El cavall que pensa que la seva càrrega és la més feixuga i altres dites angleses V.

Deixa un comentari

Segueixo amb el tema que m’emociona i que són els idiomes i el recull de la seva saviesa a través de dites i proverbis amb els que podem resumir anys de recopilació d’experiències.
Com ja és habitual en els darrers posts, començo amb aquelles dites que ens són properes i passaré després a les que se’ns fan més estranyes. La primera és la de “don’t count your chickens before they hatch” que traduït és no comptis les gallines fins que no trenquin la closca”, és a dir que no n’hi ha prou en tenir els ous sinó que cal esperar fins que surten els polls per estar segur. Nosaltres en català diem “no diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat” o també “no digues que és cigró, si no el tens dins del sarró”. En castellà l’equivalent seria “no digas oliva hasta que sea cogida”. No hem d’anticipar mai res si no n’estem segurs.
Per recordar-nos el grau de prudència que és convenient mantenir també diem en anglès el “don’t empty the water jar until the rain falls”, no buidis el pot de l’aigua fins que no caigui la pluja. Vol dir que no podem engegar res a dida fins que no tinguem una alternativa per aquesta cosa. Ho podem aplicar per exemple a la feina. Més val no deixar-ne córrer una fins que no en tinguem una altra de segura.
D’aquestes que comencen amb un “don’t” d’imperatiu negatiu us en porto dues més avui. La primera és la que tants i tantes s’haurien d’haver aplicat “don’t open a shop unless you know how to smile” és a dir que no obris una botiga si no saps somriure. La veritat és que jo em trobo massa sovint amb gent que endega negocis que representen estar cara al públic i no saben ser mínimament amables. Aquesta gent definitivament s’ha equivocat posant el negoci. Quantes vegades ens empipem perquè entrem a un establiment on probablement ens hi deixarem uns diners i ens tracten com si ens fessin un favor atenent-nos? Fa anys em queixava de que a Alemanya no hi havia la mentalitat del sector servei i de els botiguers i cambrers no eren amables però malauradament això ara ens ha arribat aquí. Potser també hi té a veure que les botigues petites i familiars han anat desapareixent a mans de grans cadenes que contracten el personal a preu fet i el resultat és un servei molt just. De tota manera la dita segueix sent actual. Cal ser amable per tal de posar un negoci.
La següent és la de “don’t put all your eggs in one basket”, que vol dir que no hem de posar tots els ous en un sol cistell, és a dir que no hauríem de concentrar tots els nostres esforços en una sola cosa perquè si no funciona o fracassa ens quedem sense res. Jo també l’he escoltada en català sobre tot en tema d’inversions o fins i tot de feina. Hi ha gent que prefereix tenir dos pagadors o tres per si en falla un. Cosa de gustos. A mi se’m faria molt complicat treballar per a dues empreses diferents perquè m’absorbiria massa temps que també em cal per fer les coses que m’agraden i gaudir de la vida.
Relacionat amb el tema del treball i com ens hem de comportar en el terreny laboral els anglesos tenen la dita “eagles don’t catch flies”, les àligues no cacen mosques. Hem d’entendre aquí a àliga com au important i mosca com a tema irrisori. Als caps i patrons no els hem de molestar amb foteses que podem resoldre nosaltres mateixos perquè ells estan per atendre qüestions més importants. És a dir que procureu espavilar-vos o no demanar ajut als de dalt si l’assumpte no és prou transcendent.
I seguint amb el tema de la feina i les carregues tenim allò de que “every horse thinks its own pack is heaviest”, que cada cavall pensa que la seva càrrega és la més pesada. I és que tots tendim a veure la nostra feina com a feixuga i no ens adonem que la dels altres potser també ho és i molt. Això sí, per a fer-la bé hem d’estar forts i sans i ben alimentats i això ens ho recorda la dita “empty bags can’t stand upright” que les bosses buides no s’aguanten dretes. Aquí la bossa buida designa a una persona que no té prou recursos i que pateix gana i que per tant no podrà fer la feina prou bé. Primer se l’ha d’alimentar per tal que treballi en condicions.
També m’agrada la dita “every dog has his day”, tot gos té el seu dia i se sobreentén de glòria, que dona una mica d’esperança i que vol dir que fins i tot la gent amb menys sort tindrà èxit en algun projecte en algun moment.
Pels persistents i els que volen aconseguir quelcom tenim la dita “fall seven times, sand up eight”, cau set vegades i aixeca’t vuit perquè tot en aquesta vida costa un esforç i hem de saber entomar les derrotes i tornar a intentar aconseguir el que ens hem proposat.
Les darreres dues dites tenen a veure amb com ens comportem amb la gent. La primera és al de “familiarity breeds contempt”. La paraula “contempt” sempre m’ha resultat molt enganyosa perquè ens recorda a la nostra “content o contenta” però vol dir menyspreu. La dita traduïda diu que la familiaritat genera menyspreu. El sentit d’això és que quan coneixem una situació o persona massa bé, llavors pensem que tot és molt lògic i deixem de mostrar afecte i respecte. Això passa en algunes relacions. Hi ha persones que quan et guanyen confiança es pensen que ja ho poden fer tot i comencen a comportar-se malament amb un. Aquesta dita reflexa aquest tipus de situació. Novament aquesta dita no és només aplicable a les persones sinó que també ho és per la feina per exemple. No per tenir un lloc de treball durant anys hem de menystenir-lo perquè és quelcom molt valuós sobre tot en els temps que corren.
La següent i darrera dita d’avui és la de “faults are thick where love is thin” que les falles són greus on l’amor és prim, és a dir que quan no estimem algú veritablement li veiem els defectes de manera exagerada. Totes aquestes dites són d’allò més encertat i tenen aplicació en el nostre dia a dia. Són fàcils de recordar i sovint convé pensar-hi perquè ens ajuden a saber com ens hem de comportar. Aprofito per desitjar-vos un bon agost que per a molts és el mes de les vacances per excel·lència.
Us deixo avui amb la foto d’una adorable gosseta que és diu Senna i que és la meva favorita de G&G rescat. Em faria molt feliç que a ella li arribés el seu moment de glòria i se l’emportés una família que la cuidés i l’estimés com li cal.

El vaixell segur al port i altres refranys anglesos III.

