga República Democràtica Alemanya per error i confusió. Això per començar. També comparteixo amb la Mireia que ella marxa a cercar una vida millor a un altre país perquè sent que aquí potser no encaixa del tot però allà s’hi troba certament desplaçada.

L’evolució del personatge és molt similar a la que vaig fer jo quan hi vaig ser. Vaig passar de la mirada crítica a la comprensió perquè és una trajectòria força recorrent dels immigrants. Primerament ens sobta tot allò que veiem i ho percibim com a absolutament diferent del que ens és familiar al nostre país. Després comencem a entendre el motiu que hi ha darrera d’aquella diferència. Així per exemple la Mireia se sorprèn de que els alemanys siguin capaços d’invertir en seu temps de lleure del cap de setmana per anar a conrear hortalisses al seu “Garten” i no prefereixin gaudir d’un bon cafè a la terrassa. I això és exactament el que em va passar a mi a Alemanya. En un principi em costava acostumar-me a que els alemanys no fessin tanta vida al bar com aquí però quan vaig tornar, he estat molts anys sense saber asseure’m a una terrassa a gaudir d’una conversa amb els amics. I amb això no vull dir que als alemanys no els agradi, al contrari, de fet el nostre estil de vida de “terrassa” s’està imposant i quan arriben els primers rajos de sol, tothom surt a prendre la fresca i agafar bronzo on hi hagi sol. Però heu de recordar l’any en què està ambientat el llibre i que en aquella època, els que vivien a l’antic territori de l’Alemanya de l’est encara no estaven acostumats a gaudir de les possibilitats del capitalisme com ho estan ara. Era molt més habitual llavors fer reunions a casa dels amics que ara. Un altre punt en comú entre la Mireia i jo és la infantesa vinculada a Tossa de Mar. No podia deixar de fer sortir el meu bocí de paradís al meu primer llibre i qui sap si en un futur Tossa tornarà a aparèixer a les planes d’alguna de les meves narracions.

L’altre gran dubte és el Gerd de la primera novel·la. Aquí he de dir que el personatge és un prototip del tipus d’home jove que havia quedat desarrelat durant la reunificació. De Gerds a Dresden i a tota l’Alemanya de l’est n’hi havia molts i també hi havia un consum alt d’alcohol entre ells. Però no és un fenomen aïllat. Quan en una societat un col·lectiu se sent desplaçat i no acaba de respondre al model que la majoria considera “persona triomfadora”, per desgràcia és molt probable que pateixi problemes d’addicció. El detonant mental del meu personatge però és una barreja entre un col·lectiu d’homes que vaig trobar jo a l’Alemanya de la reunificació primer a Berlin i després a Dresden i el noi amb qui vaig haver de conviure a Sant Petersburg. I és que quan vaig viatjar a aquesta ciutat russa per millorar el meu idioma, vaig decidir viure en una família perquè vaig pensar que així milloraria més el meu rus. Però la família que em va escollir l’escola només constava d’un home d’uns trenta-cinc anys que rarament estava seré. I amb totes aquestes imatges al meu cap va néixer el meu Gerd.

El Frank és algú de carn i ossos que òbviament té un altre nom i que en aquella època em va ajudar a tirar endavant al començament però que va resultar ser més cap de trons del que em pensava. I el Michael que trobareu a les pàgines del meu llibre també és algú molt i molt real que tenia aspecte de barrufet inofensiu però tenia tota les males intencions del món.

De totes les meves tres novel·les, potser la que conté personatges més inventats és “Pintor de Boira”. La Laura és algú que em recorda una mica una companya d’un curs d’àrab que de ben jove es va casar amb un marroquí. En la Sara també hi trobareu una mica de mi mateixa perquè durant una època vaig admirar un dels meus professors universitaris tot i que la meva admiració cap a ell va perdre en intensitat de seguida que el vaig conèixer una mica més. I un dels herois indiscutibles del llibre és d’ètnia gitana, un poble que a mi sempre m’ha semblat molt capaç de mantenir les seves arrels i no deixar diluir-se gaire.

A la tercera novel·la “Rotres d’Arc Iris” hi tornem a tenir algú que la gent identifica amb mi: L’Estel. I és cert que la meva protagonista, que és de Begur, se sent força perduda a la ciutat comtal. La nostra societat és una que segueix disgregant els membres segons el seu model familiar. Hi ha els que tenen família i que estan força absorbits per ella, els pares i mares solters i solteres que tenen una vida que discorre paral·lela i allunyada a la de les famílies i per últim hi ha els solters del tot a qui els cal trobar algú amb qui tinguin si més no la situació familiar en comú. I no hi ha Estel sense el seu company de viatges, el Salvador. El Salvador és un personatge que es fa immensament entranyable a tots els lectors que m’han volgut comentar què els ha semblat la tercera novel·les . És especialment popular entre les dones i moltes li troben més virtuts de les que li imagino jo al llibre. El Salvador també va sortir de la realitat de Barcelona perquè l’embrió del personatge és el que va ser un comprador meu del Wallapop, un home molt educat i xerraire amb qui vaig anar a passejar un parell de cops. La seva gran afició en aquell moment en què el vaig conèixer era comprar tot el que trobava a bon preu per acaramullar-ho a un local que tenia. Però el Salvador no és l’únic home que ha convertit el tenir en un estil de vida i per tant crec que també és un personatge que es pot repetir amb molts noms i sota moltes formes al paisatge català.

