El llençol mullat, la caixa de xarrera i altres expressions angleses i les homòlogues russes.

Deixa un comentari
Plaça Roja de Moscou.

Com que el juny m’ha vingut carregat de feina pel curset d’estiu per docents que estic fent ara, el post que tenia pensat per aquest dijous serà ja per la setmana vinent o l’altra i avui em dedico altre cop als meus idiomes favorits. Avui posaré especial èmfasi en alguns conceptes anglesos que tenen un concepte homòleg en rus tot i que no són calcs semàntics. Senzillament vull posar de manifest que per expressar i designar un determinat tipus de persona o situació ambdues llengües tenen recursos.
El primer concepte d’avui us l’explico tot introduint el tema del que serà un dels meus posts sobre la memòria històrica en un futur proper. És el “riff-raff” que és un concepte molt negatiu i pejoratiu que s’empra per anomenar a les persones que tenen mala reputació o que senzillament provenen d’una classe social baixa. Malauradament això de les classes socials és quelcom que encara ens separa als humans tot i que hem avançat una mica en l’estat social i ja no es pot per llei utilitzar terminologia que inciti a la xenofòbia o a l’odi. Això és el que diu la llei i ens toca a nosaltres que intentem fer-la complir. Durant uns anys als espanyols o als italians que emigraven a França se’ls considerava com a gent de classe social baixa i tenien molt mala fama. Eren per això el que en aquella època els anglesos els haguessin designat com a “riff-raff”. En rus el concepte és “низщеброд” que ja de per si sona molt malament perquè la primera part de la paraula “низще” vol dir de sota, de davall. Els alemanys també tenen una paraula per designar a la gent a qui consideraven que havia tocat fons o que eren senzillament criminals “Gesindel”. Sortosament anem avançant i aquestes termes quedaran espero ben aviat en desús.
Quan alguna cosa no acaba de ser gaire sòlida ni té qualitats ben definides, llavors en anglès diem que això és “wishy-washy”.” Wishy-washy” pot ser per exemple un discurs que no és prou assertiu ni deixa cap punt de vista clar. També ho poden ser els colors i estampats d’un teixit, insípids i avorrits. Per al “wishy-washy” els russos empren una locució que m’abelleix molt “ни рыба ни мясо” que vol dir literalment ni carn ni peix. A aquells que ens aixafen la guitarra els anglesos els anomenen de dues maneres diferents o bé “wet blanket” llençol mullat o bé “ party pooper” és a dir el caganer de les festes. En rus són els “кайфоломщики” pronunciat “caifolomshiki”. La paraula russa té l’arrel “кайф” amb el significat de gaudir i passar-s’ho bé i el verb “ломать” que vol dir trencar o destruir. Ara bé un concepte que m’agrada moltíssim perquè considero absolutament genial que una llengua hagi creat una paraula per designar aquelles persones que empren els diners, l’habitació d’una casa, el menjar que se’ls ofereix però no donen res a canvi. Són els “scroungers” vaja. En castellà els anomenem “gorrones” i en anglès “freeloaders”. En rus la paraula és “халявщик” (jaliabshik). L’arrel de la paraula russa és “халява” que significa quelcom gratuït o fácil. A aquells que contínuament esperen de nosaltres que els paguem les coses o que volen tenir una habitació de franc a casa nostra cal tenir-los ben lluny perquè poden acabar amb la nostra paciència. En francés se’ls pot anomenar “pique-assiette” i en alemany són els “Schmarotzer” que es pronuncia com “shmarotser”.
Un terme que em sorprèn i molt de l’anglès és el de “yob” que designa un noi jove que es comporta de manera ofensiva o violenta. Aquesta paraula és de l’slang anglès i no és res més que la paraula “boy” a l’inrevés. A un xicot amb aquestes característiques els russos l’anomenen “гопник”. Hi ha diverses explicacions per l’origen de la paraula russa. Pot ser derivada de “гоп” que vol dir assalt o robatori o bé de “го́пать” que vol dir saltar o fer un moviment brusc. Una tercera versió de l’origen d’aquesta paraula pronunciada com “gopnic” seria que prové de l’acrònim Г.О.П. ( Городское общество призора) que era una institució que acollia nens del carrer i que estava ubicada a Sant Petersburg. Particularment penso que el fet que un nen hagi viscut al carrer no vol dir necessàriament que hagi de ser violent. És obvi que qui porta una motxilla determinada pot ser molt més propens a la violència que qui ha tingut una ninesa ensucrada, però una cosa no implica necessàriament l’altra.
Els bala perdudes en anglès són els “a loose cannon” tot i que en anglès i en rus els “обезьяна с гранатой” són sobre tot persones que actuen de manera que no es pot confiar mai en elles perquè són temeràries i no pensen en la conseqüència dels seus actes cap als altres. El terme rus vol dir literalment “mona amb granada” és a dir un ésser viu que no té consciència del perill d’allò que té a les mans. El bala perduda per nosaltres és més aviat algú del que ja no es pot esperar cap comportament mitjanament bo a la vida. Per tant els sentits són propers però no iguals. L’expressió russa “обезьяна с гранатой” em recorda més a la castellana “un tonto con una pistola”.
A les persones importants amb diners o poder dintre de les empreses els anglesos les anomenen o bé “big fish” o “big cheese”. Els francesos en diuen “gros bonnet” és a dir gorra gran i els russos “важная шишка” que literalment és una pinya important. Sí sí, heu llegit bé, pinya la fruita tropical.
L’últim concepte d’avui és aquell que m’abelleix especialment i que designa aquell individu que xerra i xerra i no calla per a res. En anglès són els o les “chatterbox” caixes de xerrera, en alemany els o les “Plaudertaschen” les bosses de xerrera i en rus es designen amb una paraula que té gènere femení i és “болтушка” del verb “болтать” que vol dir petar la xerrada, xerrar de coses no transcendentals. A una persona que parla molt els francesos la designen amb l’adjectiu “bavard” o “bavarde” però també la poden anomenar de manera més familiar “moulin à paroles” és a dir molí de paraules. A mi menys el concepte de “riff-raff” tots els altres em semblen molt útils en el meu dia a dia. I a vosaltres?
La imatge avui és de Rússia de nou. Per recordar aquell bonic país a qui degut al seu governant ara molta gent li pot agafar tírria.
Bona setmana a tots!

“Lebensabschnittsgefährter” el company de fragment de vida i l’exactitud alemanya.

