Sistema, antisistemes i conflicte social.

13 febrer, 20259 febrer, 2025Deixa un comentari

Just ara fa unes tres setmanes vaig anar a l’hospital de l’Esperança a fer-me unes proves rutinàries. Només hi havia estat un cop i no com a pacient sinó com a acompanyant si no recordo malament. El lloc no em resultava familiar tot i pertànyer a Gràcia, està tan amunt que és una zona per a mi desconeguda. Just darrere del santuari de Sant Josep de la Muntanya que veritablement impressiona per les seves dimensions vaig reconèixer la Kasa de la Muntanya de la que havia sentit a parlar tantíssim sense haver-hi pogut encara estar. Va ser una antiga caserna de la Guàrdia Civil que va construir Eusebi Güell. La guàrdia Civil la va deixar d’emprar el 1983 i el 1989 va ser okupada i esdevingué pel que sembla un espai central del moviment okupa a la ciutat. Sembla ser que la família Güell va intentar recuperar l’edifici però finalment va negociar amb l’Ajuntament pel seu ús i es vol transformar l’edifici en vivendes socials. Per a mi és juntament amb Can Masdeu un epicentre del moviment social que evidencia el gran problema de la crisis de l’habitatge que fa anys que s’ha convertit en un malson permanent per a tots els ciutadans. Sobre Can Masdeu ja vaig escriure un post fa uns anys.
Tant Can Masdeu com la Kasa de la Muntanya tenen una funció reivindicativa molt necessària en un moment en què vivim amb indignació com els fons inversors compren blocs de cases sencers i s’apoderen de la nostra ciutat per renovar habitatges i posar-los en lloguer només accessible pels més rics. I precisament aquesta darrera setmana els barcelonins han guanyat una batalla un fons voltor amb el cas de la casa Orsola. El 2021 un fons d’inversió va comprar la casa i va avisar els veïns que no els renovaria el contracte. En principi estaven previstos desnonaments però una gran concentració de ciutadans els va impedir i finalment s’ha anunciat que l’Ajuntament ha adquirit l’edifici en què conviuran ara veïns amb rendes antigues, veïns que pagaran lloguer social i veïns amb preus d’habitatge actualitzats. Però l’esdeveniment ha estat una fita que demostra que sí és possible no deixar la ciutat en mans dels grans capitals.
El problema l’he viscut en primera persona durant anys. Des de que vaig marxar de casa he pagat sempre lloguer i de vegades, per tal de que s’adaptés a la meva butxaca, he viscut en pisos en condicions que podríem definir com a difícils. A Alemanya el meu primer pis situat a la Sonnenallée tenia una dutxa a la cuina i encara funcionava amb calefacció de carbó. El meu primer pis, que sempre recordaré amb molta emoció estava ubicat al que havia estat l’antiga Alemanya de l’est i per tant no havia estat reacondicionat. En aquella època em vaig considerar privilegiada perquè el meu pis tenia un bany interior. El de la meva veïna no en tenia i havia d’utilitzar l’inodor que es trobava al replà de l’escala. Anys després a Dresden vaig haver de passar uns mesos en un pis on també tenia calefacció de carbó, dutxa a la cuina amb la sortida de l’aigua bruta que donava a l’aigüera i un bany al replà de la casa. Estic parlant dels anys 1996 i el 2000. Una època en què segurament era impensable que quedessin aquest tipus d’habitatge a la nostra ciutat. Però mai em vaig queixar de viure en aquestes condicions, ni tan sols quan em quedava l’aigua de la dutxa congelada a l’aixeta o quan havia de carregar els sacs de carbó per escalfar. El motiu és ben clar: el país m’oferia una possibilitat de viure sola per una butxaca dèbil com la meva. I posaria la mà al foc que molts s’apuntarien a viure en pisos en condicions rudimentàries si els preus els fossin assequibles. A l’Alemanya de l’Est i en concret la ciutat de Berlín van quedar molts pisos buits després de la caiguda del mur i van ser ocupats per joves que tenien ganes d’emancipar-se però no tenien recursos. Però el moviment Okupa va començar molt abans, als anys seixanta a ciutats com Berlin i Amsterdam i durant els anys setanta es va estendre i va arrelar amb força a Gran Bretanya. Aquí a la Península va entrar amb empenta al País Basc on s’anomena gaztexte.
Molts edificis okupats han estat rehabilitats i millorats per la gent que els ha okupat i encara que avui dia molts okupes són criminalitzats, en un principi el moviment va néixer per ocupar i donar ús a espais que estaven buits i alhora confrontar a la societat amb l’imminent problema de la despesa abusiva per l’habitatge.
Fa poc parlant amb un amic nascut a Sant Cugat em va dir una frase que em va agradar molt “l’okupa fa barri”. I és cert. Una de les imatges que tinc jo dels okupes és la de la persona “antisistema” i sense recursos que decideix posar-se a viure en indrets buits i que sovint s’organitza per tal de posar a l’abast del barri espais on hi duen a terme tallers per exemple. Per a mi aquest és l’okupa tradicional. Més tard també han aparegut els masovers urbans que són aquells que no poden pagar lloguer però acorden amb els propietaris dels immobles que s’encarregaran d’una part del manteniment de l’habitatge com a compensació. Tots aquests són els que jo anomeno “okupes acceptats”. Però malauradament ens els darrers anys han aparegut màfies molt ben administrades i semicriminals de grups que ocupen habitatges que sovint són de particulars i demanen diners als propietaris per abandonar-los. Aquests són els que han embrutat la imatge i el concepte d’Okupa que tenia la societat. La premsa escriu sovint sobre casos de particulars a qui han pres el pis els okupes i no poden recuperar-lo. I és que la llei no està gaire ben feta. A més, i això també ho escric per l’experiència que vaig tenir a Llull 149, de vegades els okupes organitzats ho estan tant, que entren en una nit i quan el propietari els denuncia, si ells afirmen portar a l’immoble un cert temps en principi no s’hi pot fer imminentment res. Al darrer edifici on vaig viure al Poblenou s’hi van posar uns okupes organitzats que van aparèixer de la nit al dia, van posar un camió de coses al pis i ens van tenir als veïns martiritzats fins al final. En aquest cas hi tenien sovint un infant que anava i venia segurament d’un pis ocupat a un altre per tenir encara més força davant d’una possible desocupació. Els que van entrar sota de casa meva pertanyien a una banda organitzada i criminal perquè durant el temps que van viure a Llull 149 la planta baixa es va convertir en un punt de venda de droga.
Que eren criminals ho sé perquè el mateix propietari, un d’aquells grans tinents a qui li pertanyien diversos edificis a Barcelona em va confessar que li havien demanat una bona quantitat de diners per marxar i deixar-nos a tots tranquils.
El que passa en aquests casos és que la llei va tant lenta que alguns propietaris recorren a empreses de desocupació mig legals. Una d’elles s’ha fet famosa pel seu grau d’èxit però també per esbombar un missatge racista i violent contra els okupes dels edificis. Aquí també puc parlar per experiència perquè el dia que van venir els d’una d’aquestes empreses a desallotjar la planta baixa de Llull em van posar els pèls de punta. I és que en trobar aquella colla de “matons de pel·lícula” a l’escala el cap de l’empresa em va demanar “¿qué hay ahí dentro?”. Jo no vaig entendre la pregunta i devia fer cara d’interrogant perquè de seguida em va aclarir “¿qué hay, moritos, negritos, sudacas?. Se’m va glaçar la sang a les venes i vaig pensar que tan dolents eren els uns com els altres. I precisament contra el cap d’aquesta empresa hi ha una lluita ciutadana per delicte de propagació de l’odi i el racisme.
Les màfies okupes han tacat la bona fama i la simpatia que tenia la població pel col·lectiu. No sé si coneixeu la Floresta però fa anys hi convivien ciutadans dels que es podien permetre una gran casa a un indret idíl·lic prop de la ciutat amb tota una gran colla d’okupes que habitaven les cases abandonades de la zona que no eren poques. No obstant, d’okupes ja n’hi queden pocs perquè els fons voltor han anat comprant les cases mig en runes i les han venudes a famílies adinerades. I per si no fes prou por això dels fons voltor, resulta que també han aparegut màfies okupa que desallotgen cases okupades i exigeixen després als futurs okupes un lloguer que tot i ser assequible no és legal.
I aquí ja han aparegut dues paraules claus d’aquest post: fons voltor i màfia. I els podríem equiparar. El problema de l’habitatge no és exclusiu d’Espanya. Fa poc parlava per telèfon amb un dels meus amics alemanys que ja està pensant en jubilar-se. Ell gaudeix d’un lloguer assequible però viu una mica amb la por al cor de que l’edifici en què viu sigui comprat per un grup inversor que el reformi i exigeixi després un lloguer tres vegades més alt que el que paga ara el meu amic.
A França molts separats i divorciats ara viuen altre cop en pisos compartits i a Bèlgica el preu de l’habitatge és tan car que hi ha belgues que han de comprar un mòbil home i anar a viure a algun càmping del sud de França. Però si més no a França no està prohibit viure en un càmping perquè el problema és que aquí sí que ho està.
Per més informació només cal mirar els estudis i estadístiques de la pàgina de la Unió Europea. A tot Europa de mitjana es destina un 19,9 % dels ingressos en l’habitatge. Però a Espanya de mitjana es gasta el 43,5%, una barbaritat! i a Catalunya superem la mitjana invertint un 52,1% dels ingressos en les quatre parets i el sostre. I per si sembla poc, a les Balears el percentatge del sou destinat només en l’immoble és del 56,8%. Impagable. El que aquestes dades ens diuen és que avui dia a Catalunya vivim en un feudalisme capitalista. Els treballadors anem a la feina per poder pagar als senyors feudals que probablement són un fons d’inversors el delme que ha esdevingut molt més que el que els camperols havien d’oferir als seu senyor.
En general a Europa del 2010 al 2022 l’habitatge s’ha encarit de mitja un 47% i és ja un dels principals problemes dels ciutadans.
A més avui dia és difícil accedir a un pis de compra per propis mitjans. La majoria ha d’estalviar durant anys per pagar una entrada per un immoble i això implica sovint no emancipar-se dels pares quan potser és el que es necessita. Cal tenir en compte el nivell d’estalvi d’una persona d’un sou mig si no te despeses per lloguer.
En tot cas el que cal tenir clar és que avui dia tenir un pis o poder accedir a un pis és un luxe. Aquí no existeixen encara cooperatives d’habitatge com a Dinamarca, els pisos de lloguer social són insuficients per la quantitat de persones amb necessitats d’habitatge i tampoc tenim el costum com a Suïssa de comprar cases entre dues o tres famílies per repartir despeses.
El que sí és cert és que cal una voluntat política per resoldre aquest malson que genera tanta desigualtat al país.
L’estiu passat vaig conèixer una dona que viu en un preciós edifici modernista en un carrer de Gràcia. Hi viu sola i paga el lloguer per les dues plantes on viu i treballa. L’edifici hauria de pertànyer a la categoria dels que estan catalogats però el propietari no està per temes com aquest perquè li sobren els diners. De fet la dona em va explicar que el propietari que li lloga el pis té altres edificis a Barcelona que està deixant que caiguin sols sense ni tan sols intentar sanejar-los per posar-los en lloguer. La dona en qüestió és una artista que viu tancada a casa seva treballant com una regirada per anar un cop l’any a Madrid i vendre tot el que ha produït en un any. L’edifici on viu de ben segur ha estat una preciositat però ara és una ruïna total i absoluta i l’únic manteniment que s’hi fa és el que fa ella amb les seves pròpies mans i recursos. I sento dir-ho però ella viu i treballa pràcticament per pagar-li a aquest propietari golafre un lloguer que ni necessita. I en aquests casos crec que el més decent seria canviar el pany i deixar de pagar lloguer. Quan el propietari ni s’ocupa de l’immoble i és un gran tinent però en què el llogater o llogatera hi viu des de fa anys encarregant-se’n és quan jo dic també: Okupa. Okupa perquè no fas mal a ningú que realment ho necessita i okupa perquè l’habitatge és un dret que s’ha de defensar.
Potser sona molt antisistema però és que soc de les que pensa que quan el sistema és una injustícia, la desobediència esdevé una obligació.