I de vegades no només els personatges surten de la meva pròpia experiència sinó els fets que es relaten als meus llibres. La desaparició d’un dels personatges de la meva tercera novel·la va ser un fet traumàtic que em va passar fa gairebé ja deu anys. Tenia un amic a qui veia d’un a dos cops per setmana i de cop va desaparèixer del mapa, el seu mòbil estava mort i no responia a cap mena de missatge. No m’agradaria que ningú hagués de passar per aquesta experiència perquè és devastadora. D’ençà d’aquell episodi de la meva vida quan veig a les notícies que algú ha desaparegut sé l’angoixa que passen els del seu voltant. La incertesa esgarrinxa el cor, ni més ni menys.

Com he esmentat abans, la llavor dels meus personatges és sovint algú real a qui jo he conegut en persona. No obstant, un cop li dono vida a les meves pàgines, aquest personatge adquireix un tarannà, un llenguatge i uns fets propis i acaba sent el que ell vol. Quan vaig començar a escriure Pintor de Boira per exemple, tenia claríssim quin havia de ser el final d’un dels personatges. Però a mida que la meva novel·la anava avançant, la meva protagonista es negava a desaparèixer i finalment els meus dits i la meva ment la van fer acabar allà on ella volia ser i no pas on jo creia que acabaria. És el que anomeno el poder de la ficció. Res no surt del no res però tot es converteix en un món diferent a l’experiència primera que ha generat l’espurna. I no us penseu però que la meva primera intenció quan escric és entretenir. Generalment sempre hi ha primer un missatge que vull transmetre i després l’embolcallo en la història, una història que espero que sigui agradívola als meus lectors. Us convido a donar-me’n la meva opinió.

Espero poder-vos veure per Sant Jordi a la parada d’Stonberg a Diagonal 407 de dos quarts de sis a un quart de set.

Escenaris de llibre.

Deixa un comentari

S’acosta sant Jordi, la nostra diada, un dia que per a mi sempre tindrà un caràcter molt especial perquè durant mitja vida ha estat un dia de celebració familiar. Pels que em coneixeu sabeu que el meu pare es deia Jordi i com podeu imaginar a casa sempre s’ha fet festa amb un bon àpat. I òbviament la rosa mai no m’ha fallat en tots els anys en què vaig tenir pare. Fins i tot quan vivia a Alemanya els pares tenien la manera de fer-me’n arribar una com a símbol del nostre vincle i ara, encara que em manquen aquells amb qui vaig aprendre a estimar la festa, sant Jordi segueix sent un dia que vull fer singular.

He viscut a molts indrets diferents i he recorregut molts kilòmetres a l’estranger i amb cada viatge he après i he interioritzat no només els paisatges sinó també l’ambient dels carrers i camins que trepitjava i he procurat entendre la gent que vivia als llocs visitats.

Avui vull escriure el meu post sobre aquests indrets trepitjats, viscuts i fins i tot estimats que han esdevingut els escenaris de les meves novel·les i que han quedat arrelat en la meva experiència. Per compartir la meva història i fer-vos un tast de les meves novel·les, al meu blog podeu trobar el vídeo “escenaris de sant Jordi 2024” en què hi veureu fotografies d’aquests indrets tan màgics que són el marc de les meves narracions i dels missatges que embolcallen.

El primer gran escenari de la meva vida va ser Dresden. No va ser el primer lloc a l’estranger on vaig tenir l’oportunitat d’anar, ni molt menys. Abans d’anar a viure a Dresden vaig passar dos anys a Berlin, la ciutat delirant que em va sacsejar i fer madurar de cop durant el meu primer període a Alemanya. Parcialment serà important en la meva quarta novel·la en la que estic treballant ara. I si bé Berlin sempre ha estat cosmopolita, dinàmica, sorollosa i enorme, Dresden és, o era quan hi vaig ser, gairebé un pol oposat. La que s’anomena Florència de l’Elba per la seva bellesa arquitectònica era una princesa endormiscada que estava lentament despertant del seu somni, o malson de la reunificació. Amb la seva Brühlsche Terrasse que es veu a les fotografies del vídeo, la seva opera Semper i el conjunt monumental visible a un costat del riu, la ciutat és un diamant preciós que s’ha embellit encara més des de que es va acabar la reconstrucció de la Frauenkirche, l’església de les dones reedificada gràcies a donatius dels ciutadans i d’altres indrets d’Europa per tornar aixecar el que els bombardejos van aconseguir esborrar del mapa.

Dresden és una ciutat romàntica que en l’època en què està ambientada “La Vall dels ignorants” començava a tenir un cor que bategava. Les façanes precioses de la ciutat es maquillaven de nou amb colors harmoniosos que feien que els carrers guanyessin alegria en un període en el que la ciutat encara no era ni turística ni gaire cobejada pels alemanys occidentals.

Anar cada dia en tramvia i veure de lluny la silueta dels edificis monumentals sotjant el rius i els ciutadans m’omplia d’una melangia estranya. Per una banda Dresden convida a passejar-hi i per l’altra també a una reflexió interior.

I no podria escriure sobre Dresden sense esmentar un dels barris més de moda llavors i ara “El Neustadt”. El barri “ciutat nova” aplega una pila de bars, restaurants i locals d’oci que el converteixen en el lloc on una gran part dels habitants de la ciutat van a divertir-se i fer vida social.