Deixa un comentari

Justament quan la setmana passada estava escrivint el post per aquesta se’m va acudir que tard o d’hora hauria de fer un post íntegrament sobre paraules que s’utilitzen en alemany per a designar afectuosament a les persones que ens són més properes com la nostra parella o els fills. I és que l’alemany tan tècnic i precís com és no té una paraula exacta per a designar el company o companya sentimental. Aquí veureu que nosaltres els catalans també hem tingut fases amb modes per designar a la nostra mitja taronja. En temps passats que poden correspondre a l’època dels meus avis es passava de festejar amb un pretendent a que aquest fos el promès i després el marit. Els meus pares van estar festejant dos anys i als anys cinquanta o seixanta potser es parlava del “novio” o “novia” emprant el terme castellà que no només s’utilitza per als futurs marits i mullers en el moment del casori sinó als integrants d’una relació més o menys estable. Quan jo era petita encara es parlava de que aquest o aquella ja tenia “novio” o “novia” però aquest concepte va quedar obsolet en algun moment determinat. Dels anys noranta fins el dos mil o dos mil i pocs recordo que va sorgir un nou concepte que es va fer servir durant molt de temps: “el company o companya sentimental”. Suposo que el terme català “xicot” i “xicota” està molt bé però a mida que la societat evolucionava i es formaven parelles noves de major edat “xicot” o “xicota” semblava una mica incongruent. Semblava estrany presentar a la família la persona amb qui estaves als quaranta amb el qualificatiu “xicot” o “xicota” que escau només als més joves. I d’allí que vagi sorgir el terme “company o companya sentimental” que a mi encara em sembla encertat.
D’ençà un temps hem substituït en el nostre llenguatge aquest terme pel de “parella”. Presentem aquell amic o amiga amb qui compartim intimitat com a “parella”. Aquesta paraula té una avantatge inconfusible i és que no especifica el sexe del qui has triat.
Els meus alumnes i alumnas d’alemany queden sempre força planxats quan els hi dic que el terme usual per designar la parella en alemany és exactament igual que per designar un amic o una amiga. Així doncs el teu company sentimental a Alemanya és el “Freund” i la companya “Freundin” i només se sap si es tracta d’una amistat o quelcom més íntim si hi afegeixes el “mein” o “meine”. No és el mateix parlar d’un amic que del meu amic. Amb això ja queda clar. Tanmateix no convenç molt a l’alumnat. Els anglesos són un pèl més específics perquè afegeixen el “boy” o “girl” davant del “friend” i amb això ja s’indica que l’estatus és especial. No obstant l’alemany també té possibilitats per expressar una relació estable i seriosa que no ha arribat encara a legalitzar-se en forma de contracte matrimonial. Entre el “Freund” i el “Freundin” i el “Ehemann” marit o “Gatte” i la “Ehefrau” o “Gattin” hi ha un pas intermedi que es pot designar. Per cert, “Ehemann” i “Ehefrau” volen dir home per matrimoni i la dona per matrimoni. La paraula “Gatte” i “Gattin”, que ja ha caigut en desús, prové del germànic occidental “ga-gadön” que és el camarada o company/companya. És a dir que aquesta forma més antiquada posava més èmfasi en el component d’amistat i complicitat entre els membres de la parella que la més actual. Tornem però al pas intermedi. Com ja us he dit entre “Freund-in” i “Ehemann i Ehefrau” hi havia un altre mot que és “Lebensgefährter” o “Lebensgefährtin” que vol dir el company o companya de vida. A mi és un concepte i un mot que sempre m’ha abellit força i que es torna a fer servir i no només a Alemanya. Ara per exemple ja fa unes setmanes una amiga va publicar una comentari a les xarxes socials amb una foto del seu marit on demanava als companys i coneguts que si veien al seu “company de vida” que li felicitessin l’aniversari. Sembla doncs que ara per molt que hi hagi un paper que hagi legalitzat una relació, hi ha gent que prefereix anomenar el “marit” company de vida. I és que al marit t’hi vincules a través dels papers però al company de vida el tries cada dia.
Tornem però a l’alemany i als alemanys perquè durant els anys noranta i més enllà i tot, van decidir reciclar i modificar el terme “Lebensgefährter” o “Lebensgefärtin” i afegir-hi al mig “Abschnitt” que no és res més que “fagment” o període. D’aquesta manera el “Lebensgefährter” es va convertir en “Lebensabschnittsgefährter” en company del fragment de vida. Tot té una interpretació però certament aquest “Abschnitt” al mig sembla que confereix al terme un caràcter de temporalitat inequívoc. La teva parella no es prendrà igual que l’anomenis “Lebensgefährter” que no pas “Lebensabschnittsgefährter” que sembla que pressuposa que només t’acompanyarà uns determinats anys de la teva vida.
Que les relacions poden o no durar ho sabem tots. No obstant el concepte de “Lebensabschnittsgefährter” no ha triomfat gaire perquè sembla que poses data de caducitat a la relació. A internet es poden trobar comentaris al respecte. Algú per exemple va preguntar públicament com s’ho prendrien els altres si la teva parella et presenta com a “Lebensabschnittsgefährter”. La majoria va respondre que llavors ells presentarien el company com a “futur ex-parella” o “futur exmarit”. Per això mateix, perquè pensar tant en el que pot o no ser el final de la relació ja és un gerro d’aigua freda.
Per designar la parella els francesos tenen el seu “copain” i “copine”, és a dir company o companya. I els russos també tenen unes quantes paraules per designar la parella que encara no ha esdevingut oficial però emprar-ne una o una altra depèn de l’edat del que la utilitza i del context en què la fem servir. La traducció literal del “Freund” i “Freundin” alemanys seria “друг” (drug) amic i el femení “подруга” (padruga). Però aquí no està clara que la relació entre les dues persones sigui d’intimitat. Si les persones que parlen són joves llavors potser fan servir “пaрен” (paren) que vol dir només “noi” i l’equivalent femení de noia que és “девушка” pronunciat (debushka) Hi afegeixen el possessiu meu o meva i avall. I alguns també l’anomenen “паpтнёр” (partnior) que és el “partner” en el sentit de soci. Sona molt comercial ho sé. I si parlem del món literari o poètic, els russos també fan servir el que seria en anglès el “darling”, “любимый” (liubimi) que és literalment el meu preferit o més estimat i el femení “любимая”,(liubimaia) la meva preferida. Per quan ja han formalitzat les relacions amb un contracte matrimonial en tota regla hi ha el “муж” (mush) marit i “жена” (shenà) muller o un pèl més anacrònic i passat de moda com el “Gatte” tenim el “супруг” (suprug) i la “Gattin” “супругa” (suprugra).
El que em sembla és que ni el francès, ni l’anglès ni el rus han estat capaços d’un grau d’exactitud i de dosi extrema de realitat com l’alemany amb el seu „Lebensabschnittsgefährter“ o „Lebensabschnittsgefährtin“. La paraula mateix ja pot espantar a qualsevol aspirant d’aprenent a alemany, o qualsevol futur company de vida no us sembla?

La fotografia és d’una estàtua que es pot veure a peu de l’Albertsbrücke de Dresden. Bona setmana!

Expressions alemanyes i les seves germanes franceses III.