La imatge d’avui és de la Kasa de la Muntanya.
Bona setmana a tots!

Cafè fred i rovells d’ou: Locucions alemanyes culinàries II.

6 febrer, 20252 febrer, 2025Deixa un comentari

Novament aquesta setmana la meva segona pàtria ha estat notícia i aquest cop per un bon motiu. L’esborrany de llei que proposava el cap del partit de centre-dreta CDU Friedrich Merz i que volia endurir severament la política sobre immigració no ha prosperat. Per tal de poder-lo tirar endavant havia buscat fins i tot aliats a l’ala d’extrema dreta alemanya representada pel partit AFD, Alternative für Deutschland. L’esborrany no s’ha aprovat i a més l’intent a abocat una gens negligible part de la població del país al carrer en manifestacions contra el racisme, contra l’extrema dreta i en general contra l’enderrocament de les bases del sistema democràtic tal i com l’havíem entès a Europa fins ara. Fins i tot a Leipzig hi ha hagut una manifestació i aquesta ciutat pertany a la regió de Saxònia que segueix sent un bastió de l’extrema dreta. Aquesta notícia ha arribat en el moment en què el món té els ulls posats a una política de Trump que fa que els EEUU entrin en una màquina del temps per perdre fites i ideals democràtics. La reacció alemanya m’ha alegrat enormement perquè precisament amb uns EEUU fent el boig, a Europa ens cal mantenir els ideals de drets d’oportunitats per a tots.
I per això mateix segueixo aquesta setmana amb el cap a Alemanya i vull comentar un parell d’expressions més que tenen a veure amb la gastronomia. La primera és la de “Hopfen und Malz verloren” que traduïda vol dir “llúpol i malta perdudes”, es fa servir quan volem dir que hem posat molts esforços en quelcom però no hem aconseguit el que volíem. Va sorgir a l’Edat Mitja i té a veure amb la producció de cervesa que és un procés prou complicat. Quan no sortia bé, llavors es perdia el llúpol i la malta que s’havien invertit en el beuratge. Em recorda una mica la nostre expressió “perdre bous i esquelles” tot i que la catalana implica perdre-ho absolutament tot.
Recordeu que amb la cervesa també diem en alemany “das ist nicht dein Bier” això no és la teva cervesa quan el que volem indicar és que no és assumpte d’una altra persona. I quan algú s’ha posat en un problema en alemany diem “da haben wir den Salat”, aquí tenim l’amanida. Només em puc explicar aquesta locució perquè l’amanida conté diversos ingredients i pot semblar caòtica.
Ara en ve una idèntica a una nostra. És la de “wie Pilze aus dem Boden schiessen”, sortir com bolets del terra. L’alemanya la fem servir igual que la catalana quan apareix ràpidament gran quantitat d’alguna cosa. A Barcelona per exemple han aparegut com bolets botigues de fundes de mòbil. No entenc que n’hi hagi tantes i només puc imaginar que són una tapadora d’algun altre negoci més tèrbol. Sovint n’hi ha de ben menudes on no s’hi veu mai gairebé ningú però amb tres dependents. Per a mi sospitós. També han aparegut “wie Pilze” salons per fer-se la manicura. De vegades penso que ni tan sols amb totes les barcelonines fent-se les ungles podrien viure tots aquests establiments dignament. No obstant es veu que sí subsisteixen.
La següent locució és la de “jemand reinen Wein einschenken”, servir-li a algú vi pur. Aquesta també va néixer a l’Edat Mitja quan els patrons dels establiments on s’hi podia menjar o beure, rebaixaven la cervesa posant-hi o aigua o vinagre per incrementar els seus marges. Avui dia quan diem que li servim a algú el vi pur “wenn wir reinen Wein einschenken”, és quan estem sent sincers inclús quan la veritat pot ser incòmoda o fer mal.
I de la cervesa a les cireres. L’expressió “mit dem ist nicht gut Kirche essen”, amb algú no és bo menjar cireres té un rerefons històric molt simpàtic. Resulta que les cireres eren durant l’Edat Mitja una fruita caríssima i no tothom es podia permetre tenir arbres cirerers. Quan algú en tenia només compartia el preuat fruit amb aquells que li eren més propers i simpàtics. Convidar a algú al jardí de casa a menjar cireres era demostrar un gran estima a una persona. De vegades però apareixia un intrús a qui no se l’havia convidat i llavors quan se’l descobria se’l feia fora escopint-li els pinyols a la cara. Per això quan algú no té gaire bona relació amb algú altre es diu “que no és bo menjar amb ell o ella cireres”.
Ara en ve una altra que també vaig comentar en el seu moment. Té a veure amb la salsitxa, i en especial amb una que s’anomena “Extrawurst” salsitxa extra i que és una especialitat d’Àustria i de Suïssa feta amb carn de vedella, porc, cansalada, all i espècies. La locució és “eine Extrawurst bekommen”, rebre una “Extrawurst” i vol dir rebre un tracte especial i de favor. El meu alumnat sempre vol la “Extrawurst” per exemple. I parlant de salsitxes, recordeu que en alemany quan dieu “das ist mir Wurst”, que literalment és “això m’és salsitxa” significa que ens és igual. Equivaldria al castellà “me importa un comino”.
Quan tenim la intenció de fer la pilota a algú en alemany el que diem és que li untem la boca amb mel “jemand Honig ums Maul schmieren”. Aquí només caldria però puntualitzar que “Maul” és boca però d’animal. La boca dels humans s’anomena “Mund”.
En alemany quan una informació ja no és actual i ja no interessa a ningú diem que és “kalter Kaffee”, cafè fred. Em recorda una mica a l’expressió anglesa “yesterday’s jam” la melmelada d’ahir que es fa servir quan ens referim a la gent a qui s’ignora o oblida quan ja no se’ls necessita més. Un concepte molt trist.
Quan una cosa no acaba de ser perfecta ni gaire bona diem en alemany que no és “das Gelbe vom Ei” que no és el groc de l’ou, és a dir el rovell. Aquesta locució prové del fet que antigament es pensava que la part més nutritiva de l’ou era precisament el rovell.
La darrera d’avui la trobo molt simpàtica. És la de “eine Gurke sein” ser un cogombre, que utilitzem per designar a persones que no saben fer gairebé res. Si no m’erro els francesos designen a aquest tipus de persona amb el substantiu “patate”.
I per avui ja ho tenim. Molt bona primera setmana de febrer a tots i no deseu els abrics que la candelera va riure i això vol dir que tenim fred. Us deixo amb una imatge d’un paissatge alemany.

La salsitxa ofesa i el te per esperar: Locucions culinàries alemanyes I.

23 gener, 202526 gener, 2025Deixa un comentari

Després d’unes quantes setmanes dedicant els meus posts al francès, aquesta setmana la meva ment s’ha dirigit de nou a Alemanya. Era inevitable ja que dintre de poc tindran lloc unes eleccions el resultat de les quals ens tocarà de retruc o directament a tots els europeus. I encara s’especula que el partit d’extrema dreta AFD (Alternative für Deutschland) pugui arribar al poder. Més encara quan Elon Musk el va deixar pels núvols a la mateixa premsa alemanya. Molts joves malauradament voten AFD i això és preocupant. No obstant, dissabte 25 unes trenta mil persones van sortir als carrers de Berlin per demostrar el seu disgust amb l’extrema dreta. Això dona esperança. I just també la setmana passada vaig parlar amb dos dels meus amic alemanys per telèfon. I per si fos poc, divendres 24 a la classe de rus em va tocar a mi parlar del tema que havia preparat durant un parell de mesos: els russos alemanys. És obvi doncs que la meva ment estigui automàticament en mode “germànic” i que per això avui torni a parlar d’expressions alemanyes d’ús comú. Aquest cop però vull dedicar-me a aquelles que tenen a veure amb el món de la gastronomia i els menjars. Algunes d’aquestes expressions ja les vaig comentar en altres posts però em dedicaré ara també a donar-ne el context històric.

