He fet dues setmanes de pausa de la llengua anglesa i les seves dites i frases fetes. Però l’estiu encara no s’ha acabat i jo encara en tinc unes quantes per fer-vos arribar.
Suposo que ja us haureu reincorporat gairebé tots a la feina de grat o no i amb més o menys mandra. Ens queda encara un bon bocí de setembre per gaudir de la platja els caps de setmana i potser tenim fins i tot un octubre càlid per davant. Jo personalment preferiria que seguissin les pluges i tenir la sensació que el temps encara no està tan destarotat com tenim clar que ho està. M’hauré de conformar amb la meteorologia tal i com ens vingui perquè no la puc canviar. Ara m’he de concentrar en encarar un curs que se’m presenta amb molts canvis, uns deguts a la nova reforma de la FP i d’altres a l’esperit innovador del centre on treballo que cerca contínuament millores que poden o no ser-ho, però que en tot cas eviten que puguem caure en la rutina. Sortosament fa poc un company de feina va dir una cosa molt encertada que m’aniré repetint durant tot el curs quan em desesperi davant de tantíssims canvis: “els pulmons necessiten oxigen, el cor sang i el cervell canvi”.
Bé, pertànyer a les posicions altes d’una empresa o centre educatiu no té sempre només avantatges. Els que imposen els canvis i tenen la paella pel mànec, que com sabeu en anglès és “call the shots” són més susceptibles de crítiques que el “soldat ras”. A més ja se sap allò que “the highest branch is not the safest roost”. Literalment aquest refrany vol dir que la branca més alta no és el joc més segur. Aquí hem d’entendre joc com el lloc on l’aviram va a ajocar-se per la nit. Tot plegat vol dir que les posicions altes són molt insegures perquè tothom les vol i per tant s’ha de lluitar molt per mantenir-les i que no les usurpin altres.
També relacionat amb el tema de la feina hi ha el següent refrany que fa “the longest way round is the shortest way home”. Literalment vol dir que el camí més llarg al voltant és el més curt cap a casa. És a dir que sovint per aconseguir la qualitat desitjada i una feina ben feta hem d’invertir molt de temps i treballar amb detall i no podem intentar fer-ho de qualsevol manera. Així arribarem allà on volem amb un bon resultat. Aquest refrany és similar al castellà “vísteme despacio que tengo prisa”. Tot el que fem ràpidament ens costarà a la llarga un esforç extra. Que la meva conversa giri al voltant de la feina és lògic. Penseu que amb el curs sense començar encara tinc la sensació de no estar plenament incorporada de nou i per tant el treball és un pensament recurrent en la meva ment.
Els canvis no obstant serviran per activar de nou les meves neurones perquè haver de replantejar tota la feina feta sempre és un repte. I l’he aprofitat per fer un pensament i canviar unes quantes coses de la metodologia i avaluació de les meves classes ja que com diuen els anglesos “there is no time like the present” no hi ha temps com el present. Amb això volen transmetre la idea que el millor moment per fer coses és ara i que per tant no hem de deixar-les per més endavant. També en diuen una altra amb un significat molt similar. És la de “time and tide wait for no man”, que el temps i la marea no esperen cap home. El que ens recorden amb aquesta dita és que el que volem fer, ho hem de fer ara que ja sabeu que el demà no existeix encara i només tenim el present.
Ara us porto una dita que s’assembla a una altra que coneixem. És la de “the road to hell is paved with good intentions”, el camí a l’infern està ple de bones intencions. Jo havia sentit a dir a la mare sovint allò de que “de bones intencions l’infern n’és ple”. Els anglesos ho diuen en el sentit de que de vegades allò que s’havia fet amb bona intenció ha acabat tenint un resultat nefast. I ja em disculpareu si torno al tema de la nova FP però és que per molt bones intencions que tinguessin els que van fer la reforma, sense les infraestructures per portar-la a terme com Déu mana, el resultat serà probablement un empitjorament significatiu dels coneixements i la formació de l’alumnat.
No obstant, com que no hi puc fer res intentaré aguditzar el meu enginy per fer les classes més profitoses per l’alumnat. Posats a innovar, també innovaré i ja avaluaré els resultats després d’haver implementat els canvis. Per aquestes situacions els anglesos també tenen una dita molt castissa. És la de “the proof of the pudding is in the eating”, el resultat del flam és quan es menja. Cal experimentar les coses per veure si realment funcionen.