El riu Elba també marca moltíssim el caràcter de la ciutat perquè quan comença a fer bon temps, la gent s’hi passeja, hi fa pícnics o va en bicicleta en un indret que sovint és encalmat.

Dresden és una ciutat que canvia, que s’adapta, que acull ara molta més gent de molts llocs que no pas fa uns anys. I té un potencial turístic engrescador si els alemanys de l’est ja s’han posat les piles, han deixat de parlar del passat soviètic i miren ara cap al futur. La “Gläserne Manufaktur” la fàbrica de vidre que en realitat és una fàbrica de Volkswagen és un exemple de la gran injecció de diners que s’ha invertit en la ciutat i del grau de modernitat que està aconseguint. Dresden és una joia en què es respira un passat de mirinyacs i un futur de tecnologia punta sense cap interferència ni anacronia.

A “Pintor de Boira”, la meva segona novel·la, els principals escenaris són la ciutat de Barcelona on hi viu una jove estudiant amb uns amics molt interessants, El Caire que és la ciutat on viu una segona protagonista i Nova York. No cal que us escrigui res de Barcelona perquè està tan a tocar que probablement repassaré paisatges que us són molt propers i no em cal descriure.

El Caire sí que és exòtic. Un d’aquells indrets on m’he endut un autèntic xoc perquè aterrar a la ciutat va ser en part com viatjar en la màquina del temps dos-cents anys enrere. El centre de la ciutat és civilitzat i certament les zones turístiques ens fan sentir una mica segurs, però els viatges amb taxi pels carrers de la ciutat per desplaçar-m’hi d’un cantó a l’altre em van marcar. Els carrers que recordo del viatge no eren asfaltat i a una banda i l’altra hi veia passejar-s’hi homes amb llargues túniques i turbants, hi veia penjats de ganxos terrorífics peces senceres de bestiar que eren mig cobertes de mosques. Les exhibien com a mercaderies que eren però la impressió visual era tan forta que tot i ser dintre del taxi l’instint era tapar-me el nas.

Al llibre i al vídeo hi trobareu per exemple una imatge de la Ciutadella de Saladí, colpidora i tan típica com la nostra Sagrada Família. L’edificació destaca en un fons d’edificis de color groguenc, un to que es confon amb el de l’aire perquè la pols del desert es barreja sempre a l’horitzó. Recordeu que ja us vaig comentar en un post que els egipcis van inventar els col·liris perquè entre la llum intensa del desert i la pols suspesa a l’aire, els ulls dels egipcis patiren i pateixen des de temps immemorials.

Un altre indret que m’ha marcat ha estat el mercat Khan-el_khalili, el gran mercat del Caire. A aquest indret correspon una de les imatges del cafè. Passejar-s’hi és entrar en un altre món i endinsar-se en una altra època, però de fàcil no en té res. La proximitat extrema de la gent, el rebombori dels venedors anunciant els productes i les fortes olors que sovint són un cop de puny olfactiu poden fer que el turista acabi desmaiat de l’atordiment.

Us recomano un te amb menta típic d’Egipte abans i després per poder aguantar amb l’excés de sucre que li posen l’experiència sensorial intensa d’aquest mercat.

Del Caire una de les coses que més em va impactar va ser el Nil, d’una bellesa espectacular, la llum intensa de la ciutat, els ulls dels egipcis que semblen fets per travessar l’ànima, la gent davant dels plats agenollada esperant que des de les Mesquites es doni el senyal per trencar el dejuni del Ramadà i la Ciutat dels Morts.

Vaig ser agosarada, ho sé, i ho seguiré sent cada cop que viatjo perquè em cal veure més enllà del que veuen els turistes. Per això vaig anar a la Ciutat dels Morts, el cementiri gegant on hi viuen els més pobres i desafavorits del Caire. Està prohibit visitar-lo i encara més filmar-lo però jo vaig poder entrar-hi i filmar fragments del que era l’habitatge d’una de les famílies que hi vivia. Em va canviar. Mai més he pogut queixar-me de segons què perquè de cop vaig ser conscient de la sort que implica viure o néixer en un país amb un sistema social fort com el nostre.

Si voleu, podeu cercar al blog l’article sobre la ciutat dels morts perquè ja fa anys que el vaig escriure.

El Caire també impacta perquè els estàndards d’higiene del país no tenen res a veure amb els nostres. Prop del Sheraton, que és un hotel de luxe, s’hi podien veure muntanyes d’escombraries interrompent l’equívoca imatge de riquesa de la ciutat.

A “Pintor de Boira”  Nova York també és un dels escenaris principals. De Nova York puc dir que el que més em va abellir va ser precisament el que té menys renom.  La primera imatge de Nova York que apareix al vídeo és precisament aquest lloc al que retorno mentalment sovint. És la “River Terrace” situada a una punta de Tribeca. No és un lloc tan famós com Central Park però el fet de poder contemplar l’aigua contínuament i el perfil dels edificis al fons la van convertit en el meu racó favorit i la meva passejada nocturna. I si en aquella època hagués sortit a córrer, cosa que algun dia faré, segur que ho hagués fet a la River Terrace. Un lloc que inspira pau en una ciutat que vibra i reverbera. No queda excessivament lluny del conegut edifici “Flatiron”, la casa en forma de planxa que té una cara tan esmolada i prima que es fa difícil de pensar que en aquesta part de l’edifici hi pugui haver cap habitació.