Deixa un comentari

Acabem ja aquest maig que ha estat plujós i màgic per a mi. Màgic perquè l’he començat al que és un dels meus bocins de paradís aquí a la terra: Tossa de mar. I perquè he descobert indrets nous màgics a tocar de casa i he aconseguit a més acabar un curs que ha estat ple de canvis i trontolls. Les classes van acabar ahir i per tant el que queda de curs s’ha d’avaluar el que s’ha fet i repensar el que es pot fer millor de cara al vinent. Quelcom que si em permeteu no hauríem de fer només els professors amb la nostra feina sinó en general tots amb el nostre dia a dia. D’aquest curs acadèmic també m’enduc l’experiència que vull repetir d’anar a classes de conversa de francès a l’Ateneu Llibertari de Gràcia. Les classes m’han servit per reflexionar sobre aspectes de la llengua i cultura franceses i comparar-les amb les del meu país adoptiu Alemanya. I òbviament també he après una pila d’expressions idiomàtiques que us vaig fent arribar a vosaltres en dosis petites de tant en tant. Aquest dijous us en faig arribar unes quantes més.
La primera l’emprem quan volem expressar que estem enganyant a algú, que li estem aixecant la camisa vaja. I per cert aquesta expressió prové de l’època feudal en què es marcava amb ferro roent a aquells que havien comès alguna infracció. Se’ls aixecava la camisa i se’ls marcava perquè tothom sabés que eren impostors. Doncs bé, avui dia diem que a algú li aixequen la camisa quan li prenen el pèl o quan l’enganyen. I això en alemany seria “jemandem ausschmieren” . Literalment voldria dir empastifar a algú. En francès no l’empastifem sinó que el fem rodar en farina “rouler dans la farine”. Els alemanys també expressen la mateixa idea d’estafar a algú amb la locució “an der Nase herumführen” és a dir portar o guiar algú agafant-lo pel nas.
Quan algú se’n va a l’altre barri —fixeu-vos que també estic evitant explicitar el verb morir— els alemanys ho expressen dient que la persona ha entregat la cullera “den Löffel abgeben”. En temps remots la coberteria era un luxe i com que no existia ni Ikea ni la producció en massa, els objectes eren pocs i passaven de pares a fills. Els ancians de l’Edat Mitja no tenien dents i per tant s’alimentaven de sopes i quan el cos els deixava de funcionar, llavors entregaven la seva cullera perquè la fes servir algú altre. Els francesos en canvi es veu que pensen més en els plaers terrenals que no pas en l’alimentació perquè la seva expressió per anar-se’n a l’altre barri és “casser sa pipe”, és a dir trencar la pipa. Ja vaig dedicar tot un post a allò que ens és tan desagradable als éssers humans que només en parlem amb eufemismes. I els anglesos també en tenen per expressar el mateix. Tant poden dir com ja vaig comentar “to kick the bucket” com “to push up daisies” és a dir fer créixer les margarides (s’entén des de sota i fent d’adob). D’una manera molt similar els francesos tenen la seva frase “manger les pissenlits par la racine” menjar els dents de lleó per les arrels, que no és una altra cosa que estar enterrat. Els alemanys també diuen “ins Grass beiβen” és a dir mossegar la gespa.
Però canviant de tema i per animar una mica he de dir que quan alguna cosa o algú fa tard i se’ns presenta l’oportunitat que haguéssim necessitat massa tard els alemanys diuen sàviament “das kommt wie Feigen nach Ostern” això arriba com les figues després de Pasqua. Doncs les francesos per aquesta mateixa situació tenen el seu “arriver comme les carabiniers” arribar com els carabiners que teòricament havien de vigilar les costes però sembla ser que no apareixien mai a temps.
Quan cerquem una cosa per tot arreu i la cerquem a pesar de tots els obstacles els alemanys diuen que la cerquen “über Berg und Tal”, per sobre de la muntanya i la vall i els francesos “par monts et par vaux”. Per a mi aquestes expressions són un calc semàntic. Potser provenen de l’època en què Goethe va escriure el poema “Über Berg und Tal” que va coincidir amb un període en què el pensament i la cultura alemanyes tenien un pes a tot Europa.
Una expressió que m’abelleix enormement —mare meva què francesa em torno quan utilitzo adverbis que intensifiquen el que volem dir— és “sich aus der Bredouille retten” és a dir salvar-se de l’embolic. El terme “Bredouille” com us podeu imaginar sona francès i és francès i “Bredouille” en francès significa “amb les mans buides”. Es feia servir quan quelcom venia de la cacera amb les mans buides. Per tan si ens salvem de la “Bredouille” deu voler dir que sabem presentar quelcom per no quedar com a ineptes. En francès en canvi s’empra “sortir du pétrin”. El “pétrin” no és res més que la màquina per pastar el pa i si algú hi cau dintre doncs està ben fotut. Per tant si en sortim és que ens hem salvat i si per contra “nous sommes dans le pétrin” és que estem en un bon embolic o com diuen els veïns ibèrics estem “en un buen fregado”. I si vàreu llegir el meu post “slang symphony” sabreu que “pickle” connota en anglès una situació difícil. Doncs salvar-se’n és en anglès “to get out of a pickle”.
Pels que no tenen seny o que senzillament no són prou intel·ligents els alemanys tenen el mot “Depp” i els francesos l’eufemisme “fleur de nave”. Aquí hem d’entendre “nave” com una variació de “navet” que és el nap i que els francesos consideren una verdura insulsa perquè ja us vaig comentar que tenir sang d’orxata per a ells és “avoir du sang du navet”. Per tant el que neix sense picardia és una flor de nap.
Quan quelcom és una veritat que tothom sap però encara no s’ha fet pública en alemany es diu que “die Spatzen pfeiffen es von den Dächern” és a dir que els pardals ho xiulen des dels taulats, o sigui que tothom ho pot sentir. Els francesos d’això n’anomenen un “secret de polichinelle”. Per cert “Spatz” o “pardal” és un dels noms afectuosos que els alemanys poden donar a les persones que els agraden i senten properes. O diuen “pardal” o “Schnecke” que és el cargol o bé “Mäuschen” que és ratolí. Em sembla que els francesos en comptes d’animalons designen les persones a qui tenen afecte amb verdures “mon petit chou” la meva petita col o fins i tot “cornichon” que no és res més que el cogombre. Aquesta darrera no l’he escoltada mai en viu en directe sinó que ens l’ha explicada el meu professor de francès de l’ateneu. Potser es tracta d’una varietat dialectal. Per cert que la primera vegada que algú em va anomenar “Schnecke” a Alemanya no m’ho vaig prendre gaire bé. I també he de dir que “petit chou” em sonava millor abans de saber que “chou” és una col. En fi, que cal saber molt d’una cultura abans de jutjar perquè altrament podem mal interpretar el que ens estan dient.
Bon final de maig per a tots!

Gastronomia i cultura.

Deixa un comentari

I heus aquí que ja fa setmanes que parlo de la llengua i d’expressions idiomàtiques en francès i en alemany i que deixo de banda una mica la cultura d’aquestes dos països. Precisament dissabte passat vaig tenir la gran oportunitat de dinar amb una família francesa i vaig aprendre una cosa essencial de la seva cultura que només sabia a mitges. Associo França a la mantega, a les cebes, al formatge, als croissants que provenen originàriament de Viena però els forners francesos van millorar afegint-hi mantega i a l’ànec. I evidentment són mestres produint vins i espirituosos, però de tot això pel que són famosos per a mi el més gran invent és el formatge. Durant la guerra Winston Churchill va afirmar que un país que era capaç de produir 360 formatges no podia morir i en canvi el general Charles de Gaulle va declarar que era absolutament impossible governar un país amb 246 varietats de formatge. Jo trobo fascinant que hagin aconseguit produir-ne tants.
Que el formatge és una part de l’ànima de la gastronomia francesa m’era conegut però que hi ha un protocol per menjar-lo, això ho desconeixia. Dissabte passat vaig declarar el meu amor per aquest país on m’hi escapo quan tinc vacances en adonar-me que abans de les postres apareixia a taula un plat de formatges per a compartir. Tant de bo m’hagués espavilat una mica a mirar regles de bones maneres a taula abans de l’àpat familiar perquè resulta que tallar el formatge té les seves pròpies regles que ignorava completament. Malauradament sempre s’aprèn de les patacades que ens emportem i jo devia quedar com una bàrbara mirant els formatges però sense saber com tallar-los.
En realitat el principi que hi ha darrere la manera de tallar el formatge és molt igualitari perquè cada tipus requereix que se’l trossegi de manera que tothom degusti un bocí de la part més tendra i un de la part més seca. Així doncs per exemple el camembert, un dels meus formatges favorits, no l’heu mai de tallar a rodanxes perquè quedarien els cantons secs que no són tan bons al final. Per aquest motiu es talla a triangles a partir del mig per tal que en repartir-lo tothom tingui una part del cor que és la més tova i la part de l’exterior seca. Si el que teniu davant és un Roquefort en un bocí que és triangular, llavors s’ha de tallar a partir de la part exterior i amb talls paral·lels al costat del formatge. Jo ho anomenaria a llesques. D’aquesta manera tots els talls tindran una mica de la part central més blava i una mica de l’exterior. Un Saintncter es tallaria de manera similar a un Roquefort. La forma correcta de menjar i assaborir el formatge és posant-lo sobre un bocí de pa que podem trencar amb les mans a partir del tros de baguette que tinguem. A aquest fragment de pa i formatge se l’anomena “cavalier” i permet que puguem assaborir més el formatge que estem menjant. I en cas de dubte el que s’ha de fer és esperar que un francès autèntic talli el formatge i senzillament copiar el que hem vist.
Vaig reflexionar una estona sobre aliments típics de França i vaig arribar a la conclusió que l’ànec també forma part de la seva cultura. I si voleu saber la veritat a Alemanya aquesta au també surt sovint a taula sobre tot en grans ocasions com per Nadal. Tot i que els meus amics germànics no en mengen tant ni de tantes maneres el consideren un àpat refinat.
Si hagués de pensar en allò que és típic de la cultura gastronòmica alemanya diria que el producte estrella és la patata. I ben bona que és. La fan servir tant en la deliciosa Kartoffelsalat com en el Kartoffelpuffer que és una mena de “tortita” que es fa amb patata rallada, ou i ceba i que es menja sovint acompanyat de Apfelmus, és a dir mus de poma però salat. Ajuda a recuperar ràpidament l’energia perquè la patata és altament glucèmica. També és força famós el “Bauernfrühstück” que és l’esmorzar de pagès que consisteix en una truita consistent amb patates guisades amb cansalada. També porta all i ceba. Les salsitxes són també un producte estrella i els alemanys saben com fer-les i com acompanyar-les de la “choucroute”. I no sé si ho sabeu ja però el mot “choucroute” és una deformació de la paraula alemanya Sauerkraut que és la col agre, un producte molt ple de vitamines i que va de meravella amb les salsitxes.
No cal que us parli de la cervesa perquè ja sabeu que a Alemanya s’anomena “flüssiges Brot” és a dir pa líquid. Pels alemanys la cervesa és tan miraculosa que es fa servir per a tot: per a netejar finestres o calenta per matar refredats. La cervesa calenta és només apta per a nazis de les papil·les gustatives però és efectiva perquè fa suar i orinar i per tant ajuda a fer desaparèixer els bacteris i virus més ràpidament.
De rituals a l’hora de menjar a Alemanya no n’hi ha gaires. Es desitja bona gana a tots abans de començar i s’espera que tothom sigui a taula i poca cosa més. El que sí és tot un art és el te a Ostfriesland i si us interessa com el beuen els alemanys del nord podeu cercar el post que vaig escriure ja fa uns anys.
He de confessar que de tot el que m’ha sorprès dels diferents països, allò al que em va costar acostumar-me a Rússia va ser a beure te amb els àpats. I de fet al menjador universitari es considera el te com a un plat, és a dir que el primer el segon i la beguda ja constitueixen tot un àpat. Per a mi el te i el cafè són per quan s’acaba de dinar o sopar o a mitja tarda però beure’n amb el dinar se’m va fer difícil. Malgrat tot preferia acompanyar el dinar amb el te que amb la vodka que em deixava fora de joc de seguida.
I per avui fins aquí la lliçó sobre gastronomia i cultura. Gaudiu del cap de setmana que se’ns acaba el maig!