En aquest cas de la reforma no cal queixar-me perquè jo sola no arreglo res. Hauríem d’haver sortit tots els docents a fer vaga quan van començar a parlar-ne. Però com que aquí no som país de protestes, doncs res, ens mengem la reforma amb patates i avall. Jo personalment soc de les que es queixa si crec que la situació pot canviar i de fet està demostrat allò que els catalans i castellans expressem amb el “quin no plora no mama” i que els anglesos, un pèl més tècnics, expressen amb el seu “the squeaky wheel gets the grease” la roda que grinyola és aquella a la que s’hi posa el greix.
La darrera dita d’avui té moltes cosines germanes de les quals ja us en he dit unes quantes. És la de “the tongue is but three inches long, yet it can kill a man six feet tall”. La llengua només té tres polsades però pot matar a un home de sis peus d’alçada. És a dir que un mal llenguatge i unes males paraules poden provocar una ferida irreversible o oscar una relació per sempre més.
Per avui ja en tenim prou. Espero que gaudiu de la resta de la setmana en bona companyia com sempre i que gaudiu al màxim del que ens queda d’estiu.

Després d’una interrupció de dues setmanes continuo avui amb els refranys anglesos perquè com ja us vaig dir m’he entestat a que ens sapigueu uns quants abans que s’acabi l’estiu. De fet per a mi l’estiu s’acaba realment el 31 d’agost quan les meves vacances arriben a la seva fi. La resta d’estiu, tot i gaudir de la platja, ja no és el mateix perquè em manca el més important de tot: la llibertat. Llàstima no haver nascut rica per poder treballar menys i dedicar més temps a les meves passions: els idiomes, la història, els animals, la música i l’esport. Però no he tingut la sort i he de seguir hipotecant el meu temps i anant a treballar molts anys encara. No obstant, suposo que realment no soc la única persona que se sent així just a punt de començar la feina. Ja sabeu el que diuen els veïns ibèrics oi? “mal de muchos, consuelo de tontos”, doncs això en anglès vindria a ser “grieve divided is made lighter”. El refrany anglès més aviat vol dir que quan parlem o compartim les penes, la càrrega se’ns fa menys feixuga i ens sentim alleujats. Així doncs jo mentre us explico com em sento sabent que se m’acaben les vacances, només pel fet d’explicar-ho ja tinc la sensació que el mal és menor.
Ara en ve un altre que no té un equivalent que em vingui ara ràpidament al cap. És el de “fools rush in where angels fear to tread”. Literalment ho podríem traduir com els bojos es fiquen ràpidament allà on els àngels tenen por d’entrar. El que vol dir és que sovint la gent amb poca experiència o senderi es posa en històries en les que la gent més entenimentada no gosaria posar-s’hi.
Una altra dita que m’agrada perquè és molt certa és la de “good bargains empty the purse” que les bones ofertes, és a dir les gangues ens buiden les butxaques. I és ben cert. Com que considerem que el que se’ns ofereix està bé de preu, no resistim la temptació i comprem fins i tot quan no ho necessitaríem de veritat. Ens sentim molt atrets en general per la idea d’aconseguir coses molt bé de preu i finalment podem acabar gastant el que no ens cal. Això passa molt durant les rebaixes i també durant el famós “Black Friday” que ara moltes cadenes prolonguen durant tota una setmana. Amb ofertes sovint enganyoses la gent arriba a casa carregada de paquets i amb la targeta bancària seriosament alleujada.
Per aquells que de tant en tant els ha sortit quelcom malament tenim la dita de “it’s better to lose the battle and win the war”, és millor perdre una batalla i guanyar la guerra. Aquest refrany ens recorda que hem d’acceptar les derrotes i que sobre tot ens poden servir per a reflexionar sobre el que ha anat malament i aprendre. D’aquesta manera finalment acabarem guanyant en les ocasions importants.
La de “it’s never too late to mend”, mai no és tard per arreglar les coses no és gens metafòrica i senzillament recorda que per molt tard que sigui, sempre és millor perdonar i fer les paus que quedar-se malament. A mi particularment em costa molt està disgustada amb la gent però també he après que hi ha persones de les que ens hem d’allunyar perquè no se saben comportar degudament. Hi ha determinats individus als que se’ls ha de deixar clar que un o una té límits i quan ja n’hem tingut prou, doncs ja n’hem tingut prou. Tampoc és obligatori perdonar sempre si això vol dir haver de tornar a arriscar-se a que ens facin mal de nou.