La primera expressió d’avui és la de “Butter bei die Fische geben”, donar mantega al peix. La fem servir quan volem donar a entendre que anem directe al gra, al que és realment important. És molt curiós que gramaticalment parlant aquesta locució és incorrecta perquè en alemany quan fem servir la preposició “bei”, aquesta ha d’anar seguida d’un datiu. L’article doncs hauria de ser “den” i el substantiu s’hauria de declinar també en datiu i llavors seria “Fischen”. Hauria de ser “Butter bei den Fischen geben” però no s’ha escampat així. Us explico el motiu. L’expressió va néixer al nord d’Alemanya a una zona on no es parla l’Alemany estàndard Hochdeutsch sinó un dialecte que s’anomena Plattdeutsch. És una regió del país on es pesca i es menja força peix. Tradicionalment aquest peix es fregia o es feia al forn i després se li afegia una mica de mantega per acabar-lo de fer més gustós. Pels de fora aquesta manera de fer el peix era un signe de benestar perquè no tothom es podia permetre la mantega. Qui no posava mantega al peix era o massa avar o senzillament no se la podia permetre. Per això quan es volia preguntar per la solvència econòmica d’algú es demanava “tens mantega als peixos?” en plattdeutsch “hat he denn ok Butter bei de Fische?” Els alemanys de parla estàndard van adoptar l’expressió però la van deixar gramaticalment incorrecta perquè no la van declinar segons les regles. Això sí, quan es diu “Butter bei die Fische” es recorda que s’està sent molt directe i per tant es demana a la persona que vagi al que interessa i es deixi de preàmbuls
La segona locució d’avui és la de “abwarten und Tee trinken”, esperar i beure te que també vaig comentar en el seu dia. Per l’aparició d’aquesta locució hi ha tres explicacions plausibles. La primera és que va néixer en el context de l’època que s’anomena “Biedermeier” a Alemanya i que va del 1815 al 1845. En aquest període de relativa tranquil·litat van prosperar els vespres literaris. Durant aquestes vesprades se servia te que molts participants animaven amb un raig de rom. I com més rom se servia, menys interessants eren les converses literàries. Per això es va començar a servir el te —que també era un article de luxe de l’època— el més tard possible i d’aquí allò de “esperar i beure te”.
Una segona explicació per la locució és que va aparèixer en època Victoriana i que com els anglesos són addictes al te i a discutir i sospesar els temes que els amoïnen tot bevent te, llavors sembla lògic que quan hem de tenir paciència diguem “esperar i beure te”. Hem de ser pacients com ho eren els que esperaven que els anglesos decidissin quelcom tot prenent el te.
La tercera explicació és que l’expressió es va posar de moda quan el famós pastor i herbolari Heinrich Ast recomanava a tots els malalts fer repòs i beure te pels nervis. Quan un pacient havia de ser pacient i esperar la seva curació ho havia de fer bevent te.
Totes tres explicacions em semblen plausibles però serà molt difícil arribar a saber quina és la correcta.
La següent locució d’avui que també ha aparegut amb anterioritat al blog és la de “seinen Senf dazu geben”, posar-hi o afegir-hi la pròpia mostassa. Recordeu quan es feia servir? Doncs quan algú ens dona una opinió que no hem demanat o quan algú es posa en alguna conversa que no li pertoca. La mostassa s’ha fet servir des de fa més de 3000 anys per condimentar plats. Sempre ha estat molt preuada i valuosa i com la mantega no se la podia permetre tothom. Als segles XVII i XVIII es volia donar un toc sofisticat als plats utilitzant-la però molts cuiners van acabar destrossant plats per voler-la afegir allà on no tocava. Per això ara quan una opinió o comentari no és oportú diem “seinen Senf dazu geben”.
I quan un no hi veu bé, llavors diem que aquesta persona te tomàquets als ulls. Això ve del fet que quan no descansem ni dormim bé, estem molt lents de reflexos i a més tenim els ulls envermellits. Per això diem “Tomaten auf den Augen haben”, tenir tomàquets als ulls en aquests casos.
La següent expressió m’abelleix especialment. És el que diem quan tot va com una seda. En alemany és “alles im Butter” tot en mantega. I ara podreu deduir que si posem mantega a quelcom, això lliscarà millor. De fet la locució va aparèixer en el context dels mercaders i comerciants de l’Edat Mitja. Ells transportaven vasos i recipients de cristall des d’Itàlia passant pels Alps fins a Alemanya. La mercaderia era molt fàcil de trencar i de fet els mercaders patien pèrdues significatives fins que a algú se li va ocórrer un mètode que es va començar a posar de moda. S’untaven els recipients i vasos en mantega que quan s’enduria oferia una capa de protecció a la mercaderia. D’aquí que quan diem que tot està en mantega el que diem és que tot va sobre rodes.
I a alemanya quan una persona s’ofèn fàcilment se l’anomena “beleidigte Leberwurst”, salsitxa de fetge ofesa. I d’on prové l’expressió? A l’antiguitat es pensava que els sentiments i les emocions es generaven al fetge i quan una persona s’empipava fàcilment es deia que tenia un fetge ofès. Ara bé això de la salsitxa ha acabat sent així per una narració humorística en que s’explica que una salsitxa de fetge —aquest tipus de salsitxa és molt popular a alemanya— va rebentar de ràbia veient que el carnisser treia a totes les altres de l’aigua bullint menys a ella. Sabeu oi que la típica manera de menjar salsitxes a Alemanya és bullint-les oi?
I per avui ja ho tenim. Us desitjo una agradable darrera setmana de gener i fins la propera. Us deixo amb aquesta bonica imatge d’un bosc de prop de Leipzig.

El llenguatge viu del carrer a França III.

23 gener, 202523 gener, 2025Deixa un comentari

Un dijous més d’aquest gener que està sent molt canviant pel que fa al temps. Ja no sé què posar-me i porto el pla a, b i c sempre amb mi per anar traient i posant segons la temperatura. A més, és el mes de la temuda “cuesta de enero” tot s’encareix, la majoria ha estirat més el braç que la màniga i els primers trenta-un dies de l’any se’ns fan difícils. Per a mi ho està sent però per motius de feina. Estic desbordada amb tasques extra que se’m mengen les hores que em calen per organitzar la meva tasca docent. I entre una cosa i una altra les defenses baixen i he batut el rècord anant a urgències en poc temps. També reconec que no sé acceptar baixes laborals. Quan la doctora o doctor em diu “li donaré la baixa” penso en el daltabaix que hi haurà els dies que no soc a l’escola. El company que em substitueix avorrirà fins la mort als alumnes amb projectes o vídeos per no fer classe i a sobre les tasques d’organització de mobilitat i d’exàmens oficials es retarden i quan torno és per agafar una nova baixa però per angoixa. Per això vaig a la feina encara que sigui a mig gas. Soc d’aquelles a qui el cos ha de forçar a fer repòs donant una senyal inequívoca com seria la que els francesos anomenen “tomber dans les pommes”. Literalment és caure en les pomes però es fa servir en sentir figurat per desmaiar-se. Sembla que en un principi en lloc de les pomes l’expressió hauria estat “tomber dans la pâme”. De fet encara hi ha el verb “se pâmer” en el sentit de defallir i desmaiar-se. Però per etimologia popular potser de la “pâme” van passar a les “pommes” i així ha quedat la locució. En castellà tenim l’adjectiu “pasmado” que ho recorda una mica.
Oi que és curiosa aquesta expressió? Com ja haureu percebut, aquest dijous us vull fer arribar mots i expressions franceses d’ús habitual. La següent és tenir o portar “le cour sur la main” que com haureu endevinat equival a anar amb el cor a la mà. En anglès el cor el portem a la màniga “to wear one’s heart on one’s sleeve”.
I per si voleu dir que algú és un ase o ruc del tot en francès tenen una locució molt simpàtica que és “être bête comme ses pieds” ser ruc com els seus peus. Vàrem especular una mica el motiu d’aquesta expressió i la veritat és que sembla lògic que com que els peus queden molt allunyats del cap sembla no se’ls consideri intel·ligents. De fet nosaltres en català podem dir “sembla que tens el cap als peus” i amb això volem donar a entendre a l’altre persona que no raona gens bé. En anglès l’equivalent a “être bête comme ses pieds” seria “to be dumb as a box of rocks” ser ruc com una caixa de roques i en alemany ja us la vaig escriure una vegada però ara hi torno “dumm wie Brot”, ximple com el pa.
I quan a un li costa entendre les coses perquè no hi sent bé els francesos diuen “être dur de la feuille” ser dur de la fulla. Per aquest fenòmen no conec expressions equivalents en altres idiomes però si el motiu de no entendre quelcom és que el cervell no és prou àgil, llavors els castellans diuen “duro de mollera” i els anglesos diuen “to be a sandwich too short of a picnic” que manca un Sandwich pel pícnic. Pels alemanys això és no tenir totes les tasses a l’armari “nicht alle Tassen im Schrank haben”.
Ara bé una expressió que ens és similar i té un significat molt positiu “après de la pluie le beau temps” després de la pluja el bon temps. Això designa que després d’un període difícil n’arriba sempre un que ens complau. I jo afegiria que precisament sabrem apreciar el bon temps si ha plogut abans, i les vacances si ens hem cansat i els períodes de tranquil·litat quan hem estat molt estressats. El nostres cervell treballa encaixant el món en idees oposades i per tant de vegades és convenient tastar una mica de pluja i mal temps per assaborir el bon temps.
Per avui s’han acabat les locucions però no pas les paraules. La primera és una que em va semblar molt entranyable quan me la van dir “saperlipopette”. Aquesta no pertany a les expressions de carrer que s’empren ja gaire perquè ha caigut força en desús però s’utilitza per demostrar sorpresa i vindria a ser un “caram!” o “redell” o “no m’ho puc creure”. Però adverteixo que no és moderna com les següents que us presento seguidament.
La primera és la de “bourré” per designar algú que va borratxo. I si esteu molestos per algun motiu en francès dieu “chiant”. Un altre mot modern és “chopper” per agafar o prendre. Si voleu anar a prendre una copa podeu dir “on va chopper un coup”. I per avui ja en tenim prou. Espero que seguiu tots bé i que el gener no us estigui costant tantíssim com es va dient als mitjans de comunicació. Bona setmana a tots!