L’Empire State Building pertany a l’imaginari  de tothom que hagi vist un parell de pel·lícules americanes. És un símbol de la ciutat i un dels llocs turístics que s’ha de visitar. Les vistes des dels finestrals d’aquest gratacels no poden deixar indiferents a ningú. Veure Manhattan des de l’Empire State té un preu alt però d’altra banda ho val tot. També és una de les imatges del vídeo. Un altre gran l’impacte és veure precisament Manhattan des del vaixell que porta a visitar Ellis Island. Aquesta illa de Nova York té un encant irrepetible i deixa petjada i encara que haguem vist l’estàtua de la llibertat mil cops en reproduccions diverses.  A mi personalment veure-la en persona des del vaixell que anava a Ellis Island em va emocionar més del que m’esperava.

No soc especialment amant de tot allò que prové dels EEUU com molta gent. Tanmateix, he de reconèixer que Nova York encisa fins i tot a una persona com jo, amant de la vella i bella Europa.

La meva darrera novel·la, “Rostres d’Arc Iris” té uns decorats que podem trepitjar fàcilment. Comença a Barcelona però s’endinsa en un viatge de trobada a França, més concretament a la Provença. El recorregut ens portarà a lloc màgics com “Pézenas” però tota l’acció es resol a Arles preciosa ciutat que podeu veure a les imatges del vídeo. Les seves arenes no són tan famoses com les de Nîmes però estan ubicades en un lloc envoltat de romanticisme. Tampoc falta al llibre la menció de llocs com la Camarga amb els seus cavalls blancs que neixen foscos o els seus braus de banyes diferents a les dels ibèrics. Si voleu passejar-vos pel nostre país veí us convido a una aventura amb una primera part de la novel·la que serveix de preludi pel gran viatge en què viureu els paissatges des de dues perspectives diferents, la femenina i la masculina. I si voleu apuntar-vos el recorregut que fan els personatges, serà un bon itinerari de vacances!

I ja no vull escriure més perquè el que ara cal fer és llegir les meves narracions i viatjar des del vostre sofà mateix de casa.

Bona setmana i comenceu a preparar el vostre Sant Jordi!

Cardona i el seu castell inexpugnable.