Pels líders o aquells que ho volen ser m’agrada especialment la dita “it’s part of a good shepherd to shear his flock, not skin it”, és part d’un bon pastor saber esquilar el ramat però no treure-li la pell. Molt adient això pels patrons i les patrones que ens han de fer treballar però sense acabar esgotant-nos. Jo particularment tinc molta experiència amb això de com ens esquilen a la feina. Ens van augmentant el volum de treball, ens van demanant més hores, més cursos, més compromís, ens inclouen en grups de WhatsApp amb els alumnes sense demanar-nos permís i a sobre sembla, si més no on treballo jo, que el temps lliure també els hi he de dedicar a ells. Sort que soc molt rebel i és difícil fer-me creure que pertanyo en cos i ànima a cap entitat…
Quan dues persones han tingut una disputa hem d’entendre que mai la culpa serà única i exclusivament d’una de les parts. Els anglesos diuen llavors “it takes two to tango” és a dir que es necessiten dues persones per ballar el tango.
I no sé si recordeu allò de “paraula i pedra solta no tenen volta”? però per recordar el poder de les nostres paraules o del nostre discurs tenim la dita “kind words will unlock iron doors” que els mots amables obriran portes de ferro. I és exactament així, si es parla bé i a més es demostra educació, segur que tindrem moltes portes obertes. I de la mateixa manera parlar malament ens les tancarà. Això ho repeteixo molt sovint als meus alumnes esperant que ho entenguin i es comportin corresponentment.
Per acabar el darrer post del magnífic mes d’agost tenim el refrany “least said, soonest mended” que literalment seria “com a menys dius, menys has d’arreglar”. Els castellans diuen allò tan simpàtic de “en boca cerrada no entran moscas”. És molt visual. Nosaltres en aquest cas som un pèl més ensopits i només podem dir allò de “callat estàs més guapo” o “callat fas més profit” que no sé ben bé si pertanyen al nostre refranyer però que en qualsevol cas he sentit a dir diverses vegades.
Bona setmana a tots. No us vull recordar que s’acaba el meravellós i màgic agost però em cal fer-ho per desitjar-vos un agradable retorn a la feina i molta, molta energia.

La imatge d’avui torna a ser generada a través de la IA.

Estiu, estiu, encara patim la calor però molts de nosaltres ja comencem a pensar en el retorn imminent a la feina. Què bé s’està de vacances! I abans d’acabar-les jo vull complir el meu objectiu de que conegueu un bon grapat de refranys anglesos. La meva dinàmica si seguiu el blog ja la coneixeu: primer aquells que semblen els nostres i després els més originals i exòtics.
El primer n’és un que jo puc fer servir molt sovint “once bitten twice shy” una vegada mossegat, dues tímid. Això s’aplica quan un ha tingut una mala experiència i no vol intentar el mateix un altre cop per no picar-se els dits. En aquests casos per exemple nosaltres diríem allò de “gat escaldat de l’aigua en fuig”. Per il·lustrar-vos com fer servir la frase, l’altre dia va venir un amic de visita a Barcelona a veure’m i per seure una estona i xerrar una mica volíem fer un refresc. A mi normalment no se’m posa bé beure si no tinc set però en canvi un cafè m’entra sempre. A l’hora que era però no l’hagués pogut prendre normal perquè hagués tingut problemes per dormir però el vaig demanar descafeïnat arriscant-me a que, com passa de vegades, a que no ho sigui i després no pugui dormir. I efectivament aquest va ser el cas. Em van donar un cafè normal i fins a les quatre de la matinada no vaig aclucar els ulls. Això el que vol dir és que la propera vegada que tingui temptacions de beure un cafè a les set de la tarda, no tenint clar que al bar m’ho facin bé demanaré una aigua malgrat no tenir set perquè ja se sap “once bitten twice shy”.
Una altra de les conegudes és la de “silence is half consent” que no és res més que la castellana “quien calla otorga”. Si quan a principi de curs es decideix que els dimarts hi ha esmorzar comunitari a la sala de professors i jo no dic res en contra, llavors s’aplicarà el “silence is half consent” i em tocarà portar esmorzar per tot el claustre un cop al mes.