Expressions alemanyes i les seves germanes franceses II.

Deixa un comentari

Hem tingut un principi de maig mogut amb l’elecció d’un nou Papa i un escenari internacional en què cada cop queda més clar que Rússia anirà a la seva i Europa no està prou unida per parar-li els peus. No m’acabo d’acostumar al nou ordre del món i tot i que sempre he vist interessos en tots els moviments dels EEUU, que ara hagi volgut deixar de fer “d’àngel de la guarda” trastoca una mica la percepció de l’equilibri mundial. Veurem ara si la treva que demana Ucraïna es durà a terme o no. A Putin principalment li interessava poder celebrar el 9 de maig a Rússia amb una mínima tranquil·litat. No sé si ho sabíeu però en acabar la segona guerra mundial no hi havia ni una sola família a aquest immens país que no hagués perdut algun membre a les files. Per això per a ells el 9 de maig que commemora la capitulació de Hitler del 8 és el dia de la victòria, una festa nacional que celebren amb tots els ets i uts i sobre tot desfilades militars quilomètriques.
Però no us penseu que només celebren la victòria sobre els nazis els russos, a Anglaterra també se celebra. És un trist capítol de la història d’aquest bell país que m’ha fet trencar-me la closca molt sovint. No puc entendre com tot un poble va ser capaç de deixar-se endur pels discursos eixelebrats d’un personatge foll que s’alimentava principalment de patates i pervitín. Que hi hagi bojos al món no m’estranya, però que el vagi seguir tota una nació fa por encara ara.
I tanmateix segueixo pensant en Alemanya com a un país increïble amb gent endreçada, treballadora i amant de la natura. El seu és un idioma que convida a la lògica i al pensament racional i això ho fa que l’Alemany sigui una llengua tan poc ambigua, gens desendreçada amb una fonètica relativament fàcil comparada a la de l’anglès i a més rica en expressions acolorides que reflecteixen el caràcter més enjogassat de la seva gent.
Avui us porto de nou diverses expressions alemanyes i les seves equivalents franceses. Si s’escau també us en donaré les homòlogues en anglès, català o castellà.
La primera ja us l’havia comentada en un post anterior i és la de “travailler pour le roi de Prusse” treballar pel rei de Prússia. Es veu que es va fer famós per no pagar gaire bé als seus soldats. Quan penquem per pocs diners llavors en alemany diem “für Gotteslohn arbeiten” treballar pel sou de déu, és a dir que déu t’ho paga, però és clar, com que directament no baixa amb diners a la terra doncs cal esperar la recompensa en una altra vida. En aquests casos els anglesos diuen que treballen per cacauets “to work for peanuts”.
També en un post anterior us vaig comentar que hi ha una locució en francès per designar quan un es desmaia, és la de “tomber dans les pommes” caure a les pomes. Doncs en alemany la seva homòloga és molt curiosa “aus den Latschen kippen” caure de les xancles. I una de molt positiva és la que és fa servir quan el cor batega ràpidament i amb força per nervis, emoció o enamorament. En aquests casos els francesos diuen “avoir le coeur qui bat la chamade”. Aquí hem d’entendre que “la chamade” era originàriament un toc amb trompeta que tocaven els soldats quan volien indicar que estaven disposats a rendir-se. Per expressar el mateix els alemanys diuen que “das Herz schlägt bis zum Hals” que vol dir que el cor batega fins la gola. És una descripció molt física i real del que passa quan estem nerviosos o alterats encara que sigui per un motiu positiu.
Us ha passat mai de trobar alguna persona que presta una atenció excessiva a detalls sense importància? Un d’aquells que no acaben la feina perquè es perden en la perfecció o que es passen el dia acabant de millorar foteses? Una persona així és un “Haarspalter” que seria el que parteix o divideix el cabell en dos, una feina de molta precisió i paciència que no porta enlloc. I em demano si aquesta manera de designar aquesta gent no té a veure amb la locució francesa “couper le cheveux en quatre” és a dir tallar el cabell en quatre, ser un perepunyetes o un puntimirat. Pel mateix tipus de persona els alemanys tenen també dues paraules més “Erbesenzähler” el que compta els cigrons i en versió menys fina i delicada “Krümelkacker” que literalment és el que caga molles. Doncs bé en francès si som perepunyetes diem que “ on coupe le cheveux en quatre”, i amb un significat proper també que “on cherche midi à 14 heures” que un cerca el migdia a les dues. I com que la llengua sempre permet anar cap amunt i elevar-se o baixar fins més avall i ser més directe parlant, doncs els francesos també tenen la versió menys fina de la mateixa expressió amb el seu “enculer les mouches” que literalment vol dir donar pel sac a les mosques. Bé i ja suposo que entendreu que empro “sac” en lloc de “cul” tot i que donar pel sac i donar pel cul és exactament el mateix ja que aquest “sac” és una deformació de la paraula àrab “sas” que no designa res més que el cul.
I si seguiu el blog ja fa unes setmanes us vaig parlar de que quan una persona s’ofèn fàcilment llavors diem en alemany que és una “beleidigte Leberwurst” una salsitxa de fetge ofesa. L’origen d’aquesta locució ja us la vaig explicar. Avui em toca només dir-vos que la mateixa idea l’expressen els francesos amb el seu “être une soupe au lait” ser una sopa de llet.
I per acabar tres expressions més que altrament no us les podreu aprendre totes. Aprofito que ja vaig comentar en un post anterior que quan algú té molta sort o ha nascut amb la flor al cul —renoi quantes vegades ha sortit aquesta part del cos al meu post i encara en sortirà una més!— en alemany s’anomena a la persona “Glückspilz” bolet de la sort. Doncs en francès llavors direm que la persona “est en vernís” que l’han envernissada o bé diem “avoir le cul bordé en noilles” els “noilles” són com uns espaguetis i l’expressió vol dir tenir el cul brodat amb espaguetis.
La darrera locució m’abelleix especialment perquè en alemany la vaig fer servir molt durant els meus anys per allà. Com que com a estudiant havia signat un pacte i no tenia permès treballar més d’unes hores determinades, doncs sovint els diners que tenia eren justos per tot i per això arribar a final de mes i poder pagar totes les despeses era difícil. Però quan s’aconsegueix amb pocs recursos es diu en alemany “über die Runden kommen” arribar a les rodones. Suposo que es refereix a fer caçar les dues bandes d’un fil i ho dedueixo perquè l’expressió francesa i l’anglesa són similars. En francès és “joindre les deux bouts” que és ajuntar les dues puntes d’alguna cosa, calc exacte de l’anglès —o potser és a l’inrevés—“to make ends meet”. Aquestes expressions s’empren quan es vol dir que es té diners suficients per afrontar totes les despeses però que no sobren en absolut. Una situació a la que estic molt acostumada però que m’ha ajudat a saber valorar el que realment compta en aquesta vida i a ser feliç amb coses que no impliquen gastar diners. Com escriure el blog, aprendre idiomes, anar en bici per la platja i escriure.
Us desitjo una bona setmana i que continueu gaudint d’aquesta primavera que tant em recorda a les primaveres de quan era petita amb tota la seva inestabilitat. Les dues primeres imatges d’avui corresponen a Alemanya i les dues següents a França.