Deixa un comentari

Encara no m’he cansat dels proverbis en anglès i ja us avanço que no tinc clar què hi haurà al blog de la setmana vinent però el dijous primer d’agost o el vuit d’agost segur que torna a haver-hi un post sobre la llengua anglesa.
Pels qui seguiu el blog sabreu que alterno algunes dites que són iguals a les nostres amb les que són més genuïnes de la parla anglesa. Les dites i els refranys sempre m’han agradat perquè són sentències que en poques paraules resumeixen experiències i saviesa universals. Per això és tan interessant conèixer-les.
Començo avui amb una que té dues parentes en català que són “tal faràs, tal trobaràs” o “qui sembra, recull”. En anglès és “as you sow, so shall you reap”, tal i com plantes, recolliràs. M’agrada l’ús del modal “shall” que sona molt formal perquè és molt antic. S’empra pels manaments “ Thou shall not kill” i atorga intensitat al mandat. Evidentment aquest modal té altres usos com el d’oferiment “shall we dance?”, ballem? o per expressar possibilitat “I shall go shopping tomorrow”. Però en aquesta dita té el significat de predicció.
Ara ja dono pas a les que potser no coneixeu. Començo amb una dita per a cautelosos “An ounce of protection is worth a pound of cure” és a dir que una unça de protecció val una lliura de cura. Per si desconeixeu les mesures, una unça és 0,0333 kg i una lliura uns 0,4 kg. És a dir que posant una mica d’esforç en la protecció ens estalviem un gran esforç en la cura. Els castellans dirien allò de “más vale prevenir que curar”. Tanmateix a mi m’agrada quantificar què val cada cosa com fan els anglesos.
Una mica en contra de la direcció i el pensament d’aquesta dita tenim la següent: “a ship in the harbor is safe, but that’s not what a ship is for”, és a dir que un vaixell al port està segur però no és pel que està fet. La idea aquí és que s’està molt bé a la zona de confort i seguretat però els humans hem d’arriscar-nos una mica i embrancar-nos en aventures noves per tal de fer exactament allò que hem de fer i que és evolucionar.
La següent també m’agrada tot i que quan la vaig sentir per primera vegada, fins i tot en context, no la vaig acabar d’entendre. És la de “a rolling stone gathers no moss”, una pedra que roda no agafa molsa. Costa d’entendre si la molsa ha de tenir un sentit positiu o negatiu. Perquè es podria entendre de dues maneres diferents. Doncs resulta que en aquesta dita és positiva perquè el que denota és que la persona que canvia contínuament de feina o de relacions, no aconseguirà tenir ni cap feina ni cap relació en profunditat i això el o la pot deixar poc satisfet o satisfeta. No sé si dir-vos que hi estic d’acord o no. La veritat és que jo tendeixo a voler sempre conservar les amistats. És difícil de vegades fer-ne de noves perquè per tal que les persones s’entenguin no cal que siguin igual ni pensin igual però s’han de complementar. I una no pot exigir de l’altra que canviï la seva manera de ser per adaptar-se a l’amistat i de vegades és el que les amistats noves, o els aspirants a amistats noves volen aconseguir, que canviem i ens adaptem a ells. I si parlem de feina avui dia, qui la manté durant anys? Jo porto 14 anys a la mateixa escola però conec poca gent de la meva generació que hagi estat més d’una dècada en una sola empresa. Ho considero una sort i un privilegi de moment. És a dir que potser sí que soc una pedra que agafa molsa.
Pel que fa a les amistats els anglesos diuen sàviament: “be slow in choosing, but slower in changing”, que has de ser lent escollint les amistats, és a dir que no podem triar amb rapidesa perquè cal temps per conèixer la gent, però que encara hem de ser més lents per canviar-les, és a dir que ens hem de rumiar molt engegar aquells que són amics de debò. És una de les dites més encertades que conec en llengua anglesa i no en sé cap en català o castellà que tingui el mateix sentit. No es refereix pas només a amistats, es pot referir a coses també o feines per exemple.
Si parlem del caràcter d’una persona els anglesos diuen “a tree is known by its fruit” és a dir que un arbre és conegut pels fruits que produeix i que la gent ens donem a conèixer a través del nostre comportament i caràcter.
Una altra gran veritat és el probervi “ask no questions and hear no lies”, és a dir no preguntis i no escoltaràs mentides. Es refereix al fet de que no hem de ser inquisitius i no hem de preguntar allò que creiem que els altres no volen que els demanem perquè fent-ho donem peu a que ens menteixin. A mi personalment no m’agrada gaire que em facin preguntes personals i per tant entenc la dita tot i que en comptes de mentir el que faig és dir a l’altra persona amb educació que no em sento còmoda responent a les preguntes.
Tornant una mica al tema del caràcter el proverbi anglès “beauty is only skin deep” la bellesa és només tan profunda com la pell significa que l’autèntica bellesa de les persones resideix en les seves qualitats interiors i no en l’aparença física.
I per aquelles ocasions en què ens han fet un favor, hem hagut de menester ajut o bé ens han deixat o regalat quelcom en anglès es diu “Beggars can’t be choosers” els pidolaires no poden ser electors, és a dir no poden escollir.
Per gent com jo que pensa que un dels secrets de l’èxit a la vida és intentar escollir el camí més planer, l’anglès té la dita “ Cross the stream where it is shallowest”, creua el corrent on és més superficial, és a dir fes-te les coses el més fàcil possible. També opino que en la descomplicació hi ha un guany. Guanyem temps que podem invertir en fer altres coses positives que som capaços de fer només perquè no ens hem embolicat en qüestions enrevessades. Sempre he cregut que les fórmules senzilles són les que millor funcionen.
La darrera dita d’avui té una arrel històrica. És la de “don’t carry coals to Newcastle” no portis carbó a Newcastle. Tradicionalment aquesta ciutat tenia unes importants mines de carbó, per tant portar carbó a Newcastle era fer quelcom completament innecessari. I l’equivalent d’aquesta dita en alemany ja us la vaig portar fa unes setmanes. La recordeu? És la de “Eulen nach Athen tragen”, portar òlibes a Atenes perquè com ja vaig explicar en el seu dia, Atenes en el passat estava plena de representacions d’aquestes aus.
Aprofito l’ocasió per desitjar-vos bones vacances si esteu a punt de començar-les. Gaudiu-ne molt que no tenen preu.

La imatge d’avui l’he feta també amb la IA.

El lleopard que no canvia les taques i altres proverbis anglesos II.

Deixa un comentari

Segueixo avui amb el tema dels proverbis i les dites angleses que ens porten una tona de saber del bo acumulat i traspassat de generació en generació. Com és usual en mi, barrejaré expressions que recordaran alguna de les nostres amb aquelles que ens són menys properes. Començo amb una que no em caldrà aclarir gaire perquè és molt i molt clara, és la de “a leopard doesn’t change its spots” que es refereix al fet que una persona no pot canviar la seva naturalesa o el seu caràcter. Per molt que vulguem pensar que algú canvia aquells hàbits que no ens agraden, serà impossible que canviï. Tan sols podem alterar comportaments concrets però aquells que reflecteixen el nostre caràcter són inherents a nosaltres i no els podem modificar. L’equivalent alemany d’aquest proverbi ja us el vaig fer arribar en una ocasió. Era el de “die Katze lässt das mausen nicht”, que el gat no deixarà de perseguir ratolins. Els nostres veïns ibèrics diuen allò de “la cabra tira al monte”.
El segon proverbi d’avui és aquell que ens fa oblidar les penes i amargors del camí recorregut i ens fa concentrar-nos en el final “all is well that ends well” traduït equival a tot el que acaba bé, està bé. La castellana és “bien está lo que bien acaba”. Aquesta també la tenim en alemany però com que ells són tan sintètics l’han retallada amb un “ Ende gut, alles gut”. Aquest proverbi em sembla correcte perquè la ment humana és molt selectiva i volem recordar només allò més positiu i passar full a tot el que ha estat negatiu.
Un altre refrany que m’agrada i que també s’ha de tenir molt en compte per no acabar treballant per cinc és el de “all lay loads on a willing horse”, és a dir que tothom carrega munts al cavall disposat. S’aproxima força al nostre “mentre hi hagi rucs, n’hi haurà que vagin a cavall”. És ben cert que hem d’anar posant límits perquè altrament sempre n’hi ha que s’aprofiten i podem acabar desbordats de tasques.
La que també us sonarà és la de “all that glitters is not gold” que en alemany i en espanyol són clavades “es ist nicht alles Gold, was glänzt” i “no es oro todo lo que reluce”. En català també el tenim “no és or tot allò que lluu” que no vol dir res més que el fet que no ens podem refiar de les aparences perquè ens enganyen.
La darrera similiar a les nostres és la de “among the blind, one-eyed man is king” que és allò que “en casa del ciego el tuerto és el rey”. Fixeu-vos que la dita en anglès només diu “entre els cecs, el tort és el rei. La castellana diu “a casa del cec” i la nostra catalana fa “en terra de cecs, el borni és rei”. La versió alemanya com ja ens podem imaginar és més propera a l’anglesa “unter den Blinden ist der Einäugige König”. Tot això el que vol dir és que entre tota la mediocritat, s’escull aquell que no ho és tant nefast.
Ara una que ja vaig esmentar probablement en el seu dia i que ens recorda les propietats de la poma “an apple a day keeps the doctor away”, una poma al dia manté el metge allunyat. Aquest refrany ha estat traduït de l’anglès al castellà i es fa rimar dient “una manzana al día mantiene al doctor en la lejanía”. Els alemanys fan servir el proverbi en anglès directament perquè és molt conegut.
Passo ara a aquells refranys anglesos menys coneguts. En era del lideratge em sembla molt escaient el proverbi “an army of sheep led by a lion would defeat an army of lions led by a sheep”, un exercit d’ovelles guiades per un lleó, derrotaria un exercit de lleons guiat per una ovella. Quan Keir Strammer va aconseguir la victòria aclaparadora a les eleccions parlamentàries a Anglaterra, els seus detractors van sortir immediatament a dir que no tenia prou carisma per portar el país. Avui dia el carisma i el lideratge s’equiparen, però des del meu punt de vista no són del tot iguals. Ara ja fa temps que sembla que els líders han de tenir veus greus, ser molt segurs de si mateixos fins al punt de semblar arrogants i a més han de tenir-s’ho molt cregut per convèncer. Però jo sempre a líders com Ghandi o Mújica que van saber liderar i canviar el rumb dels seus països des de la modèstia. No obstant sembla que soc una de les poques que pensa que no cal ser un lleó per arribar a ser un líder potent.
Amb el següent proverbi hi estic molt d’acord, és aquell que diu “an hour in the morning is worth two in the evening” és a dir que una hora al matí té el mateix valor que dues del vespre. Es refereix al fet de que pel matí com que hem dormit i estem descansats, rendim molt més que al vespre. A mi em passa que jo a partir de les sis de la tarda ja no soc vàlida per res. Em toca fer classes per la tarda però el meu rendiment no és igual i sort que l’alumnat també ha fet pràctiques pel matí i estan igual de cansats que jo. Per tant la meva energia limitada passa un pèl més desapercebuda.
El següent proverbi m’agrada molt és el de “empty vessels make the most sound”, els vaixells buits són els que fan més soroll. El que vol dir és que la gent que sovint té coneixements superficials és la que xerra més o la que farda més de coneixements. En castellà tenim allò de que “la ignorancia es atrevida” .
La darrera dita d’avui també em sembla una veritat com un temple “an idle brain is devil’s workhop” que vol dir literalment que una ment desocupada és el taller del dimoni. Significa que no és bo tenir la ment ociosa perquè llavors ens venen mals pensaments i males idees.
Jo en tot cas em mantindré enormement ocupada durant aquestes vacances per evitar qualsevol mal.