Per aquesta setmana ja en tenim prou de refranys coneguts. Ara passo als desconeguts o més exòtics. El primer és un dels que a mi m’abelleix especialment: “pen is mightier than a sword”, és a dir que un bolígraf és més poderós o la paraula concreta seria totpoderós que no pas una espasa. Com us podeu imaginar vol dir que el pensament i els escrits poden influir més a les persones que l’ús de la violència. Desgraciadament ens trobem en un moment en què el món està mig boig i em demano si en una era en què tot ho dominen les imatges i poca gent llegeix, encara és aplicable la dita. Perquè resulta que avui dia el jovent no llegeix, només escolta podcasts i veu vídeos d’influencers. I aquests resulta que poden arribar a modelar el comportament dels joves. Només cal veure el cas de les “tradwives”, les infuenciadores que volen tornar a posar de moda les dones que es queden a casa, no treballen i s’ocupen de la família. Un moviment molt favorable a les dretes que solen voler la dona ben lligada a casa. Ara argumenten que si les dones surten del món laboral hi haurà menys atur entre els homes. Del que no parlen és de la situació de vulnerabilitat en què queden aquelles que ho deixen tot per servir a un sol home. No tinc clar que avui dia el refrany sigui aplicable a la major part de la població. Un segment considerable de la jovenalla quedarà exclosa em temo.
I ara que són festes de Gràcia i tombo més pels carrers del meu barri que de costum, resulta que sovint em sorprenc de la quantitat de coses boniques i útils que la gent deixa al costat dels contenidors ben disposades per tal que algú se les endugui. I és que com diuen sàviament els anglesos “one man’s junk is another man’s treasure” el que per a uns és una deixalla, per a altres és un tresor. Això sempre depèn de la nostra situació financera.
La que també m’entusiasma perquè jo m’hi sento mig identificada és la de “oaks may fall when reeds stand the storm” que vol dir que els roures poden caure quan les canyes aguanten la tempesta. És a dir que de vegades els grans gegants no sobreviuen les crisis però en canvi els més petits i flexibles sí que poden. I si no que us ho expliquin els dinosaures! No sé si en el món dels negocis podríem posar algun exemple. En temps de Covid-19 algunes grans empreses van haver d’acomiadar personal mentre que d’altres negocis familiars es van reinventar i diversificant els productes que oferien van arribar a sobreviure i fins i tot reorientar-se.
No obstant, per regla general les grans fortunes tendeixen a romandre estables mentre que els de baix cada cop ens empobrim més i més ràpidament. Però els rics no només tenen aquesta avantatge de que amb les seves economies fortes, sempre han de patir menys. També tenen l’avantatge que —si és que ho podem considerar així— que molt sovint se’ls afalaga o se’ls dona la raó per aconseguir el seu favor o la seva simpatia. És el que els anglesos expressen amb el seu “rich man’s joke is always funny” és a dir que l’acudit dels ric sempre fa gràcia.
I que consti que a mi els rics no em fan cap enveja perquè en realitat tampoc em cal pas gaire per viure. I perquè en el fons m’agrada la filosofia d’anar lleuger per la vida ja que com molt bé saben els anglesos “shrouds have no poquets” és a dir que els sudaris no tenen butxaques i que no ens podem emportar els diners a l’altre barri. Venim al món sense res i marxem sense res.
Com que ja començo a pensar en la feina perquè no tinc cap més remei que tornar-hi el dos de setembre, ara en venen unes quantes dites al cap que es poden relacionar amb el treball i l’entorn laboral. La primera és la de “smooth seas do not make skillful sailors” és a dir que els mars pacífics no fan bons mariners, que si el que fem sempre és poc complicat, no intentem posar-nos en nous reptes ni projectes, mai podrem millorar el que ja sabem fer. Molt relacionat amb aquest tenim el següent: “the harder you work, the luckier you get” com més treballes més sort tens. I és que la sort no ve sola sinó que prové de treballar i cercar oportunitats i a més mentre es treballa van venint idees que podem aplicar.
A gairebé tots els entorns laborals trobem gent incompetent i d’aquests alguns escalen posicions però com més amunt tiren més es veuen les pífies que fan i per això els anglesos tenen el refrany “the higher a monkey climbs the more he shows his tail”, com més amunt escala un mico, més se li veu la cua.
La següent ja us la vaig dir una vegada en alemany i ara us la dic en anglès “ people who live in glass houses shouldn’t throw stones at others”, és a dir que la gent que viu en cases de vidre no hauria de tirar pedres als altres. Això s’empra quan algú està criticant un mal hàbit o mala pràctica o defecte d’algú altre que també té un mateix. La versió alemanya molt emprada és la de “wer im Glashaus sitzt, sollte nicht mit Steinen werfen”.
Per les oportunitats que no es poden deixar perdre tenim la de “strike while the iron is hot” és a dir que donis el cop de martell mentre el ferro sigui calent. Que aprofitis metre dura l’oportunitat.