Expressions alemanyes i les seves germanes franceses.

Deixa un comentari

Retorno avui a dues llengües meravelloses amb una fonètica completament diferent però amb les que tinc una relació molt especial. L’alemany i el francès. La primera és la que em resulta més familiar, la segona l’estic descobrint encara i cada dia m’abelleix més. Avui us vull mostrar expressions familiars que tenen equivalents en l’altra llengua.
La primera d’avui és la que fem servir quan volem indicar que es farà una cosa determinada en un moment poc cert del futur que molt probablement ni arribarà. El que nosaltres diem que farem la setmana dels tres dijous els alemanys ho fan “bis zum Sankt- Nimmerleins-Tag” és a dir fins el dia de sant Nimmerlein. Aquest sant no existeix i el nom “Nimmerlein” és una paraula que per si mateixa no existeix al diccionari alemany però que està formada per una composició de “nie” que vol dir mai i “immer” que vol dir sempre, podríem dir que és el dia del sant mai. Per expressar aquesta idea de la setmana dels tres dijous els alemanys també diuen “Ad kalendas graecas” que sona com a “segons el calendari grec” però que indica “mai”. En francès quan volem deixar una cosa per més endavant o no li volem posar data perquè potser ni arribarà diem com ja havia comentat en un post anterior “à la Saint Glinglin” o bé “quand les poules auront des dents” quan les gallines tinguin dents. En anglès és “when pigs fly”.
Amb una idea molt similar tenim l’expressió alemanya “auf die lange Bank schieben” que correspon al totpoderós verb “procrastinate” anglès, és a dir posposar quelcom que hem de fer. En aquest cas no és que el que s’ha de fer no tinguem intenció de fer-ho sinó que ens fa mandra i ho anem deixant per a més endavant. Endreçar aquell armari que tenim molt despentinat, fer neteja i desprendre’ns de les rampoines i andròmines que ja no emprem, treure la pols del que hi ha al darrer prestatge de la sala, etc. Aquesta expressió prové d’aquella època en què a les institucions i als jutjats encara no hi havia prestatges per deixar-hi les actes i documents que s’havien de repassar, revisar i enllestir. Es disposava tot en baguls i quan entraven nous documents i ja no hi cabien, llavors es posaven sobre dels altres i això feia que els més antics quedessin encara més enrere. Com quan en un banc llarg s’hi va asseient gent i llavors el teu torn cada cop et queda més lluny.
La següent expressió alemanya la podrem fer servir ben segur molt sovint perquè de gent orgullosa n’hi ha molta. És la de “Herr wichtig sein”, ser el senyor important o bé “stolz sein wie Bolle” ser orgullós com Bolle. Aquest tal Bolle és una figura molt coneguda d’una cançó del voltant del 1900. Els francesos a una persona que és o està molt orgullosa l’anomenen “fier comme Artaban”. I Artaban era un heroi de la literatura del segle XVII que apareix en una novel·la anomenada “Cléopâtre” de l’autor Gautier de la Calprenède i que és vanitós fins a l’estupidesa.
És curiós adonar-se que hi ha conceptes i idees per les quals els humans generem infinitud d’expressions eufemístiques. Un d’aquests és el concepte de la manca de llums en el sentit d’enteniment. En català diem que algú té el pis mal moblat si no li funciona bé el cap, també diem a casa nostra que aquesta persona determinada té el cap ple de vent o ple de serradures, té el quint (quint i no cinquè) pis per llogar, està com un llum de ganxo, li falta un cargol, té un perdigó a l’ala o fins i tot un ull de poll al cervell. Fixeu-vos quin reguitzell d’expressions per designar algú que no hi és tot. Doncs bé, a Alemanya d’aquests individus n’hi deu haver tantíssims com aquí perquè es diu, com ja vaig comentar un cop, que no tenen totes les tasses al seu armari “nicht alle Tassen im Schrank haben” o que tenen un home petit a l’orella “einen kleinen Mann im Ohr haben”. Aquesta expressió prové del fet que de vegades hi ha malalties mentals que provoquen que els que les pateixen sentin veus inexistents. De manera més directa diuen “einen Dachschaden haben” tenir danys al terrat. Molt comú és la de “einen Knall haben”. Un “Knall” és un soroll estrepitós i podria ser un petard. En comptes de tenir un petard també els alemanys diuen “eine Schuss haben” tenir un tret en el mateix sentit d’estar una mica boig. De manera eufemística diuen també “unterlichtet sein” estar poc il·luminat i la que menys comú em sembla “Nicht alle Klötzchen im Beutel haben” que traduït seria no tenir tots els tacs a la bossa. Per tot això que us he dit els francesos dirien senzillament “avoir une araignée au plafons” és a dir tenir una aranya al sostre o “ne pas avoir la lumière a touts les étages”, és a dir no tenir llum a tots els pisos. Recordeu que en anglès es pot dir “to be a sandwich short of a pícnic”.
En un post anterior ja vaig analitzar l’expressió “französisch Abschied nehmen” que és acomiadar-se a la francesa, és a dir sense gairebé dir res. Els anglesos quan algú no s’acomiada degudament també diuen “to take French leave”. No obstant, els francesos en aquestes ocasions empren “filer à l’anglaise” és a dir que fas com els anglesos i no dius ni adeu-siau. Jo conec uns quants anglesos. Un d’ells és un bon amic meu però després que marxés un estiu sense acomiadar-se i estigués prop de dos mesos sense donar senyals de vida penso que “filer à l’anglaise” és molt adequat.
I ara una locució alemanya que m’abelleix molt perquè té moltes expressions sinònimes, és la de “mit Volldampf” amb el màxim vapor i es refereix a quelcom que es fa molt ràpidament o on posem tota la nostra energia. És sinònima de “voller Kanne” amb el gerro ple, “voller Pulle”, “voller Lutsche” “mit Hochdruck” o bé “auf Hochtouren”. Aquí “Pulle” seria sinònim d’ampolla. “Mit hochdruck” significa amb pressió alta i “auf Hochtouren” seria en llocs elevats i també vol dir anar amb les revolucions altes. Els francesos això ho poden expressar amb la locució “comme en quatorze” com en 14. I ara direu, i per què aquest número? Perquè es refereix al 1914 quan els pobres soldats que van anar a la guerra ho feien eufòrics i encara no sabien el que els esperava. Malauradament a tots ens han explicat que aquella primer guerra no va ser tan ràpida com s’havia previst i que va causar ferides greus que es van anar arrossegant fins a la segona.
No vull acabar però el post d’avui amb el regust dels conflictes bèl·lics i per tant us torno a parlar de l’expressió alemanya que es fa servir quan algú acaba donant sempre la seva opinió fins i tot quan no es desitjada “seinen Senf dazugeben”, és a dir posar-hi la pròpia mostassa. Per aquest tipus d’ocasions i persones els francesos diuen “mettre son grain du sel”, això ho fa aquell que es barreja sempre en converses sense que l’hagin convidat a participar d’elles.
I per avui ja ho tenim. Us deixo amb dues imatges de dos paisatges diferents. El del bosc alemany que tant trobo a faltar i el d’un castell francès. Així faig honor a aquests dos països que em són tan propers.

Slang symphony: Locucions visuals i el seu significat.