Les fotos d’aquest simpàtic i preciós lleopard a qui anomeno a partir d’ara Jamie són altre cop generades amb la IA.

Bona setmana a tots!

Dites angleses. El saber en paraules.

Deixa un comentari

Canvio aquesta setmana de tema i torno als idiomes i més concretament a l’anglès i als seus refranys. Fins ara he escrit infinitats de posts sobre locucions en aquesta llengua però de dites i refranys no n’he dit gaire. Toca avui. Com sempre n’hi haurà que seran semblants —o com dirien a Castelló paregudes— a les nostres i seran fàcils de recordar i d’altres se’ns faran estranyes.
Començo amb les que tenen cosines germanes en català o castellà. La primera és la de “a bird in the hand is worth two in the bush” . Literalment seria “Val més un ocell a la mà que dos a l’arbust”, és allò que els castellans en diuen “más vale pájaro en mano que ciento volando”. És a dir que més val estar content amb allò que pot ser nostre fàcilment que arriscar-nos a aconseguir quelcom altr,e encara que primer sembli que el rendiment serà major. L’altre que també ens sona és la de “A cat has nine lives”. Nosaltres evidentment diem que en té set de vides un gat però es veu que els anglesos encara els veuen més capaços de sobreviure adversitats. Aquesta dita la fan servir també aplicada a persones que sempre se’n surten prou bé a la vida, per a les que no ens cal amoïnar-nos gaire.
M’agrada especialment la de “a bad workman always blames his tools” és a dir un mal treballador sempre dona la culpa a les eines. Això el que vol dir és que els mal treballadors mai de la vida acceptaran que el seu rendiment és baix a causa de la seva feina deficient i diran per tant que no l’han poguda fer millor per manca d’instrumental adequat. És molt certa. Com també és molt cert allò de que “absence makes the heart grow fonder” que l’absència fa que el cor es torni més afectuós. El que transmet aquest tros de saviesa és que no apreciem tant allò que veiem sovint i que quan ja no tenim proper algú és quan ens adonem que el trobem a faltar. Jo no podria estar-hi més d’acord. Per això mateix ja fa anys que no vull viure en parella i penso que es manté la flama de l’amor molt més viva quan no veiem a la persona massa sovint. S’ha de tenir temps a enyorar-la.
Ara una dita que sembla força oposada a la de l’ocell a la mà i els dos a l’arbust. És la de “a diamond with a flaw is better than a common stone that is perfect”, és a dir que un diamant amb imperfecció és millor que una pedra perfecta. Aquí hem d’entendre diamant com a oportunitat que ens arriba amb algun grau de dificultat i en canvi la pedra perfecta és una oportunitat bastant usual que sembla perfecta.
Una altra veritat com un temple és la dita “a fool and his money are easily parted” que a un beneit de seguida se’l separa dels seus diners, és a dir que els perd ràpidament perquè o no sap administrar-los o bé l’enreden. I seguint amb el tema dels diners m’abelleix especialment la de “a happy heart is better than a full purse”, un cor feliç és millor que un moneder ple, que no és res més que allò de que els diners no fan la felicitat (però certament ajuden). Personalment penso que si uns mínims estan garantits, tenir diners a cabassos no ens fa més feliços. Ara bé, si no en tenim prou i contínuament hem de lluitar per a la nostra supervivència, és més que obvi que no és fàcil ser feliç. A no ser que a la vida t’hagi anat bé amb la salut, els amics i l’amor. Llavors potser també pots ser feliç sense diners.
I com que a tots ens agrada que ens escoltin però després escoltar se’ns fa difícil diem allò de “a good listener is a silent flatterer” un bon escoltador és un afalagador silenciós. Qui t’escolta t’està afalagant i és molt cert perquè no hi ha gaire gent disposada a escoltar.
El següent proverbi és molt modern i es pot aplicar molt sovint. Fa així “after a victory, tighten your helmet chord”, que és després d’una victòria ajusta la cinta del casc. El que significa és que després d’una victòria no ens podem adormir i ens hem de preparar per la següent batalla o partit. El que va ser entrenador del Bayern, en Giovanni Trapattoni, va dir una vegada després d’un partit “nach dem Spiel, ist vor dem Spiel” és a dir després del partit és abans del partit, que equival al mateix, serveix per recordar a la gent que no ens podem adormir i quedar-nos només amb la victòria perquè s’ha de seguir treballant.
Trapattoni va ser un entrenador entranyable per aquell equip i també per tot Alemanya malgrat que la premsa sovint feia comentaris inadequats sobre els seus errors lingüístics que s’incrementaven quan estava enfadat amb els seus jugadors. Va ser molt famosa la seva frase “Spieler sind wie Flaschen leer” gramàticament incorrecta però que es feia entendre “els jugadors són buides ampolles”.
Vull però deixar el món del futbol pels experts i concentrar-me en més proverbis. El que ens recorda el mal que poden fer les paraules és “a goose quill is more dangerous than a lion’s claw”, la pua d’una oca és més perillosa que l’urpa d’un lleó. Aquí hem d’entendre pua com al final de la ploma d’una oca que acabava en punxa i durant molt temps es va fer servir per sucar-la en tinta i escriure. Les paraules desconsiderades són molt més perilloses i corrosives i poden fer més mal que la ferida d’un lleó o un atac físic. En català tenim aquella bonica expressió que pel seu significat ens ho recorda “paraula i pedra solta, no tenen volta”.
La següent té a veure amb conflictes i diners “a lean agreement is better than a fat lawsuit”, un acord magre és millor que un plet gras. Penso que és fàcilment interpretable: és millor conformar-se amb menys i estalviar-se judicis i diners en advocats en causes que poden no guanyar-se que no pas entrar en plets que triguen temps en resoldre’s i costen diners només per intentar treure’n un benefici més gran.
I el darrer proverbi d’avui és “a journey of thousand miles begins with a simple step”, un viatge de mil milles comença amb un simple pas. És a dir que tots els nostres grans projectes i les nostres fites o viatges, comencen amb petits gestos o amb petites passes o canvis. Aquesta darrera dita m’agrada molt perquè sovint volem arribar molt lluny però ens ofusquem sense veure per on podem començar i qualsevol passa en la direcció que volem prendre ja és un inici. El problema és que molta gent es queda en els projectes i no va més enllà.
Us deixo avui amb una imatge del Safrà i el Sugus que espero que tinguin nou vides com en anglès perquè m’endolceixen la meva rutina d’una manera que no m’hagués pogut imaginar mai.

La IA, els seus límits i els nostres.