Hem parlat de fortaleses, de feina, de comportaments i dels diners i el que aporten i no podria faltar una cosa fonamental: l’amor. M’abelleix el concepte anglès d’amor perquè per a ells ni tan sols això és fàcil i per aquest motiu diuen “the course of true love never did run smoothly”, el curs de l’autèntic amor mai va transcórrer suaument. O sigui que l’amor autèntic requereix un esforça i representarà dalts i baixos. Però sempre val la pena assumir els riscos penso jo.

Abans que acabi aquest meravellós estiu m’he entestat en que sapigueu forces dites de la llengua anglesa perquè poden enriquir el vostre vocabulari i també el vostre saber en general.
Ja coneixeu com va la cosa oi? Primer una dita coneguda a casa nostra o millor dit a casa dels veïns espanyols, sabeu allò de “perro ladrador, poco mordedor”? doncs en anglès és “barking dogs, seldom bite”, que els gossos que borden, rarament mosseguen. No m’atreviria per si de cas a voler acaronar un gos que m’està lladrant, no fos cas que no en tingués ganes. En el sentit figurat vol dir que qui molt xerra i amenaça acaba no fent res.
Ara ja passo a les dites que sembla que tenen parentes en les nostres llengües però que no he sentit mai. M’abelleix especialment la de “flattery, like perfume, should be smelled but not swallowed”, és a dir que l’adulació és com el perfum que l’has d’olorar però no empassar-te’l. I és absolutament cert perquè generalment quan la gent canta les nostres virtuts és per tal d’ensarronar-nos i tenir-nos contents. En català tenim el de “l’adulació és com el foc, no cal apropar-s’hi massa”. I en castellà es compara l’adulació amb l’encens i es diu “la adulación es como el incienso: se huele, però no se inhala”. Mai no us refieu de ningú que us fa massa la pilota i tampoc de ningú que s’empassa sempre tots els compliments perquè probablement s’ho tindrà força cregut.
La següent és una dita que per força he de considerar molt valuosa perquè em recorda una situació en la que estic en aquests moments. La dita és “a thing begun is half done” una cosa començada és mig feta. I bé, jo he començat a preparar matèries pel curs vinent però no les he acabades perquè estant ara de vacances la veritat és que aprofito per fer tot allò que no puc fer normalment. Això vol dir que no sempre em dedico només a preparar els cursos i el material de l’any vinent. Però he començat i vaig fent i per tant he de considerar que havent fet el primer pas, ja he fet quelcom important.
I una dita que té una certa relació amb aquesta darrera és la de “begin to weave and God will give the thread”, que comencis a teixir i Déu et donarà el fil. S’aplica en aquelles situacions en què hi ha una tasca a fer però no està dit com s’ha de fer i llavors la gent planifica i planifica però no comença mai de tant rumiar. En aquests casos és millor emprendre l’acció i quan quelcom ja està començat la resta va sortint. Aquí puc aplicar el mateix exemple que anteriorment. Si jo començo a treballar en aquestes assignatures noves, mentre hi treballo em van sortint les idees.
Una altre refrany pels optimistes és el de “ half loaf is better than none” mitja llesca és millor que cap. Ben cert.
I entre els meus favorits hi ha el de “If you are patient in a moment of anger, you will escape hundred days of sorrow”, que significa que si tens paciència en un moment d’ira, t’estalviaràs cent dies d’aflicció. I és que quan ens enfadem tendim a fer coses de les que després ens penedim. Per això cal sempre mantenir la calma.
Menys positiva és la dita de “hope for the best but prepare for the worst” que esperis el millor però et preparis pel pitjor. Suposo que és una manera de mantenir-se de peus a terra i no estavellar-se si les coses van malament. Cal sempre evitar fer volar coloms. Jo particularment no soc partidària de pensar sempre en el pitjor perquè com diuen els alemanys no cal pintar el dimoni a la paret.
Molt encertada és la que diu “if you buy cheaply, you pay dearly”, aquí dearly vol dir carament. És allò de que “lo barato sale caro” y la veritat és que sempre recordo que els meus pares i el meu avi, i tots ells eren persones que no han tingut mai un poder econòmic elevat, sempre han volgut comprar qualitat encara que els resultés cara perquè després allò que adquirien els durava molts anys. I ara amb un món mig destrossat per una economia capitalista i una societat del consum brutal, potser hauríem de comprar més car per tenir els objectes durant més temps i evitar sobre tot deixalles innecessàries.
Bon agost que és el mes de vacances per excel·lència! Gaudiu-ne al màxim que descansar és viure millor!