Deixa un comentari

Ara fa poc una amiga em va enviar el vídeo que us adjunto al blog i aquests dibuixos animats tan antics demostren que els que els van fer ja es van adonar de com d’estranyes poden ser algunes de les expressions de la llengua anglesa. En aquest post vull analitzar-les i penso que amb ajuda de la imatge i l’explicació podreu recordar més aquestes locucions. Veurem con va l’experiment.
La primera frase idiomàtica que ens trobem representada en dibuixos és la de “to be born with a silver spoon in one’s mouth”. En català seria haver nascut amb la cullera de plata a la boca i vol dir haver nascut en una bona família i no haver patit cap penúria econòmica en els anys d’infantesa i joventut. La següent és la de “grow overnight” que vol dir créixer de la nit al dia, és a dir molt ràpidament. Poc després ens trobem la locució “at the crack of dawn”. “Crack” és un verb onomatopeic que vol dir trencar-se, fer “crec”. Aquesta manera de designar el començament del matí no ens hauria de semblar estranya perquè nosaltres també diem “a trenc d’alba”. Més endavant, el protagonista dels dibuixos diu que ell “gets up with the chickens”, que s’aixeca com els pollastres, que vol dir molt d’hora. Nosaltres en canvi nosaltres diem anar a dormir com les gallines. Jo més aviat vaig a dormir tard però em llevo com el protagonista “with the chickens” que comencen a cantar “at the crack of dawn”.
Si algú troba una feina servint menjar i begudes a una cafeteria o restaurant es diu en llenguatge familiar que la persona “slings hash” com al vídeo. El verb “sling” significa llençar o deixar caure alguna cosa sense cura. I la paraula “hash” és un plat fet amb carn patates i verdures. El protagonista va a servir a un restaurant perquè el propietari està “short handed” curt de mà que no és res més que necessitat de mà d’obra. Però si algú no pot tallar la mostassa “not be able to cut the mustard”, la persona en qüestió no és capaç de complir amb les expectatives. Quan passa això pot ser que li donin la porta d’entrada que als dibuixos animats vol dir que l’acomiadin. No obstant, l’expressió “to give the gate” del vídeo es fa servir més per quan es refusa a un amic o un amant. Seria el que en anglès britànic designen amb “to give the elbow”.
Quan un pis o apartament no té els estàndards que s’espera se’l pot anomenar “hole in the wall”, un forat a la paret que correspon a la nostra paraula catalana “enfony” o “cofurna” i que en castellà anomenem “cuchitril”. Si com el protagonista estem molt emprenyats, en anglès ho podem expressar amb un “to be beside onelself with anger” estar al costat d’un mateix amb enuig, com si hi hagués dues persones diferents convivint en el mateix espai, la que no està enfadada i la que està enfadada convivint en un espai.
I perquè necessitem diners i guanyar-nos la vida al vídeo hi trobem l’expressió col·loquial “to make some dough”. “Dough” és la massa que pastem per fer pa, brioixos o pastissos o dit d’altra manera, ens guanyem les garrofes. De maneres de guanyar-se els diners n’hi ha moltes però el protagonista dels dibuixos ho fa “punching cattle”. “punch” en anglès vol dir donar cops de puny i evidentment ningú viu pegant els ramats però sí cuidant-se’n que és el que vol dir l’expressió “punch cattle”.
En un moment donat arriba una noia a la vida del protagonista i s’expressa amb el “to step in the picture” ,entrar a la foto o pintura, i vol dir senzillament aparèixer en un lloc concret, en el cas del protagonista es refereix a que la seva xicota entra a la seva vida. Amb el “my breath came into short pants”, els que van fer els dibuixos van prendre el sentit de “pants” com calçotets però “pants” en anglès són també els sospirs i quan la respiració surt en sospirs curts és perquè el cor està accelerat. Quan tenim pell de gallina els anglesos diuen “tenir goose pimples” és a dir tenir grans d’oc o oca.
A la noia dels dibuixos tot li queda bé i el vestit li va “que ni pintat” però els anglesos d’això en diuen “to fit like a glove” anar bé com un guant. Quan surten per primera vegada i ell es posa el seu millor vestit de gala ell diu que es posa “the white tie and tails” la corbata blanca i les cues i ella es diu que “puts on the dog”. Aquesta expressió en anglès denota que una persona es compota d’una manera pretensiosa. I per aquelles ocasions en què sortim a beure, ballar i passar-nos-ho bé els anglesos diuen que pinten la ciutat de vermell “to paint the town red”.
Trobem dues paraules d’ús comú als dibuixos, la primera paraula que ens trobem representada però que per a nosaltres ja no és estranya és “Cocktail” que literalment és cua de gall i designa una beguda alcohòlica barreja de moltes d’altres juntament amb sucs per fer-la un pèl més suau. La següent beguda que s’esmenta i que es representa amb un dibuix és la de “Moscow mule” que per si no ho sabíeu és una barreja de vodka i cervesa de gingebre. I quan algú actua de manera totalment desinhibida es diu en castellà que “se desmelena” i en anglès “let one’s hair down” que es deixa anar la cabellera i seguidament “eats like a horse” menja com un cavall és a dir amb una gana molt saludable.
Al pobre protagonista el xec que dona no li accepten i per això està en una situació molt desagradable que els anglesos expressen amb “to be in a pickle”. “pickle” és una manera de conservar els aliments amb vinagre, sal i altres condiments. És molt típic que els cogombres es conservin d’aquesta manera i per això una de les imatges finals del clip és del nostre protagonista anti-heroi en forma de cogombre.
I amb aquesta tenim per avui tenim vint-i-sis expressions i locucions explicades amb ajut visual perquè la riquesa, varietat i l’extensió metafòrica de la llengua són un tresor que hem de preservar. Tanmateix, aprendre aquestes expressions no és gens fàcil i per això intento ajudar-vos amb els meus posts. Espero que de totes aquestes d’avui us en hagi agradat alguna i la vulgueu adoptar.
Bona setmana a tots i bon primer de maig que és per a molts privilegiats un festiu per celebrar.

Estrangers i “Fernweh”.