El llenguatge viu del carrer a França II.

16 gener, 202512 gener, 2025Deixa un comentari

I segueixo avui entestada en fer-vos arribar unes quants paraules més de l’argot francès perquè encara que potser no les pugueu fer servir activament, si més no les entengueu. Ja sabeu que no és possible per a mi fer descans de l’aprenentatge d’idiomes i per tant quan no estic millorant-ne un, estic amb l’altre.
Recordeu que la setmana passada us vaig fer arribar l’expressió “péter la dalle” i “péter la forme”? doncs dissabte passat jo em vaig llevar amb molta energia i tenia l’agenda plena de coses a fer. Com que em vaig despertar no gaire d’hora i havia quedat amb un amic al Club nàutic a les 12:15 vaig haver d’enllestir-me ràpidament per tal de poder fer una sessió de patinatge a la Barceloneta abans d’arribar a la platja del Bogatell per fer un cafè amb ell. Doncs entre els patins i la bicicleta del dissabte matí ci els dos quilòmetres i mig de piscina del divendres vespr el que em va passar és que vaig arribar a casa i tenia la musculatura de tot el cos engarrotada. Per la tarda havia quedat amb un altre amic a l’altre punta de Barcelona i jo notava que seria incapaç d’arribar al local de la trobada. Estava com diuen els francesos “raplapla” és a dir totalment extenuada i sense cap mena d’energia. És clar, l’havia deixada tota entre la piscina i la meva gran superfície de patinatge a la Barceloneta.
Doncs ara ja sabeu que un antònim de “péter la forme” és “être raplapla”. I amb un significat molt proper al “péter la forme” tenim el “n’avoir pas les deux pieds dans le même sabot” que literalment seria no tenir els dos peus a la mateixa peülla. Aquesta segona expressió però no es refereix tant al nivell físic d’energia d’una persona sinó a al seu nivell d’activitat i d’enginy.
Com a tercera expressió d’avui m’agradaria donar-vos a conèixer la d’”avoir du culot”, “culot” aquí l’hem d’entendre com a nervi o l’aplom. En anglès diríem “to have the nerves” a l’igual que en alemany “den Nerv haben” en singular o també “die Nerven haben”. S’empra quan una persona fa quelcom que requereix deixar la vergonya de banda i posar-li molts nassos o senzillament tenir coratge. A mi per exemple em toca sovint “avoir du culot” per dir-li a la patrona què és o no just al seu centre. Estic ja un pèl tipa, que en francès seria “je n’ai marre” de que hi hagi els favorits que s’ho puguin permetre tot fins i tot no venir a la feina o agafar-se vacances en mig del curs i d’altres a qui no se’ns passa ni la més mínima. És a dir que jo “ai du culot” per anar-li recordant a la patrona que si no es tracta el personal de manera justa, pot acabar havent-hi un motí. No s’hauria de partir mai de la premissa que l’ordre de les coses és inamovible i que el que no és just pot seguir sent-ho sense resistència.
Passo ara a les paraules de l’argot que us poden ser útils si aneu a França.
La primera d’avui és molt important perquè els diners no ho són tot, però sense diners tot és res. Es tracta d’una paraula col·loquial per calés, virolles. Seria l’equivalent del que els anglesos anomenen “bucks” per no dir dòlars. Doncs bé, en francès els euros s’anomenen “balle” que com imaginareu sí que literalment és la bala. I dels calés, les virolles o els doblers en baleàric passem a quelcom que també necessitem per la nostra subsistència: la casa o la llar. Els francesos l’anomenen en llenguatge col·loquial “barraque” que és exactament allò al que sona. Els alemanys en aquest sentit s’assemblen una mica als francesos perquè l’anomenen “die Hütte”, la cabana. Tanmateix no tenen el costum arrelat d’anomenar casa seva de manera despectiva. I per tenir diners i casa si no som fills de rics ens toca treballar. Per la feina també tenen una paraula col·loquial que és “boulot” i treballar familiarment s’anomena “bosser” que seria com el castellà “currar”.
Recordeu com era fam en francès d’argot? Doncs era “dalle” i d’aquí que a l’entrepà se’l pugui anomenar “casse-dalle” també i que si esteu morts de gana pugueu dir “je pète la dalle”. Doncs el verb familiar per menjar és “bouffer”. I pels amants dels llibres no podria faltar un mot per ells “bouquin”. El llibre anomenat en francès “bouquin” no seria equivalent a res dels nostre idiomes català o castellà amb el que ho pugui comparar. En castellà podem anomenar a un llibre “tocho” però llavors volem connotar que és feixuc. “Bouquin” posa èmfasi a la seva qualitat o bé antiguitat. Que tinguin una paraula familiar per llibre a mi ja me’ls fa automàticament simpàtics.
Hem parlat ja de moltes coses del nostre entorn quotidià, la gana, el menjar, la feina, els diners, la casa i ara manca una que no tothom té però que per a mi sí que és important: el cotxe. Aquest mot a mi em sona una mica estrany “bagnole” així doncs “la bagnole” és el que els castellans anomenen “el carro”. En alemany hi ha un terme també familiar per designar un cotxe vell “Kiste” que literalment és caixa però és molt despectiu.
Com que hem parlat de fam i de menjar i perquè veieu com de complex i exacte és el francès col·loquial, no podria acabar sense fer-vos saber que els francesos tenen un verb per designar l’acció de menjar amb molta gana i de manera molt poc elegant. És el “bâfrer”, el nostre manducar que ha caigut en l’oblit.
I ja no tenim per avui. Si seguiu el meu blog i us agrada i el llegiu regularment ara només em queda dir-vos “cimer” que en verlan, és a dir en el llenguatge urbà jove que posa les síl·labes del revés vol dir “gràcies” i afegeixo que espero que fins la setmana propera. Bon descans a tots.

El llenguatge viu del carrer a França I.

9 gener, 20253 gener, 2025Deixa un comentari

S’han acabat les festes de Nadal i molt probablement també els excessos. Fa poc vaig anar a la farmàcia a cercar gotes pels ulls i la prestatgeria de dalt de tot estava plena d’antiàcids com l’Almax perquè durant aquestes vacances molts mengen més del compte i després han de recórrer a la ciència per contrarestar els malestars. I de la mateixa manera que s’ha menjat potser més del que toca, s’ha gastat potser més del que caldria i també alguns hem aprofitat per descansar i recuperar hores de son. Jo particularment he gaudit molt de poder ser al carrer durant les hores de sol, de ventilar-me, de poder dedicar temps a la lectura i als meus gats i les plantes i de passar estones al sofà llegint sense que se’m tanquessin els ulls massa ràpidament. I tanmateix tornar al ritme de la feina no va malament. Això mateix em comentava una amiga meva fa poc. I és que el treball ens porta una disciplina i un contacte social que potser altrament no tenim. Avui retorno una mica a la temàtica que m’ha ocupat darrerament: el francès. Aquest dijous us duc unes expressions més que m’han semblat originals i paraules de l’argot juvenil que he sentit i que es fan servir molt. Sempre he pensat que estudiar el llenguatge reglamentari està molt bé, però hem de saber també el que es parla al carrer. Sense anar més lluny la meva professora de rus ens va explicar fa poc que la seva filla sap parlar aquest idioma gràcies a ella. L’ha escoltat a casa de boca de la seva mare i la seva àvia. I aquest any ha fet un viatge llarg per diversos països d’Europa i en alguns d’ells hi ha trobat russos amb qui s’ha pogut comunicar perfectament. No obstant, aquestes noves coneixences li han dit que parla un rus molt bo però que és el rus de les àvies. És d’aquesta manera perquè la seva mare fa anys que va deixar el país i no està al cas del llenguatge que s’utilitza ara al carrer i de les locucions que es posen de moda. I això pot fer que el discurs de la seva filla hagi semblat encarcarat.
Sense voler adoptar tot el que surt i és incorrecte, sí que penso que cal saber també com parla la gent del carrer quan el grau de familiaritat és alt. Per això doncs dedico el post d’avui a aquest llenguatge que no és ni de bon tros literari.
Començo amb una frase feta, la de “c’est l’hospital qui se fout de la charité” que literalment vol dir que és l’hospital que se’n fot de la caritat. Es fa servir quan algú està criticant algun defecte d’una altra persona que té un mateix. Jo per exemple em guardaré prou de dir res dels mandrosos perquè a mi només em surten feines extres que rebutjo per tal de poder tenir temps per les meves activitats de lleure. Penso que és important tenir una feina per pagar el que ens cal però no vull viure només per treballar. Per tant si veig que hi ha gent que es pot permetre no treballar tantíssim, no els criticaré pas. Jo no tindria cap ganes de tenir dues feines. Amb una en tinc prou.
La segona expressió d’avui va aparèixer al voltant del 1912 en el món de la hípica. És la de “les doigts dans le nez” que literalment vol dir amb els dits al nas. L’emprem quan quelcom és molt fàcil de fer i no requereix cap esforç i seria similar al nostre bufar i fer ampolles. La tercera i darrera locució d’avui és la de “le jeu vaut la chandelle”, el joc val l’espelma. El significat és que quelcom val la pena córrer el risc. Prové del segle XVI quan encara no hi havia enllumenat elèctric i quan ja deixava d’haver il·luminació natural calia encendre espelmes. L’expressió va néixer dins el món dels jocs i dels ludòpates. Aquests jugaven a cartes o daus en sales i per la nit havien d’encendre espelmes i era tot un luxe. Si el joc però anava bé i la fortuna afavoria el jugador, llavors deien que el joc valia l’espelma, és a dir que valia la pena arriscar-se.
Passo ja a l’argot i començo per un mot que he sentit cada estiu a França en un anunci radiofònic. “Pote” designa un amic o amiga però no molt proper, no d’aquells a qui els explicaríem secrets. I ara potser us demanareu en quin anunci radiofònic surt aquesta paraula. Doncs bé en un en què es diu que quan se surt amb els “potes” amb els amics, n’hi ha d’haver un que no beu per tal de poder conduir i portar a casa als altres amb seguretat. És un anunci que està enfocat a gent jove tot i que jo al nostre país veí he estat testimoni de molts accidents a causa de l’alcohol i els conductors no eren de la primera volada. He vist des de vehicles entrar a tota pastilla a un carreró sense sortida i encastar-se a la paret, fins carregar-se un piló del carrer i deixar mig morro del cotxe a la vorera. Fins i tot vaig veure un camió de les escombraries xocar contra un cotxe mentre intentava girar. No em puc explicar tots aquests accidents sense el consum d’alcohol.
I ara passem a la paraula que podem comparar amb el nostre “tío” castellà i que és en francès “gros”. Així doncs si sentiu que un home anomena a un altre “gros” no li està dient que el considera gran de dimensions sinó que és un sinònim d’una altra paraula de l’argot “mec”. Jo he escoltat molt més sovint mec que no pas “gros”. Potser aquesta darrera és més recent.
El que sí he sentit sovint és el verb “kiffer” que s’empra quan volem dir que quelcom ens agrada molt. Seria com el ja passat de moda en castellà “molar”. Jo per exemple podria dir “Je kiffe passer mes vacances en France”, és a dir que m’encanta passar les vacances a França. No hem de confondre aquest “kiffer” amb el “kiffen” alemany que s’empra única i exclusivament per designar el fet de fumar marihuana. El següent mot d’argot prové de l’àrab i és “meskine”. Literalment en àrab vol dir pobre i d’aquesta paraula àrab tenim el castellà “mezquino” en el significat de pobre d’esperit i malintencionat. Doncs els francesos empren “meskine” quan una persona està feble. Un exemple seria “meskine, ce mec a dû travailler 14 heures chaque jour” que podríem traduir com “pobre, aquest noi ha hagut de treballar 14 hores cada dia”. Per cert, l’ús de “meskin” és una cosa que tenen en comú el francès modern i el menorquí perquè a Menorca en comptes de pobre o pobret es diu mesquí.
I passo ara a allò que ens serveix per parlar del context de la festa. En primer lloc en argot els francesos denominen l’alcohol “tise” i quan un ha ingerit massa “tise” l’endemà té “guele de bois” boca de fusta o boca seca produïda per l’excés de begudes d’aquest tipus.
La següent paraula prové del llenguatge literari però ara s’utilitza en el llenguatge col·loquial. És l’adjectiu “blasé” que vol dir desencantat o desinteressat. Tinc un amic que podria dir que està tan “blasé” del món de la política que diu que no vol perdre més el temps votant. És un adjectiu que denota un estat de l’ànim molt negatiu perquè la persona que ho està ha quedat insensibilitzada.
La penúltima expressió d’avui és la que diem quan tenim molta gana en francès : “je pète la dalle” és a dir que estic morta de fam. El verb “péter” és molt productiu em sembla en aquest idioma. Dir “je pète la forme” vol dir que tenim un excés d’energia i que estem de bon humor. Espero de debò que jo i vosaltres la puguem fer servir sovint aquest 2025.
Molt bona setmana a tots!