Deixa un comentari

Dissabte passat i aprofitant que volia fer una sortida per setmana santa, vaig decidir finalment anar a veure el castell de Cardona amb un amic. Feia temps que ho teníem pendent i vaig pensar que si quan faig vacances a França soc capaç de visitar castells i no cansar-me’n, també ho puc fer aquí i conèixer el nostre patrimoni i una mica de la nostra història.
La visita guiada no és gens cara i vaig pagar-la gustosa. Per vuit euros amb cinquanta una guia turística ens va explicar i il·lustrar el què i el com d’un castell que va fer construir Lluís el Pietós l’any 789 per tal d’assegurar la reconquesta de l’interior del Principat. La situació del castell de Cardona, ubicat en una posició naturalment elevada era immillorable perquè permetia el control sobre totes les rutes del principat i també permetia la vigilància de la frontera amb els sarraïns que en aquella època eren a tocar. Del castell primerenc en queda molt poc i el que coneixem està prop de la torra de la minyona que serveix per adonar-nos del tipus de fortalesa que va arribar a ser. En un principi el castell estava protegit per unes muralles de sis metres que ja no hi són i unes torres tenien uns vint-i-cinc metres però la que podem veure ara és de només 12,5 metres perquè amb els anys i amb el canvi en les estratègies bèl·liques, les muralles es van anar eixamplant però baixant d’alçada i també va ser convenient rebaixar l’alçada de les torres.
Guifré el Pilós va reconstruir el castell i el va ampliar el 886 i al segle XI, Borrell II, comte de Barcelona, el va reedificar. El primer va atorgar la primera carta de poblament a Cardona, i Borrell II la segona. Aquestes cartes de poblament servien per atraure homes i dones a indrets on no s’hi habitava a canvi de certs privilegis.
La fortuna dels Cardona va anar augmentant i la família que va anar ascendint en l’escala social gràcies a l’extracció de sal de les mines de Cardona. Aquesta sal era exportada arreu d’Europa i va permetre a la família enriquir-se i prosperar de manera que van ser capaços de construir una residència opulent i van fer erigir una col·legiata en època romànica amb una alçada i una lluminositat que no es corresponen a l’època. L’església de Sant Vicenç va ser aixecada en només 21 anys i als senyors del castell els va assegurar la benevolència de l’estament eclesiàstic. La vida del castell estava dividida entre la de la noblesa i els seus servents i la dels religiosos i la magnificència de l’església clarament visible des del món musulmà era una frontera clara i un símbol de poder i resolució davant de l’altra fe. D’aquí també la seva magnitud.
Ens hem d’imaginar l’època de la marca hispànica com un llarg període en què les zones frontereres eren ara cristianes i ara musulmanes. Això era així degut a petites guerres, incursions i també a pactes que estalviaven sang. De fet una de les llegendes que relacionem amb el castell de Cardona mostra la barreja i la diplomàcia que gastaven cristians i musulmans llavors.
Es diu que la torre de la minyona s’anomena així en honor a una de les filles dels senyors del castell que un dia van fer una gran festa i hi van convidar totes les persones influents de la contrada i fins i tot els veïns musulmans poderosos. Entre ells hi havia un “Abdul” de la dinastia dels omeies que en aquella època dominava gran part de l’Al Andalus i va aparèixer a la festa deixant a tothom bocabadat. Cal pensar que del segle VIII al XI, els cristians estaven a anys llum dels coneixements dels musulmans contemporanis que eren superiors en ciències com l’astronomia, la matemàtica i la medicina i suposaven el progrés. Diu la llegenda que Abdul es va enamorar de la minyona dels Cardona, és a dir la filla petita que es deia Adelès, i que com que ella, que potser només tenia dotze anys també n’estava, van començar a trobar-se d’amagat prop del castell però en ser descoberts van ser delatats per un dels germans d’Adelès.
Com a càstig se la va tancar a una de les torres on s’hi empresonaven els criminals i se la va deixar amb un servent sord, mut i cec. Segons la bonica llegenda Abdul va fer tot els possibles per salvar-la i va renegar fins i tot de la seva fe. Però quan es va obrir la torre un any després de tancar Adelès a la presó, se la van trobar morta.
És difícil de creure que uns nobles deixessin perdre el que en aquella època era una bona moneda de negociació però el que sí és cert és que a l’arbre genealògic dels Cardona hi apareix una Adela o Adelaida que podria ser la de la llegenda. Al cap i a la fi l’amor no coneix religions i de parelles que han desafiat les lleis “divinies” n’hi ha hagut moltes a la historia real.
El castell es proveïa d’aigua a través de 3 cisternes que en la seva època van arribar a recollir 400.000 litres de pluja. Estem parlant de l’època en què els senyors de Cardona van construir en el turó la seva residència, és a dir cap al 1.240. I per cert, en un moment determinat van adquirir una segona residència a Arbeca, a Lleida amb una palau opulent i que era una mostra de l’ostentació i el poder de la família. De fet als Cardona se’ls va arribar a anomenar els reis sense corona.
El castell de Cardona també té un passat més recent força interessant perquè va ser capaç de resistir el setge Borbònic amb un exercit de 2.000 homes contra el d’uns onze mill dels Borbons. Però resulta que el setge el van començar el novembre i els caps militar de l’altre bàndol mai van pensar que Cardona resistís tant i amb això van acabar sent ells que més patien les inclemències meteorològiques de la tardor.
Si aneu a Cardona a veure el castell us recomano que si podeu feu la visita amb una guia que es diu Núria. No us en penedireu. L’hora i mitja passa volant i una queda amb ganes de saber més de la família dels Cardona. L’únic que no va gaire a l’hora són els serveis del castell perquè consisteixen en unes barraques ubicades fora del recinte i el conjunt arquitectònic es mereix uns banys com cal, sobre tot perquè cada cop hi ha més visitants i els pocs banys fora del castell es queden més que curts. De la mateixa manera l’oferta gastronòmica és molt justa a Cardona. Si voleu menjar bé, ràpid i no us cal entaular-vos gaire, us recomano el bar “el turista” que queda prop del castell. Però si aneu a la plaça del poble i voleu dinar, el menú no baixa dels vint-i-cinc tot i no ser res de l’altre món. Així és que per si de cas millor portar un parell d’entrepans al cotxe per no passar gana i tampoc haver de fer cua. Els restaurants es concentren tots al centre i estaven tots plens.
Si un altre dia visito les mines de sal, hi aniré ben preparada.
Bona setmana a tots!

Tradicions de setmana santa arreu del món.

Deixa un comentari

Tenim la setmana santa a tocar, aquella celebració religiosa en què molts sense saber-ho celebrem el solstici de primavera que els pares de l’església van saber camuflar. I aquest any la setmana santa acadèmica és el que per a mi sempre ha estat: una setmana d’incertesa meteorològica i de ruixats que em feien treure’m la camiseta de màniga curta que duia per abrigar-me un xic.

Recordo les setmanes santa de petita a Tossa. Sempre anava igual. Desitjava sol i estirar-me a la platja per agafar una mica de color però mitja setmana el sol era de forat. I després d’uns anys excessivament assolellats i tres anys seguits de poca pluja els núvols del dissabte 23 tenien regust a glòria, a una meteorologia adequada al moment en què ens trobem. I tant de bo la setmana santa porti pluja i més pluja que és el que toca!

Igual que és època de bunyols de quaresma aquí i de “crêpes” a Bèlgica a d’altres indrets hi ha costums dels que vull parlar avui en aquest post.

Comencem avui per un país on les catifes de corpus són encara més acolorides i vistoses que les nostres: Guatemala. Els carrers d’Antigua amb les seves façanes de diferents tonalitats es preparen pel divendres sant, posant encara més color a la localitat amb l’ajut de catifes fetes amb flors i guarnides amb fruites i verdures. Les catifes florals recorden les que coneixem de pobles com Tossa de mar però a Guatemala els dibuixos de les catifes fan referència a la història de la religió maia. També hi ha processons d’homes que porten imatges de la verge i Jesús fins a l’església. I al vespre de divendres sant, tot el que tenia color a la ciutat es cobreix de paper o tela negra i tothom es vesteix d’un negre que no desapareix de Guatemala fins a diumenge sant. Llavors els típics tons llampants i la música torna als carrers de les poblacions del país.

A Nova Zelanda la tradició de setmana santa no em fa gaire goig. Ja sabeu que a molts països aquest període es relaciona amb les llebres. A Alemanya per exemple és la llebre de setmana santa, l’ “Osterhase”, que porta els ous de xocolata als nens. La llebre i el conill són un símbol de fertilitat i com a tal representa allò que abans del cristianisme volien conjurar les religions ancestrals amb rituals per fer donar a la terra els seus fruits.