Deixa un comentari

El científic Buckmister Fuller nascut el 1895 va dir que si es pren com a base el coneixement generat fins l’any 1 DC, els humans van necessitar mil cinc-cents anys per duplicar-lo, la següent duplicació del coneixement va trigar només 250 anys i el 1900 la humanitat ja havia reunit vuit vegades més coneixement que l’any 1. El 1945 el coneixement total es duplicava cada 25 anys. L’empresa IBM va assegurar que amb internet arribarem a dues vegades més coneixement cada 12 hores. Això ja és una realitat. Com també ho és que cap ésser humà pot abastar tantíssima informació ni tampoc comprendre-la i per això ara serà essencial aprendre a destriar allò que ens cal de tota la muntada d’informació que posseïm. Podem comprendre només una part ínfima de tot el saber i com més coneixement hi ha, més petit és el percentatge de coneixement que adquirim respecte el total. Per aquest motiu d’ara endavant serà imprescindible que s’estableixin uns mínims del que cal saber. A partir d’un determinat moment cada persona haurà de seguir adquirint coneixement mitjançant les eines que destrien la informació. Per això serà imprescindible aprendre a discernir el que és cert i que no i a contrastar informació. Això que sembla tan obvi té implicacions en tots els camps i de manera absolutament immediata canviarà l’educació radicalment i de fet ja l’està canviant. Hi ha tantíssims coneixements factuals que hem d’entendre com fer-los servir quan ens calguin. I sobre tot als docents haurem de canviar les tasques i activitats d’aprenentatge i el sistema d’avaluació.
La qüestió és que els humans podem comprendre els canvis i podem comprendre com adquirir nous coneixements però avancem tant que es farà difícil poder realment capir-ho tot.
En aquest context s’ha d’interpretar la IA com a eina que ens facilitarà el dia a dia. Com ja he mencionat abans, no és possible abastar ni una part ínfima del coneixement humà. Si llegim un article científic i no som científics ens costarà seguir-lo perquè ens perdrem en una pila de tecnicismes que ens són estranys i desconeguts. Si intentem esbrinar el significat d’aquests podem cercar a internet i ens perdrem en una muntada de documents per entendre quatre conceptes als que no estem acostumats. En aquests casos, si som curiosos i volem posar el nas en universos que no són els nostres quotidians, podrem demanar ajut al xat gpt per exemple i demanar-li que ens expliqui els conceptes i ens els simplifiqui. Si una cosa sap fer aquest giny és resumir i sintetitzar i fins i tot rebaixar el nivell de complexitat de segons quina explicació. La millor definició per al xat gpt que he ensopegat fins ara és la del científic, professor i investigador català Carles Sierra. Ell l’ha arribat a anomenar “calculadora de la llengua”. I la denominació em sembla molt encertada. El xat no pensa però fa operacions per trobar resultats en paraules que nosaltres trigaríem massa a fer.
Òbviament això ens ha de deixar tranquils. De la mateixa manera que l’àbac i posteriorment la calculadora no van fer desaparèixer les matemàtiques, el xat gpt no farà desaparèixer el llenguatge. Ans al contrari. Per tal d’obtenir el resultat esperat del xat, cal donar-li les instruccions precises a través del que s’anomena “prompt” i com més acurat sigui el nostre prompt més acurat serà el resultat a les peticions que fem al xat. Les imatges que us mostro avui al blog són les que he emprat per resoldre una de les tasques del curs de IA que estic fent en aquests moments. L’exercici consistia en agafar una fotografia nostra —la meva és la dels dos arbres que porta la marca de Huawei— i l’altra és la que m’ha generat la IA a través de les especificacions que li he donat. No us penseu que amb un prompt n’he tingut prou per generar-la i a més ja veieu que a la fotografia original hi ha dos arbres i a la generada amb Leonardo només un. Tinc diverses imatges generades i he provat el generador d’imatges copilot i Leonardo. El primer m’ha creat quelcom més similar a un dibuix que a una fotografia. El segon m’ha creat unes quantes imatges molt realistes però la IA semblava no entendre que volia arbres sense fulles a les seves copes. He hagut d’anar canviant el prompt per tal de que Leonardo finalment em generi quelcom similar al que cercava. Escriure prompts de qualitat no és una tasca fàcil i de fet ja ha sorgit una professió nova que es dedica precisament a això, a generar prompts de qualitat. L’exercici em va semblar fascinant i vaig arribar a la conclusió que si jo tingués alguna dot artística i sàpigues dibuixar i pintar, certament m’hagués estat molt més fàcil pintar el que tenia en ment a partir del que veia que no pas aconseguir que la IA ho generés a partir de les meves explicacions. Us ho creieu o no, escriure un prompt fomenta la creativitat i el llenguatge perquè per aconseguir el resultat desitjat cal considerar aspectes que tenen a veure amb la capacitat d’inventar, sintetitzar i definir.
I torno ara en aquells aspectes que ens han de tranquil·litzar sobre la IA. Aquesta no és capaç de raonar de manera lògica i encara no se’n surt prou bé en aquest camp. En un article a lebigdata.fr es fa palèsa través d’una prova molt simple de raonament lògic que la IA encara no pot pensar com un humà. La pregunta molt simple es va anomenar “Alícia al país de les meravelles” escurçat en anglès com AIW. La pregunta era senzilla “ Si Alícia té X germans i Y germanes, quantes germanes té el germà de l’Alícia?” Doncs el problema està en què la IA no té Alícia en compte com a germana del seu germà i no encerta el nombre correcte. Per fer el test es van comprovar diverses IAs creades per empreses diferents, el xat gpt, Gemini, i Claude 3 Opus per exemple. La pregunta es va modificar sempre lleugerament. A aquesta darrera IA se li va fer la pregunta: “l’Alícia té quatre germanes i un germà. Quantes germanes té el germà de l’Alícia?” la IA va respondre que quatre en comptes de cinc. El raonament encara no l’ha après i per tant això fa que haguem d’utilitzar eines com el xat revisant i contrastant sempre les seves respostes.
En el camp de l’ensenyament ja vaig deixar clar en el seu moment que la IA ens pot ajudar a crear material i adaptar-lo al nostre alumant. En aquest sentit és positiu. No obstant això moltes de les tasques que demanàvem que fessin els alumnes, les podia fer el xat gpt o Gemini perfectament. Fins i tot ara aquestes eines poden fer resums de documents en pdf llargs. Per aquest motiu ens cal als docents demanar a l’alumnat que faci reflexions sobre els temes estudiats i potser que els relacioni amb algun esdeveniment i notícia de la setmana. Haurem de tornar a implantar exàmens orals que ens permetin fer preguntes per avaluar el que realment han assumit els alumnes d’allò que hem treballat a classe i sobre tot caldrà que ho connectin amb la realitat immediata que els envolta, perquè això el xat gpt encara no ho pot fer. El sistema d’avaluació ara en plena explosió de la IA ha de canviar perquè aquelles tasques que pugui respondre el xat ara ja no poden ser avaluades o no poden tenir un pes massa important. A quines eines d’avaluació podem recórrer els docents? Doncs als portafolis, als jocs de rol i als exàmens orals per exemple. I per evitar que ara tots ells interactuïn més amb els ordinadors que amb els companys haurem de seguir donant espais a classe per tal que l’alumnat faci treball en equip.
Particularment fa temps que intento separar aquells moments a classe on els alumnes han de fer servir les tecnologies d’aquells on els vull amb bolígraf i paper. Caldrà seguir incentivant la creativitat dels estudiants a través de pluja d’idees, debats a classe o aprenentatge per projectes i resolució de problemes. Els docents encara no tenim la recepta ideal perquè la IA ha irromput amb força just fa un any i mig i per tant nosaltres mateixos encara estem aprenent a aprendre i ensenyar de diferent manera.
El que vull transmetre en aquest post és que utilitzada de la manera correcta, la IA obre un món de possibilitats que poden ajudar als docents i també a l’alumnat.
I de les dues imatges d’avui què me’n dieu? Us desitjo bon estiu a tots i us deixo l’enllaç a l’article que us he comentat en aquest post.
https://www.lebigdata.fr/aucune-ia-nest-capable-de-repondre-a-cette-question-logique-et-vous

La IA i els valors i principis en joc.