Alemanys pel món: una història de resistència.

2 gener, 202530 Desembre, 2024Deixa un comentari

Després de dedicar tants articles del meu blog a la llengua alemanya i a alguns aspectes de a cultura d’aquest país germànic que ha marcat tant la història d’Europa, avui voldria posar la meva atenció en aquells habitants d’Alemanya que es van escampar a altres bandes del món. En el post d’avui em concentraré en la història dels russos alemanys, és a dir aquells que van esdevenir russos però que procedien d’Alemanya. La seva és una història immensament trista perquè van pagar els plats trencats del govern del seu país d’origen amb el que no tenien absolutament res a veure i és un mostra del seu grau de resiliència i fortalesa moral.
Els primers colons alemanys van arribar a terres russes convidats pel temudíssim Ivan el Terrible durant els anys entre el 1533 i el 1584. Eren principalment comerciants que es van establir a Moscou i Sant Petersburg.
La segona onada de colons alemanys a Rússia va venir a mans de la tsarina Catarina II que amb el seu manifest del 22 de juliol del 1763 permetia a estrangers i expatriats assentar-se a la zona del Volga per tal de repoblar aquesta àrea, protegir-la dels cosacs i desenvolupar-hi el sector de l’agricultura. Els alemanys que van anar a poblar aquesta regió eren pagesos i artesans a qui el govern rus els va proporcionar habitatge, propietats agrícoles, ramats i eines de treball i que a canvi havien de millorar i augmentar els conreus. Els van posar com a condició indispensable que es portessin del seu país una llaura i un martell de fusta. Amb el temps van aconseguir incrementar les collites i van arribar a crear manufactures d’instrumental pel camp i també de matèries de llana. Eren diligents i treballadors. Entre el 1764 i el 1768 a la vora del riu Volga es van instal·lar 104 colònies amb uns vint-i-set mil alemanys. Altres van anar a la zona de Crimea, el Caucas del nord, Sibèria i Kazakhstan. La majoria d’ells provenien de la zona de Suàbia però també membres de la minoria religiosa dels mennonites procedents de Suïssa. Aquesta branca religiosa no estava d’acord amb el baptisme dels infants ni amb l’Església estat.
Els alemanys de Rússia van gaudir de força privilegis fins que el 1871 se’ls van acabar els que els reduïen els impostos i els deslliuraven d’haver de servir militarment a Rússia. Per això molts d’ells van emigrar als EEUU. A partir del 1874 ja se’ls va obligar a servir de soldats com la resta de ciutadans russos. L’any 1879 el territori del Volga dels alemanys va passar a ser part del govern de Saràtov on els alemanys representaven un 7,4 % de la població total. Cap a l’any 1914 a Rússia hi vivien 1.621.000 alemanys dels quals 600.000 habitaven la regió del Volga.
Amb el començament de la Primera Guerra Mundial també van començar els problemes pels alemanys en territori rus. El govern els va acusar de simpatitzar amb el Kàiser i el 1915 es va decidir que s’havien de reubicar tots aquells que visquessin a menys de 150 kilòmetres de la frontera amb Alemanya i també als alemanys de la regió del Volga. Uns quinze mil van ser traslladats a zones de l’Est i molts d’ells van morir de camí cap a la seva nova llar.
Durant l’època de la revolució els alemanys russos van donar recolzament als bolxevics i el 18 d’octubre del 1918 van fundar una comuna obrera que serví d’embrió del que posteriorment seria la república autònoma dels alemanys del Volga que va ser constituïda el 19 de juliol del 1919.
El febrer del 1929 es va constituir la República Autònoma Soviètica dels alemanys del Volga amb capital a Engels a l’oblast de Saràtov. La tranquil·litat però no els va durar gaire perquè tan bon punt van empitjorar les relacions entre Rússia i Alemanya també van empitjorar les condicions pels alemanys de Rússia. Del 1935 al 1936 més de dos-cents mil alemanys van ser reubicats a Ucraïna i Kazakhstan. No cal ni dir que els va suposar un trauma deixar enrere llurs cases i el territori en què ja havien arrelat per anar a parar a zones on se’ls va intentar assimilar. Aquells que eren petits van haver d’integrar-se en escoles on no es parlava l’alemany i en un primer moment no sabien encara rus. Finalment el 28 d’agost del 1941 es va abolir la República Autònoma Soviètica dels alemanys del Volga i van deportar als alemanys a Altai acusats de col·laboració amb els nazis. El que havia estat el seu territori alemany a Rússia va ser repartit entre els oblast de Saràtov i Stalingrad. En la seva antiga república dels 600.000 habitants que hi vivien, 450.000 eren alemanys. Es van deportar les famílies alemanyes també a zones allunyades dels Urals, a Sibèria i a Kazakhstan. Se’ls va prohibir parlar en la seva llengua i només la podien emprar a casa seva en privat. Allà on anaven se’ls escridassava i anomenava feixistes. L’hivern del 1942 es van integrar els alemanys russos a l’exercit de treball on construïren fàbriques i treballaven en fusteries i a mines. Els van fer treballar fins el 1947 i després Stalin els va condemnar a l’exili per sempre més. Molts van anar a parar a camps de treball. Alguns dels més dèbils van ser traslladats a una zona que va anomenar-se Chernoe. Es pensaven que els traslladaven perquè es morissin allà però van aconseguir aixecar aquesta vila que tothom anomenava el petit Berlin. Els alemanys de Rússia van anar marxant del seu país d’acollida que els va acabar maltractant i aquest petit municipi va acabar d’enfonsar-se sense ells quan la dècada dels noranta molts van decidir tornar a la mare pàtria que curiosament en alemany s’anomena Vaterland, és a dir pare pàtria.
Però tornem enrere per seguir el fil de la història. El setembre de 1955 Konrad Adenauer va visitar Moscou i es va interessar pels alemanys russos que encara vivien al país d’acollida. Com a resultat d’això se’ls van aixecar les restriccions i es van rehabilitar com a ciutadans. No obstant se’ls va obligar a signar un document en què es comprometien a no tornar al seu antic territori rus ni reclamar cap possessió territorial. Decebuts molts tornaren a Alemanya. Els alemanys es van mobilitzar per anar reclamant drets i pressionaven per tal de tornar a tenir un territori propi però el 1979 al Kazakhstan hi va haver una manifestació de russos i kazakhs contra una creació d’una potencial república alemanya al seu territori. Posteriorment el 22 de febrer del 1991 Mikhaïl Gorbatxov els va prometre el restabliment de la seva república perduda però la caiguda de la URSS va acabar definitivament amb el seu somni.
Molts alemanys de Rússia han anat tornant a Alemanya. A alguns els va costar adaptar-se al que era la seva mare pàtria i altres hi van viatjar però van retornar a Rússia on encara mantenen la seva identitat germano-russa. La seva és una història de resistència i fortalesa. Avui dia els alemanys de Rússia aprenen l’alemany actual tot i que a casa parlen algun dels dialectes que van portar els seus avantpassats al nou territori. Si ens fixem en la història d’aquesta gent hem d’aprendre que aquells que viuen a casa nostra des de fa temps no són culpables dels crims dels governants dels seus països. Ho dic perquè el novembre passat aa Holanda es va haver d’arrestar a cinc homes que havien agredit a uns jueus després d’un partir entre l’Ajaz i el Maccabi Tel Aviv. De vegades em demano si l’ésser humà és capaç o no d’aprendre de la història però jo mai em cansaré d’endinsar-me en alguns capítols foscos per treure’n una mica de llum. Que tingueu un bon 2025 i que l’any porti una mica de la pau mundial que necessitem per a progressar com a espècie.