Deixa un comentari

Torna amb força el tema dels immigrants i estrangers a Alemanya i no puc fer altra cosa que recordar la meva experiència com a estrangera en terra de teutons. De vegades em sembla encara increïble que es faci distincions entre immigrants, estrangers i el que ara s’anomena “expats”. Aparentment utilitzem els tres conceptes i etiquetes per denominar realitats diferents. Principalment parlem d’immigrants quan ens referim a persones que han marxat del seu país per necessitat, perquè la vida al que és la seva pàtria no els hauria donat potser totes les oportunitats que desitgen. Per contra anomenem estrangers a un col·lectiu de gent que no és originària del nostre país però em sembla a mi que no vinculem el fet que estiguin vivint fora amb cap mena de necessitat. Quan parlem d’estrangers ho fem per designar els que han vingut amb més possibilitats i recursos. Per últim el concepte “d’expats” s’està emprant molt avui dia i és el que utilitzen precisament tots aquells estrangers ben situats que busquen al nostre país enriquir la seva experiència personal i que fan pinya, trobades i moltes festes per tal de compartir la realitat vital de viure a l’estranger. El concepte ”expat” prové del terme “expatriat” i en el seu origen implica que l’estranger ha anat a parar a una altra terra que no és la seva per problemes o necessitats exògenes. Els “expats” o expatriats eren en principi persones exiliades i el terme també designava en temps colonials els oficials que es traslladaven a viure a colònies d’ultra mar i que tenien la intenció de tornar a viure al seu país. Avui dia però aquest darrer terme està tenyit d’un cert esnobisme perquè els que formen el cúmul “d’expats” pertanyen gairebé a l’elit.
El tema dels estrangers i de viure a l’estranger m’ha fascinat sempre. De fet tantíssim que com ja sabeu segurament jo vaig sentir de molt jove el que els alemanys anomenen “Fernweh” l’ànsia per anar a viure i conèixer altres indrets i cultures per posar-me a mi mateix a prova. El “Fernweh” és le contrari del “Heimweh” o enyorança de la pròpia terra. També hi va haver altres factors decisius com el fet de que en el moment en què vaig marxar em sentia completament ofegada a Barcelona i no veia cap possibilitat de creixement al meu país. De fet, dels estrangers que conec per aquí cap d’ells ha marxat del seu país per necessitat sinó que tots ho han fet per cercar un nou camí, una nova perspectiva o fins i tot un nou impuls. I sovint és això, si dintre del teu país no veus sortida, potser és millor sortir que conformar-se. Sempre he pensat que és molt cert allò de que “nadie es profeta en su tierra” i personalment vaig tenir la sensació que a Alemanya, tot i les dificultats que suposava ser estrangera, em donava més oportunitats que Catalunya. En el meu cas anar a viure fora era un somni que al principi es va convertir una mica en un malson. No només tenia problemes amb el clima i el menjar, no apte pel meu estómac, sinó amb el codi social. I és que tal i com també em va esmentar el Franco, el noi peruà que va ser el cuidador de la meva mare, de vegades la llengua no és l’obstacle sinó les convencions socials o els codis. Amb això em refereixo a que no és el mateix fer broma aquí amb gent d’aquí que fer-la a un altre país. Allò del que parlem o com en parlem no és el mateix i ens hem d’acostumar a emprar els codis correctes si no volem quedar com uns bàrbars.
A Alemanya per exemple no era gaire usual parlar o demostrar els sentiments i les emocions encara que sigui adequades a les circumstàncies. Recordo que sovint m’empipava de valent amb la burocràcia infinita que gasta el país i potser ho vaig verbalitzar efusivament perquè tothom em relacionava amb el temperament espanyol tot i reprimir-me contínuament. I és precisament això que ens costa, aprendre els codis i allò que és correcte o no. Ara farà poc més d’una setmana que en saludar un dels companys del grup de conversa de francès, el noi que és Xilè em va donar dos petons. El professor es va quedar una mica estorat i va demanar-nos si hi havia algun motiu especial. El meu company es va disculpar perquè va dir que es relaciona molt amb llatins i per a ells és la manera més lògica de saludar-se. Jo imagino que a Alemanya els hagués agafat un cobriment de cor si m’hagués apropat a algú amb la intenció de fer dos petons a les galtes. Bé, de fet en aquest sentit jo soc molt germànica i deixo sempre que la iniciativa la prenguin els altres. I quan vaig tornar aquí els dos petons em sobraven i no entenia com es podia perdre tant temps després de vacances per apropar les galtes a tots i cadascun els companys que no havíem vist just un parell de setmanes.
El que més em va costar de viure al que havia estat l’antiga Alemanya de l’est va ser sens dubte l’intent per part dels alemanys de convertir-me a mi en una d’ells. I si hi ha alguna cosa que potser em va fer infeliç de la meva estada allà va ser que ells no sempre tenien en compte què em podria fer sentir violenta. Una d’aquestes ocasions va ser quan just en arribar a Dresden el que llavors era el meu company em va proposar d’anar a la piscina on havia quedat amb una amic per passar un matí a la fresca en un entorn ple d’arbres. Jo no coneixia l’indret i vaig dir que sí. Malauradament no havia considerat necessari esmentar que la piscina era FKK que vol dir “Freiekörperdultur”, és a dir nudista. Tinc encara molt gravat dins la meva ment com de malament em vaig sentir per haver de treure’m la roba davant de tants desconeguts i coneguts. El nudisme era part de la cultura de l’est d’Alemanya però jo no vaig poder adaptar-m’hi mai. Aquesta és una qüestió que en aquella època ja era vigent a Alemanya: fins a quin punt és necessari adaptar-se i “convertir-se” a l’altra cultura? Ara amb la perspectiva entenc que vaig guanyar en esperit pràctic i en ser metòdica i sistemàtica però certament nou anys allà em van rovellar les emocions. Em van caler anys i panys per veure els sentiments com quelcom positiu que enriqueix la vida més que com una malaltia que s’ha d’evitar a tota costa.
Un altre aspecte de ser estranger és que sovint ens toca lluitar contra els estereotips del nostre país. A Alemanya per exemple els semblava estranyíssim que jo fos tan seriosa i endreçada perquè tenen la sensació que som caòtics. I sí, potser sí ho som perquè sovint trobo a faltar una mica més de disciplina per aquí.
També hi ha coses de l’altre país que en un principi ens poden sobtar però que acabem valorant com a positives. A mi sempre em va agradar que el “quedar bé” no s’estilava gaire i que majoritàriament els alemanys eren directes i sincers fins i tot quan la sinceritat anava en contra d’un o una.
De tant en tant encara penso en els anys que vaig passar al meu país d’acollida. El trobo a faltar i em va canviar a mi i a la meva manera de ser. Crec que és absolutament comprensible que l’ésser humà tingui ganes de sortir i explorar indrets del món que no són aquells on ha nascut. Sempre hi ha hagut corrents migratòries i gràcies a això la nostra cultura s’ha enriquit. Si sabem conservar les nostres tradicions i cuidar la llengua penso que el fet que hi hagi estrangers al nostre país l’hem de viure com una realitat que acoloreix el nostre paisatge quotidià. Interaccionar amb gent que prové de codis socials diferents ens obre la ment i fa que potser arribem a polir aquells aspectes de la nostra societat que estan lluny de ser perfectes. Per això als meus llibres els personatges es mouen en diversos països i els veiem a través de la mirada filtrada de l’estranger.
Vull acabar amb una anècdota per exemplificar el que vull dir amb els codis i les conductes. Durant la meva carrera vaig tenir la gran sort de tenir uns professors excepcionals i entre ells hi havia la professora Maria Lieber de la facultat de romàniques. Parlava molt bé el castellà, el francès i l’italià i sabia una mica de català. Es dedicava a donar classes i a la recerca. Doncs ens va comentar que havia estat treballant en un article per a una universitat italiana sobre no recordo ara quin tema. Li van tombar l’article diverses vegades tot i ser una catedràtica reconeguda que publicava contínuament a Alemanya. No obstant sembla que el que li fallava era l’estil o codi i que per molt que dominés la llengua, no coneixia el codi al cent per cent. Doncs resulta que després de retocar l’article diverses vegades finalment li van acceptar per una publicació a Itàlia però ens va comentar frustrada que a tant esforç els italians van respondre a l’article dient “questo articolo è utile”. Això perquè veieu com d’important és dominar no només la llengua sinó també el codi social.
I vosaltres què en penseu?

Castelló: Un cantó de la Península de categoria.