1 comentari

Continuo avui un dijous més amb reflexions sobre aquesta nova tecnologia a l’abast de tothom que està revolucionant la nostra manera de treballar. Em vull concentrar avui en alguns dels seus aspectes més negatius. Ho faig precisament aquesta setmana en què s’ha insistit tantíssim en què els usuaris d’Instagram o Facebook que no vulguem que l’algoritme s’alimenti de les nostres imatges per entrenar-se, hem de fer palesa la nostra no conformitat fins un dia en concret d’aquest mes de juny.
I és que repeteixo que la IA, com qualsevol altra tecnologia no té res de bo ni de dolent per si mateixa, tanmateix els humans en podem pervertit el seu ús.
Per evitar aberracions, l’any 2021 la UNESCO ja va generar un marc de recomanacions sobre l’ètica de la IA, és a dir que ja s’està treballant p en allò que és o no correcte a l’hora de desenvolupar i usar aquesta tecnologia. Les recomanacions estan basades en valors que la IA hauria de respectar com la dels drets humans i llibertats fonamentals, la dignitat humana, la prosperitat del medi ambient i els ecosistemes, la diversitat i la inclusió. I en el moment en què fem servir la IA hi ha una sèrie de principis a seguir com el de la proporcionalitat i la innocuïtat, la seguretat i la protecció, l’equitat i la no discriminació, la sostenibilitat i el dret a intimitat i protecció de dades.
Comencem amb el primer principi, el de la proporcionalitat i la innocuïtat. Sabem ja del cert que la IA s’està fent servir en contra d’aquest principi a indrets com la Xina perquè aquest país ha desenvolupat, també amb ajut de l’empresa tecnològica Huawei, una alarma Uigur. Sabeu què és? Els uigurs són una ètnia que pertany a la minoria musulmana a la Xina. L’alarma Uigur és un software que empra IA que ha estat nodrida amb imatges de milions de xinesos no uigurs i de uigurs per tal que l’algoritme pugui preveure segons els patrons que ha après, si el rostre d’una persona pertany a un d’ells. A la regió de Xinjiang quan aquesta alarma detecta un Uigur, la persona pot acabar a la presó i de fet centenars de milers de uigurs són ara a la garjola i se’ls està “reeducant”. La IA que s’aplica només té un percentatge d’encert del 70 % però tot i així el govern xinès no s’ha plantejat si és correcte aplicar-la. I lluny de si l’alarma uigur falla un terç de les vegades, emprar una eina de IA per a perseguir i engarjolar a ciutadans per la seva ètnia va contra els drets humans i viola clarament el principi de la innocuïtat.
Tot i que moltes empreses privades estan en contra de l’ús d’aquest tipus de software amb una IA predictiva que pot servir per discriminar, una altra gran empresa com Alibaba ha aplicat ja la alarma antimusulmana.
No cal però crear un instrument tan malèvol com aquest per incórrer en errors en l’aplicació de la IA perquè sovint la policia fa servir programes que recopilen una pila de dades sobre el lloc, l’hora i les circumstàncies en què succeeixen certs crims per tal de preveure i evitar que es repeteixin en un futur. Òbviament no parlem ara d’un ús no ètic de la IA, però tornaré ara al factor humà i recalcaré que el cervell humà no és ni molt menys tan fàcil de preveure amb la qual cosa mai hem de refiar-nos al 100% de la predicció de la IA i no es pot descartar altres escenaris del crim.
En el camp de l’educació els programes desenvolupats amb IA que intenten predir el futur rendiment acadèmic dels alumnes també poden ser una eina massa esmolada. Si nodrim l’algoritme de milers de dades de l’alumnat actual per exemple, serà obvi que la IA trobarà un patró clar entre “famílies desestructurades”, “famílies amb manca de recursos” i problemes acadèmics dels fills per posar un exemple. Però a aquesta conclusió també hi podem arribar nosaltres a partir de l’experiència. El que s’ha d’evitar amb la IA predictiva és caure en el que s’anomena profecia autocomplida. És a dir que com que ja esperem un determinat rendiment acadèmic d’un alumne, aquest ja queda condicionat pel que la IA o la comunitat acadèmica pensi d’ell. Els humans tenim un cervell plàstic que aprèn contínuament i pot seguir aprenent en edat avançada i un alumne pot desenvolupar les seves capacitats o els seus interessos en tot moment. Hem d’intentar evitar al màxim condicionar-lo negativament.
Però el grau en què la IA causa discriminació no acaba aquí. Malauradament encara no podem esborrar del tot els biaixos que pot arribar a produir la IA en molts sentits. En el camp de la producció, reconeixement i interpretació d’imatges la IA és racista i tot seguit explicaré per quin motiu. La càmera i els nostres equips de filmació van ser desenvolupats amb l’home i la dona blancs com a objectiu de la imatge. Per tant els equips estan adaptats per reflectir la pell blanca. És així mateix. Per això hi ha software que utilitza la IA que encara no és capaç de reconèixer una imatge de per exemple una mà que sosté un aparell concret si la mà és de pell fosca o negra. Sona tan horrorós com és. Hem de pensar que l’algoritme s’ha alimentat d’imatges que ja circulen i que reprodueixen els esquemes de la societat dominant que és la blanca i l’occidental. Així que de moment la IA no té possibilitat de ser equitativa en alguns sentits. Que no ho sigui i que estigui nodrida amb el que ja circula per internet vol dir que de moment reproduirà els paràmetres socials establerts que ja són els que dominen i que ara per ara per si sola no contribuirà pas a la igualtat.
Un altre punt en què la IA de moment va contra un principi que hauria de respectar és el de la sostenibilitat perquè el consum energètic que requereix pel seu funcionament genera una quantitat esgarrifosa de CO2. A la Universitat de Massachusetts Armherst, la científica Emma Strubel ha calculat amb el seu equip que entrenar un model com el chat gpt equival en contaminació a 125 vols de Pequín a Nova York. Algunes estimacions preveuen que el 2030, l’ús de la IA suposarà el 30% de consum d’energia i això és insostenible, no cal que us ho digui.
El darrer tema que cal plantejar ara és el de la privadesa de dades i l’alfabetització de la nostra petja digital. La majoria de nosaltres sabem que les nostres dades i cadascuna de les nostres cerques està sent emmagatzemada i venuda a grans empreses. Si cerco al google “rascador de gat” els deu propers minut comencen a sortir-me pop-ups i anuncis que tenen a veure amb gats. El contingut dels anuncis de les xarxes socials està condicionat a les meves cerques prèvies. Fins a quin punt aquestes dades de navegació no haurien de ser rastrejades és una qüestió d’ètica i de llibertat. El pensament és lliure, solíem dir, però ara el nostre pensament deixa fins i tot petjada a internet. És obvi que hem de ser conscients de l’ús i l’abús que les grans empreses fan de la informació que els donem. I ja no fa gaire que se’ns va advertir que si no volíem que les nostres imatges a instagram o Facebook fossin utilitzades per alimentar l’algoritme, hem de seguir uns passos concrets per fer explícit que no donem el nostre consentiment. Sembla però més lògic pensar que haurien de ser Instagram i Facebook que ens demanessin permís a nosaltres per emprar material propi extret de la nostra vida per alimentar la IA però resulta que no és així.
Per aquest motiu segueixo amb el que deia al principi. La tecnologia en si no és ni bona ni dolenta però l’ús que en fem sempre pot portar conseqüències nefastes i per tant caldria que es vetllés per la bona aplicació de la IA però encara estem en camí de crear marcs de legislació potents i de fer-los complir.
Bon començament d’estiu que ja ens ha arribat pràcticament.

La IA i la nostra quotidianitat.