Reutilitzar, reparar i la veritat del reciclar. Bon 2025 per a un món menys consumista.

26 Desembre, 202422 Desembre, 20241 comentari

Tot just hem celebrat el Nadal i avui és sant Esteve. Una part important del món occidental cristià haurà llençat la casa per la finestra i encara queden cap d’any i reis per acabar de consumir. Com a professora a final de trimestre aquest any les dues darreres sessions amb els alumnes han estat impossibles. Ells només pensaven ja en les festes, en el temps que estarien amb els amics o la família, els àpats, les sortides a la discoteca i als bars i també en tot allò que es comprarien amb els diners que els dona la família per aquestes. I veient impossible fer una classe normal i avançar temari, aquest any els hem mostrat a la classe d’anglès el documental “Buy now: The shopping conspiracy” per conscienciar-los una mica del desastre ecològic que implica el món capitalista i consumista en què jo he crescut i del que la generació dels meus alumnes en són víctimes de ple.
Aquest documental recorda una mica d’altres com “True cost”, només que aquell es dedica a fer palès l’impacte negatiu de la “fast fashion” i en canvi “Buy now: The shopping conspiracy” toca temes més diversos com els residus generats per les compres online, la roba, els productes tecnològics i el plàstic.
Una de les entrevistades al documental és Maren Costa que va ser una dissenyadora que va treballar a Amazon durant anys i que per dir-ho d’alguna manera va ser pionera en inventar estratègies de màrqueting per afavorir que els clients compressin per internet. Després de quinze anys de treball incansable per Amazon i quan algú del seu entorn li va demanar si no tenia cap mena de remordiment pel que la seva empresa estava fent, Maren va replantejar-se el seu paper dins la companyia.
Resulta que el mateix fundador d’Amazon Jeff Bezos probablement no tenia ni idea de que Amazon acabaria sent una gran botiga a nivell mundial i no només de llibres, música i DVDs sinó de fins i tot roba. Quan es va començar a saber que Amazon estava destruint joguines del seu magatzem perquè li resultava més econòmic llençar la mercaderia que no pas redistribuir-la, alguns dels empleats d’Amazon com Maren Costa es van plantejar forçar a Jeff Bezos a comprometre’s a reduir la petjada ecològica de la gran empresa. Per produir productes es contamina molt i per tant destruir el que ni tan sols s’ha emprat una vegada és senzillament pervers.
La Maren va liderar la vaga que havia de forçar a Amazon a ser més ecològicament conscient i just la nit abans de que els empleats fessin massa soroll i la comencessin, Jeff Bezos va anunciar públicament el seu compromís climàtic i va anunciar que arribaria als objectius climàtics establerts a l’acord de París del 2015 amb deu anys d’anticipació. Però la veritat comprovable és que Amazon només va quantificar un percentatge molt petit de la seva empremta de carbó i que un any després de la promesa de Bezos, Amazon havia augmentat les seves emissions. Pel que fa a Maren, aquesta va rebre una invitació per a fer una videoconferència a casa i durant aquesta videoconferència la van acomiadar. Des d’aquell moment la Maren ha estat una activista a favor del medi ambient per arreglar una mica dels desperfectes als que ella mateixa va contribuir.
Un cas molt semblant és el de Eric Liedtke que va ser durant molts anys el director de la marca Adidas. Amb això vull dir que era el que s’anomena “Brand director”, el responsable de tota la imatge que dona aquesta marca. Ell també va ser conscient del mal que havia ocasionat fent créixer una indústria com la d’Adidas que produeix més calçat esportiu del que es pot utilitzar i que a més no pot reciclar les vambes que estan fetes principalment de plàstic. Aproximadament es produeixen uns 24,3 mil milions de parells de sabates a l’any a nivell mundial i una gran part d’aquestes sabates són de tipus esportiu. Estan fetes amb plàstics i els plàstics no són reciclables.
El documental ens deixa escoltar la veu de quatre persones més. Una d’elles és Narav Patel que va treballar pel gegant tecnològic Apple i després va desenvolupar la tecnologia Oculus. Oculus és una línia de dispositius de realitat virtual desenvolupats per Meta, la antiga Facebook. Els equips de realitat virtual porten integrada una bateria que no es pot reemplaçar. El mateix Narav Patel ens consciencia del fet que molts dels productes tecnològics que emprem no estan pensats pel seu reciclatge. De fet, quan es dissenya aquest tipus de producte ningú es planteja com s’han de reciclar. I la veritat és que a molts països desenvolupats els resulta tan car reciclar-los degudament que de manera il·legal s’acaben transportant a països com Tailàndia, on els socialment vulnerables els acaben desbudellant de manera perillosa per a la salut dels treballadors i del medi ambient.
I també altament perillosa pel medi ambient és la totpoderosa indústria de la moda i de la “fast fashion”. No només es produeix la roba en unes condicions lamentables pels treballadors dels països en vies de desenvolupament que la fabriquen, sinó que a més tot aquelles peces que donem a entitats caritatives acaben a països tercermundistes en piles de brossa o llençades a les platges on contaminen l’aigua. La imatge d’avui està generada per IA i és representativa però no fereix la sensibilitat. Tanmateix us animo a cercar al google imatges de les platges de Ghana i us vindran ganes de plorar.
És important conscienciar a la població de que quan es pensen que portant la roba al contenidor de la roba d’Humana per exemple estan contribuint a fer un bé, en realitat el que es fa és generar més desigualtat del que ja hi havia abans. Ghana és un país amb 30 milions d’habitants i els arriben 15 milions de peces de roba usada cada setmana. Amb això el que us vull dir és que intenteu donar una segona i tercera vida a la vostra roba, que la empreu, l’estimeu i la porteu el màxim de temps possible. Que llençar-la no és una solució perquè no és un producte degradable i acaba danyant el medi ambient.
Crec que molts de nosaltres en el passat, i jo m’incloc en el grup, no érem o no hem estat conscients d’on acaba aquesta roba que de cop sembla que feia nosa a l’armari. La trista veritat és que sovint la gent la dona a beneficència per tenir l’excusa de comprar-ne de nova i comprant-la participem d’un joc brut en què es contamina el planeta per produir i després un altre cop per destruir el que s’ha de llençar.
La solució al problema és complexa perquè l’economia actual gira al voltant del consumisme i s’incita als consumidors a comprar desmesuradament. I per ajudar-nos a fer-ho i generar més beneficis per les empreses el 15 de gener del 1925 uns executius d’una empresa de fabricació de bombetes coneguts com a càrtel de Phoebus van decidir escurçar la vida de les bombetes de 2.500 hores de llum a 1.000. Va néixer així el principi de l’obsolescència programada que ha triomfat fins al punt que cada any al món hi tenim 50 milions de tones de residus electrònics dels quals només un 20% són reciclats degudament.
Es fabriquen productes sense les seves peces de recanvis, les empreses amaguen els manuals de reparació per forçar al consumidor a reemplaçar el producte i tot això acaba en una pèrdua econòmica de l’individu i en una pèrdua devastadora pel planeta.
Per tant, abans de canviar qualsevol producte penseu primer que aquest passarà a ser responsable d’embrutar el nostre món. Utilitzeu el que tingueu el màxim temps possible i cerqueu la manera de reparar-lo. Precisament el dia 21 d’aquest mes va sortir al 324 un article explicant que el mercat dels recondicionats guanya terreny, que hi ha gent que compra articles electrònics reparats i que es tornen a arreglar productes. Certament encara hi ha poques empreses que ho fan però s’ha d’incentivar que en neixin més.
Un expert en arreglar és Kyle Wiens, fundador de l’empresa Ifixit. Kyle mostra públicament la manera com empreses com Apple han anat dificultant les reparacions dels seus productes enganxant les parts vitals dels aparells amb cola per fer-ne l’extracció gairebé impossible. Ell ha lluitat als EEUU contra la llei que prohibia la reparació independent. Això vol dir que hi havia lleis que protegien les grans empreses i impedien que el consumidor arreglés el producte que s’espatllava.
Si pensem en medi ambient és inevitable pensar en el plàstic i les seves conseqüències. El documental ens mostra la veritat sobre el reciclatge. L’enginyera química Jan Dell demostra al reportatge com les empreses ens enreden amb etiquetes de “reciclable” perquè nosaltres els consumidors portem els plàstics al contenidor i així ens quedem tranquils pensant que no fem cap mal. La veritat que surt a la llum al reportatge és que només es recicla un 10% del plàstic que portem als contenidors. I l’altra va a parar en grans abocadors o al mar.
Canviar la societat en què vivim és imperatiu si volem seguir gaudint del nostre planeta. És difícil però no impossible. Hem d’intentar ser molt menys capriciosos, comprar menys i estimar el que tenim i fer-ho durar el màxim possible.
Jo fa anys que ho intento. Utilitzo la roba el màxim possible, no la porto als contenidors perquè sé que no acaba en bon port, i sobretot faig reparar tot el que puc fins i tot quan la reparació sembla no valer la pena en termes econòmics. Sempre penso que estic salvant un producte i a més estic contribuint a no malmetre més la natura.
Penso que ara cal una voluntat per part de les empreses d’impulsar iniciatives de reciclatge. S’ha de deixar de produir plàstic i per tant seria convenient tornar a comprar els productes a l’engròs. Una ampolla de plàstic pel sabó pot durar molts anys i per tant seria ideal reomplir-les. Això implicaria que a les botigues potser no podríem tenir la mateixa varietat perquè caldrien grans contenidors pels recipients dels quals reomplim el nostre envàs. Repeteixo és difícil però ha d’arribar a ser possible per tal d’evitar que se segueixi produint i emprant plàstic. Jo espero encara veure que tornem en alguns aspectes enrere per seguir anant endavant. Sabeu que en aquests moments al món hi ha suficient roba per vestir a tots els habitants del planeta i la següent generació sense haver de produir res més? Està a les nostres mans no comprar. Si no comprem, els grans fabricants tampoc vendran. I ara us demanareu, i què serà de la gent que viu de la indústria de la moda per exemple i que representa una de cada cinc persones a aquest món? El futur ha de ser un replantejament per tal que els que ara treballen en males condicions per produir articles de roba dels països desenvolupats, produeixin en el futur quelcom que els sigui a ells mateixos útils per a la seva subsistència. Sigui com sigui és necessari parar de produir i sobretot frenar el consum.
Bones festes a tots i que tingueu un fantàstic 2025 ple de vivències positives!