I a Nova Zelanda quan van introduir els conills, resulta que es van reproduir i multiplicar tan ràpidament que devastaven collites i allò que els ramaders tenien com a menjar pels ramats i se’ls va considerar una plaga. Per això a la ciutat d’Otago, a la illa sud de Nova Zelanda, la tradició no porta a cercar ous de pasqua amagats, sinó que s’aprofita l’ocasió per tal de caçar conills, el que en caça més guanya un trofeu i 3.500 dòlars de Nova Zelanda. Una festa on no m’hi trobareu pas.

A Jamaica el típic menjar de Setmana Santa és un pastís que es gaudeix acompanyat de formatge. I per dijous sant els jamaicans més tradicionals practiquen un ritual que consisteix en trencar i posar la clara d’un ou cru dins un got ple d’aigua. El deixen tota la nit i l’endemà els entesos diuen que poden llegir el futur segons els dibuixos que fan les clares de l’ou a l’aigua. Ja sabeu que això de llegir el futur en restes de menjar no és res de l’altre món, i si no penseu en aquells que llegeixen les fulles del te a les tasses. Els jamaicans van a missa vestits de negre per setmana santa però el diumenge torna el color als carrers i s’hi fan desfilades amb gent vestida com si fos el carnestoltes de Río de Janeiro, és a dir amb poca o poquíssima roba sobre i ballant. El que se celebra també és la fi de l’esclavatge.

A la República Txeca la setmana santa s’associa a l’aigua. Els homes txecs, fan una espècie de fuets amb branques de salze i les decoren amb llaços de colors. Llavors surten al carrer i fuetegen les noies suaument i les mullen amb galledes d’aigua per tal de que siguin fèrtils.

A Itàlia els florentins celebren des de fa més de tres-cents anys una tradició que s’anomena “Scoppio” del carro. Es tracta de tenir un carruatge guarnit i ple de pirotècnia que porten membres de la població masculina vestint amb la roba típica del segle XV. El carruatge s’empeny fins a la catedral i allà s’encén. Aquesta tradició també volia assegurar unes bones collites i bons negocis.

A Polònia, com a la República Txeca, l’aigua és protagonista per setmana santa i dilluns sant esdevé el dilluns moll amb batalles d’aigua pels carrers. Segons la tradició, les dones a qui mullen per dilluns sant, es casaran durant el següent any. Per tant aquest costum també té a veure indirectament amb els rituals de fertilitat ancestrals.

I com ja sabeu, a Alemanya és tradicional que s’amaguin ous de xocolata pels racons de la casa i  el jardí i que els porti “l’Osterhase”, la llebre de Pasqua. Quan hi vaig ser també em va sorprendre que s’aprofités l’ocasió per fer obsequis a les persones més properes. És una cosa a la que no estava acostumada d’aquí.

Us deixo amb una imatge que és una barreja d’aquí i d’allà. La platja és de Catalunya però el motiu, la llebre i els ous de xocolata són típicament alemanys.

Bona Setmana Santa i no us atipeu gaire de mona!

Què bé que viuen alguns! Comparant el sistema social alemany amb l’espanyol.

Deixa un comentari

Aquesta setmana al “Tageschau “, el telenotícies alemany de la primera del dissabte dia 16, un dels temes dels que es van tractar va ser l’esborrany de projecte del CDU per canviar el “Bürgergeld” per una “Grundsicherung”. Anem a pams, el” Bürgergeld” es pot traduir com a “diners dels ciutadans” i la “Grundsicherung” seria l’assegurança bàsica. L’actual “Bürgergeld” no és res més que la prestació econòmica que s’ofereix a aquelles persones que han deixat de cobrar l’atur i que per algun motiu no poden guanyar-se el sou per viure. El tema ja fa temps que m’interessa i molt perquè quan Pedro Sánchez va sortir amb això de la renda universal jo em vaig portar les mans al cap. Per molt d’esquerres que sigui, els subsidis de l’estat de llarga durada crec que han d’estar subjectes a controls rigorosos i no es poden anar oferint per les bones perquè acaben generant una pila de gent sense cap gana de treballar. Sona molt de dretes, ho sé, però és que de ganduls n’hi ha per tot arreu.

El “Bürgergeld” anteriorment es va anomenar “Harzt IV” o “Arbeitslosengeld II”, la prestació per atur II i és aquella prestació que es pot percebre si s’ha acabat el subsidi de l’atur i encara no s’ha trobat feina. Era una quantitat amb la que els ciutadans no podien viure de manera digna després d’esgotar el seu any de prestació d’atur. I fixem-nos ara en una dada: A Alemanya l’atur es percep només durant un any i no dos com aquí tot i que el país és força més potent econòmicament que el nostre. El “Arbeitslosengeld II” es va substituir per un “Bürgergeld” més digne per ajudar a les persones en risc d’exclusió social. Actualment hi ha requisits per cobrar el Bürgergeld i també sancions que fan que puguis deixar de percebre la quantitat completa. Per exemple, si el Bürgergeld actual corresponent a una persona adulta sense fills és de 563 euros, però a aquesta persona se li ofereix una feina “zumutbar” i la rebutja, el primer mes, el perceptor cobrarà un 10 per cent menys d’aquesta renda. Si rebutja una feina per segona vegada, cobra un vint per cent menys durant dos mesos i si torna a rebutjar de nou una feina per tercera vegada, llavors cobra un 30 per cent menys del “Bürgergeld” durant tres mesos. Aquí el més interessant és que estigui contemplat al reglament alemany què és una feina “zumutbar”. S’entén que “zumutbar” és raonable, una feina que no representi unes exigències desmesurades ni una explotació física, psíquica o emocional de cap mena.