Deixa un comentari

Quan als tretze anys em vaig aficionar als dibuixos animats del Dr. Slump i esperava cada tarda amb il·lusió les divertides reaccions de l’androide Arale Norimaki, una nena creada per un excèntric professor japonès, poc imaginava que als cinquanta anys els humans estaríem pensant en crear androides com ella.
Bé, la seva realitat queda un pèl allunyada encara però el que sí he de dir és que la vinguda de la IA i la seva aplicació massiva a l’abast fins i tot dels usuaris més neòfits en informàtica, ha donat ales als científics més optimistes per imaginar un món en què humans i robots convisquin en harmonia.
El Japó és el país del Manga, de l’Animè, el que va veure néixer els Tamagotchi, recordeu que eren? I que ara és pioner en acceptar la nova tecnologia IA i aplicar-la al dia a dia.
No sé si us sonarà el Tamagotchi però és un aparell que reprodueix una mascota virtual que requereix de les cures del seu amo per tal de viure. Van sortir al mercat el 1996 i es van vendre com a xurros durant uns anys. Però què ens diu això del Japó? Doncs que és una cultura que pels motius que siguin, carregues laborals brutals, inhibicions socials, jerarquies estrictes, els ciutadans necessiten de mascotes virtuals per manca de temps o capacitats per ocupar-se d’ésser vius.
I de fet, aquesta manca de relacions socials i la pressió a la feina ha portat al Japó a tenir una població envellida a qui cal atenció sanitària en un moment en què no hi ha prou personal per atendre-la. Per això es treballa a ritme trepidant amb IA per tal de produir robots que puguin ajudar al dia a dia a la gent gran ara que falten metges i assistents socials.
Un escenari molt trist però al que ja ens podem estar acostumant.
Però tornem al Dr. Slump perquè té un homòleg de carn i ossos que viu al Japó i treballa precisament en això, el camp de la robòtica i els androides. No es diu Slump sinó que ell és el Dr. Ishiguro, de cabell negre i que sempre va vestit també en aquest color. El Dr. Ishiguro és un visionari que ha llençat un projecte molt ambiciós que pretén esborrar els límits entre humans i robots. El programa és ni més ni menys que el Moonshot Goal 1. Aquest programa el que vol aconseguir és esborrar les limitacions del cos humà, el cervell i l’espai fins el 2050. La idea principal és implantar el cervell humà a robots androides més capaços de resistència i de vida més llarga que la nostra biològica per tal de potenciar la nostra vida. Ells serien capaços de connectar-se a altres xarxes neuronals, a altres cervells i superar així els límits de l’espai i el temps. Òbviament aquest programa té implicacions ètiques greus perquè ell parla de connectar cervells i de poder llegir els pensaments d’altres o de barrejar-los amb la màquina i això fa pensar què en pot quedar de nosaltres els humans individuals.
El Dr. Ishiguro assegura que el nostre planeta serà aviat no habitable i per anar a cercar-ne un altre o sobreviure a l’espai necessitem existir en cossos que aguantin més que els humans. Suposo que aquest és el seu darrer pensament i una de les seves intencions quan ha endegat aquest programa.
Tornem al món de la ficció i al que ens ha ensenyat i us vull recordar la meravellosa pel·lícula “blade runner” on els robots replicants d’aspecte humà han de ser interceptats i eliminats i si recordeu, al final de la pel·lícula, un d’ells mostra sentiments humans i ens fa recapacitar a tots. Què hi ha d’humà en l’ésser humà?
Certament la IA és d’un gran ajut en moltíssims camps. En medicina per exemple és boníssima reconeixent malalties perquè s’ha alimentat d’una base de dades enorme que li permet reconèixer patrons allà on els metges poden cometre errors. Implementar la IA en diferents sectors pot ser un gran avenç. Però substituir la IA pel contacte i l’escalf humà ens pot portar a la destrucció dels pilar de la nostra societat.
Per això s’està ara investigant ja els límits que hi hem de posar.
Però sabeu exactament quan va començar la tecnologia IA, com la podem definir i quins tipus d’IA hi ha? Anem a pams. El creador del terme IA va ser el professor universitari d’Stanford John McCarthy que era informàtic i científic cognitiu. Ell la va definir de manera molt simple com “la ciència i l’enginyeria per fabricar màquines intel·ligents, especialment programes informàtics intel·ligents”. Un dels més grans experts en IA mundials, el professor Yoshua Bengio de la Universitat de Toronto diu senzillament que “la IA consisteix en crear ordinadors que ens puguin ajudar, que puguin fer les coses que els humans podem fer però que els nostres ordinadors actuals no”.
Molt bé doncs segons aquesta definició la IA ha de poder raonar o tenir sentiments i ara per ara no cal que ens amoïnem perquè de moment no pot. I tampoc pot discernir i a més també té una gran limitació, que es nodreix de dades i del coneixement d’internet i per tant no és neutral perquè afavoreix visions específiques del món.
Podem classificar la IA segons sigui estreta o feble (IAE estreta) o IAE general. La primera és la que maneguem ara, una IA que desenvolupa de manera autònoma i gràcies a un marc predefinit per nosaltres humans unes tasques específiques
La IA General o IA forta és una intel·ligència artificial encara no aconseguida capaç de totes les tasques de les que la intel·ligència humana és capaç.
El filòsof suec Nick Bostrom també parla de la SuperIntel·ligència Artificial que n’és una que supera la nostra humana. De moment podem respirar tranquils perquè s’hi està treballant però no s’hi ha arribat.
Ens haurem de conformar en tenir, pels que s’ho puguin permetre, assistents virtuals sortits de l’enginyeria japonesa com la terapeuta Azuma Hikari que és un simpàtic dibuix animat en 3 dimensions d’una noia que interactua amb el seu amo. Pot posar música, programar els electrodomèstics de la casa i xatejar. És immensament graciosa i se’n va a dormir com els humans i ens desperta com si fos una humana, donant-nos el bon dia. En aquest moment s’està treballant en la seva capacitat de que pugui reproduir converses il·limitades. Però és clar, l’efecte terapèutic d’una conversa amb un robot mai serà l’efecte terapèutic de la conversa amb un humà. N’estic segura.
Una altra manera de classificar les IAs és segons les seves funcionalitats. Dins la IA estreta tenim dos tipus de màquines: les reactives, que no emmagatzemen records o experiències pel futur sinó que se centren en l’escenari present i reaccionen amb la millor acció possible segons les dades de què disposen. Un exemple en serien les màquines de jugar a escacs.
La IA de memòria limitada emmagatzema informació durant un temps curt i reacciona davant d’aquest. Seria el cas de la IA que s’utilitza en vehicles que condueixen sols.
Associada a la IA general trobaríem la teoria de la ment que es refereix a màquines amb capacitats per reconèixer emocions, necessitats, creences i processos del pensament. Encara no existeix. Com tampoc existeix la IA amb autoconsciència capaç de reconèixer-se a si mateixa.
Per últim també podem parlar de la IA predictiva o la generativa. La predictiva com indica el seu nom és un algoritme d’aprenentatge automàtic que analitza dades i pronostica resultats futurs. La IA generativa, crea continguts nous com textos, imatgesm vídeos, àudios, similars als dels humans.
Ara em podreu demanar, i què és un algoritme? Doncs un algoritme és “una seqüència de regles (operacions) que especifica com produir un resultat (output) amb un nombre definit de passos” o dit d’una altra manera són les instruccions que segueixen les màquines per resoldre tasques i problemes.
Els algoritmes que generen contingut s’anomenen “machine learning” i poden aprendre amb un aprenentatge supervisat que és quan s’introdueixen a l’algoritme unes característiques o preguntes i les seves etiquetes o respostes. Aquest algoritme necessita d’una gran quantitat d’etiquetadors. Però l’algoritme també pot aprendre de manera no supervisada quan que se li introdueixen dades i ell mateix troba patrons.
Aquest aprenentatge automàtic està fent que la IA ara ja sigui molt capaç de detectar tumors o lesions de maner eficaç perquè amb la gran quantitat de dades de que disposa ha trobat ja els patrons per reconèixer malalties.
En el camp de la ciència la IA està sent una gran ajuda pels professionals de la salut. Pel que fa a l’educació també implicarà un gran canvi que jo veig en positiu i del que us parlaré en un proper post.
La imatge d’avui és la que he repetit de la setmana passada perquè ha estat una de les meves primeres utilitzant el programa Leonardo d’IA. Segueixo però pensant que no hi ha res com el que creem nosaltres o el que fotografiem nosaltres. L’únic problema és que de vegades la realitat que tenim en ment per una imatge no la trobem i hem de recórrer a la IA.
Bona setmana.

Emperesir, xerec, caramull, calabruix i altres tresors de juny.

1 comentari

Em centraré avui en aquesta bonica llengua nostra que sembla ser que jo ja defensava a capa i espasa de ben petita, com em va explicar la Margarita Trebejo de Tossa el darrer dia que hi vaig anar. Es veu que jo era un nap buf que no aixecava dos pams del terra i estava jugant amb el sorral als Apartaments Miramar i hi havia al jardí unes dones grans —a qui la Margarita sense gaire diplomàcia va anomenar “abueles” — i es veu que les ancianes em parlaven en castellà i jo en un moment donat els hi vaig dir “a mi no cal que em parlin castellà que soc catalana jo!”. Òbviament d’això no me’n recordo però la Margarita ho té molt present i el Manel, l’amic del Poblenou que m’acompanyava a Tossa aquell dia es va quedar ben sobtat. I tot va venir perquè el Manel li explicava a la Margarita l’anècdota del dia que vam anar a Espinelves, se’ns va posar a ploure a bots i barrals i jo li vaig dir al Manel que ens havíem d’aixoplugar i ell es va quedar a quadres. Resulta que no coneixia el verb aixoplugar-se i li va fer gràcia. I li va explicar a la Margarita i ella llavors va dir que l’afició pel català ja em venia de ben lluny. I de fet no només és el català, són les llengües però és lògic que la meva sigui la més important. No per tothom és així perquè malauradament encara penso que es tracta el català com a llengua de segona i es demostra en què quan hi ha una parella mixta on un és català i l’altre espanyol, generalment s’acaba adoptant el castellà com a llengua a la família. Jo en seria incapaç.