Menorca: El tresor amb el major port natural del Mediterrani III.

19 Desembre, 202415 Desembre, 2024Deixa un comentari

El post d’avui ha de ser una mica per completar la visió de Menorca que vaig donar-vos a l’estiu amb dues entrades. I dic intencionadament “una mica” perquè per tal de poder fer justícia a la bonica illa caldrien moltíssims més posts per endinsar-se en la història d’aquest bocí del Mediterrani que tenim la sort que ens quedi prop.
El meu viatge a Menorca ha estat a principis de desembre i he de dir que si algun de vosaltres no hi ha estat mai i es planteja anar-hi només un cop, el millor és triar la tardor per tres motius. En primer lloc perquè us estalviareu les masses de la temporada alta i amb elles tampoc caldrà que veieu els menorquins que treballen cara al públic en ple estiu. A tots els indrets turístics el personal comença la temporada amb les piles carregades però a mida que avança l’estiu va acusant el desgast i podria molt ben ser que l’atenció que rebeu per part dels menorquins que us atenen no fos la que espereu i sobre tot no tingués res a veure amb el tarannà afable i tranquil de les gents de l’illa. Puc comparar la situació amb el que passa al poble de la costa que més conec de tots: Tossa de Mar. Prefereixo no anar-hi mai ni el juliol ni l’agost perquè tots els meus amics i amigues ja comencen a fer figa. Així doncs una visió de Menorca o qualsevol altre indret turístic fora de temporada és la millor. En segon lloc perquè la llum de tardor a Menorca li dona un toc veritablement especial. La tercera raó és molt fàcil d’endevinar i és que l’allotjament serà força més econòmic que en temporada alta.
Aquest cop el meu objectiu era visitar Maó que és la capital, tornar a passejar per Ciutadella per poder-la veure bé i amarar-me d’ella i visitar a ser possible la cantera Lithica. Si hi sou no us l’hauríeu de perdre.
A Maó hi ha un simpàtic museu, el museu de Menorca, ubicat en l’edifici històric de l’antic convent de Sant Francesc. Em va agradar especialment perquè és petit i per tant ordenat, clar i fàcil de recórrer. Al museu hi ha diverses sales que es reparteixen en diversos períodes que comprenen des de la primera colonització de l’illa fa uns 4.300 anys aC fins el segle XX. Per no sobresaturar-me d’informació em vaig dedicar a visitar amb deteniment les sales que explicaven la història des dels primers habitants fins l’Edat Mitjana. El meu cervell ja no hagués estat capaç de pair més informació. El museu presenta moltes dades de manera molt compacta però el web és molt bo i conté informació de totes les sales així com audiovisuals per acabar d’entendre allò que s’ha llegit prèviament. Una autèntica joia i molt bona feina.
Alguna cosa havia de tenir Menorca en comú amb el que ha esdevingut un altre dels meus països favorits: França. I és que els primers pobladors de l’illa hi van arribar en vaixell procedents de la zona dels pirineus orientals i el golf de Lleó. Precisament la zona en què he fet una primera incursió aquest estiu! Aquests habitants primerencs hi van portar també bestiar que van fer criar per poder subsistir a l’illa perquè d’animals aptes per a domesticar-los sembla ser que no n’hi havia. Al museu es pot veure l’esquelet d’una cabra autòctona extingida que s’anomena Myotragus balearicus. Així doncs els primers habitants de l’illa tenien molt clar que hi anirien per a instal·lar-s’hi. Aquests primers illencs que es dedicaven a l’agricultura i la ramaderia enterraven els seus difunts en dòlmens i dins coves i més tard van començar a enterrar els difunts en navetes. De la Naveta des Tudons ja us en vaig parlar aquest estiu. La naveta és una construcció ciclòpia feta amb grans pedres i sense cap mena d’argamassa. Eren tombes col·lectives i van aparèixer a les illes en període pretalaiòtic, més concretament al final de l’edat de Bronze. És difícil situar l’Edat de Bronze perquè va començar en moments diferents en la història de la humanitat depenent del desenvolupament tecnològic de cada regió. Així per exemple, a una zona que ara és Tailàndia data del 4.500 aC però a l’antiga Grècia comença el tercer mil·lenni aC. Si els habitants de Menorca arriben cap al 4.300 aC i primer enterraven els morts en dòlmens i coves, podem suposar que les navetes potser són del segon o primer mil·lenni aC. De fet la de Tudons es diu que és del 1.400 aC. En tot cas sembla lògic pensar que el costum d’enterrar els morts en navetes hagi sorgit en el moment en què algunes comunitats s’organitzen en poblats i això succeeix a Menorca cap al 1.600 aC. Aquestes primitives viles estaven formades per cases construïdes en pedres que per confondre’ns una mica s’anomenen Navetes d’habitació. Els pobladors d’aquests comunitats coneixen la metal·lúrgia perquè se sap que exploten mines de coure.
Però seguint amb els pobladors primerencs, aquests enterraven sovint els difunts en coves murades i al museu es pot contemplar un exemplar de la llitera que es feia servir per transportar els difunts en posició fetal forçada fins al seu lloc de repòs definitiu.
Pel que fa a les navetes, que ja són construccions funeràries més complexes, com ja us vaig dir en el post de l’estiu, són exclusives de Menorca i per això no podeu visitar l’illa sense veure’n una.
Un concepte també íntimament lligat a l’illa és el de Talaiot i cultura talaiòtica. Un talaiot és una construcció feta amb pedres i de grans dimensions. Encara avui dia no queda del tot clar quina era la funció dels talaiots però es creu que servien per agrupar poblacions i marcar-les i distingir-les d’altres i per a fer ostentació de poder. Un talaiot era un edifici públic amb valor simbòlic que delimita el territori i els poblats.
Un fet molt curiós dels antics pobladors de l’illa és que tenien una especial cura dels seus cabells. S’han trobat ungüents fets amb olis per cuidar-los i ornaments pels cabells i se sap que tenien el ritual dels cabells per als difunts. Durant aquest ritual es purificava el cap del mort amb olis, es pentinaven els cabells i seguidament es tenyien amb pintures vegetals com la rossa brava i finalment es tallaven uns flocs de cabell que es guardaven en uns contenidors cilíndrics. Aquest ritual fa palesa l’atenció que es prestava a aquells que havien deixat d’existir.
Molt interessant va ser també esbrinar que s’han trobat restes de sepultures d’infants nounats o nats prematurs que es van disposar de manera acurada en tombes properes als poblats. Poques vegades s’han vist tombes d’infants tan petits i és indicatiu de la sensibilitat d’aquells individus tan llunyans a nosaltres en el temps però que potser no ho són tan en el seu món simbòlic o en la seva naturalesa comunitària.
Cap al 550 aC Menorca s’obre a la Mediterrània i participa activament del comerç marítim i desgraciadament també dels conflictes internacionals entre els cartaginesos i els romans. Amb aquesta apertura a l’exterior a l’illa s’introdueixen costums forasters com la creació dels recintes de taula on s’hi feien rituals religiosos. Encara ara es desconeix a quins deus es feien les ofrenes a Menorca.
Pel gran conjunt prehistòric la UNESCO va declarar Menorca Talaiòtica Patrimoni Mundial el 2023. Una gran fita que cal que els menorquins celebrin preservant la seva illa.
A partir del 123 aC comença la conquesta romana de l’illa però amb la desintegració de l’imperi Romà Menorca queda sota influència vàndala i bizantina. En aquest moment però el cristianisme ja havia arrelat fortament com evidencien les restes de basíliques que s’havien construït. Novament es desintegra un gran imperi, el bizantí i a partir del segle VI Menorca queda desprotegida davant de les incursions dels pirates, els normands i els musulmans. Aquests darrers van establir-se a Menorca i s’hi van quedar tot convivint pacíficament amb els seus habitants durant 400 anys. Menorca va pertànyer durant 4 segles a les illes orientals d’Al-Andalus i va ser repoblada amb àrabs i berbers. Era una època d’inestabilitat política i per això es va fortificar l’illa. La seva principal defensa era el castell de Saint Agayz —santa Àgueda— que es troba en un dels punts més alts. Madina Manûrqa (situada a Ciutadella) era el principal nucli urbà i on hi havia l’alcàsser del governador i la mesquita.
En aquella època la majoria de la població vivia dispersa en explotacions agrícoles i ramaderes: els rafals i les arqueries. D’aquesta època desitjaria saber-ne més encara. Ja sabeu que tot i la manca de temps, l’àrab i la cultura àrab que em van enamorar de petita segueixen sent d’un especial interès per a mi. Per tant tota la història que vinculi el territori al món musulmà m’atrau enormement.
Després de la conquesta de Jaume I Menorca va passar a formar part de la Corona d’Aragó. Val a dir que es va respectar la comunitat musulmana a canvi del pagament abusiu d’un tribut establert al tractat de Capdepera. L’últim regent musulmà a l’illa fou Abû Umar que signà la rendició de l’illa al Tractat de Saint Agayz el 1287. No sabem si ell també va plorar o si va tenir una mare tan cruel com la de Boabdill que li va dir al seu fill en sortir de l’Alhambra que havia de plorar com una dona perquè no havia sabut defensar el territori com un home. El que sí sembla és que Abû Umar va marxar de l’illa per a tornar al Nord d’Àfrica amb dos-cents acompanyants, les restes del seu pare i la seva biblioteca. Dubto que Menorca arribés a ser tan culta durant uns anys després de la marxa dels musulmans. Al segle XIII el nivell cultural del món àrab sobretot en el camp de la medicina superava sovint el coneixement dels cristians.
Tornem però ara la Menorca actual. Maó no només té un preciós port que durant segles ha estat importantíssim i on es pot gaudir d’unes vistes meravelloses, també té uns carrerons polits i un encant incomparables.
Durant el primer dia també vaig poder visitar el far de Fàvaritx que està emplaçat dins d’un parc natural. Es va acabar de construir el 1922 i el més bonic és que es troba al mig d’un paisatge inhòspit i estrany. Digne de veure encimbellat entre les roques fosques sotjant tots els que volem passejar al seu voltant.
El segon dia vaig fer una curta visita a Cala Blanca a Menorca i vaig anar també a visitar la cantera lítica d’on s’extreu el marès, que en anglès és “sandstone” i en alemany “Sandstein”. Els noms germànics ens donen més una idea de la característica d’aquesta pedra. Tot i que pot tenir diferents colors el seu més típic és el grogós de la sorra. És una pedra molt porosa i permeable però altament resistent. La Lithica, que és com s’anomena el recinte de Pedreres de s’Hostal, és un projecte en què es barreja el passat de a zona en que s’extreien pedres per a la construcció amb el present en què s’han omplert els espais amb jardins curulls de plantes autòctones. El circuit botànic representa un refugi a l’estiu i la gran explanada de la cantera és l’escenari perfecte per a esdeveniments musicals i culturals. De fet aquest estiu el meu amic m’hi volia portar però no hi vàrem poder accedir perquè l’espai estava reservat per un esdeveniment.
De Ciutadella us puc dir que és una ciutat tan bonica com senyorial. Les façanes dels edificis ja mostren un passat molt ric perquè de fet aquesta va ser capital abans que Maó.
I per si el que vaig veure no fos prou, encara vaig tenir temps el darrer dia abans d’agafar el vol de veure el poblat talaiòtic Talatí de Dalt. És on finalment vaig poder contemplar un recinte de taula, un d’aquells indrets en què fa milers d’anys es feien ofrenes i rituals a uns déus que ens són desconeguts.
Prop de l’aeroport encara hi podeu veure unes altres restes de prehistòria. Com podeu endevinar amb el que escric, és impossible passejar per Menorca sense ser conscient del pas del temps, de l’evolució de les civilitzacions i de la barreja cultural que tan enriqueix l’ésser humà.
Tot i que Menorca està immensament explotada turísticament, crec que és una gran sort que sent una illa els turistes només hi puguin accedir en vaixell o en avió. Diria que això distingeix una mica el públic que hi arriba del que ens arriba a la costa Brava. M’explico: mentre que jo durant anys he vist arribar a holandesos, alemanys, belgues i etc en cotxe icarregats fins i tot amb ampolles de vi per estalviar al màxim durant les seves vacances, a Menorca s’hi pot emportar un l’equipatge mínim. Això potser filtra una mica el tipus de públic que hi arriba. Per altra banda el fet de no poder sortir de l’illa per propis mitjans crec que influencia el caràcter dels illencs.
Voldria acabar el post d’avui comentant un fet d’actualitat. Sabeu que abans he esmentat que els àrabs al segle XIII tenien uns coneixements en medicina molt avançats? El món àrab segueix produint bons metges. De fet Alemanya ara tem que molts dels cinc mil set-cents i pico de metges sirians que estan exercint medicina al país germànic vulguin tornar ara al seu país deixant un buit al sistema que no es podrà cobrir pas fàcilment.
El sistema sanitari alemany necessita des de fa anys una reforma i es volen tancar hospitals, augmentar les aportacions al sistema públic i el que realment no es pot permetre en aquests moments és una pèrdua de cervells mèdics perquè no els poden reemplaçar. Espero per Síria que el nou govern porti la pau i l’estabilitat a aquest país que tant es mereix la seva gent amable, intel·ligent i enormement culta. Però també pateixo per la meva Alemanya a la que mai deixaré d’estimar que es va dessagnant amb una indústria estancada, un govern dèbil i una població desorientada que escolta de nou les dretes populistes i malintencionades.
Us desitjo bona setmana i molt bon Nadal a tots! El proper post és el de Sant Esteve!