Deixa un comentari

Vull escriure avui sobre un raconet molt agradable de la Península Ibèrica que encara no conec gaire però amb el que em sento certament vinculada a través de la meva amistat amb algú d’allà. Es tracta de la província de Castelló que pertany a la Comunitat Valenciana i que per si molts no ho saben té com a nuclis de població importants el mateix Castelló de la Plana i Vila-real. I el meu vincle invisible amb aquesta província ve a través de la meva llarga amistat amb una noia d’allí que vaig conèixer al Lluís de Recasens a Molins de Reis durant el meu primer i darrer any com a interina. Aquesta és la segona vegada que visito la província perquè de la primera en fa molts anys i només vaig tenir temps d’ensumar-la perquè vaig anar i venir en un dia d’estiu. Aquest cop he pogut passar-hi més de vint-i-quatre hores i a més la meva amiga m’ha dedicat molt de temps i m’ha ensenyat i explicat coses de casa seva. Avui vull escriure sobre tot allò que he après en la segona incursió en territori de Castelló.
Primer de tot comencem per quelcom que és molt típic i que us pot fer semblar un expert algun dia. Quan sentiu anomenar algú “Lidón” que en català és lledoner, heu de saber que és un nom propi de dona molt típic de Castelló. A mi em va semblar que sonava molt bonic i a partir d’ara si coneixeu alguna “Lidón” ja podeu passar per experts si de seguida formuleu la hipòtesis de que la noia o dona en concret és d’allí.
I d’una cosa típica passem a la gastronomia que és sempre una part fonamental del turisme. Heu de saber que la paella típica de Castelló no és la que es fa amb peix sinó la que porta carn. El dia d’arribada a Vila-real la meva amiga Mònica em va dur a dinar a un restaurant que en feia i em va encantar. La que vam menjar el dissabte 12 d’abril portava el sofregit, evidentment, bajoques o mongeta tendra, carxofa, garrofons i costella de porc i pollastre. Si es fa a la manera tradicional es cou al foc de llenya i la que ens vam cruspir nosaltres ho era. No cal ni dir que és molt més difícil fer una paella al foc de llenya perquè l’escalfor no es reparteix de manera uniforme com en els fogons tradicionals. No obstant, si no es crema el gust és excepcional.
El diumenge vaig poder degustar a una pastisseria un dolç típic de Vila-real amb un nom molt especial: la pilota de frare. És una massa rodona i ensucrada que em va recordar les berlines a les que també se les anomena boles de frare però la massa era molt més suau i menys consistent. A més van farcides de crema i no de melmelada com les que jo coneixia d’Alemanya. Estava deliciosa i segur que repetiré quan hi torni!
Jo vaig fer el que no s’ha de fer perquè vaig marxar sense tastar el típic “cremaet”. El “cremaet” se serveix en un got petit i conté rom, conyac o whisky, sucre, cafè i uns grans de cafè acompanyats de pell de llimona rallada i canyella o només la llimona rallada o només la canyella. De ben segur que algun dia gosaré provar-lo i triaré el de rom perquè potser serà el més suau.
Per Pasqua són típiques unes mones rodones que semblen fetes de pa de pessic amb un ou bullit al mig amb cabell d’àngel o fruita confitada i també els llongos de la paraula llarg. Aquests van farcits també de cabell d’àngel, cabell de moniato o xocolata. I el que també és molt típic de Castelló són els pastissets de Morella amb cabell d’àngel i carbassa que són de Nadal. Jo evidentment no vaig tenir temps de degustar-ho tot!
A Castelló és força típic el cigaló que allà és “carajillo” amb rom cremat i se’n beu també per exemple després d’anar a fer la via verda de tornada ja d’Oropesa. Això ho explicaré més tard.
Vila-real és una ciutat menuda de carrerons estrets i vilatans agradables. Potser el centre neuràlgic del municipi és la Plaça de la Vila que és un conjunt força singular. Per una banda hi ha una part d’aquesta plaça amb uns porxos que semblen antics i a un extrem d’aquesta plaça s’hi troba el Casino que avui dia ha esdevingut un centre de reunió i on s’hi celebren bodes i banquets. Al mig de la senyorial sala de l’interior hi ha un gran piano sotjat per unes làmpades de cristall antigues que juntament amb la decoració de fusta i la grandària de l’espai confereixen al Casino un aspecte molt solemne. A l’exterior s’obre una gran plaça moderna on s’hi posa la tarima pel concert i representació de setmana santa. Durant aquest es convida a molts bons músics i cantants i hi ha representacions de balls. Quan hi vaig ser dissabte 12 vam veure uns ballarins dels que fan acrobàcies penjats en cordes que es desplaçaven per la façana de l’edifici principal de la plaça. A més hi havia un espectable” mapping”—disculpeu el terme anglès però encara no en tenim traducció en català— mentre s’hi podia escoltar el concert. S’arrodoneix l’espectacle amb focs artificials però ja no ens vam quedar a veure’ls.
També és típic de Castelló el joc de la pilota Valenciana que es juga a un frontó llençant la pilota sobre la paret de manera que reboti però el contrincant no pugui entomar-la ni fer-la rebotar de nou. El lloc on s’hi juga a Vila-real s’anomena Trinquet.
I si veieu a una rotonda una construcció circular que no té sostre però de la que en surt un arbre és un monument per recordar el “parany” com a tècnica de caça. Els paranys són una trampa fixa que es col·loca en un terreny amb arbres als quals s’enganxen unes vares impregnades d’una substància molt apegalosa que s’anomena “visc”. Els paranyers imitaven els so dels ocells que cerquen parella i convidaven als ocells a amagar-s’hi entre les branques. Però els pobres quedaven enganxats a les vares encolades i llavors acabaven a la paella. Ens semblarà cruel però també hem de pensar que tots aquests paranys eren prop de les cases on la gent es reunia amb la família i els amics per fer un bon àpat conjunt i gaudir del temps de lleure. Ja sabeu que a mi m’agraden molt els animals però entenc que el parany no és res més que una tècnica efectiva de cacera.
Un altre detall que em va abellir molt de la ciutat és que fora del mercat han instal·lat unes neveres petites on els del mercat disposen la compra per tots aquells que vulguin comprar-hi però no puguin anar a mercat durant el seu horari. Realment una molt bona pensada!
També em van semblar molt divertides les representacions que amb el Playmobil. Prop de la Plaça de la Vila trobareu una reproducció en Playmobil de l’antiga Vila-real i prop de l’església hi havia una representació de la setmana santa també feta amb figures d’aquesta joguina.
Castelló té diverses platges per anar a relaxar-s’hi. Jo em vaig passejar per la de Benicàssim per tal de poder fer la ruta de les Viles. Just davant de la platja hi ha una sèrie de precioses torres moltes de les quals ja no són residències privades sinó que són restaurants que decoren un passeig llarg davant del mar que a mi em va recordar el de Cunit o Cubelles amb la particularitat que les cases de davant el mar són força més boniques, sobre tot el bocí de la ruta de les viles.
Si camineu pel passeig marítim acabareu trobant la Torre de Sant Vicenç que és una de les moltes torres que servien per controlar les costes i poder avisar la població en cas d’incursió de pirates o corsaris. La costa de Castelló és tan plana que feia de molt bon atacar. I una de les coses que més em va sorprendre del mar d’aquest indret és el seu color, molt més verdós que el del Maresme o la Costa Brava. Tanmateix l’efecte del mar segueix sent igual de relaxant que per aquí i m’han quedat ganes d’anar a fer la Via Verda caminant. Aquesta uneix Benicàssim i Oropesa i tradicionalment la gent la fa a peu i de tornada fa un esmorzar entès en el sentit de Castelló. Aquest esmorzar consisteix en un gran entrepà que a mi em serviria d’esmorzar i dinar, una beguda i per postres un “carajillo” que per a nosaltres és un cigaló.
I per molt que us sembli curiós és costum d’aquelles terres que la gent tingui una segona residència força prop de la primera. Així doncs es pot viure a Vila-real o Castelló i tenir una segona residència a Benicàssim o a Oropesa. A Vila-real les segones residències s’anomenen “masets” si són als hortos o a la muntanya. I això de “masets” només ho sentireu a dir allí perquè a Benicàssim ja se’n diuen Viles i nosaltres potser en diríem xalets. Les famílies de Castelló poden gaudir generalment durant quatre mesos de la segona residència perquè tant al juny com a setembre es fa el que s’anomena jornada continuada. Evidentment el que ho fa més fàcil és la proximitat de la segona residència a l’escola.
A Vila-real hi ha un monument a un vagó del que va ser el que s’anomenava el tramvia volador. Rep el nom de “Panderola” i feia el recorregut de Grau de Castelló a Onda. Li van posar aquest nom perquè es veu que li van trobar semblança amb l’escarabat panderola i el pobre vehicle va quedar batejat així. El sobrenom de tren volador li ve de que no parava i el que el volia agafar havia de volar i pujar a ell quan estava en marxa.
I no es pot marxar de Castelló sense veure Penyíscola i el seu castell. La platja és bonica però sens dubte l’imponent castell i els carrerons del nucli antic mereixen un parell de visites sense presses. El més impressionant sobre la construcció és que es va realitzar de l’any 1294 al 1307 pels cavallers templers i es va erigir sobre les runes d’una antiga construcció àrab. El castell és famós perquè va ser la residència del controvertit Benet XIII nascut amb el nom Pere Martínez de Luna a Aragó. Fou deposat i excomunicat el 1409 i va fugir a Penyíscola. Per a mi és un personatge simpàtic per la seva tossuderia i gràcies a ell tenim l’expressió castellana “mantenerse en sus trece”, de Benet XIII. Aquest Papa va concedir la butlla que autoritzà la construcció de la Universitat de Saint Andrews. El castell és una meravella i el nucli antic un bombó. Com va dir la meva amiga he de tornar-hi per ramblejar pels seus carrerons. Ja tinc excusa!
I el post d’una lingüista no pot acabar sense comentaris lingüístics. Si aneu a Castelló heu de saber que si demaneu un cafenet del temps us el portaran amb una copa de gel. Que els nens juguen a la placeta sigui gran o petita la plaça, que quan una cosa és una merda allà en poden dir una “caguerà de bou” i si quelcom és “de categoria” és senzillament fantàstic.
Per si us ho esteu demanant a Castelló en comparació amb Menorca he notat el valencià o català més viu que a la preciosa illa. No he parlat en català sempre ni amb tothom perquè evidentment hi ha gent que potser no s’hi sent còmoda, però si més no m’ha abellit veure que hi ha una part de la gent que empra la seva llengua i no la deixa extingir-se com a Menorca.
Si us animeu a baixar compteu amb unes tres hores de camí però heu de saber que la recompensa s’ho val i ja sabeu allò que cantava “el último de la fila” de “un arrocito a Castellón”, l’arrosset no us decebrà i la resta tampoc!