I com que ara ja porto unes setmanes amb les expressions castisses alemanyes avui us porto altre cop mots catalans. De fets alguns són més utilitzats a les Balears que aquí però tant se val perquè les podem reciclar.

La primera avui és l’adjectiu “balb”.  “Balb” vol dir una cosa així com maldestre, incapaç de fer la feina que li pertoca, de moviments equivocats i que no li són propis. Jo per exemple dissabte em vaig banyar per primera vegada aquest any a la platja del Bogatell i les mans em van quedar balbes perquè després d’uns minuts a l’aigua gèlida, la circulació em fallava i els dits no em responien. Tenia doncs la mà balba i incapaç d’agafar el que volia. De l’adjectiu “balb” tenim el verb “balbotejar” que és l’acció de parlar amb llengua de drap, amb una dicció incorrecta com els nens petits quan aprenen a parlar o com quan els que han begut massa ja no s’articulen bé.

El segon mot d’avui és “xerec” que pot ser tant un substantiu com també un adjectiu. És propi de les Balears i designa una figaflor que ha produït una figuera que no en sol fer. El terme es fa servir com a adjectiu en sentit figurat i denota quelcom magre, sec o malaltís i dut encara a un extrem s’ha arribat a emprar la paraula metafòricament per a denotar “malalt moralment”, dolent i sense cap bondat.

Passem ara al verb “emperesir” que vol dir fer o produir quelcom mandra. A mi per exemple l’hivern m’empereseix i la manca de llum fa que no tingui tanta energia ni pugui fer tot el que faig a partir de la primavera. També m’empereseix la calor extrema perquè em fa impossible seguir un ritme normal.

I seguint amb la meteorologia, dissabte passat va ploure, tronar, llampegar i va caure calamarsa que fins i tot vaig poder veure i escoltar aquí a casa. Doncs la calamarsa a les Balears és el “calabruix”.

A les Balears un munt o una pila d’alguna cosa és un “caramull” i d’aquí el verb “acaramullar” que sí fem servir a Catalunya. I per no deixar ses illes, heu de saber que si li voleu donar a algú una abraçada serà una “aferrada”. I si voleu amanida haureu de demanar una “trempada” que aquí potser no ens sona gaire bé.

També em sembla molt curiós que tant a les Balears com a Castelló o València, en comptes de dir “a sobre” es diu “a damunt”.

I per acabar avui un refrany i una altra frase feta graciosa. El refrany ens l’hauríem d’aplicar molts i aquí m’incloc jo mateixa. És el de “si vols ben parlar, aprèn de callar”. I és que callant i escoltant primer s’aprèn més i segon no ens posem en cap mena de problema. És obvi que això de xerrar massa és perillós com demostra el refrany “paraula i pedra solta no tenen volta”.

La darrera frase feta d’avui és de les que més m’abelleix i és “fer un pa com unes hòsties” que vol dir fer un mal negoci, una atzagaiada. Nosaltres per exemple a la finca on visc hem de fer la renovació de tota la instal·lació elèctrica i a la darrera reunió vam parlar de posar plaques solars per disminuir costos. És a dir que ens posem en el doble de costos dels que havíem calculat en un principi perquè algú va parlar d’un finançament del 40% si la finca aconsegueix un estalvi energètic del 30%. Però és clar, amb les plaques només reduïm un 20 o 25% és a dir que per aconseguir la subvenció ens cal encara fer alguna altra actuació que ens costarà altre cop diners per tal d’aconseguir aquesta subvenció. Però tot això és fer volar coloms i especular amb uns possibles estalvis energètics que no tenim i per tant una persona tan pragmàtica com jo el que veu és que per començar ens desembutxaquem el doble per aconseguir potser rendiment. Si no m’esgarrifo és perquè tot està fet pel medi ambient. No obstant, si calculem malament podem acabar fent “un pa com unes hòsties” i posant més diners dels que en realitat podem invertir.

La imatge d’avui és d’un caramull de pedres i ja sabeu que aquestes són com les paraules, un cop les deixeu anar ja no tenen volta.

Espero que amb aquest exemple de la vida real hagi quedat clar el que vull dir. Aprofito per desitjar-vos un bon juny.

Mar i aigua. Expressions alemanyes castisses de maig IV.

Deixa un comentari

Aquest any finalment la primavera ha estat típica com aquelles que coneixia d’anys enrere, del temps de la meva ninesa i joventut, amb promeses de dies radiants que acabaven en pluges o gotellades que refrescaven l’ambient i enverdien el paisatge.
La platja per això l’he estrenada però encara no m’he llençat a l’aigua perquè la calor, gràcies a Déu, no és intensa com la de les darreres primaveres. Tanmateix, anar en bicicleta a la platja, estar ajaguda a la sorra i veure el mar encalmat és el que els alemanys anomenen “ein Balsam für die Seele”, és a dir una pomada per l’ànima. I per a mi és cert perquè que jo soc una persona marítima, no podria viure lluny del mar ni tampoc en indrets on hi manca el verd. Són dues coses que restableixen el meu equilibri fins i tot en períodes difícils com el que estic passant ara.
No sé ben bé si és que veure la quantitat d’aigua immensa del mar em tranquil·litza perquè sé que l’aigua és font de vida, o si és el seu color entre verdós i blau. Aquest penúltim dia de maig us vull fer arribar de nou un parell d’expressions alemanyes curioses i també unes quantes cites sobre el mar que trobo molt encertades.
Comencem per una cita que m’agrada molt, és la de “Jeder Horizont am Meer ist ein neuer Anfang für die Seele” que vol dir cada horitzó al mar és un nou començament per l’ànima. Per a mi veure l’horitzó al mar em dona l’esperança de que sigui el que sigui que em passa, tot s’arreglarà per molt que en un moment determinat la situació em sembli inaguantable o el meu estat d’ànim sigui fosc com el carbó. Molt relacionat amb aquest efecte calmant del mar tenim la cita “Im Meer versinken alle Sorgen”, que vol dir que al mar s’enfonsen totes les preocupacions. I no sé tampoc de qui és la següent cita però sembla feta per a mi “Das Meer ist die Antwort, die die Seele oft sucht”, el mar és la resposta que sovint cerca l’ànima. Ja veieu que en l’univers dels alemanys hi ha una connexió directa entre l’ànima i el mar i es fa palesa en la cita “Wie das Meer ist unsere Seele tief, unergründlich und unendlich”, com el mar la nostra ànima és profunda, insondable i inacabable”.
I no podria estar més d’acord amb totes aquestes veritats, sobre tot perquè a mi el mar em retorna la serenor i la calma que el trull de la rutina, la feina i les desavinences amb la gent em roben.
I què seria del planeta i de la vida en ell sinó fos per l’aigua? És una pregunta molt de biologia perquè de fet s’ha trobat vida fins i tot en racons sense aigua però per a nosaltres els humans, per a la majoria d’animals i per a les plantes, l’aigua és necessària i els alemanys tenen una infinitat d’expressions en les que aquesta és protagonista.
La primera és la de “Alle Wasser laufen ins Meer”, totes les aigües van al mar. És una cita de la Bíblia, més concretament de l’Alt Testament i significa que els humans no podem anar en contra de l’ordre de les coses i del món.
La segona d’avui és la de “Sturm im Wasserglas”, la tempesta al got, que fem servir quan algú posa el crit al cel i fa molt d’enrenou per quelcom que no s’ho val.
Quan en alemany algú té el mateix grau de coneixements, és tan vàlid o és un igual d’una altra persona diem que una persona pot donar-li l’aigua a l’altra, “jemandem das Wasser reichen können”. El que sí està clar és que les futbolistes catalanes poden donar l’aigua a molts futbolistes d’elit del sexe masculí com s’ha demostrat aquest darrer dissabte. I que consti que a mi el futbol no m’agrada gens perquè per a mi és l’opi del poble. Però posats a haver de mastegar pilota a tota hora, que el futbol femení acabi tenint reconeixement em sembla fantàstic. De fet dissabte vaig pujar a Arenys i a una de les botigues de decoració on sempre hi faig una parada obligatòria, hi vaig veure la dependenta amorrada al mòbil seguint la retransmissió del partit. Posteriorment al bar on sempre vaig a prendre cafè un home va entrar eufòric dient que el Barça havia guanyat. I un conegut recent, un noi a qui l’apassionen els llibres i de qui mai hagués pensat que li pot abellir el futbol va quedar dissabte amb una amiga per veure el partit. O sigui que ja ho sabeu, que les jugadores del Barça femení de futbol poden donar l’aigua als homòlegs del sexe oposat.
La que també em sembla molt bonica és la de “kein Wasserchen trüben können” no poder enterbolir cap aigua, que és el que diem d’una persona quan té un aspecte innocent i de no haver trencat mai cap plat tot i no ser-ho.
I per aquells casos en què una persona és un gran ajut i un suport del tipus que sigui, moral, econòmic o físic, diem que el benefactor o benefactora és “Wasser auf jemandes Mühlen”, és l’aigua del molí d’algú.
La darrera locució d’aquest maig que per a mi és especial perquè he estrenat dècada és la de “mit allen Wassern gewaschen sein”, haver estat rentat amb totes les aigües que equival a ser una persona molt experimentada, refinada i aguda mentalment.
Amb tota franquesa en aquests moments jo necessitaria algú que hagués estat rentat amb totes les aigües hagudes i per haver i fos l’aigua del meu molí perquè hi ha dos aspectes de la meva vida molt punxeguts i la gent que m’envolta i sap del que es tracta tampoc no ha tingut cap gran pensada. Així és que potser hauré d’anar-ho a consultar cada dia amb el mar a veure si ell em dona la resposta.
Bon final de maig que per a mi ha estat un xic remogut i bon començament de juny, el mes que ens farà encetar l’estiu màgic.