Ho trobo més que lògic. Ja fa anys quan vivia a Alemanya vaig conèixer un docent que treballava a la universitat però que mai feia més d’un o dos cursos per semestre. La feina li servia tan sols per tenir uns diners extra i la seva principal font d’ingressos era el subsidi social que en aquella època s’anomenava “soziale Hilfe”, ajuda social. Aquest docent en concret no tenia cap mena de discapacitat física ni intel·lectual i podia haver-se posat a treballar de docent d’espanyol o d’italià ja que estava llicenciat en ambdues llengües. Però mentre jo m’escarrassava per pagar-me les despeses i estudiar la meva carrera, ell vivia queixós perquè no li sobraven els diners però es negava a buscar cap feina que ell no considerés prou bona per a ell.

Des de llavors les coses han canviat perquè ara hi ha sancions per aquells que no “mostren interès” per reincorporar-se al mercat laboral. No obstant, dissabte passat vaig parlar amb un conegut a Alemanya i ell mateix em va dir que sovint aquestes sancions no s’apliquen.

El CDU que és un partit de dretes vol canviar el “Bürgergeld” per una prestació anomenada “Grundversicherung” perquè creu que l’actual “Bürgergeld” no incentiva prou la reincorporació a la feina.

Com sempre hi ha dues cares de la moneda. Per una banda certament determinat tipus de perceptor amb malalties físiques, psíquiques o depressió, s’acabarà d’enfonsar si per algun motiu es queda sense la seva principal font d’ingressos. Per altra banda però, si els requisits són altres i la quantitat disminueix realment en rebutjar la feina, potser més gent tornarà al circuit laboral. No podem oblidar que les prestacions socials es paguen amb els impostos dels que treballen.

Ara anem al nostre cas, el cas d’Espanya. Aquí l’atur es pot arribar a percebre fins i tot dos anys. Això permet molt de marge de maniobra a molta gent i sent la terra de la picaresca, quanta gent està a l’atur i segueix treballant en negre? No tenim suficient control per assegurar-nos que n’hi hagi que no estiguin gaudint de dos anys semi-sabàtics a costa de les arques públiques.

Per acabar-ho d’adobar, el nostre IMV, ingrés mínim vital, es garanteix a tots per un igual sense haver de presentar cap prova ni sol·licitud de disponibilitat per treballar. Segons l’actual llei, només cal ser resident a Espanya durant un any per accedir a aquesta renda.
I Pedro Sánchez finament va tirar endavant la Renda bàsica Universal que és un ajut de 900 euros que es dona a tot aquell que estigui en situació de vulnerabilitat i que garanteix que la persona podrà dir eternament “no” a feines no dignes.

De perceptors d’aquesta renda universal només en conec un. L’individu en qüestió ha estat rebutjant contínuament feines amb contractes regulars per tal de poder demostrar que durant el període necessari no ha superat els ingressos que permeten l’accés a aquest regal del cel. El pitjor és que nosaltres en aquest país ni tan sols demanem als que la cobren que facin l’esforç de buscar feina i així doncs hi haurà autèntics paràsits que viuran bé sense treballar gaire. I és que el punt està en que la percepció de la renda no implica que no es puguin exercir altres feines.

Torno al cas d’aquest conegut meu. Després de rebutjar feines ben pagades i dedicar-se a donar classes d’anglès i feinejar aquí i allà, finalment va aconseguir la renda universal. Com que viu en una casa ocupada, les seves úniques despeses són el menjar i els fills. Està sempre de molt bon humor i a mi durant mesos m’ha inflat el cap amb allò de que treballo massa i la feina és massa important per a mi.

És molt divertit fer-se petar els diners en birres als clubs nocturns mentre els altres ens trenquem les banyes treballant.

El pol oposat és una amiga meva que treballa a una cadena de supermercats catalana. Aquesta en concret no gasta gaire bon tracte amb els empleats. Li canvien el torn sovint i el de matí implica que es lleva a quarts de cinc del matí. El seu horari és de més de quaranta hores setmanals i el seu sou no arriba als mil tres-cents. A més, aquest any no li han pagat els incentius perquè ha estat de baixa dues vegades el mateix any.

I ara compareu la situació: la meva amiga treballa i es paga les despeses, aquest conegut meu viu del seu volant de “vulnerabilitat” i es dedica a escoltar música en concerts amb els diners dels altres.

Vull pensar que no tots els que cobren la renda universal tenen tan poques ganes de portar una vida digna com aquest paio en concret de nacionalitat anglesa, que dels gairebé vint anys que porta aquí només ha treballat i cotitzat  com a molt sis o set. Però el subsidi el percep igualment. Jo també vull gaudir d’unes vacances pagades? Què he fet malament? No posar fills al món sense tenir recursos per mantenir-los? Certament sovint haver intentat fer les coses bé em fa sentir molt toixa.