Refranys catalans per reciclar II.

12 Desembre, 20241 Desembre, 2024Deixa un comentari

Vull prosseguir en aquest dijous ja prenadalenc amb el tema de les dites catalanes que no s’escolten sovint. Començo per una que té a veure amb el fet de que els patrons segons les antigues creences han de vigilar el que fan els treballadors perquè no els estafin. És la de “qui té mossos i no els veu, el fa pobre i no s’ho creu”. Quan el meu pare era jove em deia que el seu patró els havia dit que a la feina s’hi havia d’anar pixat i amb totes les necessitats fetes per no perdre temps. Quan ho vaig sentir em va semblar rocambolesc però a començament de curs la meva patrona ens va venir a dir el mateix al claustre. Per tant tinc la impressió que encara hi ha la creença arrelada que els treballadors assalariats fem tot el que podem per estafar a les empreses o per cobrar mentre estem fent el que no toca en hores de feina. I el cert és que per alguns que realment no es dediquen a treballar acabem pagant tots. Una dita molt propera a aquesta és la de “l’ull de l’amo engreixa el cavall” que vol dir que cadascú ha de vigilar per allò que és seu i pels seus negocis si vol que prosperin.
Pels menys afavorits, aquells que no hem nascut amb cap talent especial i que ens dediquem a fer la nostra vida tranquil·lament hi ha el refrany “el que ha nascut per xavo, no arribarà a quarto”. Avui dia no s’empra ni gairebé s’entén perquè ja fa temps que no tenim ni xavos ni quarto com a moneda. No obstant encara diem que paguen “quatre xavos” o que quelcom val “molts quartos”. Claríssimament el refrany recorda que no tothom està fet per triomfar i que n’hi ha que ens hem de conformar amb una vida senzilla. Molt semblant a aquest en significat tenim el refrany “uns neixen amb estrella i els altres amb esquella”, és a dir que els altres serem bestiar i no arribarem gaire lluny.
Una dita entranyable com la gent gran és la que fa “quan els vells fan ninyeries, no n’hi ha per quatre dies” que adverteix que quan els grans fan catúfols ja ens podem anar acostumant al que fan perquè no té cura.
El refrany que trobo apropiat per a tothom avui dia és el de “la mula del veí porta picarol, la meva també en vol” que es refereix a aquest costum humà d’imitar i de voler ser i tenir el que també tenen els altres. Quelcom que sovint ens porta a estirar més el braç que la màniga. També és molt aplicable a avui dia el que diu “sants a la plaça, dimonis a casa”. Designa als que tenen una doble vida o que han de presentar-se de cara a la societat com si fossin molt millor del que són però que després tenen conductes no gaire èticament correctes. Els francesos diuen “bon prêtre dehors, diable dedans”, bon sacerdot fora, diable dintre. També en tenen la següent variant “sainte au marché, diablesse à la maison” és a dir santa al mercat, diablessa a casa. Els anglesos el tenen similar “a saint abroad, a devil at home”, un sant a l’exterior, un dimoni a casa. I no us penseu pas que els alemanys es queden enrere perquè també tenen el seu “auβen hui, innen fui”, fora bé, dins uf. El “fui” alemany seria el que correspon al nostre “uf”. Més llarg és el de “ein Engel in der Kirche, ein Teufel zu Hause”, és a dir, un àngel a l’església, un dimoni a casa. Com veieu hi ha diverses maneres d’expressar la doble moral que des de l’inici dels temps ha caracteritzat la raça humana.
En un altre context, en el context del refrany de “no et fiis d’aigua que no corri, ni de gat que no mioli” tenim el refrany anglès “the calmest waters hide the fiercest storms”, és a dir que les aigües més quietes amaguen les tempestes més fortes. Aquest refrany es refereix a l’aparent calma que mostren algunes persones però que sovint amaga una naturalesa complicada.
Una que podria fer servir jo a la feina sovint és la dita de “Déu meu senyor, tanta roba i tan poc sabó i tan neta que la volen”. Que és el que es pot dir quan et carreguen de molta feina però no et donen els instruments adequats per fer-la degudament.
També em sembla molt útil el de “qui barata el cap es grata” que vol dir que qui deixa un bé cert per un altre de dubtós pot acabar sortint molt mal parat, o dit d’una altra manera que si estàs bé no convé deixar el que tens per anar a cercar res nou. I posats a ser conservadors també m’abelleix el de “no deixis la carretera per anar per la drecera” que jo he escoltat més vegades com “ el bon camí és drecera”.
No vull acabar avui amb cap refrany negatiu per tant el següent és el penúltim: “les errades dels metges la terra les cobreix” que fa referència al fet que malauradament els errors mèdics poden acabar amb els pacients.
I finalment un toc d’humor i optimisme amb un refrany que no és ni positiu ni negatiu però cert: “l’amor és com la grip. Es comença al carrer i s’acaba al llit”. Tot i que a aquest també li cal actualització perquè avui dia molts amors sorgeixen de manera virtual i gràcies a no sé quines aplicacions mòbils. I de fet al carrer ha de ser ben difícil trobar l’amor perquè tothom va mirant el seu telèfon i ignorant la resta de vianants i sovint també vehicles. Acabarem tots com al Japó, posant els semàfors al terra en comptes de davant nostre.
Bona setmana i bona preparació pel Nadal!

	Pep en Paraules, parauletes i paraulo…
	Pep en Locucions alemanyes aptes pel…
	Deacon en Pintor de boira (II)
	marionamar en Expressions amb fruita i verdu…
	Pep en El francès i la fruita.