El puny a l’ull i la salsitxa i els dos finals. Expressions alemanyes castisses de maig III.

Deixa un comentari

Darrerament he fet diversos posts sobre locucions i frases fetes en alemany però encara tinc teca per un altre post i suposo que la setmana vinent ja em vindrà de gust un canvi. Sempre intento barrejar aquelles que a nosaltres ens poden semblar més estrafolàries amb les que tenen cosines germanes en la nostra llengua catalana o la dels nostres veïns castellans, així potser són de més fàcil digerir i la cultura de l’altre país no ens sembla tan estranya i distant.
Avui començo per l’expressió “jemandem eine Laus über die Leber laufen” que seria literalment a un o una li corre un poll pel fetge. Quan dic poll em refereixo als insectes repulsius que habiten al cuir cabellut d’algunes persones i que tots de petits, i de no tant petits, hem temut. I el fetge és la part del cos que antigament s’associava als sentiments i a les emocions. Ja sé que per a nosaltres és típicament el cor però no en totes les cultures ha estat sempre així. Per aquest motiu quan es diu que a algú li corre un poll pel fetge el que volem dir és que està enfadat.
Jo particularment tindria pànic de tenir polls perquè són molt molestos de treure però por el que se’n diu por no me’n fan. A mi em fan més por les guerres o els moviments d’extrema dreta per exemple. Tot i així ara no recordo cap situació recent en què hagi tingut sentit temor. Si us en ve alguna al cap potser us adonareu que quan sentim aquesta emoció suem més que de costum i potser per això els alemanys diuen “Blut und Wasser schwitzen” suar aigua i sang. El context sembla religiós perquè segons un evangeli abans de ser crucificat Jesús va suar aigua i sang.
Ara un refrany curiós “der Teufel ist ein Einhörnchen” que literalment vol dir que el dimoni és un esquirol. Crec que estareu d’acord amb què els esquirols són uns simpàtics rosegadors que resulten inofensius i innocents. Per això sembla que no puguin portar cap mal. El que significa el refrany és que de vegades el mal ens arriba d’allò o d’algú del que menys sospitàvem. És a dir que hem d’anar sempre amb molt de compte.
I quan veiem que algú intenta canviar a una altra persona llavors el que hauríem de dir en alemany és “die Katze lässt das Mausen nicht” és a dir que el gat no deixar de robar. I sí, us puc assegurar per pròpia experiència que és un costum arrelat dels gats intentar enxampar el que troben per menjar-s’ho i assaborir-ho en un racó i d’amagat. Per a ells robar és com anar a caçar. És obvi que el que volem dir amb això és que no és possible canviar la natura, els hàbits o les tendències d’una persona.
I recordeu el de “passen wie Faust aufs Auge”? que vol dir literalment anar bé o cabre com el puny a l’ull. El verb “passen” en alemany vol dir tant cabre quelcom a un lloc com també anar bé, quedar bé amb una altra cosa. Si porto massa equipatge quan vaig de càmping i no m’hi cap al cotxe, llavors dic “es passt nicht”, quan una cosa no m’és convenient també dic “es passt mir nicht”, quan dues persones sembla que estan fetes l’una per l’altra, llavors diem “sie passen zusammen” que van bé plegats. I quan dues coses també van naturalment plegades es diu també que aquestes “passen”. Ja us vaig dir fa temps trobava i trobo aquesta expressió molt estrambòtica i és que possiblement es van escollir el puny i l’ull perquè són dues coses que no van plegades. Podria molt ben ser que en un principi aquesta locució s’emprés per quan dues coses realment no formen un bon conjunt però que amb el temps l’expressió acabés adquirint el sentit contrari. Avui dia depèn una mica del to que se li doni que vulgui dir que dues coses no encaixen o que sí encaixen. O sigui que aquesta expressió pot voler dir el mateix que la dels castellans “como anillo al dedo” només que l’anell sí que està fet realment per anar al dit.
També curiós és com els alemanys es desitgen sort perquè ho poden fer amb un “Viel Glück” o molta sort poc original o poden desitjar “Hals- und Beinbruch” és a dir un coll i una cama trencada. També en posts anteriors ja vaig dir que sobre tot en època de l’Edat Mitja es considerava que es podia atraure la malastruga per exemple parlant de com de bé ens va. Per això sovint calia burlar el destí. Podem entendre aquesta expressió en el context de no voler ser massa directes desitjant sort per acabar sembrant just el contrari del que desitgem.
Però la sort o la dissort ens les busquem nosaltres mateixos amb els nostres hàbits, costums i caràcter i això els alemanys ho recorden quan diuen “ jeder ist seines eigenen Glückes Schmied” és a dir que cadascú és el ferrer del seu propi destí. Com que moltes expressions són antiquíssimes, tenen a veure amb professions i activitats manuals. La següent és una d’aquestes i és l’alemanya “wo gehobelt wird, da fallen Späne”, on es passa el ribot, cauen encenalls. Significa que s’han d’acceptar els inconvenients que portin les decisions perquè no n’hi ha cap que només sigui positiva.
I dues grans veritats són les de “man soll den Tag nicht vor dem Abend loben” un no pot lloar el dia abans del vespre que com us podeu imaginar vol dir que més val no alegrar-se de quelcom massa d’hora. Clar i català que no podem dir blat fins que sigui al sac i ben lligat. També m’agrada molt la de “Wer im Glashaus sitzt, soll nicht mit Steinen werfen”, és a dir que qui està assegut en una casa de vidre no hauria de tirar pedres, o altrament, que si no s’està completament lliure de culpa més va no dir absolutament res ni criticar a ningú.
Per acabar avui us en vull donar una que em sembla tan lògica i simpàtica com veritable, és la de “alles hat ein Ende, nur die Wurst hat zwei”, tot té una fi, només la salsitxa en té dos. Nosaltres diríem que no hi ha mal que cent anys duri.
Certament hi ha períodes de la vida que semblen més difícils de portar que d’altres però no és bo viure pensant en què han de venir temps millors. El que cal és cercar sempre un espai i un moment per tal de gaudir del que sigui i no permetre que les circumstàncies ens espatllin del tot l’existència. Sé que sona fàcil de dir però és que de vegades ens toca fer el cor fort per tirar endavant i no tenim excessiu temps per nosaltres. Tot i així a la vida cada dia hauríem de permetre’ns ni que sigui una hora o dues de regal. D’aquesta manera és més fàcil seguir a pesar de que les circumstàncies potser no siguin gaire favorables.
Les dues imatges avui que tenen a veure amb dues expressions d’avui, la de “passen wie Faust auf Auge” i la de “alles hat ein Ende nur die Wurst hat zwei” les he generades gràcies a la intel·ligència artificial. No obstant ja sabeu que sempre que pugui guarniré el post amb imatges reals que sempre són molt més interessants que la ficció.
Bona setmana a tots!