Jo no puc canviar les lleis però sí que puc intentar que la gent hi reflexioni i puc també rebutjar estar prop de persones com aquest anglès que es dedica a torrar-se al sol del país mentre una immensa majoria va a la feina i intenta no queixar-se.

Realment s’hauria de revisar de manera molt seriosa a qui se li proporciona la renda i no oferir-la de manera indefinida perquè només criarem ganduls i paràsits.

Dit això passo a un tema més agradívol i us desitjo unes bones vacances de setmana santa.

“A raig i roll” i altres expressions castisses.

1 comentari

I avui és el quart post que dedico a locucions catalanes castisses, aquest cop amb unes quantes més d’aquelles que no se senten gaire sovint. Per algun motiu acaben sempre fent-ne servir unes quantes que tenim per mà i d’altres en canvi queden al racó de l’oblit, d’on les vull treure jo per reutilitzar-les.

Aquest segon dijous de “març, marçot mata la vella vora el foc i la jove si pot” ens porta el record fresc de l’esperada pluja del cap de setmana. A mi m’ha ajudat a reflexionar molt perquè els dies grisos alenteixen el ritme i ens fan mirar cap endins. Vaig aprofitar per fer revisió d’uns quants anys de la meva vida amb tot allò que ha estat bo i el que podria haver estat millor si jo hagués estat més saberuda. El que sí és cert és que quan no es pot estar fora fent esport, ni passejant automàticament vaig pensar en la meva vida a Alemanya que era força insípida perquè la majoria de les activitats que es podien fer requerien diners. I jo no en tenia. A deu sota zero ni es pot anar a patinar pel carrer, ni anar en bicicleta gaire estona i fins i tot caminar es pot convertir en una tortura. Toca per tant anar a concerts, restaurants, bars i cafeteries o cines i afluixar la mosca cada dos per tres. Aquí a Barcelona puc anar a la platja amb un llibre, fer un cafè per un euro cinquanta i xerrar amb alguna amistat o patinar a la Barceloneta sense desdinerar-me. Però quan el temps no acompanya ens hem de buscar activitats d’interior i aquestes ja no són de franc.

A mi la pluja ja em va anar bé. De fet em va emocionar tant que vaig creuar mitja Barcelona sota el paraigües només per tenir el plaer d’olorar la humitat i de sentir com els sons més estridents de la ciutat queden apaivagats amb la pluja tan esperada. Això sí, sé del cert que aquest temps no constitueix el seixanta per cent del total de l’any com en altres països. Per tant, quan aquí tenim un dia de pluja podem aprofitar per “fer dissabte” per exemple i reorganitzar els armaris que tenen tendència a desendreçar-se sols. Dies com dissabte passat són excel·lents per netejar o com també podem dir en català “treure els racons” que no és res més que desprendre’s d’allò que és inútil i sobra.

El dissabte de pluja em va anar bé per agafar força perquè dintre de poc hem de posar notes i això vol dir que ara tots els alumnes es despertaran i voldran fer alguna activitat o examen que en el seu moment no van poder fer perquè van preferir quedar-se a casa fent el gallòfol. I és clar, si no tenen justificant pel dia que van faltar aquesta activitat no la podran fer i si en són vàries potser suspendran i tot. Però no patiu que no assumiran pas la seva culpa sinó que “em carregaran a mi els neulers” que no vol dir res més que em faran pagar a mi els plats trencats de la seva poca diligència. I potser encara rebré algun correu d’algun pare o mare indignat per no deixar que el seu fill fes, a la seva pròpia conveniència, els treballs del dia que va saltar-se la classe. Actualment s’ha pujat una generació de cotó fluix.

Això per no parlar de totes aquelles ocasions en què he d’anar “darrere els alumnes amb un flabiol” per tal que m’entreguin les tasques i projectes que els demano. No sé si coneixeu aquesta expressió “d’anar darrere amb un flabiol” però en tenim una de sinònima que és “anar darrere amb un pa calent”. La fem servir quan volem dir que anem darrere d’algú inútilment.

Tanmateix tampoc “en vull fer plat”, és a dir que no li vull donar importància a tot això perquè és part de la meva feina i a la feina sempre hi ha moments i situacions que no són agradables.

I parlant de pluja i de bicicleta i de passejades. Tenim mitja Barcelona de cap per avall. Hi ha obres per tot arreu i a munts, és a dir que podríem dir que hi ha obres “a raig i rolls” i sovint s’ha d’anar amb molta cura perquè les obres no estan excessivament ben senyalitzades i per tant es fa difícil no anar de lloros. I llavors potser amb una mica de sort podríeu “carregar els neulers” a l’Ajuntament i us pagarien una indemnització. El que no podem dir és que “no sabem d’on surten les misses” perquè sabem exactament qui paga les obres: nosaltres amb els nostres impostos. I si són les obres rai!

Si estigués més ben situada i no m’hagués de preocupar pels diners jo podria dir que “tinc el ronyó cobert” però de moment no és així i per tant em toca pencar i si cal aguantar els canvis d’humor dels adolescents. Queda poc més d’una setmana per a assaborir les meves merescudes vacances de setmana santa. Aprofitaré per fer esport, veure els amics i amigues i menjar millor que jo, com diuen els valencians “tinc bona barra” però només puc gaudir al cent per cent de la cuina quan tinc vacances.

Us deixo doncs pensant en aquestes expressions i sobre tot en la setmana santa que ja tenim sobre. Bona setmana a tots!